Torre Fossada de Castellbisbal (Vallès Occidental)

La Torre Fossada és al Turó de les Forques.

Per anar-hi des de la urbanització de Costablanca cal prendre el camí del portalet, a 1 km. Aproximadament és al final del camí.

Historia :

  • La Torre Fossada o Torre del Telègraf era la torre núm. 4 de la línia de Barcelona a Lleida de la xarxa telegràfica òptica militar de Catalunya. Es comunicava directament amb la torre de Molins de Rei (núm. 3) i la d’Esparreguera (núm. 5).
  • La intervenció arqueològica realitzada l’any 2005 tenia com a objectius principals la documentació de les estructures laterals que condueixen la base del pont, en l’exterior del fossat, per tal de conèixer tota l’arquitectura del monument. D’altra banda, es va voler excavar l’interior de la torre sota el paviment per a determinar l’existència o no d’una ocupació anterior, i, per últim, un condicionament de l’entorn amb la finalitat d’evitar la caiguda continua de sediment a l’interior del fossat, rebaixant els desnivells exteriors i la terra acumulada en l’entorn del mur del fossat.
  • La excavació ha confirmat que l’accés a la torre es realitzava a través d’un pont llevadís que salvava el fossar i que un cop retirat, protegís la porta i la finestra del pis superior. A aquest pont s’arribava seguint un camí que, a mida que s’apropa al pont, s’anava fent cada cop més estret, interpretant aquest fet com a funció defensiva, per tal d’impossibilitar l’accés directe al pont de carruatges o vehicles de grans dimensions just en el punt de menor amplada del fossat.
  • En la construcció de la base de la torre es va aplicar la solució constructiva més senzilla, és a dir, la obra s’adapta a la topografia del terreny existent en el moment de la construcció, no es realitzaren anivellaments amb aportacions exteriors. La topografia original seria molt diferent a l’actual.
  • La cota del paviment del pis inferior de la torre és la més indicativa de l’altitud màxima del Turó, descendint després en lleuger pendent cap al vessant d’aquest. El mur que rodeja el fossat, molt arrasat en l’actualitat, seria més alt i contindria tant el nivell geològic com el material obtingut en l’excavació del fossat. La seva posterior degradació ha permès que part de les aportacions hagin caigut a l’interior del fossat, cosa que ha obligat a anivellar la zona invertint el pendent. L’actual fossat, de dimensions considerables, seria més profund en el moment de la seva realització.
  • Tot això, juntament amb la cota del nivell geològic de l’interior de la torre, duu a pensar que el pendent que rodejava el fossat era més pronunciat que el perfil que presenta en l’actualitat, cosa que tindria sentit tenint en compte el caràcter militar i les necessitats defensives de l’ indret.
  • Pel que fa als materials recuperats durant l’excavació, s’han documentat fragments de ceràmica, pisa de vernís blanc, amb decoració policroma de motius geomètrics, ceràmica pisa sense decoració, ceràmica vidrada comuna, de vernís marró i tons verdosos, de cocció oxidant, fragments de ceràmica vidrada comuna i ceràmica comuna sense vernís. CC.AA. (2005)

Té forma quadrada, d’aproximadament 5 metres de costat i amb uns 7 metres d’alçada.

La construcció s’inicia en talús i té dues plantes d’alçada més el terrat.

L’accés era elevat per una porta rectangular, que ha estat refeta en una restauració recent;

al pis superior hi ha una petita finestra d’arc rebaixat.

Està envoltat per un fossar construït amb les mateixes característiques que la torre: còdols, pedres irregulars, algun petit carreu lligats amb morter de calç.

Se suposa que és fruit de les diferents reformes que ha sofert al llarg del temps.

L’accés seria elevat i per la cara sud. Hores d’ara aquesta obertura presenta una esquerda fins baix que accentua el procés de degradació

.

Observacions:

El Turó del Telègraf va quedar greument mutilat a causa de la construcció de la nova autovia del Baix Llobregat, el talús de la qual queda a un metre escàs de la torre.

Apareix inclòs als llistats del POUM com a edificis en sòl no urbanitzable amb el núm. B.03 i com a àrees d’interès arqueològic amb el núm. D.01

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Raquel Valdenebro Manrique

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Creu de terme de Castelldefels (Baix Llobregat)

La Creu de terme està situada entre el Pg. de Can Vinyes  i el Pg. de la Creu, en la  urbanització de  Bellamar de Castelldefels.

És una creu de terme, actualment escapçada. Només conserva la magolla, el fust i la base de suport a la qual se li atribueix un possible origen romànic.

La creu pròpiament dita no s’ha conservat i tampoc es té referència de com deuria ser.

El fust és hexagonal i la magolla, també de perfil sisavat, està esculpida amb baixos relleus, ara molt deteriorats i de difícil identificació.

No se sap el seu emplaçament original, però l’any 1932 ja estava en el lloc actual.

També és coneguda com la Creu de can Vinyals.

Santi Barjau / Generalitat de Catalunya

Per a més informació podeu accedir a :

https://castelldefelshistoria.blogspot.com/2018/03/la-creu-del-terme-cruz-del-termino-de.html

La Creu de terme és una obra del municipi de Castelldefels (Baix Llobregat) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Forns de calç del Turó de Roques Blanques de Matadepera (Vallès Occidental)

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 1-10.jpg

Els Forns de calç del Turó de Roques Blanques estan situats en el carrer de la urbanització de Sant Llorenç, abans de la primera casa a ma dreta en Matadepera.

Us passo la seva historia:

  • El conjunt de forns de calç de Roques Blanques fou inicialment propietat de Francesc Arnau i Gorina.
  • Després dels fets de 1936, amb l’assassinat de varis empresaris de Matadepera i pobles dels voltants, l’any 1937 els obrers de Roques Blanques creen una col·lectivitat poder continuar explotant pedrera tot i declarar no saber que se n’havia fet del propietari.
  • Finalment, davant de la impossibilitat de legalitzar la col·lectivització, els treballadors cedeixen el forn a l’Ajuntament, passant a dependre directament d’aquest.
  • Sembla que aquesta situació de caire provisional se soluciona l’any 1938, per un document sense signar on novament els calcinaires sol·liciten fer-se càrrec del funcionament del forn.
  • A la tesi doctoral de Joan Comasòlives i Font, escriu, “Aquest comitè de col·lectivització funcionà entre els anys 1937 i 1938 i posteriorment traspassà la gestió de les seves activitats a l’Ajuntament, junt amb l’escassa documentació que havia generat (una capsa), passant a formar part del fons municipal”.
  • A l’arxiu es conserven també varies factures dels anys 1936 i 1937 i un llibre Major, un llibre Diari i un llibre de Caixa.
  • Pel vessant terrassenc, a inicis dels anys 1960 l’empresa “Canteres Castellet” inicià l’extracció de pedra calcària del vessant sud-oest del turó coneguda com a pedrera de Can Candi (en terme de Terrassa).
  • L’activitat continuà sense interrupcions durant quinze anys, fins que durant el transcurs de 1975 la pressió de la gent, obligà a tancar la pedrera.
  • A partir de l’any 1992 s’inicien un seguit d’actuacions per minimitzar l’impacte ambiental.
  • Actualment les 10,59 hectàrees són de propietat municipal, i formen part de l’anella verda del municipi veí.

Roques Blanques és un turó de 587 metres d’altitud, situat entre els municipis  de Terrassa i Matadepera, al sud-oest d’aquest darrer. Al nord, el delimita el torrent de Les Pedritxes i el turó de Sant Joan. Al sud-oest amb el turó de Can Candi que marca el límit amb la depressió litoral, mentre que a llevant topa amb la Riera de les Arenes i a ponent amb la Carena de Can Carbonell.

Conjunt format per tres forns de calç situats al vessant est del turó. S’hi pot accedir directament entrant pel carrer de la urbanització de Sant Llorenç. A diferència dels forns tradicionals que es localitzen majoritàriament al municipi, aquests són de tipus industrial. Les restes visibles consisteixen les façanes de tres forns, situats un al costat de l’altre, amb l’accés a la fogaina orientada a llevant :

  • El primer d’ells només conserva una part del sòcol de la façana, feta de pedra. La boca mesura dos metres d’alçada per 2 metres d’amplada. La boca està tapiada. La volta és de maó disposat a plec de llibre arrenca des del sòcol. Els contraforts de pedra situats a banda i banda, ja no es conserven.
  • El segon forn, és el menys afectat per l’obertura del carrer. Es conserva la façana (entre 4 i 5 metres d’alçada), feta de pedra i el contrafort esquerre, també de pedra. La boca, tapiada amb maó, mesura una mica més de dos metres d’alçada per dos metres d’amplada. La volta és de maó disposat a plec de llibre, de doble filera que arrenca del sòcol, fet amb pedra.
  • El darrer dels forns està situat a mà esquerra del conjunt, abans de trobar les cases de la urbanització. Es conserva la façana amb els contraforts, tot i que la vegetació i l’heura que hi creix al damunt l’està malmetent greument.

La boca d’accés està tapiada i la seva alçada és menor, d’aproximadament 1’50 metres. La volta feta amb maons disposats a plec de sardinell, recorda més un arc apuntat rebaixat, que se sustenta en un sòcol de pedra de 0’60 m d’alçada. En obrir el carrer per a l’edificació d’una urbanització es va accelerar el procés de destrucció del conjunt.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Masia de Can Llong de Sabadell (Vallès Occidental)

La masia de Can Llong està en la Rda. d’Europa, 522 de Sabadell.

Us passo la seva historia:

  • Sembla que l’origen de la masia de Can Llonch es pot situar en els segles XV-XVI.
  • És documentada diverses vegades durant els segles XVII-XVIII.
  • Sector afectat per un projecte d’urbanització, Zona Residencial Can Llonch.
Isabel Argany i Comes – 1983 / Generalitat de Catalunya

Masia d’estructura complexa, formada per diverses construccions amb cobertes a una i dues vessants.

El cos principal, de planta i un pis, mostra obertures de tipologia diversa.

L’accés es realitza per una porta d’arc de mig punt de maó.

El conjunt és unit per una tanca perimetral, amb porta metàl·lica entre pilars situada a la banda de migdia, que s’obre a un pati davant la façana d’accés.

A la part superior del pilar esquerre hi ha una inscripció del 1649 amb el nom de Joan Llonch.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4906_01.jpg

Can Llong és una masia de Sabadell (Vallès Occidental) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de Can Falguera de Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental)

La Masia de Can Falguera està situada en la urbanització que porta els seu nom:  “Can Falguera “ en el carrer major de la citada Urbanització de Palau-solità i Plegamans.

Us passo la seva historia:

  • Masia de Can Falguera, és un edifici que va pertànyer a la família Falguera, llinatge que consta en els cens realitzats per maridatge a la parroquià de Sant Genís de Plegamans al segle XVI.
  • En la mateixa façana de la casa hi podem trobar un escut amb les armes de la família Falguera. La representació heràldica del llinatge resta emmarcada per tres mates de falguera i, sobremuntant aquestes, s’hi troben tres abelles.
  • Aquest llinatge ja resta anotat en un dels censos realitzats per maridatge a la “Parròquia de Sant Genís de Plegamans” el 1427.
  • Igualment el nom de Falguera apareix en un dels nomenaments de batlle del 27 de febrer de l’any 1440, un tal Bernat de Folguera.
  • El disseny és característic de la tipologia primigènia catalana.
  • A finals de segle XIX, la masia fou donada a mans de masovers.
  • Una de les remodelacions més importants es va produir l’any 1920 quan un dels propietaris, Josep Maria Falguera, va contraure matrimoni i va modificar la façana amb motius modernistes i noucentistes.

La tipologia de la casa és la típica de la contrada: teulada a dues aigües, parament de pedra de riera a la part baixa continuant amb totxo i restes d’arrebossat.

La seva façana es troba molt modificada en la seva part central, tant pel que fa a la construcció que l’infereix un cert aire de fortalesa,

per la seva disposició de merlets, com pels pilars adossats que emmarquen el primer pis.

El portal d’arc rodó de mig punt amb ben conservades dovelles.

Al costat de la mateixa porta, dues finestres quadrades a cada costat.

Al primer pis hi trobem la finestra central, sobre la porta d’entrada de la casa a la part dreta una altra, les dues emmarcades i amb llindes treballades.

Una altra finestra, la del costat esquerre, també rectangular, té la llinda treballada.

Una altra finestra, la del costat esquerre, també rectangular, té la llinda treballada dins la tipologia goticitzant.

Sota la decoració del coronament merletat existeix una galeria de set petites arcades.

Actualment reformada i molt ben arranjada, és patrimoni de l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans, i si duen a terme actes culturals.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Sant Sebastià de les Brucardes de Sant Fruitós de Bages

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Santuaris.

Sant Sebastià de les Brucardes esta a prop de Mas de les Brucardes, dins de la Urbanització en Sant Fruitós de Bages.

Mas de les Brucardes

Us passo la seva historia:

  • L’origen del mot “Brocardes” apareix documentat ja al segle XI concretament en 1021.
  • L’any 1086 consta que Ermengarda, vídua d’en Berenguer Brocard, dona al monestir de Sant Benet de Bages, entre altres terres, el mas anomenat de Bages, que per les afrontacions que el termenegen, ha de tractar-se del mas dels Brocard.
  • No es té notícia, tanmateix, de la data de construcció de la capella.
  • A un llibret guardat al mas Brucardes, consta que el 18 de gener de 1754 l’ermita fou renovada tota de nou, i beneïda pel prior de Sant Benet de Bages.
  • Aquest indica que amb anterioritat, el segle XVIII ja existia una reconstrucció.
  • A la restauració de 1982 es posaren al descobert vestigis del paviment antic, a uns 12 cm. per sota de l’actual.
  • El 12 de juny de 1982 es beneí novament la capella, després de tasques importants de reconstrucció.

És una capella d’una nau, té un absis circular a ponent. Està coberta amb volta de totxo, i el seu interior es troba enguixat i emblanquinat.

El portal és de mig punt, adovellat i situat al cantó de llevant; culmina aquesta cara una petita espadanya.

L’aparell del conjunt és irregular, obrat amb pedres i alguns fragments d’obra, que no respecten ni la disposició en filades.

El parament és un xic més regular a la cara est. L’edifici només presenta una petita obertura quadrada al sud.

Es tracta d’una petita capella situada en un medi antigament rural -mas Brucardes-, actualment transformat en urbanització.

La seva estructura i aparença té un aire romànic, encara que no s’ha pas de considerar com a pertanyent a aquest estil.

Sant Sebastià de les Brucardes és una església del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Ermita de Sant Francesc de Santpedor

Aquest mes us presento: Esglésies, Ermites, Capelles i Santuaris

L’Ermita de Sant Francesc està situada a prop del trencall de la urbanització Mirador de Montserrat  amb la carretera de Callús ( BV-4511)  a la sortida de Santpedor.

Us passo la seva historia:

  • L’església de Sant Francesc de Santpedor és documentada al segle XIII, concretament l’any 1240 en diferents deixes testamentaries.
  • Sabem que a partir d’aquest segle l’església fou centre d’una gran devoció fomentada per les mateixes autoritats de la vila.
  • L’any 1605 s’hi instal•là una comunitat de servites i una masia veïna (avui perduda) on vivia al sagrista i regent de la capella.
  • La devoció a Sant Francesc culminà l’any 1693 amb l’arribava a Santpedor dels frares franciscans que hi fundaren una casa conventual.
  • L’any 1936 en destruí el retaule renaixentista i la imatge antiga d’aquesta capella.

És una petita capella d’una sola nau construïda sobre la base i el model d’una església anterior de la qual conserva la seva tipologia i estructura més essencial.

L’església no té absis i la porta sobre el mur de llevant repetint un model usual a les portes romàniques tardanes del segle XIII, formada per grans dovelles amb una sola arquivolta.

La nau és coberta per una volta de mig punt en el primer tram i per una volta ogival en el tram de l’altar.

Situada dalt d’un turó és perfectament visible des de qualsevol lloc de Santpedor.

Rosa Serra Rotés – 1986 / Generalitat de Catalunya

És considerada una de les ermites més antigues de Catalunya.

Rosa Serra Rotés – 1986 / Generalitat de Catalunya

Va ser edificada en honor de Sant Francesc d’Assís que segons la tradició, en el turó que ocupa l’ermita

i que domina la plana bagenca, predicà quan seguia el Camí de Sant Jaume.

L’Ermita de Sant Francesc és un edifici que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Molinots de la Llibra o Torre dels Moros de Vallirana

Els Molinots de la Llibra o Torre dels Moros están situats en el Passeig de Sant Lluís, 1 i 20 en la Urbanització de La Solana i dins de les finques del número 1 i 20 del carrer, prop de l’encreuament amb el carrer de Barcelona de Vallirana.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • La primera menció a un molí a la zona de la Llibra és de l’any 1115.
  • Es tracta de la donació de béns que Duran Lleopard va fer al seu fill Berenguer, en la que es reservava el dret de moldre un dia i una nit setmanals en el molí: “Em retinc jo, Duran Leopard, en tot això i per sempre, a les meves voluntats, fer un dia i una nit en el molí de la Llibra” (FERNÁNDEZ, 2000: 87).
  • L’any 1257, en un document de venda, es menciona el rec dels Molins de la Llibra, un antic canal de rec en el qual els molinots farien de pous d’anivellament.
  • En els fogatges del segle XVI (1533 i 1590) es menciona el mas de la Llibra, un dels pocs masos del terme que probablement estaria lligat a aquestes estructures.
  • Posteriorment l’any 1892, en una crònica del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, es fa una descripció detallada d’aquestes construccions i es mencionen certes estructures annexes que en aquell temps eren visibles: un mur de 12 pams d’alçada, diverses estructures d’una antiga cambra, una escala i un dipòsit.
  • Tot i que no se sap del cert, aquestes construccions podrien ser d’origen àrab donat les restes localitzades d’unes tombes d’aquesta tipologia en la mateixa zona.
Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

Es tracta de dues torres situades dins de dues finques privades a cada banda del carrer, davant per davant.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

La més ben conservada està situada dins del jardí del número 1.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

És una torre troncocònica amb la base quadrangular, bastida amb petits carreus de pedra de diverses mides i disposats en filades regulars i horitzontals.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_7213_01.jpg

S’observa algun forat de bastida utilitzat per construir-la.

L’altra torre, dins del jardí de la casa del número 20, s’utilitza en l’actualitat com a xemeneia i està reformada.

Tot i això es pot observar el mateix tipus d’aparell de carreus que en l’anterior estructura.

La Torre dels Moros és una obra de Vallirana (Baix Llobregat) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades: Viquipèdia i Mapes Patrimoni Cultural – DIBA.

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Can Vinyals de Sentmenat

La masia de Can Vinyals està situada en el carrer de mas d’Olivelles, dins de la Urbanització de Can Vinyals de Sentmenat.

Us passo la seva historia:

  • Hi han dades d’una masia en aquest lloc de Segle X a XII.
  • Mas datat el 1196, conegut antigament amb el nom de Mas d’Olivelles.
  • Al segle XVIII passà a mans de la família Vinyals d’Esparreguera.
  • Actualment, la casa és utilitzada com a restaurant.

Les vinyes, en altre temps molt importants i principal font de riquesa de la masia, ara estan totalment abandonades.

Actualment bona part de la propietat es una Urbanització.

Recull de dades: Ajuntament i altres

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Can Barra de Sant Quirze del Vallès

Avui us presento dos articles

Can Barra esta situada en el Passeig de can Barra a l’entrada de la urbanització de Sant Quirze Parc de Sant Quirze del Vallès.

Està documentada des de 1667.

Cal remarcar que consta de dos tipus d’edificacions diferents, una la masia del segle XVII, que era la casa dels masovers,

i al seu costat la gran torre o xalet, que va ser construïda l’any 1888 pels antics propietaris, la família Gorina, fabricants de teixits a Sabadell.

A la masoveria hi ha una gran cuina amb un interessant forn de pa i un gran foc a terra, unes habitacions molt grans, un gran celler, quadres pel bestiar i magatzems propis de l’activitat agrícola.

Bona part del mur que l’envolta està decorat amb grans recipients, hi ha un brollador d’aigua amb tessel·les blaves, modernista.

A la reixa d’entrada, porta forjada al capdamunt les inicials de l’antic propietari i l’any de la seva construcció, que va ser destruïda amb les recents reformes.

A la vessant nord de la finca, hi ha la font de Can Barra, l’aigua de la qual sempre ha estat molt apreciada per la gent de Sant Quirze

i que l’any 1901 va ser legalitzada com font d’aigua potable, però ara, no és així…

A finals de 1936,donat la guerra civil, va haver l’arribada dels refugiats de Madrid, augmentant sobtadament la població infantil, pel que la torre es va convertir en una escola.

Actualment es troba en bon estat i està destinada a centre d’equipaments municipals.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Quirze del Vallès

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé