Santa Maria de Sales de Viladecans

Santa Maria de Sales està situada al costat del cementiri de Viladecans, al Pla de les Deodates.

Us passo la seva história:

  • L’ermita fou emplaçada damunt les restes de la “Vila Caius”, una antiga vil•la rural romana on s’hi han realitzat diverses campanyes d’excavacions.
  • El lloc de “Gaiano vel de Sales” és documentat des del segle X. Els comtes de Barcelona hi posseïen un alou del qual cediren una part, també en alou, al monestir de Sant Cugat. L’església de Santa Maria de Sales és documentada des del 1141, en una donació feta per Guillem de Santa Oliva i la seva muller Estefania.
  • A partir del 1305 hi hagué una comunitat de Deodotes que van ser expulsades pel bisbe al 1334.
  • Als segles XVI, XVII i XVIII hi havia ermitans.
  • Fins al 1851 l’ermita de Sales depengué de la parròquia de Sant Climent. En aquest any fou traslladada a la de Viladecans.
  • El 1869 l’Ajuntament de Viladecans s’apropià de l’ermita i substituí l’ermità per l’enterramorts, càrrec que va romandre fins al 1900, quan el bisbe recuperava la capella ermitana i la tancava al culte. El 1913 el bisbe Laguarda nomenava un ermità a Santa Maria de Sales.
  • L’altar barroc que hi havia a l’absis va ser venut als inicis del segle XX al secretari del bisbat de Barcelona.
Montserrat Pagés i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una església d’una sola nau coberta amb volta de canó. La porta antiga era situada a migdia (en resten vestigis), mentre que l’actual és a ponent, de factura moderna i protegida per un ampli porxo d’accés lateral, cobert per una teulada a doble vessant i amb una sola obertura al davant.

La porta és allindanada i conserva la inscripció “ALLS 9 DE FABRER DE 1694”, jovelles a dreta i esquerra, motllura a manera de trencaaigües, porta de quarterons i reixa de ferro. Per damunt de la línia de façana s’alça un campanar d’espadanya d’un sol ull fet amb pedra vermella.

A la nau, de tradició romànica, s’hi conserven vestigis de pintures murals romàniques (sanefes) emplaçades al mur sud. L’absis, posterior a la nau, és poligonal, cobert amb volta de creueria i amb culdellànties. És fruit de la reforma de la capella als segles XVI-XVII. Ambdós cossos no resten ben lligats.

L’aparell de la nau sembla de carreus, mentre que el de l’absis és de maçoneria i reble. L’absis conserva alguns contraforts.

Montserrat Pages i Paretas – 1981 /Generalitat de Catalunya

Santa Maria de Sales és una obra del municipi de Viladecans (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Les Deodates de Santa Maria de Sales

Ermita de Santa Maria de Sales, Viladecans al Pla de les Deodates. Foto: AGC.

L’ermita de la Mare de Déu de Sales de Viladecans s’aixeca, a l’Alta Edat Mitjana, aprofitant els murs d’una vil·la romana del segle I aC, on es deuria conrear la vinya.[1]

El lloc de Sales es esmentat per primer cop l’any 986 quan el Comte Borrell permuta amb Sant Cugat unes terres que hi eren sota el domini del Castell d’Eramprunyà al lloc de “Sales” que limitava amb terres de Aludia, dona, a l’est, amb terres dels permutadors i amb una via al sud. Sembla que el monestir i el Comte agrupen millor els seus terrenys amb aquesta permuta.

L’alou de “Gaiano” o de Sales es menciona a les confirmacions papals dels béns del monestir del Vallés al 1002, al 1007 i al 1023, sent anomenat en aquest últim cas com a “Gevano” o Sales. Aquests dos topònims remeten a dos orígens: el romà “Gaiano” i el germànic: Sales.

Al 1002 Aeci i Vivà, almoiners de Recosind, vassall del Comte i senyor d’Almafar, donen a Igilane terra, torres, colomers, hort i arbres en aquest lloc, l’actual Sant Climent de Llobregat. Poc després aquests almoiners i el mateix Igilane fan donació als altars de Santa Maria i Sant Pere que tenen les basíliques del Castell de Félix.[2]

En 1011 el Comte Ramon Borrell confirma els béns que els seus pares Borrell i Letgarda van donar a Sant Cugat a Castell de Félix. Entre d’altres, hi ha un alou a Canis Vallis (Viladecans) de Sant Climent (cal tenir en comte que Viladecans no tenia parròquia pròpia, només la capella de Sant Joan, la de Sant Llorenç de Canals i la de Sales[3]). Els béns comtals confronten amb el Castell d’Eramprunyà al nord, amb l’hort comtal de Sales a l’est, amb “lo pregon dels Gorgs i de la mar”, al sud i amb el Garraf a l’oest[4].

Delta del Llobregat. Llacuna de les Filipines a Viladecans. Foto: Ramon Solé.

En 1060 Gerbert, fill d’Aeci i Transgòncia, uns altres potents de la zona, amb la seva dona Ermesenda, donen a Sant Cugat l’alou que va ser dels seus pares excepte la heretat que Gerbert tenia a Sales pel seu germà Bardina, el que vol dir que la propietat era apreciada.[5]

Amb tots aquests noms ja tenim la confluència de altres cultures que co-habitarem el lloc: l’Islam (Almafar), els gots(Recosind o Ermessenda) y d’algunes més llunyanes i d’empremta menys coneguda com la grega (Aeci).

L’ermita de Santa Maria de Sales, com a tal, és documentada l’any 1143, quan es juren les disposicions testamentàries que va fer en 1141 el vicari del castell d’Eramprunyà, Guillem de Santa Oliva, marit d’Estefanía. Poc després, l’any 1147, la capella es cedida a la canònica de la catedral de Barcelona pel llavors propietari, Bernat de Bleda, canonge. El 1175, després d’un plet amb els seus descendents, la propietat passa a l’Hospital de la Seu.

Restes de pintures gòtiques a restaurar. Foto: Ajuntament de Gavà

Montserrat Pagés ens diu de les pintures de la capella, del s. XII: “És molt més versemblant pensar que la capella, particular en origen, va ser ornamentada quan el seu propietari en tenia cura directa, que no pas quan va passar a engrossir els béns d’una institució que comptava amb moltíssimes esglésies i capelles i de les que s’ocuparia bàsicament en rebre les rendes”.[6] L’església es va fent amb tot el que pot acabant, al seu pas, amb la vida pública i autònoma de les dones. És el que va passar a mitjans del segle XI amb la reforma del Cluny, però a finals del segle XIII tornem a trobar dones que actuen per sí mateixes i fan ús dels seus bens amb el seu nom propi lligades a ermites i/o hospitals, dones laiques no sotmeses a una regla institucional com les beguines d’Europa que aquí es van anomenar, despectivament, beates.

Mare de Déu de Sales. Una de les marededéus amb la bola del món.

Per un document de1305  tenim constància que hi havia una comunitat d’unes tres o quatre deodates a Sales, al 1275. En 1284 un matrimoni pagès de Sant Climent ven a Guilleuma deodata, representant de la comunitat, el seu alou franc que inclou terra de conreu, vinyes i oliveres, quedant-se en règim d’usdefruit, que afrontava amb un alou de la comunitat, el que ens mostra que les deodates tenien i administraven propietats.

El document de 1305 ens diu que Guillem de Cànoves, rector de Sant Climent i tresorer episcopal, endemés de nebot del bisbe Ponç de Gualba, posa un plet contra les deodates pels drets que havia concedit l’anterior rector, Arnau de Closes a la llavors majorala Ròmia Mira. El tribunal decretà que les deodates no podien donar, vendre, permutar o establir en emfiteusi sense el consentiment exprés del prevere de Sant Climent i que aquest ha d’informar al bisbat si les Deodates fan mala administració dels béns de la capella.

Conreus a Viladecans. Foto: Ramon Solé.

Les tensions continuen. En 1314 Guilleuma Mira posa els béns de la capella de Sales sota el rector. Així sabem que disposaven de terres i de censos sobre terres, vinyes i camps i també sobre un obrador i les cases d’un argenter a Barcelona, probablement béns propis que haurien aportat elles. En 1315 Ponç de Gualba, un autèntic flagell per a les Deodates o Deodonades de Catalunya, posa la comunitat sota la seva autoritat encomanant-li a la majoral de l’ermita, Geralde de Queralt, que visquessin amb els vots de castedat i d’obediència.

En 1327 en una sentència arbitral sobre els termes i afrontacions del Castell d’Eramprunyà es cita el “rec de Sales” com a límit amb Viladecans, el que ens mostra que devia ser un lloc preuat, apte pel conreu.

Probablement les deodates aprofitarien aquests camps per disposar d’herbes remeieres amb les que atendre als peregrins i als malalts. No és gens estrany que la capella es trobi prop d’un cementeri. Aquestes dones que seguien l’evangeli de Sant Joan, amb arrels de la cultura grega, ajudarien a marcar el pas per la vida dels seus pròxims a alleugerir les condicions penoses de la existència com podia ser les malalties infeccioses.

La capella de Santa Maria de Sales al costat del cementiri. Foto: AGC

Malauradament, les continues tensions amb el nebot que vol fer-se càrrec dels béns que administren les deodates fan que el bisbe acabi expulsant-les entre el 1333 i el 1334[7].

Altres deodates van ser: Ròmia Pastaler, Elisenda Moragues, Elisenda de Palau, Sibil·la Figueres i Sibil·la de Sala.

A partir de 1341 ja només trobarem ermitans. Oficis de dones que ja només estaran en mans d’homes i de dones a ells sotmeses.

Porta amb inscripció de 1694. Foto: AGC

A les Deodates que, ben segur, tenien cura de la vida dels habitants propers.

Als i a les que van recollint la història de les dones espoliades i oblidades.

Autora : Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 7 de gener de 2021

————————————————————————————————————————————————————

[1] Solías, Josep Mª (1983). Excavacions a l’ermita de Nostra Senyora de Sales. Generalitat de Catalunya.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. CCCXVI i CCCXVII

[3] Comas Via, Mireia (2016) “Els espais de culte a Viladecans durant l’Edat Mitjana”. Comunicacio1-Viladecans-IX-Trobada-Eramprunya-2016-3-1.pdf

[4] Ibídem, n. CCCLXVIII

[5] Ibídem, n. DX

[6] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 299.

[7] Sanahuja, Dolors, 1992 “Les Deodates de Santa Maria de Sales: una petita comunitat medieval de dones”: https://core.ac.uk/download/pdf/39122117.pdf

La Masia d’en Tito de Viladecans

La Masia d’en Tito esta situada en el carrer d’ Àngel Guimerà, 9 de Viladecans.

És una masia catalana de mes de 100 anys  d’antigueta, curiosament està en el cor de la població i a prop d’edificis públics i històrics, entre altres com l’Ajuntament.

Actualment és un destacat Restaurant de Viladecans.

El restaurant La Masia d’en Tito,  ha estat restaurat respectant completament el seu estil i estructura interior, conservant les seves gruixudes parets, l`arc, el seu pati, en resum, esta molt ben ambientada.

 

 

Text : Restaurant d’en Tito i propi

Fotografies : Ramon Solé

Dues cases emblemàtiques : Cal Guinard i Casa Joan Anglada de Viladecans

Cal Guinard  està situat en l’Avinguda de la Generalitat, 29 de Viladecans.

Es un edifici residencial d’estil Modernista construït per Agustí Planella Poletti, durant el període de1911-1929. També aquesta casa es coneix  com Cal Magret.

Casa de planta rectangular construïda amb pedra i maó i amb les façanes arrebossades. Consta de planta baixa, pis i terrat amb torre emmerletada. Destaca la simetria i l’alineació de les obertures. A la planta baixa, a la façana principal, hi ha dues portes que centren una finestra i al primer pis un balcó corregut amb barana de ferro forjat i tres sortides.

A la façana lateral hi ha quatre finestres distribuïdes simètricament, dues al primer pis i dues a la planta baixa; les de baix tenen fals guardapols (pintat), mentre que les del primer pis tenen l’arc en relleu. La barana del terrat es troba dividida en set trams tot formant una ondulació. Tots els arcs guardapols, tant de finestres com de portes, són esglaonats.

Fa anys que es una casa okupa, fet que es posa de manifest en les pintades que embruten les façanes i l’estat deplorable en general, tota una verdadera pena.

En el cas de La Casa Joan Anglada, està situat en l’Avinguda de la Generalitat, 51 de Viladecans.

Es un edifici residencial d’estil Modernista construït per Ezequiel Porcel Alabau, durant el període de1911-1929.

Es tracta d’una casa de planta baixa, pis i terrat interessant per la decoració de la façana. A la planta baixa hi ha la porta emmarcada per dues finestres, mentre que al primer pis hi ha una finestra emmarcada per dues portes de balcó. Totes les obertures són emmarcades per arcs guardapols: els de la planta baixa apuntats i els del pis mixtilini. La façana és coronada per un seguit d’arcs cecs d’intradós força ample sostingut per mènsules. El terrat és tancat per una barana de trams esglaonats.

Tant els arcs guardapols com els arcs cecs i el passamans esglaonat de la barana del terrat són fets amb maó vist pintat de color vermell. Al damunt mateix de la porta hi ha una estrella, dibuixada amb llistons de maó, que sembla contenir unes inicials inscrites.

La Casa Joan Anglada esta inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Viladecans, Relats en Català i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Nous monuments al carrer – 2ª Part #

En qualsevol ciutat o poble d’arreu de Catalunya, podem trobar monuments en la via publica, sigui en un carrer, plaça, avinguda…el mes normal es  facin referencia a la població, un personatge il·lustre, un fet , un record, en definitiva el que es vulgui mantindrà pel la memòria.

En aquests últims anys s’ha instal·lat uns monuments que a vegades ens donen que pensar o no els entenem pot ser gaire la intenció de l’artista si no ens els explicant , en algun cas hi ha un cartell orientatiu.

Fem avui un petit mostrari de vuit poblacions amb monuments de nova creació :

Arenys de Mar – Nacional II amb Rambla

Barcelona – Plaça del Diamant

Caldes de Montbui – Centre

Granollers – Plaça Josep Berengué

Llinars del Vallès – Carrer Frederic Marés

Montcada – Església

Montmeló –  Carrer Lluis Companys amb carrer Major

Viladecans – Plaça Torre Roja

No sigueu indiferents, mireu, penseu i a vegades endevineu que pot significar … !

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Cal Raurich de Viladecans

La casa de Cal Raurich està situada en el carrer de  Sant Joan, 4 de Viladecans.

Es coneix també com Cal Fusteret, on segons diuen la gent gran, hi havia una fusteria.

És un habitatge unifamiliar entre mitgeres construït l’any 1920, dirigit per Agustí Planella Poletti que va ser l’arquitecte.

Es tracta d’un edifici entre mitgeres de planta rectangular, amb planta baixa, pis i terrat i una mena de torreta a un dels costats. Cal destacar els denticulats que decoren la part superior de les finestres i portes, així com l’acabament ondulat de la torre i les decoracions semicirculars de la barana del terrat.

També hi ha una cornisa esglaonada, amb mènsules del mateix tipus, sota el terrat, mentre que les mènsules es repeteixen sota el balcó. Són molt interessants els elements de ferro forjat del balcó i la finestra de la planta baixa aquesta destacada per sis rajoles.

Cal Raurich està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Imatge de la casa antiga del costat

 

Recull de dades : Ajuntament de Viladecans i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Cal Bruguera de Viladecans

Cal Bruguera, esta  en el carrer de la  Muntanya, 7-9, de  Viladecans , en la part antiga de la població.

Es tracta d’un edifici entre mitgeres format per tres cossos amb planta baixa, pis i golfes (cos central) o terrat (cossos laterals).

La planta baixa disposa de dues portes d’arc rebaixat i dues finestres. El primer pis té balcó al centre, coronat per l’escut de la família, una finestra a cada banda i dues finestres geminades als cossos laterals. Totes les finestres són protegides per arcs guardapols de motllures i sostinguts per petites mènsules decorades. Les finestres geminades, són estructurades per arc de secció semicilíndrica sostingut per columnes amb capitells esculpits. Sota l’ampit d’aquestes finestres hi ha un sòcol decorat amb relleus vegetals.

El cos central, en la façana hi ha la data 1898; al mig mateix, una parella de finestres d’arc de mig punt que il·luminen les golfes. La cornisa és de fusta amb els caps de biga visibles. El cossos laterals, amb terrat a la catalana, són coronats per una barana cega.

Cal Bruguera és una obra del municipi de Viladecans  i que esta inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Dades : Ajuntament de Viladecans i Viquipèdia

Adaptació al Text  i Fotografies : Ramon Solé

 

 

Ca n’Amat de Viladecans, de masia a museu

Ca n’Amat esta situat al carrer de Sitges, 1-3, Viladecans.

L’edifici és un exemple de casa rural benestant típica del segle XIX, construïda per la família Amat, amb elements lligats a la vida agrícola, l’activitat bàsica del Viladecans del segle XIX i part del XX.

Així, les estances i dormitoris dels propietaris amb mobiliari de tipus isabelí i modernista conviuen amb la cuina i les sitges de l’interior de la casa i els cups del pati.

Actualment , Ca n’Amat és la seu d’un equipament museístic de titularitat municipal de Viladecans, i forma part de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona.

Periòdicament, l’Ajuntament hi organitza un seguit d’activitats lúdiques i culturals per tal de donar a conèixer la història i el patrimoni de la ciutat, com ara visites guiades a l’edifici, exposicions temporals i xerrades.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text I Fotografies : Ramon Solé

Can Modolell, seu de l’Ajuntament de Viladecans

Can Modolell  està situat en la plaça de la Vila i carrer Jaume Abril amb carrer Angel Guimerá de Viladecans.

Can Modolell era una casa fortificada amb una torre de defensa contra els pirates, bastida al segle XVI

.

En modificacions posteriors, s’ aprofità l’estructura de l’antiga torre, al primer pis de la qual fou construïda la capella, així com els edificis annexos que hi havia a banda i banda.

En un d’aquests edificis, on hi ha el balcó cantoner, fou instal·lat el menjador d’hivern, dotat d’una bella xemeneia neogoticitzant de fusta tallada, obra de J. Azemar i J. Riera del 1893.

Avui són el despatx de l’alcalde i la seva secretària.

El menjador d’estiu dels Modolell era instal·lat a la banda del darrere; té arrambadors de ceràmica vidriada i dóna a la balconada sobre el jardí.

L’escala del jardí té força interès, amb barana calada i finestrals motllurats i amb vitralls.

Us passo la seva història :

  • Antiga masia adossada a la torre de defensa, segurament és del segle XIV.
  • Per una pintura a l’oli de la fi del segle XIX, obra d’un Nogués casat amb una Modolell (propietaris de la casa aleshores), se sap que la construcció constava de dos cossos separats per la torre.
  • El de la dreta amb un arc de mig punt al portal, potser segle XVII, i dos pisos; el de l’esquerra era un ampli casal de tres plantes de tipus vuitcentista.
  • Va ser adquirida per Bernat Modolell l’any 1776.
  • Aquesta estructura va ser aprofitada en realitzar la important reforma neogòtica, que és la que dóna la fesomia actual a l’edifici, datat segons la llinda motllurada del balcó lateral el 1892.
  • La torre s’hi van afegir elements decoratius de caire medieval.
  • La torre de maó vist on hi ha el rellotge va ser construïda durant els anys quaranta del segle XX, seguint el mateix estil.

Can Modolell està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Dades recollides de l’Ajuntament de Viladecans i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Torre del Baró de Viladecans

La Torre del Baró, està situat en la Plaça de l’Ajuntament de Viladecans, l’altre nom utilitzat era de Torre d’en Viala.

Al principi la seva missió era d’un Casal Fortificat, entre els anys 1652 i 1660 es va reformar el castell per dotar-lo d’una aparença més de Palau, que no pas de fortificació.

Us passo la seva Historia :

  • En el segle X son les restes trobades d’un mur , que podrien ser d’una primera fortificació.
  • Ha tingut una llarga llista de propietaris : als Burguès, els Agullana, els Fivaller, els barons de Sant Vicenç, els Torrelles i els marquesos de la Manresana.
  • Durant el segle XVIII va passar a ser propietat de la família Viala, senyors del antic i reial Castell de Piera, vescomtes del castell de Sant Jordi i Barons d’Almenar.
  • L’edifici és de principis del segle XIV, construït en part sobre les estructures anterior.
  • Es van portar modificacions en successives reformes entre els segles XVI i XIX.
  • La reforma més destacada es va realitzar en el segle XVIII, quan es modificà la façana, tota l’ala sud i s’elevà el nivell del paviment.

L’Ajuntament els anys setanta del segle passat, el va adquirir i adaptar per a dependències administratives i sala d’exposicions.

Per a mes dades, podeu consultar a :

http://www.aldeaglobal.net/artmedieval/Torre%20del%20Baro.htm

Si aneu a Viladecans, feu un tom pel barri antic i front a l’Ajuntament podreu admirar La Torre del Baró.

 

Recull de dades : Ajuntament de Viladecans

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé