Conjunt de l’Industria de la Colònia Güell en Santa Coloma de Cervelló

La Colònia Güell és un nucli poblacional (entitat singular, segons IDESCAT) situat a la comarca del Baix Llobregat.

Pertany al municipi de Santa Coloma de Cervelló.

Us passo dades de la seva historia:

  • La Colònia Güell era una colònia industrial que es dedicava a la fabricació de panes i velluts. Començà a construir-se el 1890 per iniciativa de l’empresari Eusebi Güell i Bacigalupi, propietari del terreny, l’antiga finca Can Soler de la Torre, que havia comprat el seu pare Joan Güell anys abans en el municipi de Santa Coloma de Cervelló. Güell traslladà aquí totes les indústries que abans tenia ubicades al Vapor Vell de Sants (Barcelona).
  • La causa d’aquest trasllat va ser provocada a causa de la primera vaga general de treballadors registrada a Espanya, el 1855, que va forçar a Joan Güell a marxar a França.
  • Un cop es va acabar la crisi del sector tèxtil, va tornar, va tancar la fàbrica Vapor Vell de Sants i la va traslladar a una zona menys conflictiva.
  • Una altra finalitat que Eusebi Güell perseguia era la de posar els treballadors en un ambient més rural i evitar les tensions socials que es vivien a Barcelona i altres poblacions industrials catalanes a finals del segle XIX.
  • Eusebi Güell encarregà a Gaudí el projecte de la Colònia, que disposava d’hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d’unes 160 hectàrees. Gaudí s’encarregà de la planimetria del conjunt, per a la qual cosa comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
  • Personalment, s’encarregà del disseny de l’església, de la qual tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell, el 1918, els seus fills abandonaren el projecte.
  • La resta d’edificacions van anar a càrrec dels col·laboradors de Gaudí: Francesc Berenguer construí la cooperativa (amb Joan Rubió, 1900) i l’escola (amb el seu fill Francesc Berenguer i Bellvehí, 1911-1916); Joan Rubió construí diverses cases particulars, com Ca l’Ordal (1894) i Ca l’Espinal (1900); Francesc Berenguer i Bellvehí construí, així mateix, el centre cultural Sant Lluís (1915-1917) i la casa parroquial (1917).
  • Els successors d’Eusebi Güell van vendre la propietat el 1945 a la família Bertrand i Serra.
  • La indústria tèxtil, davant la crisi del sector, fou tancada el 1973.

Destaca per ser una de les colònies més grans del Llobregat, per la seva qualitat arquitectònica i pel fet de ser moguda exclusivament per l’energia del vapor en els seus orígens, en comparació amb les altres colònies, mogudes principalment per energia hidràulica.

En la seva construcció hi van intervenir el mestre d’obres Francesc Berenguer i Mestres i l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. Antoni Gaudí hi va projectar l’església,

en la que també hi van treballar Berenguer, Rubió i Canaleta.

Al 2005 tenia 775 habitants.

L’església, altrament anomenada cripta de Gaudí, ha estat declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2005.

La Colònia Güell ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Conjunt Històric, en 1991.

Recull de dades : Viquipèdia i l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló

Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, Arxiu Rasola i Google

Termes romanes de Caldes de Montbui

Avui us presento tres articles

Les Termes romanes esta en un lateral de la Plaça de la Font del Lleó en el número 3 de Caldes de Montbui.

La vila de Caldes fou en època romana una estació balneària, fundada sobre les deus d’aigua calenta que hi brollen, entorn de la qual es desenvolupà un nucli urbà d’importància considerable a l’alt Imperi, com ho demostren les inscripcions recuperades.

De l’antiga estació balneària de Caldes n’han restat les termes romanes, situades al bell mig de la població actual.

Les restes conservades, una piscina i la galeria que l’envolta, són només part d’un conjunt termal que devia ser molt més ampli i que devia tenir una important finalitat medicinal, com ho palesen les inscripcions votives trobades, algunes d’elles de personatges importants de l’antiga Tàrraco.

La piscina, que es trobava al soterrani del balneari de Can Rius, aterrat els anys 1955-56, fou restaurada per la Diputació de Barcelona.

La intervenció consistí a refer la volta que cobreix la piscina (només se’n conservava l’arrencada de l’original) i les arcades que conformen la galeria sud. Així mateix, es va dissenyar el conjunt d’arcades adjacents a la plaça, a fi de donar-li un caire monumental.

La piscina és feta amb “opus signinum”, és a dir, amb obra de picadís de pedra i terrissa barrejat amb calç. Les mesures són 13’5 x 6’9 m.

El fons, al qual s’accedeix per cinc graons arrebossats amb una capa d’argamassa, és recobert amb lloses de terrissa.

De l’ala nord de la galeria es conserva la paret de tancament, així com les quatre arcades que s’obren a la piscina, fetes amb carreus de pedra sorrenca roja, molt deteriorada.

La galeria est conserva les dues arcades adjacents a la piscina, així com l’arrencada del mur de tanca, en el qual s’obren dues fornícules amb un banc seguit, que podrien haver servit de vestidor o bé per prendre banys de vapor, en el supòsit que la piscina correspongués efectivament al “caldarium”. La galeria sud fou totalment refeta en la restauració esmentada, i la de ponent no es conserva.

Actualment, no hi ha aigua termal dins de les Termes Romanes per millorar i mantindré la conservació.

Les Termes romanes de Caldes de Montbui és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Molí de l’Amat de Sabadell

Avui us presento dos articles

El molí de l’Amat era un molí fariner i draper, situat a l’esquerra del riu Ripoll, entre la masia de Can Puiggener i la Torre del Canonge de Sabadell.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1390 es documenta per primer cop un molí fariner en aquest indret, però la seva existència podria ser anterior.
  • A partir del 1500 fou transformat per batanar draps de llana. Això implicà, com a intervenció principal, introduir una roda vertical i un arbre de lleves per moure les masses del batà. Segurament el molí fariner continuà en ús.
  • És documentat des del 1501 com a molí del mas Carbó, quan depenia del monestir de Sant Llorenç del Munt i es trobava en estat de ruïna.
  • Des d’aquella data els moliners establerts en aquest molí foren membres de la família Sampsó, provinent de Sant Esteve de Ripollet, que es traspassaren l’ofici i el molí de pares a fills, sempre pagant censos als possessors del mas Carbó i, indirectament, al monestir de Sant Llorenç del Munt.
  • A mitjan de1648, una filla Sampsó es casà amb Joan Amat, i d’aquí li pervingué el nom amb què encara és conegut actualment.
  • Des de 1820, al salt de dalt del molí s’hi instal•là maquinària tèxtil, mentre que al salt de baix es mantenien dos batans. A partir d’aquell moment, els contractes d’arrendament i sotsarrendament dels diferents salts d’aigua es multiplicaren.
  • Els Amat n’eren els propietaris i consten com a hisendats i també com a fabricants de draps.
  • El molí de l’Amat, que havia estat fariner i draper, acabà sent paperer a mans dels germans Fontanet, que el 1878 hi començaren a fabricar paper d’estrassa.

De l’antic molí, avui no en queden restes visibles, ja que fou arrasat en construir part de les naus de la fàbrica tèxtil del Vapor Cusidó i més antigament la fabrica Ribera i Cusidó.

Com a mut testimoni, sols hi ha la xemeneia del Molí de l’Amat.

Formava part del mateix sistema hidràulic del molí d’en Font: ambdós rebien l’aigua de la sèquia Monnar, que començava a la resclosa que hi havia al Ripoll més avall de la desembocadura del torrent de Colobrers. A la sortida del molí de l’Amat, l’aigua es tornava a abocar al riu.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Sabadell

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Viquipèdia i Ramon Solé

L’Escola Industrial de Terrassa

L’Escola Industrial esta situada en el carrer de Colom, 1 de Terrassa.

Us passo la seva història :

  • L’Escola d’Enginyeria de Terrassa va iniciar la seva activitat a l’agost de l’any 1901 i els seus estudis en febrer de 1902. Al seu començament era coneguda pel nom de Escuela Superior de Industrias de Terrassa i s’impartien estudis de Peritació Industrial, Pràctic Industrial, Pràctic Industrial i Estudis Elementals per obrers.
  • L’Escola neix originàriament per cobrir les necessitats de la indústria tèxtil de Terrassa, indústria que té el seu desenvolupament més important al segle XIX amb l’aparició de la màquina de vapor i els nous telers mecànics.
  • Inicialment es va ubicar al carrer Topete número 4, i el 3 de juliol de 1904 es va traslladar a la seva ubicació actual, al carrer Colom número 1, on s’inaugurà l’edifici de l’actual seu de l’Escola d’Enginyeria de Terrassa.
  • Aquell mateix any s’hi celebra una exposició que va representar el punt àlgid de les arts aplicades.
  • El 1943 l’edifici va passar a ser propietat de l’Estat, tot mantenint la seva funció educativa.
  • L’Escola industrial de Terrassa es caracteritza també per impartir els estudis d’Enginyeria tèxtil des de 1906, ara adaptats als estudis de grau. Aquesta especialitat s’ha impartit juntament amb les àrees de conèixement en enginyeria química, mecànica, elèctrica i electrònica.
  • L’any 1962 va aparèixer la necessitat de separar els estudis de pèrit dels estudis superiors i va començar a fer-se classes a l’Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales, al carrer Colom número 11.
  • L’any 1972, l’escola va passar a formar part de la Universitat Politècnica de Barcelona, que després va esdevenir la Universitat Politècnica de Catalunya. Va passar a denominar-se Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de Terrassa (EUETIT).
  • L’any 2010 va canviar el seu nom per l’actual, Escola d’Enginyeria de Terrassa, a causa del fet que va passar a oferir estudis de grau i màster adaptant-se a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) i també perquè ofereix estudis en l’àrea de les telecomunicacions, per tant deixava de ser exclusivament industrial.

L’Escola Industrial, inicialment anomenada Palau d’Indústries de Terrassa, és una de les primeres obres de Lluís Muncunill (1901),

que es caracteritzen per la influència dels estils historicistes.

És un edifici aïllat, amb planta baixa i dos pisos, estructurat en forma de U al voltant d’un pati interior.

El vestíbul central, que dóna accés a les aules i a dependències com la biblioteca, està aguantat per columnes de ferro i mostra un bust d’Alfons Sala i Argemí, fundador de l’escola.

La façana principal destaca per la capçalera esglaonada del cos central d’entrada i dels dos cossos laterals.

Segons el projecte de Josep Domènech i Mansana, es van afegir dues naus perpendiculars als extrems de l’edifici primitiu, que estaven destinades a tallers.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Terrassa

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Quadres i xemeneia de la Fabrica Izard, actualment és seu de la Sala Muncunill de Terrassa

Les quadres i xemeneia de la Fabrica Izard, están en el carrer de la Rasa, 53-55  i plaça de Didó de Terrassa.

La Sala Muncunill és una sala d’exposicions de Terrassa, situada a la plaça de Didó núm. 3, vora el carrer de la Rasa. Es tracta de la quadra o sala de tints de l’antic Vapor Amat, també conegut com a Ca l’Izard, un complex fabril de l’últim terç del segle XIX, remodelat el 1921 per l’arquitecte modernista Lluís Muncunill i Parellada, que en va construir la nau que es conserva actualment i en honor del qual fou batejat el nou espai expositiu inaugurat per l’Ajuntament el 1982, un cop enderrocada la fàbrica.

Us passo un recull de dades :

  • El vapor, destinat principalment a l’acabat de tints en el sector tèxtil, fou promogut per l’industrial terrassenc Ignasi Amat i Galí (1817-1891), alcalde de la ciutat (1863-1864) i fundador del Reial Col·legi Terrassenc, l’Institut Industrial i la Caixa d’Estalvis de Terrassa.
  • Després de la guerra civil, el 1940, va ser objecte de remodelació per part de Joan Baca i Reixach, que en reformà sobretot les llanternes de ventilació.
  • La darrera reforma és del 1982, de Francesc Bacardit i Segués, que va rehabilitar la nau per convertir-la en sala d’exposicions municipal, annexa a les noves dependències de l’Ajuntament de la plaça Didó.
  • La part moderna de la fàbrica l’ocupa actualment el centre territorial terrassenc de l’Institut del Teatre.

La quadra del Vapor Amat que allotja la sala d’exposicions municipal és una construcció de planta rectangular, feta de totxo massís, dividida a l’interior en dues parts longitudinals, separades entre elles per pilars de ferro colat que sostenen setze voltes de maó pla. Muncunill hi va experimentar l’obertura de llanternes damunt les voltes, amb què assajava un sistema d’il·luminació alternatiu a la tradicional coberta de dents de serra.

Aquestes llanternes sobreposades, d’arc de quatre punts, tenien com a objectiu la ventilació de la nau, i actualment, a diferència d’abans, es troben tancades per vidres.

A l’espai que ocupava l’antic vapor, el 1993 s’hi va arranjar la plaça dedicada al titellaire terrassenc Ezequiel Vigués, conegut amb el sobrenom de Didó. Només se’n van conservar la quadra dels tints, ara Sala Muncunill, que tanca la plaça per dalt, i l’antiga xemeneia, que era anterior a l’edifici modernista de Lluís Muncunill; de fet, fou construïda l’any 1900, quan l’originari Vapor Amat l’ocupava en règim de lloguer la fàbrica Sala Hermanos, que més endavant fou substituïda per la Manufactura Tèxtil, coneguda popularment com a Ca l’Izard.

La xemeneia, al bell mig de la plaça, és de base quadrada i fust troncocònic, de 10 metres d’alçada; l’any 1987 fou retallada.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Terrassa

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Vapor Aymerich, Amat i Jover de Terrassa

El Vapor Aymerich, Amat i Jover és situat en la Rambla d’Ègara, 270, de Terrassa.

El Vapor Aymerich, Amat i Jover és una antiga fàbrica tèxtil construïda entre 1907 i 1908, que actualment allotja el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Us passo dades de la seva historia :

  • Fundada l’any 1908 per tres industrials terrassencs —Josep Aymerich i Grané, Pau Amat i Boguñà i Francesc Jover Barba—, la fàbrica acollia tot el procés de transformació de la llana i produïa els teixits de llana anomenats “novetats”.
  • L’any 1912, va morir Francesc Jover i la seva vídua va decidir de separar-se de la societat Aymerich, Amat i Jover, empresa tèxtil llanera, però no de la immobiliària.
  • A partir de 1920, els filats es van traslladar a Fígols i la fàbrica es va especialitzar en els teixits, llogant part del seu espai a altres empreses.
  • L’any 1962 l’edifici va quedar greument afectat per les riuades de Terrassa.
  • La fàbrica va plegar definitivament l’any 1976.
  • L’edifici va ser comprat per la Generalitat de Catalunya l’any 1983.
  • Després de ser rehabilitat, es va convertir en la seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Cap als anys 1905-1906, tots tres industrials van decidir construir el seu propi vapor. Un dels socis, Pau Amat, va demanar als seus dos socis de l’empresa que l’immoble que anaven a construir fos una societat separada jurídicament, i a tots els efectes, de la companyia tèxtil. Així doncs, van formar una societat anònima que seria la propietària del local.

Sobre terrenys que havien estat hortes, els industrials Francesc Jover, Pau Amat i Josep Aymerich van fer aixecar un edifici per a la seva indústria.

La coberta de la nau principal està formada per arcs i voltes de maó (volta catalana) tibades amb ferro. Les voltes es combinen amb claraboies adoptant el sistema de dents de serra. La nau no té finestres: la il·luminació zenital s’aconsegueix amb les àmplies claraboies. Les voltes de la coberta són agosarades i estètiques: amb materials moderns (ferro colat) i econòmics (rajoles i maons), Muncunill va aconseguir una combinació de funcionalitat i estètica.

La sala de màquines, de gran sobrietat, és construïda amb maons i coberta amb voltes. La seva situació li permet distribuir racionalment l’energia al conjunt de la nau.

El complex industrial original està format per: una gran nau de producció d’11.000 m²;  un edifici annex de tres cossos destinat a allotjar la sala de calderes, la sala de la màquina de vapor i el taller d’electricitat; el pati; la xemeneia de 42 metres d’alçada, i l’edifici de les oficines, que feia front a la rambla.

Vapor Aymerich, Amat i Jover va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), en la categoria de Monument Històric, pel Govern de la Generalitat de Catalunya el 4 de juny de 2019.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa, Viquipedia, Generalitat de Catalunya i Altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Quadra del Vapor Ventalló de Terrassa

El Vapor Ventalló , esta situat al carrer de la Rasa 16, fent cantonada amb al carrer de  Sant Llorenç, 1 de Terrassa.

Fotografia : Viquipèdia

Us passo la seva historia :

  • El Vapor Ventalló fou construït per l’arquitecte Lluís Muncunill. Segons la fitxa del Catàleg d’Edificis d’Interès Històric i Artístic de Terrassa, data del 1897, mentre que els autors Francesc Bacardit i Josep Giner atribueixen l’obra l’any 1917.
  • És probable que la primera data sigui la de construcció i la segona la d’una remodelació feta pel mateix Muncunill, cosa molt freqüent en l’obra d’aquest arquitecte.
  • D’aquest vapor se’n van conservar tres quadres fins a l’any 1998.
  • Actualment només en queda la que és obra de Muncunill.
  • És una nau industrial de dues plantes on s’utilitzà l’estructura metàl•lica de pilars de fosa i bigues d’acer, la qual és fàcilment visible, ja que la nau només conserva les parets que donen als dos carrers, mentre que per les altres dues bandes està oberta i forma un espai públic, la plaça del Vapor Ventalló.
  • L’edifici actual és una nau industrial que forma part d’un conjunt fabril. És de planta rectangular i amb coberta a dos vessants.

El Vapor Ventallón consta de dos pisos, amb estructura de pilars de ferro fos a la planta baixa i el pis, que serveix de suport de les voltes atirantades de canó rebaixat de la planta baixa i de les jàsseres metàl·liques transversals.

A nivell de la coberta hi ha encavallades de fusta. Les façanes mostren finestrals dobles d’arc molt rebaixat separats per fines columnes de ferro.

A la façana del carrer de Sant Llorenç, abans de la remodelació actual, les obertures de la planta baixa havien estat tapiades.

Conjunt escultòric : Família Vapor – Autor : Xavier Corberó

El Vapor Ventalló és un antic edifici industrial del centre de Terrassa, protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa, Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fàbrica de la Font de l’Escot de Granollers

La Fàbrica de la Font de l’Escot de Granollers, sols es un record per la ciutat de Granollers.

Estava situada on ara son els carrers de La Font de l’Escot, Ramon Llull i de Corró a Granollers, i que ocupant els que forent els terrenys de la Fabrica tèxtil.

En 1850 havia una fabrica que es subministrava per fer girar una gran roda, de l’aigua d’una font, per aquest motiu popularment es deia “la Fabrica de la Font”.

Temps mes tard, en 1864 va passar se a dir, La Fàbrica de la Font de l’Escot , donat que per tenir aigua suficient per la seva industria tèxtil va posar en funcionament maquinaria a vapor, per aquest motiu, Francisco Ciuró va arrendar l’aigua de l’abundant Font de l’Escot a M.Sans.

L’any 1880, formaven l’empresa la unió de diversos propietaris, com Clariana, Ciuró i Auge i Cia., per així, poder ser mes competitius en el mercat tèxtil.

Als anys 20 del segle passat,  s’hi va instal·lar de manera provisional  un forn de vidre, propietat de Josep Sans important empresari de Barcelona.

En l’any 1925, dintre del recinte havien diverses empreses, com  una fusteria, un magatzem de fustes, de coles, diverses petites empreses de teixits i de confecció de camises, entre altres.

En els últims cent anys, van ser el propietaris de l’edifici de la Fabrica Font, la família Tomas Salvany, anys mes tard les germanes Alsina i per últim van ser els senyors Valls.

Es va portar a terme l’enderroc de tot el conjunt de la Fabrica La Font en l’any 2004.

Actualment sols queda el record  de la Fabrica La Font, amb la Xemeneia 

i l’espai Porxat.

 

 

Recull de Dades : Ajuntament de Granollers

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé