Torre del Santuari del Camí del municipi de Cambrils (Baix Camp)

La Torre del Santuari del Camí  és situada a tocar de la carretera Nacional 340, que travessa la població, al costat del Santuari de la Verge del Camí, davant per davant i perpendicularment al carrer Barcelona de Cambrils.

Us passo la seva historia:

  • La data de construcció de la torre es situa generalment en el segle XVI, però pot tenir un origen quelcom més antic.
  • Ramon Berenguer IV va donar el lloc “qui appellat Ca(m)brils” a Ponç de Regomir el 3 de setembre del 1152, amb la condició de que “facisallí una torre i fortalesa on millor eligeixis”, però no coneixem cap altra document que ens esmenti l’existència concreta de la Torre de l’ermita.
  • El rei Joan I va vendre, el 1391, tots els seus drets damunt de Cambrils, a l’arquebisbe de Tarragona.
  • El 1449, Cambrils fou declarat “carrer de Barcelona”.
  • La història de la Vila de Cambrils presenta episodis d’intensitat bèl·lica i evidentment la torre del santuari de la Mare de Déu Del Camí respon a la necessitat defensiva en una època que abundaven les falconades enemigues, principalment arribades per via marítima.
  • A mitjan S. XIX aquesta torre pertanyia a la línia civil de València a Tarragona i Barcelona que formava part de la línia Madrid-València-Barcelona amb perllongament fins a la Jonquera.
  • La línia civil de Madrid a València i Barcelona va entrar en funcionament el 1849.
  • La part de la línia civil de Catalunya resseguia tota la costa catalana de sud a nord, entrant cap a l’interior en els trams del Vendrell a Barcelona i de Santa Susanna a la Jonquera.
  • La telegrafia òptica és un sistema que es basa en una sèrie de senyals realitzats en un punt alt, com pot ser una torre o un campanar, per un operari i que un altre operari veu des d’un altre punt, comunicat visualment, i el repeteix; d’aquesta manera un missatge es pot transmetre ràpidament des d’un punt a l’altre de la línia.
  • Hi havia diverses maneres de realitzar les senyals, com un alt pal de fusta amb dos travessers als extrems que, accionats per politges, podien canviar de posició; cada posició era una lletra o clau que gràcies a un llibre de claus es podia desxifrar.
  • Els operaris o torrers, disposaven d’unes ulleres de llarga vista que van permetre que la distància entre els diferents punts fos més gran que si no disposessin d’elles.
  • Mentre que a països com França o Anglaterra ja s’havien construït línies de telegrafia òptica a finals del segle XVIII, a Espanya no s’inicia la construcció fins el 1844, moment que en alguns països ja s’havia començat a utilitzar la telegrafia elèctrica.
  • La creació d’una línia implicava la instal·lació dels sistemes de comunicació en punts alts ja existents o la construcció de torres en els llocs on la distància era massa gran.
  • A Catalunya, la primera línia procedia de València i arribava a la Jonquera passant per Barcelona.
  • Durant la Guerra dels Matiners (1846-1849), el marquès del Duero, capità general de Catalunya, va encarregar el desenvolupament d’una important xarxa de telegrafia òptica fixa militar.
  • Es van crear 6 línies, entre elles la de Manresa – Vic – Girona.
  • Al 1853 es construeix la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irun, aquest fet marcarà l’inici de l’abandonament de la telegrafia òptica i el desús de les torres construïdes per aquest fi.
  • Al 1857 es produeix el desmantellament i abandonament de les torres de telegrafia civil, i, al 1862, s’oficialitza l’abandonament de les torres militars.
  • D’aquesta manera es posa fi a la curta història de la telegrafia òptica a Catalunya però que va deixar com a testimoni les torres de telègraf.
  • A partir de 1999 forma part de l’Organisme Autònom Museu d’Història de Cambrils.

Torre de defensa troncoprismàtica, de planta rectangular irregular, d’aproximadament 7 x 10.5 metres.

Consta de planta baixa, dos pisos i una terrassa. Obra de paredat en verd, amb carreus encoixinats en els angles, i voltes amb encofrats de canyes.Té merlets alts i corsera desigual correguda. No té fonamentació, el pes cau sobre les gruixudes parets inferiors.

La porta de la planta baixa s’ha transformat en aquests treballs, adobant-se un arc dovellat enlloc de la primitiva porta rectangular.

Aquesta torre de la línia civil tenia comunicació visual directa amb l’anterior Torre del Sol (l’Ametlla de Mar) i amb la posterior torre de l’Esquirol també de Cambrils.

Recull de dades : Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Cambrils

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Cementiri de Vilalleons de Sant Julià de Vilatorta (Osona)

Aquest petit Cementiri de Vilalleons es situat al costat esquer de la carretera BV-5202, a uns 200 m abans d’entrar al nucli de Vilalleons del municipi de Sant Julià de Vilatorta.

Us passo la seva historia:

  • El municipi de Vilalleons va tenir batlle propi des de 1787, però restà unit a Sta. Eugènia a la dècada de 1820.
  • De llavors ençà tingué plena independència fins que el 8 juliol de 1945 es fusionà amb Sant Julià de Vilatorta.
  • Com podem observar, per la data constructiva, el cementiri es degué construir abans de la fusió del municipi amb el de Sant Julià.
Torrents i Buixó, Carme – 1985 / Generalitat de Catalunya

És un cementiri que descriu una forma rectangular (20x15mts), amb un mur de dos metres d’alçada, on s’hi obren finestres trapezoïdals, amb la part superior més arrodonida, les quals són protegides per reixes. El mur culmina amb una mena de merlets sinuosos i amb una creu al mig de cada una d’elles. A ponent s’hi obre una gran portalada d’arc de mig punt inscrita en una falsa coberta a dues vessants i decorada amb una mena d’arquets cecs en posició escalonada. La teulada és coronada per una creu inscrita dins d’un cercle.

Torrents i Buixó, Carme – 1985 / Generalitat de Catalunya

La capella mira vers a ponent, té un portal rectangular amb motllures i un òcul al damunt flanquejat per un esgrafiat d’àngels. L’absis es troba vers llevant i és peraltat i a damunt de la volta hi ha una bola de pedra. Maçoneria, amb decoracions de totxo vermell i elements de ressalt de pedra picada, mentre que la capella es troba arrebossada. L’estat de conservació és bo. La inscripció del portal de la capella resa així: “EXPECTO RESURECTIONEM MORTUORUM SYMB NIC/ AÑO 1492 FAMILIA ESTAÑOL”.

El Cementiri de Vilalleons és un conjunt del municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Can Ravella de Subirats (Alt Penedès)

La masia de Can Ravella està situada al nucli de Can Ravella, a l’oest d’Ordal. N-340, km. 312,200 municipi de Subirats.

Histaria:

  • Sembla que aquesta masia té els seus orígens als segles XIII-XIV, si bé les primeres notícies documentals segures de la seva existència són del segle XV, juntament amb la Capella de Sant Esteve de Can Ravella, ara Sant Sebastià, situada davant el mas, a l’altra banda de la carretera.
  • Ja al segle XV trobem a Pere Ravella, que prenia part en la política municipal. En època moderna, els seus propietaris foren persones influents i familiars de la Inquisició.
  • La família Ravella començà a engrandir el seu patrimoni amb una gran adquisició de bens l’any 1640, esdevenint una de les famílies més riques en diners i terres de tot el municipi. El senyor Antoni Ravella, comerciant molt ric de Barcelona, va morir solter, deixant el seu patrimoni a Josep Ravella Feu. En el testament li imposava la obligació d’enderrocar la vella capella d’Ordal i fer-ne una de nova: en aquell temps el poble d’Ordal no tenia església pròpia i depenia de l’església de Sant Pere del Castell de Subirats.
  • L’any 1658, el senyor Antoni Ravella va fer construir la tomba on va ser enterrat, segons consta en el llibre d’òbits de la rectoria de Sant Pau d’Ordal.
  • L’any 1777 es va construir la masia nova on hi havia hagut l’antiga, acabant el 1780, de tamany més gran que l’inicialment projectat.
  • El dia 3 d’agost de 1793 va morir Josep Ravella Feu, deixant els seus bens a Anton Ravella Busquets.
  • Des del dia 21 de desembre de 1808 fins el 27 de març de 1809, durant la Guerra del Francès, va haver-hi una guarnició francesa a Ordal, que saquejà la capella de Sant Esteve de Can Ravella, van cremar les portes i finestres de l’hostal de Can Ravella, la casa Parellada i altres cases del poble, excepte la casa de Can Ravella, on hi vivia un comandant francès.
  • Un altre episodi lligat a la Guerra del Francès succeí al mes de juny de 1809, quan quatre soldats francesos que havien begut molt van fer nit al celler de Can Ravella. Els pagesos del poble van esperar fins que els soldats es van adormir. Aleshores els pagesos aprofitaren per matar els soldats a cops de maces i els van enterrar un a l’hort de la casa prop del pou i els altres a prop de l’hostal.
  • L’any 1819 Antoni Ravella Busquets compra la masia de Can Bou de Lavern i les terres del seu voltant.
  • En morir Antoni sense fills, l’any 1829, hereta les possessions la seva neta Josefa Tor Ravella. Aquesta es casa amb el senyor Ramon d’Olzinelles, comte d’Olzinelles.
  • Al morir Josefa Tort Ravella, el seu hereu, Hermenegild d’Olzinelles Ros i Ravella, presentà una sentència als jutjats per heretar tots els bens de la seva mare i la meitat dels bens del senyor Esteban Ravella Nin, inscrivint-se l’escriptura del conveni al registre de la propietat l’any 1881, passant a ser ell el propietari de Can Ravella. Li gestionà la documentació de la seva propietat el senyor Alfons de Camps i d’Olzinelles, passant l’heretat fins avui a la família Camps, quan Concepció Olzinelles es casà amb Pelayo de Camps i de Matas, a qui fou concedit el títol de Marquès de Camps l’any 1878 per part del papa Pius IX. Es tracta d’un títol pontifici, no rehabilitat.
  • La família Camps és la propietària actual de Can Ravella.

Gran masia senyorial, amb planta baixa i pis. Destaquen dues torres adossades amb coberta de pavelló i una tercera coronada amb merlets. Adossat a l’edifici principal hi ha un cos lateral amb galeria d’arcades de mig punt. A la façana davantera hi ha una terrassa amb balustrada.

Totes les obertures estan emmarcades en pedra, la porta s’obre amb un arc rebaixat i al primer pis les obertures són totes portes amb balcó. A la torre principal les obertures són diferents, finestres petites amb arc de mig punt. A la part superior de la façana, sota de la cornisa, s’obren tres ulls de bou decorats amb ceràmica majòlica de decoracions geomètriques. La masia està envoltada de jardins.

Observacions:

A la part alta de la casa senyorial hi ha les restes del mas Margassó; davant seu a l’altra banda de la carretera, hi ha la Casa Llarga, que forma part de l’heretat.

Cal Ravella és una masia neoclàssica de Subirats (Alt Penedès) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Josep Anton Pérez

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Pedró de Sant Jaume de la Torre d’Oristà a Oristà (Osona)

El Pedró de Sant Jaume és situat a l’extrem nord-est del carrer Mn. Riba Pont del Nucli de la Torre d’Oristà en el municipi d’Oristà.

Historia:

  • Aquest pedró va ser construït per la família Muntaner de La Torre d’Oristà, per donar testimoni del seu agraïment al fet que el seu fill Jaume no va haver d’anar a la guerra.
  • El pedró va ser construït entre el 1887 i el 1890 segons havia explicat un membre d’aquesta família.

És un pedró de planta quadrangular construït amb maçoneria de pedra amb carreus regulars i coronat amb una coberta piramidal amb una creu de ferro. Presenta una única obertura, a la banda sud-oest, amb arc de mig punt amb una repissa o ampit de pedra motllurada. L’interior de la capella, de volta, hi ha la imatge de Sant Jaume.

Observacions:

  • Segons es recull a l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic d’Oristà del Departament de Cultural de la Generalitat hi havia unes pintures a l’interior de la capella que actualment no hi són.
  • A la part central hi havia una imatge de Sant Jaume amb l’espasa a la mà i un soldat romà a terra.
  • A la paret de la dreta hi havia el Sant pelegrí i, a l’esquerra Sant Josep amb el nen.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Compte i Marta Homs

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Castellciuró de Molins de Rei (Baix Llobregat)

Castellciuró és un castell ubicat al municipi de Molins de Rei, al Baix Llobregat,

dins la serra de Collserola, a prop de l’ermita de Santa Creu d’Olorda i del Puig d’Olorda.

Us passo la seva historia:

  • Els basament pertanyen a l’alta edat mitjana.
  • Aquest edifici primerenc potser va ser destruït arran de la ràtzia d’Almansor de l’any 985.
  • Al segle XII els Cavallers Hospitalers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem la van reconstruir.
  • Al segle XIII, Jaume II recuperà el domini directe de les ruïnes de Ciuró fins a l’any 1347 en què passà a mans del convent de Santa Clara d’Oristany.
  • L’any 1366, la reina Eleonor recuperà els drets de paratge, concedint a Bernat de Relat el castell amb termenat l’any 1368.
  • Al segle XVI passà a la família Requesens fins a l’any 1811 en què les Corts de Cadis aboliren els drets senyorials.
  • Documentat el 1066, la part més antiga de les restes d’aquest castell és un mur d’opus spicatum (obra de pedres inclinades, alternant el sentit de la inclinació en cada filada) molt ben construït, que podrien ser d’origen visigòtic (segle VIII) o preromànic (segle X) i van ser destruïdes cap a l’any 985 per les hordes sarraïnes d’Almansor. De les seves restes escasses destaquen un parell de murs i una cisterna enclavada en la roca.
  • El castell fou construït on hi havia la torre de Guadallo (esmentada l’any 998), a 155 metres d’alçada i en un lloc força estratègic. És situat en el turó més occidental del brancal que surt del turó de can Ribes unit, i a molt poca distància, amb el puig d’Olorda. Aquesta situació fa que tingui una bona perspectiva del curs del Llobregat i de la vila de Molins de Rei.
  • Fou concedit als hospitalers en el segle XII segons consta en un document del 1162 en el que és conegut com a «Cidró».
  • L’any 1202 era propietat de l’Orde del Temple. Un segle després el castell passaria al domini directe del rei Jaume el Just.
  • L’any 1320, el sobirà concedí permís a Simó des Llor (de Lauro) per edificar un nou castell a l’indret, i el 1332 Molins de Rei i el lloc de Ciuró foren venuts per 10.000 sous.
  • L’any 1347 passà a mans del convent de Santa Clara d’Oristany.
  • L’any 1366, la reina Eleonor recuperà els drets de paratge, i ven a Berenguer de Relat la vila de Molins de Rei, per 85.500 sous de Barcelona, l’any 1368 el rei Pere el Cerimoniós converteix el castell amb termenat (a la vila de Molins de Rei), tot concedint-lo a en Berenguer.
  • Al segle XVI passà a la família Requesens.
  • El 1632, «Molins de Rei» i «Santa Creu d’Olorda» consten com a llocs propietat de la comtessa Benavent si bé aleshores el castell ja devia trobar-se en molt mal estat de conservació.
  • Des de l’any 1971, forma part de la vila de Molins de Rei, a la donació, de la Sra. Mercè Balaguer Ros (Família Vila Balaguer de “Cal Lluís de les eres”).

Sols queden les ruïnes d’un castell situat en un petit turó.

Aquesta construcció té els seus orígens en una possible torre de defensa de planta circular al damunt de la qual es van aixecar construccions posteriors.

Actualment es poden veure les restes d’una torre de planta quadrada adossades a una construcció de planta rectangular.

Als basaments de ponent hi ha restes d’opus spicatum.

Avui en dia forma part de la vila de Molins de Rei.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Castellciuró és un Bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Rajadell del municipi de Rajadell

Es troba sobre un turó i fou, juntament amb l’església, l’origen del poble al qual pertany i esta sota del castell.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • Documentat des de 1063, amb el nom de Castri Ridagel o Castro Agello, segons la font. Aquesta obra gòtica orgull de la família Rajadell és un dels més grans i ben conservats de la comarca. Els Rajadell, senyors del terme, participaren en guerres com la de Provença, Navarra, Almeria, Sardenya i Mallorca.
  • Els senyors són documentats a partir de 1025 i especialment el 1113 vinculats a la família dels Cardona.
  • El castell i l’església van ser damnificats per les forces joanistes en el transcurs de la guerra de la generalitat contra el rei Joan II (1462-1472), després de la qual Joan berenguer de Rajadell reparà els desperfectes esmentats.
  • Durant el segle XIV i XV, el petit monestir de canongesses de Santa Llúcia de Rajadell estava sota el protectorat del senyor del castell.
  • Els Rajadell el van vendre en pública subhasta durant la primera meitat del segle XVI a Francesc de Cruïlles.
  • Posteriorment seria propietat de Bernat Aimeric que posseïa la parròquia de Monistrolet; al segle XVIII el castell va passar als Pignatelli que fa pocs anys el van vendre a particulars, també es van vendre els seus dominis al Bages i al peu del castell fragmentant-los en parcel•les les quals van donar lloc al naixement del poble de Rajadell.
  • Durant la guerra civil, el castell va ser requisat i utilitzat pel comitè revolucionari, i es van perdre pràcticament la totalitat dels objectes de valor que hi havia.

És un gran casal gòtic al centre de la població, situat en un puig.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

És un antic castell, una fortificació militar de base romànica, modificada al gòtic

i ampliada als segles següents fins a adquirir la fesomia d’una masia fortificada gairebé de planta quadrada amb obertures a totes les cares que no li resten el seu aspecte fortificat.

És format per tres cossos i s’hi conserven encara estances de les diferents etapes habitades,

una petita cambra subterrània, la masmorra (que posteriorment es feu servir com a celler),

a més de la sala d’armes, les alcoves, l’estable, la cuina, les habitacions, el menjador, les espitlleres de forma quadrada, la casa del masover, etc.

El Castell de Rajadell és un castell termenat del municipi de Rajadell (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Rotondes amb Monuments – 3ª #

Avui us presento dos articles

Algunes rotondes sols tenen un o varis arbres o amb plantes, avui us faré una mostra amb un objecta  o en forma de monument, clarament significatiu pel municipi :

Cornellà de Llobregat :

Malgrat de Mar:

Martorell:

Ripollet:

Ripollet:

Ripollet:

Santa Maria de Palautordera:

Sant Quirze del Vallès :

Text i Fotografies Ramon Solé

Rivert, municipi de Conca de Dalt

Avui us presento tres articles

Rivert és un poble actualment del municipi de Conca de Dalt, al Pallars Jussà. Formava el municipi de Toralla i Serradell, juntament amb els pobles d’Erinyà, Serradell, Toralla i Torallola, fins a la creació de Pallars Jussà, el 1969, municipi que el 1994 hagué de canviar el seu nom pel de Conca de Dalt.

El poble de Rivert és a prop de l’extrem sud-oest de l’antic terme de Toralla i Serradell. De fet, l’accés a Rivert es fa des de Sensui i Salàs de Pallars, per una carretera local que uneix aquestes tres poblacions i la de Santa Engràcia, que pertany a Tremp (antic municipi de Gurp de la Conca). Rivert queda a uns 8 quilòmetres de Salàs de Pallars. Tanmateix, es comunica a través de pistes rurals sense asfaltar amb la resta de pobles del seu municipi.

El poble està dividit en dos barris; el principal és a ponent, i conté la major part de les cases, l’antiga església parroquial, el cementiri i, damunt seu, l’ermita de la Mare de Déu, que fou capella del desaparegut castell de Rivert. A llevant, a l’altra banda del torrent de Vall, hi ha lo Barri, més petit que el nucli principal.

L’església parroquial del poble, actualment sense culte regular, està dedicada a sant Martí.

La part principal de Rivert, sota l’espadat on hi hagué el castell, està arrecerat per un dosser de roca rogenca amb nombroses obertures (balmes, balços…) provocades per l’erosió i aprofitades per l’ésser humà des de temps molt antics.

Hi ha restes de parets, com també es dóna a Gurp, tancant algunes d’aquestes obertures, formant corrals i, més antigament, habitacles que palesen l’existència d’un antic poblament d’origen troglodític.

Foto Ajuntament Rivert

El poble, que devia ser clos, de marcat caràcter medieval, davalla de la roca que li fa de dosser; això fa que, malgrat la modernització de les cases i els carrers, no hagi perdut del tot l’aire d’antigor que acompanya el visitant quan camina pels seus carrers.

Val molt la pena de deixar-vos encisar per aquest petit poble de muntanya…

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Ajuntament i municipi de Molló

Avui us presento dos articles

L’Ajuntament de Molló, està ubicat al cor del poble, es tracta d’un edifici de tres plantes,

coronat per un rellotge esfèric,

i que combina les parets de pedra antigues amb una intervenció moderna que ha permès obrir-hi finestres.

Us passo dades  de l’historia de Molló :

  • El primer document escrit on apareix el nom de Molló (Mollione) data del 936, any de la consagració de l’església de Santa Cecília, però es té coneixement de l’existència d’un poblament anterior, segurament d’origen celta.
  • A finals dels segles IX i X es va realitzar la repoblació de les valls del Ter sota el domini dels comtes de Besalú, i finalment el 1141 passà sota la protecció del monestir de Ripoll.
  • L’any 1428, el municipi va ser sacsejat per un fort terratrèmol, que va destruir moltes cases i part de l’església de Santa Cecília, que posteriorment es va reconstruir.
  • Al 1659, en virtut del Tractat dels Pirineus, Molló passa a ser un municipi fronterer.
  • Durant la Guerra Civil, el gener i febrer de 1939, Molló va ser testimoni dels més de 100.000 exiliats que es calcula que van creuar el Coll d’Ares per refugiar-se cap a França.
  • L’entrada a la UE (1986) i la desaparició de la duana a Coll d’Ares (1992) van permetre recuperar la relació de veïnatge amb el Vallespir i la Catalunya Nord.

Molló (a 1.182 metres d’altitud) i Espinavell (1.250 m) són els dos nuclis de població que conformen el municipi.

La resta de la població del municipi es troba disseminada en forma de masos pels set veïnats: Can Solà, Fabert, Favars, Ginestosa, Els Grells, Moixons i El Riberal.

El terme municipal, de 43 km², comprèn tota la capçalera del riu Ritort, afluent del Ter.

Molló és la millor balconada per veure com conflueixen a la vall de Camprodon els paisatges catalans a banda i banda de la frontera franco-espanyola.

Ja en època de celtes i romans, Molló era terra de pas i això la convertí en escenari de guerres.

Llocs a visitar a Molló :

Església de Santa Cecília de Molló, la capella de Sant Sebastià, l’Ajuntament, la Font Vella i safareig, Pont del Molí de Can Fumat, Pont de Can Plaga, Camí de la Retirada, Molló Parc Aventura, el Parc d’animals de Molló…i molt més…!

Si voleu conèixer més de Molló, us passo l’enllaç de la Enciclopèdia Catalana :

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0043271.xml

Us recomano la seva visita a qualsevol època de l’any.

 

Recull de dades : Ajuntament de Molló, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Ara fa cent anys en rere – El Pantà de Vallvidrera de Barcelona

Avui fem un cop d’ull al Pantà de Vallvidrera situat al Municipi de Barcelona, ara fa cent anys en rere, des de tots els angles :

 

Text i recull de fotografies i postals antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola