Balneari de Vallfogona de Riucorb i la seva historia

El Balneari de Vallfogona de Riucorb està situat en la Ctra. Vallfogona-Montblanc a Vallfogona de Riucorb.

El balneari s’estén al llarg del riu Corb.

Us passo la seva història:

  • Fundat per Mn Miquel Piera Martí arran d’una visita per prendre les aigües conegudes des de 1850, amb el seu  germà Antoni.
  • El 1901 es féu el projecte i construcció del balneari, inici de la urbanització de xalets.
  • Entre 1913 i 1916, l’enginyer Miralles va fer  la nova carretera d’accés, de terra, i hi va haver la construcció del pont actual, fets que provocaren el creixement de la urbanització.
  • El 1929 es fa la renovació de les instal-lacions hidroteràpiques i l’ampliació de l’edifici.
  • Els anys 1941, 1951, 1961 hi hagué reformes projectades per J. M Ribes, J. M. Soteras i Joan Sellés.

Es van voler aprofitar les aigües mineromedicinals que brollaven en aquella zona. Està situat a un parell de quilòmetres de la vila, i hi trobem la Font Gran (o Pudenta) i la Font Petita (o Salada).

L’any 1901 es projecta i construeix el balneari i comença a funcionar amb gran concurrència de públic per tal de gaudir de les noves instal·lacions de dutxes, polvoritzacions, dutxes de vapor, etc. Paral·lelament es procedeix a la plantació del gran parc.

La seva ordenació va donar suport a les altres construccions posteriors i a la implantació de serveis públics.

Entre 1913 i 1916 es fa la nova carretera d’accés, es construeix el pont actual i es construeixen nous xalets a la urbanització (Xalet de la Verge de Montserrat, Xalet del Jardí…).

En una segona etapa del balneari (1921-36) es basteix un nou cos d’edifici i es modernitzen les sales d’hidroteràpia, cosa que fa tenir una nova embranzida en les obres de construcció de nous xalets i hotels.

Després del parèntesi de la guerra, l’any 1944 es posen en servei els nous xalets (Sant Miquel, La Salut, del Carme, Santa Teresa….) i es millora la instal·lació de captació i subministrament d’aigua corrent.

L’ús del balneari ve marcat per un descens en l’ocupació de les instal·lacions en els anys 60, que s’ha recuperat en els darrers anys, amb renovacions dutes a terme de manera continuada des del 1992.

L’edifici es construí seguint una estètica historicista. Molts elements evoquen l’arquitectura medieval, com la galeria amb arcs de mig punt.

J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

També presenta finestres esqueixades amb llancetes, de reminiscència gòtica, així com algunes obertures en forma d’espitllera.

Una edificació en forma de H, resultat de diverses ampliacions, acull les instal·lacions del balneari, restaurant, cuines, instal·lacions hidroteràpiques, etc.

A destacar el conjunt format pels xalets existents, una part important d’estil modernista o noucentista, l’Hotel Regina, el parc del Balneari, amb una petita presa on hi havia hagut un molí fariner, etc.

Tot això integrat en un ambient natural ben interessant.

A la capella del balneari hi destaca un Via crucis ceràmic que va elaborar el pintor, escultor i ceramista Maties Palau Ferré entre 1958 i 1959 per encàrrec del doctor Manuel Trens.

El Balneari de Vallfogona de Riucorb és un conjunt d’edificis del municipi de Vallfogona de Riucorb inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 34627206.jpg

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges antigues : Arxiu Rasola

La Font Picant d’Argentona i la seva historia

Avui us presentem dos articles

La Font Picant d’Argentona també se la coneixia com de Burriac o d’en Prats i no confondrà amb la Font Picant de Cabrera.

Esta situada al costat del carrer de can Cirés amb carrer Torrent de Mada, 1 a Argentona.

Segons la tradició o llegenda, diu així:

“La font es va descobrir per l’accident  d’un nen al caure a un pou i la seva mare va baixar a rescatar-lo però, quan va tornar a la superfície, estava marejada per la inhalació de gasos.

Es va veure que l’aigua del pou contenia gas carbònic i tenia un gust picant.”

Segons una publicació de l’any 1783, l’aigua es descobreix aquell any,

tot i que no és fins el 1842 que es fa una anàlisi i se’n fan públiques les seves propietats mineromedicinals, encara que fins llavors ja eren conegudes i utilitzades per la gent d’Argentona.

Les aigües mineromedicinals de mitjans del segle XIX més importants d’Argentona, foren les d’en Ballot que eren ferruginoses

i d’en Prats que eren bicarbonatades, i durant uns anys es van comercialitzar la seva aigua que es venia embotellada.

Arran d’aquestes dues fonts, l’any 1880 ja trobem dos balnearis a la població.

Antònia Ballot va obrir un balneari amb 60 habitacions que va acollir diferents personatges de la burgesia catalana, en l’any 1898 va tancar les seves portes.

També es va portar a terme la construcció del Balneari Prats per les mateixes dates.

El 1900, es va construir el passeig que va cap a la font picant i també el parc que l’envolta.

Antigament, hi concorria gent de tota la comarca, que passejava per la zona i hi passava els dies de lleure, tot gaudint de l’aigua picant de la font amb els típics anissos del poble.

I al lloc del balneari, es va edificar el xalet pel lloguer d’habitacions

i la planta embotelladora del Manantial Burriac, que va funcionar des del 1954 fins al 1974, una empresa va comercialitzar l’aigua de la font d’en Prat sota el nom de “Agua del Manantial de Burriac”.

Després, la font quedà en l’abandó, fins que l’Ajuntament la va adquirir a principis del segle XXI, la va restaurar i va convertir la zona en un parc públic molt concorregut actualment.

Us passo un treball d’uns alumnes de la UPC. on esta molt ven detallat i explicat tot el que fa referència a la Font Picant, amb el nom de “Proposta d’intervenció a la Font Picant d’Argentona” :

https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2117/99422/memoria.pdf?sequence=1&isAllowed=y

La Font Picant es va tornar a obrir a finals del 2010 després de portar tancada més de 35 anys, us passo un article sobre els actes realitzats :

https://www.capgros.com/maresme/argentona/argentona-celebra-la-reobertura-de-la-font-picant-amb-actes-populars_125265_102.html

Salta la polèmica dos anys desprès, per la contaminació per manganès de l’aigua, us passo un article de La Vanguardia sobre aquest tema:

https://www.lavanguardia.com/local/20120709/54323121371/argentona-font-picant-contaminada-manganeso.html

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text , Fotografies i Imatges Antigues : Ramon Solé i Arxiu Rasola

Can Barra de Sant Quirze del Vallès

Avui us presento dos articles

Can Barra esta situada en el Passeig de can Barra a l’entrada de la urbanització de Sant Quirze Parc de Sant Quirze del Vallès.

Està documentada des de 1667.

Cal remarcar que consta de dos tipus d’edificacions diferents, una la masia del segle XVII, que era la casa dels masovers,

i al seu costat la gran torre o xalet, que va ser construïda l’any 1888 pels antics propietaris, la família Gorina, fabricants de teixits a Sabadell.

A la masoveria hi ha una gran cuina amb un interessant forn de pa i un gran foc a terra, unes habitacions molt grans, un gran celler, quadres pel bestiar i magatzems propis de l’activitat agrícola.

Bona part del mur que l’envolta està decorat amb grans recipients, hi ha un brollador d’aigua amb tessel·les blaves, modernista.

A la reixa d’entrada, porta forjada al capdamunt les inicials de l’antic propietari i l’any de la seva construcció, que va ser destruïda amb les recents reformes.

A la vessant nord de la finca, hi ha la font de Can Barra, l’aigua de la qual sempre ha estat molt apreciada per la gent de Sant Quirze

i que l’any 1901 va ser legalitzada com font d’aigua potable, però ara, no és així…

A finals de 1936,donat la guerra civil, va haver l’arribada dels refugiats de Madrid, augmentant sobtadament la població infantil, pel que la torre es va convertir en una escola.

Actualment es troba en bon estat i està destinada a centre d’equipaments municipals.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Quirze del Vallès

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Que és la Mola o roda de molí ?

Se la denomina per varis noms,  mola de molí, roda de molí, mola de moldre o simplement mola, és una pedra molt dura i rodona amb un forat al mig que forma part del mecanisme de moldre d’un molí.

En un molí clàssic hi havia dos cossos sòlids de pedra abrasiva, un de fix i un que hom feia girar al voltant del seu eix.

Les moles servien generalment per moldre grans de cereals de diversos tipus.

Normalment eren de grans dimensions, amb un diàmetre mitjà superior a 1 metre i de diferents grossors.

La mola de molí va esdevindré un element prou comú a l’heràldica municipal catalana. Una mola de molí és l’Escut de Molins de Rei.

En l’actualitat podem trobar visible alguna mola de molí, en diferents llocs i per diferents utilitats

Per indicar el nom d’una masia, situada al costat de la porta a la finca.

O simplement com objecta de decoració rústic.

En moltes fonts d’arreu de Catalunya s’han empleat per adaptar-les com a taula rodona.

Alguna masia, al seu exterior també la utilitzant com a taula de pedra.

Moltes pobles l’han posat  com a font decorativa i en el centre una aixeta, on surt aigua municipal.

També, n’hem trobat en algun jardí municipal,

així com en el jardí d’algun xalet.

Us passo un enllaç de la Generalitat de Catalunya, on hi ha unes Moles troncocòniques :

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/122671

 

Text i Fotografies : Ramon Solé