El carrer Ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Ara i abans.

El carrer Ermita de Bellvitge, davant la mateixa ermita. Foto: AGC, 1-4-2021

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal (ICC) inicià la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es comença a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Joaquim Campreciós, pagès de la Marina, plantà rosers i pins al camí que entrava al que seria el nou barri.

1966. Entrada a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Via. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Així doncs, el carrer de l’Ermita de Bellvitge comença justament a l’ermita milenària.

1976. Manifestació al voltant de l’ermita. On són aparcats els camions es pot veure una bàscula per aquests tipus de transport. Foto: AVV.
Ermita de Bellvitge avui. Foto: AGC

Iniciant el camí, al número 20, trobem un petit edifici que contrasta amb els blocs de pisos. És la caseta de la Immobiliària (ICC). Al principi del barri anàvem allí a mirar per les finestres les maquetes de com quedaria el barri, un barri que ens semblava com del futur.

1970. Caseta de la Inmobiliària. Foto: AVV

A continuació, al costat de l’edifici que avui és l’escola d’adults i on encara hi és el “Casal d’avis Ermita”, trobem les restes d’un dels escassos equipaments que va fer la ICC mitjantçant el seu “Departament de Promoció Social”: una pista de patinatge que servia per a promocionar el barri i per patinar amb patins de 4 rodes qui podia. La pista, com una resta arqueològica, encara perdura.

Pista de patinatge i Escola d’adults al fons. C. Ermita, 40. Foto: AGC, 2015

Al cap dels anys i gràcies a les aigües freàtiques abundants al barri podem comprobar com la vegetació, on pot, creix a gust.

1969. Foto: AVV Carrer Ermita de Bellvitge
Un dels espais entre edificis de pisos, amb vegetació abundant. Foto: AGC, 2021

Més endavant trobem alguns serveis que s’han fet al barri gràcies a les movilitzacions de veïns i veïnes: el nou edifici de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge (fins els anys 80 va ser a uns barracons d’obra), l’esplai Bellvitge (ambdós serveis amb més de cinquanta anys de servei al barri), l’escola pública Ramon Muntaner i el Centre d’Atenció Primària (CAP) Bellvitge. Al final trobarem el Merca-2, ja en la Rambla Marina, on acaba el carrer Ermita.

Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. A més de les funcions pròpiament religioses, desenvolupa. amb les altres parròquies de Bellvitge i Gornal, una reconeguda tasca socio-educativa mitjançant la Fundació la Vinya d’acció social Bellvitge-Gornal. Foto: AGC, 2021
1990. El Carrer Ermita encara per urbanitzar. Es veu l’Esplai Bellvitge. Foto: AVV
Carrer Ermita: escola Ramon Muntaner i CAP Bellvitge. Foto: AGC, 2021

Text : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 1 d’abril de 2021.

Dia de l’amor fratern. Als veïns i les veïnes de Bellvitge que van ser i que són.

Cal Manso i els Femades, entre Cornellà i l’Hospitalet de Llobregat

Cal Manso. Foto: AGC, 2021

Cal Manso és un mas que encara perdura a la Carretera del Mig, al polígon industrial Femades de Cornellà de Llobregat. El carrer Femades fa de límit entre L’Hospitalet i Cornellà.

Aquesta masia, construïda aproximadament cap al 1650, era en principi anomenada Can Femades, doncs pertanyia a un dels Femades, família poderosa que va constituir entre els segles XV i XVIII una petita oligarquia rural.

Dels Femades, passà en una herència a Gaspar de Sabaté i continuà dins de la seva família fins que una hereva femenina, anomenada Felipa Juliol i Quevedo, casà amb Josep Manso, militar que donà a la casa el nom de Can Manso, instal·lant a la façana principal el seu escut d’armes.

A la façana es pot veure l’escut d’armes de Josep Manso. AGC, 2021.

Les històries del General Manso (Borredà, 1785 – Madrid, 1863) a la Guerra del francès i a les carlistes són fàcils de trobar a la xarxa. Només ens farem ressò de la seva gesta, cantada per Isidre Clopas, potser un tant exageradament, al costat de l’ermita de Bellvitge.

1956. Dibuix de Rafael Garric de l’ermita de Bellvitge.

“El teniente Manso, con un reducido destacamento de infantería de la compañía de indultados, unos cuarenta infantes y cuarenta caballos, salió de Martorell en la madrugada del día 15 de mayo de 1809.

Sabedor de que los franceses, con una escolta de treinta infantes e igual número de soldados de caballería, salían a recoger forrajes por las cercanías de Hospitalet, se ocultó en la ermita-santuario de Bellvitge.

Al amanecer, acometió por sorpresa a una fuerza enemiga procedente de Barcelona compuesta por cincuenta jinetes franceses y cincuenta infantes. En la escaramuza hizo treinta y cuatro prisioneros y se apoderó de treinta y seis caballos, así como del furgón, mulas y criados del general Duhesme”.[1]

El resto de la fuerza se dispersa abandonando a los heridos. El teniente Manso, prohibe a sus tropas que molestaran a los prisioneros (…) y los lleva al hospital de Martorell, donde personalmente ayudó a curarlos. El general francés Duhesme agradecerá su trato humanitario.

En 1844 la reina Isabel II li concedeix el títol de “Comte del Llobregat”.

En 1847, als 62 anys d’edat, es retira a la masia de la seva dona.

1923. Feines agrícoles a Can Manso.

Masia de cinc cossos. La seva coberta té terrat de rajola i teulada a quatre aigües. D’acord amb la seva data, es ressalta la planta noble del primer pis, construint l’entrada de la casa a aquesta alçada mitjançant una escala de doble tram. D’aquesta manera la porta d’entrada té també la funció de balconada. Can Manso és a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per una altra banda ens podem preguntar pels Femades, els propietaris inicials de la masia … què en sabem dels Femades?

Carrer Femades, entre Cornellà i L’Hospitalet, abans anomenat Carrer Angulo, a la Masia Museu Casa Serra.

A finals del segle XV trobem un Jaume Femades com a pagès propietari de Cornellà. Devia ser un ric propietari doncs l’any 1499 rep un deute de quinze lliures deixades a Pau Busera. Del següent Femades que trobem, Antoni, sabem que a inicis del segle XVI era casat amb Àngela, amb la que tingueren tres fills: Jaume, Antiga i Paula. El seu mas a l’Hospitalet era, llavors, al Torrent Gornal. A mitjans del mateix segle trobem a Pere Esquerrer (Ca l’Esquerrer és una altra masia que encara perdura), un jove casat amb Margarida Femades que habitaven en un mas al Prat “deçà de l’aigua”, mentre que Ferran Femades habita un mas al Prat “dellà de l’aigua”, és a dir a banda i banda del Llobregat.

Representació de 1715. Dibuix de Valentí Julià a “L’Hospitalet és escola”. Les cases més a l’esquerra són Casa Serra i, a l’altra banda, la de la Remunta, també denominada Can Angulo, a tocar de Cornellà.

Tornem a trobar un Jaume Femades, potser el fill de l’Antoni, casat amb Jaumeta, ambdós són pares de la Margarida i habiten el mas de Cornellà “deçà de l’aigua”, mentre que un altre Jaume Femades ho fa al mas del Torrent Gornal[2].

Probablement eren dos hereus, un del Jaume de Cornellà i l’altre de l’Antoni del Torrent Gornal En tot cas ja veiem com aquests primers pagesos propietaris de la Marina es van diversificant i creant vincles amb altres veïns.

Un altre edifici que prové de la família Femades és l’actual Masia Museu Casa Serra, antigament anomenat Can Femades.

És un edifici aixecat per la família Femades de l’Hospitalet el 1667, va ser reformat durant el XVIII i adquirit per la família dels ceramistes Serra l’any 1927. És de planta quadrada i té tres pisos. L’exterior és de paredat de pedra vista. La coberta és a quatre vessants de teula àrab.

L’any 1990 va ser convertida en museu i espai polivalent. Acull una valuosa col·lecció privada d’art ceràmic i és, alhora, el taller del ceramista Jordi Serra.

Actual Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 7 d’abril de 2021

Als nostres predecesors, especialment als treballadors i a les dones.

[1] Clopas Batlle, Isidro (1961) El invicto Conde del Llobregat y los Hombres de Cataluña en la guerra de la Independencia. Luchas Civiles de la primera mitad del siglo XIX. Barcelona. P. 20-21.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), Vol. I. p. 361… 553 (vàries). L’H de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

Per saber més sobre José Manso i Solà: Real Academia de la Historia: http://dbe.rah.es/biografias/12816/jose-manso-sola

Convent de les Monges de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló

El petit convent de les Monges de la Colònia Güell, estava en el carrer Aranyó 10 de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló.

El Convent de les Monges, era una residència de les monges Carmelites,

on aquestes monges tenien cura dels malalts entre treballadors i familiars d’aquests.

També, vigilaven els nadons dels treballadors quan eren a la fabrica.

L’edifici com a tal, no te res a destacar. Tampoc tenim mes dades.

Recull de dades : Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló

Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Palau Reial de Pedralbes de Barcelona

El Palau Reial te l’entrada principal en l’avinguda de Diagonal, 686 de Pedralbes a Barcelona.

El Palau Reial de Pedralbes és un edifici situat enmig d’una àmplia zona de jardins, al districte de les Corts, a Barcelona.

Us passo detalls històrics:

  • El Palau té el seu origen a l’antiga masia de Can Feliu, del segle XVII.
  • La finca fou adquirida el 1862 pel comte Eusebi Güell, juntament amb la veïna Can Cuiàs de la Riera. Juntes formaren la Finca Güell, de gran extensió (30.000 m²).
  • S’encarregà la reforma de la torre Can Feliu a l’arquitecte Joan Martorell i Montells, que construí un palauet d’aire caribeny, acompanyat d’una capella neogòtica i envoltat de magnífics jardins. Més tard, s’encarregà a Antoni Gaudí la reforma de la casa i la construcció d’un mur de tanca i els pavellons de porteria.
  • El 1884 Gaudí també s’encarregà parcialment del disseny dels jardins de la finca, construint dues fonts i una pèrgola. (*)
  • Eusebi Güell cedí la casa i part dels jardins a la Corona, en agraïment pel seu nomenament nobiliari, el 1918.
  • Llavors s’emprengué una nova remodelació per a convertir-la en Palau Reial (1919-1924), a càrrec dels arquitectes Eusebi Bona i Francesc Nebot.
  • Durant 1919-1931 fou la residència de la Família Reial Espanyola en les seves visites a la ciutat.
  • Amb la proclamació de la Segona República, el 1931, el Palau fou donat a la ciutat i dedicat des de l’octubre de 1931 a hostatjar la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants.
  • Entre el 1932 i el 2013 el Palau també va acollir el Museu de Ceràmica i el Museu de les Arts Decoratives fins que es van traslladar a l’edifici HUB de la plaça de les Glòries de Barcelona.
  • Des del 2010 és la seu permanent de la Secretaria General de la Unió per al Mediterrani (UpM).

El Palau està format per un cos central de quatre plantes, amb una capella a la part posterior,

i dues ales laterals de tres plantes que s’obren en corba a la façana principal.

La façana exterior és d’estil noucentista amb porxos de columnes toscanes, obertures d’arc de mig punt amb medallons intercalats i gerros coronant la construcció.

L’interior conté una diversa barreja d’estils, tant en decoració com en mobiliari, que van des de l’estil Lluís XIV fins als estils més contemporanis.

  • (*) D’aquella reforma encara subsisteix la Font d’Hèrcules, una composició formada per un banc corbat, un pedestal i un cap de drac de ferro que escup l’aigua sobre una pica, que du frontalment gravat l’escut de les quatre barres. El conjunt està coronat per un bust modern de l’heroi mitològic romà d’Hèrcules, o Heràcles en la versió grega, amb el casc fet de la pell del lleó de Nemea, tal com descriu Hesíode.
  • La font va restar oculta al mig d’un bosquet de bambús i ni tan sols va ser detectada a la reforma de Rubió i Tudurí de 1928, fins que el 8 de setembre de 1983 l’arquitecte Ignasi Serra i Goday la localitzà i es va restaurar.

Els jardins van ser dissenyats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, a partir d’un projecte que integrava, en un traçat geomètric decoratiu, gran part dels arbres ja existents, amb un estany i diversos elements decoratius, com la font obra de Gaudí, tres fonts lluminoses obra de Carles Buïgas, diverses estàtues, com la de la Reina Isabel II mostrant al seu fill Alfons XII què hi ha davant de l’entrada principal del palau, obra d’Agapit Vallmitjana.

En l’actualitat, la residència de la família Reial a la ciutat de Barcelona és el Palauet Albéniz, situat a la muntanya de Montjuïc.

L’Ajuntament de Barcelona en té cedit l’ús a la Generalitat de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé Fotografies : Fidel Rodríguez i arxiu Rasola

Casa Parroquial de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló

La Casa Parroquial  està situada en el carrer del Bosc, 5, en la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.

Us passo la seva historia:

  • En el 1890, Eusebi Güell va iniciar la construcció de la fàbrica de teixits de cotó als terrenys del seu mas de Santa Coloma de Cervelló, i va encarregar a Antoni Gaudí el projecte urbanístic de la colònia.
  • Entre aquesta data i la de 1917, en què es va suspendre definitivament la construcció de l’església (suspensió en principi momentània, però que es va convertir en definitiva per mort de l’autor), es pot datar la construcció de la Casa Parroquial propera a la Cripta que, malgrat no haver estat l’església construïda en la seva totalitat, ha exercit la seva funció fins al moment per l’entrada al culte de la Cripta, que es va mantenir.

Es tracta d’un edifici de planta rectangular, de planta i pis amb teulada de teula a quatre aigües.

Presenta una clara tendència historicista palesa en la porta i finestres de la planta baixa, amb arc de mig punt remarcat amb maó vist i imitant la formació de les dovelles, i en la filera de finestres d’arc que hi ha a la planta superior a la manera de les golfes o graners de les cases senyorials medievals de la comarca.

La façana està tota ella recoberta de lloses irregulars de pedra. El maó vist remarca les cantonades, el sòcol, les obertures de la planta baixa i personalitza la filera d’arquets del primer pis recobrint totalment aquella zona com una franja ampla.

Gaspar Coll i Rosell 1987 / Generalitat de Catalunya

Un treball de maó imitant les bigues de fusta d’èpoques anteriors sosté un ample ràfec. El fet de ser aquesta una casa exempta oberta a la vista en totes direccions fa que els materials i motius ornamentals siguin idèntics en els quatre murs.

La Casa Parroquial és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Torre Salvana de Santa Coloma de Cervelló

Torre Salvana està situada a la dreta del riu Llobregat entre la Colònia Güell i el nucli de Santa Coloma de Cervelló, en una ubicació lleugerament elevada, la qual cosa la fa visible clarament des de molts punts.

Us passo la seva historia:

  • La Torre Salbana està documentada el 992 com a Torre d’Eles, entre els termes del castell d’Emprunyà i del Llor,
  • S’anomenà també Sacort que, segons el fogatjament de 1368, tenia 16 focs.
  • El nom Salbana prové dels senyors que la posseïen a finals del segle XVI i principis del XVII, els Salbà.
  • El nom actual concretament es des el 1628.
  • La baronessa de Rialb, senyora de Salbà, es casà amb Miquel de Rocabertí-Tagamanent-Descoll. Per llur filla, casada amb Galceràn de Pinós, la senyoria de la torre passà a Miquel d’Alentorn i posteriorment a la seva descendència, anomenada Galceràn.
  • El 1785 morí Esteve Galceràn, marquès de Santa Maria de Barberà i senyor de la torre Salbana, casat amb Mª Josefa Copons, marquesa de la Manresana i baronessa de Cervelló, Sant Vicenç i Bellera. Heretà llur filla Maria Josefa, casada amb Josep Mª Sarriera i continuà en mans dels marquesos de la Manresana i de Santa Maria de Barberà.
  • Al segle XVIII la quadra pertanyia a la parròquia de Sant Boi.

La Torre Salvana de Santa Coloma és d’estil romànic amb modificacions d’estil gòtic en el seu casal adossat i algunes altres reformes més posteriors al segle XVIII i al segle XIX quan s’hi van afegir algunes obertures en la seva torre i en la barbacana d’estil neogòtic cosa que li van donar un aspecte de castell medieval, amb torres de defensa i almenes que no corresponen al disseny original.

Edifici construït a partir de la part baixa d’una torre alt medieval i d’una masia a dues vessants que pot datar del segle XVII.

Pere Català i Roca -1964 / Generalitat de Catalunya

La façana és a un dels costats majors de l’antiga masia i aprofita l’antiga torre medieval, amb part d’època romànica i el coronament neomedieval, per donar-se un aire de castell.

Pere Català i Roca -1964 / Generalitat de Catalunya

Aquesta façana, aprofitant la pedra mal escairada dels murs anteriors i algunes intercalacions de maó, fou refeta totalment amb criteris neogòtics. La pedra antiga s’arrebossà i s’imitaren carreus ben escairats.

Pere Català i Roca -1964 / Generalitat de Catalunya

Les finestres i les portes es van remarcar amb decoracions goticitzants i es construí una nova torre amb merlets al costat oposat de l’antiga.

Pere Català i Roca -1964 / Generalitat de Catalunya

La porta al recinte és ferrada, d’arc ogival i està flanquejada per dues torretes amb espitlleres.

La Vanguardia

Actualment està en abandonament i en estat ruïnós.

La Torre Salvana està catalogada com Bé d’Interès Cultural des del 8 de novembre de 1988.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El carrer Prat de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Ara i abans.

Carrer Prat. Al fons escola Bellvitge. AGC

El Carrer Prat de Bellvitge està situat entre l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge i la Rambla Marina, tocant a la Travessía Industrial. És un carrer petit del barri.

Potser el seu nom és degut a que entre la primera fase d’edificis a prop de l’ermita i la segona a tocar de la Travessia Industrial hi havia un prat i camps.

1968. Prats i camps entre els primers blocs, més al Sud i els que són a tocar de la Travessia Industrial. Foto: AVV

Aquest espai era utilitzat per algunes festes

1968. Festival de Pallassos organitzat per CIDESA (empresa que fabricava els blocs de formigó) a l’espai buit del Carrer Prat. Foto: AVV
1970. Festa major amb l’envelat aixecat en aquest espai. Foto: Berna.

Aquest espai va ser utilitzat com a primer i provisional camp de futbol. El problema era que el nivell del terreny era més baix i a partir de les fortes pluges del 71 s’inundava amb facilitat.

1971. Inundacions. Tot i la escassa qualitat de la imatge, té un valor testimonial. Es pot veure els ferros de la porteria de futbol. Foto: AVV

Al 1971 va ser inaugurada la primera biblioteca del barri, una obra social de la “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona”. L’edifici singular és dels arquitectes Pere Llimona i Xavier Ruíz que també van dissenyar els edificis més alts del barri coneguts com “torres”.

La Caixa amb la primera biblioteca al mig del carrer Prat. Actualment l’espai de la biblioteca és utilitzat per un casal de gent gran.

Al carrer Prat va iniciar la seva trajectòria l’escola Joan XXIII, l’esplai Bellvitge i l’actual escola pública Bellvitge, abans: “Mare de déu de Bellvitge”

1975. Nens esperant per pujar als locals de l’esplai del carrer Prat on es feien sessions de cinema. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.
1975. Passeig entre les escoles Bellvitge i Joan XXIII. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.

A l’escola Bellvitge es va iniciar aviat la pràctica de l’esport com activitat extraescolar promoguda per les AMPES i, més endavant, també per la Bellsport.

Escola Bellvitge. Anys 80. Foto: escola Bellvitge.
L’escola ha col·laborat amb les festes del barri. Foto: escola Bellvitge.
2015. Hort a l’escola Bellvitge. Foto: AGC
Olivera davant l’escola Bellvitge. Foto: AGC, 2021

Al carrer Prat treballa laFundició espai físic amb els veïns i les veïnes, des dels més menuts als més grans, amb un munt d’iniciatives artístiques, socio-culturals i de natura com podreu veure si us passeu pel Carrer Prat, 11

Hort al Carrer Prat, 11-13 per iniciativa de laFundició. Foto: AGC, 2021

Com a curiositat… encara queda una cabina telefònica. Una mica feta malbé…

Carrer Prat, 11. Foto: AGC, 2021
Caseta on vivia el conserge de l’escola Bellvitge, seu actual de l’AMPA de l’escola.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 5-4-2021

A les mares i pares que han col·laborat i col·laboren amb les AMPES, oferint millors oportunitats per a tota la canalla.

Masia de Can Montells de Cardedeu

La masia de Can Montells  esta en l’Av. Montells, en la  vall de la Coma de Cardedeu.

Ua passo la seva historia:

  • Can Montells és la casa més important de Cardedeu, en territori. L’any 1272, en Bernat Montells és esmentat a la “carta de repoblació”.
  • Fins a les darreries del segle passat, el cognom Montells figura en la majoria de documents oficials. Segons Pere Comas: “…se sap, de temps més anterior que Ermessendis Montells l’any 1182.
  • Arnau Montells el 1190 construïren 4 cases pel prior i confrares de la Cofradia de Santa Maria”.
  • Encara el segle XIX ens diu Tomàs Balvey que aquesta família tenia preferència al presbiteri i una sepultura en l’església.

La coberta és a dues vessants i el carener de la teulada paral·lel amb la façana. La façana principal té portal dovellat i tres magnífiques finestres conopials al primer pis, característiques del segle xvi, sota les quals pengen labors de pedra en forma d’arquets. A la teulada hi ha una massissa xemeneia.

A la part oest hi ha un torricó rodó cobert amb volta d’obra per a la defensa i entre dues finestres un rellotge de sol. A la part de llevant, adossades a la casa hi ha les quadres i porxos, més avall hi ha una gran era enrajolada amb cairons. Té un barri tancat.

Martí Suñol Busquets 1991 / Generalitat de Catalunya

Can Montells és una masia del municipi de Cardedeu (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Santa Maria i Santa Cecília de Montserrat. Disputes i litigis, segles X-XI.

El Massís de Montserrat al sud de la comarca del Bages, prop de l’Anoia i el Baix Llobregat. Foto: Ramon Solé.

L’origen del monestir de Montserrat és incert, però hom el situa cap a finals del segle IX. Un document de 888 parla d’una “capella sota l’advocació de Santa Maria que el Comte Guifré va reconquerir als musulmans”.

Montserrat va suposar en aquests temps una enorme fita de l’avanç cristià des del comtat d’Osona-Manresa, un domini pels Comtes de Barcelona, que el donaren al monestir de Ripoll, i pels reis francs, que el 889-890 donen els drets fiscals de Manresa a Sant Pere de Vic.[1] Els conflictes estan servits.

La donació dels Comtes a Ripoll incloïa les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, aquesta última al peu de la muntanya. Tot i ser petits cenobis, Ripoll les tenia com a simples propietats agràries.

Capella de Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat. Postal antiga.

Les obres fetes entre els anys 2011 i 2013 per rehabilitar la plaça de Santa Maria, tot just davant la façana de l’actual monestir, van posar al descobert restes dels fonaments de la primitiva església romànica, els quals ja havien estat identificats per Puig i Cadafalch en construir aquesta plaça l’any 1930.

Claustre gòtic i portal romànic de la primitiva esglèsia de Santa Maria de Montserrat.

Prèviament hi hauria a la muntanya, com veiem a altres llocs, petits eremitoris de tradició hispano-goda. El topònim de “Monistrol” també fa referència a aquest origen i cal dir que al Bages en trobem altres Monistrols: de Montserrat, de Calders (ara al Moianès), de Rajadell i de Gaià o Sant Pere de Monistrol o “de les Cigales”, documentat originàriament aquest com “Sant Joan apòstol” i cedit a Sant Pere de Vic que li canvià el nom pel de Sant Pere.[2]

Sant Pere de Monistrol, de la Roca o de “les cigales”. Foto: viquipèdia.

Cal recordar que Sant Joan apòstol o evangelista és una figura molt apreciada pel cristianisme oriental.

Montserrat amb les ermites de Sant Joan i de Sant Onofre (anacoreta del segle V molt venerat per l’església copta)

Igualment, les marededéu romàniques, les que duen el nen a la falda, representades amb la bola del món i sovint fosques, poden poden provenir de l’orient cristià que va arribar a nosaltres des del Nord d’Àfrica.

La imatge de Santa Maria de Montserrat, al timpà de la primitiva esglèsia, és més antiga que la romànica que es venera.

El monestir de Santa Cecília[3], més antic que el de Montserrat, va ser re-instaurat pels Comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa que el doten en 945 i fins la mort de Riquilda el 956 (igual que a Sant Pere de les Puel·les de Barcelona).

Santa Cecília de Montserrat. Foto: viquipèdia.

Cesari (-982) és el primer abat reconegut de Santa Cecilia. El 942 va comprar a la seva tia Druda i al seu cosí, Ansulf, per deu unces d’or, un alou al castell de Marro[4] de Manresa, on n’hi havia la casa de Santa Cecília. A principi del segle X altres persones feien donacions al monestir, el que vol dir que aquest ja existia quan l’abat Cesari demanà al llavors bisbe de Vic, Guadamir, el 957 que consagrés el monestir, el que es fa amb la condició de que segueixin la regla de Sant Benet (promoguda pels francs) i quedi sota l’obediència de Vic.

L’abat Cesari és conegut per representar un dels tres intents dels Comtes de Barcelona de centralitzar el seu poder amb un arquebisbat que subordinés els altres bisbats dels comtats catalans, que en aquell moment depenien de Narbona. El primer intent va ser amb Delà (-962), anomenat “arquebisbe” de Girona en 954. Els següents, amb Cesari, en 956 i amb el bisbe Ató de Vic, en 970. En tots tres casos, van trobar la forta oposició del poderós Casal de Cerdanya-Besalú. En el cas d’Ató, també la mort.[5]

Entre el 1011 i el 1018, un monjo, de nom Joan i procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll, va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, que havia de quedar sota les ordres de l’abat Oliba (971-1046), però Santa Cecília no va acceptar aquesta situació i Oliba es va limitar a fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat al lloc on hi havia l’antiga ermita amb el mateix nom.[6]

Els litigis entre Oliba i Santa Cecilia pel control de la muntanya de Montserrat van ser freqüents. El 29 de juny de 1022 el comte de Barcelona, Berenguer Ramon i la seva mare Ermessenda anaren a Ripoll a confirmar personalment les propietats del monestir. La comtessa Ermessenda (-1058) anava d’acord amb el poderós Oliba i el tribunal comtal decretà la fusió de les dues cases, però la realitat és que els dos dominis restaren ben delimitats.

A partir de 1023 cap document esmenta la sort de les esglesioles de Sant Martí i de Sant Pere. La de Santa Maria inicià la seva transformació amb Oliba fins a tenir la fisonomia d’una església romànica sobre la que s’alçà l’actual santuari.

Portal de l’antiga capella de Santa Maria al s. XII, dibuix de E. Canibel a la guia de Montserrat de 1898

En 1026 una dona, Orúcia, amb les seves filles Emo i Quixilo fan donació de cases, terres i possessions en Manresa a Santa Maria de Montserrat, però les cròniques es fan ressò del 1027, quan Guillem de Castellvell dona una vinya al terme d’Esparreguera “ad Domum Sanctae Mariae Coenobii qui est sita in Monte Serrad”. En 1041, Adelaida vídua d’aquest Guillem, ven al seu segon fill, Ramon, diverses possessions, sembla ser que en un intent de compensar la herència del seu primogènit. Accions de les dones relegades per la història.

De 1036 es té notícia d’unes petites obres d’ampliació de l’església a fi d’acollir els nombrosos pelegrins i a la petita comunitat monàstica. Aquest és el temps de la construcció de l’església romànica amb el suport de l’abat Oliba, d’una sola nau amb volta de canó i orientada, segons el costum, a llevant. El 1038, Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, consagra la Catedral de Vic, entre les nombroses possessions s’esmenta la de Montserrat en un intent més de reunificar poder.

A mitjans de segle XI continua havent litigis per Santa Cecilia de Montserrat. Cal fer esment que el Castell de la Guàrdia de Montserrat, un dels cinc que hi havia i l’únic del que en tenim algunes restes, van ser en mans dels vescomtes de Barcelona mentre aquests tingueren poder. En 1046 l’abat de Santa Cecília reclama i recupera un alou que havia estat “injustament” comprat per la vescomtessa Guisla al lloc conegut com a Cancis o Camps, al pas de Calaf, un domini important que connectava amb les mines de sal de Cardona i que. avançat el segle XI, veurem en mans dels Comtes de Besalú.

El Bruc, restes del castell de Guàrdia de Montserrat

Guisla deu ser la Guisla de Lluçà (-1074) que, vídua del comte Berenguer Ramon (-1035), casà amb el vescomte Udalard II (-1077), per recomanació del bisbe Guislabert, que així va controlar la rebel·lió d’aquest vescomte. Les vídues havien de renunciar a la herència del seu marit si es tornaven a casar i si no ho feien, se les prenien. El fill de Guilla, Guillem renuncià, en 1054, als seus béns a Osona en favor del seu germanastre, el nou comte Ramon Berenguer I (-1076), com anteriorment (1048) havia fet el germà d’aquest, Sanç, amb els seus béns a Olèrdola i al Llobregat. Tot en benefici d’una unificació del poder en que l’església també pren part, en una època en que començava a instaurar-se la figura de l’hereu evitant la dispersió del patrimoni.

En morir Elisabet, la primera esposa del Comte Ramon Berenguer I, cap el 1050 deixa diferents llegats a persones e institucions eclesiàstiques, entre les quals, Santa Cecília de Montserrat,  però en 1058 el Comte, amb la seva nova dona, Almodís de la Marca, donen el monestir al monestir de Sant Cugat, al que va estar sotmès fins mitjans del segle XII, no deslliurant-se del bisbe de Vic fins el segle XIII, instaurat ja l’arquebisbat a Tarragona.

Santa Maria de Montserrat va ser un priorat a partir del 1070, quan Ripoll va passar a dependre de Sant Víctor de Marsella. A partir de 1082 va tenir un prior propi. A finals del segle XI els juraments de fidelitat creixen creant l’estructura piramidal del feudalisme, arrelat ja entre els poders civils i eclesiàstic. Va seguir sent un lloc disputat durant segles, també des de l’àmbit estatal.

El santuari de Montserrat, entre roques i brumes. Foto: AGC.

Santa Cecilia, aconseguida la independència, va ser, durant segles, alberg de peregrins que anaven a Montserrat. Actualment és una dependència de l’abadia i un refugi de “Pax Christi” (moviment catòlic internacional per la Pau, creat el 1945), un lloc on de silenci on es fan pregàries interconfessionals per la pau.

Interior de Santa Cecília un lloc de pregària i repós.

Autora: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 27 d’abril, 2021

Als homes i a les dones de Bona Voluntat de tots els temps.

———————————————————————————————————————————

[1] Abadal, R. (1965) Els primers comtes catalans. Barcelona: Vicens-Vives, p. 85 (2ª ed.).

[2] Benet i Clarà, A. (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”

[3] Santa Cecília és una figura martirial romana, tot i que la seva autenticitat sigui discutible, al segle V es venerava a les catacumbes romanes de Sant Calixte i el seu culte va ser àmpliament difós a l’època visigòtica. Amb el pas dels segles, un error (en confondre els “òrgans” relatius al cos amb els musicals) l’ha convertida en patrona de la música.

[4] Un dels cinc castells de Montserrat: Collbató, Otger, Montserrat, Marro i la Guàrdia, l’únic del que perduren unes restes. 

[5] Martí, Ramon (1994) “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona” (951-953 / 981) Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67. 1

[6] Pladevall, Antoni (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Barcelona: Destino, p. 258-269

Fem una ullada fora de Catalunya: Santuario de la Virgen del Tremedal de Teruel

Orihuela del Tremedal es un municipio de la provincia de Teruel, Comunidad Autónoma de Aragón. Tiene un área de 71,40 km² con una población de 493 habitantes (INE 2017) y una densidad de 7,06 hab/km². Está a una distancia de 62 km de Teruel.

Pertenece a la comarca de Sierra de Albarracín.

Orihuela del Tremedal, con sus 1447 m de altitud, es uno de los municipios situados a mayor altura de la provincia.

En medio del sorprendente y agreste paisaje natural de la Sierra de Albarracín y los Montes Universales, destaca por sus recursos naturales.

Santuario de la Virgen del Tremedal, originalmente del año 1748, reconstruido en 1880 después de ser destruido por las tropas francesas en 1807.

El proyecto es del arquitecto Fernando Yarza. En su interior guarda una talla románica de la virgen del Tremedal que tiene fama de antigua y parece datar de 1169, aunque hay constancia escrita que se le llamaba la vieja por esas fechas.

En sus inmediaciones se han hallado restos visigóticos.

La leyenda:

  • Cuenta que la Virgen se le apareció a un pastor manco llamado Pedro Noves que cuidaba su rebaño, diciéndole que tenía hambre. Cuando el pastor cogió, con su única mano, la torta que llevaba en su zurrón, la Virgen le dijo que se la diera con la otra mano.

Tal fue la insistencia de la señora que el pastor metió el muñon en el zurrón y cuando sacó este se sorprendió al ver la mano que aparecía con la torta.

En pleno acto de gratitud se postra a los pies de la Virgen, diciendo que haría lo que le pidiera.

Ella le dijo: Baja a Orihuela y publica el favor que te he hecho, hazles saber de mi parte que he tomado asiento en esta Sierra, que gusto de ser en ella venerada para consuelo y beneficio de sus vecinos.

En los montes que rodean el municipio de encuentran los ríos de piedra más extensos de Europa.

Estos son acumulaciones periglaciares de bloques de cuarcita en forma de ríos.

Los bloques son de pequeño tamaño, entre 25 y 50 cm, y los ríos se extienden por más de 2 km y medio.

También se encuentran pequeñas lagunas, retenciones de aguas oligotrofas, que crean espacios húmedos muy ricos en vegetación y fauna, son los llamados tremedales.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel