Sant Esteve de Palaudàries, municipi de Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental)

La parròquia de Sant Esteve de Palaudàries es troba a l’extrem occidental del municipi de Lliçà d’Amunt, a tocar de Palau-solità i Plegamans.

Al conjunt monumental que formen l’església, el cementiri i la masia s’anomena també Palau de Palaudàries o Masia de Palaudàries.

Us passo la seva historia:

  • La primera referència a la vila de Palaudàries apareix documentada l’any 904 com a Palatio Aries.
  • La parròquia de Sant Esteve apareix documentada per primer cop al document de 1059 en el que el comte de Barcelona Berenguer Ramon I feia cessió en alou a Mir Geribert i Guisla de Gombau un conjunt de terres que formarien la Baronia de Montbui.
  • Aquestes terres eren les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries, Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús i, es pensa que també, Santa Maria de Caldes de Montbui.
  • Una altra referència la trobem a la visita pastoral del 1305, en què es reconeix com a parròquia.
  • Hi havia una població d’entre 45 i 60 habitants.
  • El 1421, el rector també feia serveis eclesiàstics els diumenges i festius a Parets, ja que els rèdits de Palaudàries eren insuficients.
  • El 1718 hi havia a Palaudàries 69 habitants.
  • El 1787 el terme tenia 73 habitants.
  • Formava part de la baronia de Montbui i quan es va dissoldre, el 1835, va passar a formar part de Lliçà d’Amunt, però en l’aspecte religiós, no.
  • Actualment depèn de la parròquia de Sant Julià de Lliçà d’Amunt.

D’origen romànic, va tenir canvis importants al segle XV, XVI i XVIII que li han donat l’aspecte actual. L’església es va allargar l’any 1587 i reformar al s. XVIII. Tot i així, la torre del campanar respon a una tipologia medieval, és el cos més antic de l’edificació.

El temple està orientat a llevant, amb la porta d’entrada situada a migdia, a la qual s’accedeix a través del cementiri. L’església és d’una sola nau, amb dues capelles a la banda sud i una altra capella que queda sota la torre campanar, al mur nord. L’accés actual es fa per la porta d’arc de mig punt amb grans dovelles.

L’absis és pentagonal, cobert amb volta de creueria, amb mènsules decorades amb motius geomètrics. A la clau hi ha esculpida la imatge de Sant Esteve. La porta d’accés a la sagristia és de pedra motllurada. A l’interior es conserva un aiguamans de pedra amb una carassa que treia aigua per la boca.

La volta de canó que cobreix la nau, el mur nord i una part del mur de ponent són encara vestigis de la primitiva edificació romànica. En alguns llocs de les parets de l’església es poden veure restes de pintures murals, que sembla que originàriament cobrien totes les parets de la nau.

El 1587 s’amplià l’església i s’aixecà la torre campanar de base rectangular i d’un sol cos, amb sis finestres d’arc apuntat a la part superior. Coronava la torre una petita cornisa motllurada, que actualment ha desaparegut.

Fotografia: Viquipèdia

Al segle XVIII es va construir una torre-comunidor sobre la façana de ponent. Es tracta d’una torre de base quadrada feta de maó, amb una obertura rectangular en cadascun dels quatre costats. Des d’aquesta torre-comunidor el rector beneïa les collites i feia oracions per evitar les tempestes.

La parròquia de Sant Esteve de Palaudàries  és del municipi de Lliçà d’Amunt, està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Montbui de Bigues i Riells

El Castell de Montbui és un castell medieval al terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental.

És a tocar del límit amb Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines, prop de la urbanització de Castell-Montbui, al cim del turó del Castell de Montbui. És a l’extrem nord-occidental del terme biguetà.

Us passo la seva amplia historia:

  • El castell, documentat des de 987, era la residència de la baronia de Montbui.
  • El 995, els comtes de Barcelona l’assignen en feu a Gombau de Besora.
  • Aquest morí el 1050 i traspassà el castell de Montbui a la seva filla Guisla de Besora, segona esposa de Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Mir estava enfrontat amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, qui s’oposà a aquest traspàs de domini, fins que l’any 1059 fan les paus i el comte donà en alou a Mir Geribert les terres que formarien la baronia de Montbui.
  • Aquestes terres eren les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries, Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús i una part de l’actual parròquia de Santa Maria de Caldes de Montbui.
  • Més tard en foren propietaris els Bell-lloc, senyors de la Roca del Vallès, els Cabanes, i Pere de Sentmenat, que el 1178 el comprà a Ramon de Cabanes.
  • El 1240 passà sota domini del bisbe de Barcelona, qui manà reconstruir-lo el 1308.
  • Entre 1381 i finals del segle XV la propietat s’alterna entre la corona i altres nobles com Ramon de Planella o Ramon de Torrelles, senyor de la Roca del Vallès.
  • Finalment, el 1490 hi va haver un canvi de jurisdicció, i la baronia de Montbui va passar, pel Privilegi de l’Entrega, a la jurisdicció del Consell de Cent de Barcelona, que considerà l’indret “carrer de Barcelona”. La nova jurisdicció suposava pagar una redempció al baró i formar el seu propi govern (el Consell de la Baronia), que va trigar a funcionar correctament. Amb tot, els Torrelles varen mantenir la possessió del castell i, més tard, ho passaren als Sentmenat.
  • Els consellers de Barcelona, mantingueren la baronia fins al 1714, quan va ser traspassat a la corona borbònica; corregué la mateixa sort que la majoria de castells catalans després de la Guerra de Successió: l’enderroc.
  • El castell es va abandonar, i el 1833 consta que és en ruïnes.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20211025_130628.jpg

Del castell només resten alguns murs, on es veu un aparell constructiu que recorda l’estructura de l’opus spicatum. Tanmateix, es pot observar una planta en forma de trapezi, amb tot el mur nord força conservat.

Al sector de ponent hi ha una cambra conservada sencera; es deu tractar d’una cisterna. L’entrada principal, molt malmesa, era a migdia. Tot i que la distribució del castell correspondria a l’època romànica, una part dels murs, d’aparell petit, irregular i poc treballat, fan pensar en el segle X.

Al seu costat de llevant hi ha l’església preromànica de Sant Mateu de Montbui, edifici d’una sola nau amb un absis de planta de ferradura.

L’any 1949 el Castell de Montbui va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional en un decret que declarava totes les restes dels castells de l’estat patrimoni històric estatal.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero

Sant Mateu de Montbui Bigues i Riells

Aquest mes dedicat a Esglésies, capelles, ermites i santuaris

Castell de Montbui

L’ermita de Sant Mateu està situada al costat del Castell de Montbui a Bigues. Tanmateix, l’accés més ràpid a aquest castell és des de el municipi de Sant Feliu de Codines, travessant la urbanització dels Saulons d’en Déu.

És al costat de llevant del cim del Castell de Montbui, fins al punt que a l’ermita hi ha el vèrtex geodèsic (289113001) d’aquest punt geogràfic.

Us passo la seva historia:

  • A més de capella del Castell de Montbui, fou el centre d’una extensa parròquia rural actualment repartida entre els termes municipals de Sant Feliu i Caldes.
  • És esmentada el 1058 entre les set parròquies de la baronia de Montbui, en una disputa nobiliària.
  • El despoblament del seu territori feu que el 1156 ja aparegui unida a Sant Pere de Bigues.
  • Tot i que entre 1584 i 1623 estigué unida a Santa Maria de Caldes de Montbui.
  • L’isolament del lloc feu que a principis del segle XVIII es construís una nova església, a prop de Can Carreres.
  • Va ser enderrocada a la darrera dècada del segle XX, i el seu emplaçament, buit, és actualment envoltat per les construccions de la urbanització del mateix nom.
  • Havia perdut el seu ús parroquial a finals del segle XIX i l’abandonament de l’edifici el va anar malmetent fins a esdevenir un perill per als habitants de la urbanització circumdant.
Sant Mateu de Montbui Nou – Fotografia : Carme Comas i Suriñach – 1985 / Generalitat de Catalunya

L’església antiga és d’una sola nau rectangular coberta amb volta de canó apuntada seguida, capçada per un absis interiorment de ferradura i exteriorment semicircular, cobert amb volta esfèrica. Té una finestra de doble esqueixada al centre de l’absis i una altra d’una sola esqueixada en el mur de migdia, orientada al biaix del mur.

La porta és a la façana de ponent, però està tan malmesa que s’uneix amb l’ull de bou que tenia al damunt; és quadrada i a l’arquitrau hi ha una petita motllura amb la data de 1817.

També està molt malmès el campanar de cadireta, Aquests tres elements, però, són força més tardans que l’absis. L’aparell és senzill i molt irregular.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Parc Usart i la seva historia de Sant Feliu de Codines

Avui us presento tres articles

El Parc Usart està situat a 1 quilòmetre de Sant Feliu de Codines, a la carretera de Sant Miquel del Fai, en direcció a l’Espai Natural, es pot anar a peu per un pas reservat per vianants.

El Parc Usart fou inaugurat el dia 1 d’abril del 1918 sota l’impuls i el finançament de Nicolau Usart, industrial del poble establert a la capital de Catalunya.

Va ser durant la celebració de la festa de la “Llar, de l’Arbre i de la Flor“.

A les primeries del segle XX, molta gent de Barcelona i altres zones urbanes venien a Sant Feliu de Codines a estiuejar o a fer salut, en ser el nostre clima més sec i menys calorós a l’estiu que la majoria de viles dels voltants de la ciutat, i com no, del Vallès.

Aquí molta gent es va guarir de les seves afeccions pulmonars, i degut a la proximitat amb la ciutat, afegit als nostres meravellosos paratges naturals, fonts i parcs, moltes famílies benestants de Barcelona van anar establint-s’hi, i anaven  a berenar o a gaudir de la natura al Parc Usart era un plaer indefugible.

Llavors s’arribava al Parc Usart pel camí de Sant Miquel del Fai, que no estava asfaltat com ara la carretera, i el trànsit de vehicles pràcticament no existia.

Durant molts anys tot es va mantenir igual, però a mitjans del segle XX es va pavimentar el camí de Sant Miquel del Fai,

el que va popularitzar les excursions a aquest monestir del segle benedictí, construït el segle X.

A partir de llavors la nova carretera ja va començar a ser un pas obert pels vehicles cap als Cingles de Bertí, i tota aquesta zona natural tant feréstega i original.

El 1983, i amb l’esclat dels nous temps democràtics, el parc Usart es va reformar i es van consolidar les antigues edificacions.

Ja a la dècada dels 90, els nois i noies d’un camp internacional de treball del SCI van millorar l’entrada, amb noves jardineres de planta autòctona, i als primers anys d’aquest segle s’hi ha millorat el pas central i més cap aquí s’hi han posat jocs infantils.

El 9 de febrer de 2011 es va inaugurar el nou pas per a vianants fins al Parc Usart.

 

Recull de la informació i Text : Ajuntament de Sant Feliu de Codines

Adaptació al Text, Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Església de Sant Feliu de Sant Feliu de Codines

L’Església de Sant Feliu està situada en la plaça  de l’Església, 6, barri de la Sagrera a Sant Feliu de Codines.

Us passo la seva història :

  • Una església neobarroca ja se’n té constància des del 986.
  • I el 1002, en què el monestir de Sant Cugat menciona el temple com a “ecclesiam Sancti Felicis”.
  • Uns capitells preromànics de tipus califal conservats a la rectoria revelen l’existència d’una església preromànica i sembla que pel 1193 se’n va consagrar una altra.
  • L’anterior església a l’actual, va ser edificada entre el 1698 i el 1754.
  • Va ser destruïda en el 1939, durant la Guerra Civil Espanyola.
  • Refet entre el 1940 i el 1948, tot aprofitant part de les restes de l’església anterior.
  • El campanar és modern de1954 i es va fer sobre una base aixecada a segle XVIII.

Església a principis del segle XX

Imatges de com va quedar l’església durant la Guerra Civil Espanyola.

Actualment és un edifici ampli i harmoniós amb planta de creu llatina i cúpula central. La façana està coronada per un frontó.

El portal data de primers del segle XIII. A sobre hi ha un ull de bou.

El campanar és de planta octogonal de tres cossos i l’últim amb buits per contenir les campanes. Aquest resta coronat per una balustrada de pedra.

Constitueix una important fita visual, es troba a l’extrem de llevant del barri de la Sagrera, a la punta d’un turonet o morral.

Originàriament, la població va créixer al voltant de l’església parroquial, on es va formar el barri de La Segrera , que vol dir “terra sagrada”. Actualment, aquesta zona encara conserva els carrerons estrets i algunes edificacions típiques de segles passats.

L’Església de Sant Feliu és una construcció religiosa del municipi de Sant Feliu de Codines inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Feliu de Codines i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia – Casal del Villar de Sant Feliu de Codines

Masia – Casal del Villar, esta ubicada a les afores de Sant Feliu de Codines, l entrada esta en la carretera BP-1432 que us portaria a Bigues i Riells.

És una propietat privada, no accessible ni visitable sense el permís del propietari.

Us passo la seva historia:

  • És una casa o masia fortificada documentada el 1007.
  • Es tenen notícies històriques de l’existència del Villar des del 18 de febrer de l’any 1007.
  • Era de propietat de la família dels Villar.
  • L’any 1617 Pere Montagut i de Vallgornera es va casar amb Margarita Villar, filla de Llorenç Villar, el darrer membre de la família. Aleshores va començar la genealogia Montagut-Villar, propietària del Mas, que durà fins al 1921.
  • El casal va ser ampliat el 1648 i en època modernista.
  • durà fins al 1921.
  • La capella de Santa Maria del Villar, davant el Mas i a l’altra banda de la riera, per tant en terme de Bigues, existia ja al segle XII i fou restaurada per Vicenç de Montagut i Villar el 1799. S’hi venera la Mare de Déu de la llet.

És un edifici civil d’estructura complexa, constituït per diversos cossos, enfront d’un gran pati tancat. El cos principal és de planta baixa i dues plantes, coberta a quatre vessants. A la façana principal hi ha una finestra conopial i una altra d’arc pla amb guardapols de forma conopial. La porta principal té un arc de mig punt adovellat i està situada en el cos adjunt. Es conserva encara una antiga torre rodona medieval del segle XII. Actualment, el Villar serveix de límit amb Bigues i Riells.

El Casal del Villar està declarada bé cultural d’interès nacional.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Sant Feliu de Codines i altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Creu del Pou de Sant Martí de Centelles

La Creu del Pou esta situada a prop de la Ctra. Centelles a Sant Feliu de Codines, a la zona del Coll del Taló, al costat d’un camp de conreu, i el trencant del camí a mas el Pou, del terme de Sant Martí de Centelles.

Fotografia de la Generalitat de Catalunya

Us passo la sevsa història :

  • Creu bastida després de la Guerra Civil per commemorar els fets passats a el Pou, l’any 1937.
  • Cinc pagesos foren executats pels comitès revolucionaris que els acusaven d’un aixecament feixista.
  • I foren detingudes 21 persones més i portades a Barcelona.

Es tracte d’una creu commemorativa de pedra, de 2’5 metres d’alçada per 1 metre d’amplada, amb un sòcol piramidal amb una inscripció.

La Creu del Pou és una obra de Sant Martí de Centelles (Osona) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per saber mes dades dels fets, podeu consultar a l‘enllaç :

https://excursionismecientific.wordpress.com/2012/03/08/la-creu-del-pou/

Moltes creus arreu de Catalunya, no totes son de Terme, hi ha moltes commemoratives tristament per recordar la gent morta durant la Guerra Civil Espanyola.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text , Fotografies antigues i arxiu Rasola : Ramon Solé

Museu de can Xifreda de Sant Feliu de Codines

El Museu de can Xifreda, esta situat en el Passatge Martina, 7, i els jardins Xifreda, de San Feliu de Codines.

La torre modernista coneguda com a Can Xifreda, inspirada en un castell mossàrab.

Obert com a Museu des del 1988, amb la col·lecció de troballes fetes pel “Grup Talp” al llarg dels anys 50, 60 i 70, que van esdevenir patrimoni municipal l’any 1970.

El museu ofereix una exposició permanent d’arqueologia, paleontologia, mineralogia i història local i una sala d’exposicions semi permanent d’eines i estris de la ramaderia catalana, una de les col·leccions més completes de Catalunya. Una peça important és la senyera de l’Orfeó Feliuà, dissenyada per Antoni Gaudí.

Per a mes informació, podeu consultar a :

http://www.santfeliudecodines.cat/sant-feliu/guia-del-municipi/equipaments-municipals/museu-municipal-can-xifreda

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Feliu de Codines, Viquipedia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Les cases velles de les rodalies de l’Església de Sant Feliu de Codines

Els carrers de les rodalies de l’Església de Sant Feliu de Codines, guarden cases molt antigues i de gran vellesa.

El Barri de La Sagrera està integrat, urbanament, per la Sagrera Alta i la Sagrera Baixa,

el carreró de la Sagrera i la plaça de la Sagrera,

bàsicament, esta compres entre el carrer de La Sagrera, La Plaça de l’Església, carrer de Llevant, Plaça de La Sagrera.

Disposa de cases amb portals adovellats i finestrals,

exemplars de l’arquitectura popular dels segles XV, XVI i XVII.

Destaca, el cas de can Sant Pere, amb una finestra treballada que es magnifica,

i a sobre la porta un petit escut rodo;

en altres cases també hi ha un escut rodo.

No es l’única, hi ha altres cases d’admirar els detalls, sobre tot, en la seva façana principal  i /o finestres,

com Can Sunyer i Cal Coronel a la Sagrera Baixa, Cal Sant Pere a la Sagrera Alta i Can Petit a la pl. de la Sagrera.

Hi ha de cases senzilles, que en algunes no si habita i es trobant en un estat de casi abandó.

Aquestes cases, contrastant amb les cases noves que s’han construït per les rodalies del Barri de La Sagrera.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i propi

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé