Fem un ullada fora de Catalunya : Catedral de Santa Maria de Mediavilla de Terol

La Catedral de Santa Maria de Terol o La Catedral de Santa Maria de Mediavilla de Terol, és una de les construccions més característiques de l’art mudèjar a Espanya, i una de les escasses catedrals, juntament amb la de Tarazona, construïda en aquest estil.

Us passo la seva historia:

  • La Catedral de Terol té el seu origen a l’església de Santa Maria de Mediavilla, que va començar a edificar-se en estil romànic el 1171.
  • Cap a l’any 1200 es va iniciar la primera etapa constructiva de l’edifici de l’església de tres naus amb les dimensions en planta del temple actual.
  • Es va concloure amb l’erecció de la torre mudèjar el 1257.
  • A la segona meitat del segle XIII, el mestre d’obres morisc Juzaff, reestructura l’antiga obra romànica i dota a l’edifici de tres naus mudèjars de maçoneria i maó, que milloren i eleven l’estructura romànica del segle XII.
  • Al mateix estil gòtic-mudèjar, ja al segle XIV es van substituir els absis romànics per uns altres, com es pot apreciar a la capçalera de la capella major. Es va reduir amb això a la meitat el nombre de suports, cosa que va donar una més gran lluminositat i espaiositat a les naus d’arcs apuntats. També els murs van ser recrescuts.
  • El 1423, ja amb l’aspecte mudèjar amb què, en el que és fonamental, es troba el temple actualment, el pontífex aragonès Benet XIII, l’anomenat «Papa Luna» la va donar el rang de Col·legiata.
  • Ja en estil plateresc-mudèjar, va ser construït el 1538 el cimbori de la nau central, obra de Martín de Montalbán. Va ser edificat de planta octogonal sobre trompes i presenta al seu exterior finestres amb decoracions plateresques.
  • Més tard, el 1587, amb la creació de la diòcesi de Terol, va ser promoguda a catedral i consagrada com a tal.
  • Finalment el 1909 s’aborda l’edificació de la façana d’estil neomudèjar, obra de Pau Monguió i Segura.
  • Ja des de la fundació de la ciutat pel monarca Alfons II d’Aragó el 1171, l’església de Santa Maria de Mediavilla tenia una posició privilegiada, adscrita a la diòcesi de Saragossa i situada al centre de la ciutat. La primitiva església data de l’últim quart del segle xii i va ser construïda de nova obra romànica al centre de l’antiga medina de la ciutat àrab.
  • Aquesta etapa va concloure amb l’edificació el 1257 de la torre mudèjar. Els primitius murs romànics eren tres metres més baixos en altura que els que avui podem observar.
  • La torre mudèjar, comença a erigir-se el 1257 i al seu cos inferior es va obrir un pas en forma de volta de canó apuntat per a ús dels transeünts. És una de les torres mudèjars més antigues d’Espanya. És de planta quadrada i posseeix tres cossos profusament decorats amb rajoles i ceràmica vidrada. Remata en una llanterna octogonal del segle XVII.

El cimbori va ser traçat el 1537 pel mestre Juan Lucas «Botero», que havia estat l’artífex del cimbori sobre trompes mudèjar de la Seu de Saragossa i del de la Catedral de Tarazona. Va ser dut a terme el 1538 pel mestre d’obres Martín de Montalbán. Aquest cimbori aconseguia il·luminar el nou retaule major (1536), obra mestra de l’escultura del Renaixement a la Corona d’Aragó de l’escultor Gabriel Yoly.

Al voltant de l’any 1700, la capçalera gòtica es modifica per realitzar un deambulatori.

Així mateix, es va modificar l’ornamentació per adequar-la als gustos neoclàssics, ocultant després del fals sostre del XVIII el sostre original mudèjar, cosa que va permetre que es conservés la pintura.

El 1909 es construeix l’enorme portada meridional historicista, que combina una estructura neoromànica d’arquivoltes de mig punt amb una decoració típicament neomudèjar. Va ser planejada per l’arquitecte modernista Pau Monguió i Segura.

El pòrtic es tanca amb una reixa de Matías Abad, que s’inspira a la del cor de l’interior de la catedral, obra de forja del segle XV del mestre Cañamache.

La torre, el sostre i el cimbori són Patrimoni de la Humanitat des de 1986. I també, la Catedral va ser declarada com Bé d’Interès Cultural.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fem una ullada fora de Catalunya : Castell de Peracense de Terol

El Castell de Peracense és un castell medieval situat a la població de Peracense a l’Aragó, concretament a la comarca del Jiloca, situat a la Serra Menera, a 1365 m sobre el nivell del mar.

Us passo la seva historia :

  • El lloc on avui hi ha el castell ja fou ocupat a l’Edat del Bronze i també ho fou en època islàmica.
  • Però fou a partir del segle XII quan va prendre un valor estratègic per ser un punt de frontera entre els regnes d’Aragó i Castella, concretament era el punt de divisió entre el Senyoria de Molina, el d’Albarrasí i la Comunitat de Daroca. Formava part del sistema defensiu de la frontera castellanoaragonesa del qual també formen part els castells d’Albarrasí, Daroca, Tornos i Santed per la banda aragonesa i d’Embid i Molina de Aragón per part castellana.
  • D’aquesta manera, doncs, el castell fou enfortit
  • Al segle XIV se li va donar la forma que té actualment.
  • Ara bé, al segle XV, amb la unió dinàstica dels dos regnes i la incorporació de noves armes de setge, el castell va caure progressivament en desús.
  • El 1987 va començar la restauració del castell per part del Govern d’Aragó.

El castell està format per tres recintes emmurallats concèntrics que s’assenten sobre afloraments de roques vermelles.

La muralla exterior protegeix el sector més vulnerable i planer; compta amb uns murs d’un gruix considerable i tres torres, així com amb un pati extens que també va servir com a pedrera per extreure pedres de molí.

En el segon recinte hi ha les dependències de la tropa i hi destaca, la porta d’entrada, protegida per una torre que alhora també protegia la torre d’entrada;

l’anomenada torre de l’Hospital, que servia de vigia i coordinava els dos recintes, i finalment una gran cisterna.

El tercer recinte és el més singular, està construït sobre la roca viva

i s’hi accedia per una escala mòbil, que estava protegida per una falsa torre de l’homenatge perquè en realitat es tracta d’un poderós mur pantalla que guarda tota aquesta estructura.

A dins d’aquest recinte hi trobem les estances més nobles, amb volta apuntada i més cisternes.

Disposa d’un magnífic paisatge per les seves rodalies.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Dolores Párraga

Fem una ullada fora de Catalunya : Aqüeducte romà d’Albarrasí-Cella de Terol

L’Aqüeducte Romà esta situat en Albarrasí, Gea de Albarracín i Cella, comarca de la Serra d’Albarrasí, de Terol.

L’Aqüeducte Romà d’Albarrasí de Cella, també conegut com d’Albarrasí-Gea-Cella, s’estén al llarg de tres termes municipals: Albarrasí, Gea d’Albarrasí i Cella (comarca de la Serra d’Albarrasí, Espanya).

Correspon a una infraestructura hidràulica d’època romana i té una longitud aproximada de 25 quilòmetres, a través dels quals es proveïa d’aigua del riu Guadalaviar, a un nucli de població que va existir en l’actual emplaçament de Cella i que va haver de tenir una certa importància industrial, malgrat que desconeixem el seu nom romà.

És sens dubte una de les obres públiques hidràuliques més importants de l’Aragó romà – juntament amb la presa de Muel i l’aqüeducte de Los Bañales  en Uncastillo.

És bé d’interès cultural de la província de Terol.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Dolores Párraga i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Nuestra Señora del Rosario de Azaila de Terol

Avui us presento dos articles

Nuestra Señora del Rosario es l’església parroquial està situada en la Plaça de l’esglesia de Azaila de Terol.

Es tracta d’un temple de nau única, separada en quatre crugies per arcs torals de mig punt que se sustenten en pilastres adherides als murs laterals de la mateixa i que passen de quadrat a octògon per mitjà de petxines; i coberta per una volta de mig canó. La seva fàbrica és de maçoneria i maó.

En la seva planta destaca la presència d’una capçalera, que es cobreix amb una volta de cambra d’esfera i que a banda i banda de la nau única s’obren capelles laterals. A més hi ha un cor alt als peus de la planta.

La il·luminació interior s’aconsegueix gràcies a l’existència de llunetes rectangulars al llarg de la nau única, als quals cal afegir dos petits òculs que s’obren en la façana.

Es conserva al seu lloc l’altar major original, que és al segon tram de la nau, en una capella que s’obre del costat de l’epístola entre els contraforts. Es tracta d’una taula d’altar, realitzada a força de dipositar tres bancs en reducció, els suports de la qual són dos parells de columnetes que es rematen en uns capitells vegetals amb bulbs en les cantonades. Com a decoració sobre els extrems l’últim banc hi ha dos canelobres realitzats en el mateix material constructiu.

El sagrari forma part del conjunt. Es tracta d’un sagrario a tres altures amb porta de bronze amb iconografies que presenten a dos herbívors bevent aigua d’un toll alimentat per set deus que brollen d’una estructura semblant a l’altar presidida des de l’alt per una Sagrada Forma cruciforme. El sagrari es remata en un templet a manera de baldaquí, sobre quatre esveltes columnes i cobert per una cúpula hemisfèrica.

L’Església presenta a més un campanar de cinc cossos, dels quals els tres primers, començant pel més baix són de planta quadrada, mentre que els dos últims, superiors es realitzen en planta octogonal. Com en la resta del temple està construït en maçoneria i maó. Les dues antigues finestres de mig punt bessones, que s’obren en el cos inferior, fan pensar en una construcció anterior, igual que l’ús dels dos materials, ja que l’ús del maó s’inicia en acabar aquest cos, encara que es reserva únicament per a les cantonades en el segon i tercer tram, mentre que al quart i cinquè, de planta octogonal el maó és el material únic de construcció. En aquests últims trams s’obren allargades obertures de mig punt i òculs, respectivament.

Respecte a la façana principal, destaca per la seva senzillesa amb una senzilla portada de mig punt de carreu, sobre la qual apareix en primer lloc l’escut del Ducat d’Híxar, fet que reforça la teoria que l’església es va construir gràcies a l’aportació econòmica dels Ducs d’Híjar; una fornícula flanquejada en forma de templet en la qual s’instal·la una imatge de la Verge amb el Nen, posterior a la guerra del 36, ja que durant el conflicte bèl·lic es van destruir pràcticament totes les imatges de l’església tant interiors com exteriors, que es troba flanquejada per dos òculs, que se situarien en el cor alt.

Azaila és un municipi de la província de Terol, situat en el marge dret del riu Aguasvivas, a la comarca del Baix Martín, en la Comunitat Autònoma d’Aragó, Espanya.

Té una població de 155 habitants ( INE 2008) i té una extensió de 81,44 km². En la seua rodalia es troba el poblat celtiber de Cabezo de Alcalá. Martín.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. Google i arxiu Rasola