La parròquia de Sant Esteve de Palaudàries es troba a l’extrem occidental del municipi de Lliçà d’Amunt, a tocar de Palau-solità i Plegamans.
Al conjunt monumental que formen l’església, el cementiri i la masia s’anomena també Palau de Palaudàries o Masia de Palaudàries.
Us passo la seva historia:
La primera referència a la vila de Palaudàries apareix documentada l’any 904 com a Palatio Aries.
La parròquia de Sant Esteve apareix documentada per primer cop al document de 1059 en el que el comte de Barcelona Berenguer Ramon I feia cessió en alou a Mir Geribert i Guisla de Gombau un conjunt de terres que formarien la Baronia de Montbui.
Aquestes terres eren les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries, Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús i, es pensa que també, Santa Maria de Caldes de Montbui.
Una altra referència la trobem a la visita pastoral del 1305, en què es reconeix com a parròquia.
Hi havia una població d’entre 45 i 60 habitants.
El 1421, el rector també feia serveis eclesiàstics els diumenges i festius a Parets, ja que els rèdits de Palaudàries eren insuficients.
El 1718 hi havia a Palaudàries 69 habitants.
El 1787 el terme tenia 73 habitants.
Formava part de la baronia de Montbui i quan es va dissoldre, el 1835, va passar a formar part de Lliçà d’Amunt, però en l’aspecte religiós, no.
Actualment depèn de la parròquia de Sant Julià de Lliçà d’Amunt.
D’origen romànic, va tenir canvis importants al segle XV, XVI i XVIII que li han donat l’aspecte actual. L’església es va allargar l’any 1587 i reformar al s. XVIII. Tot i així, la torre del campanar respon a una tipologia medieval, és el cos més antic de l’edificació.
El temple està orientat a llevant, amb la porta d’entrada situada a migdia, a la qual s’accedeix a través del cementiri. L’església és d’una sola nau, amb dues capelles a la banda sud i una altra capella que queda sota la torre campanar, al mur nord. L’accés actual es fa per la porta d’arc de mig punt amb grans dovelles.
L’absis és pentagonal, cobert amb volta de creueria, amb mènsules decorades amb motius geomètrics. A la clau hi ha esculpida la imatge de Sant Esteve. La porta d’accés a la sagristia és de pedra motllurada. A l’interior es conserva un aiguamans de pedra amb una carassa que treia aigua per la boca.
La volta de canó que cobreix la nau, el mur nord i una part del mur de ponent són encara vestigis de la primitiva edificació romànica. En alguns llocs de les parets de l’església es poden veure restes de pintures murals, que sembla que originàriament cobrien totes les parets de la nau.
El 1587 s’amplià l’església i s’aixecà la torre campanar de base rectangular i d’un sol cos, amb sis finestres d’arc apuntat a la part superior. Coronava la torre una petita cornisa motllurada, que actualment ha desaparegut.
Fotografia: Viquipèdia
Al segle XVIII es va construir una torre-comunidor sobre la façana de ponent. Es tracta d’una torre de base quadrada feta de maó, amb una obertura rectangular en cadascun dels quatre costats. Des d’aquesta torre-comunidor el rector beneïa les collites i feia oracions per evitar les tempestes.
La parròquia de Sant Esteve de Palaudàries és del municipi de Lliçà d’Amunt, està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Masia de Can Falguera està situada en la urbanització que porta els seu nom: “Can Falguera “ en el carrer major de la citada Urbanització de Palau-solità i Plegamans.
Us passo la seva historia:
Masia de Can Falguera, és un edifici que va pertànyer a la família Falguera, llinatge que consta en els cens realitzats per maridatge a la parroquià de Sant Genís de Plegamans al segle XVI.
En la mateixa façana de la casa hi podem trobar un escut amb les armes de la família Falguera. La representació heràldica del llinatge resta emmarcada per tres mates de falguera i, sobremuntant aquestes, s’hi troben tres abelles.
Aquest llinatge ja resta anotat en un dels censos realitzats per maridatge a la “Parròquia de Sant Genís de Plegamans” el 1427.
Igualment el nom de Falguera apareix en un dels nomenaments de batlle del 27 de febrer de l’any 1440, un tal Bernat de Folguera.
El disseny és característic de la tipologia primigènia catalana.
A finals de segle XIX, la masia fou donada a mans de masovers.
Una de les remodelacions més importants es va produir l’any 1920 quan un dels propietaris, Josep Maria Falguera, va contraure matrimoni i va modificar la façana amb motius modernistes i noucentistes.
La tipologia de la casa és la típica de la contrada: teulada a dues aigües, parament de pedra de riera a la part baixa continuant amb totxo i restes d’arrebossat.
La seva façana es troba molt modificada en la seva part central, tant pel que fa a la construcció que l’infereix un cert aire de fortalesa,
per la seva disposició de merlets, com pels pilars adossats que emmarquen el primer pis.
El portal d’arc rodó de mig punt amb ben conservades dovelles.
Al costat de la mateixa porta, dues finestres quadrades a cada costat.
Al primer pis hi trobem la finestra central, sobre la porta d’entrada de la casa a la part dreta una altra, les dues emmarcades i amb llindes treballades.
Una altra finestra, la del costat esquerre, també rectangular, té la llinda treballada.
Una altra finestra, la del costat esquerre, també rectangular, té la llinda treballada dins la tipologia goticitzant.
Sota la decoració del coronament merletat existeix una galeria de set petites arcades.
Actualment reformada i molt ben arranjada, és patrimoni de l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans, i si duen a terme actes culturals.
El Castell de Plegamans està en el Camí de la Serra – carrer del Castell de Palau-solità i Plegamans.
Us passo la seva història:
Tot i que el lloc de Plegamans apareix esmentat ja des del segle X, no serà fins dos segles més tard que es trobarà documentat el seu llinatge. El membre més destacat de la família va ser Ramon de Plegamans, veguer i batlle de la ciutat de Barcelona i posteriorment lloctinent de Jaume I.
Al segle XV la possessió del castell corresponia als Vilatorta, dels quals, Antoni de Vilatorta, fou conseller de Barcelona en la composició del “Consell de Cent”.
D’altres cases que van tenir la posesió del castell van ser els Gualba i Clariana, fins al 1600.
Finalment, l’any 1776 el domini resta sota jurisdicció dels Sentmenat, els quals la tingueren fins al 1931, quan va ser adquirida per Joan Casajoana, veí del municipi.
Durant molts anys l’edifici va restar abandonat i va ser víctima d’un acte d’espoliació d’un dels finestrals gòtics.
Al 1995 va ser restaurat i avui dia serveix de seu de l’arxiu de la fundació Folch i Torres de Palau de Plegamans.
És un edifici quadrangular de planta baixa, primer pis, golfes i pati central. La torre original, de finals del segle X o principis del XI, de planta rectangular, va ser reformada en el seu alçat entre els segles XIV i XV.
També en època més antiga es va construir una muralla creant un pati en un costat de la torre.
Probablement durant el segle XII es va afegir a la part exterior de la muralla de migdia una gran sala amb dos arcs de mig punt. També es van afegir altres dependencies de manera que el conjunt adquirí la forma de planta quadrada amb un pati central.
Amb la reforma que es va fer entre els segles XIV i XV el conjunt va agafar la fesomia de gran casal gòtic que té avui dia.
Un exemple d’això són les finestres coronelles lobulades de la façana de migdia; algunes d’aquestes finestres tenen la línia d’imposta decorada amb rosetes.
Els sostres són amb enteixinat de fusta. L’entrada és a la façana nord, amb un portal gòtic d’arc de mig punt adovellat, amb tres espitlleres a cada banda i un matacà en el seu eix vertical.
També hi ha 13 espitlleres al llarg de la façana est, disposades alternadament en dos nivells. La coberta ha estat reconstruïda recentment amb teulada a doble vessant i encavallades de fusta vistes excepte a l’ala oest, coberta al primer pis a una sola vessant.
A la base de la torre es conserva un antic forn de pa.
Actualment funciona com a seu central de la Fundació Folch i Torres.
El Castell de Plegamans és del municipi de Palau-solità i Plegamans declarat bé cultural d’interès nacional.
Castell de Plegamans, la part més antiga és la torre (s. XI). AGC, 2021
El terme “palau”, a l’alta edat mitjana, remet als dominis fiscals del període islàmic. El cognom d’aquest Palau del Vallés “Salathan” (o “del sultà”) senyala la presència andalusí. Aquests antics «palaus», amb una torre i un enclavament rural, eren prop de les vies importants de comunicació.
El terme “castell”, doncs, no indica un edifici imponent com pot ser l’actual castell gòtic de Plegamans ni ens podem imaginar un palau de la mateixa manera. Darrera d’aquests noms hi havia comunitats pageses que explotaven les terres per a la seva subsistència i per poder pagar les rendes als senyors del moment.
Normalment les explotacions agràries eren vora l’aigua on trobem els molins hidràulics. Junt als cursos d’aigua i als camins, trobem les capelles on s’enterraven els morts i s’emmagatzemava el gra.
Els primers topònims com Palau o Plegamans(a banda i banda de la riera de Caldes), Boada (al sud, on n’hi havia un pas per creuar la riera) o Gallecs (un àrea entre el Vallés occidental i el sud de l’oriental) apareixen vinculats a noms d’origen gòtic al segle X, sent més romanitzats avançat el segle XI i convertits en cognoms al segle XII.
L’església de Santa Maria de Palau és anomenada el 981 en el testament que fa Inguiralda abans de peregrinar a Santa Maria de Puèg (o de “Ynicio”), Alvèrnia. Entre altres molts llegats, deixa quatre egües a Santa Maria de Palau per a la seva consagració.[1] Potser l’església era en obres, ja que no serà consagrada fins el 1122, o potser era sota l’advocació d’un cristianisme més primitiu. Actualment es troba al lloc conegut com “la Sagrera”, un petit nucli que mostra la població rural que existí fins fa relativament poc.
Santa Maria de Palau, on encara es pot sentir l’ambient rural del passat. AGC, 2021.
Inguiralda és la vídua de Borrell, un senyor que, en 970, també feia testament abans de peregrinar a Roma. La família tenia diferents possessions, principalment a Osona i La Selva. Borrell deixa les seves armes al seu primogènit i potser aquest és el vincle amb Palau, el dels senyors que, en un temps en que els francs i els comtes van reconquerint i assegurant terres sota el seu domini, van adquirint, a canvi, terres i béns i fan consagrar les esglésies que quedaran sota el seu control amb un model cristià romanitzat. Inguiralda es preocupa especialment de la seva filla Aigó, potser una filla no casada que Borrell no esmentava al seu testament.
Des de la segona meitat del segle X, el monestir de Sant Cugat estén el seu domini en aquestes zones del Vallés, amb el beneplàcit dels comtes. En 990 Ennec Bonfill, fill de Sendred, dona a Sant Cugat uns alous a Plegamans, que havia comprat al comte Borrell. Al nord limiten amb la via que va a Caldes i el lloc de “Coscoliola” (que correspon a l’ermita de Sant Valerià de Roberts, a l’oest de Lliçà d’Amunt), a l’est Palaudaries i la serra que és sobre la “Vila-rosal” (Parets), al sud el lloc de Gallecs i a l’oest la “rovira” que era del difunt Geribert.[2]El terme de “rovira” esdevindrà cognom d’uns senyors feudals importants de Santa Perpètua de Moguda.
Sant Valerià de Roberts a Lliçà d’Amunt, un dels límits del «castell» de Plegamans. AGC, 2021.
En 1013 Truiter i la seva dona Bonuça permuten amb Sant Cugat terra a Plegamans que limitava al nord amb la “Vall de Sant Genís” i amb terres de Sant Cugat a la resta d’afrontacions. L’ermita de Sant Genís (actualment al recinte del centre educatiu l’Alzina, a prop del castell) serà consagrada el 1121, un any abans que la de Santa Maria i farà les funcions de parròquia de Plegamans fins que va ser cremada durant la guerra civil. A partir del segle XV va tenir com a sufragaria la de Santa Maria de Gallecs. Des del segle XVII Palau-solità i Plegamans van constituir una casa comú.
Parc de l’Espai d’Interes Natural de Gallecs – Fotografia : Ramon Solé
A la zona coneguda com la Boada hi havia una cruïlla de camins important amb la Via Augusta que unia Caldes amb Barcino i la que anava des de Granollers a Martorell. A l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Palau (1122) s’explica així el límit oriental del terme: “camí que passa per Perafita de Caldes a Barcelona i continua a l’altre camí que va de Palau a Granollers fins l’altre camí que passa per la serra de Plegamans”.[3]
Memòria de l’acta de consagració de Santa Maria de Palau de 1122. AGC, 2021
El 1003 Ermegilde (fill de Geribert i Anna) ven a l’abat de Sant Cugat una important propietat amb terres, boada, torre, vinyes, cort, regs, horts i l’església de Santa Margarida, a la boada.[4] Aquesta Santa Margarida deu ser la figura martirial del segle III, d’origen oriental (Antioquia). D’aquesta capella no em sabem res, només tenim les restes d’una vil·la romana confirmades amb les excavacions de 1991 a la masia de Can Boada Vell i el nom de Santa Margarida a un carrer prop de l’hostal del fum, un antic alberg de traginers.
Masia de l’Hostal del Fum. Foto: viquipèdia
En aquests temps trobem nombroses dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes com a tals, tant a les transaccions econòmiques com als límits de les propietats (en aquesta de 1003 trobem a Eigó, Rotrude i Ramovigia).
El 1008 Adroer i la seva dona Sunlo venen a Broncard, vicari, terres amb arbres al terme del “castell de Palau”, al cim del turó més alt del lloc o “serra”. El que esdevindrà casa forta de la quadra de Plegamans, consistiria, en aquells remots temps, en una torre de vigilància i defensa. Cal dir que a l’entorn del castell de Plegamans s’han trobat restes del neolític, dels ibers i dels romans.
El castell de Palau des de Can Cortés. Postal antigua.
A la segona meitat del segle XI comencem a trobar les conveniències, com la de 1079 entre Ricard Guillem i Guillem Bonfill en la que el primer dona al segon les rendes de la església de Santa Maria de Palau a canvi que li sigui vassall i li proporcioni un guerrer cada cop que vagi a la host. A les infeudacions els vassalls aniran adquirint el cognom dels feus menors. En aquesta època les dones són citades merament per la seva funció familiar.
En 1080 es jura el testament d’Adalenda, sobre l’altar de Santa Eugènia de l’església de Sant Joan Baptista de Palau-solità. La dona fa llegats a familiars, com el seu fill, Ramon Mir, i a institucions religioses.[5] En 1376 el bisbe ordenà al rector de Palau que desmantellés i aprofités els altars de St. Joan i Sta. Eugènia i altres objectes de culte i ornaments d’aquesta capella. Més endavant les pedres s’aprofitaren pel mas del Forn del Vidre.[6]
Capella de Sant Joan integrada al mas del Forn del Vidre de Palau-solità. Foto: 1983 Arxiu Gavin.
Així tenim: Santa Maria de Palau i Sant Genís de Plegamans (al costat del castell), com les dues esglésies reconegudes que, endemés, van ser parroquials (actualment n’hi ha una església nova dita “Sant Genís”). Una desconeguda Santa Margarida, al sud, prop de Can Boada vell i de l’Hostal del fum i una oblidada que havia estat dedicada a Sant Joan Baptista, al nord.
I arribem a la comanda dels templers i la capella de Santa Magdalena, actualment utilitzada com a magatzem i galliner d’una masia. Tot i que en 1949 va ser declarada “Bé cultural d’interès nacional” es troba en un estat molt penós.
Santa Magdalena on va ser-hi la comanda templera de Palau. AGC, 2021.
En 1126 es jura el testament de Ramon Mir a l’altar de Sant Joan de Santa Perpètua de la Moguda. Aquest Ramon Mir era el vassall més important dels Moncada i devia ser el fill d’Adalenda, ja que entre els molts béns que té, n’hi ha varis a Palau que deixa al seu fill Pere que es farà dir “de Palau” i serà el nou castlà dels castells de Montcada i Sentmenat. Ramon Mir donava, en primer lloc, a Santa Maria de Palau el sagrer, horts i cases de Sant Joan més els delmes de Sant Genís de Plegamans i el mas Rovira amb el seu molí.[7]
Entorn de la riera de Caldes des de Santa Magdalena. AGC, 2021.
És la època en que les ordes religiós-militars s’introdueixen a la Península. A Catalunya i Aragó ho fan amb un ampli recolzament de comtes, reis i nobles. Al testament de Ramon Mir de 1126, un dels testimonis és Berenguer de Rovira que també apareixia a l’acta de consagració de Santa Maria de Palau (1122) com a posseïdor d’un alou al sud, en una zona entre la riera de Caldes i el lloc de Gallecs. Pere de Palau donarà el seu patrimoni a l’orde dels templers. Pere de Rovira, també va posar a disposició d’aquesta orde la propietat de la Rovira que esdevindria, amb les donacions de Pere de Palau, la comanda templera de Palau. Pere de Rovira arribaria a ser primer mestre provincial de l’orde.[8]
Un dels béns més preuats és l’ús de l’aigua. En 1140, Sant Cugat i Adelaida de la Torre (Bernat Arnau de la Torre era un altre dels testimonis del testament de Ramon Mir), estableixen i donen dret de prendre aigua pel molí i alou de la Rovira que tenen conjuntament amb Santa Maria de Palau.[9]
Pou antic ara clausurat a Santa Magdalena de Palau.
En 1157 Alamanda amb els seus fills Guillem i Guilleuma venia els drets d’agafar aigua del seu molí “Castelon” a Palau-solità a Bernat Berenguer i Pereta per quaranta sous, una quantitat important.[10]
Tornant a 1140, Guilla, que deuria ser una germana dels Rovira, ven al Temple una vinya a Palau i en 1153 ho farà Guillem Arnau de la Torre. En 1162 l’alou del Temple ja és citat al límit de ponent d’un alou a la Boada.[11] Justament el lloc on es troba la capella dels templers de Palou, Santa Magdalena, convertida actualment en magatzem de trastos vells d’una granja i en galliner.
Santa Magdalena en estat ruinós.
Deixarem per un altre dia parlar dels templers, amb les seves llums i ombres, però també amb la horrible manera amb la que van acabar amb molts d’ells a França. De moment deixem constància de la manca de cura d’un “patrimoni d’interès nacional” que forma part de la història de totes i tots.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-12-2021
Als soldats de tantes guerres, enviats a morir per les ambicions d’altres.
——————————————————————————————————————–
[1] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 23
[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCVII
[3] Pladevall, A. i d’altres (1991). Catalunya Romànica. Enciclopèdia catalana. Tomo XVIII. El Vallés occidental i oriental, p. 128
[4] Miret i Sans, J. (1914) “Los noms personals i geogràfics de la contrada de Terrassa en los segles Xè i XIè” Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, boletín n. 56
[5] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó (ACA) segle XI, de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, vol. 48, n. 111
[7] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 578
[8] Vilaginés i Segura, Jaume (2007). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
[9] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 777
[10] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 51, n. 1020
[11] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 763 (1140), vol. 51, n. 959 (1153) i n. 1089 (1162)
Terra, aigua i racons 