La primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” es del 986, quan el Comte Borrell ven a Aurucia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com “Torres”, “in termini de Sancta Eulàlia Provinciana” que limita amb terra que havia estat d’Illia i de Just, amb el Prat de Port i amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, “dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat”.[1] El terme de “Torres” indica el que més endavant es dirà “Espodoia” (l’actual Ciutat de la Justícia)
Tot i que com a “Vila Provençana” trobem esment al 908, el de 986 és el primer document conegut en què s’esmenta la figura martirial de Santa Eulàlia, venerada des del segle VI a la Provença i a Hispània, el que vol dir que ja havia una església i un culte.[2]
En altres articles hem parlat abastament del segle X, comparant el sector més pròpiament de Provençana amb el de Banyols.[3] Ara volem avançar en el temps i centrar-nos en la església i la parròquia de Provençana. Comencem recordant que després del pas d’Al-Mansur molts propietaris venien per pagar el rescat dels seus captius i/o refer la documentació. El bisbe Vives és el principal comprador de terrenys i cases a Terrers Blancs (anomenats així per l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca). En 986 compra a Sènior, femina, vídua de Levisind, cases, corts, horts, terres i vinyes a Terrers Blancs i a Bederrida (nom provençal de Les Corts) que havia heretat del seu marit, del seu fill i dels seus néts[4] (havia heretat dels seus descendents), un ampli terreny comprès entre St. Pere Màrtir, la cases, corts, horts, terres i vinyes i la riera que baixa de Pedralbes, origen de el terme parroquial que establirà en 989 gràcies a noves compres i permutes.
En 1015 Adaleva i Gondemar permuten amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, a la mateixa parròquia.[5] Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart (Torrent Gornal) queden lligats inequívocament al nucli de la parròquia.
El primer esment de la parròquia és un empenyorament que fan Jofre Vidal i la seva dona Kixol, en 1045, a Jucifá, hebreu,de tres cases amb sitges, terra, arbres i pou a Quart, per tres unces de or que li devien, als límits només apareixen noms de barons, com veurem normalment a l’entorn de la parròquia. Uns mesos després el levita Ramon, amb propietats importants a Badalona i a l’Alt Urgell, llega a la Seu diferents béns, entre els quals, un sagrer a Provinciana, per que el tingui en usdefruit Mir Guillem, sagristà.[6] Els sagrers eren els espais on es guardava el gra i altres béns de producció, en aquests temps alguns eren en mans privades.
En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges.
Aquell any els marmessors de Riquilda: els seus fills Guillem i Ramon Amat, Amalric Aeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de l’església de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred. [7] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[8] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[9] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, mentre que a Banyols són considerables les que gestionen, amb el seu propi nom, el seu patrimoni.
En 1057 els nous Comtes Ramon Berenguer I i Almodís aconsegueixen que l’anciana comtessa Ermessenda els vengui els seus drets i es retiri de el joc i que els barons els jurin fidelitat fent concessions a canvi. El feudalisme s’instaura de ple. Ja no actuaran els jutges professionals, sinó una mena d’àrbitres escollits per les parts. Els senescals protegiran el poder de el Comte relegant els vescomtes. És el que passa quan els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església.
Un mas indica que la propietat era de certa importància i que quedava sota el domini d’un senyor, o senyors que el podien sotmetre als “mals usos”. L’Església no reconeix la capella com a tal, sinó que la infeuda a la parròquia de Provençana, amb les obres de l’església per fer –o refer- i a la Seu, amb les obres de la Catedral a punt de terminar. Entre les signatures, les de Mir Geribert, de la família vescomtal, i la seva dona Guilla, el que significa que la venda està relacionada amb les lluites que aquell, va liderar. Tot indica que serà un lloc on el comte i el bisbe tindran dret d’allotjament, amb les seves cavalcadures, un lloc prop d’un Prat i un rec per les pastures i els conreus, serveis comunals que passen al domini del tràfec dels nous potents.[10]
En 1076 mor Ramon Bernat, d’una família molt vinculada a Mataró amb possessions a altres indrets, entre els quals, Provençana. Entre els molts llegats que deixa hi ha un cafís d’ordi i un de vi per les obresde Santa Eulàlia de Provençana.[11]
En 1084 Ermengol, levita, fill de Bernat Gelmir, senyor de Calders, dona a la Canònica tot el que té entre el torrent d’Espodoia (o Riera Blanca), el mar, el riu Llobregat i el mont Orsa (St. Pere màrtir), exceptua dues peces de terra i vinya que tenia a Provençana, però afegia el sagrer que tenia a Santa Eulàlia amb el cup i la tona que hi havia a l’interior. Un germà seu, Arbert Bernat, senyor de Lliçà, deixa als seus descendents, en 1098, diversos béns, entre els quals, la Torre Blanca, algunes parellades dels horts del Prat de Banyols i l’alou de Quart.[12] És el temps dels miles o cavallers que es venen a un o varis senyors.
En 1088 Pere Ramon i la seva dona Maria empenyoren per cinc unces d’or i venen uns mesos després, per quatre, una terra a Provençana a Arnau Geribert i la seva dona Guilla. Aquests eren senyors de Santiga, precursors de l’orde del temple a Palau-Solità i a Santa Perpetua, que es dedicaven, entre altres activitats, al préstec. En 1090 Seniofred Geribert, clergue, vendrà, als mateixos esposos, un sagrer, corts, terres i vinyes pròpies i franques que eren de la seva mare Ermengarda (germana de Ramon Bernat), per vuit mancusos d’or. Poc després una filla d’Ermengarda, Ramona i el seu marit, Ponç venen a la mateixa parella propietats similars per onze mancusos d’or. Totes aquestes propietats eren al celler de Santa Eulàlia de Provençana, a la Vall de Quart.[13]
El 29 de desembre de 1093 es jura el testament sacramental de Guillem Sendred, no el seu homònim, clergue, que va morir el 1082, sinó un altre casat amb Trudlenda, sobre l’altar de Sant Joan apòstol de Santa Eulàlia de Provençana, el que indica que les obres estarien acabades o molt enllestides. Deixa béns als seus fills: Arnau i Bernat Guillem i a institucions religioses.[14]
En 1094 mor Ramon Mir a la seva casa de Provençana. Deixa a la Canònica la vinya de la Torre Blanca, tal com estava establert i una altra que li pervingué de la seva madrastra, Oda. Deixa la seva heretat a Monte Judaico, que havia estat de la seva mare, Ermengarda, a la seva germana Ermessindis, havent de passar, a la seva mort, a Sant Pere de les Puel·les i fa altres deixes al fill d’aquesta, Bernat Guillem i a Ramon Guitard, jutge (fill d’un germà del Ramon Bernat que testava el 1076). En 1097 Ramon Guitard i la Canònica permuten amb els germans Guandalgà, Berenguer Bremon i la seva dona Eliarda, l’alou de Provençana que els primers havien rebut de Ramon Mir a canvi dues parts de l’església de Sant Fructuós de Montjuïc, un alou amb una torre, fonts i oliveres de Montjuïc i vinyes i terres situades a Inforcats. En 1098 Ramon Guillem, sotsdiaca i canonge de la Seu estableix a Guillem Joan i Eliarda a la vila i sagrera de Santa Eulàlia de Provençana, l’alou limita al nord amb un camí i a la resta amb la terra i cases de Gerard Gomball (o Gombau) a canvi dels delmes i censos corresponents. Ramon Guitard deixa, al seu testament de 1100, diversos béns al seu nebot, Pere de Mata, entre els quals l’alou que tenia a la parròquia de Provençana, a Espodoia.[15]
La nova església parroquial serà consagrada el 1101, quedant sota la Canònica amb les seves possessions: quatre cases de clergues (entre elles la de Guillem Joan i els seus germans), terres, vinyes, arbres, delmes i primícies. Les afrontacions del terme són, el Coll de Codines fins el castell de Port, a llevant, el mar al sud, el riu Llobregat i el Coll de la Gavarra, a ponent i el Forn de Merlí[16] i la Serra de Sant Pere Màrtir, “Montis Urse”, al nord.[17] Tres anys després ja tenim notícia d’un llegat de cent sous per a que un prevere celebri misses durant un any per l’ànima de Berenguer Bertran.[18]
En 1117 Arnau Geribert de Santiga i la seva dona Guisla donaven a Sant Cugat un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i el sagrer anomenat de pou que donen a Sant Cugat a canvi del mas Gombau. El 1121 llega, entre d’altres, el seu alou a Provinciana al monestir del Vallés. El mateix any el bisbe de Barcelona, Oleguer reconeixia a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts del monestir i de les parròquies que li pertanyen i que li reclamava la Seu, entre d’altres hi ha una dominicatura a Provinciana. El 1140 es torna a deixar-se constància de la donació de l’alou de Provinciana que Arnau i Guisla feren a Sant Cugat i la Seu evacua en favor de Sant Cugat.[19]
En 1120, Pere de Mata, aquell hereu del jutge Ramon Guitard i la seva dona Constança permuten amb el bisbe Oleguer i la Canonja part de l’alou que li va deixar el seu oncle, la meitat del mas de l’Olm a Espodoia i la meitat del violari a canvi de l’alou que l’oncle tenia junt a la porta del Regomir. [20]
Al timpà de l’ermita es llegeix: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A”, data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al mestre d’obres de l’església. Dos anys després l’església és enriquida amb la fundació d’un benefici de l’altar de Sant Joan que atorga Ramon Guanagau al seu testament (recordem que ja s’esmentava en 1093). El benefici representava el pagament d’un capellà. En 1318 encara és manté aquest benefici.[21]
El 1279 apareix esmentada l’ermita de Bellvitge, un servei col·lectiu, com la barca de passatge, necessari pels habitants de la Marina, ja que la parroquial queda lluny, explica Codina, però trobem un altre motiu per a que la capella de Bellvitge tingui més cura i dinamisme que la parroquial de Provençana, la manca de vitalitat d’una parròquia rural que no evoluciona comercialment. Mentre que a Banyols trobem diverses torres amb les seves activitats i al voltant de la Torre Blanca comença aglutinar-se un petit nucli que aviat agafarà embranzida, a Provençana només s’esmenten algunes cases de clergues. “La rectoria interessava sobretot en funció de la seva dotació econòmica com a perceptora de primícies de l’extens àmbit territorial”.[22] L’absentisme de rector i el sots-arrendament de càrrecs i de propietats serà el principal motiu de desídia i de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a “la pobla”, on començarem a trobat activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat.
A les dones dels clergues que durant segles han estat considerades concubines
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 6-10-2021
——————————————————————————————————————–
[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 6
[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 590
[3] García-Carpintero, M. Àngels “Aurúcia la de Santa Eulàlia Provençana. Dones segle X” A: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/
[4] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis, doc. 70
[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 242
[6] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 39, n. 680 i 687
[7] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 39, n. 870
[8] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 67
[9] Arxiu de la Biblioteca de Catalunya a Descarrega, 64
[10] García-Carpintero, M. Àngels. “D’Amalvigia a Malvige i de Malvige a Bellvitge? Molt a qüestionar? A: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/07/damalvigia-a-malvige-i-de-malvige-a-bellvitge-molt-a-questionar/
[11] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1301
[12] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1447 i 1659
[13] Arxiu de la Biblioteca de Catalunya a Descarrega, 110, 113 i 114
[14] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1597
[15] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1612 (1094), 1636 (1097), 1658 (1098) i 1719 (1100)
[16] El forn devia estar a la vila de Sants. El 1113 trobem menció al Forn del Coll d’Inforcats en un empeny de dues vinyes a: Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum (LA) de la seu de Barcelona, vol. X, n. 1268.
[17] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu.
[18] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 71.
[19] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V. DCCXI (1117), DCCXXXII (1121) i DCCCIII (1140)
[20] Mas, J. LA, o.c., vol. XII, n. 2691
[21] Codina, 1987, o.c., vol I, p. 80 i Pagés (1992), o.c., p. 593
[22] Codina, 1987, o.c., vol I, p. 102
Terra, aigua i racons 