Sant Joan Salerm de Subirats (Alt Penedès)

Setmana dedicada a les Esglésies i les Ermites

Sant Joan Salerm  s’arriba per la Carretera BV-2154, km 0,5, situada dins la hisenda de Can Bas.

Historia:

• A França, Itàlia i Catalunya hi ha moltes esglésies i capelles dedicades a Sant Joan Baptista, com la de Sant Joan Salerm. L’etimologia del mot “Salerm” fa referència a “lloc ermotat”, “terra sense conrear”. Això es deu, segons Salvador Olivella, al fet que quan es va edificar la capella, tot el voltant era bosc, bàsicament d’alzina i garriga.
• Aquest bosc, conegut com “l’alzinar”, es va anar desartigant des de finals del segle XVIII fins a la segona meitat del XIX, a causa de l’extensió massiva del cultiu de la vinya a tot el Penedès. D’aquell bosc antic se’n conserva una part molt petita, plena d’arbres molt grans.
• La capella de Sant Joan Salerm es documenta per primer cop l’any 917, en un pergamí del monestir de Sant Cugat del Vallès; s’esmenten unes terres situades entre les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan.
• Aquestes esglésies podrien ser Santa Maria de Monistrol, Sant Pere de Lavern i, possiblement, Sant Joan Salerm. Va estar vinculada al monestir de Sant Cugat del Vallès, ja des de final del segle X: l’any 992, Geribert, pare de Mir Geribert, va comprar a l’abat Odó de Sant Cugat una vinya i una garriga situades al castell de Subirats, al costat de la “casa de Sant Joan”.
• A principis del segle XI, diverses butlles papals confirmen la subjecció de la capella al monestir vallesenc, juntament amb els seus béns i possessions.
• A altres referències documentals del mateix monestir de Sant Cugat s’hi esmenta el nom de Sant Joan dins el terme de Subirats, són dels anys 1002, 1007, 1023 i 1098.
• Al segle XII tenim documentades diverses donacions dels castlans de Subirats a la capella de Sant Joan.
• Així, l’any 1167, Ramon, germà de Pere de Subirats, li llega un morabatí.
• El 1185, la seva esposa Azlada, o Adelaida, li llega dos morabatins.
• D’altra banda, el 1311, el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, va visitar la capella, quan Arnau Camora era rector de Sant Pere de Lavern; d’aquella visita es dedueix que la capella de Sant Joan Salerm era aleshores sufragània de Sant Pere de Lavern.
• Sabem que al segle XIV hi havia al voltant de la capella un nucli de població disseminat, ja que al fogatge de 1358 hi consten cinc focs per a “Sant Johan Çalerm”: els focs d’Arnau Soler, Guillem Ferrer, Bernat Raffat, n’Albareda vídua i na Clareta vídua.
• L’any 1693 la capella fou visitada pel degà del Penedès.
• Als anys ’40 del segle XX es va portar a terme una remodelació de l’edifici. Segons Salvador Olivella, per les característiques que presentaven les parets i arcades abans d’aquesta remodelació, la capella podria tenir orígens visigòtics. Sota l’altar primitiu hi havia una sitja, dins la qual s’hi van trobar, durant la intervenció dels anys ’40, restes de rajoles vidrades, molt trossejades, amb la imatge de Sant Joan Baptista, encerclat per una gran sanefa, detalla cap a finals del segle XVII-principis del XVIII. També es van trobar ossos al voltant de les quatre parets de la capella, que després de la reconstrucció van ser abocats a l’ossari del cementiri de Sant Pere de Lavern.

Capella de planta rectangular d’una sola nau, coberta a dues vessants. A l’interior la coberta es resolt a partir d’una volta de canó de perfil rebaixat, reforçada per quatre arcs torals, dels quals els situats a l’est són ogivals, i els de la banda oest són de mig punt.

L’absis semicircular, a llevant, està molt modificat, i presenta un ull de bou. A ponent, la nau es va ampliar amb un cos format per un transsepte i un absis semicircular.

 A la façana sud trobem la porta d’entrada al temple, senzilla, d’arc de mig punt amb les dovelles lligades posteriorment amb morter modern, amb dos graons, molt modificada. Tots els murs de l’edifici estan arrebossats; als llocs on el parament és visible, s’aprecia un reaprofitament de carreus molt més antics, potser romans. Tant a la façana nord com a la sud uns robustos contraforts ajuden a suportar les parets del temple.

 Més modern, del segle XVIII, és el campanar d’espadanya d’un sol ull, sobre el qual hi ha una creu, de 9,50 m. d’alçada, a la paret nord del temple. Disposa d’una campana de 60 cm. de diàmetre, construïda el 1940. Aquesta campana té una inscripció que, traduïda del llatí, diu: “Francesc Olivella, la seva muller i els seus fills celebrant el triomf del cristianisme en la pàtria i la seva salvació en nom de Crist i de la puríssima Mare, foren donadors de Joana Maria Francisca, veu clamant lloances pel favor rebut. Any del Senyor 1940”.

A l’oest trobem, adossat perpendicularment a la capella, un edifici el doble d’alt que aquesta, probablement la rectoria, de manera que el conjunt forma una planta de creu llatina. També la teulada d’aquest edifici és a dues vessants. A l’extrem oposat de la capella, aquest edifici annex presenta un absis que sobresurt del cos central.

Les cornises d’ambdós edificis, fetes de maó, juguen amb motius geomètrics.

Observacions:

Existeix la possibilitat que aquest transsepte substitueixi un antic santuari; si això fos així, la capella de Sant Joan Salerm seria un cas únic al romànic català.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Josep Anton Pérez

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Ramon de Cabrianes de Sallent (Bages)

L’església de Sant Ramon de Cabrianes està entre els carrers Sant Ramon, dels Til·lers i Roques Albes en Cabrianes del municipi de Sallent .

Us passo dades de la seva historia:

• Edificada molt tardanament (1635).
• L’any 1868 va ser declarada parròquia.
• L’any 1890 va ser remodelada completament.

La construcció del nou temple es va fer al costat de l’antic, que va reconvertir-se en Capella de l’Altíssim.

Té una sola nau amb volta de canó apuntada, 6 vitralls de colors i una rosassa.

El presbiteri disposa d’un Crist en Majestat obra de Llucià Costa.

La decoració de la capella del Santíssim va ser feta amb posterioritat a la Guerra Civil pel pintor Vilarrúbies.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Lluís Len / Jaume Perarnau

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Miquel de Serra-sanç de Sallent (Bages)

L’esglesiola de Sant Miquel de Serra-sanç o millor potser de Serrassanç, forma un petit agregat de Sallent, del qual dista 4 Kilòmetres.  Està situada entre els masos Soler i Vilaseca, dalt d’una petita Serra que s’acosta als 400 metres d’altitud, apartada de les carreteres generals i sensiblement a igual distància de Sallent que de Balsareny.

S’hi accedeix des de la vila de Sallent. Venint de Manresa, cal travessar la població i, a la zona esportiva, barriada del poble nou, s’agafa una pujada per la muntanya cami del Pal, trobant una cruïlla de camins a la banda esquerra una pujada que ens porta a l’ermita de Serra-sanç.

Us passo dades històriques:

• És probable que abans d’aquesta existís una altra església, que el 1520 és dita de Serrassanç vell.
• Les primeres notícies històriques s’inicien l’any 951 quan entre les possessions confirmades pel papa Agapet II a Ripoll, s’esmenta “la Serra que Sanç va donar al dit monestir amb els seus delmes i béns, en el territori o pagus de Balsareny”.
• L’església actual correspon al segle XII.
• De l’església i de la parròquia com a tal, n’hi ha notícies des dels volts del 1154, quan la parròquia de Serra de Sancho consta en unes llistes parroquials del bisbat de Vic.
• Després d’un abandonament de més de 30 anys, l’any 1980 el grup sallentí del F.A.E.S. (Forment Arqueològic Excursionista Sallentí), filial del Centre Excursionista del Bages, hagués empres l’obra de neteja i restauració del temple amb un interès i cura dignes del millor elogi. (Antoni Pladevall).
• Amb motiu de la restauració van ser també editats amb lletra de mn. Josep Maria Gasol i música de mn. Josep Potellas.

Altres dades de intertes :

• El territori de Serrassanç fou confiat a la dotació del monjo Cambrer de Ripoll, que tenia la jurisdicció civil sobre la Quadra de Serra-sanç; la criminal era del Baró de Balsareny. En l’aspecte religiós, la parròquia també depenia del Cambrer de Ripoll, que era qui nomenava, amb l’aprovació del bisbe de Vic, el sacerdot que tenia la seva cura d’ànimes.
• El seu terme arriba a comptar amb 20 famílies, que s’havien reduït a 7 entre els segles XVI i XVIII; per aquesta raó, aleshores no residia allà el seu rector, ni tan sols hi havia rectoria.
• Sant Miquel era servit des de Sallent, i en els darrers segles, el seu rector solia esser un membre de la comunitat de beneficiats de dita vila.

És un edifici de boniques proporcions que treu tota la bellesa de l’harmonia de les seves línies romàniques.

Consta d’una nau amb volta de canó i un arc toral o dobler al seu centre.

El seu absis és ornamentat amb una graciosa ratlla de dents de serra i amb una finestreta de doble espitllera.

L’antic portal, fins ara tapiat, era al mur de migdia, però més tard s’obrí una nova porta a ponent, on també s’aixecà un ampli campanar d’espadanya, ara restaurat i retornat a les línies primitives. El seu carreu és de terme mitjà i ben tallat.

Segles enrere comptà amb un altar de Santa Maria i, des del 1643, amb un del Roser, que no varen mutilar la seva estructura.

Sant Miquel de Serra-sanç  és un monument de Sallent protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació de Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Antolí de Monistrol de Montserrat (Bages)

Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles

Sant Antolí esta a prop de la Urbanització Monistrol de Montserrat i damunt la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat en una zona boscosa de Monistrol de Montserrat.

Us passo la seva historia:

• L’església de Sant Antolí, situada dins l’antic terme de Monistrol de Montserrat, era una de les moltes ermites que sorgiren prop del Monestir de Montserrat i en els camins d’accés.
• És esmentada el 1282, però sembla que s’hauria modificat posteriorment, possiblement en època del prior Vilaregut (el seu escut corona la porta), que va tenir aquest títol entre 1334 i 1350, conservant el primitiu esquema.
• Sembla que l’edifici fou modificat de nou al segle XV conservant l’esquema romànic primitiu.

Construcció religiosa formada per una capella d’una sola nau coberta originalment amb volta de canó apuntada (avui està totalment ensorrada, i rematada per un presbiteri rectangular a llevant.

Rosa Serra – 1985 /Generalitat de Catalunya

La façana s’obre a ponent i presenta una porta amb arc de mig punt adovellat rematat per una cornisa i amb una finestra d’arc de mig punt monolítica.

Rosa Serra – 1985 /Generalitat de Catalunya

La façana està coronada per un campanar d’espadanya.

Sant Antolí de Monistrol de Montserrat és una església gòtica de Monistrol de Montserrat (Bages) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural – Diba

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Sant Hilari d’Abrera (Baix Llobregat)

L’ermita de Sant Hilari s’accedeix pel carrer de Premià d’Abrera.

Us passo la seva història

• La capella va ser bastida sobre una vil-la romana.
• És esmentada per primer cop l’any 1252, quan Ramon de Voltrera, feudatari de Castellví, fa hereu del castell de Voltrera i de la casa de Sant Hilari el seu fill Ramon i, en substitució d’aquest, el seu segon fill, Pere.
• La capella és esmentada posteriorment en les visites pastorals a partir de 1310.
• Al segle XVI es dona el nom de Quadra de Sant Hilari a la finca.
• Actualment, com a conseqüència d’un conveni urbanístic, ha esdevingut propietat pública de l’Ajuntament d’Abrera.

L’església emplaçada sobre una antiga vil·la romana; s’han situat els seus orígens en temps anteriors a la conquesta musulmana.

Es tracta d’una capella d’una sola nau amb absis rectangular coberta amb volta de canó.

Està feta de maçoneria, arrebossat a l’exterior i pintat modernament l’interior.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

La nau té dos arcosolis per costat, amb sengles bancs a la paret inferior. L’absis en té un costat sud, i al nord es comunica amb una cambra annexa, també d’origen antic.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A l’interior trobem 6 impostes, 4 a l’arc triomfal i 2 a l’interior de l’absis.

Montserrat Pagès i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

Les dues primeres són reaprofitades, de tradició tardo-romana; tenen al voladís un motlluratge format per dos bossells cilíndrics dins dos semicilindres de concavitat invertida, al dessota dels quals neix una motllura en cavet;

Montserrat Pagès i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

a la cara frontal, entre els bossells hi ha un filet o doble filet decorat amb motius de soga o altres relleus.

Montserrat Pagès i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

La de la dreta té representada tres caps molt esquemàtics, coberts per una mena de caputxes, esculpits dins d’unes arcades;

Montserrat Pagès i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

aquest relleu és posterior a la resta de la imposta, d’època preromànica.

Montserrat Pagès i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

Les altres dues impostes de l’arc triomfal són una còpia del segle X de les tardo-romàniques però estan fetes amb poca traça.

També del segle X són les impostes de l’absis però estan molt malmeses.

Sant Hilari d’Abrera és una església d’Abrera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies exteriors : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Esteve de Vinyoles d’Orís (Osona)

L’església de Sant Esteve de Vinyoles a principis del segle XX

L’església de Sant Esteve de Vinyoles està en la Plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, d’Orís.

L’església de Sant Esteve de Vinyoles a principis del segle XX

Us passo la seva historia :

• El castell d’Orís, apareix documentat des de l’any 914.
• El lloc de Vinyoles, des de l’any 901 en un document de venda al monestir de Sant Benet de Bages d’una vinya situada al castell d’Orís, a la vila de «Vingolas».
• L’església apareix citada l’any 957, quan Ferruç i la seva muller Doda vengueren a Unifred, fill del fundador del monestir esmentat, diversos béns.
• La funció parroquial no es documenta fins al 1060.
• El temple primitiu fou renovat i entorn el 1106 es consagrà la nova església que tenia a més de l’absis central, dedicat a Sant Esteva, dos altars laterals sota les advocacions de santa Maria i sant Jaume.
• Els anys 1619 i 1685 es construïren sengles capelles laterals.
• El 1892, Josep Galzeran erigí una rotonda com a capella del Santíssim.
• L’any 1936, fou aterrat un campanar de torre que s’erigia sobre el mur de ponent, obra segurament del segle xvii que devia ésser construït quan fou canviada la porta primitiva d’entrada al lloc actual, al mateix temps que era modificat el cimbori on hi hauria el campanar primitiu. El creixement urbà va fer necessària la creació d’un nou temple.
• L’any 1955 el nou edifici va ser beneït i va assumir les funcions parroquials, quedant aquesta església abandonada.
• Després l’església romànica va ser motiu de restauració pels Amics de Verdaguer, en record a l’exercici del ministeri sacerdotal que Mossèn Cinto Verdaguer dugué a terme entre els anys 1871 i 1874 en aquesta parròquia.

Fotografia : Lluis Capdevila / Col-lectiu Obaga

Edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, precedit per un presbiteri curt, marcat per un parell de fornícules de planta rectangular que s’obren a banda i banda al mur. La nau és coberta per una volta de canó de perfil apuntat i reforçada per dos arcs torals, també apuntats, que la divideixen en tres trams. El tram més proper a l’absis és cobert amb volta de canó de mig punt situada transversalment que té en la seva base quatre trompes i dos arcs que l’escurcen, en una solució que sembla pensada per fer una cúpula sobre trompes però que mai s’arribà a fer i fou substituïda per la volta que s’ha conservat fins avui.

La porta s’obre a la façana de ponent, és un arc de mig punt adovellat; a sobre s’obre un òcul, que, juntament amb les finestres de doble esqueixada situades a l’absis i a la nau i un petit òcul obert en el tram de la volta transversal, constitueixen la il·luminació del temple. La teulada és a doble vessant i, on es troba l’arc transversal, hi ha un cos prismàtic perpendicular a la nau. L’edifici és llis, llevat de l’absis que apareix ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes, dividit per dues lesenes en dues sèries de nou arcs i una central de sis.

L’aparell de la restauració de 1976 és de petits carreus irregulars, simplement escairats, agafats amb argamassa (i morter de ciment pòrtland), disposats en filades uniformes i irregulars. L’església pot ser inclosa en un grup molt heterogeni d’edificis bastits entre el segle X i el segle XII, com Sant Climent de Peralta, Sant Miquel d’Olèrdola o Sant Feliu de la Garriga.

L’església de Sant Esteve de Vinyoles està inventariada.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies: Dora Salvador

Capella de Sant Fruitós de Sentmenat

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites.

La Capella de Sant Fruitós està situada en el Camí del Castell, a 1.200 m. del poble de Sentmenat (Vallès Occidental) adossada a la masia de can Fruitos.

R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva història:

• La capella es troba dalt de la carena que va del Pla a Sentmenat, sortint pel carrer de Clament Honet que segueix la Serra de Dalt a l’extrem nord de Sentmenat, al costat de la casa de Can Fruitós.
• Aquest edifici primitiu data del 1065.
• La restauració més notable va ser al segle XVIII, tot i que han existit altres anteriors i posteriors. Tant l’absis com tota la planta són romànics.
• En els primers anys del segle XI, hi ha constància de l’existència d’una torre construïda al llarg de la Vall d’Aiguasma, nom antic del riu que baixa del castell de Guanta.
• En un document de l’any 1065, ja apareix l’existència de la capella.
• L’any 1113, el senescal Guillem i els seus fills van fer donació de l’església i del cementiri de Sant Fruitós a Santa Maria de Solsona.

És una capella romànica d’una sola nau i absis en forma de semicircumferència. La construcció dels murs és de pedra i morter.

La nau, engendrada per un arc apuntat, està coberta amb volta de canó seguit.

La capella s’il·lumina per tres finestres, una d’arc de mig punt centrada a l’ absis i dues de circulars, situades als murs de migdia i de ponent.

R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

La porta d’accés, totalment modificada, es troba al mur de migdia.

La Capella de Sant Fruitós és una obra del municipi de Sentmenat que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Viquipèdia

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Pere d’Abrera

L’església de Sant Pere esta situada en el carrer de l’Església, 9 d’Abrera.

Us passo la seva historia:

• La parròquia de Sant Pere d’Abrera, dins del terme del castell de Voltrera, és esmentada el 1100, quan Guillem Ramon, senyor de la baronia de Castellbell, llegà cinc mancusos per a la seva dedicació.
• L’església fou restaurada entre els anys 1956 i 1959 per la Diputació de Barcelona.
• En aquesta restauració es va afegir el tercer pis del campanar.

Església d’una nau coberta amb volta de canó amb un absis trilobulat amb finestres de doble esqueixada com a únics focus d’il·luminació del recinte.

Exteriorment l’absis central està decorat amb arquets cecs i bandes llombardes i les teules són de pissarra.

A la zona del creuer, cobert amb volta d’aresta, s’aixeca una torre campanar de tres pisos, el primer amb una finestra de mig punt per costat i els altres dos finestres geminades.

 El parament del mur està fet a base de pedres irregulars sense treballar disposades en filades.

La porta d’entrada està en un dels laterals; es tracta d’una arc de mig punt amb una sanefa de dents de serra a les arquivoltes i petites columnes adossades, una a cada banda.

Els capitells tenen escultura rudimentària.

Sant Pere d’Abrera és una església romànica dins del municipi d’Abrera (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Wiquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Església de l’antic Monestir de Sant Pere de Besalú

L’església de l’antic Monestir de Sant Pere, esta situada en la Plaça de Sant Pere a Besalú.

Us passo la seva llarga Història:

• L’antic monestir benedictí de Sant Pere de Besalú fou fundat l’any 977 pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill, que el posà sota el patrocini directe de la Santa Seu i va aconseguir el trasllat de les relíquies dels sants Prim i Felicià d’Agen, que se sumaren a les de Concordi, Evidi, Patró i Marí de Besalú.
• El nou cenobi, l’església del qual fou consagrada el 1003 gràcies al comte Bernat Tallaferro, sembla que en substituí un d’anterior, del segle IX.
• El temple actual correspon a una reedificació del 1060.
• Inicialment, Sant Pere era fora dels murs de Besalú, i tenia dret d’enterrament dels fidels d’una extensa demarcació al seu cementiri, anomenat des del segle XI el Prat de Sant Pere, i que era situat a la plaça que hi ha al davant de l’església.
• La seva màxima expansió va ser durant els segles XII i XIII, quan va passar a formar part del comtat de Barcelona i és quan va ser objecte d’una reforma.
• Va començar la seva decadència al segle xv per causa de la guerra dels remences, els terratrèmols i la lluita per les possessions amb el bisbe de Girona.
• La influència del monestir s’estengué aviat.
• Tenia els priorats de Sant Maria del Collell (Garrotxa) i de Santa Magdalena (Tarragona).
• El 1592 li foren units els monestirs de Sant Llorenç del Mont i el de Sant Quirze de Colera.
• Fou suprimit el 1835 amb la desamortització.
• Entre 1908 i 1914 s’hi instal•laren els benedictins d’Encalcat (França), però avui, desaparegut el monestir, l’església és la parròquia de la vila.
• Durant la Guerra Civil espanyola de 1936, va sofrir un incendi perdent el mobiliari, part de les seves pintures del segle XVIII i algunes escultures.

De l’antic monestir, resta només l’església, de planta basilical, amb tres naus separades per pilars quadrangulars, creuer i un gran absis central.

La nau central, més elevada, és coberta amb volta de canó, i les laterals amb volta de quart de cercle.

Al gruix del mur dels braços del creuer s’obren sengles nínxols o petites absidioles que no sobresurten a l’exterior. Tres absidioles més s’obren al mur de l’absis central.

L’element més remarcable d’aquest conjunt és, però, la girola o deambulatori, que s’inscriu a l’interior de l’absis,

i que és formada per quatre parelles de columnes amb capitells esculpits amb decoracions vegetals o figuracions humanes (com Daniel amb els lleons) que denoten la influència del nord d’Itàlia.

Aquest sector és cobert amb volta semicircular de quart de cercle.

En un dels capitells hi ha la representació d’Herodes aconsellat pel diable i en un altre la matança dels Sants Innocents.

La façana, que denota també una influència del nord d’Itàlia, és centrada per un portal senzill al damunt del qual s’obre un finestral amb tres arcs de mig punt en degradació i dues columnetes per costat.

A banda i banda sengles lleons en alt relleu, d’influència rossellonesa, flanquegen la finestra.

La façana es corona amb frontó triangular.

El campanar s’aixeca sobre el braç nord del creuer.

El seu cos superior, amb els angles aixamfranats, grans finestrals d’arcs d’arc rodó i terrat amb balustrada, està datat el 1649.

De l’antic claustre, gòtic, no en queda pràcticament res, tret d’algunes làpides i claus de volta esparses.

Sant Pere de Besalú és un monestir declarat bé cultural d’interès nacional des de l’any 1931.

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i Arxiu Rasola

Sant Martí del Congost d’Aiguafreda

Aquesta setmana està dedicada a les Esglésies

Sant Martí del Congost està situada en Aiguafreda de Dalt , a la part alta de la muntanya, a 3 km del casc urbà actual d’Aiguafreda.

Us passo la seva historia:

• La seva consagració, promoguda per l’abadessa Emma, filla del comte Guifré el Pelós, la va dur a terme el bisbe Gotmar de Vic el dia 5 d’agost del 898 amb el nom de Sant Martí de la vall del Congost.
• A l’acta de consagració s’indica que els servidors de l’església seran sacerdots, monjos i Deodicades.
• L’any 1105 es va tornar a consagrar el temple, reconstruït en l’estil romànic; d’aquesta segona data procedeixen els vestigis més antics de l’església
• En l’edifici es troben diferents etapes constructives posteriors, referents als segles XII-XX.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Planta de creu llatina. Nau única coberta amb volta de canó. Absis cobert amb volta de quart d’esfera, amb set absidioles i decorat a l’exterior per una cornisa amb arcs i faixes llombardes. Hi ha alguna finestra d’espitllera.

Carme Edo i Roca 1984 / Generalitat de Catalunya

Els braços del transsepte (segle XVI) són coberts amb volta de creueria d’un gòtic molt senzill. A banda i banda de l’absis es practicaren dues obertures per ubicar la sagristia i la capella del Sant Crist.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

L’antiga porta d’accés orientada a migjorn fou tapada i substituïda el segle XVI per una altra porta situada al seu costat. A la façana de ponent es conserva una antiga finestra bessona no visible a l’exterior degut al campanar d’espadanya, el qual fou substituït al segle XVI per l’actual cloquer.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Als peus del massís de pedra tosca on està construïda l’església hi ha una cova formada pel creixement de la tosquera, que conserva restes de sepultures tallades a la roca de cronologia alt-medieval.

Font de dins del recinte

De fet, les excavacions arqueològiques en curs a la rodalia del conjunt monumental estan aportant coneixement sobre l’ús funerari del massís des de la Tardo-antiguitat.

Cal esmentar l’existència d’un comunidor del segle XVIII situat davant l’església.

Sant Martí del Congost o Església d’Aiguafreda de Dalt és una església del municipi d’Aiguafreda (Vallès Oriental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquièdia

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé