Casa Ramos de Barcelona

Avui us presento dos articles

La Casa Ramos esta situada en la Plaça de Lesseps, 30-32  de Barcelona.

Us passo dades de la seva historia :

  • En 1897 el poble de Gràcia havia estat annexat a la ciutat de Barcelona.
  • Les edificacions dels seus voltants eren construccions de dues o tres plantes sense cap mena d’ornamentació.
  • Habitatges modernista de Jaume Torres i Grau.
  • Contràriament, la casa Ramos de cinc plantes amb tres cossos d’escala que va projectar-se com a habitatge de Ricardo Ramos Cordero, Conseller-fundador del Foment d’Obres i Construccions, assolí una singularitat respecte de la resta d’edificacions del sector.

L’edifici està pensat com un cos únic amb un front principal més acurat que s’orienta cap a la plaça de Lesseps i una façana lateral molt més senzilla. Tota la façana està rematada amb un frontis de pedra.

Les diverses plantes es diferencien en els diferents nivells: Planta baixa, entresòl, principal, les plantes tipus i la darrera planta, emfasitzant especialment el disseny del principal i part de l’entresòl.

La façana fou realitzada amb fons d’esgrafiats beige i dibuixos blancs amb ornaments aplacats. Tribunes de pedra sorrenca de Montjuïc i balcons amb baranes de forja completen l’edifici.

Tots els elements que s’utilitzen en la construcció del coronament del conjunt tenen regust medievalista, concretament gòtic.

Cal esmentar, entre els elements mobles, un gran llum de forja de tres braços que hi ha al pati, on s’aprecia la influència del Lluís Domènech i Montaner. També ofereixen interès les plaques dels timbres, de llautó, dins del corrent modernista.

La Casa Ramos és un edifici d’habitatge declarat com a bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Sant Muç de Rubí

Avui us presento dos articles

Sant Muç de Rubí està situat en el camí de Sant Muç de Rubí (Vallès Occidental).

Us passo la seva historia:

  • Capella molt vinculada a la història de la Barcelona vuitcentista.
  • Va ser construïda l’any 1307 amb un llegat de 12 diners a la llàntia de Sant Muç fet per Guillem i Elisenda de Vilaroç.
  • Posteriorment, aquests llegats van ser molt freqüents en els testaments dels veïns d’aquella època.
  • Entre els segles XVII i XIX s’hi van fer nombrosos aplecs de les colles dels Xatos de Sant Muç, originaris del Raval de Barcelona.

És una capella d’una sola nau, que és la part més primitiva.

El presbiteri que s’aixeca per sobre de la nau va ser construït en el segle XVIII.

Davant de la porta d’entrada hi ha un pòrtic format per tres arcs rebaixats que es sustenten per dues columnes.

S’hi accedeix per una escalinata de cinc graons.

Disposa d’un petit campanar d’espadanya d’un sol ull amb campana, on veiem la data de 1771.

Actualment l’edifici esta en un estat delicat i en fase de deteriorament.

Fotografies interiors, Agents rurals / Generalitat de Catalunya

Fotografies interiors, Agents rurals / Generalitat de Catalunya

Us passo article de rubitv.cat, sobre l’Aplec de Sant Muç de l’any 2019 :

https://www.rubitv.cat/noticia/2210/dema/aplec/sant/muc/festa/dels/xatos/era/ermita/sant/muc

Sant Muç de Rubí és una petita església del municipi de Rubí (Vallès Occidental) protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Torreta amb mirador de moltes cases de la Bonanova de Barcelona

Avui us presento dos articles

Si feu un passeig per l’avinguda del Tibidabo de Barcelona, podreu gaudir d’una gran varietat de Torretes amb mirador de moltes cases d’allí existents.

Us passo 10 imatges de les mes destacades i singulars :

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Ermita de la Trinitat de Sitges

Avui us presento dos articles

L’ermita de la Trinitat esta situada en un desviament al km 32 ctra. de C-246 Barcelona a Calafell en el municipi de Sitges.

Us passo la seva historia:

  • L’ermita és molt antiga i ja apareix en un document del 1375 en què consta que ja hi havia ermitans.
  • La tradició diu que es va construir perquè en aquells indrets es va trobar una creu amb la imatge de la Trinitat.
  • L’actual capella és moderna, ja que a finals del segle XVIII es va enfonsar la teulada i es va haver de reconstruir, alhora que s’engrandia l’edifici.

És una ermita de petites dimensions que cau a l’est de Sitges, al cim de la muntanya que, avançant cap al mar, forma la punta de la Ferrosa.

Té una situació admirable, ja que s’hi veu una àmplia panoràmica de la costa, des de la punta de Llobregat fins al cap de Salou.

L’edifici és de tipus popular i té al costat una construcció de caràcter modernista.

L’ermita està emblanquinada i té un aspecte ben cuidat, ja que constantment s’hi fan feines de conservació.

Segon esta escrit durant l’any 1908 la família Joan Bassa i Remei Pallejà van donar a l’Ermita de la Trinitat de Sitges una imatge de la Verge del Remei, que durant la guerra civil espanyola  fou destruïda.

En la festa de la Santíssima Trinitat de l’any 1988 es va beneir la nova imatge del Remei que està dins de una capelleta i a sobre de la Font que hi ha al costat de l’ermita.

L’Aplec de la Trinitat es celebra cada any al mes de maig o juny.

L’ermita de la Trinitat és un edifici de Sitges inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé – Imatges antigues : Arxiu Rasola

Fotografies Dora Salvador

Casa Llansà (pastisseria Foix) de Sarrià a Barcelona

Avui us presento dos articles

La casa Llansà esta situada en la Plaça de Sarrià, 12 amb el carrer Major de Sarrià, 114 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Aquesta casa també s’anomenà Can Feu.
  • Te un rellotge de sol amb data de 1789.
  • Entre les botigues existents n’hi ha una que encara conserva la més primitiva estructura de la casa, la pastisseria Foix, que fou propietat de l’eminent poeta J.V. Foix.

És un gran casal de pedra treballada, distribuït en tres cossos units fent xamfrà. Té planta baixa i dos pisos. A la part que fa cantonada amb el carrer Major de Sarrià hi ha un cos d’edifici afegit més alt, amb galeria d’arcs i porxada, de construcció més recent.

Entre les obertures de la façana, totes amb marc de pedra, destaquen cinc balcons. A la llinda, damunt el portal, s’hi pot veure un escut de pedra. Les façanes estan decorades amb esgrafiats que formen dibuixos geomètrics.

Casa Llansà és un edifici de Sarrià protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Establiment de mes d’un segle a Barcelona: El Portalón de Barcelona

Avui us presento dos articles 

El restaurant el Portalón esta en el carrer dels Banys Nous, 20, de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Els orígens de El Portalón es remunten a l’any 1890.
  • Es va establir en el quals eren les antigues cotxeres d’un noble palau data de 1850 en el número 20 del carrer Banys nous.
  • En el Portalón antigament es venia llet i gel als veïns del barri Gòtic.
  • Més tard els propietaris van posar un menjador amb menjars senzills i casolans.

La via deu el seu non antic a l’emplaçament d’uns banys jueus medievals i segueix el traçat de la històrica muralla romana que va defensar la ciutat de Barcelona durant més de 1500 anys.

El Portalón, es va convertir en un refugi d’artistes, pintors, escriptors, músics, escultors, joiers i viatgers, com per exemple els pintors Pere Pruna, Manuel Blesa ,el músic Miquel Caravalls van ser assidus al local. Fins als nostres dies ha perdurat la Penya dels Marayants, un grup de tertúlia constituït ja en el anys 50 del segle XX.

El Portalón és un Restaurant que cal anar a gaudir dels seus menús i tapes !!!

 

Recull de dades : Web El Portalón i propi

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

La Casa Bruno “Cuadros” o Casa dels paraigües de Barcelona

Avui us presento dos articles

La Casa Bruno Cuadros, o popularment Casa dels Paraigües, és un edifici situat a la Rambla nº 82, amb el Pla de la Boqueria de Barcelona.

Fotografia : Arxiu Nacional de Catalunya

Us passo la seva historia :

  • El comerciant Bruno Cuadros i Vidal, natural de Biosca (Segarra), havia llogat, des de 1854, una botiga ubicada als baixos d’un auster grup de tres cases de planta i pis.
  • La seva botiga de paraigües, ombrel·les, ventalls i mantons li donaria rèdits suficients per adquirir gradualment les tres cases per tal de formar una parcel·la raonable per a la construcció d’un immoble totalment nou que donés benefici per si sol per mitjà del lloguer dels pisos superiors.
  • Aquesta nova casa de veïns seria construïda l’any 1858.
  • La casa, com la botiga, van ser completament remodelades per l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas els anys anteriors a l’Exposició Universal de 1888, entre 1883 i 1885.
  • Aquesta reforma comportà la total reestructuració dels interiors de la casa de veïns, l’addició del darrer pis i la decoració de les façanes.
  • Aquesta decoració de tipus orientalista fou dictada pel mateix propietari atenent-se no només a les noves corrents orientalistes, sinó al fet que molts dels objectes i accessoris que es venien a la botiga eren importats del Japó.
  • L’any 1914 es procedí a la neteja i repintat dels elements de façana.
  • Durant la Guerra Civil, una bomba que no arribà a explotar causà alguns desperfectes en impactar contra la façana afrontada al Carrer del Cardenal Casañas.
  • L’any 1980 es dugué a terme una reforma general de l’edifici per tal d’adaptar-lo com a sucursal de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, que acabava de llogar l’edifici.

Vilaseca combina l’estil previ al modernisme amb tota mena d’elements arquitectònics inspirats en altres cultures en un edifici eclèctic que deixa bocabadats a tots aquells qui passegen per les Rambles.

Fotografia : Eloi Casella – Generalitat de Catalunya

Els balcons i la galeria del darrer pis de la Casa Bruno Cuadros són plens de referències egípcies. A la façana, els esgrafiats i les vidrieres recorden ombrel·les i ventalls de ferro fos.

A la botiga, l’orientalisme n’impregna l’exterior, caracteritzat pels treballs de fusteria, els vidres pintats i les pintures amb personatges extrets de làmines japoneses.

Fotografia : Eloi Casella – Generalitat de Catalunya

L’element decoratiu més vistós, és, però, el gran drac xinès de ferro forjat que sobresurt de la façana de la Casa Bruno Cuadros.

Fotografia : Eloi Casella – Generalitat de Catalunya

Amb el seu paraigües, va ser utilitzat com a reclam comercial de la botiga.

Wikipèdia

La Casa Bruno Cuadros, o Casa dels Paraigües és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé i Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya

 

Sanatori Antituberculós de Barcelona

Avui us presento dos articles

El Sanatori Antituberculós esta situat en el carrer de Júpiter, 7 de Les Planes de Barcelona.

Us passo la seva història :

  • La Societat Anònima del Tibidabo promou la casa Roviralta, la Casacoberta i Fornells i el conjunt residencial de El frare Blanc per la família Roviralta entre el 1901 i el 1907 però acabat posteriorment el 1914.
  • En una segona fase de promoció, però que no va acabar-se de posar a la pràctica, s’havia d’enllaçar la vessant nord de la muntanya fins al ferrocarril de Sabadell i Terrassa.
  • El projecte anava destinat a l’ús del Tibidabo com una ciutat jardí residencial amb un segon funicular fins al Sanatori Antituberculós.
  • D’aquest conjunt només es va arribar a construir el Sanatori per l’empresa denominada precisament Sanatori del Tibidabo, S.A.
  • Aquesta edificació, però, no va arribar mai a utilitzar-se i va ser destruïda durant la guerra civil.
  • Actualment en mal estat, només es conserva l’edifici projectat el 1903 com un espai aïllat destinat a safareig i desinfecció del sanatori.

Edifici aïllat situat al barri de can Rectoret de l’arquitecte Joan Rubió i Ballvé construït entre el 1903 i el 1905. Originàriament estava format per un conjunt d’edificacions destinades a un sanatori antituberculós de les quals només se n’ha conservat la bugaderia o safareig, una zona utilitzada per la neteja i desinfecció de les instal·lacions.

L’edifici de dos pisos presenta un cos central de planta circular rodejada per una mena d’absidioles semicirculars amb les cobertes còniques revestides de trencadís ceràmic. Al parament de la façana trobem per nombroses obertures consistents amb finestres corregudes. Disposa de dos nivells amb finestres corregudes que trenquen el parament de la façana. A la planta baixa s’hi accedeix per la porta situada a la part nord, mentre que a la primera hi ha un pont.

Tot l’edifici és fet amb totxo massís. Ignasi Solà-Morales (Joan Rubió i Bellver y la fortuna del gaudinismo, p. 43) ressalta la simplicitat, la complexitat espacial i l’elegància constructiva dels safareigs.

El Sanatori Antituberculós és una obra modernista de Barcelona protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de Dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola 2003

L’antic Palau de l’Agricultura de Barcelona

Avui us presento dos articles

L’antic Palau de l’Agricultura esta en el Passeig de Santa Madrona, 40-46 amb carrer Lleida, 53 al 61 i carrer de Baix de Barcelona.

Us passo la seva història :

  • El Pavelló de l’Agricultura va ser edificat entre 1927 i 1929 sota la direcció tècnica dels arquitectes Josep Maria Ribas i Casas i Manuel Maria Mayol i Ferrer.
  • El van concebre com un monumental complex d’edificacions en diversos cossos al voltant d’una plaça central per tal d’acollir-hi la secció d’agricultura de l’Exposició Internacional de 1929.
  • Durant la postguerra els pavellons que envoltaven la plaça central pels seus costats septentrional i oriental foren totalment enderrocats i substituïts per nous habitatges, deixant dempeus menys de la meitat de les edificacions que formaven el complex.
  • Aquestes, passaren a allotjar magatzems i tallers municipals.
  • Entre 1964 i 1984, el Mercat de les Flors, fins que aquest fou traslladat al recinte de Mercabarna de la Zona Franca.
  • L’any 1983 la regidora de cultura de l’ajuntament, Maria Aurèlia Capmany, va impulsar la creació, a la nau perpendicular al Carrer de Lleida, del Mercat de les Flors, un centre municipal de dansa i d’arts del moviment.
  • L’edifici, re inaugurat l’any 1985, fou remodelat per donar lloc als seus nous usos i la seva cúpula principal de 12 metres de diàmetre va ser redecorada per l’artista mallorquí Miquel Barceló.
  • A partir de l’any 1999 el sector afrontat al Passeig de Santa Madrona també fou rehabilitat per acollir la seu estable del Teatre Lliure.
  • El conjunt es coneix actualment com a Ciutat del Teatre, ja que acull el Teatre Municipal Mercat de les Flors, la Fundació Teatre Lliure, l’Institut del Teatre.

El Palau de l’Agricultura és un conjunt d’edificis construït per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929.

En l’actualitat només es conserva la meitat del conjunt d’edificacions originals.

L’estètica del Palau de l’Agricultura és d’estil Noucentista tardà, amb influència del Renaixement de Florència.

En les dues façanes exteriors del gran hall central hi ha relleus escultòrics, en estil classicitzant realitzats, com molts altres d’aquella Exposició Universal.

Les pintures murals, de tema agrícola d’estil noucentista, són obra de Darius Vilàs i Fernández , va estar molt influït en les seves realitzacions murals per Maurice Denis, Joaquim Torres Garcia i Joan Llimona.

Era un dels pavellons més grans de l’exposició, amb una superfície que ultrapassava els 16.000 m2.

Tot el conjunt es distribuïa al voltant d’un gran pati enjardinat central amb diverses naus i galeries porticades.

El cos afrontat al Passeig de Santa Madrona destaca per la galeria porticada que envolta l’antic accés principal al recinte, que emmarca un monumental portal de terra cuita amb pilastres jòniques ornades a quarterons.

Sobre l’arc motllurat de la porta hi ha un relleu de terra cuita amb dues al-legories del treball al camp i la inscripció “AGRICVLTVRA”.

Tanmateix, el més rellevant d’aquesta construcció són les múltiples torres vuitavades que sobresurten sobre la teulada, cobertes amb cuculles de teula ornades amb pinacles ceràmics.

Les façanes d’aquest cos recullen un vertader catàleg de finestres renaixentistes, a base de serlianes, galeries d’arcs, entaulaments, frontons, petxines i decoració a candelieri.

A l’angle entre el Carrer de Lleida i el Passeig de Santa Madrona hi destaca una placa sostinguda per dos àngels realitzada en bronze per Frederic Marès en record a l’arquitecte Manuel Maria Mayol.

El cos afrontat al Carrer de Lleida, avui ocupat pel Teatre Municipal Mercat de les Flors,

presenta un cos d’accés coronat amb cúpules adossat a una gran nau de planta rectangular.

El cos d’accés, que fa cantonada, presenta dues llotges d’accés formades per tres arcs de terra cuita sobre columnes toscanes de pedra

i dues galeries de finestres amb columnelles toscanes i un ràfec de terra cuita.

El Palau de l’Agricultura és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Grudil•la Deovota, inicis de la Torre Blanca de Provençana

Avui us presento dos articles

Provençana, segle XII. Original de Antoni Novell Bofarull. Conservat al Museu d’història de la ciutat de l’Hospitalet, publicat per Jaume Codina al 1r. volum de Els pagesos de Proveçana, p. 61, mapa 3.

A principis de segle XI les relacions de força comencen a canviar. Els guerrers dominen la frontera fent córrer els diners de les ràtzies. Alguns nobles propicien intercanvis comercials desplaçant riquesa cap a les urbs. Tots intenten fer tractes amb uns comtes i bisbes que saben negociar amb uns i altres per seguir mantenint els seus privilegis i que, per lliurar-se del domini eclesiàstic de Narbona, es llencen als braços de Roma. Els noms gots, com els de les dones soles, van desapareixent del mapa

Banyols va quedant en mans de la Seu de Barcelona, encara que sigui a nivell fiscal. En 1028 Regiat i Adelaida tornen a la Seu un alou en Banyols que Bonadona, germana del bisbe Vives (974-995), els va vendre. L’alou havia estat de Recesvind i per ordre comtal, a causa del robatori d’uns calzes d’or, va passar a la Seu i d’aquesta va passar “sense saber com” a la germana del bisbe (recordem que el bisbe Vives va fer vàries donacions i va deixar legats a familiars seus) i ara ells el retornen[1].

Al s. XI, amb el bisbe Aeci (995-1010) i tal com passa en altres episcopats, es va donant una separació entre els béns de la Catedral i els de la Canònica que es consolida a meitat de segle propiciant el pas dels béns acumulats per la Seu (bisbat i catedral) a unes quantes mans privades. Les donacions que al segle X es repartien entre la Catedral, els monestirs i diferents esglésies, es van concentrat ara en la Canònica per passar, poc després, a les ordres religiós-militars, tot i que la Canònica procurarà de nou concentrar capital.

Anirem veient aquests moviments en l’establiment de l’hospital de la Torre Blanca, al voltant del qual s’anirà concentrant, a partir del segle XII, el nucli urbà de “la pobla”, actual barri del Centre de l’Hospitalet de Llobregat.

Jaume Codina recull, a l’obra de Els pagesos de Provençana, la venda de 25 de juliol de 1017[2] o de 1016 (segons datacions)[3], de part de l’heretat a la Torre Blanca, de Guifré Carbonell i la seva dona Sinulo a Renard Bovet, però aquest topònim és, en aquest cas, referit a Provençals de Barcelona, tot i que els noms dels actuants ens són propers.

El 21 de novembre de 1013 Grudil·la, deovota[4], ven a Guifred anomenat “Carbonell” i a la seva dona “Sindul” la tercera part d’una terra que tenia per donació i que limitava amb el coll de Codines a l’Est, la “strata publica” al Nord, la via que va a Llanera al Sud i el torrent “que corre quan plou” a l’Oest[5]. Aquesta venda, que sí que es fa a Provençana, no està recollida per Codina.

Aquest document ens situa la Torre Blanca entre les dues vies que coneixem d’aquells temps: la que va de Barcelona a Provençana i a Cornellà al Nord (strata pública) i la que va a Delta, al Sud (entre l’actual ermita de Bellvitge i l’actual Centre de l’Hospitalet) i entre el camí que baixa per Codines (frontera amb Sants) i el torrent d’Esplugues, és a dir, entre l’ermita o el “mansum de Malvige” i la Pobla, per sota de la carretera, com Codina havia apuntat.

Grudil·la, deovota (o femina deodicata com signa el document) ha de ser la que tenia amistat amb Aurucia deodicata, la qual cosa és una evidència que els béns que van administrar dones soles van passar a mans d’homes (clergues o laics), de que els historiadors han obviat els noms de les dones i que recollir-los aporta quelcom en què indagar, com aquesta proximitat de propietaris/-es de la Torre Blanca de Provençals i la de Provençana.

Si el rec d’Amalvígia, com està reconegut, és a l’inici de Banyols, Aurúcia Deovota, com van veure a una entrada anterior[6], és a l’inici de la documentació relativa a “Santa Eulàlia de Provençana” i de les referències a Quinçà (actual barri del Centre de l’Hospitalet) i les seves amigues Sínul i Grudelle Deovota ho són a la delimitació del pedrís de la Torre Blanca, on més endavant s’establirà l’hospital que dona nom a la nostra ciutat.

Plaça Amalvígia a Bellvitge, l’hospitalet, entre la Rambla Marina i la travessia Industrial. Amb el monument “La Bóbila” que Joan Junyer va fer en homenatge a les comunitats del Baix Llobregat, símbol d’agermanament.

Perquè aquests noms han estat obviats? Perquè eren dones i l’església, que és qui ha recollit, organitzat i donat a conèixer, principalment, la documentació, no estava ni està per la tasca del reconeixement envers les dones. Després els que diuen uns ho repeteixen altres, sense comprovar directament els documents. Potser haurem de refer tota la història, una empresa gran però no impossible i sí necessària i justa. Torres i monuments més alts han caigut.

 

Autora : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’H, 21-juliol-2020

Rescatant noms obviats de dones i el seu paper a la història.

———————————————————————————————————–

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Doc. 34

[2] Codina, Jaume  (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat, p. 47

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera (FN), 38, doc. 256

[4] Aproximación a los términos “Deovotae” i “Deodicatae”  en Historias desde Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/07/19/aproximacion-a-los-terminos-deovotae-y-deodicatae/

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. o.c. FN 37, doc. 207

[6] Històries des de Bellvitge. “Banyols versus Provençana. Aurúcia versus el bisbe Vives”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/