La torre de l’Estació de Vacarisses (Vallès Occidental)

Per anar a la Torre de l’Estació , cal sortir al Km 35,5 de la ctra. C-58, està al costat del Camí Romeu 4, en la Urbanització el Ventaiol de Vacarisses.

Us passo la seva historia:

  • Segons la informació del cadastre, l’edifici fou construït l’any 1914.

Torre d’estiueig situada a prop de l’antic hostal de Palà i del pas del camí Romeu i envoltada pel que havia estat un petit jardí. Es tracta d’un edifici d’estil classicista, de planta quadrada, amb planta baixa, primer pis i coberta amb terrassa.

 A les diferents façanes es caracteritza per un ritme de tres finestres perfectament regulars a cada planta, les quals estan emmarcades amb una motllura blanca i rematades en forma de talla-aigües.

A la façana principal les obertures segueixen el mateix patró, però amb la porta d’entrada i un balcó al primer pis. Algunes de les finestres han estat tapiades.

Els murs exteriors són arrebossats i pintats d’un color grana que dóna singularitat a l’edifici, que és anomenat popularment l’“Estació” precisament perquè el color de la façana recorda l’estil de les antigues estacions de ferrocarril.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació del Text : Ramon Solè

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La bòbila de Vacarisses o bòbila del Clot de Torroella en Vacarisses (Vallés Occidental)

La bòbila de Vacarisses o bòbila del Clot de Torroella ubicada a 100 metres darrere de l’estació RENFE de Vacarisses-Torreblanca, tot seguint un corriol, hi ha aquesta construcció.

Aquesta bòvila s’utilitzà durant la construcció de la via del ferrocarril, l’any 1857, per fabricar els maons de l’obra.

Pels volt de 1990 encara estava en actiu.

Es tracta d’una construcció molt precària, amb un seguit de coberts que es sostenen sobre pilars de maó.

Al costat sud hi ha la part del forn, una xemeneia,

i també d’una bassa.

Tot el conjunt es troba actualment en estat d’abandonament.

Recull de dades : Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Masia de Torreblanca de Vacarisses (Vallès Occidental)

La Masia de Torreblanca esta entre el Passeigs de la Torre i el carrer de la Pineda de Vacarisses.

Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una masia pairal localitzada fora del nucli de la població, posteriorment envoltada per una urbanització del mateix nom.

Gran casal que consta de planta baixa, pis i golfes. Coberta amb teulada a dues vessants de teules àrabs, poc inclinada i ràfec inexistent. Al tram posterior de la teulada, que presenta carener perpendicular a la façana, s’aixeca una torratxa amb teulada a quatre vessants i bola decorativa al bell mig on s’uneixen els tremujals (solució decorativa).

La façana està repartida simètricament quant als seus elements, malgrat el cos adossat en la part dreta com a galeria d’arcades rodones, i amb coberta d’una sola vessant que trenca la visió simètrica.

Al pis hi ha una balconada correguda amb dues sortides, una d’elles amb pedres d’emmarcament i que comunica amb la galeria. El balcó està sostingut per una llosana.

A la planta baixa hi ha una porta d’entrada d’arc de mig punt adovellat. Al davant s’obre un pati, que envolta la casa per la mateixa configuració del terreny, reforçat per un mur, igual que l’existència de contraforts en el mur de la casa.

Queden restes d’un rellotge de sol, de tipologia circular, al costat esquerre sobre les obertures del pis.

La portalada d’entrada al pati interior, s’obre davant la façana principal de la masia. La seva tipologia és d’arc rodó de mig punt i adovellat. Les dovelles són mitjanes i tallades amb regràs poc pronunciat. Per la part interior que dona al pati, la portalada té una teuladet d’una sola vessant de teules àrabs.

El cos annex a la masia, té una tipologia rectangular amb teulada a dues vessants de teules àrabs i carener perpendicular a la façana, la qual presenta dues obertures de portes d’arc rodó a la planta baixa i dues finestres rectangulars al pis.

Aquest cos es troba comunicat amb la masia mitjançant un tanca de maó que envolta un pati interior al que des de l’exterior s’hi té accés a través d’una portalada, també de fàbrica de maó i conformada per dos pilars de planta quadrada, on a la seva part superior s’hi dibuixa una sanefa decorativa i un coronament de motllura semicircular a cada una de les cares.

Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya

La porta d’entrada de dues portes, està tancada per un reixa de ferro i protegida per un teuladeta de pronunciat voladís a dues vessants i de teules de tipologia flamenca, de forma rectangular i secció ondulada.

Al patí podem veure un pou i una torre d’aigua.

La Masia de Torreblanca va ser declarada com a be cultural de interès local :

https://www.europapress.es/catalunya/noticia-declaran-masia-torreblanca-vacarisses-barcelona-nuevo-bien-cultural-interes-local-20190206133249.html

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Església de Sant Pere de Vacarisses

Setmana dedicada a les Esglésies

Sant Pere de Vacarisses està situada en la Plaça de l’Església de Vacarisses.

Us passo dades històriques :

  • És bastida ja en el segle XVIII, dedicada a Sant Pere i Sant Feliu.
  • Sembla probables que el seu mecenes hagi estat l’Amat durant la seva estada a Vacarisses.
  • Ocupa el mateix lloc on s’aixecava la primitiva església del segle XI.
Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un edifici de planta rectangular amb una distribució de cossos i conseqüents volums dins la tipologia basilical. Per la qual cosa hi coexisteixen mòduls de diferents alçades. En un dels murs laterals hi ha la possible entrada, actualment tapiada, de l’antiga església del segle XI. L’edifici actual és el del segle XVIII les seves característiques porten a un seguiment de les arrels arquitectòniques catalanes amb la conjuminació autòctona de les masies.

En aquest cas, i sempre sota el concepte d’un llenguatge litúrgic, es tractaria d’una adaptació de tipus basilical, repartida en una prolongació de la nau central coberta amb teules àrabs a dues vessants que, a la vegada, es troba prolongada a nivell de creuer.

La torre campanar trenca la disposició i direcció d’horitzontalitat que desenvolupen els volums de la planta basilical de l’església. Aquesta nota d’esveltesa ens ve donada per l’aixecament del campanar. Aquest és de base quadrada i està format per quatre cares. Esdevé a partir del nivell de la coberta del cos central de l’església, en un sistema poligonal de vuit cares. Les quatre de nova creació amb una situació cantonera són de plànol més petit. Quan s’arriba al registre de la galeria oberta hi veiem que en les cares més grans s’hi han realitzat els vanos de quatre finestres rectangulars amb arc rodó a la part superior, destinats a la col·locació de les campanes.

Per tal de separar els registres s’hi ha situat una motllura, element que es torna a repetir, d’una manera més ressaltada, per tal de significar la cornisa de coronament sobre la qual, i com a motiu de protecció i de decoració, s’hi ha disposat una balustrada de pedra amb alternança de balustres i pilars. El parament de la torre campanar es troba totalment arrebossat i pintat. La cronologia del campanar va lligada a l’època de construcció de l’església, al segle xviii. Sembla que el promotor principal fou el Virrei Amat.

A la capçalera del temple s’hi forma l’absis i consta d’un cos central de la mateixa alçada que la nau, i els laterals prenen l’alçada de les naus laterals on s’hi situen les capelles laterals, la coberta de les quals és d’una sola inclinació.

Les capelles laterals, per sota del voladís, presenten una filera de caps de teules com a decoració. Des del creuer fins a la façana principal hi ha presència de contraforts exteriors a partir del nivell de les naus laterals.

Jordi Contijoch Boada – 1997 / Generalitat de Catalunya

Pel que fa a les obertures cal esmentar que hi ha finestres d’espitllera per sota del recorregut de la teulada, òculs el·líptics als murs laterals i finestres rectangulars o quadrades emmarcades distribuïdes de manera asimètrica. Al mur de l’absis hi ha l’arcada tapiada. El parament és de pedra ben lligada i la façana principal està arrebossada i pintada, amb porta adossada, òcul i pedres cantoneres. Tot el conjunt mostra una gran horitzontalitat típica de les esglésies meridionals, venint ja de l’època gòtica.

L’interior de l’església continua oferint una disposició interior de formes i gust similar a tota l’arquitectura realitzada sota les incidències de l’art neoclassicista. Conserva la formulació ja reflectida a la disposició exterior. Compartimentada en trams i presentant llunetes laterals cegues, s’hi dibuixa tota una línia d’imposta de diferents motllures degradants. Pilars i sengles arcades rodones comuniquen amb les capelles -intercomunicades- laterals.

Els pilars a part de presentar capitells motllurats, continuen adossats fins a la imposta i entre els punts d’origen a cadascun dels arcs i fins a la línia d’imposta, la seva tipologia correspon al capitell corinti-compost. Cor sobre arcada rebaixada, als peus de l’església. A l’absis, retaule adossat dins de les característiques generals decorativo-ornamentals de l’església, fornícula central entre columnes i dues laterals més petites, coronament circular.

A la capçalera hi ha l’altar-retaule neoclàssic. Són dos elements mobles a cada costat de l’absis, un dedicat a sant Josep i el Nen i l’altre dedicat al Sagrat Cor de Jesús.

Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya

Sant Pere i Sant Feliu és una església al poble de Vacarisses (el Vallès Occidental) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Vacarisses

El Castell de Vacarisses està en el carrer  Major, 3 de Vacarisses.

Us passo la seva historia:

  • El primer esment específic del castell de Vacarisses correspon a l’any 1001, dins la donació de la propietat i el domini sobre els comtats d’Osona i Manresa que el comte Borrell fa a la seva muller Ermessenda de Carcassona.
  • El 1023, la mateixa Ermessenda empenyora al seu fill Berenguer Ramon I diversos castells, entre els quals hi ha el de Vacarisses.
  • El 1072 el castell ja és de la família Montcada. Hi resideixen per ells diversos lloctinents o castlans. Ja en el segle XIII (1291), el Castell de Vacarisses figura en la donació “propter nupcias” de Guilleuma de Montcada amb l’infant Pere. La darrera possessora de la família Montcada és Guilleuma de Montcada, que morí el 1309.
  • El 30 d’agost de 1358, Pere el Cerimoniós va vendre, per 4000 sous, el castell amb Rellinars i altres parròquies de l’entorn a Jaume Desfar.
  • En el 1396 es realitza la fortificació del castell en la guerra enfront del Comte de Foix. Durant tot el segle XV es manifesta la vida de la parròquia de Vacarisses juntament amb el seu castell.
  • L’any 1359 es veu reflectit per un inventari d’objectes i noms d’armes pertanyents al castell.
  • Des del 1596, Isabel Desfar figura com a Senyora de Vacarisses, Rellinars i Castellbell. Després, amb el seu casament amb Francesc Amat, dona origen a la introducció de la família Amat.
  • El 1702 s’atorga el títol de Marquès de Castellbell a Josep Amat.
  • L’any 1707 va néixer Manuel Amat i Junyent, que fou Governador de Xile, i de 1761 a 1776 fou nomenat Virrei del Perú pel rei Ferran VI d’Espanya.
  • Més endavant, pel 1773, el castell es destina a tasques de pagesia i recol•lecció de censos.
  • El 1939, el Marquesat passa a una tal Dolors, Gran d’Espanya, esposa de Lluís Villalonga.
  • El 1948, Joaquim Villalonga ven el castell a Antoni Roure i Jofre, actual propietari (anys vuitanta).
  • L’any 2003 es portà a terme una intervenció arqueològica i un estudi històric com a pas previ a la rehabilitació de l’edifici. Els sondejos arqueològics realitzats no van permetre documentar cap element associable clarament a cronologies entorn el segle XI, fet que sembla donar pes a la teoria que l’emplaçament primerenc del castell era la propera “Torrota”, des d’on s’haurien traslladat al segle XIV-XV a l’emplaçament actual.
  • Tot i així, no es pot descartar que l’antic castell estigués situat en el mateix lloc que l’actual i que fos totalment destruït en construir-se el nou edifici als segles XIV-XV, del qual s’han identificat tot un seguit de murs amb un aparell molt uniforme format per carreus quadrangulars de pedra sorrenca disposats en filades regulars.
  • Durant els segles XVI-XVII, l’edifici anirà canviant a poc a poc la seva funció i es construiran una sèrie d’edificis que comportaran un canvi important en la fisonomia del conjunt. La transformació del castell en una gran explotació agrícola acabarà al segle XVIII, amb un important canvi en la seva fisonomia amb la construcció de tota l’actual ala occidental i l’edifici adossat a l’oest, a més de tres cups.
  • Al segle XIX, a algunes de les sales del castell s’ubica l’escola per a nens i també l’Ajuntament; per això es porten a terme diverses reformes a l’interior de l’edifici per habilitar-lo a la seva nova funcionalitat.
  • A partir de 1974, amb el trasllat de les escoles i l’Ajuntament a nous edificis, el castell quedarà pràcticament sense ús i començaran les gestions per a la seva restauració.
  • L’any 1985 fou adquirit per l’Ajuntament i ha estat rehabilitat recentment.
  • Durant els anys 2005-2006 es realitzà un seguiment arqueològic dels treballs d’adequació, gràcies al qual es pogué fixar la cronologia d’alguns elements que no havien estat suficientment datats durant la intervenció arqueològica anterior a causa de la dificultat d’accés a determinats espais del castell.
Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

Està situat en lloc dominant i l’edifici actual té caràcter de masia noble dels segles XVII o XVIII.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

A partir d’una planta rectangular s’aixeca l’estructura de la casa.

La teulada és a dues aigües amb teules àrabs i carener horitzontal a la façana.

Una part de la façana principal presenta una situació sobresortida on es veu la porta d’entrada amb grans dovelles i tres finestres rectangulars, al pis, amb protecció de barana de ferro.

Els murs estan arrebossats exteriorment i deixen a la vista les pedres cantoneres i les llindes de les finestres.

Per sota la teulada hi ha un incipient ràfec que disposa una decoració de dues fileres de caps de teules.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El casal està situat sobre construccions que es remunten al segle XI. Els actuals murs de contenció de pedra vermella són del segle XIII o XIV; queden alguns panys de muralles i rampes d’accés.

Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

El lloc destinat a presó és relativament modern —es va construir una paret en una volta més antiga.

Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

També es conserva el poltre on es ferraven les cavalleries. Presenta diferents construccions annexionades tals com graners, cellers, cups de vi i era de batre.

El Castell de Vacarisses és un castell del municipi de Vacarisses (Vallès Occidental) declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Colònia de la Bauma de Castellbell i el Vilar

La Colònia de la Bauma esta situada a 210 m d’altitud, en un extrem del congost de la Bauma, que forma un pronunciat meandre en el riu, a 1 km aigua avall del Borràs.

Està comunicada amb el Borràs i amb Monistrol de Montserrat per la carretera local BP-1121, amb Terrassa per la C-58 (prop de la localitat hi ha el túnel de la Bauma) i amb Vacarisses per la BV-1212.

Us passo la seva historia:

  • La Bauma és la més antiga de les colònies del municipi. Els seus orígens són dues fàbriques que construïren els industrials Narcís Roca i Francesc Llubià el 1859, en uns terrenys comprats al mas Xaviró i Abadals. Aquests signaren un conveni amb el mestre d’obres Joan Rubiralta de Sant Cugat del Vallès perquè construís les dues fàbriques per un preu de 26.000 duros.
  • Aquestes fàbriques compartien muntacàrregues i canal, però cadascuna tenia una turbina pròpia.
  • Entre 1862 i 1863 compraren selfactines, telers, batans i ordidors, i es construïren els primers habitatges per als treballadors, les cases del Rec i les de les galeries. A causa dels problemes econòmics i de l’endeutament, les fàbriques es van arrendar i subarrendar en diferents ocasions.
  • L’any 1871 la família Güell adquirí en subhasta pública la fàbrica de Llubià, que fou dirigida per Eusebi Güell.
  • El 1880 els germans Dalmau Toldrà arrendaren les dues fàbriques, i les van especialitzar en la producció de gèneres de cotó d’alta qualitat. Joan Vial i Solsona va comprar la fàbrica el 1896 i hi va instal•lar motors elèctrics, va diversificar i ampliar la producció fins a quaranta productes tèxtils diferents i hi va incorporar una secció de tints i acabats.
  • Aquesta fou una època brillant per a les fàbriques de La Bauma. Després de la mort de Joan Vial, el 1915, la fàbrica va anar passant per diferents mans, fins que la crisi de 1960-70 va posar fi a la producció industrial.
  • La Bauma es va desenvolupar amb dos sectors a banda i banda del riu: a un cantó, els habitatges dels treballadors, i a l’altre, un carrer que creixia amb la gent que s’hi instal•lava per oferir diferents serveis (forn de pa, botigues, tavernes, fondes). A la carretera s’hi van concentrar les activitats lúdiques i festives, l’esbarjo i l’oci. El desenvolupament d’aquest sector desvinculat de l’activitat fabril li donà un caràcter que l’apropava més al d’un poble independent, sense deixar de ser una colònia industrial.
  • El període 1901-1915, en què les fàbriques van ser propietat de Joan Vial, fou l’etapa en què la Bauma va desenvolupar-se més com a colònia, ja que es van ampliar la fàbrica i els habitatges i es va construir els edificis emblemàtics de l’església i la torre (1905-1908), i altres serveis com l’escola per a nenes i el Casino.

Amb 368 habitants censats el 2006, era el segon nucli més poblat del municipi després del Borràs.

Els dos edificis més emblemàtics de la colònia són la torre i l’església de la Sagrada Família, obra de l’arquitecte modernista Alexandre Soler i March, que es va veure afectada per la riuada que va patir la Bauma el 20 de setembre de 1971.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3899_01.jpg

Aquests edificis, a més del seu valor com a patrimoni monumental, eren edificis simbòlics de l’espai de domini que posaven de manifest l’estatus social i econòmic dels propietaris de la colònia.

D’altra banda, el Casino, construït el 1909, fou el centre de la vida cultural i l’esbarjo: tenia sala i cafè, i era la seu de les seccions de teatre, cant coral, comissió de festes i biblioteca.

Juntament amb el Borràs i el Burés, celebra la festa major el 15 d’agost.

Adjacents a la Bauma, vora les carreteres C-58 i BV-1212, hi ha les urbanitzacions del Prat, el Mas Astarròs i el Gall Pigat.

Les edificacions més antigues de la colònia estan protegides com Bé cultural d’interès local.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es d_01.jpg

Recull de dades: Wiquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Imatges antigues : Arxiu Rasola