La Guàrdia, antiga Torre de Guaita de Calders (Moianès)

La Guàrdia  esta situat en el carrer Montardo, 61B, en la urbanització de La Guardia de Calders.

Historia:

• La construcció original era una torre de guaita, que data del temps de la reconquesta i repoblament. Tot i que hi ha qui creu que la guaita estaria situada en un lloc més elevat, tal vegada a l’indret on actualment hi ha el dipòsit. La seva situació és estratègica.
• Té a la vista el castell de Calders i el de Granera.
• Posteriorment s’hi van anar adossant diferents cossos (tant a llevant com a ponent) i s’adequà com a habitatge. Com a mas apareix documentat ja l’any 1091.
• Donada la seva situació estratègica, l’edifici va fer de fort en diversos enfrontaments: carlinades, guerres civils…
•  El 1965 es construí la urbanització al seu entorn i es modificà considerablement, tant l’aspecte interior com exterior.
• El 1978 s’hi van fer noves ampliacions.
• Actualment és un Restaurant.

Masia actualment força modificada. Originalment era una torre de guaita. Construcció de planta rectangular feta en diverses fases.

Té planta baixa més dos pisos. S’hi ha afegit coberts a la banda sud i de ponent.

De la torre de guaita se’n conserven possibles restes. Era de planta quadrada, amb arc de punta ogival i amb carreus escairats.

Té trossos en “opus spicatum”. Aquesta part havia estat el celler de la masia.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero

Adaptació al Text al bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Trinxeres de Sant Miquel d’Abrera (Baix Llobregat)

Les Trinxeres de Sant Miquel estan situades a poc metres de la Urbanització de Sant Miquel d’Abrera.

A l’entrada d’aquesta Urbanització, cal seguir a peu per una pista de terra fins el jaciment arqueològic de les Trinxeres de la Guerra Civil Espanyola d’Abrera.

Aquest conjunt defensiu, format per diverses línies de trinxeres que s’enfilen pel vessant, quatre refugis annexos a la trinxera situada a la cota més baixa, i tres nius de metralladora dispersos pel flanc meridional, cal emmarcar-lo a les darreries de la Guerra Civil espanyola (1936-1939),

concretament, en el context de l’anomenada ofensiva de Catalunya,

una campanya militar ordenada pel cap de les forces faccioses rebels, el General Franco, que es va dur a terme entre el 23 de desembre de 1938 i el 13 de febrer de 1939.

Aquest fou l’últim gran enfrontament del conflicte, i va sentenciar així la derrota de la legalitat republicana, que ja no fou capaç d’articular cap resistència.

L’objectiu d’aquesta operació era desfer el que quedava de l’exèrcit del Govern legítim de la República, en retirada cap al nord i Barcelona després de la derrota a la Batalla de l’Ebre, i tancar així la frontera amb França per evitar la fugida de persones…/…

Podeu continuar llegint a :

https://www.ajuntamentabrera.cat/serveis/accio-cultural/patrimoni-trinxeres-de-la-guerra-civil-espanyola-del-bosc-de-sant-miquel-d-abrera.htm

Us passo més dades sobre aquestes trinxeres :

https://www.llobregatdigital.cat/noticia/42554/les-trinxeres-de-la-guerra-civil-del-bosc-de-sant-miquel-dabrera-commemoren-els-82-anys-de#google_vignette

Recull de dades: Ajuntament d’Abrera i altres

Adaptació al Text: Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell i ermita de Voltrera d’Abrera ( Baix Llobregat)

El Castell de Voltrera  està en la Urbanització de can Vilalta d’Abrera.

Situat el Castell a dalt d’un turó on es pot observar una gran vista del Baix Llobregat.

Us passo la seva història:

• Aquest castell va pertànyer a la baronia de Castellví de Rosanes.
• El terme de Voltrera és esmentat des del 996.
• Però el castell no és documentat fins al 1027; llavors n’era el senyor Ramon Guillem de Voltrera, que el posseïa com a feu del seu germà, el senyor de Castellví.
• En fer testament el 1058 Ramon Guillem deixà el castell al seu fill Arbert.
• Després fou senyor del castell Pere de Voltrera, fill de Guillem Ramon I de Castellví que l’hi havia deixat en el seu testament el 1110, tot consignant-hi que volia que fos clergue.
• A la generació següent, el castell revertí de nou al llinatge troncal, ja que el senyor de Castellví, Guillem Ramon III, en testar el 1176 el deixà al seu fill Gombau. El llinatge posseïdor de la baronia s’esgota per línia masculina i passa per matrimoni als Montcada.
• Des del segle XVI s’anomena castell de Vilalba.
• Acabada la guerra de Successió els senyors que hi havien viscut per motius de seguretat, abandonen el castell per viure a la casa Vilalba, al peu d’aquest.

El castell de Voltrera d’Abrera són unes restes de murs, encara notables, amb la capella romànica de Sant Pere molt a prop, també en ruïnes.

Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Aquesta és la part més antiga del castell, datada vers el segle XI.

DGPC- 1983 / Generalitat de Catalunya

La resta ha estat molt modificada i reconstruïda en època moderna, quan n’eren senyors els Despalau i Amat.

Jordi Continjoch Boada / Generalitat de Catalunya

La resta de murs, que conformen una planta aproximadament triangular, delimiten diverses estances, molt enrunades,

Jordi Continjoch Boada / Generalitat de Catalunya

amb les parets bastides amb petits còdols i reble a les parts baixes i tàpia a les altes.

Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

La capella és a la banda occidental, fora del recinte però adossada a aquest, fent muralla.

Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

És una petita construcció característica del primer romànic.

Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Té una nau amb un absis semicircular i en els murs laterals, molt a prop de l’absis, hi ha excavades a la paret dues absidioles.

Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Al parament exterior té ornamentació llombarda però només a la façana de tramuntana.

Tocant a la capella hi ha un arc de pas força colgat que podria ser del segle XVI.

Des de fa un temps es realitzant obres de restauració importants.

El Castell de Voltrera és un edifici del municipi d’Abrera. És una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Altres

Església de la Mare de Déu de Montserrat de Torreblanca de Vacarisses (Vallès Occidental)

L’església  de la Mare de Déu de Montserrat està en la Urbanització de Torreblanca,

situada en la Plaça de l’Església de Vacarisses.

Historia:

• L’origen de la urbanització de Torreblanca es situa a l’any 1942, quan Josep Pladelorens, propietari de la masia de la Torre, que incloïa una gran finca de 674 ha, la va vendre a Escolapio Cancer (urbanista) i Fidel Puig (aparellador) per 500.000 pessetes.
• Els nous amos van crear l’empresa “Explotaciones Torreblanca S. A.” i van impulsar els treballs per habilitar els carrers i les parcel·les.
• El juliol de 1944 s’inaugurava el baixador del ferrocarril. Aixecaren una glorieta per captar clients al costat de la font del Paraigua i amb un cotxe anaven a cercar possibles clients a l’estació d’Olesa.
• Les obres de l’església, realitzades per l’empresa Construccions Berau, començaren l’any 1949 i l’any següent ja s’estaven acabant.
• El treball escultòric dels capitells és de força qualitat i reprodueix de manera fidedigna els models romànics originals.
• A la capella de la masia de Collcardús es troben uns relleus també neoromànics molt similars.
• En aquest cas foren realitzats igualment a la dècada de 1940 i per un home que freqüentava la casa conegut com el “picapedrer”.
• És possible que els capitells d’aquesta església siguin obra del mateix autor.

Església d’estil neoromànic situada en una placeta recentment condicionada dins de la urbanització.

És de planta rectangular, amb un pòrtic davanter (més ample que la nau) i absis a la part posterior.

La coberta és a doble vessant, amb un ràfec de rajoles amb sanefes en degradació.

El Pòrtic és format per sis columnes que descansen sobre un alt basament i compten amb els corresponents capitells,

amb escultura de bona factura que reprodueix motius característics de l’estil romànic: vegetals, animals i amb monstres i figures humanes.

La façana principal té portal adovellat, tres finestrals allargats a la part superior i és rematada amb un campanar d’espadanya.

Els murs són de paredat i les façanes laterals tenen tres contraforts a cada banda en els quals hi ha intercalats finestrals.

Tots els finestrals són emmarcats amb maó i tenen vitralls de colors.

L’interior, d’una sola nau, conserva una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.

Observacions:  Inscripció al portal: “1949”

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre Fossada de Castellbisbal (Vallès Occidental)

La Torre Fossada és al Turó de les Forques.

Per anar-hi des de la urbanització de Costablanca cal prendre el camí del portalet, a 1 km. Aproximadament és al final del camí.

Historia :

• La Torre Fossada o Torre del Telègraf era la torre núm. 4 de la línia de Barcelona a Lleida de la xarxa telegràfica òptica militar de Catalunya. Es comunicava directament amb la torre de Molins de Rei (núm. 3) i la d’Esparreguera (núm. 5).
• La intervenció arqueològica realitzada l’any 2005 tenia com a objectius principals la documentació de les estructures laterals que condueixen la base del pont, en l’exterior del fossat, per tal de conèixer tota l’arquitectura del monument. D’altra banda, es va voler excavar l’interior de la torre sota el paviment per a determinar l’existència o no d’una ocupació anterior, i, per últim, un condicionament de l’entorn amb la finalitat d’evitar la caiguda continua de sediment a l’interior del fossat, rebaixant els desnivells exteriors i la terra acumulada en l’entorn del mur del fossat.
• La excavació ha confirmat que l’accés a la torre es realitzava a través d’un pont llevadís que salvava el fossar i que un cop retirat, protegís la porta i la finestra del pis superior. A aquest pont s’arribava seguint un camí que, a mida que s’apropa al pont, s’anava fent cada cop més estret, interpretant aquest fet com a funció defensiva, per tal d’impossibilitar l’accés directe al pont de carruatges o vehicles de grans dimensions just en el punt de menor amplada del fossat.
• En la construcció de la base de la torre es va aplicar la solució constructiva més senzilla, és a dir, la obra s’adapta a la topografia del terreny existent en el moment de la construcció, no es realitzaren anivellaments amb aportacions exteriors. La topografia original seria molt diferent a l’actual.
• La cota del paviment del pis inferior de la torre és la més indicativa de l’altitud màxima del Turó, descendint després en lleuger pendent cap al vessant d’aquest. El mur que rodeja el fossat, molt arrasat en l’actualitat, seria més alt i contindria tant el nivell geològic com el material obtingut en l’excavació del fossat. La seva posterior degradació ha permès que part de les aportacions hagin caigut a l’interior del fossat, cosa que ha obligat a anivellar la zona invertint el pendent. L’actual fossat, de dimensions considerables, seria més profund en el moment de la seva realització.
• Tot això, juntament amb la cota del nivell geològic de l’interior de la torre, duu a pensar que el pendent que rodejava el fossat era més pronunciat que el perfil que presenta en l’actualitat, cosa que tindria sentit tenint en compte el caràcter militar i les necessitats defensives de l’ indret.
• Pel que fa als materials recuperats durant l’excavació, s’han documentat fragments de ceràmica, pisa de vernís blanc, amb decoració policroma de motius geomètrics, ceràmica pisa sense decoració, ceràmica vidrada comuna, de vernís marró i tons verdosos, de cocció oxidant, fragments de ceràmica vidrada comuna i ceràmica comuna sense vernís. CC.AA. (2005)

Té forma quadrada, d’aproximadament 5 metres de costat i amb uns 7 metres d’alçada.

La construcció s’inicia en talús i té dues plantes d’alçada més el terrat.

L’accés era elevat per una porta rectangular, que ha estat refeta en una restauració recent;

al pis superior hi ha una petita finestra d’arc rebaixat.

Està envoltat per un fossar construït amb les mateixes característiques que la torre: còdols, pedres irregulars, algun petit carreu lligats amb morter de calç.

Se suposa que és fruit de les diferents reformes que ha sofert al llarg del temps.

L’accés seria elevat i per la cara sud. Hores d’ara aquesta obertura presenta una esquerda fins baix que accentua el procés de degradació

.

Observacions:

El Turó del Telègraf va quedar greument mutilat a causa de la construcció de la nova autovia del Baix Llobregat, el talús de la qual queda a un metre escàs de la torre.

Apareix inclòs als llistats del POUM com a edificis en sòl no urbanitzable amb el núm. B.03 i com a àrees d’interès arqueològic amb el núm. D.01

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Raquel Valdenebro Manrique

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Creu de terme de Castelldefels (Baix Llobregat)

La Creu de terme està situada entre el Pg. de Can Vinyes  i el Pg. de la Creu, en la  urbanització de  Bellamar de Castelldefels.

És una creu de terme, actualment escapçada. Només conserva la magolla, el fust i la base de suport a la qual se li atribueix un possible origen romànic.

La creu pròpiament dita no s’ha conservat i tampoc es té referència de com deuria ser.

El fust és hexagonal i la magolla, també de perfil sisavat, està esculpida amb baixos relleus, ara molt deteriorats i de difícil identificació.

No se sap el seu emplaçament original, però l’any 1932 ja estava en el lloc actual.

També és coneguda com la Creu de can Vinyals.

Santi Barjau / Generalitat de Catalunya

Per a més informació podeu accedir a :

https://castelldefelshistoria.blogspot.com/2018/03/la-creu-del-terme-cruz-del-termino-de.html

La Creu de terme és una obra del municipi de Castelldefels (Baix Llobregat) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Forns de calç del Turó de Roques Blanques de Matadepera (Vallès Occidental)

Els Forns de calç del Turó de Roques Blanques estan situats en el carrer de la urbanització de Sant Llorenç, abans de la primera casa a ma dreta en Matadepera.

Us passo la seva historia:

• El conjunt de forns de calç de Roques Blanques fou inicialment propietat de Francesc Arnau i Gorina.
• Després dels fets de 1936, amb l’assassinat de varis empresaris de Matadepera i pobles dels voltants, l’any 1937 els obrers de Roques Blanques creen una col·lectivitat poder continuar explotant pedrera tot i declarar no saber que se n’havia fet del propietari.
• Finalment, davant de la impossibilitat de legalitzar la col·lectivització, els treballadors cedeixen el forn a l’Ajuntament, passant a dependre directament d’aquest.
• Sembla que aquesta situació de caire provisional se soluciona l’any 1938, per un document sense signar on novament els calcinaires sol·liciten fer-se càrrec del funcionament del forn.
• A la tesi doctoral de Joan Comasòlives i Font, escriu, “Aquest comitè de col·lectivització funcionà entre els anys 1937 i 1938 i posteriorment traspassà la gestió de les seves activitats a l’Ajuntament, junt amb l’escassa documentació que havia generat (una capsa), passant a formar part del fons municipal”.
• A l’arxiu es conserven també varies factures dels anys 1936 i 1937 i un llibre Major, un llibre Diari i un llibre de Caixa.
• Pel vessant terrassenc, a inicis dels anys 1960 l’empresa “Canteres Castellet” inicià l’extracció de pedra calcària del vessant sud-oest del turó coneguda com a pedrera de Can Candi (en terme de Terrassa).
• L’activitat continuà sense interrupcions durant quinze anys, fins que durant el transcurs de 1975 la pressió de la gent, obligà a tancar la pedrera.
• A partir de l’any 1992 s’inicien un seguit d’actuacions per minimitzar l’impacte ambiental.
• Actualment les 10,59 hectàrees són de propietat municipal, i formen part de l’anella verda del municipi veí.

Roques Blanques és un turó de 587 metres d’altitud, situat entre els municipis  de Terrassa i Matadepera, al sud-oest d’aquest darrer. Al nord, el delimita el torrent de Les Pedritxes i el turó de Sant Joan. Al sud-oest amb el turó de Can Candi que marca el límit amb la depressió litoral, mentre que a llevant topa amb la Riera de les Arenes i a ponent amb la Carena de Can Carbonell.

Conjunt format per tres forns de calç situats al vessant est del turó. S’hi pot accedir directament entrant pel carrer de la urbanització de Sant Llorenç. A diferència dels forns tradicionals que es localitzen majoritàriament al municipi, aquests són de tipus industrial. Les restes visibles consisteixen les façanes de tres forns, situats un al costat de l’altre, amb l’accés a la fogaina orientada a llevant :

• El primer d’ells només conserva una part del sòcol de la façana, feta de pedra. La boca mesura dos metres d’alçada per 2 metres d’amplada. La boca està tapiada. La volta és de maó disposat a plec de llibre arrenca des del sòcol. Els contraforts de pedra situats a banda i banda, ja no es conserven.
• El segon forn, és el menys afectat per l’obertura del carrer. Es conserva la façana (entre 4 i 5 metres d’alçada), feta de pedra i el contrafort esquerre, també de pedra. La boca, tapiada amb maó, mesura una mica més de dos metres d’alçada per dos metres d’amplada. La volta és de maó disposat a plec de llibre, de doble filera que arrenca del sòcol, fet amb pedra.
• El darrer dels forns està situat a mà esquerra del conjunt, abans de trobar les cases de la urbanització. Es conserva la façana amb els contraforts, tot i que la vegetació i l’heura que hi creix al damunt l’està malmetent greument.

La boca d’accés està tapiada i la seva alçada és menor, d’aproximadament 1’50 metres. La volta feta amb maons disposats a plec de sardinell, recorda més un arc apuntat rebaixat, que se sustenta en un sòcol de pedra de 0’60 m d’alçada. En obrir el carrer per a l’edificació d’una urbanització es va accelerar el procés de destrucció del conjunt.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Masia de Can Llong de Sabadell (Vallès Occidental)

La masia de Can Llong està en la Rda. d’Europa, 522 de Sabadell.

Us passo la seva historia:

• Sembla que l’origen de la masia de Can Llonch es pot situar en els segles XV-XVI.
• És documentada diverses vegades durant els segles XVII-XVIII.
• Sector afectat per un projecte d’urbanització, Zona Residencial Can Llonch.

Isabel Argany i Comes – 1983 / Generalitat de Catalunya

Masia d’estructura complexa, formada per diverses construccions amb cobertes a una i dues vessants.

El cos principal, de planta i un pis, mostra obertures de tipologia diversa.

L’accés es realitza per una porta d’arc de mig punt de maó.

El conjunt és unit per una tanca perimetral, amb porta metàl·lica entre pilars situada a la banda de migdia, que s’obre a un pati davant la façana d’accés.

A la part superior del pilar esquerre hi ha una inscripció del 1649 amb el nom de Joan Llonch.

Can Llong és una masia de Sabadell (Vallès Occidental) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de Can Falguera de Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental)

La Masia de Can Falguera està situada en la urbanització que porta els seu nom:  “Can Falguera “ en el carrer major de la citada Urbanització de Palau-solità i Plegamans.

Us passo la seva historia:

• Masia de Can Falguera, és un edifici que va pertànyer a la família Falguera, llinatge que consta en els cens realitzats per maridatge a la parroquià de Sant Genís de Plegamans al segle XVI.
• En la mateixa façana de la casa hi podem trobar un escut amb les armes de la família Falguera. La representació heràldica del llinatge resta emmarcada per tres mates de falguera i, sobremuntant aquestes, s’hi troben tres abelles.
• Aquest llinatge ja resta anotat en un dels censos realitzats per maridatge a la “Parròquia de Sant Genís de Plegamans” el 1427.
• Igualment el nom de Falguera apareix en un dels nomenaments de batlle del 27 de febrer de l’any 1440, un tal Bernat de Folguera.
• El disseny és característic de la tipologia primigènia catalana.
• A finals de segle XIX, la masia fou donada a mans de masovers.
• Una de les remodelacions més importants es va produir l’any 1920 quan un dels propietaris, Josep Maria Falguera, va contraure matrimoni i va modificar la façana amb motius modernistes i noucentistes.

La tipologia de la casa és la típica de la contrada: teulada a dues aigües, parament de pedra de riera a la part baixa continuant amb totxo i restes d’arrebossat.

La seva façana es troba molt modificada en la seva part central, tant pel que fa a la construcció que l’infereix un cert aire de fortalesa,

per la seva disposició de merlets, com pels pilars adossats que emmarquen el primer pis.

El portal d’arc rodó de mig punt amb ben conservades dovelles.

Al costat de la mateixa porta, dues finestres quadrades a cada costat.

Al primer pis hi trobem la finestra central, sobre la porta d’entrada de la casa a la part dreta una altra, les dues emmarcades i amb llindes treballades.

Una altra finestra, la del costat esquerre, també rectangular, té la llinda treballada.

Una altra finestra, la del costat esquerre, també rectangular, té la llinda treballada dins la tipologia goticitzant.

Sota la decoració del coronament merletat existeix una galeria de set petites arcades.

Actualment reformada i molt ben arranjada, és patrimoni de l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans, i si duen a terme actes culturals.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Sant Sebastià de les Brucardes de Sant Fruitós de Bages

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Santuaris.

Sant Sebastià de les Brucardes esta a prop de Mas de les Brucardes, dins de la Urbanització en Sant Fruitós de Bages.

Mas de les Brucardes

Us passo la seva historia:

• L’origen del mot “Brocardes” apareix documentat ja al segle XI concretament en 1021.
• L’any 1086 consta que Ermengarda, vídua d’en Berenguer Brocard, dona al monestir de Sant Benet de Bages, entre altres terres, el mas anomenat de Bages, que per les afrontacions que el termenegen, ha de tractar-se del mas dels Brocard.
• No es té notícia, tanmateix, de la data de construcció de la capella.
• A un llibret guardat al mas Brucardes, consta que el 18 de gener de 1754 l’ermita fou renovada tota de nou, i beneïda pel prior de Sant Benet de Bages.
• Aquest indica que amb anterioritat, el segle XVIII ja existia una reconstrucció.
• A la restauració de 1982 es posaren al descobert vestigis del paviment antic, a uns 12 cm. per sota de l’actual.
• El 12 de juny de 1982 es beneí novament la capella, després de tasques importants de reconstrucció.

És una capella d’una nau, té un absis circular a ponent. Està coberta amb volta de totxo, i el seu interior es troba enguixat i emblanquinat.

El portal és de mig punt, adovellat i situat al cantó de llevant; culmina aquesta cara una petita espadanya.

L’aparell del conjunt és irregular, obrat amb pedres i alguns fragments d’obra, que no respecten ni la disposició en filades.

El parament és un xic més regular a la cara est. L’edifici només presenta una petita obertura quadrada al sud.

Es tracta d’una petita capella situada en un medi antigament rural -mas Brucardes-, actualment transformat en urbanització.

La seva estructura i aparença té un aire romànic, encara que no s’ha pas de considerar com a pertanyent a aquest estil.

Sant Sebastià de les Brucardes és una església del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé