Masia de Can Soler o de Mas Güell de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló

La masia de Can Soler o de Mas Güell es situada en l’Avinguda de Ferran Alsina, 1, de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.

Us passo la seva historia :

  • El municipi de Santa Coloma de Cervelló ha estat tradicionalment un terme agrícola.
  • La industrialització no va arribar-hi fins que Eusebi Güell hi va instal•lar, als terrenys de la seva propietat, la colònia tèxtil.
  • És per això que en el terme hi ha força quantitat de masies i cases rústiques senyorials des de l’Edat Mitjana.
  • Aquesta és una de les més conegudes. Anomenada en un principi Can Soler de la Torre, va passar a mans dels Güell a principis del segle XIX,
  • Tot i així, va mantenir el seu nom antic fins que s’hi va instal•lar la fàbrica de teixits de cotó, quan per identificació amb la colònia, se la va començar a anomenar Mas Güell.
  • Les úniques referències anteriors que hi ha són les dates de les llindes de les finestres (1622 dreta i 1700 esquerra) i el nom gravat a la del mig : Antoni Solé.

Es tracta d’una masia tradicional dins dels diferents tipus del II de l’esquema de Danés i Torras, amb teulada a dues vessants, amb aigües als costats i una petita visera ràfec a la façana.

No hi ha documentada la data de la seva construcció però de les dues dates que hi consten a la façana, a la llinda de les finestres del primer pis, la més antiga correspon a 1622, l’altra 1700 i podria ser d’una remodelació posterior.

Al centre, a la llinda del balcó hi ha el nom: “Antoni Solé”.

Aquest nom es va mantenir fins i tot quan ja era en poder del senyor Güell, li deien Can Soler de la Torre.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210314_103823.jpg

Tota la colònia està construïda en els terrenys que corresponien a l’heretat de la masia.

El 1914, Antoni Gaudí la va decorar totalment sense desfigurar gens la seva estructura ni l’aspecte extern.

A la part dreta de la casa hi ha la capella

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210314_104249.jpg

i en angle, les instal·lacions i magatzems amb una cisterna seca on hi ha una escultura de pedra en forma de sol anomenada “el Soley” que fa pensar en un vell rellotge de sol, si bé el seu emplaçament és dubtós, car pràcticament tot el dia està a l’ombra.

El Soley es una curiosa escultura en forma de sol que s’associa des de temps immemorial a la Masia de Can Güell, però de la que no hi ha cap més referència.

En principi, el fet de tenir un forat en el lloc on hi hauria la boca, fa pensar en un rellotge de sol. En aquest cas l’emplaçament actual no seria aquest, car li toca l’ombra.

També es podria aventurar una mena de distintiu-blasó improvisat del propietari inicial que es deia, tal com es llegeix a la façana de la masia, Antoni Solé i que donà nom a la casa, a tal punt que quan la finca era propietat d’A. Güell encara es deia Can Soler de la Torre.

La masia de Can Soler o de Mas Güell és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fàbrica de tèxtil Guardiola de Terrassa

Avui us presento dos Articles

Fotografia : Viquipèdia

L’antiga fàbrica tèxtil Guardiola, de tints i acabats, era una de les més grans de la ciutat i comptava amb quatre calderes i dues xemeneies.  També, es coneixia la fàbrica tèxtil, com a Montset i Guardiola.

Actualment forma part de les instal-lacions de l Sociosanitari i altres dependències de l’hospital de la Mútua de Terrassa.

S’han conservat els porxos de l’entrada a la fabrica i una de les dues xemeneies.

Xemeneia de maó troncocònica, amb base quadrada i fust coronat amb un potent collarí motllurat que recolza sobre dentells i protegida amb cercles metàl·lics.

Té una alçada total de 45 m i un diàmetre de 4 m a 2,8 m des de la base fins a la corona.

Per a més informació i dades històriques podeu visitar el bloc :

http://jplananieto.blogspot.com/2017/07/vapor-monset-i-guardiola.html

Un cartell recorda la data de la inauguració del centre de la Fundació Vallparadis i posteriorment va passar a Mutua Terrassa.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Terrassa i Altres

Adaptació al Text  i Fotografies : Ramon Solé

Historia de la Colònia tèxtil de Borgonya de Sant Vicenç de Torrelló

Avui us presento tres articles

Borgonyà, és una entitat de població i antiga colònia tèxtil del municipi de Sant Vicenç de Torelló, a la comarca d’Osona.

Es pot arribar per la C-17, o be, per la carretera BV-5226  de Torelló direcció a Borgonyà.

L’origen del nom de Borgonyà és desconegut, i així tant pot ser personal com topogràfic, ja que el trobem en altres indrets, com a Girona i la Cerdanya.

Va ser una de les colònies tèxtils més grans i emblemàtiques del Ter, amb una marcada singularitat pel que fa a l’urbanisme, la vida social de la colònia i oferta de serveis als treballadors durant els anys que va estar activa.

Popularment era coneguda com la colònia dels Anglesos, malgrat l’origen escocès dels fundadors de la colònia, els Coats, va començar vers 1890,

els quals es van associar posteriorment amb els catalans Fabra, conformant així la coneguda Fabra i Coats, fabricants de fil de cosir, en la qual l’any 1972 treballaven 948 obrers.

La fàbrica va tancar definitivament les portes l’any 1999, avui però està formada per petites empreses.

La colònia era com un petit poblet obrer que s’edificà conjuntament amb la fàbrica i està presidit per la capella neogòtica edificada sobre un antic santuari marià dedicat a la Mare de Déu de Borgonyà del qual es tenen notícies ja al segle XIII.

En aquest tipus de Colònies tant grans, disposaven de pràcticament de tots els serveis, com escoles per a nens i nenes, casa-bressol per als infants, economat, església, teatre, casinet, camp de futbol, zona esportiva, assistència mèdica i farmacèutica, estació de ferrocarril, etc.

La tipologia de les cases de la colònia és unifamiliar i de planta baixa,

el que dóna una certa independència entre les famílies,

a qui se’ls va donar la possibilitat d’adquirir les vivendes.

Resclosa de Borgonyà, és una presa sobre el riu Ter, d’uns 60 m de llargada aproximadament. El mur té forma de V.

Fins a la meitat de la presa hi ha un pont metàl·lic que s’aguanta sobre dues grans pilastres. La presa fa aproximadament uns 4 m d’altura.

El pont està força rovellat i la resclosa presenta algunes esquerdes.

La casa comporta es troba a la banda esquerra.

El 1863 hi ha una reial ordre a favor de Josep Callís i Puigrubí per a la utilització de dos salts d’aigua: Vila-seca i Borgonyà, concessió ratificada el 1873. Aquest mateix any, Callís cedeix el dret dels dos salts a Ferran Almeda, Francesc J. Sindreu i Esparó, Rafael Puget i Terrades i Pere Almeda i Viñas.

El 1893 es va vendre a Nuevas Hilaturas del Ter, transferència que va ser aprovada el 1894.  El 1923, la resclosa es va reformar a causa de l’ampliació de la fàbrica.

Es pot accedir des de la colònia Borgonyà, per un camí que surt en direcció nord i passa per sota la via del tren. També s’hi pot anar des de la C-17, km 77,700.

El canal de Borgonyà transcorre paral·lel al riu Ter, entre la resclosa de Borgonyà i el complex industrial de la colònia.

És una obra feta de pedra i formigó d’uns 950 metres de longitud i uns 10 metres d’amplada.

Al llarg del seu recorregut, passa paral·lel al carrer Canal i sota el pont de Borgonyà, per on segueix entre el camp de futbol i la fàbrica.

Font Camp de Futbol

En aquest punt, hi ha un sistema de bagants que controla l’entrada d’aigua.

A partir d’aquí el canal té menys amplada i arriba a l’edifici de les turbines, que s’accionen a través d’un salt d’aigua.

Des d’aquí comença el canal de desguàs, que aboca l’aigua de nou al riu Ter.

Abans de finalitzar l’article, cal dir que cada tercer diumenge de mes a les 11hores, podeu visitar part d’aquest antiga Colònia, amb una durada de 2h. 30 min.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Colònia Borgonyà, Consorci del Ter i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador i Ramon Solé – Arxiu Rasola

Molí de l’Amat de Sabadell

Avui us presento dos articles

El molí de l’Amat era un molí fariner i draper, situat a l’esquerra del riu Ripoll, entre la masia de Can Puiggener i la Torre del Canonge de Sabadell.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1390 es documenta per primer cop un molí fariner en aquest indret, però la seva existència podria ser anterior.
  • A partir del 1500 fou transformat per batanar draps de llana. Això implicà, com a intervenció principal, introduir una roda vertical i un arbre de lleves per moure les masses del batà. Segurament el molí fariner continuà en ús.
  • És documentat des del 1501 com a molí del mas Carbó, quan depenia del monestir de Sant Llorenç del Munt i es trobava en estat de ruïna.
  • Des d’aquella data els moliners establerts en aquest molí foren membres de la família Sampsó, provinent de Sant Esteve de Ripollet, que es traspassaren l’ofici i el molí de pares a fills, sempre pagant censos als possessors del mas Carbó i, indirectament, al monestir de Sant Llorenç del Munt.
  • A mitjan de1648, una filla Sampsó es casà amb Joan Amat, i d’aquí li pervingué el nom amb què encara és conegut actualment.
  • Des de 1820, al salt de dalt del molí s’hi instal•là maquinària tèxtil, mentre que al salt de baix es mantenien dos batans. A partir d’aquell moment, els contractes d’arrendament i sotsarrendament dels diferents salts d’aigua es multiplicaren.
  • Els Amat n’eren els propietaris i consten com a hisendats i també com a fabricants de draps.
  • El molí de l’Amat, que havia estat fariner i draper, acabà sent paperer a mans dels germans Fontanet, que el 1878 hi començaren a fabricar paper d’estrassa.

De l’antic molí, avui no en queden restes visibles, ja que fou arrasat en construir part de les naus de la fàbrica tèxtil del Vapor Cusidó i més antigament la fabrica Ribera i Cusidó.

Com a mut testimoni, sols hi ha la xemeneia del Molí de l’Amat.

Formava part del mateix sistema hidràulic del molí d’en Font: ambdós rebien l’aigua de la sèquia Monnar, que començava a la resclosa que hi havia al Ripoll més avall de la desembocadura del torrent de Colobrers. A la sortida del molí de l’Amat, l’aigua es tornava a abocar al riu.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Sabadell

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Viquipèdia i Ramon Solé

Casa Alegre de Sagrera de Terrassa – 1ª Part#

La casa Alegre de Sagrera esta situada en el carrer  de la Font Vella, 29 -31 de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • La família Sagrera, de procedència pagesa, va emigrar a Terrassa a finals del segle XVIII. Amb els anys es va convertir en una dels llinatges més benestants de la vila de Terrassa.
  • El 1768 Anton Sagrera i Casanoves va comprar diversos casals al carrer de la Font Vella.
  • Joaquim de Sagrera i Domènech, fabricant de teixits de llana, heroi destacant de la Guerra de la Independència i alcalde (1820-1823) va utilitzar aquests terrenys per edificar-hi, a inicis del segle XIX, la seva residència.
  • Durant la Guerra del francès les tropes napoleòniques van saquejar i incendiar la casa, en resposta a la clara posició antifrancesa dels Sagrera.
  • A finals del segle XIX Mercedes de Sagrera, hereva de la nissaga, es va casar amb l’industrial tèxtil vinculat a l’oligarquia local, Francisco Alegre i Roig. Va aportar al matrimoni la casa, força malmesa, del carrer de la Font Vella.
  • El 1911 es va decidir reformar segons un model eclèctic modernista d’habitatge de burgesia industrial de l’època. L’arquitecte municipal Melcior Vinyals Muñoz es va encarregar d’aquesta reforma, que és la que es conserva actualment.
  • La família Alegre de Sagrera es van emparentar amb altres nissagues industrials, com els Fontanals que, a partir del 1930, van ocupar el pis superior de l’immoble.
  • Fins als anys seixanta del segle XX es van mantenir com una de les famílies més importants de la ciutat. En aquell moment es van veure afectats per la crisi del tèxtil que va provocar el tancament de la seva empresa, la “Tarrasa Industrial” situada en la carretera de Montcada.
  • El 1973 va ser adquirida per l’Ajuntament de Terrassa amb l’ajuda de la Caixa d’Estalvis de Terrassa.

A partir de 1973, tant la casa com els seus jardins, resten oberts al públic, com a casa – museu,

desenvolupa des de llavors una funció museística, i conté diverses sales dedicades a col·leccions monogràfiques d’artistes i literats.

L’interior es va habilitar per funcions expositives de patrimoni local, ordenades amb un criteri purament decoratiu.

Per exemple, conserva peces del mobiliari original, col·leccions d’art provinents del Museu Municipal, una col·lecció de ceràmica i porcellana oriental, i llegats dels escriptors Agustí Bartra i Ferran Canyameres, així com del dibuixant Mateu Avellaneda.

Podeu consultar dades i veure fotografies interior de la casa Alegre de Sagrera a l’enllaç que us adjunto :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Alegre_de_Sagrera

Cal destacar el seu magnífic Jardí, situat darrera de la casa i obert al públic, és d’estil francès, i s’hi accedeix pel carrer del Cardaire; us vaig fer un article en el Bloc de Fonts Naturals, Aigua, Muntanya i mes… publicat el dia 11 de maig de 2020.

Demà us presentaré el darrera d’aquest edifici que dona al jardí, que té un estil totalment diferent.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Diputació de Barcelona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antic Magatzem Corcoy de Terrassa

El Magatzem Corcoy, esta situat en la Plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, 18 de Terrassa.

Era un antic magatzem tèxtil de venda a l’engròs. Ara, és un edifici entre mitgeres de planta baixa i cos central més elevat, que dóna lloc a un altre pis.

Generalitat de Catalunya – Fotografia de 1983

Els elements de la façana presenten una distribució simètrica, amb la porta d’entrada al bell mig i una finestra vertical a cada costat. Damunt la porta s’obre una altra finestra que dóna accés al pis superior, tancat mitjançant una testera de línies corbes.

Dins la senzillesa de l’edifici, l’element decoratiu que el caracteritza ve donat per les formes de les finestres en arcs de ferradura, els remats modernistes i l’acurat acabament amb cornises i baranes.

Abans restauracio

El seu mal estat de conservació va fer que s’hi iniciessin obres de reforma l’any 2014.

El Magatzem Corcoy és un edifici protegit com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Fàbrica Isidre Comas de Granollers

El lloc on estava ubicada La Fàbrica Isidre Comas, era en l’espai dels carrers actuals de carrer de Sant Jaume, 60 , carrer d’ Anníbal , carrer Molí, carrer de Menéndez Pelayo, carrer Princesa i carrer Fontanella de Granollers.

La Fàbrica Comas, va ser coneguda com Ca l’Isidro,  va dedicar-se fins a l’any 1967 a la indústria tèxtil, estava situada al voltant del nucli històric, seguint la tendència de la indústria tèxtil del segle passat, situada en aquell temps, en el nucli exterior de Granollers.

Aviat però, aquesta indústria, degut al creixement urbà, quedà inclosa al primer eixample.

Us dono informació d’aquesta important empresa a la llarg de la seva historia :

  • La firma Buenaventura e Isidro Comas apareix l’any 1890 amb 40 telers.
  • L’edifici, però, no es basteix fins a l’any 1899.
  • Elaborà principalment cotó, i, l’any 1919, ja hi havia 168 telers mecànics en una secció de tintoreria.
  • Durant la Guerra Civil, l’empresa es col•lectivitza, seguint la mateixa dinàmica que la resta de fàbriques de Granollers i de tot el país.
  • L’any 1937, dos dels fills de Bonaventura Comas, Peret i Ventura, són assassinats. Quan acaba la guerra, una part de la gestió de la fàbrica passa a ser de Josep Comas, l’únic fill viu de Bonaventura Comas, que també és conegut com a Pepet o Pepitu Co-mas.
  • Després de la Guerra Civil, la indústria experimenta un nou creixement. Hilados y Tejidos Comas SA és una de les principals empreses tèxtils de Granollers i una de les dues fàbriques granollerines que fan el cicle complet de fabricació tèxtil.

Era un edifici industrial de planta i pis cobert a dues vessants, en un espai quadrangular, amb dues façanes: una al carrer St. Jaume, l’altre a l’interior. La façana exterior està composta per una successió lineal de finestres que, al plànol original, són obertures el•líptiques, però que ara presenten el mar pla. La porta d’accés està rematada per un gran frontó d’estil clàssic.

L’enderrocament  i construcció d’un edifici de protecció oficial entre els carrers Annibal i Molí, amb un pàrquing públic i la corresponent plaça de Can Comas, anomenada actualment Jardins de Salvador Casanova i a la part sud de l’antiga fabrica blocs de pisos amb el seu corresponent pàrquing privat.

De la gran fàbrica tèxtil només es conserva la xemeneia 

i la portalada de l’entrada al recinte tèxtil.

La Fàbrica Isidre Comas és una obra eclèctica de Granollers  inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Granollers i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Colònia industrial Ymbern d’Oris

La Colònia Ymbern era  una antiga colònia tèxtil, al terme municipal d’Orís.

A la llarg de la seva historia industrial ha tingut altres denominacions com  : “El Pelut”  i Colònia Conangle.

Us passo les seves dades historiqes de l’empresa :

  • L’origen de la colònia de Conangle tenim de retrocedir a l’any 1859, quan Joan Camps tramita l’expedient per obrir una fàbrica o adoberia de pells.
  • En la dècada de 1860 la fàbrica canvià d’ús, es començaren a treballar els filats de cotó.
  • L’establiment passà per les mans de diversos propietaris. Un d’ells, Valentí Faht n’era el propietari l’any 1879.
  • Aquest mateix juntament amb el fabricant Vehil van aixecar la colònia la Mambla, en el mateix terme d’Orís.
  • L’any 1887 la fàbrica declara 4000 fusos, 14 cardes i 100 telers.
  • El 1889 la fàbrica patí un incendi que només deixà dempeus les parets, axó, causà la seva aturada fins al 1892.
  • El següent propietari fou Lluís Madirolas.
  • Però no fou fins a l’arribada dels fabricants barcelonins Calvet i família, en el 1905 que aquest establiment industrial esdevingué una gran colònia, amb tots els serveis i la incorporació d’una finca annexa dedicada a la producció agrícola.
  • Calvet va renovar també tant els habitatges els obrers com altres edificis i va construir un nou pont, el 1923. El projecte va ser supervisat pel mateix Gaudí, que va fer canviar la maqueta de l’església diverses vegades.
  • El 1928 Calvet s’arruïnà i les obres quedaren aturades.
  • El 1930 la societat Ymbern de Mataró, va comprar la colònia i la va posar en funcionament el 1931.
  • L’any 1970 s’hi enregistraven 144 habitants.
  • A partir del 1975 es va començar a abandonar gradualment, ja que els habitants es van anar comprant cases a Torelló. Els darrers habitants de la colònia procedien majoritàriament del poble de Priego, a Còrdova.
  • L’estat actual del conjunt és d’abandonament i en procés d’enrunament. Els jardins també estan completament descuidats.

Es tracta d’una de les colònies tèxtils més unitàries de la conca del riu Ter.

Destaca per la seva singularitat arquitectònica i el seu urbanisme enjardinat.

S’accedeix a la colònia per damunt d’un pont de pedra sobre el riu des del terme de Torelló.

La disposició dels edificis industrials, van ser construïts amb pedra corejada d’estil modernista, tot formen una plaça.

Disposava dels habitatges pels obrers, així com uns equipaments  : fonda, botiga, safareigs, camps d’esports, l’explotació agrícola annexa  i un espai com a sala de ball d’estiu.

Sobretot, cal destacar  els magnífics jardins, dissenyats per Nicolau M. Rubió i Tudurí, fan un exemple únic de colònia industrial a Catalunya.

A part dels arbres que avui en dia es conserven, podem veure entre la vegetació, fonts i sortidors,

glorietes, bancs de pedra…

El que encara queda del camp de futbol…

Se intueix, que estaven dins del gran jardí, varis camins pel passeig del obrers i família, ara totalment embardissats.

La Colònia Ymbern es va construir sota les ordres de l’arquitecte Riera, fortament influït per l’escola de Gaudí.

Cal ressenyar , la gran infraestructura de la canal que procedent del riu Ter, entre per la finca paral·lela al riu, i entra a d’instal·lacions on aportava l’aigua necessària per la producció a la Industria.

L’origen de la colònia Ymbern té els seus precedents en un establiment en el qual es treballava la pell, d’aquí li ve el sobrenom de “la fàbrica del Pelut”.

Va mantenir l’activitat tèxtil fins el 2000.

Va ser  una de les colònies industrials més importants del tram mitjà del riu Ter i de les més interessants de Catalunya.

La Colònia Ymbern esta inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades: Ajuntament d’Orís, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Badia i Celia Peix

La Colònia industrial Can Bertrand de Sant Feliu de Llobregat

En Manuel Bertrand fundà la seva fàbrica el 1861, serà en els anys La Colònia Industrial de Can Bertrand, en un inici formada per una única nau, amb el temps va esdevenir un conjunt fabril compost per sis naus industrials.

Eren èpoques difícils pels treballadors, obrers i obreres, adults i nens, treballant 12 hores diàries per un salari insuficient i sobre tot per les dones, que treballaven el mateix que els seus companys però  cobraven un 60% menys.

Can Bertrand, en les cases dels carrers de Sant Antoni i Santa Maria i els anomenats pisos Bertrand, eren destinats a ser habitatges pels obrers de la fàbrica, un edifici per la casa del director de la fàbrica, també, hi havia la casa de l’amo actualment és el casal de Joves, total, un poble dins de Sant Feliu de Llobregat.

Cal destacar, que La fàbrica va ser pionera en la implantació de la màquina de vapor l’any 1873, i al seu dia la més important de Sant Feliu de Llobregat, tant per la seva producció com pel nombre de treballadors i treballadores, a finals del segle XIX donava feina a més de 500 obrers, la major part dones.

S’hi va instal•lar una fàbrica tèxtil d’estampats de cotó i teixits de pana, i la seva activitat va romandre fins l’any 1961.

Més tard, s’hi van establir petites i mitjanes indústries dedicades principalment al sector de l’aixeteria.

A instàncies de l’Ajuntament, s’ha conservat i s’ha rehabilitat com a equipaments per a la docència i formació i altres dependències públiques per la població de Sant Feliu.

Els edificis s’ha mirat de conservar el màxim possible de l’estructura originat adaptant tècniques modernes que facin un equilibri casi perfecta.

La zona ho hi ha els edificis de La Colònia Industrial de Can Bertrand disposen d’espai verd obert a la gent de Sant Feliu de Llobregat.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé