Pont de Bóixols d’Abella de la Conca

El poble de Bóixols forma part del municipi d’Abella de la Conca, vila a la qual ha estat unit al llarg de la història, a causa de llur pertinença des d’antic a la Baronia d’Abella, apareix documentat des del segle X.

El Pont de Bóixols  és conegut com Pont del Plomall es medieval.

Situat en un del passos naturals entre les comarques del Pallars Jussà i l’Alt Urgell, el poble de Bóixols està en una zona de difícil accés.

Les serres de Carreu, al nord; Setcomelles, a l’est, i Carrànima, a l’oest, tanquen el poble en una petita depressió que té la sortida natural cap alsud, seguint el riu Pujals (anomenat més avall riu Rialb).

Però no per natural és una sortida fàcil, l’estret de Bóixols, primer,

i l’accidentat barranc del riu Rialb, després, fan que només hi passi l’aigua, i amb dificultats.

A prop i sota del poble, al Forat de Bóixols, i a un desnivell considerable, hi ha un interessant pont medieval del segle xi, en un emplaçament bell i espectacular. Just al sud hi ha la masia de Cal Plomall i encara molt a prop seu, a uns 100 metres, el Molí del Plomall, també anomenat Molí del Pont o Plomall Nou, força antic.

Actualment està restaurat i habitat, amb el seu molí de farina ben conservat i catalogat. La Casa del Moli del Pont ha estat restaurada.

Recull de dades : Ajuntament d’Abella de la Conca i altres

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Antic safareig i pou, a la Masia de Can Riera de L’Hospitalet de Llobregat

Can Riera està en el carrer del Xipreret, 99-103 de L’Hospitalet de Llobregat .

Observem a mà dreta del pati d’aquesta masia, un safareig i el seu pou, on s’extreia l’aigua necessària per rentar la roba.

Molta de l’aigua que es feia servir a les cases per rentar-se, i cuinar provenia dels pous que s’alimentaven de l’aigua de pluja que queia a les teulades i que amb una canonada es desviava cap al pou.

L’Hospitalet, al estar a la part baixa del riu Llobregat és ric en aqüífers, encara avui dia. Els safareigs  acostumaven a tenir aigua d’algun rec o canalització, sobre tot aquells on es rentaven la roba dels malalts.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultura – Diputació de Barcelona

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fem una ullada fora de Catalunya : El Pont de Molina de Aragon de Guadalajara

Molina de Aragón es una localidad de la provincia de Guadalajara que pertenece a la comunidad autónoma de Castilla – la Mancha.

El Puente Viejo es símbolo de la villa de Molina de Aragón, precioso Puente románico, construido entre los siglos XII y XIII que da acceso al casco viejo, rebasando el río Gallo (afluente del Tajo) que atraviesa la ciudad.

Cuenta con tres arcos escarzanos, siendo mayor el central de ellos.

Está construido con sillares de piedra arenisca rojiza usadas en el pretil y los tajamanes que separan los tres ojos en el lado del adarves y de pequeñas torrecillas en el lado opuesto.

Su reparación fue ordenada y costeada por Felipe V cuando visitó la localidad.

Viquipèdia

Fue restaurado por el Taller de Empleo de Molina de Aragón; se enlosó y se acentuó la giba, y se han colocado bolardos para impedir el paso de vehículos.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotopgrafies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Arxiu Rasola

Pont de can Plana en la Vall d’Olzinelles de Sant Celoni

La riera d’Olzinelles neix més amunt de ca l’Agustí, sota el Montllorer, i recull les aigües dels múltiples sots que conformen el relleu d’aquest racó del Montnegre, que generen una vall humida i fresca. La verneda és el bosc de ribera propi d’aquesta riera, però també hi ha pollancredes i platanedes.

El Parc ha endegat un pla per recuperar la verneda, el cabal d’aigua a la riera i els prats de dall que havien ocupat aquests camps.

La riera té antigues rescloses que permetien el desviament d’aigua cap als recs i les basses properes.

En el camí es troba l’antic pont de pedra de can Plana, a prop de la carretera BV – 5112.

D’aquest pont no em trobat cap informació sobre la seva construcció, ni la seva data.

Seria majoritàriament per creuar la riera la gent que vivien antigament a la Vall  per poder anar  i tomar a Sant Celoni,

també als agricultors que tenien allí els camps i els pastors amb els ramats d’ovelles.

Us passo un interessant article al respecta :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/06/croniques-dolzinelles-pont-de-can-plana.html

És pot arribar per un itinerari senyalitzat com a sender local (SL-C 79), a la llarg de tot el camí hi ha plafons informatius dels diferents elements d’interès existents en la Vall d’Olzinelles.

Recull de dades : Diputació de Barcelona i propi

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Molí i pont de Bojons i riera major de Sant Sadurní d’Osormort

El Molí de Bojons està situat en la Ctra. BV-5201, km 13,5 de Sant Sadurní d’Osormort.

Us passo la seva historia :

El lloc de Boxos (Bojons) el trobem esmentat ja el 937.

C Torrents – 1990 / Generalitat de Catalunya

Antic molí situat a la riba de la riera Major que pertany a la parròquia de Sant Sadurní d’Osormort que en principi fou terme de Sant Llorenç del Munt o de Cerdans, més tard s’uní a Espinelves i ara és independent.

La notícia del molí es troba lligada a la del mas, també anomenat Bojons el qual el trobem en els fogatges de la parròquia de l’any 1553, quan habitava el mas un tal “Anthini Boyons”.

En el nomenclàtor de la província de Barcelona de l’any 1860 tenim notícia de l’existència de “dos fàbricas de papel de estraza” i d’un “molino harinero”, però no disposem de prou dades per saber quin d’aquests es correspon amb el Molí de Bojons.

C Torrents – 1990 / Generalitat de Catalunya

Presenta un cos central de planta quadrada amb el carener perpendicular, amb les vessants cap als costats nord i sud.

La façana de migdia no hi ha cossos annexes a cada costat del principal s’hi obren diverses finestres i alguna espiera, també hi ha un balcó.

La façana de l’hostal es troba a llevant i en el cos annex amb el carener perpendicular al principal i adossat a l’extrem esquerre hi ha un portal protegit per un teuladet a dues vessants, dues finestres a la planta i una al primer.

En aquest sector s’hi annexiona un petit cos amb el lavabo. A la resta de l’edifici hi ha diverses obertures. En la part de darrera dona a la riera Major.

L’estat de conservació és força bo per bé que les reformes han desmerescut l’estructura primitiva.

Antic molí convertit en hostal i restaurant.

El Molí de Bojons és una obra de Sant Sadurní d’Osormort (Osona) protegida com a bé cultural d’interès local.

Cal remarcar que a sobre la riera i a l’extrem de llevant s’hi adossa un bonic Pont de pedra, que avui ha estat substituït per una altre, és un pont de pedra romànic d’un arc de mig punt que salva la riera major de Sant Sadurní Osormort,

eixamplat, pla i si poden diferenciar perfectament les dues èpoques, la par més antiga és de pedra i la més nova és amb maons.

i El Pont de Bojons és una obra romànica de Sant Sadurní d’Osormort (Osona) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Balneari de les Termes Orion de Santa Coloma de Farners

El Balneari de les Termes Orion està situat en el veïnat de Vall de Santa Coloma de Farners.

Us passo la seva historia:

  • La referència documental més antiga sobre les aigües i les seves propietats és la descripció que en fa el 1849 el metge Salvador Cabra.
  • L’any 1860 Antoni Comas, propietari del mas Molins on es troba la deu termal, fa construir un edifici al mestre d’obres Pere Borrell, amb quatre piles o banyeres que s’ampliarà amb una nova planta el 1897.
  • El 1871 la Junta Provincial de Sanitat de Girona declara les aigües d’utilitat pública i Joaquim Jordà, metge, fa una memòria sobre les aigües que dóna molta publicitat al lloc.
  • El 1875 es fa una nova ampliació per a dormitoris, sala i galeria d’arcs de mig punt a la façana principal.
  • L’any 1885 Joan Comas ven l’edifici dels banys i la finca a Josep Roig Pladevall el qual obté una nova declaració d’utilitat pública de les aigües atorgada des de Madrid (1889) i crea la societat Termas de Santa Coloma de Farnés.
  • A finals del segle XIX sabem de l’existència d’una capella i s’agrega un nou cos lateral.
  • El 1896 es constitueix una nova societat: Baños Termales de Santa Coloma de Farnés.
  • El 1898 l’Ajuntament es compromet a fer un camí arbrat per comunicar l’establiment amb Santa Coloma.
  • Es nomena gerent a Joan Martí i Trias (1901) que compra el negoci dotze anys més tard i li canvia el nom pel de Balneari Martí.
  • Projecta una ampliació de 50 llits, un passeig de 24 m que enllaci amb el pont sobre la riera (1921) i una urbanització d’estiueig a la mateixa finca.
  • Finalment es ven el negoci al matrimoni Manuel Burch Solanich i Mercè Barraquer i Garrigosa que li donen el nom actual de Termas Orion.
  • S’instal•la el primer ascensor de les comarques gironines (1926).
  • L’any 1932 la construcció compta amb planta baixa i dos pisos (1.310 m), un cos afegit de dos pisos (160 m), capella i edifici de l’embotelladora (405 m).
  • Durant la Guerra Civil l’ajuntament se’n fa càrrec i el converteix en el Balneari Clínica Militar núm. 5.
  • El 1939 es torna a posar en funcionament i als anys 60 comença la gran davallada que afecta a tot el termalisme de Catalunya.
  • El 1978 la família Campeny compra l’establiment i li dóna un nou impuls.
  • El 1980 es crea l’Associació Balneària de Catalunya amb la voluntat de revitalitzar el sector.
  • En aquests últims anys s’han fet importants obres de restauració i condicionament a les noves necessitats respectant l’edifici original.

En els establiments balnearis l’entorn immediat té molta rellevància i, en aquest cas, el balneari disposa d’un gran parc que enllaça amb el de Sant Salvador formant un conjunt natural ordenat molt equilibrat.

L’arribada pel pont que creua la riera de Santa Coloma ens porta a una avinguda de plàtans, la font de la deu i altres fonts,

I tot seguit, l’edifici imponent blanc apareix majestuós al peu de la muntanya i els boscos.

L’edifici s’estén al llarg formant una gran façana per aprofitar al màxim l’espectacle del paisatge.

L’edificació actual ens mostra una construcció allargada de tres plantes amb un cos central de quatre, rematat per un frontó amb un finestral circular decorat amb una garlanda. Els dos laterals també estan rematats per frontons més senzills i menys apuntats.

I Forts i M. Pibernat 2005 / Generalitat de Catalunya

El més característic, però, és l’àmplia porxada de la façana amb pilastres, parelles de columnes jòniques de fust llis i balustrada amb el cos central sobresortint que fa d’abaixador de cotxes.

Al costat esquerre hi ha un cos afegit que s’avança que segueix l’estil i s’integra amb la balustrada recorrent tota la terrassa de sobre el porxo.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A l’interior es manté el vestíbul central amb les grans columnes jòniques que distribueixen l’espai cap a l’escala amb claraboia de vitralls i l’ascensor i vers les dues ales laterals.

Al costat dret, en el lloc on hi havia el teatre, avui hi ha la sala de lectura, però es manté en el mur la boca de l’escenari emmarcada per motllures.

La part del darrere de l’edifici està reservada als espais de servei i a la zona de banys. Als pisos superiors trobem les habitacions.

De elpuntavui, un passo un interessant article del 15 setembre de 2019, on podem treure mes informació sobre Termes Orion :

Termes Orion és un balneari catalogat com a monument al municipi de Santa Coloma de Farners i inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Balneari de Les Masies de l’Espluga de Francolí

Espluga de Francolí

Les Masies és un nucli de població del sud del municipi de l’Espluga de Francolí situat al peu de les muntanyes de la Pena i molt a prop del monestir de Poblet, al límit amb el terme de Vimbodí i Poblet.

S’inclou dins el paratge natural d’interès nacional de la Vall del Monestir de Poblet. 

La carretera local TV-7007 comunica les Masies amb l’Espluga i Poblet.

Es va originar al final del segle XIX vora unes fonts d’aigües ferruginoses: la Font del Ferro i la Font de la Magnèsia.

Primer s’hi va construir l’anomenada Masia Blanca, i més tard, el 1887, el complex residencial de la Vil·la Engràcia, on es va edificar el primer balneari dos anys mes tard,

per la qual cosa aquest nucli de població es coneix també amb el nom de Balneari les Masies.

El balneari vil·la Engràcia es va començar a construir l’any 1890 per obra del polític liberal tarragoní Pere Antoni Torres Jordi.

El 1910 es reconverteix en el Gran Hotel Villa Engràcia, propietat del dr. Salvador Roca.

En aquella època el nucli de les Masies era un gran pol d’atracció turística.

Més endavant s’hi van construir altres xalets i hotels, com l’Hotel del Centre i l’Hotel La Capella.

Durant la guerra civil de 1936-39 l’hotel – balneari fou habilitat com a hospital militar i després d’aquesta fou venut a l’Estat.

Ja en els nostres dies, ha continuat amb una zona turística i de segona residència, disposa de diversos apartaments de muntanya, hotels, restaurants.

Tot aquestes edificacions situades al llarg de la carretera, com també, els parcs, jardins i fonts que l’organitzen,

el fan un conjunt interessant com a exemple de vil·la balneària del nostre país, tot recordant el seu passat esplendorós.

Quant hi passeu, pareu i veure que l’ambient fa que us retrobeu tot fent un passeig per aquesta part d’Espluga de Francolí,

que us farà retrocedir en el temps més de cents anys en rere, tal com em va passar a mi.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament d’Espluga de Francolí

Adaptació al Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

La fuente del paseo de los pinos de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat.

2015 Font del Passeig. Foto: AGC

Los vecinos de Bellvitge se han caracterizado no sólo por las reivindicaciones sino también por la acción directa, como la de habilitar pasos para cruzar las vías del tren entre Bellvitge y Gornal, limpiar las calles cuando el Ayuntamiento no lo hacía suficientemente o plantar árboles donde sólo había barro.

1973 Paso que hicieron los vecinos para cruzar la vía del tren en la Avenida América. Foto: AVV

La mayoría de entidades vecinales de Bellvitge se iniciaron en las parroquias, ya que, durante el franquismo, era el único sitio permitido de reunión. Finalizando la dictadura, se fueron legalizando los partidos políticos de izquierdas y los nacionalistas, así como las organizaciones obreras y las entidades vecinales, dando paso a las AAVV. A mitad de los años 70, cuando se lucha por paralizar la construcción de más bloques de pisos y locales comerciales, por la urbanización del barrio y la instalación de servicios básicos llegan a haber cuatro asociaciones de vecinos.

1976. Vecinos plantando árboles en los espacios destinados a zonas verdes donde entonces sólo había barro. Foto: Miguel Segovia.

Desde la parroquia de San Juan Evangelista se impulsa el compromiso social apartidista, esto provoca que un grupo de gente más politizada en torno al PSUC intente constituirse en una AV propia: “Bellvitge Norte” y que otro grupo de gente apartidista entre en la ya legalizada AV “La Marina” y vaya funcionando de una manera más asamblearia gestando unmovimiento vecinal asambleariodenominado “Asamblea del porrón” ya que discutían los problemas, en el paseo que va de la Calle Francia al Instituto Bellvitge o “Paseo de los Pinos”, alrededor de porrón, invitando a los vecinos a participar. Esta asamblea pasó a denominarse “Asamblea de la Torre” y constituyó el “Grupo Autónomo de Bellvitge” que entre los años 1974 y 1976 dio un fuerte impulso a las luchas en el barrio desde la autogestión.

“Asamblea del porrón” Foto: AAVV.

Durante estos años, con la participación de las cuatro AAVV, se crea una comisión para revisar y proponer el propio Plan Parcial del barrio. La concienciación sobre las carencias del barrio y la importancia de la lucha estaba ampliamente asumida cuando la ICC inicia la construcción de una torre en el Paseo de los Pinos. Se crea un frente común con la consigna de “No más bloques” que consistía en derribo de las vallas y de las obras, inutilización de la maquinaria, manifestaciones y enfrentamientos con las cargas policiales.

1976. Hormigonera que los vecinos tiraban al suelo cuando volvían de trabajar. Durante el día eran las mujeres las que protestaban. Se dejó de trabajar el día en que una mujer subió con su hijo en brazos encima de la hormigonera. Foto AAVV.

Se consiguió frenar la edificación de esta torre, aceptando la construcción de un último, aunque algunos, organizados en torno a las AAVV de la Marina, San Roque y Campoamor, se opusieron vivamente a la construcción de este último bloque, pero ya no contaban con la mayoría que se opuso a la torre y se prosiguió con la revisión y propuestas del nuevo Plan Parcial que fue aprobado por la Corporación Metropolitana en mayo del 1977.

En 1979 se celebraron las primeras elecciones municipales y la vida asociativa del barrio cambió, organizándose en diversas entidades y colectivos como las AMPAS de las escuelas, los esplais y grupos de jóvenes, el grupo ecologista, los amigos de la música, las escuelas de adultos, las fiestas del barrio…

Paseo de los pinos. Denominado así porque los plantaron los propios vecinos tras impedir la construcción de más bloques de cemento en el barrio. Foto: AGC, 2015.

Pero antes un grupo de vecinos dejó constancia de su hacer auto-gestionado poniendo manos a la obra de nuevo y alzando una fuente en aquel sitio donde se realizaban las asambleas del porrón.

1979. Inauguración de la fuente que construyeron los vecinos de Bellvitge. Foto: autoria desconocida.

Así lo explicaron algunos vecinos.

“La fuente fue construida por los propios vecinos. Las piedras de la pica las trajimos del rio Besos a indicación de uno de los vecinos que la construyeron”.

Pica con piedras del Besós. 2021.

“Los primeros bancos se recuperaron de la chatarra, se trasladaron y se repararon con medios propios”.

Placa commemorativa. 2021.

“Así se inauguró la fuente en 1979, el Alcalde Ignacio Pujana la quería inaugurar y por el camino le dijimos que ya lo habíamos hecho con vino, que volviera cuando nos conectaran el agua. El vino nos lo donaron las casetas de la fiesta mayor”.

La fuente y una parte del paseo entre los jardines infantiles i la llar d’infants “El passeig”. Fotos 2021: AGC

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 17-1-2021

A los vecinos y las vecinas que pusieron su esfuerzo al servicio del barrio.

Torre de l’Albet de Gelida

Situats a l’estació de tren, cal seguir  direcció al Pol. Ind. la Gelidense, i agafar el punt sobre el riu Anoia, quan entreu a l’avinguda de Sant Salvador de la Calçada, al Barri de Sant Salvador de la Calçada,  La Torre de l’Albet esta a l’esquerra, una gran porta no dona accés a entrar-hi.

Us passo la seva historia :

  • És una de les primeres mostres de l’estiueig a Gelida per part dels burgesos barcelonins.
  • A l’interior existia fins al 1936 un oratori dedicat a El Salvador, que segons tradició, suplia la capella romànica que des del segle XII fins a primeries del segle passat existí al barri veí de Sant Salvador de la Calçada, nom d’indubtable procedència romana.

Ampli casal a quatre vent, terrat i torratxa. Disposa de baixos amb atrevidíssimes voltes de rajola i 2 plantes on s’hi accedeix exteriorment per una escala tipus monumental de dos braços. Restes de jardí romàntic a l’entorn. Per les rodalies hi ha vinya.

La Torre de l’Albet és una obra eclèctica de Gelida  protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies – Ramon Solé i Viquipèdia

Plaça d’Anselm Clavé i Font monumental del comte Arnau de Sant Joan de les Abadesses

La Font monumental dedicada al comte Arnau, està situada en la Plaça d’Anselm Clavé de Sant Joan de les Abadesses.

Lacuesta, R MAPUM_01 / Generalitat de Catalunya

Us passo detall de la seva historia:

  • La urbanització de la plaça va ser obra de l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats, que ja al 1925 havia traçat un plànol de noves alineacions de les edificacions dels voltants de l’església de Sant Pol.
  • El mateix any va rebre l’adjudicació d’un projecte -elaborat per Josep Puig i Cadafalch- d’una font monumental dedicada al Dr. Torras i Bages i que s’hauria de situar a la plaça.
  • No obstant això, l’any 1927 Martorell decidí que la font estaria dedicada al comte Arnau.
  • Durant aquest mateix període, l’arquitecte realitzà el projecte d’Escoles Municipals i un projecte d’eixample per a Sant Joan.
  • L’encarregat de dissenyar els jardins de la plaça va ser el jardiner i dibuixant Joan Mirambell i Ferran, autor de la restauració dels jardins de l’Oreneta de Barcelona, així com dels jardins de la terrassa de la casa Cambó de la mateixa ciutat comtal.
  • L’obra de carreuat de pedra procedia de la pedrera de la Rovira de Dalt (Centelles), tot i que Martorell havia pensat inicialment en la pedrera Baumadrena (Tavèrnoles).
  • El constructor adjudicatari de l’obra va ser Lluís Font, i el picapedrer, Antoni Nogué Peyró. L’escultor de l’estàtua fou Josep Maria Camps Arnau, i el taller de reproduccions artístiques que es va encarregar d’executar la fosa, Gabriel Bechini.

La plaça Anselm Clavé, situada darrere l’absis de Sant Pol, va ser projectada amb l’objectiu de realçar la capçalera romànica del temple amb un entorn adequat al monument. La plaça, de format trapezoïdal però conceptualment clàssic, compta amb dobles fileres de castanyers als extrems que delimiten els parterres enjardinats que, al seu torn, estan disposats simètricament respecte a l’eix marcat per l’absis i reforçat per la font monumental, situada al centre dels jardins.

La Font monumental del comte Arnau, d’influències de l’Art Déco, està constituïda per una plataforma de formigó i una bassa octogonal, amb boles ornamentals a cada vèrtex. La columna està situada al centre de la font. La part inferior del fust té estries a doble alçada, mentre que la resta, cilíndrica, compta amb quatre brolladors en forma de carotes esculpides. El capitell, amb motius vegetals, té al seu cim una escultura eqüestre en bronze del comte Arnau.

St. Joan de les Abadesses-Monument al Comte Arnau.

La Plaça Clavé és una obra noucentista de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Arxiu Rasola