La Torre-ramona o Palau dels Gralla de Subirats (Alt Penedès)

La Torre-ramona esta situada al nucli de Torre-ramona de Subirats.

Historia:

• El 10 de desembre de 1493, el rei Ferran el Catòlic declarà incorporat a la Corona el terme de Subirats.
• L’any 1498, el notari de Vilafranca, Blasi Ferran, prevere, reconeix a Miquel Joan Gralla com a Senyor del Castell i terme de Subirats.
• En el llibre de viatges de Ferran el Catòlic, hi llegim que trobant-se el rei a Valladolid, el dia 4 del mes de febrer de l’any 1513 i en presència del seu notari Miquel Velázquez Climent, vengué els delmes i més drets que tenia a Subirats a Miquel Joan Gralla pel preu de 30.000 sous. Els Gralla, família molt rica, originària de Lleida, consten com prestigiosos mercaders exportadors de draps, en el segle XIII.
• El rei Ferran el Catòlic tenia gran estima per Miquel Joan Gralla, el qual fou Mestre Racional de Catalunya, militar i ambaixador, en els anys 1503 i 1504, i fins i tot testimoni del testament del Ferran el Catòlic. Miquel Joan Gralla es casà amb Anna Desplà, senyora d’Esponella i Desgüell; del seu matrimoni nasqué Francesc Joan Gralla Desplà, a favor del qui el seu pare testà l’any 1531, heretant totes les pertinences de Subirats, fou castlà i com el seu pare, Mestre Racional de Catalunya.
• L’any 1527 es casaria amb Guialmar d’Hostalrich-Sebastida. Comprà a Galceran de Barberà,
• En l’any 1513, el delme anomenat de Sant Just de Peralba,
• L’any 1536, comprà a Joan Miquel de Montbuy, el delme de Vilarnau.
• Finalment comprà a Dionísia Joana i Dionís Joan de Subirats i Barberà en l’any 1542 el terç d’un delme d’Ordal (algunes peces de terra eren de les Parròquies de Sant Sadurní i Lavern).
• Francesc Joan Gralla i Desplà construí la casa – palau avui dia coneguda per Torre-Ramona durant el segle XVI; la seva construcció obeeix a la clàssica de transformació dels castells en palaus, per tenir més comoditats i estar situats en llocs més avinents, però amb certa fortificació.
• Del matrimoni de Francesc Joan Gralla i Guialmar d’Hostalric-Sabastida nasqueren dues noies, Jerònima, la gran, es casà amb Lluís de Requesens, lloctinent de Joan d’Àustria (germà bastard de Felip II) en la batalla de Lepanto (7/10/1571).
• La segona filla, anomenada Lucrècia es casà amb Francesc de Montcada, marquès d’Altona; heretaren del seu pare el patrimoni de Subirats. La Universitat de Subirats, no satisfeta amb el tracte que rebia dels Gralla, mitjançant un plet sol·licitaren la incorporació a la Corona, del Castell i terme de Subirats.
• Per Reial Sentència de l’Audiència el dia 30 d’octubre de 1568, es condemnà a Lucrècia Gralla, a atorgar retrovenda del Castell de Subirats juntament amb el seu terme i jurisdicció, reservant-se la casa-palau que havia construït el seu pare. Dos nois foren el fruit del matrimoni Montcada-Gralla, el primogènit Gastó de Montcada i Gralla, segon Marquès d’Aitona, i el fadristern Joan que fou Arquebisbe de Tarragona.
• L’any 1607, a Gastó de Montcada i Gralla, solament se li reconegueren sis declaracions de delmes i en cap no se’l reconeixia com a Senyor del Castell i la Baronia de Subirats.
• El dia 27 de gener de 1611, Gastó de Montcada i Gralla, vengué a Josep de Millsocós per 37600 lliures, els delmes particulars que encara posseïa a Subirats, però no el Castell de Subirats i el seu terme, ja que havia estat incorporat a la Corona després de la retrovenda efectuada per la seva mare Lucrècia Gralla, però si la nova casa-palau, ja que havia estat construïda pel seu avi Francesc Gralla i Desplà. Josep de Millsocós el donà després a la seva filla, Agnès de Millsocós.
• Agnès es va casar l’any 1619 amb Josep de Ramon, castlà de Sedó de Torrefeta (La Segarra).
• Aleshores el palau va prendre el nom de torre d’en Ramon, però quan al segle XIX passà a ser propietat de Paula de Ramon, esposa d’Àlvar de Fortuny, se’l va anomenar Torre-ramona, nom que perviu actualment.
• Membre destacat d’aquesta família va ser Miquel Ramon i Tord, general partidari de l’Arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió, qui fou ferit el 1714, li foren confiscats els béns i sofrí presó durant 11 anys.

Casal senyorial de planta quadrangular amb pati central, compost de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a quatre vessants.

La façana principal és orientada a llevant, de composició sòbria però elegant, on destaca al mig un gran portal d’arc de mig punt adovellat. A banda i banda hi han dues petites espitlleres i dues petites finestres.

Damunt seu, al nivell del primer pis, hi ha tres finestres renaixentistes, amb els ampits, llindes, brancals i trencaaigües de pedra motllurada amb mènsules decoratives.

Sobre la finestra central hi ha un matacà de pedra polida, i una petita finestra a cada banda d’aquest. En aquesta façana s’observen restes d’un antic rellotge de Sol. Un ràfec envolta tota la teulada.

A ponent es troba la façana de caire més monumental, amb set finestres profusament treballades, repartides entre els tres pisos.

A la façana de llevant hi ha una torre adossada a la mateixa alçada que l’edifici, de forma rectangular, sense elements ornamentals destacables. Al primer pis de la paret nord hi ha un terrat amb balustrada amb tres finestres com les de la banda sud.

Al pati interior trobem un arc escarser de grans dimensions, de pedra polida, així com dues premses verticals de vi. El portal que comunica amb el celler, a la banda esquerra, està feta amb carreus. Del celler en surt una mina o passadís subterrani, d’uns 90 m de longitud, molt ben conservat, que queda tallat, aproximadament als voltants de l’església de Sant Joan Sesrovires.

Es tracta d’un túnel fet durant la construcció de l’edifici, el qual aprofitava la terra que s’extreia per construir part dels murs del palau i les obres que hi afronten. Més endavant s’hi van fer nínxols, utilitzats per guardar els productes que calia mantenir frescos, especialment durant els mesos de calor.

La profunditat màxima d’aquest túnel és d’uns 4,5 m respecte el nivell del sòl. A la mateixa banda del celler hi ha uns petita escala de pedra que comunica amb un portal motllurat.

Al costat hi ha una finestra renaixentista amb mènsules decorades amb caps d’àngels alats, corresponent a la que fou la dependència del cos de guàrdia i servents del palau.

A la dreta del pati trobem l’entrada principal, amb arc escarser, així com l’escala principal, amb llambordes, que porta a la planta noble.

Al primer pis hi ha dos finestrals d’època, al de ponent, les mènsules decorades amb bèsties fantàstiques, i al de la banda sud amb àngels alats. Al primer pis hi ha un passadís, amb quatre arcades ogivals amb fines columnetes, dotades de base i capitell, que formen un conjunt que desprèn gran esveltesa arquitectònica.

El sostre, restaurat, té l’enteixinat de fusta. A la dreta hi ha el portal d’entrada a la planta noble, d’estic gòtic flamíger, coronat per una gralla, i just a sota, un escut heràldic ovalat de quatre partions, sostingut per dos grius, amb restes de policromia.

Les impostes estan també decorades amb animals fabulosos. A l’esquerra d’aquest portal n’hi ha un altre, també molt treballat i igual que l’anterior, però amb l’escut heràldic no timbrat i sense la gralla: és una obra posterior a la construcció del casal, i els escuts pertanyen a la família Ramon.

Les finestres d’aquest pis nobles tenen dos festejadors cada una, i les del segon pis, un festejador cada una.

El baluard del casal conforma una plaça, limitada per cases entre mitgeres a banda i banda, i conserva un mur amb merlets i portal d’entrada adovellat, que ara resta amagat entre les parets de les cases i magatzems.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Oriol Vilanova

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Sant Joan Salerm de Subirats (Alt Penedès)

Setmana dedicada a les Esglésies i les Ermites

Sant Joan Salerm  s’arriba per la Carretera BV-2154, km 0,5, situada dins la hisenda de Can Bas.

Historia:

• A França, Itàlia i Catalunya hi ha moltes esglésies i capelles dedicades a Sant Joan Baptista, com la de Sant Joan Salerm. L’etimologia del mot “Salerm” fa referència a “lloc ermotat”, “terra sense conrear”. Això es deu, segons Salvador Olivella, al fet que quan es va edificar la capella, tot el voltant era bosc, bàsicament d’alzina i garriga.
• Aquest bosc, conegut com “l’alzinar”, es va anar desartigant des de finals del segle XVIII fins a la segona meitat del XIX, a causa de l’extensió massiva del cultiu de la vinya a tot el Penedès. D’aquell bosc antic se’n conserva una part molt petita, plena d’arbres molt grans.
• La capella de Sant Joan Salerm es documenta per primer cop l’any 917, en un pergamí del monestir de Sant Cugat del Vallès; s’esmenten unes terres situades entre les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan.
• Aquestes esglésies podrien ser Santa Maria de Monistrol, Sant Pere de Lavern i, possiblement, Sant Joan Salerm. Va estar vinculada al monestir de Sant Cugat del Vallès, ja des de final del segle X: l’any 992, Geribert, pare de Mir Geribert, va comprar a l’abat Odó de Sant Cugat una vinya i una garriga situades al castell de Subirats, al costat de la “casa de Sant Joan”.
• A principis del segle XI, diverses butlles papals confirmen la subjecció de la capella al monestir vallesenc, juntament amb els seus béns i possessions.
• A altres referències documentals del mateix monestir de Sant Cugat s’hi esmenta el nom de Sant Joan dins el terme de Subirats, són dels anys 1002, 1007, 1023 i 1098.
• Al segle XII tenim documentades diverses donacions dels castlans de Subirats a la capella de Sant Joan.
• Així, l’any 1167, Ramon, germà de Pere de Subirats, li llega un morabatí.
• El 1185, la seva esposa Azlada, o Adelaida, li llega dos morabatins.
• D’altra banda, el 1311, el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, va visitar la capella, quan Arnau Camora era rector de Sant Pere de Lavern; d’aquella visita es dedueix que la capella de Sant Joan Salerm era aleshores sufragània de Sant Pere de Lavern.
• Sabem que al segle XIV hi havia al voltant de la capella un nucli de població disseminat, ja que al fogatge de 1358 hi consten cinc focs per a “Sant Johan Çalerm”: els focs d’Arnau Soler, Guillem Ferrer, Bernat Raffat, n’Albareda vídua i na Clareta vídua.
• L’any 1693 la capella fou visitada pel degà del Penedès.
• Als anys ’40 del segle XX es va portar a terme una remodelació de l’edifici. Segons Salvador Olivella, per les característiques que presentaven les parets i arcades abans d’aquesta remodelació, la capella podria tenir orígens visigòtics. Sota l’altar primitiu hi havia una sitja, dins la qual s’hi van trobar, durant la intervenció dels anys ’40, restes de rajoles vidrades, molt trossejades, amb la imatge de Sant Joan Baptista, encerclat per una gran sanefa, detalla cap a finals del segle XVII-principis del XVIII. També es van trobar ossos al voltant de les quatre parets de la capella, que després de la reconstrucció van ser abocats a l’ossari del cementiri de Sant Pere de Lavern.

Capella de planta rectangular d’una sola nau, coberta a dues vessants. A l’interior la coberta es resolt a partir d’una volta de canó de perfil rebaixat, reforçada per quatre arcs torals, dels quals els situats a l’est són ogivals, i els de la banda oest són de mig punt.

L’absis semicircular, a llevant, està molt modificat, i presenta un ull de bou. A ponent, la nau es va ampliar amb un cos format per un transsepte i un absis semicircular.

 A la façana sud trobem la porta d’entrada al temple, senzilla, d’arc de mig punt amb les dovelles lligades posteriorment amb morter modern, amb dos graons, molt modificada. Tots els murs de l’edifici estan arrebossats; als llocs on el parament és visible, s’aprecia un reaprofitament de carreus molt més antics, potser romans. Tant a la façana nord com a la sud uns robustos contraforts ajuden a suportar les parets del temple.

 Més modern, del segle XVIII, és el campanar d’espadanya d’un sol ull, sobre el qual hi ha una creu, de 9,50 m. d’alçada, a la paret nord del temple. Disposa d’una campana de 60 cm. de diàmetre, construïda el 1940. Aquesta campana té una inscripció que, traduïda del llatí, diu: “Francesc Olivella, la seva muller i els seus fills celebrant el triomf del cristianisme en la pàtria i la seva salvació en nom de Crist i de la puríssima Mare, foren donadors de Joana Maria Francisca, veu clamant lloances pel favor rebut. Any del Senyor 1940”.

A l’oest trobem, adossat perpendicularment a la capella, un edifici el doble d’alt que aquesta, probablement la rectoria, de manera que el conjunt forma una planta de creu llatina. També la teulada d’aquest edifici és a dues vessants. A l’extrem oposat de la capella, aquest edifici annex presenta un absis que sobresurt del cos central.

Les cornises d’ambdós edificis, fetes de maó, juguen amb motius geomètrics.

Observacions:

Existeix la possibilitat que aquest transsepte substitueixi un antic santuari; si això fos així, la capella de Sant Joan Salerm seria un cas únic al romànic català.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Josep Anton Pérez

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Joan Sesrovires del barri de Torre-ramona de Subirats (Alt Penedès).

Setmana dedicada a les Esglésies i les Ermites

Sant Joan Sesrovires és una església de Torre-ramona situada vora el cementeri municipi de Subirats.

Us passo dades de la seva historia:

• El primer document en què apareix esmentada data de l’any 1325, és la concessió de sepultura feta pel bisbe Ponç de Gualba a Berenguer de Corbins al cementiri de l’església de Sant Joan, sufragània de la parròquia de Sant Pere de Subirats.
• El 1930 el rector de Sant Pere de Subirats, a causa de l’estat ruïnós de la rectoria, s’establí a la Torre-ramona; fou llavors que Sant Joan va prendre funcions parroquials, tot i que continuà essent sufragània de l’església del castell.

El temple és d’una sola nau, coberta amb volta de canó que arrenca d’una gran cornisa motllurada.

L’absis és semicircular i està precedit per un tram presbiteral. Al centre de l’absis hi ha una finestra d’una sola esqueixada paredada. En la façana sud s’obre la porta, en arc de mig punt, i una finestra reformada.

Està coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls. L’edifici fou molt reformat amb l’afegit d’una capella a l’angle nord-est, el sobrealçament de tot l’edifici i la decoració interior, que amaga l’original.

L’aparell exterior és de carreus irregulars, molt ben disposats, amb filades verticals i juntes.

Sant Joan Sesrovires és una església protegida com a bé cultural d’interès local al poble de Torre-ramona.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torrota del Moro de Lavern de Subirats (Alt Penedès)

La Torrota del Moro de l’Avern està a 300 m de Ca l’Almirall, zona de Lavern de Subirats. Popularment és també es coneix com a Torre del Moro, La Torrota o Torrassa de Ca l’Almirall.

Hi ha restes d’un parament de fàbrica de pedra amb una finestra d’arc de mig punt de maó a sardinell. També es conserven restes de ceràmica pels voltants.

Jaciment situat enmig d’un camp de vinyes 100 m a l’oest del caseriu de Ca l’Almirall (zona de Lavern). Es tracta d’una concentració de materials ceràmics romans en superfície, així com una paret conservada feta de pedres de mida regular, disposades en diverses filades on es poden apreciar els forats on es recolzava l’encofrat de construcció, típic d’època romana. La seva alçada mitjana és d’uns 3,20 m, mentre que té una amplada màxima de 4,5 m. El mur, fet de reble i calç presenta, a la seva part superior, una finestra revestida de maons, que forma un arc a sardinell. En la seva base s’intueix el que podria ser la part superior d’un petit arc o porta. Tradicionalment s’ha identificat com a les restes d’unes termes romanes.

A l’arxiu d’en Josep de Calasanç Serrai Ràfols, dipositat actualment a l’Institut d’Estudis Catalans, hi ha documentació sobre el jaciment de la qual en destaca una fotografia on es poden veure dues parets, una d’elles és la que actualment es conserva. La primera persona a esmentar el jaciment és Pere Giró i Romeu, l’any 1956, en què rep avís de la troballa d’un mur de construcció romana, a més de l’aparició de tègules, lloses, i d’altres trams de mur que van sorgir quan es va fer la replantació de la vinya nova. Tres anys després (1959), el Sr. Giró és informat de l’aparició de restes d’altres murs al voltant del primer que ja s’havia descobert, juntament amb un bon nombre de fragments de tègula, àmfora, dòlium, vasos i fragments de sigil·lata (sense especificar).

L’equip redactor de la Carta Arqueològica de l’Alt Penedès (1990) va mantenir una entrevista amb Antoni Adell, qui va explicar que a mitjans dels anys 70 i principis dels anys 80, es va fer un camí de conreu en uns camps al NE del mur conservat (de vinya a presseguers), on es van detectar diverses restes. Igualment, amb l’arrencament d’una figuera que hi havia també en aquests camps, es va localitzar una àrea amb diverses dolia. Els treballs recents per a esplanar terrenys adjacents i replantació de vinyes han posat al descobert noves restes i possiblement han malmès part del jaciment. És possible que hi hagi una connexió entre aquest jaciment, la torre d’origen medieval adossada a la masia veïna de Ca l’Almirall de la Figuerola i el jaciment romà també colgat proper a Ca l’Artigas.

L’any 2011 es van dur a terme unes excavacions d’urgència sota la direcció tècnica i científica de l’Esther Medina Guerrero de l’empresa ATICS SL Gestió i Difusió del Patrimoni Arqueològic i Històric. Les conclusions de la qual es van exposar a les Jornades d’Arqueologia del Penedès 2011. Les conclusions foren les següents: No queda provada la identificació de les restes amb les d’unes termes. Tot i que no es descarta. Hi ha evidències arqueològiques que pertanyen a dues fases. La primera ibèrica (segles IV a II aC) i la segona romana alt imperial (Segles I i III dC).

Viquipèdia

De l’època ibèrica s’ha documentat una sitja de perfil globular que probablement formava part d’un camp de sitges per contenir cereal i que posteriorment van utilitzar d’abocador. S’hi han trobat restes d’àmfores ibèriques. Hi ha exemples d’ocupació semblants propers com per exemple el jaciment de la Font de la canya, al municipi veí d’Avinyonet de Penedès. De l’època Romana alt imperial és la paret actual així com la majoria de restes que es troben arrasades i esmicolades pel terreny agrícola. S’han trobat murs i fonaments soterrats. No s’ha pogut demostrar la utilitat del mur com a terma, degut al reduït àmbit de la prospecció arqueològica, tot i que no queda descartat. Caldria ampliar l’àrea de recerca per tal de resoldre el veritable ús de l’actual paret romana així com delimitar l’abast real de la vila romana que suposadament hi ha soterrada.

La Torrota del Moro són les restes d’una torre romana de Subirats (Alt Penedès) que està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Pere de Lavern de Subirats (Alt Penedès)

Sant Pere de Lavern és una església d’estil neoromànic de la Parròquia de Lavern, al terme municipal de Subirats , a prop de l’estació de RENFE de Lavern.

Us passo la seva història:

• L’església és d’origen romànic però va ser refeta totalment als anys vint del segle XX, en estil neoromànic, aprofitant en part les pedres antigues (algunes d’elles amb marques i dibuixos dels picapedrers.
• Tot i que l’església actual és neoromànica, construïda entre els anys 1915 i 1916, ocupa el mateix emplaçament que l’església antiga, esmentada possiblement l’any 917, quan Ermenard i Udalard van cedir un alou als monjos de Sant Cugat, prop de l’Anoia, al riu de Bitlles, dins el terme del castell de Subirats.
• La primera menció segura de l’església és de l’any 1053, en el testament sacramental de Mir Lloc Sanç.
• També Guitard, en el seu testament, de l’any 1130, llega un morabatí a Sant Pere de Lavern per a celebrar misses. Consta també en el testament de Guillem Dalmau, l’existència d’un altar dedicat a Sant Martí dins l’església.
• El testament fou jurat per Berenguer i Guinabal sobre aquest altar l’any 1134.
• Al llarg dels segles XII i XIII la parròquia surt esmentada en diverses donacions, fins i tot els anys 1279 i 1280, l’església va contribuir a les croades amb 40 i 38 sous respectivament.
• L’església antiga, la romànica, SXII i SXIII fou totalment destruïda, però per algunes fotografies conservades dels anys deu del segle XX, sabem que era un edifici ple d’afegits, amb un imponent campanar d’espadanya de dos pisos i dues obertures per pis que havia modificat enormement la seva primitiva estructura romànica. Tenia dues campanes molt boniques i valuoses a les que s’accedia per una escala exterior. L’entrada de l’antiga esglesia estava precedida per un porxo. Just despés de l’entrada hi havia un altar i a ma dreta l’altar major encarat a l’est. A banda i banda del presbiteri hi havia dos altars, el de la Misericòrdia i el de Santa Llúcia al costat de l’epístola i el de la Puríssima i el del Roser al cosat de l’evangeli. Al mig de la nau hi havia quatre columnes. També hi havia un cor.
• Explicava l’Avi Josep Capellades, de Cal Melitón, al poble de Lavern, que l’antiga església estava molt malmesa i que la gent de llavors temien que els caigués a sobre.
• Durant tres anys van fer missa a la rectoria. Conta en Josep que, quan la van començar a enderrocar i contra tot pronòstic, no hi havia manera de fer-la caure i que va costar molt. També ens explicava que, per fer l’absis, com que els paletes locals no en sabien fer, van haver de llogar paletes francesos per fer-lo.
• La primera pedra del nou temple es posà el 15 de maig de 1915 i es beneí el nou temple just un any després, el 15 de maig de 1916. Foren els padrins i mecenes del temple el Comte de Lavern, Pere Guerau Maristany i Oliver i la seva dona, Josepa Valls d’Olivella. Molts veïns de Lavern també hi vancolaborar amb almoïnes i donatius.
• Els primers anys d’aquest església encara es conservaven peces d’art de l’antiga església romànica: Un altar major barroc amb un sagrari esplèndit, un tabernacle barroc de vuit columnes parellades, l’altar del roser renaixentista, amb plafons policromats i amb imatge, dos candelers barrocs, una bacina de plata esgrafiada de la Verge del Roser, amb peu exagonal, nimbe coral i roses de plata, bacines i finalment una casulla vermella amb florejats blancs.
• Aquests tresors foren robats o cremats durant la Guerra Civil Espanyola, junt amb part de l’arxiu. L’església fou incendiada i va caure la teulada. La campana també fou estimbada.
• Algunes dates importants de la restauració foren: 19-03-1941 Estrena de la campana, 30-10-1941 Sant Crist, 30-04-1942 Sant Pere, de la mà de Josep Mª Camps i Arnau, el 6-12-1944 es consagrà el nou altar major, el 15-10-1955 s’inaugurà l’altar de la puríssima, el 21-07-1957 l’alter i la imarge del sagrat cor de Jesús i el desembre del 1958 Joan Parés pintà un fresc, al baptisteri, sobre el babtisme de Jesús.
• L’Agost de 1984 un llamp va fer caure part del campanar i la teulada.
• Les obres de reconstrucció s’allargaren fins al 29 de juny de 1987.
• Finalment el 1994 es feu la darrera intervenció consistent en l’enrajolat de tota la planta, la instal•lació de calefacció per aire, millores en la megafonia i enllumenat i l’habilitació de la pica baptismal.
• L’església Parroquial de Sant Pere de Lavern va ser escenari de l’últim ball pla del Penedès l’any 1935 i també fou escenari de l’antic ball de les garlandes, citat per Joan Amades en el seu conegut costumari.

És una església de planta de creu llatina d’una sola nau amb dues capelles laterials i un absis semicircular. Fa 23 metres de llarg per 9 d’ample i 22 metres al creuer. Té un ample cor i sobre aquest una rosassa de 2’30 metres que data del 1956. La coberta és de dues vessants amb teula àrab. El portal és adovellat. El campanar es troba a l’esquerra de la façana principal, té obertures per les campanes i coronament de merlets esglaonats. La rectoria, enderrocada el 1995, fou substituïda per un nou convent de monges Clarísses, avui en dia tancat, Aquesta rectoria era una edificació mig abandonada, adossada al temple i que conservava molts elements decoratius antics, tals com una torre de guaita i finestrals de pedra tallada.

A l’interior de la primera capella lateral, a l’esquerra del portal d’entrada a l’edifici, es conserva una pica baptismal de pedra calcària, romànica, la més gran de la comarca, datada al segle XI (vegeu fitxes associades) Té la vora superior externa de contorn rodó, amb triple motllura còncava i convexa i mènsules sense decorar. També conserva una inscripció exterior gairebé il·legible “Fecit gleopa”

Cal destacar les pintures dels laterals de l’interior de l’església, es tracta de quatre grans murals, dos a cada banda, i un cinquè a l’absis, realitzats l’any 1951 per J. Busquets i F. Vidal i Gomà. Els temes representats són diversos episodis de la vida de Sant Pere i de Jesucrist, destacant el mural de l’absis, on es representa Sant Pere com a “pescador d’homes”, ja que apareix en una petita embarcació de pesca llençant xarxes a la mar “pescant” persones.

A l’entrada de l’església hi havia les restes de l’antiga creu de terme, de la qual es podia observar els graons i la singular columna. Denia N. Font i Saqué, a l’antiga revista: Tradició Catalana, va escriure que la creu de terme que hi havia a l’entrada de l’església, tenia gravats quatre cercles que representaven aquest antic ball de les garlandes. Actualment aquesta creu no es troba. Tampoc el seu peu ni la columna. Comenta el mossèn de la parròquia que el varen destrossar els operaris en fer el nou camí al cementiri, a principis del 2000.

Sant Pere de Lavern es una obra protegida com a bé cultural d’interès local obra de l’arquitecte Enric Sagnier.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Can Ravella de Subirats (Alt Penedès)

La masia de Can Ravella està situada al nucli de Can Ravella, a l’oest d’Ordal. N-340, km. 312,200 municipi de Subirats.

Histaria:

• Sembla que aquesta masia té els seus orígens als segles XIII-XIV, si bé les primeres notícies documentals segures de la seva existència són del segle XV, juntament amb la Capella de Sant Esteve de Can Ravella, ara Sant Sebastià, situada davant el mas, a l’altra banda de la carretera.
• Ja al segle XV trobem a Pere Ravella, que prenia part en la política municipal. En època moderna, els seus propietaris foren persones influents i familiars de la Inquisició.
• La família Ravella començà a engrandir el seu patrimoni amb una gran adquisició de bens l’any 1640, esdevenint una de les famílies més riques en diners i terres de tot el municipi. El senyor Antoni Ravella, comerciant molt ric de Barcelona, va morir solter, deixant el seu patrimoni a Josep Ravella Feu. En el testament li imposava la obligació d’enderrocar la vella capella d’Ordal i fer-ne una de nova: en aquell temps el poble d’Ordal no tenia església pròpia i depenia de l’església de Sant Pere del Castell de Subirats.
• L’any 1658, el senyor Antoni Ravella va fer construir la tomba on va ser enterrat, segons consta en el llibre d’òbits de la rectoria de Sant Pau d’Ordal.
• L’any 1777 es va construir la masia nova on hi havia hagut l’antiga, acabant el 1780, de tamany més gran que l’inicialment projectat.
• El dia 3 d’agost de 1793 va morir Josep Ravella Feu, deixant els seus bens a Anton Ravella Busquets.
• Des del dia 21 de desembre de 1808 fins el 27 de març de 1809, durant la Guerra del Francès, va haver-hi una guarnició francesa a Ordal, que saquejà la capella de Sant Esteve de Can Ravella, van cremar les portes i finestres de l’hostal de Can Ravella, la casa Parellada i altres cases del poble, excepte la casa de Can Ravella, on hi vivia un comandant francès.
• Un altre episodi lligat a la Guerra del Francès succeí al mes de juny de 1809, quan quatre soldats francesos que havien begut molt van fer nit al celler de Can Ravella. Els pagesos del poble van esperar fins que els soldats es van adormir. Aleshores els pagesos aprofitaren per matar els soldats a cops de maces i els van enterrar un a l’hort de la casa prop del pou i els altres a prop de l’hostal.
• L’any 1819 Antoni Ravella Busquets compra la masia de Can Bou de Lavern i les terres del seu voltant.
• En morir Antoni sense fills, l’any 1829, hereta les possessions la seva neta Josefa Tor Ravella. Aquesta es casa amb el senyor Ramon d’Olzinelles, comte d’Olzinelles.
• Al morir Josefa Tort Ravella, el seu hereu, Hermenegild d’Olzinelles Ros i Ravella, presentà una sentència als jutjats per heretar tots els bens de la seva mare i la meitat dels bens del senyor Esteban Ravella Nin, inscrivint-se l’escriptura del conveni al registre de la propietat l’any 1881, passant a ser ell el propietari de Can Ravella. Li gestionà la documentació de la seva propietat el senyor Alfons de Camps i d’Olzinelles, passant l’heretat fins avui a la família Camps, quan Concepció Olzinelles es casà amb Pelayo de Camps i de Matas, a qui fou concedit el títol de Marquès de Camps l’any 1878 per part del papa Pius IX. Es tracta d’un títol pontifici, no rehabilitat.
• La família Camps és la propietària actual de Can Ravella.

Gran masia senyorial, amb planta baixa i pis. Destaquen dues torres adossades amb coberta de pavelló i una tercera coronada amb merlets. Adossat a l’edifici principal hi ha un cos lateral amb galeria d’arcades de mig punt. A la façana davantera hi ha una terrassa amb balustrada.

Totes les obertures estan emmarcades en pedra, la porta s’obre amb un arc rebaixat i al primer pis les obertures són totes portes amb balcó. A la torre principal les obertures són diferents, finestres petites amb arc de mig punt. A la part superior de la façana, sota de la cornisa, s’obren tres ulls de bou decorats amb ceràmica majòlica de decoracions geomètriques. La masia està envoltada de jardins.

Observacions:

A la part alta de la casa senyorial hi ha les restes del mas Margassó; davant seu a l’altra banda de la carretera, hi ha la Casa Llarga, que forma part de l’heretat.

Cal Ravella és una masia neoclàssica de Subirats (Alt Penedès) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Josep Anton Pérez

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Creu del castell de Subirats (Alt Penedès)

La Creu del castell de Subirats està situada davant el Santuari de Fontsanta en Subirats.

És una creu de pedra, situada davant el santuari de Fontsanta, antiga església de sant Pere del Castell, ubicat en un pla inferior al castell. Tota de pedra es desenvolupa damunt un sòcol de dos blocs quadrangulars disposats formant graons.

Al centre del graó superior arrenca la columna que enlaira la creu formada per un bloc de planta octogonal, el fust llis, també de vuit cares i perímetre més reduït, i el capitell o magolla que sosté la creu.

La magolla constitueix un prisma vuitavat motllurat en els extrems superior i inferior. Cadascuna de les cares presenta una figureta esculpida en alt relleu, probablement de sants i evangelistes, entre els que es distingeix les representacions de sant Pere i sant Sebastià.

La creu mostra els braços rectes rematats amb expansions apuntades decorades amb flors en relleu que ocupen tot el pla. A la creuera, els braços s’uneixen amb fronda decorativa treballada a manera de traceria gòtica.

Presideix la creu la imatge de la Verge amb el Nen, dempeus damunt una peanya. A banda i banda del braç longitudinal inferior s’hi disposen dues petites escultures enfrontades per l’esquena.

La Creu del castell de Subirats és una creu de terme de Subirats (Alt Penedès) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre o Torrota de Can Llopart de Subirats (Alt Penedès)

La Torre o Torrota de Can Llopart és situada  a munt de la carretera BV-2427, km 4,3 a 300 m al nord-oest de la masia de Can Llopart de la Costa.

Us passo dades històriques :

• Fins ara hom no ha trobat cap document d’època medieval referent a aquesta torre, si bé cal associar-la al castell de Subirats, documentat de de l’any 917, i del qual la torre era punt de guaita i defensa.
• Pere Giró i Romeu, Director de la Secció d’Arqueologia del Museu de Vilafranca del Penedès l’any 1968, va realitzar una sèrie de prospeccions inèdites aquell any, a la part baixa del turó, en el transcurs de les quals es van recollir, a nivell de superfície:

Fragments de ceràmica comuna ibèrica a torn.

La Base d’un vas de ceràmica comuna ibèrica a mà.

Fragments de pedra granítica, possiblement parts de molins.

L’equip que va confeccionar la Carta Arqueològica de l’Alt Penedès l’any 1990 no va poder documentar restes del període ibèric en tot el perímetre a peu del turó en superfície, si bé cal dir que els vessants N/NW i E són feixes ermes i abandonades, cobertes d’una espessa vegetació que feu impossible la prospecció. No se sap, per tant, si hi ha un establiment en vessant o dalt del turó, ni si es conserven més materials.

L’any 2006 aquest edifici està en fase de consolidació per reparar determinades esquerdes que afecten la seva estructura.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Josep Anton Pérez

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Sant Pere de Subirats i altres indrets rescatats de l’oblit. – Dones del segle X i principis del XI.

Avui us presento dos articles

Castell Subirats. Postal antiga. Ramón Solé.

Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[1] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… ja que continuaren mantenint aquesta funció d’alberg, ara ja a les construccions de tipus castral[2].

Sant Pere de Subirats s’esmena per primer cop l’últim dia de febrer de 917 als documents del Cartulari de Sant Cugat. Així ho explica Mn. Josep Mas:

“Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia, on hi ha edificada l’església de Sta. Maria, St. Pere i St. Joan” (…)

Riu Anoia pel pas de Martorell

Lo que donaren comença a Llobregat pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes  per on passa l’aigua de la pluja”[3].

Ens trobem, doncs, que des de Subirats, a l’inici del segle X, el que devia ser el vescomte de Barcelona i el seu germà donen al monestir de Sant Cugat del Vallés unes terres a Monistrol d’Anoia on hi hauria un petit monestir o cel·la monàstica, amb altars dedicats a St. Pere, St. Joan i Sta. Maria[4].

El que es dóna és una mostra dels amplis dominis dels poderosos i de la preferència dels establiments, en aquest segle, prop dels rius i torrents, des d’on fer obres hidràuliques que permetien moldre els cereals com l’ordi.

Riu Anoia: Salt d’aigua. Foto: Ramon Solé.

D’aquests castells que devien ser reconquerits a l’Islam, no en queden molt vestigis, hem de recórrer als topònims, com el de Palau Molanta (després St. Pere Molanta), al Sud de Subirats, una de les terres que El Comte Mir de Barcelona dóna en 966 a la Seu de Barcelona.

Relacionat amb el terme palau o “palatia” (el terme Palau fa referència a espais agrícoles de tipus andalusí, prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat), tenim el de Guàrdia, que vindria a ser el sistema de vigilància territorial dels palaus o castells. A Subirats tenim el turó de la Guàrdia per sobre de St. Pau del Ordal.

Per últim volem recollir el topònim de l’anomenada “Via Morisca”, un camí que segons la manera de parlar de l’època anava per tot arreu, és a dir no anava a un lloc concret o com dirien avui, una carretera. La “Via Morisca” com se l’anomenava al Penedès era la “Via Francisca” més al Nord, via de comunicació entre França i la Hispània musulmana que havia aprofitat la Via Augusta romana. El territori del Penedès era un territori de frontera, de disputes i batalles, sí, però també de negocis e intercanvis. Un territori que al principi controlaven els vescomtes, però en el que, des de començaments del segle XI, entraran en joc diversos potents, institucions eclesials entre ells.

Un exemple és una propietat al terme del Castell de Lavit (actualment Torrelavit) que en 956 Aigone i la seva dona Anló “Druda” venen a Wilmon “Ennec”, als límits de la que trobem el torrent de Canadell, el riu Bitlles o el mateix castell de Subirats. Wilmon “Ennec” ven en 977 aquesta propietat, potser millorada, al monestir de St. Cugat. En 976 són Albar amb la seva dona Bonadona els que venien al mateix monestir una propietat entre Subirats, els Gorgs, Villallops i St. Esteve de Moja[5] (Moja també és topònim de procedència àrab). El Comte Borrell ven, en 977, a Onofre Amat el seu castell de St. Esteve. El joc de les disputes i dels intercanvis està servit entre els potents.

Torre Moja. Penedés. Foto: Viquipèdia

En 992, Geribert, fill del vescomte de Barcelona, Guitard, ven al monestir de Sant Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al terme del Castell de Subirats, prop de l’alou de Santa Maria de Monistrol d’Anoia que és de St. Cugat (en 986 aquesta església és un dels bens reconeguts a St. Cugat després del pas d’Al-mansur), a canvi de tres unces d’or i de terra i vinyes del monestir junt a l’església de St. Joan (en 1002 el papa confirmarà a St. Cugat aquesta propietat) prop dels Gorgs dins del Castell de Subirats. L’alou estava en mig de propietats del monestir[6].

En 999 un tal Ermenard dóna terres, vinyes, cases, corts, torre, molí, moliners, horts, rec, aigües, prats i garrigues al mateix monestir als termes del Castell de Lavit i de Subirats a condició de quedar-se en règim d’usdefruit. Als límits trobem al jutge Odesind, Dac (potser també jutge), Geribert i St. Julià[7].

En 1011, hi ha un plet entre Geribert, fill del vescomte Guitard i l’abat de Sant Cugat. Geribert no està d’acord amb el testament que presentà l’abat del seu germà Adalbert, mort en 1010, ja que aquest no podia donar una propietat que no era només seva sinó dels germans i germanes (la Torre Moja a Olèrdola i el castell d’Albinyana, al sud). Realment se’ns fa estrany aquest testament ja que la majoria d’aquests documents comencen amb les propietats més importants per acabar amb les més menudes i aquí és a l’inrevés, Adalbert fa donacions concretes a persones, mira de fer front als seus deutes i al final, com un afegit, dóna la Torre i el Castell al monestir[8]. El monestir guanya el plet.

En 1030 (1029 segons datacions) Ermengarda, filla del Comte Borrell i esposa de Geribert dóna al seu fill Mir Geribert el castell de Laviti, entre altres llegats, deixa animals, provisions i vinyes que té Teudemum (el servent, segurament) al cenobi (monestir) de Sant Sebastià dels Gorgs. Aquesta és també l’última data que hem trobat en que es menciona al monestir de Santa Maria de Castelldefels, que ja està en mans de St. Cugat, a qui deixa el blat de moro d’aquest monestir amb una història tant curta[9]. Blat de moro deixa també a Santa Maria del Port a Montjuïc i, en aquest cas, és aquesta és la primera menció d’aquesta capella. A Sant Pere de Subirats, la vescomtessa Ermengarda dóna tot el que doni el camp de dita església i el que es necessita per adquirir un llibre. Veiem, doncs, la vescomtessa relacionada amb monestirs que van quedar aviat en l’oblit o van ser absorbits per St. Cugat.

St. Sebastià dels Gorgos. Foto: monestirs.cat

Mir Geribert controlava bona part del Penedès. A la mort de del comte Berenguer Ramon I, en 1035, aquesta zona queda en mans d’un infant Sanç Berenguer i Mir Geribert aprofita el moment per a intentar fer-se amb els fluxos econòmics de la zona, tot proclamant-se “el comte Mir, príncep d’Olérdola”.

Sanç Berenguer renunciarà en favor del seu germà Ramon Berenguer I que acabarà agafant les regnes en 1058 amb la renúncia, també, de la seva mare la comtessa Ermessenda de Carcassona. Serà el declivi dels vescomtes i l’auge dels senescals del comte junt al poder més centralitzat de l’església.

Sovint s’ha considerat a Mir Geribert com un ambiciós que cobejava el poder del Comte, tot i que ara ja s’estan donant altres visions, en tot cas els judicis de valor són completament nostres, personalment considero que no devia ser més ambiciós que els que manegaven uns poders més grans que finalment s’acabaren imposant. Mir Geribert va perdre i va quedar com el dolent, només per això ja és important considerar les seves raons.

Cómic d’Oriol García Quera que narra d’una manera molt didàctica la vida de Mir Geribert.

Al seu testament de 1060 jurat sobre l’altar de St. Martí[10] al cenobi de St. Sebastià (dels Gorgs)[11] fa deixes a aquest monestir i a Sant Pere de Subirats recordant-li a Guimarà, magistrat, els deures que en té respecte de l’hostalatge que regeix. Aquest Guimarà el veiem sovint fent intercanvis amb el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, actuant sempre al seu favor. La manera com Mir Geribert li recorda les seves obligacions contractuals demostra que moralment, Mir Geribert no devia ser pitjor que els que es van fer amb el poder, potser era al contrari, només que els temps estaven canviant, el domini franc arribava al seu fi. Els comtes es van aliar amb el papat de Roma reforçant-se mútuament, de moment.

 

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’H, 10 d’agost de 2020

Als perdedors, obviats i maleïts per la història.

——————————————————————————————————–

[1] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.

[2] Manuel Riu Riu (1961) Las comunidades religiosas del antiguo Obispado de Urgel (siglos VIII al XVI) Tesis UB, resum, p. 17: “Esta restauración monástica obedece a fines estratégicos y se ve protegida por los condes desde el siglo X, en especial en puntos neurálgicos a los que confluyen rutas importantes o en aquellos puntos de caminos en los cuales el centro comunitario es refugio indispensable para los viajeros. Las pequeñas “cellas” condales o particulares dedicadas a St. Pere tienen a menudo esta finalidad (…). Se aprovechan entonces: lugares venerados por la tradición secular, ruinas que proporcionan los materiales básicos, viejos mesones (tabernae) en los finales de etapa romano-visigodos.”

[3] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. X.

[4] St. Pere de Lavern (Subirats), St. Joan de Salerm i Santa Maria de Monistrol d’Anoia.

[5] Mas, Josep o.c.. vol. IV, n. XXXVII (956), CX (977) i XCIX (976)

[6] Ibídem, n. ccxli i CCXLII

[7] Ibídem, n. CCC.

[8] Bofarull i Terrades, M. (2007) “Adalbert, senyor d’Albinyana” (2001) Miscel·lània penedesenca, vol. 26 p. 141-163 http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/view/64085/92299

[9] El monestir de Santa Maria de Castell de Félix a Històries des de Bellvitge

[10] Probablement St. Martí de Tours (-387), qui fundà el primer monestir d’occident. Primer sant no màrtir. Bisbe de Tours

[11] Per assegurar la pervivència del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, Mir Geribert el va unir al de St. Víctor de Marsella (benedictins) de qui va ser un priorat.