Fem una Ullada fora de Catalunya:Las Torres de arte mudéjar de Teruel

La ciudad de Teruel destaca por su arte mudéjar presente en la Catedral de Santa María de Mediavilla y en sus cuatro torres mudéjares: Santa María de Mediavilla, San Pedro, San Martín y San Salvador. Ya en otra sección hemos hablado de la Torre de Santa María de Mediavilla, situada junto a la catedral de Teruel, por ello no la repetiremos en esta parte y proseguiremos con la descripción de las otras tres torres mudéjares.

La siguiente torre que vamos a mencionar es la Torre de San Pedro es la más antigua de las torres de arte mudéjar de Teruel. Está situada al lado de la Iglesia de San Pedro y se construyó en el último tercio del siglo XIII.

Destaca porque en una capilla lateral de la Iglesia yacieron los amantes de Teruel, y por ello el mausoleo de los amantes se encuentra al lado de la Iglesia y torre de San Pedro.

La leyenda de Zoraida y las torres de San Martín y San Salvador:

Cuenta la leyenda que Abdalá y Omar eran dos arquitectos musulmanes que trabajaban en Teruel a principios del siglo XIV. Los cristianos de la villa querían levantar para las iglesias de San Martín y El Salvador sendas torres adosadas, y les encomendaron a los dos alarifes su construcción. Iban a ser magníficas: la pericia de los mudéjares para la albañilería era conocida y apreciada en todo el reino.

Y quiso el destino (o el amor: no podía ser de otra manera en esta ciudad) que una hermosa mora se cruzara en el camino de los maestros. Zoraida era pretendida por los dos, pero a la muchacha le gustaban ambos y no se decidía. Entonces se le ocurrió al padre de la joven intervenir; les propuso que la mano de su hija sería para quien alzara la torre más bella en menor tiempo. Los tres expresaron su acuerdo, y comenzaron las tareas.

Pasaron los meses. Los dos edificios, casi gemelos, se elevaban cubiertos por lonas, andamios y cañizos. Omar había terminado su obra el primero; llegó el momento de ofrecer orgulloso su maravillosa atalaya a todos los turolenses. Pero el deslumbramiento duró unos segundos. La torre de San Martín estaba levemente torcida. El enfurecido Omar subió las escaleras de tres en tres, trepó a lo más alto y desde allí se precipitó a la calle.

Unos días después, cuando Zoraida y Abdalá, unidos ya en matrimonio, se deleitaban con las vistas en el campanario de El Salvador, dejaron escapar un suspiro de melancolía al contemplar la torre del rival.

Recull de dades : Guia de Turismo de Teruel i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Planòl antic de Barcelona i voltants.
  • El terme de “Torres” a Provençana, entre Banyols i Montjuïc

El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada dues terres, una d’elles a Banyols, al lloc conegut com “Torres”, “in termini de Sancta Eulàlia Provinciana” que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres d’Aurúcia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, “dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat”.[1] L’altra, una terra amb vinya era al terme d’Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), al lloc de “Solfet”.

Pel seu testament de 992 sabem que Aurúcia Deodicada tenia, entre molts altres béns, una botiga a prop de Barcelona que deixà a la seva amiga Grudelle Deovota i una heretat a Quinçà (l’actual Centre de L’Hospitalet de Llobregat) que deixà al seu familiar, Ricard. També sabem per Aurúcia que l’alou de Banyols havia estat, d’Illia, fémina i de Just, però també dels hebreus que anomena un per un: Iuda, Manchere, Felicita, Pesat i Ava. Les propietats dels jueus morts, en aquest cas probablement degut a la presa d’Almansor de 985, passaven automàticament al Comte. Aurúcia va deixar el lloc de “Torres” a Edelfred i la seva dona Sinulo per a la seva venda i un petit cens a la Seu.

No hem de suposar que “Torres” indiqui una torre de guaita. En aquest indret deltaic i en aquesta època, el més probable és que faci referència a un assentament rural. Les torres de pedra i calç que anirem trobant al llarg del segle XI, serien els llocs on es guardaven el gra i les eines, no els habilitats per a viure que serien més precaris, tipus cabanyes.

En aquesta zona de maresmes l’activitat principal serà la pastura que proporcionava uns guanys més importants que les vinyes que es conreaven a la part de muntanya. El fet d’estar entre diferents vies de comunicació farà d’aquest lloc un bé preuat pel comerç pels que molts s’interessaran.

Diapositiva de Joan Lluís Ferret i Pujol. La formació del Delta del Llobregat. Segle X.

La zona de Banyols, a la Marina deltaica de l’actual Hospitalet de Llobregat, és al segle X dins l’àrea d’influença del “Castell del Port”, mantenint amb “Provençana”, una vinculació administrativa. El terme “Castell” fa referència, en aquesta època, a un assentament rural des del que s’exerceix un domini.

El primer que cal per aprofitar el terreny és canalitzar l’aigua, tant per irrigar conreus, com per dessecar espais que van sent aptes per la pastura. Així trobem el reg d’Amalvigia, un nom que serà recordat fins el segle XIII, el d’una dona que, com tot sembla indicar, devia ser la cunyada del vescomte de Barcelona, ja que la trobem al 920 signant al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat amb el germà d’Udulard, Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època).

En 984 els abats de Ripoll i el de Sant Cugat bescanvien propietats, Ripoll rep propietats al Vallés i Sant Cugat rep terres, torre i cort a Montjuïc i dues feixes de terra a Banyols, aquestes últimes limitaven amb terres de Virgilia, anomenada “Deodicada” al 986 en una donació del vescomte Geribert per a reparar una culpa que va cometre contra la Seu. La torre i la cort prop del Port senyalen la existència d’aquest bé preuat que és la pastura, prop de les vies comercials que en aquests moments controlen els vescomtes de Barcelona.

Restes del castell de Montjuïc al 1910
  • Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Al segle X i principis del XI, la zona de Banyols sembla tenir diversitat d’espais productius: regs, prats, arbres fruiters… i un dinamisme que no trobem a altres sectors de Provençana, com  Quart (torrent Gornal) i Terrers Blancs (Collblanc), on predomina la vinya i on la Seu té un major domini.

En 1007 Niec Altemir i la seva dona Quixol venen a Guitard “grec”, fill del jutge Auruç, cinc peces de terra i dos parcel·les a Banyols amb cases i corts, una d’elles amb una torre de pedra i calç i una altra amb un estable tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, a més del reg i del prat, noms comuns que indiquen llocs coneguts per tots els implicats, trobem quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les. Recordem que el rec d’Amalvigia (citat al 995 i al 1002) limitava amb el prat que duia al Llobregadell.

Ermita de Bellvitge, mitjans del segle XX, la pastura seguia sent un dels principals medis econòmics de la zona.

En 1016 Calvúcia i els seus fills: Lluís -amb la seva dona Bonafilla-, Bernat, Angúncia i Fruio venen a Ermenir una torre amb cases, horts, arbres, terra treballada i terra erma, un pou i un estany que limiten amb terres de Guitard Grec, de Sensena, femina i del vescomte Udalard.

Sensena ven en 1017 al bisbe Deudad, un ampli alou en Banyols que inclou terres, una casa feta de pedra i calç amb un corral “a prop de les canyes”, pou, pomeres, figueres i la meitat d’una torre situada al braç de l’estany llarg, limita amb la via que va de Barcelona a Santa Eulàlia de Provençana i a Cornellà al nord, el coll dels Enforcats i Montjuïc, a l’est, el litoral marí, al sud i el riu Llobregat a l’oest, pràcticament tots els límits del terme de Provençana.[2]

Mapa que representa el que seria la zona de Provençana al s. X, amb les vies de comunicació i els estanys que formaven les lleres del riu LLobregat.

A partir del primer quart del segle XI l’església i els nous Comtes es faran amb el poder repartint-lo entre els seus fidels. La conseqüència de tot plegat serà l’inici de la feudalització, la major pobresa dels pagesos i la pèrdua de reconeixement i capacitat de gestió de les dones.

En 1028 Bellit i la seva dona Adelaida, de la família Vives de Provençals venen una torre amb cases, regs, prats i pastures que limita amb la via pública al nord, el litoral marí al sud i amb terra de Mir i d’Ingilbert a Sendred, prevere. La mare de Bellit, Espetosa, els fa de testimoni. Recordem que aquesta família havia comprat al 1002 la propietat millorada amb casa, cort, arbres i pous que al 995 es venia com a prat, on veien per primer cop el reg d’Amalvigia amb les mateixes afrontacions.

En 1031 Bella amb la seva filla Riquilda i el marit d’aquesta, Petroni, venen a Guitard Bernat mitja mujada de terra al terme “Torres” al lloc conegut com Espodolla, reben a canvi una quartera d’ordi. Devien ser pagesos pobres, ja que es venen part de la terra per a poder menjar.[3] D’acord amb el professor Jordi Gibert cal situar el lloc d’Espodolla a la part més oriental de Santa Eulàlia de Provençana, vers el sector avui ocupat per la Ciutat de la Justícia.[4]

Trobem el primer esment de la Torre Blanca de Provençana amb Ermengarda, filla d’Aeci, de la família dels Sanmartí, que en 1057 fa testament donant diversos béns. Concedeix a la Canònica una vinya que és al seu “Pontonar”, prop de la torre que limita, al nord amb la via que passa per Provençana i una torre que és davant de la cort del jutge Ramon, així como la heretat que té a la Torre Blanca. Al bisbe Guislabert, fill del vescomte Udulard i de Riquilda, filla del Comte Borrell, li concedeix la torre i las cases que són al voltant de la torre que van ser dels seus pares i el domini de l’església de Sant Vicenç (de Sarrià).[5] Als seus marmessors, el jutge Ramon Seniofred amb la seva dona Lobeta i a Bernat Guifred, prevere, els concedeix terres i un prat amb arbres en Banyols, junt l’alou dels seus fills Amat i Bonfill Bernat. El Prat de Banyols restarà lligat a la Torre Blanca, però això serà un nou estudi.

I en 1057 els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església. Entre les signatures trobem la del rebel Mir Geribert (de la família vescomtal) i la seva dona Guisla de Besora. El bisbe infeuda la capella a les obres de la nova Catedral i a Santa Eulàlia de Provençana. És el primer moment que es parla de “mansum” a la zona, el que indica que devia ser de gran importància i que reportava grans beneficis econòmics.

Anys, 50, segle XX, conreu de cereals a prop de l’ermita de Bellvitge.

Mir Geribert  donarà El Castell del Port en 1058 quan jura fidelitat als Comtes Ramon Berenguer I i Almodís de la Marca “en remissió de les seves culpes”. Sembla probable que la infeudació del mas de Malvige per l’esglèsia estigui relacionat amb el que es va succeir. No podem confirmar que aquest sigui el lloc del Prat on hi havia el reg d’Amalvigia, només és possible.

En 1064 Bonfill Guerau defineix i pacifica en favor dels seus germans, Bernat i Ponç, l’alou que va ser del seu pare Gerard a Banyols. Aquest alou inclou una torre òptima feta de pedra i calç, cases, estables, horts, prats, pastures i terres treballades i ermes i limita amb la via de Santa Eulàlia, Montjuïc, el mar i el riu. En 1065 Bernat Guerau dona a la Canonja la quarta part d’aquesta torre de Banyols. En 1066 Bonfill Gerard ven una part de la herència del seu germà i uns mesos després Ermessinda i el seu fill, Ponç Guerau, clergue, venen a Bernat Ramon i a la seva dona, Ermeniarda, un alou a Banyols consistent en “una torre òptima feta de pedra i calç amb cases, corts, entrades, sortides, pou i canyet” que limita al nord amb el camí que va al canal de Amalvígia, a Cercle (cases que hi havia al voltant de l’estany de Port) i a l’estable que va ser d’Oruç. En 1067, Bernat Ramon ven la meitat d’aquesta finca a la Canònica.[6]

Ermita de Bellvitge, mitjans segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya.

No podem saber si algunes d’aquestes torres del segle XI són les mateixes, cosa probable però difícil de determinar ja que els límits són imprecisos. Una altra torre de la que no sabem el lloc però si el nom és la “Torre d’Emma”, una Emma que voldrem dilucidar qui era en un altre article.

Els noms de les dones: Bonadona Maiasenda, Ermengola, Madrisinda, Adelaida…, duen un aire Provençal de dones properes a l’església, però, cada vegada més, a la Seu i a la seva Canonja. Les transaccions econòmiques amb noms de dones soles van sent més escasses, algunes entre mare i filla o fills. Anem veient com l’activitat de les dones, prou important i reconeguda al segle X i principis del XI, es va reduint notablement ja que, en primer lloc, les dones no tindran cognom fins molt temps endavant i passaran a ser anomenades més per la seva funció que pel seu propi nom.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 07-03-2021

En memòria de les dones treballadores del segle XI

————————————————————————————————————————————————————-

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet. Doc. 6

[2] Descarrega, o.c., docs. 21 (1007), 24 i 26 (1017)

[3] Descarrega, o.c., doc. 33 (1028), 36 (1031) i 51 (1052)

[4] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 95-96

[5] Descarrega, o.c., doc. 61 i 66

[6] Baucells, Fàbrega, et al., o.c., docs 1063 (1064), 1087 (1065), 1104 i 1118 (1066) i 1123 (1067)

Fem ull a fora de Catalunya : Visita al Castell de Sádaba del municipi de Sádaba

Avui us presento dos articles

El castell de Sádaba es troba sobre una petita muntanya  en la localitat de Sádaba, en la comarca de Cinco Villas, a 90 kilòmetres al nord de Zaragoza i pràcticament fa límit  amb la comunitat autònoma de Navarra.

El castell s’eleva uns quinze metres sobre l’antiga vila que estava en un principi a seus peus, però en el segle XV es va traslladar a l’altra vora del riu Arba.

Probablement Sancho III de Navarra va fer construir el castell durant el seu domini de Sádaba sobre l’any1223.

Per a mes informació podeu consultar a :

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_S%C3%A1daba

Va ser restaurat en varies ocasions durant els anys 1987-1989 i 1998-1999, pel Govern d’Aragó, intervencions per la consolidació dels murs, torres i ciments del castell.

Aquest castell és visitable.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Can Viver de Torrebonica de Terrassa

Can Viver de Torrebonica o Torrebonica,  l’accés està en la Carretera N-150 de Terrassa-Sabadell, en el km 15,7, a 300 m. per una pista del municipi de Terrassa.

Us passo la seva història :

  • La menció documental que tenim com a més antiga és del segle XIII, quan se’n deia Can Barba.
  • Posteriorment va tenir diferents amos i per tant diferents noms, com Mas Botet, i mas Maduxer.
  • L’antic mas de Can Viver de Torrebonica fou modificat per l’arquitecte Josep Domènech i Mansana per al nou ús com a sanatori de tuberculosos Mare de Déu de Montserrat, creat el 1911, al voltant del qual s’hi van desenvolupar diversos horts i s’hi van aixecar algunes cases.
  • Tots aquests terrenys de l’antic mas de Can Viver de Torrebonica van ser cedits a l’obra social de la Caixa el 1922.
  • Un cop el sanatori va deixar de funcionar, el 1999 l’Ajuntament de Terrassa els va requalificar
  • L’any 2000 va ser adquirit pel Reial Club de Golf El Prat, que hi va construir les seves noves instal•lacions, ja que la seu original era als terrenys on ara hi ha la tercera pista de l’aeroport del Prat.
  • El 2010 la Fundació Sant Llàtzer de Terrassa va comprar la finca de Torrebonica a la Caixa, on és previst de fer-hi el campus universitari de ciències de la salut del Consorci Sanitari de Terrassa.

Actualment, es tracta d’un edifici de grans proporcions, de planta rectangular, format per planta baixa i tres pisos.

És de composició clàssica i simètrica.

El cos central presenta una part que sobresurt de la línia de la façana

i està flanquejat per dues grans torres de coberta piramidal.

Al cim sobresurt la coberta d’una lluerna amb cúpula que remata aquest cos central.

La planta baixa presenta una galeria d’arcs de mig punt, on es troba l’accés principal.

Les plantes superiors presenten obertures rectangulars de confecció contemporània.

L’edifici s’estén en ambdós costats amb altres cossos adjacents i de la mateixa factura;

Fotografia Ferran i Gomez, Domènec Moro, A. – Generalitat de Catalunya

a la part dreta s’hi aixeca una capella de regust barroc.

Fotografia Ferran i Gomez, Domènec Moro, A. – Generalitat de Catalunya

El tractament de les façanes és amb estuc de color cremat i esgrafiats,

sobretot a la capella, de factura contemporània.

Can Viver de Torrebonica es protegit com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Viquipedia i Ajuntament de Terrassa

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Torres i Cases senyorials : Can Torras d’Alella

Aquesta setmana la dediquem a Torres i Cases senyorials !

Can Torras esta situada en el carrer de Ferrer i Guàrdia, 9-11 d’Alella. És un conjunt situat al límit del terme municipal amb el Masnou, als voltants del barri de Can Sors, al sud del torrent de Rials.

Us passo dades de la seva historia :

  • A la llarg de la seva historia se l’ha conegut tant com Torres o Torra o Torras.
  • Aquesta finca, ja com a propietat de la família Torres està documentada a Alella des del segle XV.
  • Va ser adquirida per Joaquim Rovira l’any 1863.
  • Després va passar a la família Clavell.
  • Posteriorment a la Fundació Sant Francesc d’Assis, que la va transformar en una residència d’ancians.
  • Actualment es un Centro Sociosanitari.

Es tracta d’un complex destinat a assistència sanitària constituït per una sèrie de construccions de nova planta que giren entorn de l’edificació principal, un edifici d’estil neoclàssic, de planta rectangular i una alçada de planta baixa i dues plantes pis. Destaca pel seu cos central -de planta quadrada i major alçada- amb una coberta a quatre aigües sobre la qual s’aixeca, al punt central, una torre amb mirador ben visible des de l’entorn de la riera.

La torre té petites finestres d’arc de mig punt i es remata amb una barana calada i un parallamps suportat per elements metàl•lics de formes arquejades. A banda i banda del volum central trobem cossos de planta baixa, pis i terrat. La façana principal, orientada a migdia, és simètrica i està ordenada verticalment en cinc eixos de composició. En destaca el porxo central amb terrassa que sobresurt i protegeix la porta d’accés, d’arc rebaixat.

La planta pis està formada per balconeres -les laterals són d’arc de mig punt- amb barana calada. Sobre les finestres de les golfes, una cornisa decorada amb modillons remata les façanes i dóna unitat al conjunt. La façana posterior és similar a la principal, amb el mateix cos amb porxo amb terrassa, però amb una agrupació de tres balconeres d’arc de mig punt a la planta pis.

Les façanes laterals estan formades per grans finestrals d’arc de mig punt a la planta pis, tot i que el costat de llevant ha estat mossegat per un cos de vidre i perfilaria metàl•lica amb una passera coberta que comunica amb l’edifici annex del costat, en tots els casos utilitzant els mateixos materials actuals. Totes les façanes, tret d’aquest element en qüestió, estan decorades amb un estuc que forma franges horitzontals i amb petites cornises que separen les diferents plantes. De l’exterior, els jardins han quedat reduïts a la mínima expressió, ofegats pels diferents volums que conformen el complex. Destaca el pati del davant i alguns trams de tanques i murs. El gust neoclàssic, característic de finals del segle XIX, es reforça amb l’ús de balustrades, hídries, arcades i, especialment, amb la decoració escultòrica del jardí.

Us passo mes informació sobre aquesta Torre de can Torras :

http://lescasesdalella.cat/casa/4226/can-torras/historia

Can Torras és una obra eclèctica d’Alella protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament d’Alella i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Milà o La Pedrera de Barcelona – 1ª Part #

L’empresari Pere Milà i Camps va encarregar la construcció de l’edifici a l’arquitecte Antoni Gaudí en l’any 1906.

Aquest edifici portaria el cognom del  seu propietari, casa Milà.

La façana de l’edifici simula el mar en moviment, on les onades juguen amb les algues de ferro forjat que són en realitat els balcons i que van ser dissenyades en gran part per Josep Maria Jujol.

En el temps va ser batejada despectivament com La Pedrera, nom popular pel qual és coneguda fins avui internacionalment, mes que casa Milà.

L’antiga residència dels senyors Milà, actualment acull un gran espai d’exposicions.

Cal destacar les golfes, de 800 m2, que Gaudí va concebre de forma independent a la resta de l’edifici.

Antigament hi havia els safareigs i actuava com a regulador tèrmic, aïllant l’edifici de temperatures extremes.

L’any 1953 aquesta darrera planta de La Pedrera va ser remodelada per l’arquitecte Francisco Barba Corsini, qui va crear tretze apartaments de lloguer, d’estètica moderna i allunyats del projecte gaudinià.

L’edifici va ser adquirit, el 1996, per la Caixa Catalunya, se li va retornar el seu aspecte original.

El terrat es d’una coberta insòlita i carregada de força artística, se situen els diferents elements: badalots o caixes d’escala, torres de ventilació i xemeneies.

De formes dinàmiques i simbòliques de lliure interpretació,

es corresponen amb una funció utilitària preconcebuda.

Aquests elements són tractats amb trencadís de ceràmica, pedra, marbre i vidre, una meravella arquitectònica.

Per a mes amplia informació sobre La casa Milà podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Mil%C3%A0

Casa Milà o La Pedrera, en l’any 1984 fou declarada Bé Cultural del Patrimoni Mundial per la UNESCO.

 

 

Recull de dades : Fundació La Pedrera, Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Vila Vella de Tossa de Mar

La Vila Vella de Tossa de Mar, està situada a peu de costa, en un promontori on havia hagut un poblat ibèric,es suposa, que a l’interior del recinte n’hi devia haver un altre, també emmurallat però de dimensions més petites, d’època romana.

Us passo la seva llarga historia :

  • El castell de Tossa fou erigit el 1187 per disposició de l’abat de Ripoll, que posseïa el lloc des de l’any 966 per donació del comtat de Barcelona al monestir de Santa Maria de Ripoll. L’abat de Ripoll concedí també el mateix any de 1187 una carta de poblament, que permetia de construir dins i fora del recinte fortificat, i que es troba a l’origen de la Vila Vella. La senyoria del monestir de Ripoll, molt rigorosa pel que fa als beneficis obtinguts de la pesca, perdurà pràcticament fins a la fi de l’Antic Règim.
  • Segons Enric C. Girbal, l’any 1240 és esmentat el castell de Tossa (castrum de Torsa) en un document d’un plet causat per drets de pastura.
  • L’any 1285, ran de l’intent d’invasió de Catalunya per part dels francesos, la població va ésser força malmesa.
  • Pel fogatjament dels anys 1365-70, sabem que en aquestes dates hi havia vuitanta-un focs a Tossa, tots pertanyents a l’abat de Ripoll.
  • El 1371 fou venuda pel castlà Arnau de Soler a Pere de Riera.
  • Hi ha també notícia d’obres que es feien a les fortificacions de Tossa el 1371.
  • No queda ben clar si la gent tenia un refugi al castell a més de casa a la Vila Vella o si l’anomenat castell correspon de fet a aquesta vila closa per les muralles.

La gran varietat en el tipus d’aparell, tant en la muralla com a les torres evidencia una constant transformació en tot el recinte amb obres, reparacions i restauracions.

Fins avui i en espera d’estudis més aprofundits i deixant de banda les etapes ibèrica i romana, es distingeixen tres fases :

Fase I, construcció d’un primer recinte al final del s. XII.

Fase II, reconstrucció de l’abad Descatllar el s. XIV.

Fase III, Reparacions i restauracions fins als nostres dies.

Actualment és l’únic exemple de població medieval fortificada que encara es conserva al litoral català.

Es va construir a inicis del segle XIII i es conserva gairebé la totalitat del seu perímetre original amb els seus murs emmerletats.

El pany de mur distribueix quatre torrasses i tres torres cilíndriques rematades per matacans.

Les torres més conegudes són :

  • La torre d’en Joanàs, que presideix la badia;
  • La torre de les Hores, situada a l’entrada del pati d’armes, i que deu el nom al fet que era l’únic lloc on hi havia un rellotge públic, i
  • La torre d’es Codolar, també coneguda com la torre de l’Homenatge, que presideix la platja d’es Codolar

En el punt més alt de la Vila Vella hi havia hagut el castell, que consistia en una torre de guaita i una estança de planta rectangular.

Actualment no existeix, ja que en el seu antic emplaçament s’hi va edificar l’actual far.

L’interior de la Vila Vella és un espai amb molt d’encant, format per carrerons estrets amb paviment de còdols i on encara s’hi poden admirar molts finestrals gòtics, bellament historiats.

En el moment de màxima esplendor (s. XV), la Vila Vella integrava unes vuitanta cases.

La majoria dels habitatges van aprofitar el mur de la muralla com a paret de fons.

A partir del segle XVI la població es va començar a expandir fora muralla.

Les primeres edificacions es van fer al barri de sa Roqueta i seguint el camí ral.

Cal destacar el magnífic portal dovellat que dóna entrada a la Vila Vella a través del pati d’armes.

A l’interior de la Vila Vella destaca especialment l’antiga església de Sant Vicenç.

Aquesta església d’estil gòtic tardà es va construir al segle XV damunt l’anterior església romànica, descoberta recentment i datada dels segles XI – XII.

Orientada nord-sud, i en una posició privilegiada sobre un penya-segat de cinquanta metres, el seu aspecte original resultava segurament molt imponent.

Té una sola nau, capçalera poligonal de tres panys acompanyada d’una sagristia i d’una capella lateral a tall de braç de transsepte a la banda oest; a l’est, possiblement l’espai s’eixamplava amb una filera de tres capelles.

Actualment, només l’absis i la sagristia conserven la coberta.

A la capçalera, la volta ogival està sostinguda per sis nervis que es reuneixen a la clau de volta decorada amb la imatge de Sant Vicenç.

S’han trobat restes d’una escalinata a la galilea a l’entrada.

En un dels nervis de l’absidiola esquerra, hi trobem el capitell dedicat a Sant Joan Baptista.

L’any 1931va ser tota la Vila Vella “ Declarat  Monument Històric Artístic Nacional.

 

 

Recull de dades gràcies a : Ajuntament de Tossa de Mar, Diputació de Girona, Patronat de Turisme de la Costa Brava de Girona, Viquipèdia.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Dos barris d’altura, amb Casetes i Torres, en El Coll i El Carmel de Barcelona

El Barri del Coll pertany a Districte de Gràcia de Barcelona i El Carmel és un barri del districte d’Horta-Guinardó, de fet aquesta part de Barcelona era una muntanya, per això, te una altitud variable d’uns 300 metres sobre el nivell del mar.

El Coll, s’estén al peu del turó del mateix nom, a ambdós cantons del curs alt de l’antiga riera de la Farigola, tributària de la de Vallcarca.

Son dos barris de trama urbana de carrers amb forts pendents.

L’origen del barri del Coll,  és l’Església del Coll, del segle XI. Molt a prop hi havia la capella de Lourdes.

Per ho si retrocedim 150 anys en rere, aquesta zona havia estat territori de caça dels senyors feudals de Barcelona. Hi havien a reu masies, bestia, terres de conreu, boscos i igual que el Carmel que estant els dos barris a tocar.

Posteriorment, diferents bandolers van utilitzar com a refugi les coves d’en Cimanya, a l’altre cantó del Coll, en l’actual barri del Carmel , que més tard van esdevenir importants mines de ferro.

A començament del segle XX els barris es van anar omplint de torres amb jardí i cases,  algunes dedicades a les dones de la propietat, com en el cas de Villa Dolores,

o la que podríem dir  la mes destacable, com és, Villa Cochita,

coneguda popularment com la Casa dels Metges, en destaca el mur que la protegeix de les mirades indiscretes.

De maó vist, com si fos una gelosia, l’arquitecte Josep Maria Jujol va completar el mur amb una porta de ferro forjat i trencadissos a la barana que el corona. 

Encara avui, poden veure on havia sigut la parada d’un Bus dels anys 20 del  segle passat, avui és un Restaurat.

Cap els anys 60 del segle passat, es va donar un pas molt important en urbanitzar els dos barris, la febre urbanística va estendre l’edificació de mes altura, edificacions i carrers de forma poc ordenada, als espais lliures que quedaven, fins a ocupar completament els dos vessants de la vall.

Per ho, en cara avui podem trobem llocs no urbanitzats amb vegetació jove entre aquests dos barris de “muntanya” de Barcelona

Amb cases sezilles i antigues que han perdurant fins el nostre segle.

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé