Fàbrica de tèxtil Guardiola de Terrassa

Avui us presento dos Articles

Fotografia : Viquipèdia

L’antiga fàbrica tèxtil Guardiola, de tints i acabats, era una de les més grans de la ciutat i comptava amb quatre calderes i dues xemeneies.  També, es coneixia la fàbrica tèxtil, com a Montset i Guardiola.

Actualment forma part de les instal-lacions de l Sociosanitari i altres dependències de l’hospital de la Mútua de Terrassa.

S’han conservat els porxos de l’entrada a la fabrica i una de les dues xemeneies.

Xemeneia de maó troncocònica, amb base quadrada i fust coronat amb un potent collarí motllurat que recolza sobre dentells i protegida amb cercles metàl·lics.

Té una alçada total de 45 m i un diàmetre de 4 m a 2,8 m des de la base fins a la corona.

Per a més informació i dades històriques podeu visitar el bloc :

http://jplananieto.blogspot.com/2017/07/vapor-monset-i-guardiola.html

Un cartell recorda la data de la inauguració del centre de la Fundació Vallparadis i posteriorment va passar a Mutua Terrassa.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Terrassa i Altres

Adaptació al Text  i Fotografies : Ramon Solé

Capella del Cementiri Vell de Terrassa

Avui us presento dos articles

La Capella del Cementiri Vell  és situada a la plaça de Joan Miró, vora el carrer de Wagner, al barri del Cementiri Vell de Terrassa.

Us passo dades sobre la seva historia :

  • L’anomenat Cementiri Vell, situat vora el torrent de Vallparadís, era originàriament un cementiri militar de l’època de la Guerra del Francès
  • El 1809 es va utilitzar com a cementiri civil, coincidint amb l’epidèmia de tifus dels anys 1808-1810, que va provocar una gran mortaldat.
  • El 1834 es decideix construir un cementiri municipal just als mateixos terrenys.
  • El 1835 ja s’hi fa el primer enterrament.
  • El 1841 s’hi construeix el primer panteó, el de la família Maurí.
  • Aquest cementiri va quedar saturat i el 1926 es va projectar fer-ne un de nou als terrenys de Can Torrella del Mas, que es va inaugurar el 1932 i és l’utilitzat actualment.
  • Al Cementiri Nou s’hi van traslladar algunes edificacions escadusseres del recinte antic, com el panteó Alegre de Sagrera, en forma de temple clàssic, amb columnes i frontó.
  • El Cementiri Vell ser enderrocat i clausurat definitivament el 1964

La Capella és un petit edifici aïllat de planta rectangular bastit amb pedra de sauló. Presenta una nau quadrada coberta amb cúpula de maó i absis semicircular, a llevant, també de maó.

Monument funerari a Jaume Jover i Valentí Alagorda, de Melcior Viñals, l’únic vestigi conservat de l’antic recinte, juntament amb la capella

La façana principal presenta una gran portalada flanquejada per dues columnes toscanes amb arquitrau, cornisa de maó i frontó amb relleus estucats que representen unes ales desplegades. L’edifici està bastant deteriorat i hi manquen alguns elements ornamentals. Té una finestra semicircular a cada façana lateral.

A la façana principal de la capella hi ha una placa en memòria i reconeixement dels ciutadans morts als camps d’extermini nazis (1939 – 1945)

i a totes les persones injustament perseguides i represaliades per les seves idees i conviccions democràtiques. Sotasignada per l’Ajuntament de Terrassa i  Amical Mathausen.

La Capella del Cementiri Vell és un edifici de Terrassa  protegit com a bé cultural d’interès local.

Monument funerari a Jaume Jover i Valentí Alagorda, de Melcior Viñals, l’únic vestigi conservat de l’antic recinte, juntament amb la capella

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies  : Ramon Solé

La Seu d’Ègara (Terrassa)

Avui us presento dos articles

La Seu d’Ègara. Església de St. Pere.

El primer cristianisme, que va néixer episcopal i conciliar, va créixer sota l’emperador, pontífex màxim. Els bisbes reforçaven el poder local i viceversa, tot i que també tenien conflictes. El papat romà no prengué força fins el segle XI, però des dels primers segles ja donava les seves disposicions als bisbes.

Ègara era Seu episcopal des de 450. Al 614 es va celebrar un concili, però ja no en tenim gaires notícies més degut a les diferents invasions i a la pèrdua de documentació. Cal dir que encara hi ha molts documents per treure a la llum.

El que se sap d’Ègara i del conjunt monumental de les seves esglésies romàniques: St. Pere, St. Miquel i Sta. Maria és poc però està prou estudiat donat que s’han fet excavacions i que s’ha contrastat amb la documentació.

Aquesta triada d’advocacions és freqüent en les diòcesis de nova creació, com va ser la de Vic i la d’Urgell. Els sants als que s’encomanen les esglésies ens donen una valuosa informació històrica i cultural.

St. Pere era l’advocació que es donava a les antigues vil·les romanes, refugis de caminants, que posteriorment serien els primers “masos”, refugis comtals o episcopals. St. Pere és l’església més antiga del conjunt monumental.

St. Miquel era una figura molt apreciada pels francs, protectora en la mort. Si St. Pere remet als romans, St. Miquel ho fa a la presència dels gots.

Seu d’Ègara. Església de St. Miquel. Santa Maria al fons.

Sta. Maria devia ser l’església baptismal, tot i que hi hagi una pica baptismal actualment a St. Miquel.

L’antiga catedral d’Ègara, derruïda per les invasions i l’abandó, es va refer al segle XII, serà  l’actual Sta. Maria. Sta. Maria és una advocació que, amb el pas del temps, va prenent més força que la dels primers sants, màrtirs i pares de l’església, especialment a partir del segle XII. És la que escollien els prelats, preocupats per la castedat que se’ls imposava. La nova església de Sta. Maria de Terrassa quedaria, llavors, sota una canònica agustina[1].

Seu d’Ègara. Església de Santa Maria.

Durant el domini franc, Narbona intenta reemplaçar l’antiga litúrgia hispana o visigoda per la romana. El bisbe franc de Barcelona, Frodoí, va emetre diferents queixes a l’assemblea d’Attigny (874). Entre d’altres, va denunciar al prevere Tirs, a Barcelona i a un altre prevere, sota l’auspici de Baió (roig, castany), un magnat hispà-got, a Terrassa, que batejaven i exercien el seu ministeri de manera independent, sense seguir les directrius del bisbe.

El concili de Troyes (878) confirmà a l’església de Barcelona bens de diferents procedències, la majoria es situaven a la falda meridional del Montseny que havien estat en mans de gots que havien aprissionat terra comptant amb cartes de privilegis dels reis francs. Al concili s’enfortí la figura del Comte Guifré el Pilós, tot i que els seus descendents s’aniran deslligant de l’imperi franc. En aquests segles el bisbat de Barcelona va prenent rellevància assumint el d’Ègara. El poder de l’església local i el Comtal miren cap a Roma en els seus intents per deslliurar-se de Narbona.

Sovint aquests primers gots hispans o locals han estat considerats fraudulents, però les seves queixes són dignes de tenir-les en consideració, donat que el poder més gran les va eludir i han passat a la història desprestigiats i obviats.

Un altre tema recurrent a les altres entrades d’aquest blog és la relació amb l’aigua d’aquests primers assentaments que, lògicament, buscaven la proximitat del aigua pels seus conreus, d’ordi, principalment. El conjunt monumental de les esglésies de St. Pere s’establí a la confluència de dos torrents: Vallparadís i Monner, actualment un lloc històric molt ben cuidat per l’Ajuntament de Terrassa.

Vallparadís, un lloc agradable per passejar. Font natural.

El terme de “Castell de Terrassa” el trobem citat als inicis del segle X en diverses ocasions. Una d’elles és al 920 quan Adalà i Sentemir, germans, venen al bisbe de Barcelona Teuderic (904-932) per dos sous, terra a Palofret o Palau Fracto (trencat, derruït) al castell de Terrassa. En 939 Ermenir i el seu germà Sendred amb la seva dona Transgóncia, nebots del bisbe Teuderic, que era procedent de Vic, permuten amb el bisbe Guilarà (937-959) tot el que el seu oncle havia comprat a Barcelona per la meitat que va llegar a la Seu de Barcelona i que era Cabrera[2] (Osona)[3].

Per una altra banda, la riera de les Arenes, nom que remet a l’època romana, neix a la serra de St. Llorenç de Munt, a Mura, fa aiguabarreig amb el torrent de la Font de la Riba a Matadepera i amb el de Palau a les Fonts de Terrassa, on forma la riera de Rubí que va a parar al Llobregat.

Riera de Mura.

A vegades l’únic que podem treure, fixant-nos en els documents de dret alt-medievals (compra-vendes, donacions, establiments o testaments), són aquests noms geogràfics que remeten a topònims. Alguns apareixen també a d’altres zones com el de “Banyeres” altres encara perduren a la zona, com els de “Can Palet” o “Boades”[4].

El terme Palau, amb diverses variacions, és força freqüent. Segons els historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz, faria referència, en aquesta època, a espais agrícoles prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat. Aquest terme, originàriament, ens parla de comunitats andalusins que ensenyarien noves tècniques de conreu als natius introduint nous cultius a les hortes que donarien varietat als cereals i vinya. El Palau Fracto, sota les esglésies de St, Pere, és un exemple ja que es pot associar “amb les hortes de Basca, el Palacium amb el sistema irrigat que el connecta amb l’Alcuba (nom d’origen andalusí) i el Palazol amb una font, arbres i un veguer al seu voltant” [5].

Anella verda de Terrassa on trobem zones boscoses i llocs amb petits horts.

Tenim, per tant, de tot el que hem recollit, els diferents orígens que configuren un territori: romans, gots (d’origen franc o germànic) i musulmans, tan oblidats.

Per últim volem parlar del sistema de complantació que seguí al de l’aprisió i donarà pas al feudalisme. A la segona meitat del segle X veiem grups de persones –potser familiars, potser veïns- venent o intercanviant terres amb monestirs i esglésies, per a fer obres de millora o per adaptar-se a les noves exigències dels poders econòmics que buscaven acumular rendes, el que només es podia fer amb cultius com el cereal de secà i el de la vinya. El que al segle X és encara una relació de socis, aviat passarà a la de sotmesos i senyors.

St. Llorenç de Munt

En 964 un tal Comparat amb la seva esposa Orúcia, juntament amb els esposos Servodei i Mayer, donen a l’església de St. Miquel de Barcelona cases i terres situades a Garrosa (St. Vicenç dels Horts), junt al riu Torrelles, prop del Llobregat, amb la condició de quedar-se en règim d’usdefruit pagant la tasca corresponent. En 993 els marmessors de Comparat “Bonuç”, Agelbertus i la seva dona Sicards, donen a la mateixa església de St. Miquel un alou que Comparat tenia en Banyeres, a Terrassa a condició que es quedin la seva germana Ermisinda i el seu espòs Constantí en règim d’usdefruit[6].

Potser no és el mateix Comparat, tot i que bé podria ser-ho. La única relació clara és la de l’església de St. Miquel de Barcelona que, durant bona part del segle X, rep més donacions que la Seu de Barcelona, que finalment s’annexionarà St. Miquel; però també sabem que la diversificació de terres era una pràctica comú entre les famílies de pagesos que podien així ajudar-se quan venien maldades, fins entrat el segle X en que els senyors (monestirs, bisbat, nobles i senyors) van concentrant els seus dominis[7] i aquests primers veïns i treballadors de la terra es van veient obligats a vendre les seves propietats quedant sota el seu domini.

Respecte de les dones soles podem parlar d’Adaleva “que vocant Rossa”  que en 947 ven diverses propietats heretades “in termino kastrum Terracia” al lloc de Midiano o Meià. En aquest document de St. Llorenç de Munt Adaleva anomena les diverses procedències de la herència, de la mateixa manera que anomena el seu actual veïnatge. Aquesta és una constant en documents emesos per dones soles, no es descuiden dels noms dels que han estat o són propers. Més endavant, a la primera part del segle XI,  Adaleda es anomenada en nombroses afrontacions de terreny. En cap cas és ella la actuant, per la qual cosa podria ser l’Adaleva que és recordada de la mateixa manera que es recorda l’Amalvígia a Banyols. El que és interessant és el canvi de conreus. Si l’Adaleva de finals del segle X parlava de terres amb “pomíferos et glandíferos” (arbres fruitals i altres productors de glans, com alzines), és a dir de peces de conreu prop dels torrents, on el treball és més fàcil pel llim de la terra, i prop de zones més boscoses, l’Adaleda del segle XI apareix anomenada en relació a “les vinyes d’Adaleda”, conreus que els feudals (entre ells, monestirs i esglésies) cobejaven per que permetien l’acumulació i el comerç.

La Mola i el monestir de St. Llorenç de Munt. Postal antiga.

Per acabar amb una altra dona sola, citarem a Emma que al 1024 deixa al seu nebot, Amat, un alou a Palau Fracto, al lloc de Midiano o Meià, que era sota la titularitat del monestir de Sant Benet del Bages. També dóna al monestir de Sant Cugat a condició de ser enterrada amb la seva mare, Amaltrud, de qui parlarem a una altre entrada.

Autora : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’H, 29-juliol-2020

Als meus amics de Terrassa.

Fotografies de Ramon Solé

———————————————————————————————————

[1] Bada, Joan (2005). Història del Cristianisme a Catalunya. Barcelona: Eumo i Pagés.

Pladevall, Antoni (2007) Història de l’església de Catalunya. Barcelona: Claret.

[2] Cabrera està situat a Collsacabra entre Osona, la Garrotxa i la Selva.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 6 I 12.

[4] En 1003, Imulo, femina, ven al prevere Guilarà terra situada a “Boades de Guerald” que, segons les afrontacions, estaria sota Ègara. Al seu testament de 1032 el prevere Guilarà deixarà el seu alou a la seva fidel Bonadona i el seu fill Sendred.

[5] Soler, J. i Ruiz, V. “Els palaus de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia” (en línea), 1999, p. 39. Núm. 14, p. 38-51, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40693 [Consulta: 27-07-2020].

[6] Feliu i Montfort, Gaspar (1971), o.c. Vol. II, docs. 34 i 109.

[7] Ruíz i Gómez, Vicenç (2010) “Ad bene laborandum”. Del treball pagès a la renda feudal (Terrassa, segles X-XII). Terme 25. 2010, Núm. 25, p. 151-78, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/218953 [Consulta: 27-07-2020].

Pont del Fossat del Castell Cartoixa de Vallparadís de Terrassa

El Pont del Fossat del Castell Cartoixa es situat a un costat del Parc de Vallparadís i a prop del carrer de Salmarón  de Terrassa.

Dona entrada a la porta principal el Castell.

És un pont d’un sol arc, fet amb pedra i sobre el fossat del Castell.

Us passo l’enllaç on podreu obtindré informació del Castell Cartoixa de Terrassa :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_cartoixa_de_Vallparad%C3%ADs

El Pont del Fossat del Castell Cartoixa de Vallparadís és inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Antic Mas de Torre de la Castlania de Terrassa

Avui us presento dos articles

La Torre de la Castlania està ubicada en el carrer de Serrano, 37  de Terrassa . Situat vora el torrent i parc de Vallparadís.

Us passo la seva historia :

  • La Torre de la Castlania, també conegut com el Mas de la Castlania o la Casa Canela.
  • Es tracta d’un dels edificis més remarcables dels que formaven part de la quadra de Vallparadís. Així mateix, és un dels edificis més antics de Terrassa,
  • Va ser bastit entre el 1319 i el 1323.
  • Cap al 1875 el casal mantenia la seva integritat.
  • Tanmateix, un incendi el 5 d’octubre del 1885 el deixà molt malmès

Era una antiga casa pairal, la façana conserva la tipologia del Mas català.

Dels elements nobles de la façana que s’han pogut conservar hi ha el portal adovellat de mig punt, amb escultures figuratives a la clau de les dovelles, un escut i un altre relleu a cada banda de la clau.

L’alta tanca que envolta l’edifici impedeix veure el portal des del carrer.

Conserva també una finestra gòtica al damunt de la porta, en forma d’arc conopial,

decorat amb cresteries de pedra

i amb unes interessants impostes esculpides amb uns dracs que lluiten amb altres animals.

En la part de darrera de la casa es molt mes moderna,

cal destacar una finestra amb portelles de fusta…

Aquest enllaç podreu llegir mes dades històriques de La Torre de la Castlania :

http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/01/mas-de-la-castlania_30.html

Us passo un article de La Torre del palau, on fa referència a aquet Mas :

https://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/noticia/22750/mas/castlania/viu/pitjor/moment/des/1323

La Torre de la Castlania, és protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Conjunt de cases obreres de Cal Maurí de Terrassa

El conjunt de cases obreres de Cal Maurí, estan situades al Passeig, 4-42  amb cantonada al carrer de Sant Cristòfol de Terrassa .

Us passo la seva historia :

  • El conjunt, conegut també com les Cases d’en Maurí o les Cases Galí, vídua de Maurí, va ser bastit pel mestre d’obres Jacint Matalonga.
  • L’any 1859 es va concedir la llicència d’obres per aixecar aquests habitatges seriats.
  • La construcció dels quals es va perllongar fins al 1873.
  • Aquests rengles de cases barates es van aixecar per allotjar-hi els obrers de les fàbriques dels Maurí, família de terratinents que va donar nom al barri de la Maurina, on hi tenien la casa pairal originària, Can Marsans.
  • La família va donar dos alcaldes a la ciutat: Pau Maurí i Dolcet (1803) i Josep Oriol Maurí i Suris (1815-1817, 1824 i 1841); aquest darrer va construir la seva residència al número 7 del Passeig.
  • La Casa Maurí, actualment desapareguda, es va edificar el 1818 i amb el pas del temps es va anar ampliant i renovant fins a esdevenir una mansió senyorial de tres plantes.
  • Tota la part situada entre el Passeig pròpiament dit (l’actual passeig del Comte d’Ègara) i els carrers del Passeig i de Sant Cristòfol era propietat de la família, i és en aquests terrenys on es van construir les cases obreres.
  • Els Maurí, d’altra banda, van comprar el castell de Vallparadís el 1852 als Sentmenat.
  • El 1857, un altre membre de la família, Josep Oriol Maurí i Puig, va promoure la construcció del Vapor Gran en el seu temps el complex fabril més important de la ciutat.
  • El 1947 Josep Oriol Maurí i Poal el va cedir a l’Ajuntament.

Es tracta d’un conjunt unitari de cases unifamiliars entre mitgeres, situades en dos grups perpendiculars, als carrers del Passeig i de Sant Cristòfol. Bastides en petites parcel·les de planta rectangular, consten de planta i pis, i tenen la coberta de teula d’un sol vessant, comuna a cadascun dels dos grups.

Les façanes, idèntiques, mostren una composició molt senzilla, amb porta d’accés a la planta baixa d’arc rebaixat a la banda esquerra, i una finestra allindada a la dreta. Al pis hi ha un balcó damunt del portal, amb barana de ferro senzilla, i una finestra al costat dret.

Les cases obreres de Cal Maurí són un conjunt d’edificis del centre de Terrassa , protegits com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Pont de Sant Pere de Terrassa

El Pont de Sant Pere, es la prolongació del carrer de la Creu Gran  fins a la Plaça de  Mossèn Hom i que dóna accés al conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • El projecte de construcció del pont data de l’any 1579, en què els consellers de l’antic poble de Sant Pere van decidir bastir un pont sobre el torrent de Vallparadís i el van encarregar al mestre d’obres Pere Pomers, que fou substituït el 1609 per Ramon Suris.
  • Les obres van durar molts anys a causa de problemes diversos, sobretot de finançament, i no es van acabar fins al 1626.
  • El 12 de juny del 1918 es va presentar una moció a l’Ajuntament per transformar el pont en un terraplè, tot i que es va rebutjar la proposta per 10 vots contra 8.
  • El 1999 va ser objecte d’una reforma polèmica a causa de la barana que s’hi va instal•lar, que no s’adeia amb el caràcter històric del pont.
  • El 2006 es va tancar definitivament a la circulació de vehicles i només hi poden passar els vianants.

Es tracta d’un pont monumental construït sobre el torrent de Vallparadís com a nexe d’unió entre la vila de Terrassa i el poble de Sant Pere.

Consta de tres arcs de diferent amplada, el central de mig punt, més ample, i els laterals amb arc apuntat.

És construït en paredat comú, excepte en zones angulars que són carreus.

El pilar de ponent té un arc de descàrrega amb fabrica de totxo, producte, segurament, de l’arranjament que es va fer al segle XVIII quan es va esfondrar l’esmentat arc.

L’alçada màxima és de 19,30 metres i la llargada de 57 metres; d’amplada fa 3,50 metres.

Al seu redós s’hi havien conreat tradicionalment petits horts,

fins que el torrent fou urbanitzat per donar lloc al parc de Vallparadís.

El Pont de Sant Pere és una construcció del municipi de Terrassa que uneix el barri del Centre i l’Antic Poble de Sant Pere, protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Baumann de Terrassa

La Casa Baumann està situada en l’avinguda de Jacquard, 1 dins el barri de Vallparadís, de Terrassa.

Us passo la seva història :

  • La casa fou habitada d’antuvi pel seu creador, l’arquitecte Coll i Bacardí, però morí el 1917.
  • A part de la família Masdeu, que reformaren l’edifici l’any 1926, un altre propietari fou en Baumann, industrial que li deixà el nom pel qual avui es coneix la casa.
  • S’havia proposat, de manera no oficial, que es canviés aquest nom pel de “Casa Coll i Bacardí”, prenent el nom del seu arquitecte.
  • Ernst Baumann, representant de llanes vingut de Suïssa, utilitzà la casa per a habitatge propi i per a despatxos fins que abandonà el negoci i la casa vora el 1960.
  • Aquesta casa senyorial, que tenia un bonic jardí, està situada a la vora del torrent de Vallparadís, dalt del marge esquerre i tocant el pont del Passeig, que configura típicament l’inici de l’avinguda de Jacquard.
  • Continuà aquell negoci de llanes en Josep Colomer i Montmany.
  • Però finalment quedà abandonada fins que l’adquirí l’Ajuntament de Terrassa per a fer-hi instal•lacions museístiques.
  • A la dècada del 1990, i després de ser convenientment restaurada, va començar a ser utilitzada com a seu del Servei de Joventut i Lleure Infantil de l’Ajuntament de Terrassa.

Casa Baumann, és un habitatge unifamiliar aïllat i de notables dimensions, situat sobre el parc de Vallparadís i envoltat de jardins.

És de planta rectangular i està constituït per diversos cossos. El cos posterior possiblement és resultat de l’ampliació del 1926 feta per Masdeu, que la va convertir en casa pròpia. Els cossos són de diferent alçada i forma i donen com a resultat un joc de volums interessant.

Les façanes són arrebossades i esgrafiades, amb influència de la Secessió de Viena, molt planes i amb una successió d’obertures verticals estretes que van creant un ritme perfecte entre els buits i el mur. Presenta teulades inclinades de teules vidriades, excepte al cos més alt, que pren la forma de torre quadrangular rematada per una terrassa. Cal destacar les teules de ceràmica de color negre i groc caramel, de disseny especial, així com la tortugada.

Decoració de trencadís de la tanca del jardí; a dalt a la dreta, Sant Josep de terracota amb pinacle de trencadís. També és interessant la tanca del jardí, amb uns pilars decorats amb trencadís policromat i units amb barana de forja.

La Casa Baumann està  protegit com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell – Cartoixa de Vallparadís de Terrassa

El Castell – Cartoixa de Vallparadís és una antiga edificació de Terrassa, situada vora el torrent de Vallparadís, s’hi accedeix pel parc de Vallparadís i pel carrer Salmerón.

Des de 1959 és la secció principal de les sis que actualment conformen el Museu de Terrassa.

Us passo la seva història :

  • El primer esment d’una fortificació vora el torrent de Vallparadís es troba en un document del 1110, quan Berenguer de Sanlà i la seva dona Ermessendis compren al comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, unes terres per construir-hi la seva residència senyorial.
  • El castell de Vallparadís, doncs, pertanyerà a aquesta família, que van adoptar el cognom de Terrassa, fins al 1344, en què Blanca de Centelles, filla de Bernat de Centelles i de Saurina de Terrassa, cedeix el castell a monjos cartoixans d’Escaladei i de la seva filial de Sant Pol de Mar
  • La seva nova funció de monestir van introduir reformes importants, com la creació del claustre a l’antic pati d’armes, la sala capitular i la capella.
  • Com a cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís subsistirà fins al 1413, en què la comunitat es trasllada a Tiana, a la nova cartoixa de Montalegre.
  • Aquell any passa a mans dels carmelitans de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona i, més endavant, és adquirida per Jofre de Sentmenat el 1432.
  • Els Sentmenat van ser els senyors de la quadra de Vallparadís fins al 1830, en què aquest territori va passar sota la jurisdicció del municipi de Terrassa.
  • L’antic castell, aleshores esdevingut una gran masia, encara va ser adquirit, el 1852, per la família Maurí.
  • El 1944 fou declarat monument històric.
  • El 1947 els Maurí el van cedir a l’Ajuntament de la ciutat, que, després d’una intensa i fantasiosa campanya de restauració i reconstrucció duta a terme per l’arquitecte Alexandre Ferrant,
  • El any 1959, es va decidir instal·lar el Museu de Terrassa.

El Castell actual, que conserva poques restes de l’original, voltat d’un fossat i amb una gran torre central,  és de planta rectangular, de murs amb espitlleres i amb quatre torres quadrades als angles i tres bestorres al mig dels costats nord, est i sud.

Les transformacions arquitectòniques per adequar-lo a les funcions com a cartoixa encara es conserven.

Hi destaca el claustre, de dos pisos  l’inferior d’obertures bastant irregulars, i el superior més uniforme, d’arcs apuntats i capitells geomètrics sense decorar, amb l’antiga sala capitular al costat est, coberta amb volta de creueria.

L’antiga església del Monestir és la sala anomenada avui el Tinellet, de coberta plana aguantada per quatre arcs apuntats diafragmàtics.

Us passo un enllaç amb mes dades sobre el Castell – Cartoixa :

https://www.terrassa.cat/castell-cartoixa-vallparadis

En relació al Museu Municipal d’Art, alberga l’exposició permanent i disposa d’una sala d’exposicions on s’exhibeixen les col·leccions del seu fons, formades per peces arqueològiques i artístiques provinents de la ciutat, del terme municipal i de la comarca, que procedeixen de la col·lecció de l’antiga Biblioteca Museu Soler i Palet, creada el 1928 per l’advocat i historiador Josep Soler i Palet i situada al centre de Terrassa.

També conserva la col·lecció d’aparells de ràdio d’Eudald Aymerich, que va cedir-la a la ciutat el 1974, entre altres objectes.

El Castell i el seu fossat estan protegits pel Catàleg de Monuments Historicoartístics de Catalunya i classificats com a Béns Culturals d’Interès Nacional.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa, Viquipèdia, i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé