Plaça d’Anselm Clavé i Font monumental del comte Arnau de Sant Joan de les Abadesses

La Font monumental dedicada al comte Arnau, està situada en la Plaça d’Anselm Clavé de Sant Joan de les Abadesses.

Lacuesta, R MAPUM_01 / Generalitat de Catalunya

Us passo detall de la seva historia:

  • La urbanització de la plaça va ser obra de l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats, que ja al 1925 havia traçat un plànol de noves alineacions de les edificacions dels voltants de l’església de Sant Pol.
  • El mateix any va rebre l’adjudicació d’un projecte -elaborat per Josep Puig i Cadafalch- d’una font monumental dedicada al Dr. Torras i Bages i que s’hauria de situar a la plaça.
  • No obstant això, l’any 1927 Martorell decidí que la font estaria dedicada al comte Arnau.
  • Durant aquest mateix període, l’arquitecte realitzà el projecte d’Escoles Municipals i un projecte d’eixample per a Sant Joan.
  • L’encarregat de dissenyar els jardins de la plaça va ser el jardiner i dibuixant Joan Mirambell i Ferran, autor de la restauració dels jardins de l’Oreneta de Barcelona, així com dels jardins de la terrassa de la casa Cambó de la mateixa ciutat comtal.
  • L’obra de carreuat de pedra procedia de la pedrera de la Rovira de Dalt (Centelles), tot i que Martorell havia pensat inicialment en la pedrera Baumadrena (Tavèrnoles).
  • El constructor adjudicatari de l’obra va ser Lluís Font, i el picapedrer, Antoni Nogué Peyró. L’escultor de l’estàtua fou Josep Maria Camps Arnau, i el taller de reproduccions artístiques que es va encarregar d’executar la fosa, Gabriel Bechini.

La plaça Anselm Clavé, situada darrere l’absis de Sant Pol, va ser projectada amb l’objectiu de realçar la capçalera romànica del temple amb un entorn adequat al monument. La plaça, de format trapezoïdal però conceptualment clàssic, compta amb dobles fileres de castanyers als extrems que delimiten els parterres enjardinats que, al seu torn, estan disposats simètricament respecte a l’eix marcat per l’absis i reforçat per la font monumental, situada al centre dels jardins.

La Font monumental del comte Arnau, d’influències de l’Art Déco, està constituïda per una plataforma de formigó i una bassa octogonal, amb boles ornamentals a cada vèrtex. La columna està situada al centre de la font. La part inferior del fust té estries a doble alçada, mentre que la resta, cilíndrica, compta amb quatre brolladors en forma de carotes esculpides. El capitell, amb motius vegetals, té al seu cim una escultura eqüestre en bronze del comte Arnau.

St. Joan de les Abadesses-Monument al Comte Arnau.

La Plaça Clavé és una obra noucentista de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Arxiu Rasola

Com era el Balneari de Can Rius de Caldes de Montbui

L’edifici de l’antic Balneari de Can Rius esta  situat en el carrer de Santa Susanna, 2 de Caldes de Montbui.

Us passo la seva historia :

  • Es va situar a la Plaça de l’Oli, era un conjunt de cases propietat de Joan Destorrent, que foren derruïdes.
  • Aquest les havia venut l’any 1555 a Joan Bou, mercader de Barcelona. Donaven en part al carrer del Pont i el Pla de Marc Savall. Enganxat hi havia un hort que arribava a la riera. Estava just al costat de la Capella de Santa Susanna, que es comunicava per una tribuna.
  • Aquestes cases i l’hort eren el que posteriorment serà anomenat com a : “Can Rius”, “Casa ab instantias de banys” (1618), “Casa de banys Rius” (1867), “Gran establecimiento de baños llamado Rius” (1873), “Casa de banys coneguda per Casa Rius, propietat de l’il•lustrat català de cor D. Marià de Sans”, “Balneari Rius” (1922).
  • La família Rius posseïa la Casa Carerac i la Torre d’en Negrell, adquirida aproximadament l’any 1702.
  • L’any 1853 es realitzà l’engrandiment d’una manera considerable del complex de Can Rius a partir d’un projecte de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca.
  • Un pont construït el 1878 uneix Can Rius amb el parc de l’altre canó de la riera.
  • La realització de la plantació dels arbres del parc es va començar a fer l’any 1878.
  • Tancat el balneari, Can Rius passà a ser de propietat de la Casa de Ntra. Sra. de Montserrat, residència de l’orde dels cooperadors parroquials de Crist Rei l’any 1960.
  • La idea era fer de Can Rius un seminari, però això no prosperà.
  • Ja en el segle XX, l’edifici va ser ocupat per una orde de monges, es podien prendre espirituals portada per un orde de monge.

L’edifici presenta la tipologia típica d’aquests conjunts termals, amb una galeria de banys, unes zones de servei i de comunicació, una zona de dormitoris força ben distribuïda i ordenada, unes zones nobles de grans dimensions (sales de reunions, salons i menjador) i un ampli jardí per passejar.

A Can Rius hi ha una clara distinció dels diferents volums segons el seu ús i la seva utilització. Cada element té la imatge que li pertoca pel seu ús determinat.

L’estructura és fonamentalment de parets de càrrega i forjats unidireccionals.

Cal destacar l’estructura feta de petits pilars de ferro utilitzats per alleugerir i donar més transparència a la galeria.

En el conjunt hi ha diferents tipus de cobertes (coberta plana no transitable i inclinada de teula aràbiga).

Les façanes importants són les que donen a la riera.

Totes elles presenten un ordre en la seva composició, totalment modulades i pautades amb una sèrie d’eixos o franges d’alineació dels diferents forats.

Cal destacar la façana de la galeria, aquesta simètrica, amb un component vertical marcat per una sèrie de pilastres i pels pilars metàl·lics.

Presenta un clar canvi de materials segons l’alçada.

La part baixa de serveis fa de basament a la part noble, molt més delicada, lleugera i transparent.

Conserva a la façana estucada un gran nombre de relleus d’un gran treball escultòric.

A la façana de l’edifici més alt d’habitacions hi ha un ordre en la disposició dels forats, tant en sentit vertical com horitzontal donant una imatge d’homogeneïtat. Es disposen tots en diferents eixos i perfectament alineats.

De Can Rius s’ha de destacar també el pont, el jardí i la part de muralla de l’antiga vila que envolta l’antic balneari per la banda de ponent.

Dit això doncs podem dir que Can Rius es un dels majors balnearis de Caldes de Montbui, que va arribar a tenir una galeria de banys de 40 piles i més de 100 habitacions, salons, restaurants, teatre etc. disposat al llarg de la Riera.

Teatre

Can Rius és una casa amb elements eclèctics i modernistes de Caldes de Montbui protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Ajuntament de Caldes de Montbui i Viquipèdia

Adaptació al Text , Fotografies i imatges antigues : Ramon Solé i Arxiu Rasola

Cap d’Any, un recull de com ha sigut l’any 2020… en aquest Blog

Han sigut 365 dies, uns bons i altres no tant…avui fem un recull de com ha sigut en aquest Blog aquest any 2020, on han sortit un o més articles cada dia de l’any, amb :

Esglésies

Balnearis

Convents

Monestirs

Castells

Cases destacades i modernistes

Ponts

Creus de Terme

Ajuntaments

Masies

Ermites i Capelles

Mercats

Antigues industries

I molt mes …

Senzillament, us desitjo a totes i tots els seguidors i col·laboradors del Blog, un Bon Any 2021.

Text : Ramon Solé

Fotografies gràcies a Fidel Rodríguez, Ramon Badia i Celia Peix, Dora Salvador, Oriol-Ramon Solé, Maria Àngels García-Carpintero i Ramon Solé

Sant Quirze del Vallés i la Serra de Galliners. Referències alt-medievals.

Serra de Galliners. Foto: Ramon Solé

La història que intentem refer a partir dels primers documents escrits que tenim és com el curs alt d’un riu, potser no és ben bé el naixement, però és la part des d’on tot comença, amb una toponímia que ha perdurat i que cal no oblidar.

La Serra de Galliners[1], entre Sant Cugat, Bellaterra, Terrassa i l’actual Sant Quirze del Vallés (independent de Terrassa des de fa poc) i entre mig de les conques del Besós i del Llobregat, és un petit racó del món maltractat per alguns que no respecten la natura i conservat per d’altres que l’estimen.

Recordar els orígens històrics potser contribuirà a fomentar aquesta estima.

El Camí dels monjos era una via de comunicació entre les serres de Collserola i de Sant Llorenç de Munt.

El Mont Galliners es menciona al 985, quan els almoiners del difunt Winads donen una mujada de vinya al monestir de Sant Cugat, probablement per a tenir el dret de ser enterrat a sagrat.

En 992 Ató, fill d’Eldemar, difunt, ven a St. Cugat terres, vinyes, cases, arbres, horts i garrigues a Cerdanyola, al lloc de Budigues que limita al nord amb la “guàrdia de Mataric” (el turó de Mataric, al sud est dels Galliners, és actualment el de Can Camps), a l’est amb la via que va al puig Ventaiol, al sud amb l’alou de Sant Cugat i les franqueses d’Aquallonga (Valldoreix) i a l’est amb la riera de Rubí que desemboca al Llobregat, per vint-i-quatre unces d’or. Aquesta venda assenyala alguns aspectes importants del lloc dels Galliners, com són les vies de comunicació o els llocs de vigilància, com indica el terme de “guàrdia”.

En 987 aquest mateix Ató permutava amb el mateix monestir uns alous que tenia a Cerdanyola –un d’ells, al lloc de Saltells, limitava amb el Riu-Sec i amb terres de Lobeta i els seus fills- per un altre en Barberà. En altres articles hem anat veient que aquestes permutes i vendes amb el monestir responien a una estratègia de millores amb les que algunes persones es guanyaven la vida, mentre que d’altres engrandien els seus dominis.

Serra de Galliners. Riera. Foto: Ramon Solé

En 998, Ermenir, veguer, permuta amb St. Cugat un verdaguer amb aigua i arbres a Palazio Auzid (Ripollet) que limita amb un molí que va ser de Guisemir i amb terres de St. Cugat, rebent a canvi vinyes al “Mont Gallinario”.[2] Amb aquests documents ja veiem el gran domini del monestir en una zona que no sembla estar molt poblada, però sí que devia ser estratègicament important pels camins i els cursos d’aigua que la travessen i pels llocs de guaita.

Els noms que anem veient remeten al pas dels romans, les construccions dels quals eren aprofitades per altres civilitzacions que van passar i es van establir, com l’andalusí o la hispana-goda, els descendents dels quals conviurien amb els de procedència goda o franca que s’anaven instal·lant i amb els que el control del poder anava passant a l’església i a les seves institucions.

A Can Feliu, el torrent de la Betzuca recull l’aigua de dues mines. Foto: Ramon Solé

En 1005 trobem de nou la “guàrdia de Mataric” quan els esposos Ramon i Cusca venen als esposos Muradell i Quiniverga terres amb cases i corts i unes vinyes amb arbres diversos a Terrassa, al lloc anomenat Sot, que limitava pel sud amb “ipsa guàrdia de Mont Galliner”[3].

En 1013 els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, permuten els seus drets sobre el monestir de Sant Llorenç del Munt al de Sant Cugat a canvi de dues onzes d’or i de l’hostalatge que havia estat del difunt Baio i de la seva dona Ellege a Vilamilans, que consistia en terres, vinyes, cases, corts, horts, garrigues, fonts, prats i pasturatge i que limitava a l’est amb el riu que va de Banyeres fins el riu Sec, amb el Vall de Bastons de Cerdanyola al Sud, el lloc de Budigues que va al riu Rubio (riera de Rubí que al passar per Terrassa s’anomena de les Arenes) a ponent i la via que va a Sant Feliu i a Palatio Fracto (Terrassa) fins el Mugial, al nord.[4]

Sant Feliu de Vilamilans, com el mateix monestir de Sant Cugat i d’altres esglésies del Vallés Occidental i del Maresme (Premià), havien estat concedides pel rei franc Lluís el Tartamut en 878 a la Seu de Barcelona, amb l’encàrrec de restaurar la Canònica. Sant Cugat serà el braç armat de la reforma romanitzadora dels francs, com més endavant ho serà sota la mateixa Roma. Baió de Terrassa havia estat, amb alguns preveres que seguien la litúrgia hispano-goda, acusat de rebel pel bisbe Frodoí en 874, els seus béns passaren a la Seu de Barcelona.[5] En 1013 l’alou que aquell “rebel” tenia a Vilamilans passa als Comtes, a canvi ells renuncien al seu domini sobre el monestir del Munt, que també queda sota el poderós Sant Cugat.

Sant Feliuet de Vilamilans. Foto: Fidel Rodríguez, al blog de “Terra, aigua i racons”: https://estimadaterra.wordpress.com/2018/01/17/lermita-de-sant-feliuet-de-vilamilans-a-sant-quirze-del-valles/

Aquesta transacció respon a l’estratègia de l’església de treure als nobles del domini sobre esglésies i monestirs, però representarà, en realitat, una major implementació del feudalisme centralitzat i comportarà, sens dubte, tant la desaparició dels noms de les dones que actuen per sí mateixes, com la de les altres maneres de fer cristianes que encara no estaven sotmeses a Roma.

L’historiador terrassenc Salvador Cardús deixava constància de que la primera notícia de l’església de St. Quirze és la d’un document de 996 pel qual la dona Indebeia donava al monestir de Sant Cugat aquesta església amb totes les seves oblacions, delmes i primícies dels fidels, manifestant que la tenia perquè el comte Borrell li havia fet donació uns anys abans[6]. Per què el Comte va donar una església a una dona? Potser perquè elles en tenien cura? Era part d’un cenobi femení, encara ben considerats? i… Perquè Indebeia, poc després de la mort del Comte Borrell (-993), la dona a Sant Cugat? Són preguntes que podem fer-nos, deixant-les obertes de moment.

En 1050 es consagra Sant Quirze de Terrassa bastida arran del camí que des de Barcelona anava a Manresa passant per Terrassa; travessava el riu Sec, després de Sant Pau de Riu-Sec, pujava a la sagrera de Sant Quirze, seguia el riu Mulnell (actual torrent de la Betzuca) per la vall del Mujal vers el monestir de Santa Margarida del Mujal (actualment al polígon de Can Parellada al Sud Terrassa)[7].

La ermita romànica de Santa Margarina del Mujal, dins d’un polígon industrial, és una propietat privada. Foto: viquipèdia.
Santa Magdalena de Puigbarral, al nord de Terrassa, on van anar les deodonades expulsades del Mujal, una història molt comú als segles XIII i XIV. Foto: Viquipèdia.

A l’acta de consagració de 1050[8], se’ns donen moltes més referències topogràfiques. Aquestes són algunes: … a l’est la “riaria Arenis” i el torrent de Sallent, que va riera avall junt a la via que va a Barcelona i porta a l’alou de “militis Rivo Sicco”…, al sud la “riaria de Rivo Sicco” i el camí que lleva al “montem Gallinerum” passant pel mig del puig “Rosatum” i per la via que va de Sabadello a Sant Cugat…, a ponent amb el puig de la Guàrdia…, al nord el torrent que corre per Banyeres cap avall, al torrent de Guaspins (esmentat a la consagració de Sant Pau de Riu-Sec).

Sant Pau de riu Sec, a la carretera de Bellaterra a Sabadell, un camp de pràctiques d’arqueologia. S’han trobat restes del s. II. Foto: viquipèdia.

 “Arenis” és un terme que descriu les zones properes a rius i torrents com la confluència que hi havia entre la riera de Sobarbar (Can Feu de Sabadell) i el torrent de Vallcorba[9] que neix a Torre Bernardo, on avui en dia podem trobar el Mas Duran[10], una finca que disposava de molta aigua en el seu aqüífer, amb dues fonts conegudes per les contrades amb el nom tan suggestiu de “Les fonts de les Morisques”.[11] Molt a prop trobem el topònim de Can Llobet, antic propietari de Mas Duran i actual polígon industrial del Sud de Sabadell.

Parc de Mas Duran a Sant Quirze del Vallés. Font de les morisques. Foto: Ramon Solé.

El cavaller de “Riu-Sec o “militis” ens remet a Sant Pau de Riu-Sec que al segle XII serà cedit pel comte Berenguer IV a l’ordre del Temple. Un bon estudi entre la relació dels topònims del segle X i els cognoms que més endavant prendran els potents de la zona ens l’aportava Pere Mañé a l’estudi sobre el “Palatio Serpentis”, o Palau del Serpentí, nom que es deu als revolts de la riera de Can Torras, continuació de la de Sobarbar, abans de creuar el Riu-Sec, el que sembla molt encertat, només caldria afegir que estudis més recents han mostrat que el terme “Palau” indicaria un establiment rural i fiscal.[12]

El puig “Rosatum” deu ser l’actual turó de Can Rossell al sector occidental de la Serra de Galliners on neix el torrent dels Alous, afluent per l’esquerra de la riera de Rubí.

Torrent dels Alous. Foto: Ramon Solé

El torrent de Banyeres (actual torrent de la Grípia) o “de la torre” baixava des d’un petit estany natural que recollia les aigües del torrent, d’aquí el nom de “Banyeres”, a ponent del paratge conegut com la Torre de Mossèn Homs en la inserció de camins entre Terrassa i Castellar i entre Sant Quirze i Matadepera. Paral·lel a aquest corre el llarg e intermitent torrent de la Betzuca que en entrar en Sant Quirze per Can Vinyals, recull les aigües d’altres torrents com el de Llobateres i la Grípia originant la riera de Sant Quirze que desguassa al Riu Sec denominat així pel seu escàs cabdal excepte en èpoques de pluges.

Torrent de la Betzuca al seu pas per Sant Quirze. Foto: Ramon Solé.

Aquest torrent de la Betzuca que avui en dia s’està netejant i recuperant, segles abans anomenat Riu Mulnell, el trobem anomenat poc després, al 1053, en una venda de Ramon Bonfill i la seva esposa Alsava a Berenguer Sala d’un alou, al lloc anomenat “Riu Mulnel” o “Rimulnell” de la parròquia de Sant Quirze, amb cases, corts, terres, vinyes, arbres, fonts i aigües. No en tenim molts documents de Sant Quirze, però normalment trobem referències a l’aigua. Al 1085 sens parla del lloc de “Canal”, de la parròquia de Sant Quirze del Mont Gallinari i de la tasca que el propietari ha de pagar al monestir de Sant Llorenç del Munt per la seva vinya. L’alou se’ns presenta envoltant de vinyes.[13]

En 1076 es juraren les disposicions testamentàries d’Ermengol Llobató (fill de la Lobeta del 987?) sobre l’altar de Sant Pere del riu Mulnell (Sant Pere dels Torrents)[14]. Aquesta ermita, amb aquest nom que dona compte de la quantitat d’aigua que devia recollir, va ser enderrocada al segle XVII, sent els seus materials aprofitats per refer l’església de Sant Quirze. El paratge, a la confluència entre la riera de Vallcorba i el riu Munnell o torrent de la Betzuca, és el de l’actual Can Barra on encara es conserva el topònim del “camp de Sant Pere”, sota el que es van fer excavacions arqueològiques al 2003, trobant tombes del segle X i posteriors, el que es correspon amb aquesta capella[15].

Parc forestal de Can Barra on hi havia la desapareguda ermita romànica de Sant Pere dels Torrents. Foto: Ramon Solé

Ja al segle XII molts noms, especialment els d’ells, afegeixen cognoms relatius a les seves terres com Canals, Sobarbar, Barberà o Togores, entre d’altres. Tornem a trobar a Sant Pere dels Torrents al 1159 quan Arsendis i els seus fills venen al monestir de Sant Cugat una hisenda al lloc dit “Arenes” a la parròquia de Sant Quirze que limitava con tres alous del monestir de Sant Llorenç de Munt i un de Santa Maria de Ripoll (Sant Pere dels Torrents) al sud.

Molt a prop es troba Can Feliu amb un sistema de regadiu que aprofitava l’abundància d’aigua que tenia la finca i va esdevenir concessionari d’aigua potable del poble. A prop de la masia hi havia la font de la Mina, l’aigua de la qual actualment, s’utilitza per al llac del parc de Can Feliu. Fins no fa massa anys, aquesta masia estava envoltada de boscos, però amb la construcció de Sant Quirze Jardí, no tant sols es talaren els boscos, sinó que s’enderrocaren la totalitat de les masoveries, el celler, els cups i el moll[16]. Una mica més enllà els aiguamolls de Can Ponsic, que s’estan intentant recuperar, tot i que no podem més que lamentar el patrimoni històric i cultural que ha desaparescut.

Torrent de la Betzuca, aiguamolls de Can Ponsic. Foto: Ramon Solé.

A les persones que netegen els cursos de l’aigua i els de la història

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 19-12-2020

——————————————————————————————————————————————————————–

[1] Etimològicament sembla que l’arrel de Galliners seria un mot del català arcaic: Galla o Gall, que significa roca, el mot de procedència llatina “gallíca” o galga, també es relaciona amb les pedres.

[2] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n CLIV, CCXLVII, CLXXVII i CCXCIV. 

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 9, n. 118.

[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, CCCXXXII i CCCXXXIII.

[5] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, documents 1 i 3.

[6] Cardús Florensa, Salvador. «Terrassa medieval: castells, esglésies i masos». Terme, [en línia], 1999, Núm. 14, p. 52-62

[7] Santa Margarida del Mujal havia tingut una comunitat de donades, fins que, al segle XIV van ser expulsades pel bisbe, acollint-se al monestir de Santa Magdalena de Puigbarrall, al nord de Terrassa.

[8] Ordeig i Mata, Ramon(1983). Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes. Anys 1000-1050.

[9] Neix a torre Berardo o Castell d’Arnau, adscrita a la parròquia de Sant Julià d¡Altura.

[10] Sobre Mas Duran: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/07/04/masia-de-mas-duran-de-sant-quirze-del-valles/ Sobre les masies de Sant Quirze del Vallés: http://www.favsq.org/historia/masies.html

[11] Sobre la font de les morisques: https://fontsaigua.wordpress.com/2020/08/13/parc-de-les-morisques-de-sant-quirze-del-valles/

[12] Mañé i Llonch, Pere. «Estudi i identificació d’un topònim arrahonès: “Palatio Serpentis». Arraona: revista d’història, [en línia], 1980, Núm. 9, p. 11-30,

[13] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., vol. 10, n. 368.i 465

[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 40, n. 1307.

[15] González, Muñoz, Javier Memòria d’intervenció arqueològica d’urgència a Can Barra: https://cultura.gencat.cat/web/.content/dgpc/documents/arxiu/qmem5191.pdf

L’antic Balneari de la Puda d’Esparraguera

La Puda o La Puda de Montserrat està situat a la vora esquerra del riu Llobregat, tot just passat el Congost del Cairat, des de la carretera C-55 hi ha un camí  que hi porta directament.

Us passo dades històriques :

  • El 1829 es concedeix a Salvador Garriga d’Esparreguera el permís d’obres de dos edificis de banys a cada vora del riu.
  • El 1839 es fan càrrec de les aigües el Sr. F. Pedrosa i el Sr. F. Castell de Pons.
  • El 1842-1843 unes riades destrueixen els dos edificis construïts; és aleshores quan una societat d’accionistes amb el doctor Pujades projecta l’edificació d’un nou edifici , projecte de Josep Oriol Bernadet 1846.
  • El 1858, al costat de l’establiment balneari, es va construir un pont de fusta sobre el riu Llobregat.
  • Des del 18 de març de 1868 pertany a la parròquia de Santa Maria d’Olesa de Montserrat.
  • El balneari es va edificar el 1870 i es va anar ampliant durant les dues dècades següents.
  • El seu moment d’esplendor va ser a finals del segle XIX i principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s’instal·lava a l’hotel Gori d’Olesa, amb el qual l’unia un servei permanent de diligències.
  • Es va tancar el 1958 i el 1971 patí moltes destrosses per una crescuda del Llobregat
  • A principis dels anys 1980, l’edifici era d’un fabricant olesà que tenia pensat reconvertir-ho en un hotel.
  • Després el va tornar a vendre a l’ajuntament.
  • Actualment és en estat ruïnós.

La Puda és un edifici de grans dimensions, constituït per diversos cossos, i construït amb maó.

El cos principal té planta baixa, dos pisos i un pis inferior.

Unit a aquest, hi ha altre edifici, de forma semicircular, que es compon de planta baixa, dos pisos i golfes.

 A continuació hi ha altre edifici de planta baixa i dos pisos i, per últim, altre cos de només planta baixa.

A la façana es poden distingir elements classicistes: la simetria i l’austeritat del conjunt, les pilastres d’estil jònic, el parament encoixinat i el ritme de les obertures exteriors.

Pel que fa a l’interior, la planta baixa estava destinada al balneari pròpiament dit i a zona d’esbarjo;

les plantes superiors corresponien a les habitacions dels banyistes.

La gran galeria de banys, està formada per un corredor central amb cubícles o habitacles a banda i banda.

Font

Cada habitació consta d’una banyera de marbre i un agafador amb enrajolat fins a mitjana alçada de color groc i blanc.

El conjunt constitueix una nau de notable alçada amb una estructura d’arcs que sosté una volta cilíndrica correguda al llarg de l’edifici.

Sobre l’antiga galeria de banys, un cos amb habitacions articulat amb un nucli d’escales i ascensors dóna pas a una part circular, amb més habitacions, que acaba en el cos central on es situen els salons, restaurants, menjador i bar.

A l’extrem de la construcció es conserva part de la capella.

Us passo un Article molt extens i sobre tot fotogràfic, que ens pot donar una idea de com esta actualment l’edifici del Balneari La Puda de Montserrat :

http://forgottenmagicplaces.blogspot.com/2013/01/el-balneario-la-puda.html

La Puda o La Puda de Montserrat és un antic balneari d’Esparreguera inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Fem una ullada fora de Catalunya : Aqüeducte romà d’Albarrasí-Cella de Terol

L’Aqüeducte Romà esta situat en Albarrasí, Gea de Albarracín i Cella, comarca de la Serra d’Albarrasí, de Terol.

L’Aqüeducte Romà d’Albarrasí de Cella, també conegut com d’Albarrasí-Gea-Cella, s’estén al llarg de tres termes municipals: Albarrasí, Gea d’Albarrasí i Cella (comarca de la Serra d’Albarrasí, Espanya).

Correspon a una infraestructura hidràulica d’època romana i té una longitud aproximada de 25 quilòmetres, a través dels quals es proveïa d’aigua del riu Guadalaviar, a un nucli de població que va existir en l’actual emplaçament de Cella i que va haver de tenir una certa importància industrial, malgrat que desconeixem el seu nom romà.

És sens dubte una de les obres públiques hidràuliques més importants de l’Aragó romà – juntament amb la presa de Muel i l’aqüeducte de Los Bañales  en Uncastillo.

És bé d’interès cultural de la província de Terol.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Dolores Párraga i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Nou Hotel – Balneari d’Oca Rocallaura Spa de Vallbona de les Monges.

El Nou Hotel – Balneari de Rocallaura esta situat a les Afores s/n a Rocallaura, sobre de la carretera de Vallbona de les Monges.

El dia 29 de maig de 2005 obria el nou Hotel Balneari de Rocallaura, va estar uns anys tancat i des de l´any 2018 va obrir novament com a Oca Rocallaura Spa****.

Disposa de 82 habitacions, entre les quals hi ha 9 Junior Suites o 6 Suites.

Està envoltat d’un paisatge natural de muntanyes verdes que creen un ambient ideal per a la relaxació, amb unes instal·lacions d’última generació. Hi ha WiFi gratuïta i a prop trobareu aparcament públic gratuït. Es important destacar que admet animals de companya.

Recull de dades : Ajuntament de Vallbona de les Monges i d’ Oca Rocallaura Spa

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

L’aqüeducte i la glorieta del pou de la Font de can Valls de Sant Celoni

Des de Can Valls d’Olzinelles, cal arribar-nos per una camí que es troba al sud-est i al final d’una filera de plàtans centenaris,

hi ha la Font i bassa, l’aqüeducte i un pou en forma de glorieta.

La bassa i safareig recull l’aigua provinent del sot de l’Aranyal,

que es canalitzada per medi  d’un petit i curiós aqüeducte de pedra.

El pou en forma de glorieta, tot rodó, tancat i tapat en la seva part superior, formada per una cúpula,

podem observar el que eren uns vitralls de color situat a dalt de tot.

El conjunt format  per la bassa, l’aqüeducte, la glorieta del pou i les fileres de plàtans fan que sigui un lloc molt característic de la vall d’Olzinelles en el municipi de Sant Celoni.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Hotel – Balneari Vichy Catalan de Caldes de Malavella

Avui us presento dos articles

Balneari Vichy Catalan  esta situat a l’avinguda del Doctor Furest i Roca, 32 de Caldes de Malavella.

Us passo la seva historia :

  • Al Puig de les Ànimes (proper al Vichy actual) existí una piscina romana.
  • A mitjan segle XIX , cap el1840 es va explotar la font amb una petita casa de banys i un establiment on s’embotellava l’aigua.
  • El Dr. Furest i Roca es va interessar per les virtuts de les aigües, i entre 1880 i 1881 va comprar els terrenys que contenien els brolladors d’aigua termal i el 1883 les aigües foren declarades d’utilitat pública.
  • Es va iniciar el procés d’envasament i comercialització de l’aigua i al mateix temps es va projectar un gran balneari per a l’aprofitament de les aigües termals.
  • La primera secció del Balneari s’inaugurà el 12 de juny de 1898.
  • Furest fundà la Sociedad Anónima Vichy Catalan, el 16 de juny de 1900. La nova empresa establí la raó social a Barcelona. Un any més tard, s’hi incorporarien també Antoni Serra i Ferret i Esteban Divi.
  • Per engrandir el balneari s’hagué de reformar algunes de les dependències existents, com la secció d’hidroteràpia i s’enderrocaren la capella i la cuina amb la condició d’aprofitar-ne tots els materials útils per al nou edifici. Es construïren nous menjadors, cuina, magatzems, cotxeres … i a la vegada es comprà tot el mobiliari i parament necessaris.
  • A partir de novembre de 1901, l’obra fou continuada per l’arquitecte Manuel Almeda i Esteva. Sembla que hi hagué un conflicte entre la societat i Gaietà Buïgas pels terminis, ja que l’ala dels dormitoris no era acabada en el temps estipulat i per aquest motiu es canvià l’arquitecte.
  • Les obres anaren seguint, així el 8 de gener del 1902 hi hagué una festa per haver-se acabat l’edifici fins al primer pis.
  • L’estiu de 1903 es comprava un altar per a la nova capella que fou beneïda el 7 de setembre de 1904.
  • Es pot parlar d’un balneari acabat a l’inici de la temporada de 1904.
  • A l’any següent es plantejà la necessitat de construir una nova planta d’embotellament, ja que l’antiga resultava insuficient per atendre la demanda i la maquinària també havia quedat obsoleta.
  • Els consellers de la societat realitzaren visites a diverses plantes d’Itàlia, Suïssa i França per a trobar la maquinària més moderna que finalment fou fabricada a Barcelona seguint els models estrangers.
  • Pel desembre de 1907 ja es pogueren fer les primeres proves i s’introduí també el nou envàs de mig litre.

De l’eix principal en destaca el cos central, amb dues torres amb terrats balustrats com a teulada, que flanquegen una imponent entrada amb arc el·líptic i una gran escala.

En aquest arc hi ha escrit “Vichy Catalan”. Les obertures d’aquest eix, tenen arc àrab, i estan pintats de tal manera que recorden a l’Alhambra de Granada. Una torre a cada un dels angles d’aquest eix l’emmarquen. Aquest eix té dos pisos.

A l’altra façana, hi ha una galeria coberta en arc de ferradura (arc àrab) i columnes. Un cos central avançat, a manera de llotja en el segons pis, dóna la benvinguda als visitants amb la inscripció “Balneari Vichy Catalan”.

Les obertures del segon pis també són en arc de ferradura.

Annex al balneari, hi ha una capella d’estil modernista que dóna a un pati interior.

L’edifici està envoltat per un ampli jardí i una font que rememora la font dels lleons de l’Alhambra de Granada.

El Balneari Vichy Catalan és un balneari que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipedia i altres

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

Fem una Ullada fora de Catalunya : El Pont Medieval de Graus

Avui us presento dos articles

El Pont Medieval de Graus, també se’l coneix com a “ el Puente de abajo “. Esta situat a l’entrada de Graus, es d’estil medieval que creua el riu Éssera.

També hi ha el “Puente de arriba o Puente roto”.

En el seu havia hagut un pont del segle XII, per causes que desconeixem, durant el segle XVI es va construir  l’actual pont, tot seguin com si fora un pont medieval.

El pont està format per tres ullals de mig punt, el central molt més gran que els laterals. En els pilars trobem tallamars, que presenten perfil triangular per la part d’aigües amunt i semicircular aigües avall.

Recull de dades : Viquipedia i altres

Adaptació Al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola