Sant Jacint de Bussanya és la capella de la masia de Bussanya, en el terme municipal de Moià, al Moianès, està situada 75 metres al sud de la masia a la qual pertany, en el sector occidental del terme de Moià.
Us passo la seva historia:
És una capella construïda en el segle XIX emmarcada en els “revivals” romàntics.
La tipologia segueix les directrius marcades pel neoromànic.
En el timpà de l’arc d’accés, bloc de pedra amb l’escut nobiliari de la família Bussanya.
És una capella de nau única, amb absis semicircular. Coberta de teula a dos vessants, amb voladís senzill. Parament d’obra amb façana de pedra artificial encarada a nord-est. El portal d’accés queda emmarcat per dos pilastres i un rosaret de pedra.
Els capitells que franquegen l’accés, sostenen capitells amb decoració geomètrica senzilla. El conjunt és coronat per una petita espadanya coberta també de teules.
Sant Jacint de Bussanya forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Esteve de Castellar del Vallès és l’església parroquial de la vila i situada en el carrer de l’església que s’entra pel carrer Major de Castellar del Vallès.
Us passo dades històriques d’aquesta església :
Va ser aixecada entre els anys 1885 i 1892 gràcies al mecenatge d’Emília Carles Tolrà, propietària de l’empresa tèxtil Tolrà.
Él projecte és obra de l’arquitecte Joan Martorell i Montells i la direcció d’obra correspon a Emili Sala i Cortés, tot i que, de la façana i el timpà es va encarregar l’escultor Rossend Nobas.
A la cripta del temple es va emplaçar el panteó de la família Tolrà i finalment va ser consagrat el 25 de juny de 1892.
Arran de la persecució religiosa promoguda des dels anys 30 per la Segona República Espanyola,
i durant a la Guerra Civil Espanyola, va ser feta malbé i despullada de les seves obres d’art, secularitzada i convertida en mercat.
Es va tornar a consagrar l’any 1952.
Ha estat restaurada entre 1984 i 1993.
Per les seves grans dimensions i la seva bellesa se la coneix com “la Catedral del Vallès”
Constitueix un exemple molt destacat d’art neogòtic a Catalunya.
L’Església de Sant Vicenç de Castellet està en el carrer del Montseny amb cantonada amb carrer de Pedraforca de Sant Vicenç de Castellet.
Es tracta d’una església de caràcter neogòtic d’una sola nau situada dins el nucli de la vila.
Presenta un campanar torre adossat a la mateixa església i a l’altre costat té un cos annex.
La façana principal és molt senzilla, destaquen tres finestres apuntades a cada banda, i una portalada amb un timpà que acaba en un arc conopial imitant l’art gòtic.
La resta de finestres del temple cultual també presenten el mateix arc.
Als murs laterals hi ha un seguit d’ òculs sense decoració.
L’interior de l’església presenta arcades laterals que s’obren a les capelles.
Església de Sant Vicenç de Castellet és una obra del municipi de Sant Vicenç de Castellet (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Miquel del Mont està situat en el cim de la serra de Sant Miquel del Mont (Garrotxa).
Sant Miquel del Mont és una serra entre els municipis de la Vall de Bianya, Olot i Riudaura, a la comarca catalana de la Garrotxa.
Al cim, amb una cota de 792,6 metres, s’hi troba l’església romànica de Sant Miquel del Mont i un vèrtex geodèsic (referència 296087001 de l’ICGC).
Us passo dades xde la seva historia:
El mateix nom de Sant Miquel pot indicar que abans hi havia un oratori dedicat al déu Mercuri.
L’església fou consagrada l’any 958 pel bisbe de Girona Arnulf.
La primitiva edificació fou substituïda per l’actual fàbrica.
En data indeterminada va perdre la categoria de parròquia i es convertí en sufragània de Santa Margarida de Bianya.
A mitjan segle VXI hi ha una referència documental de l’enderroc del campanar vell.
El temple fou restaurat el 1933.
És un edifici d’una sola nau rectangular amb absis semicircular mirant a llevant.
La coberta és a dues vessants, tret de l’absis que és a una vessant, i feta de teula àrab. L’aparell és de carreus ben escairats.
El portal d’entrada compta amb tres arcs de mig punt en gradació, timpà i llinda. Es conserven dos àbacs però no les columnes de les que, suposadament, formaven part.
A la part dreta del portal hi ha una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada.
El perímetre exterior del temple és resseguit per un fris que es desenvolupa per la part superior dels murs, sustentats per petites mènsules.
Al mur exterior de l’absis es pot veure un sòcol bisellat més ample que la resta de la conca absidal. A la façana de ponent es troba el campanar, d’espadanya i doble obertura.
A l’interior una cornisa indica el punt d’arrencada de la volta, que és lleugerament apuntada a la nau central i de mig cercle a l’absis.
Als murs i a l’absis existeixen mènsules decorades amb elements ornamentals, malauradament en molt dolentes condicions. A la cornisa hi ha un tipus de decoració figurativa amb la representació d’una figura humana.Aquests relleus presenten una certa similitud amb els relleus de l’interior de l’església de Sant Vicenç a el Sallent i amb els capitells de Santa Maria de Porqueres.
Sota l’església hi ha vestigis d’una torre de guaita possiblement romana de 5,5 m x 5,5 m de costat i 0,7 m de gruix, amb un recinte exterior de 14,5 m a 17,5 m. La seva alçada devia ser de tres a cinc metres.
Us passo un itinerari per poder fer arribar fins Sant Miquel del Mont :
Sant Feliu de Rocabruna és una església romànica del municipi de Camprodon (Ripollès), situada concretament del petit poble de Rocabruna, dins l’antic terme municipal de Beget, situat al vessant sud de la muntanya de Montfalgars, a la capçalera de la riera de Beget.
Us passo la seva historia :
El temple de Rocabruna s’esmenta per primera vegada l’any 1097 en una donació feta per Arnau de Petrio a l’abat i al monestir de Sant Pere de Camprodon, de tots els drets i honors que tenia a Sant Cristòfor de Beget i a Sant Feliu de Rocabruna.
Pel 1184 n’era rector Guerau de Fornells.
Se cita l’any 1279 amb el nom “d’ecclesia parrochialis sancti Felicis de Rochabruna”.
Va ser restaurada entre els anys 1469 i 1477 per Pere Des Bach, senyor de Rocabruna.
I de nou l’any 1929.
Temple romànic del segle XII, restaurat l’any 1929. Disposa d’una sola nau amb volta apuntada a l’interior i absis semicircular construït amb carreus ben escairats. Està adornat amb una cornisa sostinguda per mènsules damunt la qual hi ha una decoració de dents de serra. La finestra de l’absis, formada per tres arcs en degradació, és de doble biaix. Pel costat de migdia hi ha la porta i dues finestres, parcialment cegues, de doble esqueixada.
El campanar originari era d’espadanya, damunt la qual s’aixecà l’actual, de torre amb teulat a quatre vessants. Adossada a la part nord hi ha l’escala que mena a les campanes.
La porta d’accés al temple que mira al sud, presenta un conjunt d’arcs en degradació, llinda i timpà llisos. S’hi accedeix per quatre graons. Cal destacar-hi la ferramenta original romànica, en la qual sobresurt un forrellat en forma de cap de dragó i decorat amb diferents motius geomètrics.
En la façana sud, també hi ha dues finestres originàriament amb arc de mig punt i atrompetades. Actualment són parcialment cegues, en haver estat convertides en ull de bou.
Verge de la Salut
Cal destacar-hi la ferramenta original romànica, en la qual sobresurt un forrellat en forma de cap de dragó i decorat amb diferents motius geomètrics.
Pila Baptismal
A pocs metres del campanar hi trobem el comunidor.
Fotografia : Viquipèdia – el Comunidor
Sant Feliu de Rocabruna és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Casa front de l’Església
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
La capella de la Mare de Déu del Roser i de Sant Domènec està ubicada en el carrer de Isabel la Catòlica, 20 de Ripollet.
Us passo la seva història :
El conjunt de convent fou bastit a les darreries del segle XIX.
Les religioses, que havien arribat al municipi l’any 1893, s’establiren de manera provisional al carrer del Sol.
Gràcies a la donació feta per la Sra. Maria Torras, vídua de Joan Almirall, i l’ajut del seu nebot, Joan Buxó, es van realitzar les obres de la nova casa – convent.
Posteriorment, el 1899, la Sra. Torras féu construir la capella adossada al convent, en uns terrenys adquirits als Srs. Albinyana.
La capella fou declarada d’ús semipúblic, sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser i sant Domènec.
Les monges van haver d’abandonar la casa i la vila el 1936 a causa de la Guerra Civil, i el convent va ser la seu del Comitè Local de la FAI.
A l’estiu de 2008, les Germanes que residien a la casa- escola marxen per reforçar altres comunitats.
El 19 d’octubre de 2009, l’escola passa a formar part de la FEDAC (Fundació Educativa Privada Dominiques Anunciata Pare Coll).
Des de molt lluny se’ns fa visible el campanar que corona aquesta Capella annexa, adossada al nord de l’edifici del col·legi de les Dominiques de Ripollet ,ara FEDAC, dedicada a la Mare de Déu del Roser.
Aixecada en mur de maó arrebossat i coberta de dues aigües. La capella té una façana simètrica, on destacada la presència d’una porta rectangular sota un timpà decoratiu d’arc apuntat emmarcat per motllures que formen un arc conopial amb ganxets d’ornamentació floral i vegetal, inscrit en un rectangle amb pinacles.
A banda i banda de la porta s’obren finestrals ogivals amb vitralls de colors i una rosassa central que dóna pas al coronament a dos vessants, amb fris decoratiu amb relleus i espadat amb arc atribolat al carener. El frontó es troba coronat per un campanar d’espadanya, sobre una finestra ovalada. La façana nord té dues finestres ogivals amb vitralls de colors. L’interior de la capella és de nau única amb l’espai marcat per quatre arcs de diafragma amb petits capitells, que finalitzen amb culs de llàntia esculpits amb decoració vegetal.
El sostre interior permet la visió de l’embigat de fusta que conforme les dues vessants. Als peus de la capella es situa un cor de fusta. La capçalera de la capella és quadrangular, i interiorment s’ornamenta amb un seguit d’arcades apuntades coronades per un floró central que donen pas a finestrals, una a cada mur lateral i una gran finestral triple al mur central de la capçalera. En tots els casos es troben protegits amb vitralls de colors que representen escenes de la vida de la Mare de Déu: L’ascensió, L’anunciació, La Mare de Déu amb els seus pares, i La Coronació de la Mare de Déu.
El cos central del finestral de l’absis dóna lloc a un cambril que acull un conjunt escultòric format per les figures de la Mare de Déu seient al tro amb la figura de Sant Domènec de genolls que li fa entrega del rosari. Es tracta d’un conjunt escultòric de guix amb policromia.
Recull de dades : Ajuntament de Ripollet, Viquipèdia , FEDAC. i altres
Avui finalitzem els articles dedicats a les Esglésies de la província de Barcelona que us he ofert durant els últims 6 dies.
L’Església i l’antic convent de les Saleses, esta situat al Pg. Sant Joan, 88-92 , carrer de Roger de Flor, 171 i carrer de València, 370 de Barcelona.
Us passo la seva història :
La primera pedra d’aquest conjunt conventual dissenyat per l’arquitecte Joan Martorell i Montells es col•locà el 28 de Març de 1877.
El 6 de setembre de 1878 la comunitat ja s’havia instal•lat en aquestes noves dependències.
Tanmateix, la construcció de l’església fou més tardana i no s’inicià fins al 18 de Maig de 1882,
El temple va ser consagrat sota l’advocació del Sagrat Cor de Jesús el 26 d’Abril de 1885, amb la presència del bisbe Jaume Català i Albosa, bisbe de Barcelona, Tomàs Costa, bisbe de Lleida, i Salvador Casañas i Pagès, bisbe d’Urgell.
Durant els fets de la Setmana Tràgica el convent i l’església foren malmesos.
El Juliol de 1936 l’església fou novament assaltada, donant lloc a la famosa exposició de mòmies de monges al Passeig de Sant Joan, recollida pel cèlebre fotògraf Josep Brangulí.
Després de la Guerra Civil, l’any 1942, els germans Maristes adquiriren l’antic conjunt conventual per tal de convertir-lo en escola, donant lloc a nombroses reformes a partir de1943 .
El 9 d’Octubre de 1945 el bisbe Modrego convertí l’antiga església conventual en una nova parròquia sota l’advocació de Sant Francesc de Sales que començà a funcionar el 16 de Gener de 1949.
L’any 1960 l’arquitecte Miquel Brullet i Monmany construí una piscina i un gimnàs. A partir de 1967 l’arquitecte Miquel Ponsetí Vives va realitzar els locals administratius, la biblioteca, el laboratori i l’aula de música.
L’any 2010, es van celebrar els 125 anys de la consagració del temple, fet que es va fer constar amb una inscripció sobre la porta.
El conjunt presenta façanes orientades als tres primers carrers i l’accés principal a l’antic convent , avui escola, es localitza al xamfrà on conflueixen els carrers de València i de Roger de Flor.
L’antic convent, de pedra i maó vist, mostra un estil d’influència mudèjar, mentre que l’església és un exemplar neogòtic de Barcelona influenciat per Viollet-le-Duc, amb paviments ceràmics.
L’església, va ser projectada com a temple d’una sola nau amb capelles laterals, però aquestes es van suprimir posteriorment. Disposa de creuer amb cimbori i absis poligonal amb deambulatori.
A l’exterior hi ha maó vist combinat amb ceràmica i pedra. El conjunt està remarcat per la llarga i esvelta agulla del campanar poligonal.
L’edifici del convent és format per tres cossos disposats en forma d’ “U” amb els angles aixamfranats.
El fals paredat comú de llurs façanes queda contrarestat per la presència de pilastres i motllures horitzontals sobre la línia de forjats, fetes de maó disposat de manera decorativa.
Per la seva banda, les obertures de l’edifici també es presenten acabades amb maó decoratiu i amb detalls de pedra tallada de Montjuïc.
La planta baixa s’obre al carrer per mitjà de grups de tres arcs apuntats, mentre que la primera planta presenta finestres coronelles amb timpà ornat a base de gelosies de maó.
El darrer pis només mostra òculs circulars, encara que el principal interès d’aquest nivell rau en el cornisament de l’edifici, a base d’entrants i sortints de maó.
És una obra protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia
L’edifici de l’Ajuntament de Montcada i Reixac està situat en el carrer Major, 32 de Montcada i Reixac.
Us passo la seva historia :
En el 1788 era una casa de postes.
Els orígens d’aquest ajuntament podrien trobar-se a partir d’una visita d’un delegat especial del governador civil de Barcelona, quan aquest va connotar la manca d’un edifici per a la Casa Consistorial amb habitatge per al secretari i d’una escola amb habitatge per al mestre.
D’aquesta vivència es va produir l’intent de pressupost de l’arquitecte Francesc de Paula del Villar i Lozano (16 de maig del 1856) per a bastir la nova Casa de la Vila.
L’autor de les baranes de finestres i balcons fou el forjador local Miquel Arenes (as) i Comadrany.
La seva esposa sembla que l’ajudava quant als dibuixos, perquè era molt bona dibuixant.
És un edifici recuperat d’una antiga casa de postes, segons fons documentals properes. Presenta una façana remodelada on es mostren una sèrie d’elements recuperats d’èpoques anteriors dins d’un aplec de variats historicismes. La façana és de distribució totalment harmònica dels seus elements d’obertura i decoració, tant a la planta baixa com al pis.
A la planta baixa la porta d’entrada és d’arc rodó de mig punt, que a la vegada es troba ressaltat per una motllura a l’estil de la fàbrica de maó amb una de les arquivoltes dentades. A l’espai del timpà de la porta hi ha una reixa de forja artística, on al bell mig es troba l’escut de Montcada. A cada costat de la porta hi ha dues finestres rectangulars amb barana de ferro forjat i motllura onejant a la part superior emmarcant l’espai en forma de cortina.
Al pis, i seguint l’eix de la porta d’entrada, hi ha una finestra rectangular amb el mateix tipus de barana que a la planta baixa i decoració a la part superior però de mides més petites.
A sobre hi ha la representació de l’escut de Montcada emprat com a segell entre els anys 1837 a 1940.
A cada costat hi ha una balconada de dues obertures de forma rectangular, barana del tipus ja explicat i emmarcament superior dins la incidència de l’arc conopial. La façana corona en una fina motllura de cornisa ornamentada en dents de serra i de forma ondulada en sobresortit al centre.
L’ajuntament de Montcada i Reixac és un edifici de Montcada i Reixac inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades : Ajuntament de Montcada i Reixac i Viquipèdia
L’ Església de Sant Joan d’Horta està situada entre els carrers de de Campoamor, 2-4, de la Rectoria, 1-3 i de Salses 35-37 a Barcelona.
L’església de Sant Joan d’Horta és un temple catòlic situat al districte d’Horta – Guinardó de Barcelona i pertany a l’arxiprestat d’Horta.
Us passo breument l’historia de L’antiga església de Sant Joan d’Horta :
Va ser construïda al segle x, en estil romànic.
Estava propera a les terres de la família Horta (o Orta), la principal família de la vila, a la qual va donar nom
Era sufragània de la parròquia de Sant Genís dels Agudells.
La seva ubicació era diferent a la de l’església actual, en el terreny de l’actual Club Tennis d’Horta, al nº 66 del carrer de Campoamor.
Era una església senzilla, de tres naus amb volta de canó i un campanar quadrangular amb merlets, que assemblava una torre de defensa.
El 1860 va esdevenir parròquia.
Aquesta església va ser destruïda el 1909, en el transcurs de la Setmana Tràgica.
Solament va quedar en peus el campanar, que va ser enderrocat el 1929.
Uns anys abans de la seva destrucció, hi havia ja un projecte per construir una nova església, ja que l’antiga havia quedat petita per a la creixent població d’Horta,
Es va posar la primera pedra el 24 de juny de 1905, en un acte presidit pel cardenal Casañas.
Així, després de la destrucció del temple el 1909 es van accelerar els preparatius per a la nova església, tot i que finalment no es va iniciar la construcció fins al 1911.
Les obres van durar sis anys, i l’església va ser inaugurada el 21 d’octubre de 1917.
L’edificació es va realitzar en uns terrenys més propers al nucli de la població.
El 1936 va ser incendiada en el transcurs de la Guerra Civil, i reconstruïda el 1939, tot i que les obres van prosseguir fins al 1980, ja que el 24 de juny d’aquest any es van inaugurar el portal i el timpà.
El 1948 es van instal·lar les campanes, conegudes per Miquela i Lluïsa.
La nova església d’Horta, és d’estil neogòtic, amb unes mesures de 20 metres d’ample, 47 de llarg i 20 d’alt.
Té un creuer amb tres voltes, la central sobre quatre arcs torals, i un absis octogonal amb nou vitralls amb escenes de la vida de Sant Joan Baptista, a qui està dedicada l’església.
La façana presenta un portal amb tres arcs apuntats superposats, amb un timpà amb la imatge de sant Joan Baptista i la inscripció «el regne de Déu és a prop» (Mateu 3, 2).
Sobre el portal hi ha un gran finestral ogival, i ho flanquegen dues torres octogonals que recorden les de l’església de Santa Maria del Pi.
L’església de Sant Joan d’Horta és cap de l’arxiprestat d’Horta, que inclou les esglésies de Mare de Déu del Mont Carmel, Sant Antoni de Pàdua, Sant Marcel i Santa Teresa de Jesús.
Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona
Terra, aigua i racons 