Xemeneies d’arreu de Catalunya – 4ª Part #

Avui us presento dos articles

Molt dels antics arquitectes, sobre tot de principis del segle XX, destacaven molt la bonica construcció de les xemeneies, amb ceràmica i fent formes diverses i amb l’estètica del edifici; no és com actualment que ja les posen en la majoria del casos, de sèrie.

Avui us passo 15 exemples de xemeneies que m’han cridat l’atenció, situades en  antigues mansions senyorials, fabriques, masies, cases senzilles, xalets … d’arreu de Catalunya, sigui en l’interior i a prop de la costa :

Text i Fotografies : Ramon Solé

Nota : No indico la ubicació perquè són en edificis privats.

Fàbrica de tèxtil Guardiola de Terrassa

Avui us presento dos Articles

Fotografia : Viquipèdia

L’antiga fàbrica tèxtil Guardiola, de tints i acabats, era una de les més grans de la ciutat i comptava amb quatre calderes i dues xemeneies.  També, es coneixia la fàbrica tèxtil, com a Montset i Guardiola.

Actualment forma part de les instal-lacions de l Sociosanitari i altres dependències de l’hospital de la Mútua de Terrassa.

S’han conservat els porxos de l’entrada a la fabrica i una de les dues xemeneies.

Xemeneia de maó troncocònica, amb base quadrada i fust coronat amb un potent collarí motllurat que recolza sobre dentells i protegida amb cercles metàl·lics.

Té una alçada total de 45 m i un diàmetre de 4 m a 2,8 m des de la base fins a la corona.

Per a més informació i dades històriques podeu visitar el bloc :

http://jplananieto.blogspot.com/2017/07/vapor-monset-i-guardiola.html

Un cartell recorda la data de la inauguració del centre de la Fundació Vallparadis i posteriorment va passar a Mutua Terrassa.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Terrassa i Altres

Adaptació al Text  i Fotografies : Ramon Solé

Cartoixa de Montalegre de Tiana

Avui us presento dos articles

Entrada per la carretera de la Conreria de Tiana o Badalona a Mollet del Vallès.

Us passo la seva llarga historia :

  • L’any 1247 ja hi ha notícies de l’existència en aquest indret del convent femení de Montalegre, construït per acollir una petita comunitat femenina de monges agustines.
  • El convent s’edifica en un solar donat pels senyors feudals de la família Campsentelles.
  • El dia 31 de juliol de 1250, el bisbe de Barcelona puja a Montalegre i beneeix la capella del convent de Montalegre.
  • El 1286 el monestir va rebre una donació generosa gràcies a Ramon de Sentmenat, senyor de Campsentelles, i de la seua muller.
  • Tot i així, l’any 1362, a causa de la soledat i aïllament del lloc on es trobava el convent, la comunitat decidí traslladar-se a Barcelona, a l’indret on actualment hi ha l’església de Santa Maria de Montalegre de la Casa de la Caritat de Barcelona.
  • El 1399, s’hi instal•la un grup d’ermitans, entre ells Arnau de Torrevella.
  • El conjunt monàstic va passar per diversos compradors fins que l’any 1409 el va adquirir l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
  • L’any 1415 la necessitat de diners de l’Hospital, el va fer vendre el monestir.
  • Els cartoixans de Vallparadís (Terrassa) s’establiren el 1415 a l’antic priorat femení de Montalegre, mentre construïen al seu peu un monestir.
  • Els cartoixans de Sant Pol (Maresme) s’hi reuniren el 1434, any en que es començà a construir el monestir actual, que tingué la seva màxima esplendor als segles XVII i XVIII.
  • El 1441 adquirí el domini sobre Tiana.
  • Les obres finalitzaren l’any 1463. Les obres foren dirigides per Joan de Nea, monjo de Portaceli, procurador i ecònom de Montalegre entre 1423 i 1459.
  • La desamortització feu que s’abandonés definitivament el 1835.
  • El 1901 s’hi instal•là una comunitat de cartoixans francesa, després d’adquirir totes les terres.
  • Després de la Guerra Civil s’establí una comunitat de monjos catalana, en la qual s’instal·là el seminari menor de la diòcesi.
  • Aquest seminari va tancar el 1998 per la seva inviabilitat econòmica.

Fotografia – Generalitat de Catalunya

Conjunt d’edificis religiosos dividit en tres sectors. El primer està habitat per conversos, amb porteria, fusteria i al tres dependències. El segon té dependències comunes, com l’església, bastida el 1415-63, gòtica, amb un portal afegit el 1625, el menjador, la sala capitular i les capelles entorn un petit claustre. El tercer sector és el destinat a la vida eremítica, està format per dos grans claustres amb 30 cel·les al voltant.

Església format per una sola nau alta i esvelta, de 35,40 m de llarg per 8,4 m d’amplada. No presenta capelles laterals, com mana la norma dels cartoixans. La nau està coberta amb tres voltes de creueria ogivals i el presbiteri amb una volta d’arestes que conflueixen en una clau, Dos fragments de mur i una reixa separen el cor dels cartoixans i el dels aliens a l’orde. A l’esquerra de l’absis hi ha la sagristia i, al fos del presbiteri s’obre el Sagrari. La porta principal del temple és d’estil gòtic, molt ben treballada, amb arquivoltes molt fines i dos pinacles adossats al mur que la flanquegen.

Gran Bassa d’aigua de Mina i conrreus

La cartoixa consta de tres claustres, el més antic és el més petit i es comunica directament a l’església, és quadrat, de 17,5 m de costat, amb sis arquets a cadascun d’ells, suportats per columnes cilíndriques, amb basa i capitell octogonals, sense escultura. Els arcs estan agrupats de tres en tres sota un arc exterior. Les voltes són ogivals amb arestes vives. El claustre central mesura 53,7 m de costat i l’últim fa 53,7 m x 46,5 m. Ambdós presenten columnes i voltes similars a l’anterior. Estan envoltats de cel·les individuals, que encara que molt senzilles presenten una petita sala amb xemeneies, una alcova, menjador, lavabo i jardí. Es combina la pedra dels elements arquitectònics amb el maó dels murs. Entre els dos claustres hi ha una torre de defensa medieval, restaurada, procedent de la primitiva construcció.

Fotografia Generalitat de Catalunya

Torre de defensa de planta rodona que possiblement pertanyia a una antiga masia. Actualment forma part de les dependències de la Cartoixa de Montalegre. Modificada a la seva part superior amb uns acabats i una teulada d’èpoques més recents. Conserva la corsera i diverses espitlleres.

Per a mes informació podeu accedir a aquest enllaç :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cartoixa_de_Montalegre

 

Recull de dades : Generalitat de Catalunya i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Generalitat de Catalunya i Ramon Solé ( Arxiu Rasola)

Xemeneies d’arreu de Catalunya – 3ª Part #

M’he trobat al fer fotografies d’edificis en aquest últims anys per aquest Blog, un dels aspectes mes destacables per mi ha sigut la Xemeneia o les Xemeneies de la seva estructura.

Molt dels antics arquitectes, sobre tot de principis del segle XX, destacaven molt la bonica construcció de les xemeneies, amb ceràmica i fent formes diverses i amb l’estètica del edifici; no és com actualment que ja les posen en la majoria del casos, de sèrie.

Avui us passo 22 exemples de xemeneies que m’han cridat l’atenció, situades en  antigues mansions senyorials, fabriques, masies, cases … d’arreu de Catalunya, sigui en l’interior i a prop de la costa,  i algunes d’avui són molt senzilles :

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Nota : No s’indica ubicació perquè són en edificis privats.

Casa Milà o La Pedrera de Barcelona – 1ª Part #

L’empresari Pere Milà i Camps va encarregar la construcció de l’edifici a l’arquitecte Antoni Gaudí en l’any 1906.

Aquest edifici portaria el cognom del  seu propietari, casa Milà.

La façana de l’edifici simula el mar en moviment, on les onades juguen amb les algues de ferro forjat que són en realitat els balcons i que van ser dissenyades en gran part per Josep Maria Jujol.

En el temps va ser batejada despectivament com La Pedrera, nom popular pel qual és coneguda fins avui internacionalment, mes que casa Milà.

L’antiga residència dels senyors Milà, actualment acull un gran espai d’exposicions.

Cal destacar les golfes, de 800 m2, que Gaudí va concebre de forma independent a la resta de l’edifici.

Antigament hi havia els safareigs i actuava com a regulador tèrmic, aïllant l’edifici de temperatures extremes.

L’any 1953 aquesta darrera planta de La Pedrera va ser remodelada per l’arquitecte Francisco Barba Corsini, qui va crear tretze apartaments de lloguer, d’estètica moderna i allunyats del projecte gaudinià.

L’edifici va ser adquirit, el 1996, per la Caixa Catalunya, se li va retornar el seu aspecte original.

El terrat es d’una coberta insòlita i carregada de força artística, se situen els diferents elements: badalots o caixes d’escala, torres de ventilació i xemeneies.

De formes dinàmiques i simbòliques de lliure interpretació,

es corresponen amb una funció utilitària preconcebuda.

Aquests elements són tractats amb trencadís de ceràmica, pedra, marbre i vidre, una meravella arquitectònica.

Per a mes amplia informació sobre La casa Milà podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Mil%C3%A0

Casa Milà o La Pedrera, en l’any 1984 fou declarada Bé Cultural del Patrimoni Mundial per la UNESCO.

 

 

Recull de dades : Fundació La Pedrera, Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Xemeneies d’arreu de Catalunya – 2ª Part #

M’he trobat al fer fotografies d’edificis en aquest últims anys per aquest Blog, un dels aspectes mes destacables per mi ha sigut la Xemeneia o les Xemeneies de la seva estructura.

Molt dels antics arquitectes, sobre tot de principis del segle XX, destacaven molt la bonica construcció de les xemeneies, amb ceràmica i fent formes diverses i amb l’estètica del edifici; no és com actualment que ja les posen en la majoria del casos, de sèrie.

Avui us passo 20 exemples de xemeneies que m’han cridat l’atenció, situades en  antigues mansions senyorials, fabriques, masies, estacions de tren… arreu de Catalunya, sigui en l’interior i a prop de la costa :

Es important que a vegades mirem detalladament un edifici i podrem apreciar elements destacables d’aquest, com el cas de les Xemeneies.

 

Nota : No us indico el lloc on estan situades per preservar la intimitat de l’edifici majoritàriament privat.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Les Tres Xemeneies del Paral-lel de Barcelona

Les Tres Xemeneies estan ubicades al límit del districte de Sants-Montjuïc, les Tres Xemeneies son una construcció exempta que es troba flanquejat per les antigues oficines de Fecsa-Endesa al bell mig dels Jardins de les Tres Xemeneies, parcel·la delimitada per l’Avinguda del Paral·lel i els carrers de Cabanes, de Vilà i Vilà i de Palaudàries.

Les Tres Xemeneies són l’últim vestigi d’un complex industrial molt més gran avui desaparegut

.

Us passo la seva història :

  • La Sociedad Española de Electricidad, fundada l’any 1881, formava part d’aquelles instal•lacions destinades a la producció d’energia elèctrica que proliferaren a la rodalia de la ciutat al tombant de segle.
  • Les obres de la seva central tèrmica, ubicada a l’Avinguda del Paral•lel, s’iniciaren el 1883 a càrrec de l’enginyer Narcís Xifra i Masmitjà i del mestre d’obres Domènec Balet i Nadal.
  • Però no va ser fins al 1896, quan l’empresa ja es coneixia com Compañía Barcelonesa de Electricidad, que es construí la primera xemeneia.
  • Les altres dues serien construïdes el 1908 i el 1912 com a conseqüència de l’increment de la demanda.
  • L’any 1919 la central del Paral•lel, que el 1911 havia estat adquirida per l’enginyer canadenc Frederick Stark Pearson, fundador de “La Canadenca”, es convertí en l’escenari d’un dels principals capítols del moviment obrer català, la Vaga de la Canadenca.
  • A mitjans de la dècada de 1950, aprofitant els baixos preus del petroli, la central passà a emprar com a combustible fueloil.
  • El 1987 la central fou desmantellada per causes ambientals i de seguretat.
  • A partir de llavors, es procedí a l’enderroc de l’antiga central, a excepció de les xemeneies, que quedarien encaixades dins la nova seu social de Fecsa-Endesa, dins d’una parcel•la reconvertida en parc públic.
  • Les obres de reconstrucció i remodelació de la parcel•la es desenvoluparen entre 1988 i 1995 i anaren a càrrec del despatx “RGA arquitectes”.

Es tracta de tres construccions aïllades que han esdevingut una fita visual i el símbol identitari del barri de Poble Sec.

Cadascuna de les xemeneies mesura 72 m d’alçada i fins a 4 m de diàmetre.

Es tracta de grans construccions troncocòniques fetes íntegrament en maó vermell sobre basaments paral·lelipèdics del mateix material.

Els fusts de la xemeneia es troben en l’actualitat enfaixats amb anelles metàl·liques que contraresten les moltes esquerdes i pèrdues d’aplom causades per la degradació de llurs materials.

Les superfícies exteriors de les xemeneies no presenten cap ornamentació, més enllà del cornisament en forma de barbacana circular que corona la desembocadura de les xemeneies.

En l’actualitat, una escala metàl·lica recorre tota l’alçada de les xemeneies fins a arribar a una plataforma, també metàl·lica, als peus d’aquest cornisament.

Informació del canvi que actualment s’està portant a terme la construcció d’unes noves edificacions que envoltaran les Tres Xemeneies :

https://www.ara.cat/societat/Tres-Xemeneies-proxim-canvi-Parallel_0_2173582670.html

Les Tres Xemeneies és una obra eclèctica de Barcelona protegida com a Bé Cultural d’Interès Local

.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona, Fecsa-Endesa i Viquipedia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Xemeneies d’arreu de Catalunya – 1ª Part

M’he trobat al fer fotografies d’edificis en aquest últims anys per aquest Blog, un dels aspectes mes destacables per mi ha sigut la Xemeneia o les Xemeneies de la seva estructura.

Molt dels antics arquitectes, sobre tot de principis del segle XX, destacaven molt la bonica construcció de les xemeneies, amb ceràmica i fent formes diverses i amb l’estètica del edifici; no és com actualment que ja les posen en la majoria del casos, de sèrie.

Avui us passo 20 exemples de xemeneies que m’han cridat l’atenció, situades en  antigues mansions senyorials, fabriques, masies, estacions de tren… arreu de Catalunya, sigui en l’interior i a prop de la costa :

Es important que a vegades mirem detalladament un edifici i podrem apreciar elements destacables d’aquest, com el cas de les Xemeneies.

 

Nota : No us indico el lloc on estan situades per preservar la intimitat de l’edifici majoritàriament privat.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Torre de la Creu o dels Ous de Sant Joan Despí

La Torre de la Creu és un edifici d’estil modernista a Sant Joan Despí , construïda per Josep Maria Jujol entre els anys 1913 i 1916, situat en el Passeig de Canalies, 14,  està entre mig de l’estació de Tren i de Vil-la Elena.

És coneguda popularment és com : Torre dels ous, Casa dels ous, Torre Parellada, i originalment anomenada Torre Gibert.

Us passo la seva historia :

  • Es va projectar com a casa d’estiueig per encàrrec de la seva tia Josefa Romeu i Grau vídua de Gibert. L’encàrrec deixava llibertat a l’arquitecte llevat del fet que havien de ser dues cases parelles per als seus fills Joan i Lluís.
  • El projecte de la torre ser aprovat per l’ajuntament de Sant Joan Despí l’11 d’octubre de 1913.
  • La construcció es va aturar amb la primera guerra mundial, però es va finalitzar el 1916.
  • El procés de construcció va tenir una forta desviació pressupostària degut als constants canvis introduïts sobre la marxa per l’arquitecte. Com ja el va succeir a Roser Segimon a la casa Milà, on Jujol va col-laborar amb Gaudí, la propietària va tenir dificultats per a moblar-la en no tenir les parets rectes. Tot i el caràcter d’estiueig original, Josefa Romeu va acabar passant cada cop més temporades gràcies a la proximitat de l’estació del ferrocarril.
  • L’any 1966 l’arquitecte Lluís Bonet i Garí va reformar la torre i la va convertir en un edifici d’un únic habitatge. En aquest temps també es va reemplaçar l’original revestiment de les cúpules per un de gresite.
  • Als darrers anys l’edifici va estar destinat a equipament municipal de l’ajuntament de Sant Joan Despí.
  • El 2006 l’ajuntament el va cedir al Col-legi d’Arquitectes de Catalunya per establir-hi la seu de la seva delegació al Baix Llobregat.
  • 2015 és la seu de la Universitat de Barcelona.

L’edifici està format a base de la intersecció de cinc cilindres de diferents diàmetres i alçades, dividits per una eix que separa els dos habitatges que s’hi van instal·lar originalment. En aquest conjunt els dos cilindres més petits es van fer servir per les escales amb forma d’hèlix. Es tracta d’un dels pocs edificis d’obra nova de Jujol.

Mentre que el cos constructiu és d’una geometria molt clara —quasi simètrica— el teulat és d’un disseny força expressiu. Hi destaquen les emblemàtiques cúpules i xemeneies que li donen el nom popular de «Torre dels ous». Originalment es van ultimar amb una capa de mosaics de vidre trencat, i que fan referència als treballs que Jujol estava realitzant al mateix temps al Parc Güell.

Una creu de ferro forjat corona el punt més alt de l’edifici i li dóna el nom de «Torre de la creu». El contrast entre les dues parts de la construcció s’accentua pel color blanc de l’edifici, adornat només amb alguns pocs elements blaus —com les sanefes de l’entrada i dues cintes que segueixen tota la façana a l’altura del primer pis— i els mosaics policroms del teulat que al·ludeixen a formes del món animal o floral.

El jardí de la torre està tancat amb una reixa de ferro forjat i l’entrada a l’edifici està formada per un porxo amb dos arcs parabòlics que duen a les entrades dels dos habitatges. A l’interior es troben treballs de fusteria en els ampits de les portes així com de ferro forjat a les baranes de les escales molt delicats i d’un estil inequívocament personals de Jujol.

Entre els anys 2006 i 2008 el Col·legi d’Arquitectes va dur a terme una nova reforma de la torre a càrrec de l’arquitecte Josep Llovet, que va recuperar part de l’estructura original perduda en la darrera reforma. En aquest procés es va eliminar p.e. el sostre fals per restablir l’antic sostre de voltes entre bigues de ferro. També es va instal·lar un nou terra —semblant a l’original— en forma d’escaquer amb rajoles de color crema i gris.

Us passo un itinerari modernista per conèixer el patrimoni de Sant Joan Despí, podeu accedir a :

http://sjdespi.net/wca/ciutat-modernista/el-patrimoni-modernista/itinerari-modernista

Des del 22 de juliol de 2003,  La Torre de la Creu està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Sant Joan Despí

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Fàbrica de Can Torras i les dues xemeneies de Granollers

La Fàbrica de Can Torras, va ser fundada  per Pau i Francesc Torras, va ser una de les màximes exponents de la indústria tèxtil a Granollers.

La Fabrica va establir-se amb unes modernes instal·lacions, per aquelles èpoques,  al carrer de l’Aurora, on actualment hi ha la Rambla de Josep Tarradellas i on trobareu les dues antigues  xemeneies de la fàbrica.

L’emplaçament permetia estar a prop de l’estació del tren, per la rebuda o enviament dels teixits i altres materials.

El temps va passar i van morir els fundadors, la fàbrica fou dividida en dues fabriques :

Una d’elles, la va portar la direcció de fill de Frederic Torras, fill i hereu de Pau Torras, que fou coneguda com can Federico. Aquesta part va ser adquirida mes tard per Roca Umbert, que hi instal·là la seva filatura pròpia.

La segona,  ho van portar la saga familiar : Viuda de Joan Torras, fill i hereu de Francesc Torras, va ser gestionada pel fill i hereu de Joan Torras, Francesc Torras i Villà (que dóna nom al parc contigu) i el seu germà Paulí.

A la dècada de 1940, can Torras va canviar la raó social per Industrial Torras SA, essent propietat de la família Torras.

Al no disposar de filatura a Granollers, n’adquirí una a Guardiola de Berguedà. A Granollers disposava de les seccions de teixit, tint, blanqueig, acabats i manteniment; i s’hi fabricaven sarges, setens i teixits a quadres, entre d’altres productes. 

Can Torras no va poder aguantar i va tancar en 1988. Motiu per el qual es va edificar en la zona que havia ocupat la fàbrica.

A l’actual Rambla de Josep Tarradellas hi trobem les dues xemeneies de la fàbrica que encara es conserven, com a símbol de l’industria a Granollers.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Granollers

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé