Ermita de Sant Sebastià de Vic

L’ermita de Sant Sebastià és al terme municipal de Vic, a la comarca d’Osona, sobre un turó a 770 metres d’altitud.

Viquipèdia

Us passo la seva historia:

  • Està documentat des de l’any 1522, citada pel bisbe de Vic, Joan de Tormo com a Sant Sebastià de Riuprimer.
  • El 17 de maig de 1705 hi va tenir lloc el Pacte dels Vigatans amb el que es va arribar a un acord amb el Regne d’Anglaterra perquè facilités ajuda militar davant Felip V de Castella, comprometent-se a respectar Carles III i les lleis catalanes, segellant-ho posteriorment al Tractat de Gènova. Aquest fet, es recorda cada any amb l’encesa de la Flama del Pacte dels Vigatans el dia 7 de maig i la posterior Marxa dels Vigatans, el vespre abans de la Diada.
  • La commemoració finalitza l’11 de setembre amb la crema simbòlica del Decret de Nova Planta a Vic.
  • L’any 2012 va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional amb la classificació de Lloc històric, amb un expedient que incloïa un projecte arquitectònic per rehabilitar l’ermita i la casa annexa.
  • Aquesta proposta va sorgir l’any 2005 durant la commemoració del 300 aniversari del Pacte dels Vigatans i va ser impulsada per l’Associació Cultural EspaiCat, de Vic, amb el suport d’una trentena d’ajuntaments de la comarca i el de Moià.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img-20161113-wa0007b_01_01.jpg

L’ermita de Sant Sebastià té una única nau, sense absis ni cor i una façana amb un portal amb dovelles, que va ser reformada el segle XVII.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img-20161114-wa0002_01_01.jpg

El campanar és de planta quadrada amb quatre finestrals d’arc de mig punt.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es captura-de-pantalla-2020-11-23-19.52.57.png

Si bé la capella de l’ermita data del segle XVI, la resta de l’edifici i el seu característic campanar són del segle XVIII.

Aquestes parts s’enlairaren en agraïment a la miraculosa intervenció de Sant Sebastià per haver acabat amb una epidèmia de pesta.

L’ermita de Sant Sebastià està situada en un dels espais més privilegiats de la plana de Vic, les vistes a la contrada són impressionats, amb una esplèndida panoràmica de les serralades del Montseny, les Guilleries, el Collsacabra o el Pirineu, fins i tot, en els dies més clars, no només es pot veure la ciutat de Vic, sinó també poblacions com Manlleu, Roda de Ter o Taradell.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del text : Ramon Solé

Fotografies : Celia Peix, Ramon Badia i altres

Pont de Ferro de Vic

Avui us presento dos articles

El Pont del Ferro , està dins de La Ruta del Gurri és un eix senderista i ciclable de 12,5 Km que remunta el riu Gurri fins a la ciutat de Vic (o, viceversa).

El recorregut es pot iniciar al parc de Xavier Roca i Viñas de Vic, prop de l’aiguabarreig del Gurri i el Méder.

Seguint el riu pel seu marge esquerra podem observar l’antic meandre del Pas, just quan el riu fa un gir brusc de 90º.

A primers del segle XX el riu fluïa per aquest antic meandre, avui només visible per la presència d’una alineació de pollancres.

Un cop de riu i unes greus inundacions van provocar la desviació del riu per la llera actual.

Més endavant trobem la Font del Pas, recuperada el 2010, després de molts anys desapareguda

i a poca distancia el Molí Nou on hi ha el Pont de Ferro sobre el riu Gurri.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es photo_2020-09-12_09-25-56_01-1.jpg

El Pont de Ferro, es un element arquitectònic construït per la Maquinista Terrestre i Marítima en l’any 1930 ,

i que ens permet passar d’una llera a una altra.

Recull de dades : Ajuntament de Vic, Turisme de Vic i altres

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Pont d’en Bruguer de Vic

Avui us presento dos articles

El Pont d’en Bruguer és un pont medieval d’estil gòtic ubicat a Vic

Joan Tous casals/ Generalitat de Catalunya

i que passa per sobre del riu Gurri,

Joan Tous casals/ Generalitat de Catalunya

facilitant el pas al camí ral de Vic a Folgueroles i a un ample sector de les Guilleries.

El Pont d’en Bruguer també rep el nom del Pont de mas Bruguer, mas situat al costat del pont.

Us passo la seva historia:

  • Les notícies històriques que ens han arribat del pont, que rep el nom del proper mas Bruguer, són molt escasses.
  • Se sap que es va començar el 1348 i que, al cap de poc temps, l’obra es va haver d’aturar degut a la pesta que assolà la Plana de Vic l’estiu d’aquell mateix any.
  • La construcció del pont no es va reprendre fins molts anys més tard i, finalment, es va inaugurar el 1434.
  • El 1819, se’n repararen les baranes.

El Pont d’en Bruguer va ser construït en la mateixa època que altres ponts medievals que donaven accés a Vic.

Està format per cinc arcs i prop de quaranta metres de llargada,

el pont, com diem, consta de cinc arcs que recolzen sobre quatre pilars i en els dos murs laterals que enllacen amb la ribera.

Damunt de cada pilar hi ha sengles arcons, que donen esveltesa al pont al mateix temps que actuen com a arcs de descàrrega i n’alleugereixen el pes.

En els pilars centrals hi ha adossats tallamars.

La calçada del pont és de doble pendent, poc pronunciat, amb una inclinació pràcticament igual a les dues bandes.

Els arcs són de mig punt rebaixats, tret del segon del costat de ponent, que és apuntat.

El Pont d’en Bruguer és una obra de Vic (Osona) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació del text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

El bosc del Puig dels Jueus de Vic

Avui us presento dos articles

El bosc del Puig dels Jueus és un petit turonet situat al nord-est  de la ciutat de Vic.

Té una superfície de 135000 m2 i està envoltat de camps de conreu.

El nom ve del seu ús com a cementiri del jueus de la ciutat a l’edat mitjana.

Posteriorment aquests terrenys es van  utilitzar com a camps de conreu que en els últims anys van quedar en desús.

Forma part de l’Anella Verda de Vic és un circuit natural al voltant de la ciutat, articulat per un grup d’enclavaments d’alt valor ecològic, paisatgístic, històric i cultural.

L’Ajuntament de Vic va adquirir ja fa uns anys una part del terrenys de El bosc del Puig dels Jueus, per recuperar aquest espai natural aplicant prioritats mediambientals.

S’hi van plantar espècies autòctones característiques de la comarca com ara roures, alzines, lledoners, pollancres, àlbers,…

L’espai es destina a zona de lleure per a la població i a la realització d’activitats educatives de formació mediambiental i de l’activitat física.

Actualment també hi ha una mostra de diferents energies renovables.

El molí de vent, a través de l’energia eòlica, treu aigua del pou .

Aquesta aigua queda emmagatzemada en un dipòsit que té una capacitat de 100.000 litres per poder regar en cas necessari.

Els dies que no fa vent s’extreu l’aigua a través d’una bomba que funciona amb energia solar fotovoltaica.

La instal·lació de plaques solars fotovoltaiques també serveix per impulsar l’aigua des del dipòsit fins al sistema de reg a través de l’energia que proporciona el sol.

També hi ha un Fanal fotovoltaic que proporciona autònomament llum a través de l’energia solar acumulada durant el dia, la seva funció és il·luminar l’espai on hi ha instal·lades les taules amb una autonomia de 6 – 8 hores.

Finalment el projecte es complementa amb un col·lector de 2,1 m2 de plaques solars tèrmiques instal·lades en una font on per una banda es pot extreure aigua calenta (escalfada per les plaques) i per l’altra aigua freda (connexió de la xarxa pública).

Un espai recuperat, per poder fer una estada en les taules i bancs de fusta que hi ha El bosc del Puig dels Jueus.

 

Recull de dades : Ajuntament de Vic

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies: Dora Salvador

Ermita Sant Antoni de les Codines de Centelles

Com cada diumenge us presento dos articles

L’ermita Sant Antoni de les Codines està ubicada entre el carrer Raval Marc Fogueres  i carrer Molí de la Llavina de Centelles.

Us passo dades històriques :

  • Trobem esmentada en el 1291, però estava dedicada a Sant Antoni i a Santa Maria.
  • Estava ubicada a peu de la carretera N-152, que unia Barcelona amb Puigcerdà, en l’antic camí de Barcelona a Vic.
  • A poca distancia a principis del segle XIV estava un hospital , segles després va ser un hostal.
  • L’any 1987 es va fer l’estudi per enderrocar i reconstruir-lo de nou, així va ser, i es va reconstruir en la ubicació d’avui en dia, el moriu va ser el desdoblament de la carretera passant a ser la C-17.
  • Es va beneí de nou en 1991.

És una edificació d’una sola nau i absis rectangular, i la porta d’entrada es d’adovellada i mig punt. El campanar  de construcció moderna de cadireta.

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de la Mare de Déu de la Tosca de Castellcir

La Mare de Déu de la Tosca  està el vell mig de la Vall de Marfà, a la dreta de la riera de Marfà, a llevant de la casa de Marfà, en el municipi de Castellcir.

Concretament, és en el paratge de la Tosca o Font de la Tosca, a prop i al sud-oest del Molí de Brotons.

Us passo dades històriques :

  • Podria ser l’església de Santa Maria de les Illes, documentada el 1062.
  • L’edifici actual, però, va ser construït l’any 1639 i ampliat al mateix segle (1668 i 1673). Va ser remodelat de nou l’any 1914, quan s’inaugurà el nou altar i el cambril.

També era anomenada de la Mare de Déu de la Llet o de la Cinta, per haver-hi abans la tradició a on es deia que les dones que estaven en cinta havien d’anar-hi com a mínim una vegada per tal d’assegurar-se tenir un bon part.

Aquest Santuari, és d’una sola nau i rectangular, coberta amb volta de canó, i capçada amb un absis semicircular, cal dir , que el presbiteri està separat per una reixa.

En la llinda de la porta veiem gravada la data de 1668,

i a sobre de les dues petites finestres, podem veure una ala i la data de 1673.

Santuari està actualment agregat a Santa Maria de Moià de la Diòcesis de Vic, arxiprestat del Moianès.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

El Pont del Tren que uneix els municipis de Canovelles i Les Franqueses del Vallès

La línia R3 és un servei ferroviari de rodalia que forma part de Rodalies de Catalunya, operat per Renfe Operadora, que circula per les línies de ferrocarril d’ample ibèric propietat d’Adif.

El servei connecta les estacions de l’Hospitalet de Llobregat i Vic, i alguns amb destí final a Ripoll, Ribes de Freser, Puigcerdà o la Tor de Querol, passant totes per Barcelona.

És coneguda com la línia de Puigcerdà, línia del Nord, o el Transpirinenc.

El nou ferrocarril entrà en servei en successives etapes: de Granollers a Vic (1875), de Vic a Torelló i de Torelló a Sant Quirze de Besora (1879), de Sant Quirze de Besora a Ripoll i de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses (1880).

Fotos Lucien RoisinCol·lecció Ajuntament de Granollers. Arxiu Municipal de Granollers.

A la llarg d’aquesta línia, te de passar per desnivells molt notables, per axo es van construir ponts per superar-los.

Avui us presento aquest que ven segur he passat per sobre o l’he vist des del vostre vehicle.

Aquest Pont uneix els municipis de Canovelles i Les Franqueses del Vallès, es fet totalment de ferro, i un dels mes llargs de la línia, es d’una sola via, com tot el trajecte des de Montcada a Puigcerdà.

Pont construït amb dotze pilars rodons, units de dos en dos, amb sis divisions de pilars bessons que sustenten el pas de la via del tren sobre el riu Congost.

 

Recull de Dades : Ajuntament de Les Franqueses del Vallès, Renfe – Adif, Viquipèdia i altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Granja Soldevila de Santa Perpetua de la Mogoda

La Granja Soldevila és una construcció característica del modernisme menor de principis del segle XX i un dels edificis nobles més reeixits de Santa Perpètua de Mogoda .

De fet aquesta Masia té el seu origen, a les darreries del segle XI i principis del segle XII, aquest mas se li coneixen diferents noms que s’identifiquen amb els diversos propietaris que ha tingut el llarg dels segles, estat anomenat des de mas Perera, mas Bruguera, mas Granollachs fins a torre d’en Bru i per últim, com dèiem, Granja Soldevila.

Veiem la se va historia des de que la Família Soldevila compra la masia :

  • L’any 1874, Pere Soldevila, empresari tèxtil de Barcelona, comprà la casa amb 40 hectàrees de terreny.
  • Dos anys més tard moria i deixava com hereu el seu fill Lluís; fou, però la seva mare qui s’ocupà de tirar endavant la indústria agroalimentària basada en l’elaboració de làctics
  • Es produïen ous, mantega i formatges que es distribuïen amb la marca comercial Granja Soldevila, registrada l’any 1892. Uns anys desprès, el negoci van créixer amb l’obertura d’una granja a Olot i un centre de recollida i pasteurització de llet a Vic
  • El mes de juny de 1897, patentaven la invenció d’un “procedimiento para la preparación de la Leche de animales a fin de hacerla semejante a la de la mujer”, és a dir, un procediment per a la preparació de la llet maternitzada
  • Amb la marca comercial de Granja Soldevila registrada des del 1893 s’obren al llarg d’aquells anys diversos establiments a Barcelona que distribuiran part dels productes produïts a Santa Perpètua de Mogoda.
  • Entrem en el segle XX, els Soldevila transformaren la masia en una residència d’estil modernista a finals dels anys vint. El poder econòmic d’aquesta família queda ben pales en l’ornamentació modernista: les llars de foc de marbre, els arrambadors de ceràmica, els vitralls i treballs de forja a les baranes.
  • Durant la Guerra Civil la granja fou col·lectivitzada i rebatejada amb el nom de granja Germinal del Vallès. Es va utilitzar per concentrar totes les vaques del Vallès i la fresquera dels formatges es va usar com a refugi antiaeri.
  • Al final de la guerra la família Soldevila recupera la propietat.
  • Als anys setanta el govern franquista promou el Pla de Santa Maria de Gallecs que incloïa els termes municipals de: Santa Perpètua de Mogoda, Mollet del Vallès, Parets del Vallès, Palau-solità i Plegamans i Montcada, amb la intenció de construir una macro ciutat dormitori. El govern expropia de manera forçosa la granja tot i que aquesta no formava part del terme històric de Gallecs.
  • L’any 1985, l’INCASOL, cedeix la granja Soldevila a l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda per a usos propis.

Actualment la Granja Soldevila acull diversos serveis municipals com la Regidoria de Cultura, la Regidoria de Promoció Econòmica i Ràdio Santa Perpètua.

També s’ha convertit en el centre cultural de Santa Perpètua de Mogoda on s’apleguen l’Escola de Música i Dansa, l’Espai de les Arts, el Museu Municipal, les sales d’exposicions i la Biblioteca Josep Jardí.

Per dels antics terrenys, ara els ocupa El Parc Central de Santa Perpetua de Mogoda.

 

 

Recull de dades, aplicació al Text  i Fotografies : Ramon Solé

Santa Magdalena de Conangle de Les Masies de Roda, es una Ermita o un Monestir ?

Santa Magdalena de Conangle , està situada en el Puig de Conangle en el paratge de Salou, municipi de Les Masies de Roda en la comarca d’Osona.

Veiem una mica de la seva llarga historia :

  • La primera referència al topònim Conangle apareixia ja l’any 980, en el testament d’Isarn, fill de Sal·la de Conflent, però estudis recents han demostrat que el topònim Chonangulo que apareix en aquest document, es refereix en realitat al lloc de Conanglell, al terme del veí castell de Voltregà.
  • El primer esment del lloc de Conangle és força posterior, correspon a l’any 1231 i coincideix amb la primera notícia que es té de la capella, dedicada originàriament a Santa Maria.
  • Un document explica la venda d’aquests béns per part del rector de l’església parroquial de Sant Pere de Roda a un tal Arnau, el castlà de s’Avellana, una construcció defensiva de gran valor estratègic, datada del 1067 i situada, com la capella, a la península de Salou.
  • Cap a les darreries del segle XIII, s’hi va aplegar una comunitat de religioses que fou erigida canònicament com a monestir d’augustinianes sota la direcció de la priora Maria del Bosch el 1304.
  • El 26 de maig de l’any 1348, al cavaller Ramon de Dosrius, fill i hereu d’Alamanda de Muntanyola i de Pere de Dosrius, va comprar les terres pel preu de 1.000 sous.
  • En 1375 es compraren unes terres a l’hereu del manso Bosch, propietat alodial dels senyors de Savassona, i s’amplià l’extensió de la propietat a l’entorn de la capella.
  • L’edifici de l’església s’amplià i reformà amb motiu de la consagració de l’altar, celebrada el 27 de maig de 1376 pel bisbe Francesc, titular de Cunaviense, amb llicència del bisbe de Vic, qui també beneí el cementiri adjunt, construït per donar sepultura a les religioses.
  • Eduard Junyent afirma que fou aquell mateix any quan es canvià l’advocació de la capella, de Santa Maria a Santa Maria Magdalena.
  • El fet que apareguin esments al cenobi de Santa Maria de Conanglell en diversos documents conservats a l’Arxiu Parroquial de Roda (APR) i a l’Arxiu Biblioteca Episcopal de Vic (ABEV) encara el 1399, sembla indicar que el canvi d’advocació no es faria efectiu fins al se
  • El lloc de Conangle, igualment com a Casserres, fou durant l’època moderna refugi de bandolers i escenari favorit de dimonis, bruixes i bruixots. Està documentada l’estada el 1610 del bandoler Perot Rocaguinarda refugiat als boscos de Santa Magdalena amb una partida de 200 homes, i perseguits per soldats, membres del sometent i la Unió de Vic.
  • El 1927, la família Baurier arribà a un acord amb el bisbat de Vic per a la compra del sòl ocupat pel conjunt constructiu de Santa Magdalena, però no dels edificis en si, que continuaren depenent del bisbat.
  • Durant la Guerra Civil la capella no va patir destruccions remarcables a nivell d’edificació, però els milicians cremaren un Sant Crist de fusta molt venerat que hi havia en una de les capelles contigües a la nau principal i del que només se’n conserven els claus.
  • En 1955, l’ermita de Santa Magdalena de Conangle fou restaurada per la família Baurier que manà fer-hi algunes obres de reforma, recuperant-ne l’ús i la devoció per a tota la comarca: enjardinaren els voltants, arranjaren els camins d’accés
  • El 1960 hi adossaren el claustre neoclàssic del convent de carmelites descalços de Sant Josep de Vic, que l’any 1984 fou cobert amb teules.
  • Des d’aleshores i fins al tancament de la colònia de Salou, s’hi feren diverses festes patronals i encara s’hi celebren cerimònies religioses, sobretot casaments, de persones devotes.

  

Santa Magdalena de Conangle, com veiem va passar d’una petita capella a Ermita considerada avui endia així, per ho realment tant mateix podia considerar-se com un petit Monestir…?

 

Santa Magdalena de Conangle, està situada en un lloc de difícil accés, i que cal anar amb cura.

 

Recopilació de dades i Text : Viquipèdia

Adaptació del Text al Blog : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez