L’Església de Santa Maria de l’Hospital està situada en el recinte de l’antic Hospital d’Olesa de Bonesvalls.
Us passo la seva historia:
L’església de Santa Maria de l’Hospital, també nombrada com a Santa Maria de l’Anunciació (o Anunciata) de l’Hospital.
Documentada a la visita pastoral del 1315.
La Torre del campanar va ser edificada a finals del segle XIII.
La nau de la Capella és del segle XIV .
A mitjans del XVII s’enderrocà l’antic absis per allargar la nau i s’afegí una petita sagristia a la dreta de l’edifici.
A principis del XVIII unes altres reformes afegiren una decoració amb esgrafiats .
El 1809 s’arranjà el tester i es va substituir l’antic retaule de l’Anunciata per un de Sant Sever (segle XV), procedent del clausurat Hospital de Sant Sever del carrer de la Palla de Barcelona, traslladat l’any 1929 al Museu Diocesà de Barcelona.
En l’incendi de 1936 s’esfondrà la falsa volta i el bigam del XVII , quedant només les parets mestres i l’afegit posterior que quedà intacte.
En el 1953 es va restaurar sota la direcció de l’arquitecte Puig i Boada , reobrint-se al culte.
L’Església de Santa Maria de l’Hospital és un edifici de planta rectangular, d’una sola nau amb arcs de diafragma apuntats i absis recte . en la part més antiga presenta embigat a doble vessant, amb arcada molt apuntada .
El presbiteri està cobert per una volta de nervis igual que la sagristia; un arc presbiteral de mig punt separa el presbiteri de la nau. Presenta poques obertures; una finestra gòtica i una altra de neogòtica.
El portal principal és d’arc de mig punt adovellat . Damunt el portal hi ha una creu patent cisellada en una pedra.
Al costat esquerre de la porta principal, hi ha el campanar de base rectangular de tipus d’espadanya amb dues obertures desiguals amb arc de mig punt, cobert amb teulada a dues vessants amb un nínxol per banda sota l’angle del mig.
Sant Martí de Serraïma, és una església del municipi de Sallent, comarca del Bages, que pertany, des de 1878, a Sant Pere de Serraïma.
L’església de Sant Martí de Serraïma està situada en l’extrem oriental del terme municipal de Sallent, en el camí que va de Sallent a Artés, a uns 200 m de la masia de Sanmartí de Serraïma.
Us passo la seva història:
L’església de Sant Martí de Serraïma apareix citada per primera vegada en un document datat el 28 de juliol de l’any 996 conservat a l’arxiu Diocesà de Vic, en el qual Ramon, comte de Barcelona, confirma els drets que tenia la vídua Sesnanda sobre terres que aquesta església tenia assignades.
Parròquia des dels seus orígens, durant l’època medieval va arribar a abastar 18 masos de la rodalia. A conseqüència de les pestes i dels conflictes armats de finals d’aquest període, el nombre de masos es va reduir a sis, i després a tres –Sanmartí, Fussimanya i Olivera de la Costa- tot i que, en conjunt, mantingueren la mateixa extensió per absorció de masos.
A través de les visites pastorals i altres documents, sabem que a Sant Martí no hi havia rectoria i que el rector vivia a Sallent.
Va tenir funcions de parròquia fins a l’any 1878, moment en què es decidí que quedés englobada dins de la parròquia de Sant Pere de Serraïma.
Pel que fa a la seva construcció, es tracta d’un edifici d’origen preromànic que ha experimentat grans modificacions des del segle X. Durant l’edat mitjana l’església era més baixa. Les restes més interessants d’aquesta època són el campanar d’espadanya de la façana oest.
En el seu testament de l’any 1637, Jaume Sanmartí fa constar una deixa per l’altar de la Mare de Déu del Roser i pel de Sant Martí. Poc després es va fer el vas mortuori que es va utilitzar fins a finals del XIX.
Durant el segle XVIII va experimentar una gran transformació, ja que es va aixecar la teulada, es va afegir la sagristia i el campanar i es van realitzar modificacions a les capelles laterals, prenent l’aparença actual que la converteix en una bonica i interessant església rural.
Des del seu origen fins al 1853 és parròquia pròpia i el rector que l’ostentava en aquells moments fou el mossèn Josep Camps (regent), des de llavors passa a ser una simple capella rural.
El 23 de juliol de 1936 un escamot revolucionari, després d’efectuar un registre a la masia de Sanmartí, es dirigí a l’església, “ruixaren els altars amb petroli i els encengueren.
L’any 1961 amb motiu de la primera missa de mossèn Joan Sanmartí, es va canviar l’altar posant-lo de cara als feligresos, i es van refer algunes parts de l’església, com és ara el campanar que havia estat afectat per un llamp.
En una excavació feta el 1973 per Albert Benet i R. Camprubí, al costat de tramuntana, a la rasa entre el camí i el camp adjacent, es va trobar una tomba de tipus “cista” d’1,70 m de llargada i 0,45 d’amplada. Està orientada est-oest i contenia un esquelet, amb els braços sobre el cos.
L’any 1994 es va refer la teulada.
El 1996, arran del mil·lenari de l’església, es va pintar l’interior i es va cobrir la sepultura del centre de la nau amb una làpida.
L’església de Sant Martí és un edifici d’una sola nau orientat d’est a oest, amb l’entrada a l’est i el presbiteri a l’oest. Té dues capelles laterals, un campanar i una sagristia adossats al cos principal.
El campanar està al costat de l’entrada, la sagristia a l’esquerra al costat del presbiteri i les dues capelles una a cada costat just abans del presbiteri. La nau té unes finestres a la part superior. S’entra a la capella per un espai exterior elevat del terreny circumdant al qual s’hi accedeix per una rampa i un pas de porta que tanca l’antiga sagrera.
Exteriorment, l’edificació és de pedra vista i està coberta a dues aigües amb teula ceràmica. Destaca el campanar quadrat, d’una alçada doble que l’edifici principal i està cobert d’un una piràmide de pedra que arrenca d’una base que sobresurt de la paret.
A la part alta del campanar hi ha a cada costat una obertura vertical. A la llinda de la porta d’entrada a l’edifici, emmarcada sota un art de descàrrega, hi ha la inscripció 1763.
També hi ha un arc de pedra sobre una obertura que dona a un espai sota del campanar. Les parets laterals presenten una disminució del seu gruix just sota l’alçada de les finestres.
En la paret oest, pertanyent a l’antiga construcció romànica, s’observa el vestigi d’un campanar d’espadanya. També formava part de l’antiga església la paret nord.
Interiorment, l’església es percep com un espai rectangular amb les dues capelles laterals a tall de creuer, amb el presbiteri al fons elevat dos graons de la resta.
El sostre és una volta de guix. A la dreta de la porta d’entrada hi ha una escala de caragol que dona accés a un cor i des d’aquest es pot accedir lateralment al campanar.
A l’esquerra de l’entrada hi ha una absidiola semicircular per acollir la pica baptismal. L’altar està situat en el presbiteri mirant cap a l’entrada i en la paret del seu darrere hi ha una imatge de Sant Martí.
L’acabat de les parets i el sostre és d’estucat blanc amb uns relleus decoratius, excepte una part on hi ha paret de pedra vista.
Hi ha unes grans cornises al llarg de les façanes, sota les finestres i unes motllures a la volta amb una roseta en l’encreuament. La paret de darrera l’altar està pintada de color blau.
Sant Martí de Serraïma de Sallent és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.
Sant Esteve de Valldoriola és una església situada en el veïnat del mateix nom del municipi de Sagàs.
Us passo la seva historia:
L’església de Sant Esteve de Valldoriola té els orígens en l’època medieval (baixa edat mitjana).
Però fou modificada i ampliada al s. XVIII.
La llinda de la porta de la sagristia esmenta la data de 1701.
L’església de Sant Esteve de Valldoriola té una sola nau amb una sagristia oberta al mur del presbiteri, a tramuntana.
Orientada a llevant, té un senzill campanar d’espadanya a ponent. La porta, d’arc de mig punt i amb dovelles regulars, està orientada a migdia.
Està coberta a dues aigües i té el carener paral·lel a la façana principal. Decorada interiorment amb una senzilla estilització floral a l’altar i una decoració geomètrica a la resta de l’edifici.
Sant Esteve de Valldoriola esta inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’església de Sant Joan de Campins està situada en el carrer Principal de Campins.
Us passo la seva historia:
La parròquia de Sant Joan de Campins surt ja documentada el 1231.
Anteriorment a la reforma de 1895 hi ha constància d’altres reformes com són per exemple l’11 de febrer del 1313.
l’11 d’octubre del 1379 es repararen les teulades i les portes.
L’església actual de Sant Joan de Campins és un edifici complex que té elements romànics del segle XII i un conjunt d’edificacions dels segles XVI i XVIII difícils de datar.
Té una sola nau, orientada a ponent, des de les reformes dutes a terme l’any 1895. Abans l’església era al costat del portal i servia de sagristia.
Després de les reformes s’obrí la nova façana a l’indret on hi havia un presbiteri. La nau ara és amb volta de mig canó. La portada és recent i de mig punt.
El campanar té un sol cos, tres buits per a les campanes, coronat per merlets i una piràmide octogonal (sembla del segle XVIII). Té dus capelles properes a l’actual presbiteri i són del segle XVI. Les voltes són estrellades.
Sant Joan de Campins és una església de Campins (Vallès Oriental) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Santa Eugènia de Relat és una entitat de població que s’incorpora al municipi d’Avinyó l’any 1836, és a uns 3 km al nord del poble d’Avinyó en direcció a Sant Feliu Sasserra, al Bages, a l’esquerra de la riera de Relat.
El poble és al voltant de l’església que li dona nom, refeta al segle XVII, de la primitiva romànica només resta el campanar quadrat, modificat, amb una línia d’arcuacions llombardes.
L’església romànica de Sant Marçal de Relat és una antiga parròquia rural sufragània de Santa Eugènia de Relat.
És una església inicialment romànica construïda al segle XI de la qual només se’n conserva el campanar situat a l’angle sud-est de la nau actual.
Es tracta d’una església d’una sola nau a la qual es varen obrir capelles laterals i una sagristia al sector de ponent. En aquest sector l’església té adossada una masia.
Sagristia
La porta d’accés és al peu de l’església i és del segle XVII, construïda quan s’erigí la nova església amb nau barroca i es canvia totalment l’orientació de l’edifici romànic.
L’interior és totalment arrebossat i el presbiteri conserva un altar neoclàssic molt senzill. (amb la data 1886). A la capella del Santíssim es conserven unes pintures murals que representen la flagel·lació, del segle XVII.
El campanar és una robusta torre quadrada que, fins a la restauració de 1979 i 1980, tenia les obertures tapiades, lo qual li conferia un aspecte de torre de defensa.
Al primer pis i a cada cara (excepte la de ponent), s’obre un finestral d’arc de mig punt adovellat.
Al segon pis les finestres, refetes en la restauració, s’obren als murs de llevant i ponent i són finestres geminades amb petites dovelles que fan l’arc de mig punt. al cim del campanar hi ha tres pilars per cada sobre els quals reposa l’embigat que aguanta la teulada a quatre vessants.
Sagristia
L’església de Santa Eugènia de Relat pertanyia originàriament al terme del castell d’Oristà i molt aviat adquirí la categoria de parròquia que ha conservat fins avui.
El lloc fou propietat del monestir de Santa Maria de Ripoll car en el segle X o començaments del segle XI la família de Lluçà, propietària del lloc, la cedí al monestir esmentat juntament amb la veïna de Sant Marçal.
Sagristia
Al segle XVIII, després d’un llarg plet entre l’abat de Ripoll i el bisbat de Vic l’església de Relat passà a dependre definitivament de la seu vigatana.
Sagristia
El 1680 es construí una nova nau barroca amb capelles laterals, variant l’orientació inicial, i el 1895 s’hi afegí la capella del Santíssim.
Sagristia
A poca distancia, hi ha el vell cementeri.
Cementeri
L’església de Santa Eugènia de Relat està protegida com a bé cultural d’interès local.
Aquesta setmana esta dedicada a Esglésies i a Ermites
Sant Salvador Nou del Quer esta a dalt del turó del mateix nom, s’arriba per Samuntà, ctra. Súria a Castelladral, km 2,5. de Súria.
Us passo la seva història:
Fou construïda amb les donacions dels feligresos del poble de Súria.
L’any 1919 un fort temporal destrossa la façana i el campanar.
S’inicià la reconstrucció i se li afegí una sagristia a la part esquerra, un pou a la dreta i un parallamps.
Durant la guerra, el 1936, fou saquejada i cremada salvant-se sols el cap de la imatge de Sant Salvador que porta a una nova reconstrucció.
És una ermita situada al bell cim de la muntanya (518m). Presenta una nau rectangular de 6’25 d’ample per 12’5 m de llarg, amb un cos annex a la part esquerra destinat a sagristia. En l’exterior presenta un banc corregut (pedra) que recorre totes les parets a excepció de la façana.
La construcció es realitzà amb pedres i totxo (reconstrucció se n’utilitzaren alguns). Fou creada en el s. XIX seguint els criteris de l’època i la zona el que ens dona el seu estil rural. Tot l’exterior està pintat de blanc a excepció dels angles on hi ha un remat fet amb pedra vermellosa.
Sant Salvador Nou del Quer és una església del municipi de Súria (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies del Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Aquesta setmana esta dedicada a Esglésies i a Ermites
L’església vella de Sant Martí és un edifici d’estil gòtic amb influències del renaixement situat al terme municipal de Cerdanyola del Vallès, construït entre els segles XVI i XVII.
Us passo la seva història:
La primera església de Cerdanyola dedicada a Sant Martí de Tours es va edificar al segle XI i es trobava al mig la serra de Collserola, prop de la masia de Can Coll.
Durant segle XVI els pagesos de la zona, que vivien principalment en masos establerts a la plana del Vallès, van proposar construir una nova església a la plana, ja que la de Collserola es trobava en mal estat i quedava molt lluny dels masos, pel que es va decidir desmuntar l’església de Collserola per construir l’església Vella de Sant Martí.
Es va encarregar l’obra a Pere Pomes, mestre de cases, qui va aprofitar les pedres de l’antiga església romànica per a la construcció.
Aquesta església fou edificada el 1594 degut a l’empenta donada al món rural.
El poblament de Cerdanyola va córrer vers el pla on es trobaven les terres més fèrtils. Això va fer necessari el trasllat de l’església de Sant Martí a un lloc equidistant de gairebé totes les masies disperses pel terme.
Aquest lloc fou establert entre el castell i el torrent dels Gorgs arran del camí de Sant Cugat.
El 1795-1799 es van realitzar les obres de la sagristia i de les campanes.
Durant la guerra contra França l’edifici va patir molts desperfectes i durant la Guerra Civil espanyola va ser utilitzada com a lloc d’afusellament i enterrament per sectors incontrolats del bàndol republicà.
L’església va estar en funcionament fins a principis del segle XX, quan es va deixar el culte al construir-se una nova església parroquial al centre de la vila.
El 1946 l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès va comprar l’església, i va enderrocar la rectoria per ampliar el cementiri municipal.
El 1990 es va trobar a la volta de sota del cor un dels conjunt de pisa i terrissa dels segles XVI i XVII més importants de Catalunya.
Algunes de les peces estan exposades al museu Ca n’Ortadó.
És una església de planta en creu llatina, absis i dues capelles laterals a cada costat. La façana està emmarcada per un frontó amb motllures.
La porta d’entrada és d’arc de mig punt i està coronada per un fris i un frontó triangular que es sustenta en columnes.
A un dels costats laterals hi ha el campanar, adossat, de planta octogonal i coronat de cimbori.
L’últim pis del campanar està obert i està acabat amb merlets.
El campanar i la nau es van reformar durant el segle XVIII, cobrint l’absis amb un gran retaule barroc i canviant la decoració interior.
L’església vella de Sant Martí forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies del Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Aquesta setmana esta dedicada a Esglésies i Ermites
Sant Joan del Lledó és una ermita prop del centre rural de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès).
Des de l’Avinguda del Castell, cal seguir pel camí de la Font de la Salut. Sense entrar per altre camí secundari us arribareu a l’ermita a peu del mateix del camí i entre vinyes.
Està ubicada en un entorn rural de conreu de vinya de ben segur que ha estat testimoni mut de conflictes entre els remences, de contractes de rabassa morta, de l’aparició de la fil·loxera… però també de la prosperitat dels seus habitants, de creixements demogràfics, de canvis…
Sant Joan de Lledó és una petita esglesiola d’origen romànic, la fàbrica de la qual ha estat modificada al llarg dels anys. És un dels múltiples testimonis que s’emmarquen en el moviment repoblador d’aquestes terres de frontera.
És una capella d’una sola nau rectangular amb una edificació lateral afegida, la sagristia, que té forma d’absis preromànic.
Té contraforts laterals i absis sobrealçat, amb una finestra romànica, en època barroca.
Té porta a la façana de ponent amb arquivolta i al damunt, un ull de bou calat i un campanar de cadireta refet.
La capella es troba enmig de vinyes, ametllers i oliveres.
Sant Joan del Lledó és una obra protegida com a bé cultural d’interès local de Sant Martí Sarroca.
Recull de les dades: Viquipèdia
Adaptació al Text del Blog: Ramon Solé
Fotografies al Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Sant Vicenç de Fals esta a dins de les restes del Castell en Fonollosa.
Us passo la seva història:
Dins el recinte del Castell de Fals, fou des de la seva construcció l’església parroquial de Fals.
A causa del seu mal estat, cap als anys 90 el servei parroquial es va traslladar de lloc a un temple nou al raval de Fals.
Cada gener s’hi celebra la festa d’hivern de Fals en honor de Sant Vicenç, donat que el temple està dedicat a Sant Vicenç d’Osca.
L’església és documentada el 1016.
Des de l’any 1220 és documentat l’altar de St. Nicolau.
L’edifici data del segle XVII (1647) segons consta en la inscripció de la façana “TEMPLUM HOC REEDIFFICATU FUIT ANNO DOMINI 1647”, conserva elements gòtics.
Fou ampliada a finals del segle XIX, segle en què es va construir el cementiri.
És un temple parroquial d’una sola nau, amb capelles laterals, sagristia i campanar al mur de tramuntana;
aquest és de planta quadrada amb quatre obertures per les campanes.
L’església no té absis i té la porta d’entrada al mur de migdia que compta amb la data gravada del 1656.
Al mateix mur, una mica més a llevant, s’obre una altra porta d’accés que devia ser tapiada poc després de fer-se i sobre la qual es llegeix la data de 1647.
Al costat de la capella de la banda nord s’alça el campanar.
Forma un conjunt amb la rectoria veïna.
S’hi distingeixen quatre espais situats entre els pilars que suporten els arcs amb sengles peanyes, que al seu dia – abans de la crema del 1936 – suportaren retaules i altars.
També cal esmentar el paviment de la capella de la banda nord, fet de lloses de pedra, mentre que el de la nau central és de cairons.
A escassos metres a llevant de l’església es situa el cementiri.
Sant Vicenç de Fals és una església del municipi de Fonollosa (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia i Diputació de Barcelona.
Terra, aigua i racons 