Església de Santa Bàrbara està situada en el carrer Dos-Cents Tretze, dins del barri de La Botjosa, a la banda dreta en direcció a Manresa, en el municipi de Sallent.
La Botjosa és una colònia minera que es va construir als anys 30 al costat del pou miner i de la planta de tractament de mineral de la població de Sallent,
per a allotjar als treballadors i les seves famílies, amb unes casetes unifamiliars petites, moltes d’elles ara són buides…
La colònia minera, té el runam vell de Sallent abandonat a tocar de les cases. El runam té una massa de 4 milions de tones. L’afectació directa de la Sal malmet el ciment i les roques de les edificacions, rovella els metalls i ha fet pràcticament inhabitable aquesta colònia.
L’església és de construcció moderna feta en totxo i pedra,
És de planta rectangular i parcialment arrebossada i pintada de blanc.
Teulada a dues aigües amb campanar separat del edifici,
de planta quadrada, sobreelevat per damunt del carener de la nau.
Sant Martí de Serraïma, és una església del municipi de Sallent, comarca del Bages, que pertany, des de 1878, a Sant Pere de Serraïma.
L’església de Sant Martí de Serraïma està situada en l’extrem oriental del terme municipal de Sallent, en el camí que va de Sallent a Artés, a uns 200 m de la masia de Sanmartí de Serraïma.
Us passo la seva història:
L’església de Sant Martí de Serraïma apareix citada per primera vegada en un document datat el 28 de juliol de l’any 996 conservat a l’arxiu Diocesà de Vic, en el qual Ramon, comte de Barcelona, confirma els drets que tenia la vídua Sesnanda sobre terres que aquesta església tenia assignades.
Parròquia des dels seus orígens, durant l’època medieval va arribar a abastar 18 masos de la rodalia. A conseqüència de les pestes i dels conflictes armats de finals d’aquest període, el nombre de masos es va reduir a sis, i després a tres –Sanmartí, Fussimanya i Olivera de la Costa- tot i que, en conjunt, mantingueren la mateixa extensió per absorció de masos.
A través de les visites pastorals i altres documents, sabem que a Sant Martí no hi havia rectoria i que el rector vivia a Sallent.
Va tenir funcions de parròquia fins a l’any 1878, moment en què es decidí que quedés englobada dins de la parròquia de Sant Pere de Serraïma.
Pel que fa a la seva construcció, es tracta d’un edifici d’origen preromànic que ha experimentat grans modificacions des del segle X. Durant l’edat mitjana l’església era més baixa. Les restes més interessants d’aquesta època són el campanar d’espadanya de la façana oest.
En el seu testament de l’any 1637, Jaume Sanmartí fa constar una deixa per l’altar de la Mare de Déu del Roser i pel de Sant Martí. Poc després es va fer el vas mortuori que es va utilitzar fins a finals del XIX.
Durant el segle XVIII va experimentar una gran transformació, ja que es va aixecar la teulada, es va afegir la sagristia i el campanar i es van realitzar modificacions a les capelles laterals, prenent l’aparença actual que la converteix en una bonica i interessant església rural.
Des del seu origen fins al 1853 és parròquia pròpia i el rector que l’ostentava en aquells moments fou el mossèn Josep Camps (regent), des de llavors passa a ser una simple capella rural.
El 23 de juliol de 1936 un escamot revolucionari, després d’efectuar un registre a la masia de Sanmartí, es dirigí a l’església, “ruixaren els altars amb petroli i els encengueren.
L’any 1961 amb motiu de la primera missa de mossèn Joan Sanmartí, es va canviar l’altar posant-lo de cara als feligresos, i es van refer algunes parts de l’església, com és ara el campanar que havia estat afectat per un llamp.
En una excavació feta el 1973 per Albert Benet i R. Camprubí, al costat de tramuntana, a la rasa entre el camí i el camp adjacent, es va trobar una tomba de tipus “cista” d’1,70 m de llargada i 0,45 d’amplada. Està orientada est-oest i contenia un esquelet, amb els braços sobre el cos.
L’any 1994 es va refer la teulada.
El 1996, arran del mil·lenari de l’església, es va pintar l’interior i es va cobrir la sepultura del centre de la nau amb una làpida.
L’església de Sant Martí és un edifici d’una sola nau orientat d’est a oest, amb l’entrada a l’est i el presbiteri a l’oest. Té dues capelles laterals, un campanar i una sagristia adossats al cos principal.
El campanar està al costat de l’entrada, la sagristia a l’esquerra al costat del presbiteri i les dues capelles una a cada costat just abans del presbiteri. La nau té unes finestres a la part superior. S’entra a la capella per un espai exterior elevat del terreny circumdant al qual s’hi accedeix per una rampa i un pas de porta que tanca l’antiga sagrera.
Exteriorment, l’edificació és de pedra vista i està coberta a dues aigües amb teula ceràmica. Destaca el campanar quadrat, d’una alçada doble que l’edifici principal i està cobert d’un una piràmide de pedra que arrenca d’una base que sobresurt de la paret.
A la part alta del campanar hi ha a cada costat una obertura vertical. A la llinda de la porta d’entrada a l’edifici, emmarcada sota un art de descàrrega, hi ha la inscripció 1763.
També hi ha un arc de pedra sobre una obertura que dona a un espai sota del campanar. Les parets laterals presenten una disminució del seu gruix just sota l’alçada de les finestres.
En la paret oest, pertanyent a l’antiga construcció romànica, s’observa el vestigi d’un campanar d’espadanya. També formava part de l’antiga església la paret nord.
Interiorment, l’església es percep com un espai rectangular amb les dues capelles laterals a tall de creuer, amb el presbiteri al fons elevat dos graons de la resta.
El sostre és una volta de guix. A la dreta de la porta d’entrada hi ha una escala de caragol que dona accés a un cor i des d’aquest es pot accedir lateralment al campanar.
A l’esquerra de l’entrada hi ha una absidiola semicircular per acollir la pica baptismal. L’altar està situat en el presbiteri mirant cap a l’entrada i en la paret del seu darrere hi ha una imatge de Sant Martí.
L’acabat de les parets i el sostre és d’estucat blanc amb uns relleus decoratius, excepte una part on hi ha paret de pedra vista.
Hi ha unes grans cornises al llarg de les façanes, sota les finestres i unes motllures a la volta amb una roseta en l’encreuament. La paret de darrera l’altar està pintada de color blau.
Sant Martí de Serraïma de Sallent és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.
Santa Maria de Cornet és una església romànica de Cornet, al municipi de Sallent.
Es troba en un pla proper a la carretera de Balsareny a Avinyó, al costat d’un mas.
Us passo la seva historia:
La diferencia d’aparell (absis, capçalera i portada de bons carreus, i resta de la nau de carreuons petits) fan pensar en una església del segle XI.
El segle XII fou ampliada per la capçalera.
De la capella sud emergeix el campanar de1621
Hi ha una capella lateral moderna de1635, que al mur oposat només és una arcada oberta al mur.
Es tracta d’una construcció d’una sola nau, lleugerament trapezoïdal, que s’estreny vers l’absis semicircular, el qual és precedit d’un ampli espai presbiteral.
A banda i banda de la nau s’obren dues capelles a manera de la nau. L’església és coberta amb volta de canó apuntada i l’absis, amb volta de quart d’esfera.
Exteriorment l’absis és decorat amb una cornisa motllurada amb botons
i un fris amb motius geomètric sota el ràfec de la teulada.
Al centre s’obre una finestra de doble esqueixada ornada amb una arquivolta amb traceria sustentada per dues columnes amb capitells que presenten figures d’ocells, a l’exterior.
L’esquema es repeteix per la part interna de la finestra, tot i que varien els motius iconogràfics.
La portalada d’accés que es troba al mur de migdia està aixoplugada per un fris amb escacats.
És formada per arquivoltes de secció cilíndrica que descansen sobre una imposta sostinguda per una columna,
a banda i banda, amb grossos capitells decorats amb animals enfrontats.
Sobre la capella del mur de migdia s’alça el campanar de planta quadrada d’època barroca, rematat per una barana de balustrades.
Hi ha una pica beneitera segle XVII, decorada a l’exterior per acanaladures que donen lloc a una forma propera a la petxina, pròpia de l’època.
S’hi venera la Mare de Déu dels Àngels, que és la patrona de la parròquia.
Santa Maria de Cornet és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El Monument al Pare Claret, està en la Plaça de Sant Antoni Maria Claret de Sallent.
Historia:
Construït el 1916
Va ser enderrocat el 1936
I reconstruït l’any 1950
St. Antoni Mª Claret va ser canonitzat l’any 1950
El monument representa a Sant Antoni Maria Claret, fill de la vila, assegut i adoctrinant a un nen que està dret al seu costat. Les dues imatges descansen damunt d’una alta torre coronada amb imatges de sants i l’escut episcopal.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Per anar a visitar aquesta parròquia s’ha de seguir el camí veïnal de Sallent a Avinyó; es troba a tres quilòmetres de Sallent i a sis de d’Avinyó.
El camí és bo per poder-hi anar en cotxe. Cal pujar per la muntanya de Les Forques (Sallent).
Us passo la seva història:
L’església de Sant Pere comença a sortir documentada en l’any 1021, quan una dona rebuts o retrus fémina, dona un alou amb l’església de Sant Pere al monestir de Sant Benet de Bages, encara que no diu quin Sant Pere és, per les afrontacions sols pot ser Serraïma.
En 1112 Guillem Bernat i Adalais donen a Sant Benet i al seu fill Pere, monjo del monestir els alous que tenien en el castell de Sallent i parròquia de Sant Martí de Serraïma, o en la parròquia de Sant Pere.
En 1113 és Guillem Amat i la seva muller Ermenssenda i el seu fill Bernat empenyora l’alou que tenien a la parròquia de Sant Martí de Serraïma i de Serraïma Subirana i en Pla de Cabrianes per set marabetins d’or.
Així el monestir de Sant Benet de Bages entrà en possessió de les dues parròquies i juntament amb el monestir de la Portella exercien el senyoriu directe de Serraïma, tenint-hi cada una el seu batlle de sac i arrendat anyalment a particulars les prestacions dels propis honors, les quals solien donar més de dotze lliures a cada un dels cenobis.
Ambdues parròquies en els seus orígens continuaren formant part integrant de la jurisdicció del castell de Sallent, segons consta en la Butlla del Papa Celestí III de l’any 1196 pel monestir de Sant Benet de Bages en què li confirma in castro celientis l’església de Sant Marti de Serraïma amb totes les coses que li pertanyien, encara que aquí no s’esmenti a Sant Pere.
Hi ha documents que diuen que aquesta també pertanyia a Sant Benet l’any 1262 i en dates posteriors.
En el segle XIII el monestir de Sant Benet hagué de fer valdre els seus drets sobre el patronatge d’ambdues esglésies enfront de la Mitra de Vic. El règim de quadre civil que obtingueren aviat era un derivat del domini senyorial que reservava als senyors de la justícia civil, la criminal continuava en mans dels senyors de Sallent i més tard del Verger de Manresa.
En els segles XVII i XVIII la quadra fou objecta d’importants litigis de jurisdicció civil, disputant-se-la l’abat de Sant Benet i la Mitra de Vic que considerava aquest territori dins del radi del castell de Sallent.
Vers l’any 1723 es feu la sentencia, aquesta fou que la quadra era pròpia del Rei.
Així ho fa constar el Bisbe de Vic l’any 1782 en el “Plan General y noticias del Obispado de Vique” del Bisbe Artalejo.
A finals del segle XIX la parròquia es revitalitzà amb l’annexió de la Sant Martí i la de Sant Sadurní, aleshores s’hi fa moltes obres i els rector que vivia a Sallent passa a viure en una espaiosa rectoria adossada a l’església. Però la seva esplendor no durà gaire i al final fou suprimida com a parròquia i annexionada a la de Sallent, restant com a ermita rural.
El 1981 fou restaurada pel Forment Arqueològic Excursionista Sallentí.
Juntament amb els masos de la Pineda, la Garriga, la Garrigota, la Roca, Carboners de Baix, Carboners de Dalt, Cal Galdirot, el Morisco, la Casa Nova, Cal Garrofí, Macià, la Caseta, mas Muntada, el Sellarés, i el mateix Mas de Sant Pere, comparteix la meitat del seu terme parroquial amb el d’Avinyó i l’ermita de Sant Sadurní.
L’església de Sant Pere de Serraïma està situada en un planell enlairat proper als masos de Sellarés i de Sant Pere.
Es tracta d’una construcció d’una sola nau capçada per un absis semicircular.
Exteriorment l’absis és decorat amb arcuacions entre lesenes i presenta una finestra central de doble esqueixada.
El fris d’arcuacions es prolonga als murs laterals.
La nau és coberta amb volta de canó seguit i l’absis amb volta de quart d’esfera.
En època moderna es va ampliar amb l’afegit de dues capelles de planta quadrada a manera de transsepte.
Al segle XIX es procedí a l’allargament de la nau, tot reaprofitant la portalada datada l’any 1791
i es bastí el campanar de torre amb coberta piramidal.
Sant Pere de Serraïma és un monument que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Per arribar al mas de Torre Cabota cal deixar la carretera B-431al Km. 42,
i agafar una pista de terra que al poc us desviareu per una pista de més a l’esquerra que puja al cim del serrat.
Historia:
L’etimologia del topònim podria fer pensar en un origen romà o tardo-romà d’aquest assentament. La proximitat amb la vil·la romana de Matacans (Artés) reforçaria aquesta hipòtesi.
La part principal del mas és obra dels segles XVII-XVIII.
El 1687 s’hi construí una capella.
Al segle XIX s’hi van fer ampliacions importants. Sembla que aleshores devia ser una casa potent.
En aquest segle va pertànyer a Antònia Soler, propietària del mas Vidal de Cabrianes (Sallent).
Aquesta va morir el 1964, soltera, i llegà les seves propietats a una fundació en benefici del poble de Cabrianes que encara existeix.
Recentment despres d’un periode d’abandonament, actualment esta habitada i ven conservada.
Masia de dimensions considerables, formada per un cos residencial més coberts i capella.
El cos original és de planta rectangular, amb la façana principal orientada a migdia.
Té portal adovellat i s’hi insinua un finestral que podria ser gòtic tardà, gairebé tapat per l’arrebossat.
Al davant està tancat per una lliça.
El segle XIX s’amplià amb la construcció d’una porxada adossada a la façana
i s’aixecà un altre pis amb balcó a la banda de ponent.
A la part posterior hi ha un cobert amb 3 tines.
La seva capella, dedicada a la Mare de Déu de Fàtima és dins del terme municipal d’Artés.
Observacions:
Llindes al balcó i porxada de migdia són de1843 i 1868.
Es troba situat sobre la línia del termenal entre Calders i Artés. Una part de la casa a cada municipi.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
El Mas de les Oliveres esta en La Vall dels Horts. Un camí hi porta des del km.2,8 de la Carretera de Manresa a Sallent, al terme municipal de Sant Fruitós de Bages.
Us passo la seva historia .
El mas Oliveres és sens dubte un dels masos més antics i més importants econòmicament del terme de Sant Fruitós de Bages.
La primera referència documental apareguda referida a un mas anomenat “Olivera” data del 1109.
La següent referència documental apareix el 1295.
A partir del segle XIV, i almenys fins el segle XVII, s’ha de diferenciar entre el mas Oliveres i el mas Oliver.
Aquest darrer exisití almenys fins el segle XVII.
Al segle XIII compta amb una part de les terres del mas Om.
Al fogatge del 1497 apareix com un dels masos de la parròquia de Sant Genís de la Vall dels Horts.
El 1553 com a decarant del mas Oliveres apareix un personatge anomenat Antoni Oliveres SALVADÓ
R Serra Jordi Sarri -1993 / Generalitat de Catalunya
Fou en aquella centúria quan es consoliden els grans masos d’aquesta contrada, i els establiment en emfiteusi a rabassa morta en són els principals responsables.
El cos central d’aquest mas és de planta quadrangular, amb coberta a dos vents, i amb el carener perpendicular a la façana i coronat per una torreta de dos pisos, acabada en terrat. L’edifici, de tres plantes, té l’accés per un portal amb arc rebaixat, on hi ha uns picaportes de ferro que imiten un lleó.
R Serra Jordi Sarri -1993 / Generalitat de Catalunya
Totes les obertures són de carreus de pedra picada. Al cantó del migdia té dues galeries de cinc arcs; la del primer pis té un balcó corregut suspès sobre mènsules de pedra i la del pis superior és oberta. Al cantó nord, adossat al mas, hi ha un gran pati porxat de dimensions superiors a la planta de la casa. A la façana nord té un pou cisterna. Una llinda d’un portal annex a la casa porta la següent inscripció: “Valentí Oliveras, 1716”.
Als voltants té altres dependències cobertes com ara, per exemple, els estables. A uns 50 m del mas hi ha la base d’un molí de vent per extreure aigua, formant part d’un conjunt hidràulic important. A 150 m del mas hi ha una edificació circular d’uns 3 m de diàmetre, que ressegueix el contorn d’un pou, i albergava una sínia.
El Mas de les Oliveres és una masia al terme municipal de Sant Fruitós de Bages (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades: Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Santa Magdalena de Bell-lloc és una església romànica en ruïnes, vora el mas Martorell, al municipi de Sallent (Bages).
S’hi va pel camí dels masos de les Coves i Martorell, que surt a mà esquerra i dreta de la carretera de Manresa a Sallent, prop de la gasolinera “El Lleó”, i també des d’aquesta gasolinera a través del vial.
Us passo la seva historia :
Hi ha notícies escrites de la capella i de les cases de la seva sagrera, entre elles el mas Bell-lloc des del 1315, per bé que la capella s’hi va erigir al pas del segle XI al XII, a l’època de la forta creixença demogràfica rural, estroncada a mitjan segle XIV.
Està documentat que va ser una fita curiosa en la història de la séquia de Manresa, quan un dia de l’any 1345 representants del bisbat de Vic i de Manresa s’hi varen trobar per tractar de resoldre les diferències que havien sorgit entre la ciutat i el bisbe a causa d’aquella obra tan important.
No gaire lluny de l’antiga, a finals del segle XVI s’hi va construir, al bell mig dels conreus del pla, l’església nova de Santa Magdalena.
Altres dades:
La capella de Santa Magdalena de Bell-lloc presideix una planera de conreus, quasi a l’extrem S.O. del terme de Sallent, no lluny de la vella sufragània de Sant Ponç. L’existència de les antigues capelles amb caràcter parroquial o sufragani de Sant Jaume d’Olzinelles, Sant Ponç, Santa Magdalena i Santa Anna de Claret, i més tardanament la de Sant Ramon de Cabrianes, en un reduït espai d’aquest racó del Pla de Bages, indica que fou molt poblat en temps passats, tal com ho demostren les troballes ibèriques, romanes i la necròpolis del Serrat dels Morts i la de les Bruixes. Es tracta d’un lloc planer molt apte per a l’agricultura. La capella actual es troba a una distància d’uns deu minuts de camí, vers llevant, del mas Martorell.
La primitiva capella s’aixecava sobre un petit puig, a tocar el mas, i en resta encara bona part de l’absis i el quadrat dels murs de la seva nau coronant el tossalet en el qual s’endevinen també restes de les velles edificacions que formaven la sagrera o petit nucli de cases posat sota la protecció de la capella.
Viquipèdia
El que resta permet d’identificar-la com un magnífic exemple d’esglesiola romànica amb una bonica finestreta al mig de l’absis, i un bon carrer en els seus murs. Devia trobar-se en ruïnes o ruïnosa a mitjans del segle xvi, quan hi hagué un primer intent, no reeixit, de reedificar-la; finalment els hereus de les masies Martorell i de les Coves, els principals de la seva feligresia, el 1576 concertaren amb els mestres de cases francesos, Pere Tomàs i Antoni Cassany, residents a Sallent, la reedificació de la capella actual. La nova capella fou edificada en el pla, amb una bona pedra i en dues repeses o amb un canvi de material a una altura determinada, que dona una tonalitat diferent a la part superior. A desgrat de l’època en què es va fer, té la planta i disposició d’un temple romànic, amb la seva nau dividida en tres trams per arcs torals i un absis, si bé l’aparell, disposició i arrebossat indiquen que és una obra tardana i d’imitació. Pel 1685 se la considerava encara sufragània, però sense fonts baptismals ni cementiri.
Tenia, però missa cada diumenge per altre que hi celebrava un sacerdot de la comunitat de preveres de Sallent. El Bisbe Marimon, el 1741, la feu emblanquinar i agençar. El capgirament parroquial i religiós del segle passat li feu perdre el seu antic caràcter de sufragània, i quedà, des d’aleshores, com a simple capella rural, amb un altaret neoclàssic i amb un culte limitat a la festa de la Santa i en comptades ocasions de devoció. (Full Parroquial de l’1-6-1975). Sallent hi venia algunes vegades en processó en ocasió de pregàries per la pluja.!
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
Terra, aigua i racons 