Periques és un mas del municipi de Puig-reig (Berguedà) Des de Puig-reig, ctra. a Sta. M. de Merlés, cal anar per un camí a la dreta que va directa a Periques.
Us passo la seva historia:
Des de l’any 1212 és documentat el Mas de Sant Julià
Sobre el qual a finals del segle XIII, els Templers, senyors del castell i terme de Puig-reig, iniciaren la construcció de la seva granja-convent.
La dissolució de l’orde, a inicis del segle XIV, va impedir que la construcció s’acabés totalment i funcionés com a centre agrícola i ramader de la Comanda de Puig-reig.
Sota el domini dels Hospitalers fou residència temporal dels membres de l’orde.
Al segle XVII ja funcionava com a masia.
L’any 1721 era conegut encara amb el nom de “Mas Sant Julià, vuy lo mas Periques”.
És una construcció gòtica de finals del segle XIII o començaments del XIV. Consta d’una planta quadrada (24 x 24 m) formada per cossos rectangulars i closa per una tanca amb una porta d’arc de mig punt adovellat. Les dependències formen un angle recte al sector nord-oest, i una muralla amb finestres i espitlleres al sector sud-est tanca un pati quadrat.
Les dependències són cobertes amb arcs diafragmàtics i fetes amb carreus de mides força grans, polits i escantonats que encara conserven les marques de picapedrer. L’ala nord era destinada a celler, magatzem i estables (soterrani). Cuina-menjador i dormitori eren situades a l’ala de ponent.
A la banda nord hi ha la capella de la Mare de Déu del Carme, d’origen romànic, antigament dedicada a Sant Julià i reconstruïda en època moderna.
Periques és un mas del municipi de Puig-reig (Berguedà) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Sala de Biure està a llevant del nucli de Biure de Sagàs.
Us passo la seva història:
El lloc de “Benevivere” s’esmenta a l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell.
L’any 903, el bisbe d’Urgell Nantigis consagrava en aquest lloc l’església de Sant Martí de Biure, a precs del baró il·lustre del lloc, Guadamir i d’altres habitants.
Una part del territori de “Benevivere” pertanyia a la jurisdicció del monestir de Ripoll, segons documents del 957 i 989.
L’església fou consagrada de nou i edificada pels habitants del lloc “Miro et Arnaldo et Baroro et aliorum bonorum ominum (…)”.
La vall de Biure fou un lloc habitat des dels primers moments de la Repoblació del Pagus de Berga i l’actual casa Biure va ser un dels primers nuclis d’habitatge.
La gran casa pairal i els seus murs, tan vells, han fet que s’atribuís el lloc com a residència dels Templers.
Diferents comanadors de l’orde portaren aquest cognom : Roig de Benviure (1186-1189) i Galceran de Biure (1307). En el fogatge de 1553 s’esmenta com a “En Casamira de Biure”.
En l’actualitat el mas ha estat restaurat i s’ha destinat a allotjament de turisme rural.
És una construcció civil, una masia construïda sobre restes d’una antiga casa o fortalesa medieval,
bastida a llevant de l’església romànica de Sant Martí de Biure.
La masia té la façana a migdia, tancada per un seguit de dependències annexes a la casa.
La porta d’entrada a tramuntana és d’arc de mig punt amb grans dovelles.
Coberta a doble vessant i amb el carener paral·lel a la façana, respira els seus orígens antics, accentuats per l’estructura clàssica de la construcció, que dificulta les ampliacions i manté el seu esquema original del segle XVII.
La Sala de Biure és un mas al municipi de Sagàs (Berguedà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Capella de la Mare de Déu del Carme de Periques, esta a prop de la casa de Periques de Puig-reig.
Us passo la seva història:
Des de l’any 1026 es tenen notícies d’aquesta església, aleshores era advocada a Sant Julià de Puig-reig. Fou seu d’una petita comunitat benedictina que va obtenir la protecció dels vescomtes del Berguedà però que no s’allargà després dels primers anys del segle XII.
Aleshores l’església esdevingué parroquial.
L’any 1247 el bisbe d’Urgell va cedir el patrimoni de l’antiga comunitat de Sant Julià a Pere de Berga.
A finals del segle XIII els Templers iniciaren la construcció d’una granja-convent en aquest indret, que seria la seu de la Comanda de Puig-reig.
La dissolució de l’orde, a inicis del segle XIV, va impedir que la construcció es pogués acabar totalment i funcionés com a centre agrícola i ramader. Aleshores va passar al domini dels Hospitalers i fou residència temporal dels membres de l’orde.
Al segle XVII, ja funcionava com a masia.
En època moderna es construí la capella actual, aprofitant vestigis de l’església romànica, i se’n va mantenir l’advocació.
Fins al segle XIV va ser coneguda amb el nom de Sant Julià de Puig-reig o de la Garriga.
I en època moderna es mantingué l’advocació, fins que a començaments del segle XX, es dedicà a la Mare de Déu del Carme.
L’església era inicialment un edifici de tres naus capçades per tres absis semicirculars, el central més alt i ample que els laterals, dibuixant una planta basilical característica del primer romànic.
L’edifici va enderrocar-se en època moderna i quedà transformat en una simple capella d’una sola i petita nau
amb l’absis semicircular central i la porta al peu del mur de ponent.
L’estiu de l’any 1990 es realitzaren unes excavacions arqueològiques que determinaren la planta basilical
i que han recuperat les primeres filades dels absis laterals ensems que es va trobar una petita necròpolis i unes sitges.
Mare de Déu del Carme de Periques és una església del municipi de Puig-reig (Berguedà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia.
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero
La Creu està situada en la Plaça de la Creu de Puig-reig.
Historia:
La creu de terme o peiró és una creu monumental, habitualment de pedra, que s’ubicava prop de l’entrada de poblacions o monestirs o vora els camins.
En el cas de la de Puig-reig es molt probable que s’alcés quan els Templers van accedir al plé domini sobre el castell de Puig-reig i el rei Jaume I els hi va reconeixier els drets com a senyors jurisdiccionals del lloc, al 1213.
L’origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre se situaven al costat d’un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.
En el cas de Puig-reig s’hi feia processó el dia de la festa del Roser : ” Lo primer diumenge de octubre que és lo Roser Universal de Maria SS., se cante la missa major, y se fa processó fins a la creu del Sala, e treu la Vera Creu ales dos missas y lo ofici és per los confrares del Roser”.
La creu que dona nom a la Plaça de Puig-reig es una típica creu de terme que com totes aquestes estructures monumentals de pedra tenen simbologia clarament religiosa, i es situen generalment vora d’un camí, a prop de l’entrada a un nucli habitat; en aquest cas donava entrada al recinte casteller de Puig-reig, just davant del portal del mateix nom, portal de la Creu.
La creu original, destruïda durant la Guerra Civil (1936-39), era un excel·lent exemplar gòtic amb les figures de la Crucifixió i la Verge. Fou restaurada, gairebé refeta de nou, després del conflicte civil i col·locada de nou al mateix indret que des de feia segles donava pas al recinte del castell de Puig-reig. El pedestal es molt probablement obra de principis del s. XX.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
Adaptació al Text del Bloc: Ramon Solé
Fotografies del Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpintero
El castell de Puig-reig és situat en un petit turó, al costat del riu Llobregat, a llevant i el poble de Puig-reig al sud, declarat bé cultural d’interès nacional. Sota mateix del castell hi ha l’església romànica de Sant Martí (segle XII).
Us passo la seva història:
El castell, al comtat de Berga, fou un dels punts més avançats del repoblament pel cantó del Llobregat que es va iniciar l’any 798 quan Lluís I el Pietós d’Aquitània encarregà l’organització de la Marca Hispànica. El rei encarregà al comte Borrell l’ocupació de Casserres, Cardona, Osona i altres llocs abandonats, places fortes que es lligaren amb altres petites fortaleses per tal de constituir una línia fortificada al llarg dels rius Llobregat i Cardener.
El castell de Puig-reig fou un dels punts d’aquesta línia de frontera, puix que el castell ja era construït al final del segle IX.
La primera referència documental, però, és de l’any 907 en consagrar l’església de Sant Martí («in castro quedem vocitato Pugo Regis»). Darrere l’organització militar es produí la religiosa i parroquial.
L’any 974 s’esmenta Olivar, vicari del castell.
L’any 984, una donació particular de terres es fa sense impediment del vicari del castell.
Per tant, a Puig-reig ja existia un castell termenat que incloïa Fonollet, la Lladernosa, la Vall de Merola i el terme de Puig-reig. Al terme del castell (segles X i XI) hi tenien grans propietats els comtes de Cerdanya, els de Barcelona, els del monestir de Ripoll i també la família vescomtal del Berguedà que, a partir del segle xii fou senyora de tot el castell i terme de Puig-reig i va reconstruir la fortalesa, defensada pel mateix Llobregat i els tres nivells de muralla que tancaven un gran recinte casteller dins el qual es va formar, al segle xiii la vila de Puig-reig.
El vescomte Guillem de Berguedà, abans de morir, cedí masos del terme del castell a l’orde militar del Temple (1182–1183), iniciativa que fou seguida per altres homes pietosos del terme.
En aquest testament deixava com a hereu de tots els seus béns el seu fill, el trobador Guillem de Berguedà, que, en testar, l’any 1187, deixà als templers el castell de Puig-reig amb el seu terme i Fonollet. Malgrat el testament, el seu germà Ramon de Berguedà,
L’any 1199, va vendre al rei Pere el Catòlic el castell de Puig-reig i tot el vescomtat, a canvi d’una renda vitalícia.
De fet, el testament del trobador no fou confirmat fins a l’any 1231 pel rei Jaume I, el qual, a més, confirmà i clarificà el domini dels templers. Puig-reig esdevindrà un punt clau per organitzar els dominis de l’orde en el nord de Catalunya.
L’any 1239, els comanadors del Berguedà i de la Cerdanya ho eren també de Puig-reig com a casa independent, una comanda rural important on va caldre construir un nou edifici fortificat adient a la gran explotació agropecuària dels monjos-cavallers: fou l’edifici conegut avui amb el nom de mas Periques. També van construir el pont que encara avui travessa el riu Llobregat.
Els templers havien heretat el sistema de contribucions anomenat d’usos.
L’any 1281 els templers atorgaren una carta de franqueses als habitants del castell i de la vila de Puig-reig amb la intenció d’estimular-ne el poblament, i eximint els nous i antics pobladors dels mals usos d’«exorquia», «cugúcia», «intestia» i «remença personal».
A causa probablement de dificultats econòmiques, l’any 1300 s’autoritzà la venda a carta de gràcia del castell de Puig-reig, però finalment no s’efectuà.
L’any 1312, l’orde del Temple fou dissolt i els seus dominis passaren a l’orde militar de l’Hospital. La comanda de Puig-reig, i tots els béns, quedà incorporada com a priorat a la casa de Cervera dels hospitalers.
Els comanadors residiren poc al castell i delegaven les funcions administratives. Foren batlles dels templers els Sescomes, senyors de la casa de Sescomes, que més tard també l’administraren sota els hospitalers. D’aquesta important família puig-regenca fou membre destacat l’arquebisbe de Tarragona Arnau Sescomes; precisament aquest personatge tingué un paper important en la vida política catalana, fou conseller del rei Jaume II i tingué un paper destacat en la defensa dels templers arran del procés de dissolució de l’orde a Catalunya.
En agraïment, l’any 1318 el castellà d’Amposta, dels hospitalers, li va cedir els dominis de l’antiga comanda de Puig-reig amb tota la jurisdicció i possessions.
Aquesta donació fou anul•lada l’any 1342, quan, els hospitalers se’n repensaren a causa de la importància del lloc.
Un altre membre conegut d’aquesta família fou Romeu Sescomes, bisbe de Lleida (1361–1380) i president de la Diputació del General.
Els hospitalers senyorejaven el castell i tots els territoris de la comanda, però la crisi afectà el lloc, sobretot el segle XV.
L’any 1485, el comanador va declarar el castell com a recinte inhabitable i les rendes percebudes no cobrien les depeses de manteniment.
S’arrendà com a mas, que al segle XVII s’anomenà Mas Dodeny .
Al segle XVIII Mas Pellicer, noms que figuren en els capbreus de l’orde.
L’any 1851 l’orde fou definitivament anul•lat i els seus béns secularitzats.
Construcció militar medieval, que durant el segle XVII i XVIII fou habilitada com a masia. L’aparell és regular i format per carreus col·locats a trencajunt a les parts baixes de la casa. Els murs que l’envolten són testimoni de la seva antiguitat. L’edifici és cobert a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a ponent. L’estructura medieval del castell es va perdre quan fou habilitat com a masia al segle XVII.
Són visibles restes de murs del segle XII sobre l’antiga església, una part dels quals aprofitats per a un casal tardà. Guarda l’antic portal d’accés al recinte del castell.
Al voltant de la roca circular del cim hi havia un carrer de circumval·lació; a partir d’aquí començava la primera muralla que servia de defensa i de fonament de les dependències construïdes a sobre. Un tros més avall, sobre roques, s’hi bastí la segona muralla. I força més avall, la tercera muralla tancava el clos de tot el castell. Un capbreu de l’any 1722 esmenta l’existència d’un portal en el punt on començava la tercera muralla.
Al cim del castell hi havia la capella preromànica consagrada l’any 907. En el carrer de circumval·lació les cases actuals segueixen el mateix estil de les muralles. Una d’elles conserva les quatre façanes originals. En el segle XII es construí la nova església entre la segona i la tercera muralla.
Tant les muralles com les restes de cases que es conserven tenen un parament constructiu similar. Blocs de pedra salsonenca no gaire grossos, molt desgastats, rejuntats amb argamassa de calç i de disposició força regular. En part, almenys, aquestes construccions es poden datar entre els segles X i XII.
El castell de Puig-reig esta declarat com a bé cultural d’interès nacional.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
Castell de Plegamans, la part més antiga és la torre (s. XI). AGC, 2021
El terme “palau”, a l’alta edat mitjana, remet als dominis fiscals del període islàmic. El cognom d’aquest Palau del Vallés “Salathan” (o “del sultà”) senyala la presència andalusí. Aquests antics «palaus», amb una torre i un enclavament rural, eren prop de les vies importants de comunicació.
El terme “castell”, doncs, no indica un edifici imponent com pot ser l’actual castell gòtic de Plegamans ni ens podem imaginar un palau de la mateixa manera. Darrera d’aquests noms hi havia comunitats pageses que explotaven les terres per a la seva subsistència i per poder pagar les rendes als senyors del moment.
Normalment les explotacions agràries eren vora l’aigua on trobem els molins hidràulics. Junt als cursos d’aigua i als camins, trobem les capelles on s’enterraven els morts i s’emmagatzemava el gra.
Els primers topònims com Palau o Plegamans(a banda i banda de la riera de Caldes), Boada (al sud, on n’hi havia un pas per creuar la riera) o Gallecs (un àrea entre el Vallés occidental i el sud de l’oriental) apareixen vinculats a noms d’origen gòtic al segle X, sent més romanitzats avançat el segle XI i convertits en cognoms al segle XII.
L’església de Santa Maria de Palau és anomenada el 981 en el testament que fa Inguiralda abans de peregrinar a Santa Maria de Puèg (o de “Ynicio”), Alvèrnia. Entre altres molts llegats, deixa quatre egües a Santa Maria de Palau per a la seva consagració.[1] Potser l’església era en obres, ja que no serà consagrada fins el 1122, o potser era sota l’advocació d’un cristianisme més primitiu. Actualment es troba al lloc conegut com “la Sagrera”, un petit nucli que mostra la població rural que existí fins fa relativament poc.
Santa Maria de Palau, on encara es pot sentir l’ambient rural del passat. AGC, 2021.
Inguiralda és la vídua de Borrell, un senyor que, en 970, també feia testament abans de peregrinar a Roma. La família tenia diferents possessions, principalment a Osona i La Selva. Borrell deixa les seves armes al seu primogènit i potser aquest és el vincle amb Palau, el dels senyors que, en un temps en que els francs i els comtes van reconquerint i assegurant terres sota el seu domini, van adquirint, a canvi, terres i béns i fan consagrar les esglésies que quedaran sota el seu control amb un model cristià romanitzat. Inguiralda es preocupa especialment de la seva filla Aigó, potser una filla no casada que Borrell no esmentava al seu testament.
Des de la segona meitat del segle X, el monestir de Sant Cugat estén el seu domini en aquestes zones del Vallés, amb el beneplàcit dels comtes. En 990 Ennec Bonfill, fill de Sendred, dona a Sant Cugat uns alous a Plegamans, que havia comprat al comte Borrell. Al nord limiten amb la via que va a Caldes i el lloc de “Coscoliola” (que correspon a l’ermita de Sant Valerià de Roberts, a l’oest de Lliçà d’Amunt), a l’est Palaudaries i la serra que és sobre la “Vila-rosal” (Parets), al sud el lloc de Gallecs i a l’oest la “rovira” que era del difunt Geribert.[2]El terme de “rovira” esdevindrà cognom d’uns senyors feudals importants de Santa Perpètua de Moguda.
Sant Valerià de Roberts a Lliçà d’Amunt, un dels límits del «castell» de Plegamans. AGC, 2021.
En 1013 Truiter i la seva dona Bonuça permuten amb Sant Cugat terra a Plegamans que limitava al nord amb la “Vall de Sant Genís” i amb terres de Sant Cugat a la resta d’afrontacions. L’ermita de Sant Genís (actualment al recinte del centre educatiu l’Alzina, a prop del castell) serà consagrada el 1121, un any abans que la de Santa Maria i farà les funcions de parròquia de Plegamans fins que va ser cremada durant la guerra civil. A partir del segle XV va tenir com a sufragaria la de Santa Maria de Gallecs. Des del segle XVII Palau-solità i Plegamans van constituir una casa comú.
Parc de l’Espai d’Interes Natural de Gallecs – Fotografia : Ramon Solé
A la zona coneguda com la Boada hi havia una cruïlla de camins important amb la Via Augusta que unia Caldes amb Barcino i la que anava des de Granollers a Martorell. A l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Palau (1122) s’explica així el límit oriental del terme: “camí que passa per Perafita de Caldes a Barcelona i continua a l’altre camí que va de Palau a Granollers fins l’altre camí que passa per la serra de Plegamans”.[3]
Memòria de l’acta de consagració de Santa Maria de Palau de 1122. AGC, 2021
El 1003 Ermegilde (fill de Geribert i Anna) ven a l’abat de Sant Cugat una important propietat amb terres, boada, torre, vinyes, cort, regs, horts i l’església de Santa Margarida, a la boada.[4] Aquesta Santa Margarida deu ser la figura martirial del segle III, d’origen oriental (Antioquia). D’aquesta capella no em sabem res, només tenim les restes d’una vil·la romana confirmades amb les excavacions de 1991 a la masia de Can Boada Vell i el nom de Santa Margarida a un carrer prop de l’hostal del fum, un antic alberg de traginers.
Masia de l’Hostal del Fum. Foto: viquipèdia
En aquests temps trobem nombroses dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes com a tals, tant a les transaccions econòmiques com als límits de les propietats (en aquesta de 1003 trobem a Eigó, Rotrude i Ramovigia).
El 1008 Adroer i la seva dona Sunlo venen a Broncard, vicari, terres amb arbres al terme del “castell de Palau”, al cim del turó més alt del lloc o “serra”. El que esdevindrà casa forta de la quadra de Plegamans, consistiria, en aquells remots temps, en una torre de vigilància i defensa. Cal dir que a l’entorn del castell de Plegamans s’han trobat restes del neolític, dels ibers i dels romans.
El castell de Palau des de Can Cortés. Postal antigua.
A la segona meitat del segle XI comencem a trobar les conveniències, com la de 1079 entre Ricard Guillem i Guillem Bonfill en la que el primer dona al segon les rendes de la església de Santa Maria de Palau a canvi que li sigui vassall i li proporcioni un guerrer cada cop que vagi a la host. A les infeudacions els vassalls aniran adquirint el cognom dels feus menors. En aquesta època les dones són citades merament per la seva funció familiar.
En 1080 es jura el testament d’Adalenda, sobre l’altar de Santa Eugènia de l’església de Sant Joan Baptista de Palau-solità. La dona fa llegats a familiars, com el seu fill, Ramon Mir, i a institucions religioses.[5] En 1376 el bisbe ordenà al rector de Palau que desmantellés i aprofités els altars de St. Joan i Sta. Eugènia i altres objectes de culte i ornaments d’aquesta capella. Més endavant les pedres s’aprofitaren pel mas del Forn del Vidre.[6]
Capella de Sant Joan integrada al mas del Forn del Vidre de Palau-solità. Foto: 1983 Arxiu Gavin.
Així tenim: Santa Maria de Palau i Sant Genís de Plegamans (al costat del castell), com les dues esglésies reconegudes que, endemés, van ser parroquials (actualment n’hi ha una església nova dita “Sant Genís”). Una desconeguda Santa Margarida, al sud, prop de Can Boada vell i de l’Hostal del fum i una oblidada que havia estat dedicada a Sant Joan Baptista, al nord.
I arribem a la comanda dels templers i la capella de Santa Magdalena, actualment utilitzada com a magatzem i galliner d’una masia. Tot i que en 1949 va ser declarada “Bé cultural d’interès nacional” es troba en un estat molt penós.
Santa Magdalena on va ser-hi la comanda templera de Palau. AGC, 2021.
En 1126 es jura el testament de Ramon Mir a l’altar de Sant Joan de Santa Perpètua de la Moguda. Aquest Ramon Mir era el vassall més important dels Moncada i devia ser el fill d’Adalenda, ja que entre els molts béns que té, n’hi ha varis a Palau que deixa al seu fill Pere que es farà dir “de Palau” i serà el nou castlà dels castells de Montcada i Sentmenat. Ramon Mir donava, en primer lloc, a Santa Maria de Palau el sagrer, horts i cases de Sant Joan més els delmes de Sant Genís de Plegamans i el mas Rovira amb el seu molí.[7]
Entorn de la riera de Caldes des de Santa Magdalena. AGC, 2021.
És la època en que les ordes religiós-militars s’introdueixen a la Península. A Catalunya i Aragó ho fan amb un ampli recolzament de comtes, reis i nobles. Al testament de Ramon Mir de 1126, un dels testimonis és Berenguer de Rovira que també apareixia a l’acta de consagració de Santa Maria de Palau (1122) com a posseïdor d’un alou al sud, en una zona entre la riera de Caldes i el lloc de Gallecs. Pere de Palau donarà el seu patrimoni a l’orde dels templers. Pere de Rovira, també va posar a disposició d’aquesta orde la propietat de la Rovira que esdevindria, amb les donacions de Pere de Palau, la comanda templera de Palau. Pere de Rovira arribaria a ser primer mestre provincial de l’orde.[8]
Un dels béns més preuats és l’ús de l’aigua. En 1140, Sant Cugat i Adelaida de la Torre (Bernat Arnau de la Torre era un altre dels testimonis del testament de Ramon Mir), estableixen i donen dret de prendre aigua pel molí i alou de la Rovira que tenen conjuntament amb Santa Maria de Palau.[9]
Pou antic ara clausurat a Santa Magdalena de Palau.
En 1157 Alamanda amb els seus fills Guillem i Guilleuma venia els drets d’agafar aigua del seu molí “Castelon” a Palau-solità a Bernat Berenguer i Pereta per quaranta sous, una quantitat important.[10]
Tornant a 1140, Guilla, que deuria ser una germana dels Rovira, ven al Temple una vinya a Palau i en 1153 ho farà Guillem Arnau de la Torre. En 1162 l’alou del Temple ja és citat al límit de ponent d’un alou a la Boada.[11] Justament el lloc on es troba la capella dels templers de Palou, Santa Magdalena, convertida actualment en magatzem de trastos vells d’una granja i en galliner.
Santa Magdalena en estat ruinós.
Deixarem per un altre dia parlar dels templers, amb les seves llums i ombres, però també amb la horrible manera amb la que van acabar amb molts d’ells a França. De moment deixem constància de la manca de cura d’un “patrimoni d’interès nacional” que forma part de la història de totes i tots.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-12-2021
Als soldats de tantes guerres, enviats a morir per les ambicions d’altres.
——————————————————————————————————————–
[1] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 23
[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCVII
[3] Pladevall, A. i d’altres (1991). Catalunya Romànica. Enciclopèdia catalana. Tomo XVIII. El Vallés occidental i oriental, p. 128
[4] Miret i Sans, J. (1914) “Los noms personals i geogràfics de la contrada de Terrassa en los segles Xè i XIè” Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, boletín n. 56
[5] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó (ACA) segle XI, de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, vol. 48, n. 111
[7] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 578
[8] Vilaginés i Segura, Jaume (2007). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
[9] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 777
[10] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 51, n. 1020
[11] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 763 (1140), vol. 51, n. 959 (1153) i n. 1089 (1162)
Terra, aigua i racons 