Santa Magdalena del Puig esta situada en el barri del Puig en una zona envoltada de camps de Gelida.
Us passo la seva història:
Sembla probable que la construcció de la capella de Santa Magdalena del Puig es realitzés durant la primera meitat del segle XIV.
La capella de Santa Magadalena del Puig té planta rectangular amb capçalera quadrada. La construcció és molt senzilla, de pedra amb contrafort, porta adovellada amb arc de mig punt, ull de bou i coronament amb espadanya i campana.
La coberta és de teula àrab, a dues vessants. L’escut dels Bertran, senyors de la baronia de Gelida, apareix a diverses lloses sepulcrals.
Ermita de Sant Pere esta a ran del camí d’Oló i del camí al Puig de la Caritat, situada al coll de la Crosa, en un entorn rural, és una collada situada a 926,8 metres d’altitud del terme municipal de l’Estany, a la comarca del Moianès.
Es desconeix bona part de la configuració arquitectònica de l’església, tot i que es conserva l’arrencada d’una part dels murs, que defineixen una planta d’un espai aparentment rectangular, orientat segons un eix de nordest a sudoest.
L’espai interior tenia uns 4’10 m d’ample, uns 7’15 m de llarg, i estava format per murs d’uns 85 cm de gruix.
L’Església de Santa Maria està en el Pla del Puig d’Esparraguera.
Es tracta d’una construcció romànica sobre un petit altiplà elevat sobre la vall del riu Llobregat.
Us passo la seva historia:
El 985, dins del terme del castell d’Esparreguera hi havia diverses parròquies. Així ho diu Guillem d’Esparreguera, quan lliura els seus castells a la seu de Vic.
Per tant, ja aleshores deuria existir Santa Maria del Puig, que sembla que fou edificada pels voltants del segle x, i fou la parròquia del terme del castell fins que el 1612 fou beneïda una nova parròquia a la vila. En principi era coneguda com a “església de Santa Maria”, quan encara no existia la de la vila.
Durant els segles XI i XII hi ha diversos esments de deixes i llegats a l’església de “ipso Pugo”, però sembla que en la majoria dels casos s’adreça al santuari occità de Nostra Dona del Puèg, a l’Alvèrnia, que aleshores era un important centre de pelegrinatge.
Hom esmenta que Pere Sacosta, cavaller de Barcelona i dels castells d’Esparreguera, edificà el poble en el Pla al costat de l’actual ermita, dins dels termes de Sta. Maria del Puig, segons que consta en la petició adreçada al bisbe de Barcelona, l’any 1316.
Esparreguera passaria, l’any 1351, al vassallatge de l’abat de Montserrat.
Des del començament del segle XIV, quan una primitiva capella dedicada a Santa Eulàlia fou construïda a la pobla d’Esparreguera, l’antiga parròquia del Puig començà a declinar i, especialment, després dels terratrèmols del segle XV, que la deixaren molt malmesa.
Després d’aquest terratrèmol es van fer ampliacions i reformes en el temple.
A principis del segle XVII, l’any 1612, passa a ser depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia, però segueix mantenint activitat pròpia.
El temple patí els efectes de la guerra civil (1936- 1939).
posteriorment Santa Maria del Puig resta abandonada fins que el 1945 Alfred Sedó, propietari de la colònia Sedó, creient que l’ermita li pertany inicia una restauració exterior, que abandona al saber que no n’és el propietari.
És el 1982 quan es constitueix “Amics de Santa Maria del Puig” per fer-se càrrec de la restauració, manteniment i divulgació del monument.
L’any 2002-2003 veren tenir lloc campanyes d’excavació a l’interior de l’absis en que deixarien “al descobert l’antiga paret d’una església preromànica amb un paviment associat molt important”.
Edifici que s’aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat.
És una església de planta de creu llatina amb una sola nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular.
Té dues capelles laterals a manera de fals transsepte afegides amb posterioritat a l’obra romànica.
Al creuer s’aixeca un cimbori de planta ovalada inscrit en un rectangle amb estructura de prisma octogonal a l’exterior,
molt desfigurat degut al pes del campanar de torre que hi ha a sobre
i que, almenys en la forma en què ens ha pervingut, és posterior a l’obra romànica.
En l’edifici, que evidencia moltes reconstruccions, es pot reconèixer l’aprofitament de la paret nord, preromànica,
feta amb reble i pedres, llosetes i grans còdols, alguns disposats en espiga, tot plegat embegut en un morter molt abundant.
Interiorment ha estat folrada amb una paret romànica.
L’absis, sense arcuacions, és d’obertura molt ampla i, en canvi, poc profunda, característica que, dins del romànic, indica una datació avançada.
S’hi obren tres finestres, la central més gran, totes d’esplandit interior, la part exterior de les quals és formada per dos arcs i el seu ampit és inclinat.
L’aparell d’aquest absis, de carreus mitjans i petits, és disposat amb molta regularitat.
L’absis era decorat amb pintures, de les que només en resten alguns vestigis entre la paret romànica original d’obertura de l’absis i l’arc gòtic afegit.
El camí que hi puja, pot estar tancat, al costat hi ha un aparcament, a les hores caldria pujar a peu.
L’església de Santa Maria del Puig o ermita del Puig és una obra del municipi d’Esparreguera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Benet de Bages és una antiga abadia benedictina del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, a la comarca del Bages. Situada a la conca de la Vall dels Horts, en una raconada entre el Montpeità o puig de Sant Valentí i els balços erosionats del riu Llobregat.
Molt a prop de la confluència de l’antic camí ral que anava de la ciutat de Manresa a Vic, actualment té els accessos principals des del municipi de Navarcles.
Us passo la seva important i llarga historia:
El monestir de Sant Benet de Bages fou fundat entre els anys 950 i 960 pel magnat Sal·la, que anà a Roma a sotmetre directament la futura fundació a la Santa Seu (amb la qual cosa l’eximia de la jurisdicció civil i episcopal).
El 967 hi ha l’acta de fundació i la dotació del monestir,
El 972, mort Sal·la, es consagrà una primera església. La comunitat passà una època difícil, per la mala administració dels abats, càrrec que Sal·la havia vinculat als seus descendents.
El nomenament del primer abat per elecció el 1002 comportà un redreçament del monestir, que a finals del segle fou unit durant uns anys (1075-1118) al monestir llenguadocià de Sant Ponç de Tomeres.
Devastat pels sarraïns el 1114, a finals del segle xii i principis del XIII es construïren l’església i el claustre actuals.
El 1593 fou unit al monestir de Santa Maria de Montserrat, que hi instal·là un col·legi d’arts el 1620.
El 1633 s’enguixà l’interior de l’església malmès per un incendi. En els seus darrers temps s’hi retiraven els monjos montserratins vells.
El 1835, arran de l’exclaustració dels monjos, el monestir fou venut a particulars.
El 1907, l’adquirí Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas, que hi feu unes importants obres de restauració assessorades per Josep Puig i Cadafalch.
El 1931 es va declarar Monument nacional.
Des del 1936, l’església està abandonada i necessita una gran reparació.
El 2000 descendents de Montserrat i Elisa Casas i Carbó venen el monestir a la Caixa de Manresa que va restaurar el conjunt .
El 2007 va inaugurar un complex conegut com a Món Sant Benet dedicat a difondre la història monàstica, de l’època en què va ser residència dels Casas i també de la gastronomia. El complex turístic i cultural inclou, a més del monestir, l’edifici La Fàbrica, l’Hotel Món i la Fundació Alícia.
Des de l’any 2012, és la Fundació Catalunya La Pedrera qui s’encarrega de la gestió i l’actual propietària del monestir.
El monestir de Sant Benet de Bages, situat en un paratge frondós i humit a la dreta del Llobregat, és un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des de l’època fundacional fins a l’època barroca. Actualment és un complex conjunt d’edificis que palesen la llarga història constructiva del cenobi que ha sofert una profunda restauració.
L’església és de planta de creu llatina, amb una nau (de 25 m de llarg per 7’5 d’ample) coberta per volta lleugerament apuntada, dividida per tres arcs torals. El transsepte té el braç S més baix i més curt que no el del costat N. Tots dos són coberts per volta de canó apuntada i tenen buidats en el mur dues petites absidioles. L’absis central és l’únic visible a l’exterior. El portal principal, a la façana de ponent, és d’arc de mig punt, sense timpà, amb quatre arquivoltes sobre columnes amb capitells de l’escola dita rossellonesa.
A ponent l’església té adossada la imponent massa del campanar, de base preromànica i cos d’època romànica, sobrealçat posteriorment amb el pis de les campanes. Sobre el primer arc toral de la nau de l’església s’alça un comunidor en forma de torre-campanar de dos pisos.
El claustre és la part més interessant del conjunt. És format per quatre galeries de sis arcs cada una. Els 64 capitells del claustre són de gran valor iconogràfic: n’hi ha amb decoració vegetal estilitzada o geomètrica i també de figuratius amb motius d’inspiració mitològica, d’inspiració cristiana o amb escenes humanes o d’animals.
Els capitells que hi ha en unes arcades que podrien ser de la sala capitular antiga a l’E i alguns altres són els més antics de tot el claustre i poden datar-se de la segona meitat del segle x.Tallades en forma semicircular per tal d’adaptar-se a la curvatura de l’absidiola on anaven col·locades. Actualment estan adossades a la paret per la seva banda frontal a l’invers de com estarien originàriament. Ambdues se sostenen per una única columna, proveïda de base, d’uns 70 cm d’alçada.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
La primera, situada a mà esquerra del passadís, fa 124×76 cm d’amplada en els seus punts més allunyats i un gruix de 12 cm. L’acabat de la curvatura és força tosc. La segona, se situa pràcticament davant la porta del celler, fa 165x77x12 cm i té unes característiques molt semblants a la primera però presenta una acabat més polit.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
De l’església preromànica consagrada l’any 972 no en queda pràcticament res. Tanmateix, alguns dels capitells que s’han conservat permeten afirmar que era una edificació força important.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
L’església és un temple del segle XII, de planta de creu llatina, d’una sola nau coberta amb volta de canó, una mica apuntada, reforçada per tres arcs torals que recolzen sobre semicolumnes adossades als murs. L’arrencada de la volta s’assenyala amb una cornisa, camuflada posteriorment per la decoració barroca.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
La capçalera és al mur de llevant i està formada per un absis central i dues absidioles, a banda i banda del primer, buidats del mur de manera que no s’aprecien a l’exterior. Tots tres són de planta semicircular i són coberts amb volta de quart d’esfera. Entre la nau i l’absis central hi ha un cos d’edifici, cobert amb volta de canó, que serveix de presbiteri i fa la gradació entre els dos espais.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
Sota l’absis principal, hi fou construïda una cripta destinada a contenir les relíquies de sant Valentí. L’estampa exterior és completada per un comunidor en forma de torre de dos pisos i pel portal de la façana de ponent, de mig punt, amb quatre arquivoltes i tres capitells a cada banda, dels quals arrenquen altres anells torals. Una massissa torre campanar, de secció quadrada, revela les diverses etapes del seu procés constructiu: preromànica, romànica i renaixentista.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
El claustre és l’element més interessant del cenobi. Queda situat al sud de l’església, formant un quadrilàter gairebé regular, amb la particularitat que tant el campanar situat a l’angle nord-oest com el braç sud del transsepte, envaeixen i estrenyen el pas per les galeries. Hauria estat construït entre els segles XII i XIII i aplega algunes peces reaprofitades. Les quatre galeries estan cobertes per voltes de canó. Als angles i a les parts centrals de les galeries, s’aixequen uns pilars, que ajuden a donar solidesa al conjunt. Entre pilars podem trobar una sèrie de tres arcs de mig punt, aguantats per parelles de columnes amb capitells esculpits.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
Hi ha un total de seixanta-quatre capitells de gran riquesa. L’escultura dels capitells és molt variada, destacant bàsicament la temàtica vegetal i figurativa. També se’n poden trobar amb motius animals i amb representacions humanes. D’aquests capitells cal destacar un d’origen preromànic, probablement reutilitzat, on es veu la primera representació iconogràfica que es coneix fins ara de Catalunya. Té forma de piràmide quadrangular invertida i truncada. Té decorats els quatre costats amb una escena de l’Anunciació, el Crist en majestat, una imatge pregant i motius vegetals. Un altre dels capitells esmenta el nom d’un dels artífexs de l’obra: Bernat. Es conserven dos finestrals de la sala capitular antiga. Al mateix claustre hi ha diversos enterraments d’època romànica.
Finestres geminades que corresponien a la sala capitular que va desaparèixer durant la restauració feta per Josep Puig i Cadafalch. En les parets laterals del claustre podem veure les sepultures de diverses nissagues catalanes, que participaren en la construcció o ampliació del cenobi. Entre elles es poden identificar les tombes dels Talamanca, els Calders, els Rocafort, els Boixadors, els Sanespleda i els Montcada.
Galeria on s’aprecia els conjunts de tres arcs sustentats per una parella de columnes amb capitells. En el mur de llevant es poden veure dues finestres geminades que corresponien a la sala capitular. Aquesta va desaparèixer durant la restauració feta per Josep Puig i Cadafalch, segurament perquè es trobava en runes. Els seus capitells, molt erosionats i de tipus vegetal, van ser reaprofitats del primer temple, edificat en el segle x.
El pati interior és realment un lloc tranquil i un recés de pau, un espai per a la meditació i el recolliment. Ple d’arbres i arbustos que creixen en el seu interior, que li donen al lloc un aire diferent, amb la llum esmorteïda i tamisada en tons verds amb el silenci.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
L’accés al claustre des de l’església és a través d’una porta oberta en el braç sud del transsepte, que pel costat del claustre es decora mitjançant arquivolta i una parella de columnes. Aquesta porta és la que utilitzaven els monjos per accedir a l’església, mentre la resta de la feligresia utilitzava la porta principal a la zona oest. El capitell esquerre d’aquesta porta conté una teofania, en la qual apareix el Senyor assegut sobre un tron que és elevat per dos àngels situats un a cada costat, tot sobre un fons estriat a manera de vímet. El capitell dret no ha conservat la seva decoració, i l’arquivolta sobre l’arc de la porta es forma mitjançant un perfil corregut i entretallat de senzilla factura.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
A partir del segle XIV, s’alterà la distribució del conjunt i al costat sud es construí un edifici amb arcs diafragma per allotjar el celler. A sobre s’hi bastiren dos pisos destinats a cel·les dels monjos, que després Ramon Casas els convertiria en residència particular.
Sant Benet de Bages és una obra del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.
El Puig de Sant Martirià, també anomenat del Convent Vell, és una muntanya de 242 metres que es troba al municipi de Banyoles, a la comarca del Pla de l’Estany.
Dalt del turó hi trobem l’ermita homònima, que segons la llegenda és on es van albergar les relíquies de Martirià d’Albenga, Sant Martirià.
Podreu gaudir bones vistes de la Comarca des del mirador de la Creu.
A poca distancia del municipi de Sant Joan de les Abadesses trobem al cim del puig de Sant Antoni, al sud-est del nucli urbà i a 1.014 m d’altitud. (Fa uns mesos us vaig fer un article)
En les rodalies hi ha l’Oratori de Sant Antoni, és molt arreglat.
En les rodalies hi ha bancs de fusta, taules per fer un àpat
I alguna barbacoa.
Cada any, el diumenge més proper al dia 13 de juny, se celebra a l’aplec popular a l’ermita de Sant Antoni.
S’oficia una missa al matí amb el cant dels Goigs, seguida d’un dinar popular i una ballada de sardanes.
Sant Antoni de Pàdua està situa al cim del puig de Sant Antoni, al sud-est del nucli urbà i a 1.014 m d’altitud.
Us passo la seva historia:
S’hi construí en primer lloc una torre atalaia, l’any 1470.
Més endavant s’hi construí l’església tal com ho descriu Masdéu: “A mitja hora de la vila i en la part oriental del cim del Puig d’en Floris, en el lloc mateix on s’aixecà la fortalesa de l’Abat Isalguer en el segle VX, fou edificada en 1654 l’església de Sant Antoni de Pàdua, que fou destruïda dos cops, l’un en la guerra de Successió, i l’altra en la dels Set Anys, per a ésser reparada de nou”.
El 1712 es va fer un retaule nou.
Fou cremada durant la Guerra dels Carlins.
Reedificada el 1852.
Embellida amb nous altars el 1858.
En la llinda de la porta duu la data de 1758.
Sembla que el Sant havia tingut cambril i en les portes per pujar-hi hi ha la data 1862, que podria ser l’any que es fes el cambril.
Durant la Guerra Civil, els interiors resultaren malmesos, però l’edifici quedà intacte i es fa l’altíssim campanar gràcies al mecenatge d’en Pere Coromines “en Pere de ca la Maria Fornera”.
Després de múltiples destruccions i reconstruccions, Sant Antoni és una ermita espaiosa amb cor i un ampli espai al darrere l’altar major, corresponent a l’antic cambril del sant. Les parets exteriors, sense arrebossar, tenen carreus ben treballats a les cantonades i en la façana de ponent hi ha tres grossos contraforts.
La porta és orientada al nord emmarcada per carreus grossos, ben escairats, i una llinda amb la data de 1758. Al damunt d’aquesta s’obre un nínxol amb la imatge d’un Sant Antoni petit anomenat el Tossut. A l’interior de l’ermita hi ha l’altar major amb el retaule neoclàssic, dos altars laterals, les reixes que separen el presbiteri dels fidels, la trona amb escales per a pujar-hi i darrere hi ha les escales que accedeixen al cor, tres graons de les quals són fets en lloses que tenen inscripcions i dibuixos.
Pere Català i Roca -1981 / Generalitat de Catalunya
A més de Sant Antoni de Pàdua també s’hi venera una imatge de la Mare de Déu del Miracle, advocació que hi té una devoció molt antiga.
Pere Català i Roca -1981 / Generalitat de Catalunya
Les parets interiors són altes, enguixades, blanques, menys les vores dels retaules que són pintades de color vermell. La claror entra per unes altíssimes finestres quadrades que queden damunt d’una cornisa de guix. L’única ornamentació és la cornisa i unes motllures de guix d’on arrenquen unes arcades.
Sant Antoni de Pàdua és una ermita del municipi de Sant Joan de les Abadesses declarada bé cultural d’interès nacional.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació del Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola
L’Església de Santa Maria del Puig està situada en el Pla del Puig d’Esparreguera.
Es tracta d’una construcció romànica sobre un petit altiplà elevat sobre la vall del riu Llobregat.
Us passo la seva historia :
El 985, dins del terme del castell d’Esparreguera hi havia diverses parròquies. Així ho diu Guillem d’Esparreguera, quan lliura els seus castells a la seu de Vic. Per tant, ja aleshores deuria existir Santa Maria del Puig, que sembla que fou edificada pels voltants del segle X.
Fou la parròquia del terme del castell fins que el 1612 fou beneïda una nova parròquia a la vila. En principi era coneguda com a “església de Santa Maria”, quan encara no existia la de la vila.
Durant els segles XI i XII hi ha diversos esments de deixes i llegats a l’església de “ipso Pugo”, però sembla que en la majoria dels casos s’adreça al santuari occità de Nostra Dona del Puèg, a l’Alvèrnia, que aleshores era un important centre de pelegrinatge.
Hom esmenta que Pere Sacosta, cavaller de Barcelona i dels castells d’Esparreguera, edificà el poble en el Pla al costat de l’actual ermita, dins dels termes de Sta. Maria del Puig, segons que consta en la petició adreçada al bisbe de Barcelona, l’any 1316.
Esparreguera passaria, l’any 1351, al vassallatge de l’abat de Montserrat.
Des del començament del segle XIV, quan una primitiva capella dedicada a Santa Eulàlia fou construïda a la pobla d’Esparreguera, l’antiga parròquia del Puig començà a declinar i, especialment, després dels terratrèmols del segle XV, que la deixaren molt malmesa.
Després d’aquest terratrèmol es van fer ampliacions i reformes en el temple.
A principis del segle XVII, l’any 1612, passa a ser depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia, però segueix mantenint activitat pròpia.
El temple patí els efectes de la guerra civil (1936- 1939).
Posteriorment Santa Maria del Puig resta abandonada fins que el 1945 Alfred Sedó, propietari de la colònia Sedó, creient que l’ermita li pertany inicia una restauració exterior, que abandona al saber que no n’és el propietari.
És el 1982 quan es constitueix “Amics de Santa Maria del Puig” per fer-se càrrec de la restauració, manteniment i divulgació del monument.
L’any 2002-2003 veren tenir lloc campanyes d’excavació a l’interior de l’absis en que deixarien “al descobert l’antiga paret d’una església preromànica amb un paviment associat molt important”.
Edifici que s’aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat.
És una església de planta de creu llatina amb una sola nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular.
Té dues capelles laterals a manera de fals transsepte afegides amb posterioritat a l’obra romànica.
Al creuer s’aixeca un cimbori de planta ovalada inscrit en un rectangle amb estructura de prisma octogonal a l’exterior, molt desfigurat degut al pes del campanar de torre que hi ha a sobre i que, almenys en la forma en què ens ha pervingut, és posterior a l’obra romànica.
En l’edifici, que evidencia moltes reconstruccions, es pot reconèixer l’aprofitament de la paret nord, preromànica, feta amb reble i pedres, llosetes i grans còdols, alguns disposats en espiga, tot plegat embegut en un morter molt abundant.
Interiorment ha estat folrada amb una paret romànica. L’absis, sense arcuacions, és d’obertura molt ampla i, en canvi, poc profunda, característica que, dins del romànic, indica una datació avançada.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
S’hi obren tres finestres, la central més gran, totes d’esplandit interior, la part exterior de les quals és formada per dos arcs i el seu ampit és inclinat. L’aparell d’aquest absis, de carreus mitjans i petits, és disposat amb molta regularitat.
L’absis era decorat amb pintures, de les que només en resten alguns vestigis entre la paret romànica original d’obertura de l’absis i l’arc gòtic afegit.
L’església de Santa Maria del Puig o ermita del Puig és una obra del municipi d’Esparreguera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El bosc del Puig dels Jueus és un petit turonet situat al nord-est de la ciutat de Vic.
Té una superfície de 135000 m2 i està envoltat de camps de conreu.
El nom ve del seu ús com a cementiri del jueus de la ciutat a l’edat mitjana.
Posteriorment aquests terrenys es van utilitzar com a camps de conreu que en els últims anys van quedar en desús.
Forma part de l’Anella Verda de Vic és un circuit natural al voltant de la ciutat, articulat per un grup d’enclavaments d’alt valor ecològic, paisatgístic, històric i cultural.
L’Ajuntament de Vic va adquirir ja fa uns anys una part del terrenys de El bosc del Puig dels Jueus, per recuperar aquest espai natural aplicant prioritats mediambientals.
S’hi van plantar espècies autòctones característiques de la comarca com ara roures, alzines, lledoners, pollancres, àlbers,…
L’espai es destina a zona de lleure per a la població i a la realització d’activitats educatives de formació mediambiental i de l’activitat física.
Actualment també hi ha una mostra de diferents energies renovables.
El molí de vent, a través de l’energia eòlica, treu aigua del pou .
Aquesta aigua queda emmagatzemada en un dipòsit que té una capacitat de 100.000 litres per poder regar en cas necessari.
Els dies que no fa vent s’extreu l’aigua a través d’una bomba que funciona amb energia solar fotovoltaica.
La instal·lació de plaques solars fotovoltaiques també serveix per impulsar l’aigua des del dipòsit fins al sistema de reg a través de l’energia que proporciona el sol.
També hi ha un Fanal fotovoltaic que proporciona autònomament llum a través de l’energia solar acumulada durant el dia, la seva funció és il·luminar l’espai on hi ha instal·lades les taules amb una autonomia de 6 – 8 hores.
Finalment el projecte es complementa amb un col·lector de 2,1 m2 de plaques solars tèrmiques instal·lades en una font on per una banda es pot extreure aigua calenta (escalfada per les plaques) i per l’altra aigua freda (connexió de la xarxa pública).
Un espai recuperat, per poder fer una estada en les taules i bancs de fusta que hi ha El bosc del Puig dels Jueus.
Recull de dades : Ajuntament de Vic
Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies: Dora Salvador
Terra, aigua i racons 