Cementiri de Palau-solità de Palau-solità i Plegamans

El Cementiri de Palau-solità esta en la Ctra. de Sentmenat de Palau-solità i Plegamans.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1902, segons queda recollit al Diario de Barcelona, entre els acords adoptats per la Comissió Provincial figura informar a la pròpia autoritat de la construcció d’un nou cementiri al municipi.
  • El cementiri de la parròquia de Santa Maria de Palau-solità va ser dissenyat pels germans arquitectes Antoni de Falguera i Josep Maria de Falguera.
  • El 8 de maig de 1904 s’oficia la inauguració amb una missa on assisteixen el bisbe auxiliar de la diòcesi, Ricard Cortés, i l’alcalde, Antoni Puigdoménech.
  • La data del 1904 també consta a la propietat del nínxol número 1 de la primera sèrie.
  • Al municipi coexistien actualment dues parròquies i encara hi existeixen: Santa Maria de Palau-solità i Sant Genís de Plegamans. Al llarg del temps el cementiri de Plegamans fou tancat per la seva saturació i durant molt de temps, els veïns del terme havien de rebre sepultura a Palau-solità.

La porta d’accés i tanca del cementiri de Palau-Solità està realitzada en estil eclèctic. La porxada d’accés està formada per un cos que segueix la tipologia de les masies de la contrada, amb parament de pedres irregulars, gairebé com si fos fet de còdols.

A les cantoneres s’hi ha establert fàbrica de maó com a recurs decoratiu, complementat amb un treball d’arquets que segueixen la inclinació de la teulada, recordant el recurs decoratiu de les arqueries cegues del romànic.

L’accés al cementiri es fa a través d’un gran arc de mig punt de fàbrica de maó, a d’intradós del qual es disposen maons de color a mode decoratiu. A la clau hi trobem una pedra trapezoïdal. Aquest gran arc és sostingut per dues columnes molt petites, a sobre de bases quadrades de maó, de fust rodó i capitells d’inspiració hel·lenística. Decora el mur una sèrie de nou arcuacions que segueixen la inclinació de la teulada, aquesta és a dues vessants amb ceràmica en trencadís vidriat. Al bell mig hi ha una creu de pedra de tipologia patada. El ràfec té dues filades de teules en sobresortit.

La tanca rep el mateix tractament del mur, amb basament de maó, mur de pedra sense escairar i, a la part superior, disposició de trencadís ceràmic i, a sota, sanefa decorativa de petits arquets.

Fotografia : Viquipèdia

El Cementiri de Palau-solità és una obra de Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Ramon Solé

Santa Maria de Matadars del Pont de Vilomara i Rocafort

Bones Festes per a totes i tots !!!

Santa Maria del Marquet  o de Matadars és una església preromànica és situada al costat de la Masia del Marquet  i a 1 km escàs del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort per la carretera de Sant Vicenç de Castellet.

Us passo la seva historia:

  • El lloc i l’església de Matadars són coneguts documentalment des del 956, en què Ansulf cedí l’alou de “Matadarcs” amb les seves esglésies i altars al monestir de Santa Cecília de Montserrat. A mitjan segle xii, l’església és esmentada com a parròquia del bisbat de Vic, però perdé aquesta condició per manca de poblament. Centre d’una quadra (amb només tres famílies el segle XVI) propietat del monestir de Montserrat, passà a simple capella i després restà sense culte.
  • Documents antics
  • El 5 de gener del 955 es fa referència al terme de la vila de Matadarcus, situat a Néspola, denominació antiga de part del terme del Pont de Vilomara i Rocafort i també del de Mura, en un document de venda d’una vinya per part de Maria i els seus fills a Cesáreo, abat del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Un any més tard, al 956, Ansulfo dona a l’abat Cesáreo unes terres del comtat de Manresa, prop del riu Llobregat, on hi ha la vila de Matadars, amb unes esglésies, altars i altres santuaris
  • Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), procedent d’aquesta església, s’exposa la Mare de Déu de Matadars, una talla de la segona meitat del segle xii amb restes de policromia de 60 x 33 x 28 cm.
  • El 1950 es reconstrueix i s’obre al culte.
  • Amb el pas del temps. s’anirà malmetent altre cop fins al punt de què l’any 2003, davant el perill imminent d’esfondrament d’un exemplar únic del preromànic, es comença a restaurar d’una forma exhaustiva.

La capçalera, que correspon molt probablement a una primitiva església de tres naus, és força original i complexa. Està compartimentada en dos petits santuaris o absis de planta trapezoïdal (un de tercer, el de migdia, fou mutilat posteriorment) i un espai central, que constitueix el creuer, comunicats entre si mitjançant arcs de ferradura. El santuari central, constituït pròpiament en absis, sobresurt notablement dels laterals, que es disposen al flanc a manera de transsepte. Tot aquest sector és cobert amb voltes de canó. Al lloc que correspondria al creuer hi ha un cos sobresortint a manera de cimbori allargassat, sense cap connexió interna amb l’edifici.

L’element més destacat del conjunt són els dos arcs de ferradura que comuniquen l’absis central amb el creuer, i el creuer amb la nau. Són molt ultrapassats, amb encongiment manifest dels muntants i amb les pedres de l’arc disposades radialment. També són de ferradura els dos petits arcs que comuniquen el creuer amb les capelles laterals, i la finestra de l’absis principal.

La nau romànica, coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals, és d’aparell més regular i escairat, i es va adaptar al segle xi a aquesta capçalera antiga, amb una notable desviació vers el NW. La façana de ponent té un portal de punt rodó, amb un senzill arc de pedres en disposició radial, una finestra en forma de creu al damunt i les restes d’una petita espadanya.

A l’interior, entre el darrer arc toral i la capçalera hi ha restes de pintures murals a la volta, formades per unes caselles dins les quals hi ha unes estilitzacions vegetals, molt semblants a les de Sant Pere de Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet), i que devien decorar tota la nau. La seva cronologia és discutida, però tot i que se les ha volgut fer contemporànies de la nau, semblen molt més tardanes.

Viquipedia

Santa Maria del Marquet és una obra del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Santa Maria de Santiga de Santa Perpètua de Mogoda

Aquesta setmana dedicada a les Esglésies

L’església de Santa Maria de Santiga esta en el paratge de Santiga de Santa Perpètua de Mogoda.

Us passo la seva historia :

  • L’església apareix documentada des de l’any 983, en una escriptura de donació al monestir de Sant Cugat del Vallès.
  • Posteriorment hi ha diverses referències documentals al segle xii, quan apareix esmentada la parròquia.
  • L’any 1193 és documentada una nova acta de consagració. A partir del segle XIII i al llarg dels segles s’hi ha efectuat nombroses obres de reforma i ampliació.
  • El lloc de Santiga era una antiga quadra centrada per una domus, que, el 1389, per disposició de Joan el Caçador, esdevingué castell termenat. L’església és sufragània de la de Santa Perpètua.
  • Les voltes es van refer possiblement entre els segles XIII-XIV; l’any 1574 es va obrir o modificar la porta d’accés. Els segles XVII-XVIII es va reconstruir l’absis principal i es va sobrealçar el campanar.
  • Al seu entorn, cada any s’hi celebra l’Aplec de Santiga. L’any 1955 amb motiu del II Aplec, si celebrà la benedicció de l’actual campana -que actualment resta muda per les dites obres- li posaren els noms de Maria, Joana, i Montserrat. Foren padrins d’aquesta benedicció en Joan Vila Puig i la seva esposa Na Maria Codina i Duran.
  • En la mateixa data també s’inaugurà el Pont del Camí del Santuari. El 1983 Santiga va celebrar el seu mil•lenari. Fou aleshores quan Carles Santiago li va dedicar la popular sardana Mil•lenari de Santiga. També és famosa i reconeguda arreu del món sardanista l’anomenada Santiga que va compondre al músic i compositor perpetuenc Genís Sala.
  • El 2010 el terra i les parets de l’església resten aixecats arreu per haver-s’hi trobat restes molt antigues com ara sitges per al gra i altres mostres de la seva antiguitat.

S’hi venera la imatge de la Mare de Déu de l’Heura, que fou trobada, segons la tradició, el 1624.

Diu la tradició que “Qui va a Montserrat i no passa per Santiga, deixa la Mare per veure la filla”.

L’església de Santa Maria o Santiga es troba al costat d’una masia, prop de la carretera que va de Sabadell a Santa Perpètua de Mogoda.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4215_01.jpg

L’església té dues naus paral·leles amb dos absis de planta trapezoïdal al nord i semicircular al sud amb volta de quart d’esfera.

La nau de la banda nord (segle XI) es cobreix amb volta de canó apuntat, mentre que la del costat sud és més antiga i es cobreix amb volta d’aresta.

L’accés al temple és per una porta situada a la banda de ponent de la nau tramuntana.

Jordi Contijoch – 1996 / Generalitat de Catalunya

En el parament lateral d’aquesta nau s’obren altres dues portes, una d’arc de mig punt i l’altra d’arc rebaixat.

El campanar, de planta quadrada, adossat a la banda tramuntana, conserva les lesenes a la part baixa.

Santa Maria de Santiga és una església romànica situada al nucli de Santiga, al municipi de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), protegida com a bé cultural d’interès local.

Jordi Contijoch – 1996 / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

L’escultura de l’Hospitalet ciutat pubilla de la Sardana

El Monument a la Sardana està en la Plaça de l’Ajuntament ,cruïlla amb el carrer del Baró de Maldà de l’Hospitalet de Llobregat.

Gaspar Coll i Rosell 1985 / Generalitat de Catalunya

L’escultura de 1966, està formada per diferents blocs superposats. El bloc principal és de forma trapezoïdal invertida, de ciment i grava i recobert amb plaques de marbre.

Gaspar Coll i Rosell 1985 / Generalitat de Catalunya

Era la setena ciutat d’un cicle que havia començat l’any 1960.

Gaspar Coll i Rosell 1985 / Generalitat de Catalunya

Aquesta escultura s’erigí amb motiu de la proclamació de l’Hospitalet com a Ciutat Pubilla de la Sardana. Més endavant s’hi anaren afegint diverses plaques commemoratives.

El Monument a la Sardana és una escultura pública de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i Viquipèdia

Adaptació al Text  i Fotografies: Ramon Solé

Castell de la Roca del Vallès

El Castell de la Roca està situat al municipi de la Roca del Vallès, al cim d’un turó des d’on domina la vall del riu Mogent i el pas de l’antiga via de tradició romana que travessava el Vallès, i a un costat de la població.

A principis del segle XX, estava en molt males condicions. L’edifici es de planta trapezoïdal. No conservava el mur de la banda de migdia que es va aixecar en la reconstrucció. Torre cilíndrica oberta pel darrere, feta d’obra i de filades de maó, aquesta formava part d’un edifici més antic.

A ponent hi ha la torre de l’homenatge de planta rectangular, formant un talús molt inclinat, té un pis més d’alçada.

En aquesta zona es troba el nucli residencial, amb una gran estança amb finestres coronelles, el seu mur està coronat per merlets.

A la muralla de llevant el parament forma una sortida de dos cares que fan angle el “rediente” que trenca la línia del mur.

Les sales estan decorades per grans finestrals on hi ha el blasó dels Torrelles esculpit.

Us passo detall de la seva llarga història :

  • Les primeres referències que tenim sobre la Roca són del segle X.
  • No és documentat El Castell , fins al s. XI quan n’era propietari Arnau Mir, l’any 1023.
  • Posteriorment passà a Guillem de Muntanyola a qui succeïren els seus fills Renard i Bernard Guillem, els quals tingueren el castell com a feudataris de Berenguer Ramon de Montcada (1084).
  • El tenien per meitat i en disposaven mig any cadascun.
  • El segle XII la propietat passà per casament al llinatge dels Bell-lloc.
  • Guilleuma de Bell-lloc el cedí al seu espòs amb la condició que el vengués i destinés els guanys a sufragis per la seva ànima, les ànimes dels pares i la del mateix espòs, Guillem de Montclús.
  • El 1283 pertanyia a Ramon de Cabrera qui el 1287 el vengué a Pere Marquès, notari Reial.
  • Durant el s. XIV veiem moviments successius de la propietat de la fortalesa entre monarquia i noblesa. El 1336, Francesc Marquès presta homenatge al rei pel castell de la Roca.
  • Uns anys més tard, Marquès compra la jurisdicció omnímoda al rei i poc després, compra al rei Pere III el mer i mixt imperi i les jurisdiccions alta, baixa i criminal. Segons el fogatge de l’època, s’hi comptaven 205 focs.
  • El 1374, els vassalls aconsegueixen incorporar-se de nou a la corona.
  • Així, vuit anys més tard, el rei torna a vendre la jurisdicció a Francesc Marquès que, com que no paga al rei les anualitats que l’hi devia, la perd a favor de Pere Rovira , axó passa a l’any 1392.
  • Des de 1405 pertanyia a Ramon de Torrelles i de Blanes, el qual va retre homenatge al rei Martí l’Humà com a feudatari seu pel Castell de la Roca.
  • La propietat del castell romangué a mans de la família Torrelles fins al començament del s. XVIII que passà a la comunitat de preveres de Santa Maria del Mar de Barcelona.
  • Després de diversos propietaris, el 1949 l’adquirí Antoni Rivière i Manén que el 1952, restaurà el Castell que es trobava en estat ruïnós.

Hi ha moltes llegendes i histories relatives al Castell de la Roca, que popularment i des de fa segles passaven d’avis a nets…

El Castell de la Roca està declarat bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Ajuntament de La Roca i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé