Sant Sixt de Miralplà és una capella situada al nord-oest de la ciutat de Vic, un camí hi porte des de la Carretera C-154, km 1 de Vic.
Us passo la seva història:
Està documentada l’any 1100, a la demarcació de Fontcoberta.
Més tard va estar sota la protecció de Sant Tomàs de Riudeperes i de la família Fontcoberta.
Inicialment d’estil romànic, posteriorment s’ha reformat en diverses ocasions.
Es tracta d’una petita capella de planta rectangular amb contraforts laterals, coberta amb volta de canó, així com un absis semicircular. Aquest absis va ser sobrealçat més tard, i és decorat amb un fris.
La portalada d’accés és d’arc de mig punt. Per sobre d’aquesta s’hi troba una obertura en forma de creu llatina. L’aparell constructiu és de pedra i té teulada de teula àrab a doble vessant.
Posteriorment es va construir la torre campanar de planta quadrada, adossada al mur sud. Amb la seua construcció es va aprofitar la planta inferior per a situar la sagristia.
A la part superior té obertures d’arc de mig punt i està rematat amb merlets esglaonats.
Sant Sixt de Miralplà està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
El Castell de Vilafortuny esta situat en l’Avimguda de Vilafortuny de Cambrils.
Us passo una amplia documentació histórica:
L’any 1152 Vilafortuny surt esmentat per primera vegada en la carta de població de Cambrils, on s’esmenta que s’havia adjudicat a Guillem de Fortuny, i és citat de nou com a límit amb Cambrils al 1178.
El 1154 Guillem Fortuny declarava que només reconeixia com a senyor el comte de Barcelona, i que no obeiria a cap dels altres senyors.
El 1194 l’església de Vilafortuny ja donava servei a la població.
El gener de 1220 els seus propietaris, Bernat de Benaiges i la seva muller Maria, van decidir entrar en la vida monàstica, ell a Santes Creus i ella a Vallbona de les monges, i cadascun va aportar al respectiu monestir 1.000 sous damunt del Castell de Vilafortuny, i van fer altres donacions a l’arquebisbe de Tarragona.
El 1292 el rei Jaume II permutà tots els drets i delmes que hi tenia a Vialfortuny amb l’arquebisbe a canvi d’altres drets damunt de Mont-roig i Alcover.
El desembre de 1391 l’arquebisbe Ènnec de Vallterra comprà al rei tots els drets que aquell tenia sobre Vilafortuny.
El 1341 el senyor de Vilafortuny era Arnau Roger de Pallars, i va ser previngut per l’arquebisbe perquè estigués preparat per a la guerra de Castella.
L’any 1376, davant de Vilafortuny, les tropes reals van derrotar les de l’arquebisbe i la ciutat de Tarragona.
El 1378 hi havia 17 llars. Vilafortuny, constava com a feu de Joan d’Olzinelles i formava part de la Comuna del Camp de Tarragona.
El 1391 l’arquebisbe adquireix tots els drets que sobre Vilafortuny tenia el rei.
El 1413 Vilafortuny tenia només 4 llars, 1 a 1497, 7 a 1515 i 3 el 1553.
El lloc es despoblava i el 1442, el seu nou senyor feudal, Galceran Desprats, va obtenir del consell tarragoní franquícies per a tothom que anés a repoblar el lloc.
Pirates i corsaris van atacar i assetjar la costa, sobretot Salou, Vila-seca i altres indrets durant els segles XV i XVI i finalment al juliol de 1582 set galions sarraïns desembarquen a Vialfortuny i aquest cop destruïxen el castell.
La població va declinar arran els atacs de pirates i de les febres palúdiques.
El 1763 es trobava deshabitat. Fou comprat pel comerciant reusenc Salvador de March, que el rehabilità.
A la primera meitat del segle XIX tenia 40 habitants i va ser incorporat al terme de Cambrils.
Després de l’època senyorial, quan el castell va passar a mans privades, va ser propietat dels descendents de Salvador de March, Joaquim de Miró i de March i Ferran de Miró i d’Ortaffà, i després de la família Castellarnau de Tarragona i, després, va passar a mans de la marquesa de la Mesa de Asta. En aquesta època el castell tenia premsa d’oli i de vi, celler, mina d’aigua amb la seva bassa, uns grans corrals de porcs i pastures per a vedells i vaques. A més, el castell disposava d’una capella on se celebrava missa quan venien els amos o quan hi havia colònies.
Durant la Guerra Civil, l’edifici fou assaltat per milicians republicans i, posteriorment, s’hi instal•laren les Brigades Internacionals. Els soldats van construir trinxeres de fusta amb espitlleres per canons al pinar de Vilafortuny per tal de defensar la costa. Mentrestant els pagesos dels masos del voltant havien cavat els seus propis refugis sota els masos o sota un garrofer. Curiosament el castell de Vilafortuny no va ser mai bombardejat durant la guerra. Poc abans que el bàndol franquista ocupés la comarca, les tropes que s’allotjaven al castell de Vilafortuny van fugir cap al nord.
El dia 15 de gener de 1939, els nacionals ocupaven el Camp de Tarragona, i un petit grup de militars es va arribar al castell per anunciar el canvi de règim.
Amb el boom turístic l’edifici fou comprat pel grup Curt, una empresa del grup Rumasa, que hi feu una rehabilitació.
Després d’una fase de semiabandonament, el castell fou comprat per un particular l’any 2000, la família Aparici. Ha sofert nombroses modificacions, recentment ha estat restaurat pel seu propietari actual, de la mà del restaurador Paco López Villegas, conservant la torre mestra i el pont d’accés al recinte emmurallat d’origen medieval.
Recentment, al 2019, s’ha descobert que el castell està edificat sobre la part més elevada d’una petita ciutat de la tribu ibèrica dels Cossetans. Una part de les restes ha de ser encara investigada arqueologicament. Els primers indicis apunten l’existència d’una població protegida per muralles, que hauria estat possiblement afectada durant la segona guerra púnica.
El castell de Vilafortuny, situat al veïnat de Vilafortuny al terme municipal de Cambrils,
és un edifici de caràcter defensiu i militar del qual els orígens es remunten al segle XII.
S’hi han trobat diverses restes dels Cossetans que van habitar la contrada on actualment hi ha el castell.
Era el nucli senyorial d’una antiga població que hi va créixer al voltant format per diversos masos.
El castell està situat dins el nucli de la vila del principi del segle XII, que pertanyia a la senyoria de Guillem de Fortuny.
Amb el pas del temps ha estat molt restaurat i s’han conservat pocs elements de l’època medieval.
És de base rectangular amb dues plantes, té un pati interior amb una petita capella amb campanar d’espadanya.
El teulat és de dues vessants.
Les façanes, recobertes de ciment, foren repicades pels actuals propietaris i ara s’observa la pedra original de l’edifici.
Presenta dos cossos annexes i una torre de planta quadrada coronada amb merlets.
Hi ha finestres amb llindes d’època medieval, amb arabescs i arcs conopials.
El castell està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local.
Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites.
La Capella de la Nostra Senyora del Bosc es situada en la carretera C-26, en el punt quilomètric 132,5, en l’Espunyola, davant d’una benzinera avui abandonada.
Es creu que es podria correspondre a una obra del segle XIX.
Edifici d’una sola nau de planta rectangular, no disposa d’absis, és de coberta amb teulada a dos vessants.
La porta és de llinda plana monolítica amb la data 1861 incisa, als muntants hi ha grans carreus ben tallats i polits.
La façana de llevant és coronada amb una espadanya d’una obertura amb una petita campaneta,
semblant com les utilitzades en les estacions de tren.
Sant Pere de Vacarisses està situada en la Plaça de l’Església de Vacarisses.
Us passo dades històriques :
És bastida ja en el segle XVIII, dedicada a Sant Pere i Sant Feliu.
Sembla probables que el seu mecenes hagi estat l’Amat durant la seva estada a Vacarisses.
Ocupa el mateix lloc on s’aixecava la primitiva església del segle XI.
Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’un edifici de planta rectangular amb una distribució de cossos i conseqüents volums dins la tipologia basilical. Per la qual cosa hi coexisteixen mòduls de diferents alçades. En un dels murs laterals hi ha la possible entrada, actualment tapiada, de l’antiga església del segle XI. L’edifici actual és el del segle XVIII les seves característiques porten a un seguiment de les arrels arquitectòniques catalanes amb la conjuminació autòctona de les masies.
En aquest cas, i sempre sota el concepte d’un llenguatge litúrgic, es tractaria d’una adaptació de tipus basilical, repartida en una prolongació de la nau central coberta amb teules àrabs a dues vessants que, a la vegada, es troba prolongada a nivell de creuer.
La torre campanar trenca la disposició i direcció d’horitzontalitat que desenvolupen els volums de la planta basilical de l’església. Aquesta nota d’esveltesa ens ve donada per l’aixecament del campanar. Aquest és de base quadrada i està format per quatre cares. Esdevé a partir del nivell de la coberta del cos central de l’església, en un sistema poligonal de vuit cares. Les quatre de nova creació amb una situació cantonera són de plànol més petit. Quan s’arriba al registre de la galeria oberta hi veiem que en les cares més grans s’hi han realitzat els vanos de quatre finestres rectangulars amb arc rodó a la part superior, destinats a la col·locació de les campanes.
Per tal de separar els registres s’hi ha situat una motllura, element que es torna a repetir, d’una manera més ressaltada, per tal de significar la cornisa de coronament sobre la qual, i com a motiu de protecció i de decoració, s’hi ha disposat una balustrada de pedra amb alternança de balustres i pilars. El parament de la torre campanar es troba totalment arrebossat i pintat. La cronologia del campanar va lligada a l’època de construcció de l’església, al segle xviii. Sembla que el promotor principal fou el Virrei Amat.
A la capçalera del temple s’hi forma l’absis i consta d’un cos central de la mateixa alçada que la nau, i els laterals prenen l’alçada de les naus laterals on s’hi situen les capelles laterals, la coberta de les quals és d’una sola inclinació.
Les capelles laterals, per sota del voladís, presenten una filera de caps de teules com a decoració. Des del creuer fins a la façana principal hi ha presència de contraforts exteriors a partir del nivell de les naus laterals.
Jordi Contijoch Boada – 1997 / Generalitat de Catalunya
Pel que fa a les obertures cal esmentar que hi ha finestres d’espitllera per sota del recorregut de la teulada, òculs el·líptics als murs laterals i finestres rectangulars o quadrades emmarcades distribuïdes de manera asimètrica. Al mur de l’absis hi ha l’arcada tapiada. El parament és de pedra ben lligada i la façana principal està arrebossada i pintada, amb porta adossada, òcul i pedres cantoneres. Tot el conjunt mostra una gran horitzontalitat típica de les esglésies meridionals, venint ja de l’època gòtica.
L’interior de l’església continua oferint una disposició interior de formes i gust similar a tota l’arquitectura realitzada sota les incidències de l’art neoclassicista. Conserva la formulació ja reflectida a la disposició exterior. Compartimentada en trams i presentant llunetes laterals cegues, s’hi dibuixa tota una línia d’imposta de diferents motllures degradants. Pilars i sengles arcades rodones comuniquen amb les capelles -intercomunicades- laterals.
Els pilars a part de presentar capitells motllurats, continuen adossats fins a la imposta i entre els punts d’origen a cadascun dels arcs i fins a la línia d’imposta, la seva tipologia correspon al capitell corinti-compost. Cor sobre arcada rebaixada, als peus de l’església. A l’absis, retaule adossat dins de les característiques generals decorativo-ornamentals de l’església, fornícula central entre columnes i dues laterals més petites, coronament circular.
A la capçalera hi ha l’altar-retaule neoclàssic. Són dos elements mobles a cada costat de l’absis, un dedicat a sant Josep i el Nen i l’altre dedicat al Sagrat Cor de Jesús.
Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya
Sant Pere i Sant Feliu és una església al poble de Vacarisses (el Vallès Occidental) protegida com a bé cultural d’interès local.
L’església de Sant Joan està en el carrer de Joan Paloma amb plaça de Jaume Torras de Matadepera.
Us passo dades de l’església :
L’església parroquial de Sant Joan va ser bastida a inicis del segle XX en temps del rector Mossèn Jaume Torras.
Va ser construïda per substituir a l’antiga església parroquial de Sant Joan Baptista, situada vora la masia de Can Roure i documentada des de l’any 1040.
Església Vella de Sant Joan Baptista
L’església de Sant Joan és un edifici neogòtic amb teulada a dues vessants. La façana d’accés té porta d’arc ogival d’inspiració gòtica, amb timpà decorat amb relleus florals i l’anagrama “JHS”.
A la part superior hi ha una rosada calada.
El coronament és a dues vessants, amb arquets ornamentals ogivals sostinguts per petites carteles florals.
El campanar, situat a la banda esquerra de la façana, presenta planta quadrada i està format per tres cossos separats per cornises.
Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya
El cos inferior és llis, el central té obertures circulars amb quadrifolis i el superior amb finestres ogivals.
Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya
Els dos pisos superiors són de maó vist.
Sant Joan de Matadepera és l’església parroquial de Matadepera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’antiga masia de cal Gotlla està situada en el carrer Salvador Espriu, 54-58 i carrer de les Ciències de L’Hospitalet de Llobregat.
Imatge de Gabriel Cazado apareguda a la publicació L’Hospitalet de 27-11-2006, on podem apreciar el deteriorament que tenia en aquells moments
Imatge de Gabriel Cazado
Us passo la seva historia:
No es coneix la data concreta de construcció
La primera referència escrita de la masia data del 1863, es tracta d’un llistat de masies que va fer l’ajuntament, on es diu que es troba cap a orient, a 45 minuts de l’Ajuntament.
Va estar en ús fins que a principi de la dècada del 1990 la van abandona.
Els tècnics que van fer el pla de protecció del patrimoni de l’Hospitalet reclamaren el 2001 una intervenció urgent a la teulada, façana, obertures, etc.
Va entrar en un procés de decadència fins que l’any 2007 la van restaurar per convertir-la en un centre de serveis per les empreses que s’instal•lessin en el districte de negocis de Gran Via.
Del Llibre Cop d’ull als motius de l’Hospitalet (1991) de Matilde Marcé i Piera. Ateneu de Cultura Popular.
És una masia de planta basilical, típic dels segles XVII i XVIII, abans molt corrent a la contrada, amb el cos central més alt que els laterals i amb coberta a dues vessants amb carener perpendicular a la façana. Té un cos annex d’una sola planta.
Totes les obertures són amb llindes excepte una galeria d’arcs de mig punt a les golfes.
No fa molts anys que estava tota envoltada de camps. A la pàgina 607 del llibre de 2003 de la Mireia Mascarell i Llosa: L’Abans de L’Hospitalet de Llobregat. Recull gràfic (1890-1965), editat al Papiol per Efadós, trobem una imatge de 1926 on veiem a Alfons Ferrer Soldevila i Joan Soldevila menjant raïm envoltats de ceps al costat de la masia.
Per cert, segons ens explica Luís Bagan al seu blog gotlla és el nom que reben les guatlles a algunes comarques. Una guatlla és un au amb un aspecte similar a una perdiu però més petita. Potser el nom de la masia vingui d’aquest ocell .
Del Llibre Una mirada a la marina d’ahir. (1980) de Francesc Marcé. Museu d’Història de la Ciutat.
Lluís Bagan: L’Hospitalet de Llobregat Imatges retrospectives d’una ciutat:
Cal Marquès esta situat en Riera Principal, 1, d’Alella.
Conjunt d’edificacions de tipus senyorial amb característiques típicament neoclàssiques.
Format fonamentalment per un cos de planta poligonal de vuit costats, al centre del qual s’eleva una gran torre llanterna, també octogonal i que per les seves dimensions és pràcticament una cúpula destinada a la il·luminació interior: a cada costat del tambor hi ha una obertura el·líptica i està coberta per una teulada a vuit vessants.
Rosa Maria Andrés Blanch – Generalitat de Catalunya
És de destacar l’estructura ternària que utilitza en cadascuna de les façanes del conjunt: un arc de mig punt al mig i arquitravada als costats.
Rosa Maria Andrés Blanch – Generalitat de Catalunya
És interessant l’ús de columnes amb capitells corintis pels porxos, balustrades, hídries i antefixes que decoren tant l’edifici com el jardí que l’envolta, d’un marcat gust neoclàssic.
Per a mes dades podeu consultar a l’enllaç que us adjunto :
L’Església de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes esta dins d’una finca privada en el Passeig o camí d’Horta de Cerdanyola del Vallès .
Us passo la seva historia :
Fou edificada sobre una altra església del segle X.
El mot topogràfic Facxas ja surt en una escriptura de l’any 964.
La primera referència escrita de l’església és de l’any 995.
Les referències al temple són nombroses durant tot el segle XI.
En el 1082 és citat com a parròquia.
En el segle XVI es feren obres.
A l’edat mitjana era una parròquia amb pocs recursos i feligresos, però va viure un període de prosperitat durant la segona meitat del segle xv i fins al segle XVII, relacionada amb l’adquisició de masies del terme per ciutadans de Barcelona.
L’any 1577 s’adquirí la pica baptismal i la llinda del nou portal.
L’any 1624 se li agregà com a sufragània l’església de Santa Engràcia de Montcada i Reixac.
Al S.XIX aquesta s’independitzà i Sant Iscle passà a ser sufragània de Sant Martí de Cerdanyola.
La seva ubicació és a prop d’una cruïlla de camins que unien Montcada, Horta i Cerdanyola.
La parròquia va quedar suprimida el 1868.
Es tracta d’una església d’una sola nau de planta rectangular coberta amb volta de canó i teulada a dues vessants.
L’absis és de planta semicircular i cobert amb volta de quart d’esfera. Tant la nau com l’absis són els originals, en canvi hi ha dues capelles laterals, la sagristia i una petita estança prop de la pica baptismal que corresponen a una modificació posterior.
Els paraments de l’edifici són llisos tant per dins com per fora, només hi ha dos fragments de cornisa a cada costat de la nau. L’aparell dels murs és de pedres de riu trencades i disposades en filades horitzontals. A les cantonades hi ha carreus grans ben treballats. Al mur de ponent s’alça un campanar d’espadanya amb dues obertures.
Estava decorat amb una pintura romànica que actualment es troba al Museu Diocesà de Barcelona. A principis del segle XX, la façana es va remodelar incorporant decoracions neogòtiques i eixamplant el campanar.
Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Fidel Rodríguez
Can Rull està situat en la Riera Fosca, 41 d’Alella.
Història
Sobre la llinda de la porta hi ha una data gravada: 1780.
No se sap si correspon a l’any de la construcció o a l’any de la col•locació de la llinda.
Construcció coberta amb una teulada de dues vessants i el carener perpendicular a la façana, es de planta baixa i pis.
Destaquen els llindars de les finestres esculpits en pedra, així com les llindes i els brancals de les finestres esculpits en pedra, així com les llindes i els brancals construïts amb carreus de pedra. La resta de la façana està arrebossada de color blanc.
Can Rull és una obra d’Alella protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
La capella de la Mare de Déu del Roser i de Sant Domènec està ubicada en el carrer de Isabel la Catòlica, 20 de Ripollet.
Us passo la seva història :
El conjunt de convent fou bastit a les darreries del segle XIX.
Les religioses, que havien arribat al municipi l’any 1893, s’establiren de manera provisional al carrer del Sol.
Gràcies a la donació feta per la Sra. Maria Torras, vídua de Joan Almirall, i l’ajut del seu nebot, Joan Buxó, es van realitzar les obres de la nova casa – convent.
Posteriorment, el 1899, la Sra. Torras féu construir la capella adossada al convent, en uns terrenys adquirits als Srs. Albinyana.
La capella fou declarada d’ús semipúblic, sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser i sant Domènec.
Les monges van haver d’abandonar la casa i la vila el 1936 a causa de la Guerra Civil, i el convent va ser la seu del Comitè Local de la FAI.
A l’estiu de 2008, les Germanes que residien a la casa- escola marxen per reforçar altres comunitats.
El 19 d’octubre de 2009, l’escola passa a formar part de la FEDAC (Fundació Educativa Privada Dominiques Anunciata Pare Coll).
Des de molt lluny se’ns fa visible el campanar que corona aquesta Capella annexa, adossada al nord de l’edifici del col·legi de les Dominiques de Ripollet ,ara FEDAC, dedicada a la Mare de Déu del Roser.
Aixecada en mur de maó arrebossat i coberta de dues aigües. La capella té una façana simètrica, on destacada la presència d’una porta rectangular sota un timpà decoratiu d’arc apuntat emmarcat per motllures que formen un arc conopial amb ganxets d’ornamentació floral i vegetal, inscrit en un rectangle amb pinacles.
A banda i banda de la porta s’obren finestrals ogivals amb vitralls de colors i una rosassa central que dóna pas al coronament a dos vessants, amb fris decoratiu amb relleus i espadat amb arc atribolat al carener. El frontó es troba coronat per un campanar d’espadanya, sobre una finestra ovalada. La façana nord té dues finestres ogivals amb vitralls de colors. L’interior de la capella és de nau única amb l’espai marcat per quatre arcs de diafragma amb petits capitells, que finalitzen amb culs de llàntia esculpits amb decoració vegetal.
El sostre interior permet la visió de l’embigat de fusta que conforme les dues vessants. Als peus de la capella es situa un cor de fusta. La capçalera de la capella és quadrangular, i interiorment s’ornamenta amb un seguit d’arcades apuntades coronades per un floró central que donen pas a finestrals, una a cada mur lateral i una gran finestral triple al mur central de la capçalera. En tots els casos es troben protegits amb vitralls de colors que representen escenes de la vida de la Mare de Déu: L’ascensió, L’anunciació, La Mare de Déu amb els seus pares, i La Coronació de la Mare de Déu.
El cos central del finestral de l’absis dóna lloc a un cambril que acull un conjunt escultòric format per les figures de la Mare de Déu seient al tro amb la figura de Sant Domènec de genolls que li fa entrega del rosari. Es tracta d’un conjunt escultòric de guix amb policromia.
Recull de dades : Ajuntament de Ripollet, Viquipèdia , FEDAC. i altres
Terra, aigua i racons 