Sant Bartomeu de la Quadra de Molins de Rei (Baix Llobregat)

Aquesta setmana esta dedicada a Esglésies i a Ermites

Sant Bartomeu de la Quadra és una urbanització que pertany al terme municipal de Molins de Rei. Està situat dins la serra de Collserola, en un coll entre la riera de Santa Creu i la riera de Vallvidrera. El nucli se situa en una cota mitjana de 150 msnm. L’any 2011 eren 271 els seus habitants. Se celebra la festa major per Sant Bartomeu, el 24 d’agost.  Al nucli s’hi accedeix mitjançant la carretera de Molins de Rei a Vallvidrera.

Us passo dades de la seva història:

• A partir del segle IX el nucli de Sant Bartomeu apareix sota el nom de “La Quadra de Sant Bartomeu” en diferents documents del Cartulari de Sant Cugat i l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En aquests s’indica que el nucli tenia església, casa rectoral i cementiri. Algunes de les cases situades a l’entorn de l’actual església (erigida en el mateix lloc que l’anterior) mostren exemples de panys de paret construïts en opus espicatus, fet que denota un origen molt antic d’aquestes.
• A banda del nucli proper a l’església en l’entorn existeixen diverses cases de finals del segle XIX.
• Tot i pertànyer al desaparegut municipi de Santa Creu d’Olorda, el creixement del lloc és estretament lligat amb la fixació de primeres residencies i llocs d’estiueig dels habitants de Molins de Rei.
• Degut a la divisió del municipi de Santa Creu d’Olorda, l’any 1916, el nucli fou incorporat a Molins de Rei.
• A partir de la dècada de 1960 és quan Sant Bartomeu assoleix les dimensions i densitats actuals.
• L’aprovació del Pla General Metropolità de 1976 d’implantació de nous habitatges restà paral•litzada.

L’església parroquial de Sant Bartomeu de la Quadra, esmentada el 1143 com a Sant Bartomeu d’Olorda, va ser enderrocada el 1936. Amb les mateixes pedres es va construir un nou temple el 1947, d’una nau, amb campanar de torre quadrada. El 1868 fou erigida en parròquia independent.  L’església antiga, segurament romànica, va ser destruïda pedra per pedra el 1936. Segons antigues fotografies, l’edifici era d’una nau capçada per un absis semicircular, tenia una absidiola a tramuntana, un porxo a migdia i la porta duia la data del 1636. Se’n conserven quatre capitells de tradició preromànica.

L’església conservava un retaule gòtic dedicat a sant Bartomeu, del segle xv, amb escenes de la vida i martiri de l’apòstol. Desaparegut el 1936, algunes taules són actualment al Museu Diocesà de Barcelona. Els altres retaules, el del Roser i el de Sant Isidre, dels segles xvi i xvii, juntament amb alguns quadres, també desaparegueren el 1936. Així mateix, aleshores es va perdre el fons documental de la parròquia. El 1947 es va inaugurar l’església actual, construïda amb la pedra de l’església enderrocada, al mateix lloc i orientada com ho era la vella, també d’una sola nau; després s’hi afegí l’altar del Santíssim, el campanar i altres dependències.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies del Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero

L’església vella de Sant Martí de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental)

Aquesta setmana esta dedicada a Esglésies i a Ermites

L’església vella de Sant Martí és un edifici d’estil gòtic amb influències del renaixement situat al terme municipal de Cerdanyola del Vallès, construït entre els segles XVI i XVII.

Us passo la seva història:

• La primera església de Cerdanyola dedicada a Sant Martí de Tours es va edificar al segle XI i es trobava al mig la serra de Collserola, prop de la masia de Can Coll.
• Durant segle XVI els pagesos de la zona, que vivien principalment en masos establerts a la plana del Vallès, van proposar construir una nova església a la plana, ja que la de Collserola es trobava en mal estat i quedava molt lluny dels masos, pel que es va decidir desmuntar l’església de Collserola per construir l’església Vella de Sant Martí.
• Es va encarregar l’obra a Pere Pomes, mestre de cases, qui va aprofitar les pedres de l’antiga església romànica per a la construcció.
• Aquesta església fou edificada el 1594 degut a l’empenta donada al món rural.
• El poblament de Cerdanyola va córrer vers el pla on es trobaven les terres més fèrtils. Això va fer necessari el trasllat de l’església de Sant Martí a un lloc equidistant de gairebé totes les masies disperses pel terme.
• Aquest lloc fou establert entre el castell i el torrent dels Gorgs arran del camí de Sant Cugat.
• El 1795-1799 es van realitzar les obres de la sagristia i de les campanes.
• Durant la guerra contra França l’edifici va patir molts desperfectes i durant la Guerra Civil espanyola va ser utilitzada com a lloc d’afusellament i enterrament per sectors incontrolats del bàndol republicà.
• L’església va estar en funcionament fins a principis del segle XX, quan es va deixar el culte al construir-se una nova església parroquial al centre de la vila.
• El 1946 l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès va comprar l’església, i va enderrocar la rectoria per ampliar el cementiri municipal.
• El 1990 es va trobar a la volta de sota del cor un dels conjunt de pisa i terrissa dels segles XVI i XVII més importants de Catalunya.
• Algunes de les peces estan exposades al museu Ca n’Ortadó.

És una església de planta en creu llatina, absis i dues capelles laterals a cada costat. La façana està emmarcada per un frontó amb motllures.

La porta d’entrada és d’arc de mig punt i està coronada per un fris i un frontó triangular que es sustenta en columnes.

A un dels costats laterals hi ha el campanar, adossat, de planta octogonal i coronat de cimbori.

L’últim pis del campanar està obert i està acabat amb merlets.

El campanar i la nau es van reformar durant el segle XVIII, cobrint l’absis amb un gran retaule barroc i canviant la decoració interior.

L’església vella de Sant Martí forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies del Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Creu de Creixà de Piera (Anoia)

Aquesta setmana esta dedicada a Esglésies i a Ermites

Santa Creu de Creixà esta en un petit turonet de la Urbanització de Can Canals de Piera.

Us passo la seva història:

• La primera documentació que fa referència a l’església data de 1018 i 1063.
• Posteriorment, consten registres dels anys 1181 i 1196 de donacions a favor de l’església de la Santa Creu de Creixà.
• Fins al segle XV va ser sufragània de Santa Maria de Piera, quan, per proximitat, va passar a ser-ho de Sant Jaume Sesoliveres.
• L’any 1571 el pintor vilafranquí Jaume Huguet va elaborar un retaule per l’interior que es va perdre.

Capella originalment de planta rectangular i una sola nau. L’església de la Santa Creu ha sofert molts canvis al llarg de la seva història. L’any 1691 es van construir els altars laterals i es va fer un allargament de la nau rectangular. La nau va ser coberta amb una volta de canó i reforçada amb un arc toral en la trobada entre la part antiga i la nova.

L’absis semicircular està situat a la façana est i està arrebossat amb morter de calç. A la façana oest hi ha la porta principal adovellada i de doble arquivolta. El campanar d’espadanya està format per dues obertures i se situa al cos de la nau, la campana va ser robada durant la Guerra Civil. La coberta general es resol a dues aigües. Totes les teulades, la de la nau i de l’absis, són de teula àrab.

L’any 1985 es va dur a terme la restauració de l’església, a iniciativa dels diversos veïns de Piera les barriades de Can Canals de Masbover i la Fortesa, Es va centrar en l’enderroc de la masia annexa, propietat dels marquesos de Monistrol, (actualment les vinyes son propietat de la familia de vins i caves SUMARROCA) i el repicat de les pedres interiors i del fris.

Al museu de les caves Marquès de Monistrol hi ha una pica baptismal romànica molt desgastada que prové d’aquesta església. És quasi esfèrica i no presenta cap mena de decoració.

Cada segon diumenge de maig es realitza l’aplec de la Santa Creu, amb l’objectiu de restaurar l’església i recuperar la festa de la benedicció del terme, antigament celebrada el 3 de maig.

Viquipèdia

Santa Creu de Creixà és una obra que forma un conjunt amb dues masies i està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Text: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Sadurní del Pla d’Avinyó (Bages)

Aquesta setmana esta dedicada a Esglésies i a Ermites

Sant Sadurní del Pla a 800 m al sud-oest d’El Morisco,

des del Alzinar de Sant Martí si pot anar hi, municipi d’Avinyó.

Us passo la seva història:

• L’església de Sant Sadurní no arribà mai a ésser església parroquial; situada molt a prop de Serraïma (esmentat el 1003).
• L’església de Sant Sadurní no és documentada fins a l’any 1345.
• L’any 1784 l’edifici fou destruït per un llamp.
• Refet el 1787 tal com consta en una làpida sobre la porta del mur frontal i que diu: “Flumen e caelo delapsum die 22 julii anno 1784 hanc domun dirvit: quam majori pulchritudine et magnitudine gens avinionis reparavit anno 1787 pastore Dno. Dn.Fraco. Sarmentero”.
• L’any 1936 fou cremada i ensorrada la volta i des de llavors resta abandonada.

És una església inicialment romànica i modificada durant el segle XVIII.

Presenta encara indicis de l’estructura primitiva formada per una església d’una sola nau coberta amb volta de canó

i coronada a llevant per un absis semicircular coberta a quart d’esfera.

La porta original segurament s’obria al mur de migjorn; avui en aquest mur hi ha una petita capella que feia de sagristia.

El temple fou sobrealçat al segle XVIII i es decorà l’interior en estil neoclàssic;

a més, es va arrebossar el parament extern i intern.

L’aparell de l’església romànica que encara es conserva és fet amb blocs de pedra disposats en filades i a trencajunt.

Sant Sadurní del Pla és una obra d’Avinyó protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies del Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Marçal de Relat d’Avinyó (Bages)

Aquesta setmana dedicada a Esglésies i a Ermites

Sant Marçal de Relat si pot arribar per la carretera d’Avinyó a St. Feliu Sasserra, km 58,7 cal seguir la pista de mà esquerra, al poc veurem l’ermita a peu de la pista dins del municipi d’Avinyó.

Us passo la seva història:

• Per les restes de Ceràmica trobades a l’entorn de l’església de Sant Marçal així com les tombes de fossa són, juntament amb les notícies documentals, testimonis per a afirmar que la primera església de Sant Marçal era romànica.
• Des del 951 és documentada com a parròquia i com tot el lloc de Relat passà dependre del monestir de Ripoll per donació de la família Lluçà.
• Al segle XVII l’església deixa d’ésser parròquia i esdevingué sufragània de Santa Eugènia de Relat.
• El temple romànic fou molt transformat: la volta fou substituïda per una de gòtica, l’any 1775 fou substituït l’absis per un presbiteri quadrat, fou oberta la porta de ponent i erigit el campanar de torre.

Església d’una sola nau, sense absis, mancada totalment d’ornamentació i amb la façana a ponent,

façana on s’obre una porta central d’arc de mig punt amb grans dovelles

i sobre la qual hi ha una petita finestra de simple esqueixada i amb un arc de mig punt monolític.

El campanar és a ponent de l’edifici i és de planta quadrada i format per dos pisos amb obertures d’arcs de mig punt.

Sant Marçal de Relat és una església del municipi d’Avinyó protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell Vell de la Manresana de Sant Ramon (Segarra)

El castell de la Manresana és un edifici al cim del turó al vessant del qual s’assenta el poble de la Manresana, que actualment és una entitat de població del poble de Sant Ramon.

El topònim de la Manresana podria fer creure en la pertinença d’aquest castell al comtat de Manresa però sembla indubtable que formà part de la xarxa castellera del comtat de Berga.

 Us passo la seva història:

• Les primeres referències conegudes del castell es troben en dues convinences establertes l’any 1066 entre Eribau de Llobera, fill d’Amaltrud (germana del bisbe i vescomte Eribau d’Urgell), i el castlà Ramon, fill d’Oruça. Els Llobera, senyors del veí castell de Portell, senyorejaven també el terme, en un primer moment sota l’alt domini dels comtes de Cerdanya.
• Aquest alt domini es documenta entre l’any 1072 i el 1095, en que el vescomte Guerau II Ponç de Cabrera prestà jurament de fidelitat al comte Guillem I de Cerdanya pel castell de la Manresana, que devia tenir infeudat juntament amb altres castells.
• Es coneixen alguns dels castlans del terme durant el segle XII, com Guerau de Manresana, que el 1183 signà el testament de Berenguer d’Alta-riba. Ben probablement aquest territori fou ocupat abans pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I el Vell que el degué cedir al de Cerdanya.
• Durant aquest període de conquesta de terres lleidatanes als musulmans, es construïren diverses torres manresanes com és el cas de les de Linyola (davant Balaguer), Juneda, Vallferosa i la Manresana (Prats de Rei) entre d’altres. Aquest castell de la Manresana no esdevingué solament una torre si no que prengué estructura castellera.
• Entre finals del segle XII i principis del XIII probablement el monestir de Poblet degué tenir algun tipus de senyoriu sobre aquest castell segons referències documentals. Amb tot, la plena jurisdicció del castell pertanyia als comtes-reis.
• El castell passà dels Llobera als Ribelles abans de mitjan segle XIII i, finalment, el 1247, els Messina el compraren a Arnau i Bernat de Ribelles.
• En el fogatjament del 1365-1370 figura l’assentament de la Manresana dins la vegueria de Cervera i en possessió del noble Bertran (o Bernat) de Meçina (també Messino i Messina).
• El 1379, Elionor de Messina es casà amb Hug de Copons senyor del Llor.
• Durant la guerra de la Generalitat contra Joan II regia la senyoria de la Manresana Hug de Copons i Calders qui casà (1462) amb Beneta de Gualbes i de Casanova i prengué partit contrari al monarca; aquest acabà confiscant-li els béns incloent castell, poble i terme de la Manresana i en la capitulació de Barcelona de l’octubre de 1472 consta el lliurament del “castell i lloc de la Manresana” a Joan de Cardona (conegut també com el Bastard de Cardona), fet ratificat per Ferran II el Catòlic el 1479.
• Les següents evidències documentals les trobem en el segle XVI com a possessió dels Copons (Carles de Copons senyor de la Manresana).
• L’any 1767el rei Carles III d’Espanya concedí el títol de marquès de la Manresana a Ramon Ignasi de Copons i d’Ivorra, baró de Sant Vicenç dels Horts i senyor de la Manresana, el qual també era vescomte de Mont-ros.
• L’any 1867 Ramon de Sarriera de Copons i de Pinós era el cinquè marquès de la Manresana i successor de la casa de Copons, constant documentalment que el senyoriu d’aquest terme no era reversible a la corona i era de clara propietat particular.
• Els Copons senyorejaren el castell fins a l’abolició de les senyories jurisdiccionals, a començament del segle XIX.

Les restes del castell estan força modificades per afegitons realitzats el segle XVIII si bé la construcció és bàsicament de l’època i estil del gòtic tardà. És una edificació de planta rectangular on hi destaca, a la banda nord, una torre de planta octogonal.

Està realitzada amb carreus regulars de mitjanes dimensions a la part inferior de la façana sud i paredat a la resta dels murs, coberta a dues aigües i estructurada amb planta baixa, dues plantes superiors i golfes.

Les restes que poden pertànyer al moment més antic de la fortalesa, no abans del segle XIII, es troben a la part inferior: Una sèrie d’arcs apuntats fets amb dovelles ben caironades, dos els trobem al mur oest i un altre més gran al mur septentrional. Aquests arcs formen part del gruix del mur i corresponien a les cambres que hi devia haver a la planta baixa de l’edifici.

Unes restes de volta de guix i rajola feta al segle XVIII i parets de maçoneria arrebossada cobreixen i dificulten l’observació de l’estructura original. No es descarta trobar, en el futur, estructures corresponents al moment del seu origen, al segle XI.

El Castell Vell de la Manresana és un monument declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text del Blog : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ca n’Amat de Les Farines o can Ribes de Les Fonts de Terrassa a Terrassa (Vallès Occidental)

La masia de Ca N’Amat de Les Farines o can Ribes esta al final del carrer del camí de ca n’Amat en Les Fonts de Terrassa.

Us passo la seva historia:

• Està documentada des del segle XV, ja que en el fogatge de 1455 la trobem com a Matha Sobirà.
• Un segle després, en el fogatge de 1558 apareix com a propietari Joan Amat de l’Avallà.
• Més endavant serà coneguda com Ca n’Amat de les Farines.
• A principis del segle XX la masia fou adquirida per la família Ribes, que feren construir un nou mas al costat, el 1906, per l’arquitecte Lluís Muncunill.

Actualment es porta a terme bodes i els seus banquets.

Terrassa digital donava la informació sobre la renovació d’aquesta masia:

https://terrassadigital.cat/es-reobre-al-public-la-masia-de-ca-namat-de-les-farines-despres-de-ser-restaurada

Recull de dades del Blog de Joaquim Verdaguer  i per més informació podeu accedir a :

http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2017/08/masia-de-ca-namat-de-les-farines-o-can.html

La masia de Ca N’Amat de Les Farines o can Ribes amb el seu conjunt està declarat patrimoni històric de Terrassa.

Adaptació del Text al Blog : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Jaume de la Manresana de Sant Ramon (Segarra)

Setmana dedicada a Esglésies i Ermites

Sant Jaume és una església que va ser la parròquia del terme del castell de la Manresana, documentat des del 1066.

L’església esta en la plaça de Sant Jaume, és al mig del nucli de la Manresana, que forma un sol nucli urbà amb Sant Ramon.

L’actual església es va construir l’any 1742, tal com indica una placa de pedra ubicada a la façana principal, damunt de la porta d’accés, tot i que conserva a la part baixa dels murs nord i est restes de l’antiga església romànica.

En concret a la part baixa del mur nord i el mur absidal fins a una alçada d’uns dos metres. Això ens permet deduir que originàriament era un edifici d’una sola nau, potser coberta amb volta de canó, amb un absis semicircular aixecat sobre un alt sòcol.

Pel que fa a l’església conservada actualment, data del segle XVIII, està realitzada amb paredat, exceptuant els extrems de l’edifici, amb absis recte i coberta a dues aigües.

A la façana principal hi ha la porta d’accés amb llinda superior i brancals decorats i amb la presència a la part superior d’una placa ovalada adossada amb una altra de quadrada, on apareix una inscripció, molt malmesa a causa de l’erosió, on es pot llegir l’any de construcció de l’edifici, l’any 1742.

Per damunt, hi ha una fornícula en forma de petxina a la part superior on al seu interior hi ha una imatge romànica del patró de l’església, Sant Jaume, molt malmès a causa de l’erosió de la pedra.

Finalment, a la part superior de la façana s’obra una rosassa per il·luminar l’interior del temple.

Adossat a la dreta de la façana principal, hi ha situat el campanar de torre de base quadrangular, amb la presència als cantells de la part superior d’un rebaix que comporta una estructura octogonal, amb la presència de quatre obertures amb arc de mig punt rebaixat per les campanes, coronat per una balustrada superior realitzada amb maó.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text del Blog : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Joan dels Cans de Sant Mateu de Bages (Bages)

Setmana dedicada a Esglésies i Ermites

Cal situar-se a la carretera de Salo (BV-3002) al km. 10,5, passat el pont ctra. nord 500 m i camí N-E 500 m , municipi de Sant Mateu de Bages.

L’església de Sant Joan de Cans està situada a uns 500 m de la casa del mateix nom, enmig de camps de conreu.

És un edifici de reduïdes dimensions que presenta una sola nau (8’25 x 4’20 m) amb absis semicircular llis i sense cap mena d’obertura, ja que la finestra de doble esqueixada ha estat cegada. La nau és coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i l’absis amb volta de quart d’esfera. En època moderna va ser ampliada amb una capella lateral al mur de migdia que sobresurt poc a l’exterior. La portalada d’arc de mig punt que s’obre en aquest mateix mur porta la data de 1600. Té un campanar d’espadanya simple que s’alça al mur de ponent.

Viquipèdia

Sant Joan dels Caus és una església del municipi de Sant Mateu de Bages (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text del Blog : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Antoni dels Arcs de les Sogues de Bellvís (Pla d’Urgell)

Setmana dedicada a Esglésies i Ermites

Viquipèdia

L’Església de Sant Antoni dels Arcs esta a peu de la carretera dins del petit poble, en el municipi de Bellvís (Pla d’Urgell).

Us presento la seva història:

• Sant Antoni és l’església parroquial del poble d’Els Arcs. Fou realitzada durant el segle XVIII, encara que al llarg dels anys ha sofert algunes reformes i actualment es troba molt restaurada.
• Aquesta església fou construïda amb l’ajuda dels veïns del poble i actualment són ells, juntament amb el bisbat, els que s’ocupen de les necessitats de l’església.
• Al segle XII era filial de l’església major de Balaguer. Ara depèn del Poal.

Sant Antoni és una església d’una nau, amb façana de gust neoclàssic, si bé els florons i corbes del cos superior recorden encara al barroc.

El campanar és al mur est, té forma quadrada i la part superior és acabada amb una espècie de pinacle.

L’obra és de pedra, i les façanes són arrebossades excepte els angles i la part superior de la façana, de pedra vista. La capçalera és plana.

Damunt la porta hi ha la data de 1792 i el rellotge de sol, col·locat damunt el finestral circular de la façana, té la data de 1778.

Sant Antoni dels Arcs és una església del poble dels Arcs, al municipi de Bellvís (Pla d’Urgell) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text del Blog : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero