Aquesta setmana dedicada a les Esglésies, Capelles i Ermites
L’Ermita de Sant Medir és una església de la serra de Collserola, al municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).
És a prop de l’antic camí romà d’Ègara (Terrassa) a Barcino (Barcelona) que —passant per Castrum Octavianum (Sant Cugat)— entrava a la serra de Collserola per la vall de Gausac (o vall de Sant Medir).
Us passo la seva història:
El 1024 consta la compra d’una vinya i uns boscos situats a la vall de Sant Medir .
Existia ja el 1046.
L’establiment d’un alou el 1046.
Documentalment consta des de 1120.
La tradició i el culte començà al segle XI.
Documents antics l’anomenen Sant Emeteri, però es catalanitzà “Medir”. A l’edat mitjana formà parròquia amb Sant Adjutori i amb Sant Vicenç. Hi tenia jurisdicció civil el monestir de Sant Cugat fins al segle xiv, que esdevingué l’organització municipal de Sant Cugat.
Els monjos en tingueren cura fins al 1446.
La popularització de la llegenda de sant Medir de Barcelona convertí l’ermita en destí de pelegrins.
El 1802 s’hi celebrà el primer aplec de Sant Medir.
A partir de 1846 s’hi van afegir romeus de la vila barcelonina de Gràcia. Des de llavors, és la destinació de la romeria de la Festa de Sant Medir cada 3 de març.
El juliol de 1936 l’ermita va ser saquejada i incendiada.
A l’interior hi ha uns esbossos originals de l’any 1948 de les pintures murals que l’artista local Josep Grau-Garriga va projectar i que no es van portar a terme.
En el transcurs de 25 anys fins al 2007 la penya Regalèssia de Sant Cugat junt amb tècnics del museu del monestir van dur a terme diverses tasques de restauració a l’edifici, com l’arranjament de la teulada i el restauració del paviment del segle XVII.
És una capella romànica restaurada que manté la seva estructura primitiva.
És una construcció de planta rectangular amb volta de canó i està orientada a llevant.
Per damunt de la façana s’aixeca un campanar de doble espadanya.
La porta és de punt rodó i està adovellada.
Al damunt s’hi ha fet una inscripció amb pedra i un baix relleu d’una figura.
Les parets exteriors són arrebossades en blanc i no té absis a l’exterior.
Recordeu, cada 3 de març s’hi celebra el tradicional aplec de Sant Medir.
L’Ermita de Sant Medir forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El forn ibèric de Sant Cugat del Vallès és una construcció ben conservada situada a la serra de Collserola, al costat de l’ermita de Sant Adjutori, per on passava la via romana de Bàrcino a Sant Cugat i a prop de can Borrell.
Data del període baixrepublicà romà (segles II i I aC), i va ser reformat íntegrament l’any 2003.
Tot i que no se sap amb seguretat si és ibèric, ja que podria ser romà o medieval, es diu que és ibèric perquè a l’entorn s’han trobat fragments de ceràmica d’aquella època.
És de tipologia romana i conserva la cambra de foc quadrada i restes de la cambra de cocció.
El forn es destinava per coure-hi peces d’obra i teules.
Les Tàpies és una masia del municipi de Calders, al Moianès.
És un gran casal situat a un pla, prop del límit amb Artés, amb Navarcles i amb la parròquia rural de Sant Pere de Viladecavalls, on pertanyia. És en el vessant sud-est de la Serra de les Tàpies, al nord-oest del Canadell i al nord del Manganell.
Us passo la seva història:
La primitiva no estava ubicada al lloc de l’actual masia, sinó prop d’ella.
La família tàpies es troba documentada ja el 1290, segurament el topònim deriva del tipus de material en què estava construïda la casa.
Conserva un estable on es diu que hi feien estada els animals de bast quan baixaven els ramats de la muntanya.
Conserva també en perfectes condicions el molí d’olives, amb la corresponent pica rodona de pedra picada.
El 1880 s’hi va fer una capella sota l’advocació de la verge Immaculada.
El gran campanar data del 1881, el pont passadís que els uneix és posterior.
S’observen murs que tanquen la lliça i el mas al cantó del migdia.
Als baixos hi ha una porxada, amb arcs de mig punt que sostenen la galeria del primer pis.
Els baixos són majoritàriament en volta, amb molta construcció de tàpia i tova.
Guarda encara el celler, situat a la part nord de la casa, el molí de moldre olives, les tines, premsa. I totes les dependències típiques de la masia catalana, com una galeria a migdia i ponent.
Hi ha un gran campanar que enllaça, per mitjà d’un pont cobert, amb la capella, situada a la part nord el mas, dedicada a la Immaculada Concepció.
És una capella senzilla, de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb portal de llinda recta i un petit òcul d’il·luminació.
Hi ha dos cossos residencials: un pels propietaris i l’altre pels masovers.
Aquest posterior al nucli de la casa, i adossat a l’est. El material constructiu utilitzat als baixos és majoritàriament tapia i tova; i la resta és reble i maó.
La Masia de Les Tàpies és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El Xalet del Catllaràs està en Pista forestal de la Serra de Catllaràs, a uns 12 km de La Pobla de Lillet.
Us passo la seva història:
Tot i que no hi ha cap document que ho demostri, el xalet del Catllaràs s’atribueix a Antoni Gaudí. L’arquitecte Viladevall al número 35 de la revista Cortijos y rascacielos de Madrid, de 5 de juny de 1946, explica que Domènec Sugrañes i Gras, col•laborador de Gaudí, li va assegurar que aquest n’era l’autor.
Aquest xalet es va construir com a habitatge dels tècnics i altres treballadors de les mines de carbó del Catllaràs, les quals van tenir una època de molta activitat, però finalment el xalet fou cedit a l’any 1932 a l’Ajuntament de la Pobla de Lillet.
Se sap que el 1907 es va modificar el pendent de les viseres de les finestres i el basament de l’edifici, inicialment cobert per palets de riu, fou recobert amb ciment.
El xalet va patir una forta degradació i el 1971 s’hi van fer reformes per adaptar-lo com a casa de colònies a cura de la Fundació Pere Tarrés.
A l’any 2015 es va efectuar una primera fase de recuperació de l’edifici eliminant l’escala metàl•lica i refent l’escala del xalet del Catllaràs, que recupera l’aspecte original.
El destí de l’edifici un cop rehabilitat podria acollir l’Observatori de la Natura del Catllaràs i un centre d’esports de natura .
Al l’octubre de 2020 es va informar que ja havien acabat les obres de remodelació i que l’edifici podria recuperar la seva funció d’allotjament ara com a refugi de muntanya.
El xalet del Catllaràs és situat a la serra del mateix nom per damunt del santuari de Falgars. Aquest edifici fou construït entre els anys 1901 i 1903 per l’empresa Companyia General d’Asfalts i Portland, Asland titular de l’explotació de diferents concessions mineres de carbó que subministraven combustible a la fàbrica de ciment del Clot del Moro, a Castellar de n’Hug.
La finalitat de l’edifici era com a residència dels enginyers anglesos encarregats de muntar les instal·lacions mineres. Sembla que Eusebi Güell, titular d’Asland encarregà el projecte del xalet a Antoni Gaudí. Aquest es va construir en el moment en què també s’estaven fent les obres del Parc Güell.
Es tracta d’un edifici de planta rectangular, de planta baixa, pis i golfes, cobert per una volta en forma de catenària per l’interior i apuntada a l’exterior. L’aresta de la volta fa de carener de la coberta. L’espai interior es divideix en sis habitatges, dos a cada planta, amb una escala central construïda a l’exterior de l’edifici.
Aquesta era de planta semicircular i disposició concèntrica. Era feta d’obra i formava un volum que destacava en la façana.
Actualment l’escala és al mateix lloc però és una estructura de ferro lleugera. Els vessants dels arcs formen part de les façanes en les quals s’obren finestres en forma de mansarda, cobertes amb viseres inclinades i lleugerament apuntades. Les parets laterals que tanquen l’edifici presenten poques obertures.
Hi ha dues xemeneies, una que surt de la coberta -recollia el fum de les estufes dels diferents habitatges i l’altra adossada a un lateral que servia per evacuar els fums d’una habitació de la planta baixa.
Foto any 1905 / Viquipèdia
L’interior de l’edifici era molt senzill però aprofitava l’espai al màxim i buscava la comoditat. A la planta baixa hi havia, a part dels dos habitatges, les cuines i menjadors. L’espai s’anava reduint des de la primera a la tercera planta. Els apartaments tenien divisions interiors, excepte els de la tercera planta que és un únic espai.
El personal es distribuïa segons les categories laborals a la planta baixa, amb pitjor aïllament tèrmic, estava ocupada pel personal de manteniment i servei, els directius a la planta del mig i el personal subaltern a les golfes.
El Xalet del Catllaràs és un edifici modernista situat a la serra del Catllaràs a 1.371 metres d’altitud, al municipi de la Pobla de Lillet (Berguedà) protegit com a bé cultural d’interès local (BCIL).
El Castell de Coaner esta localitzat en l’àrea protegida Serra de Castelltallat municipi de Sant Mateu del Bages.
Història
És un castell termenat documentat el 1024. La torre se sap que fou creada durant un setge dut a terme pels musulmans.
Donat que l’església de Sant Julià data del segle XI, podem considerar que el castell de Codener, al qual correspon la torre que descrivim, li és gairebé contemporani, car trobem documentat el castell de “Codener” en una data compresa entre els anys 1068 i 1095; així, almenys a partir de l’onzena centúria, podem assenyalar l’existència del castell.
Després de l’estroncament de la dinastia dels comtes de Cerdanya l’any 1117 per manca d’hereus, passà als comtes de Barcelona, mentre que el feudatari comtal era el senyor de Castelladral, Ramon Bernat de Castelladral, fill de Bernat i d’Ermessenda que entre el 1068 i el 1135 jurà fidelitat a quatre comtes per aquest castell. Primerament al comte Guillem Ramon de Cerdanya (1068 a 1095). En segon lloc a Bernat Guillem de Cerdanya (1109 a 1117). “Codener” figura entre altres “castellum” jurats per Ramon Bernat de Castelladral als comtes de Cerdanya, durant la segona meitat del segle XI. Després, continuà jurant fidelitat als nous comtes, els de Barcelona, Ramon Berenguer III (1117 i 1131) i Ramon Berenguer IV (1135). Des dels Castelladral, la castellania canvià diverses vegades de senyors. Uns d’aquests foren la familia cognominada Coaner, segurament castlans, que donaren el nom definitiu al lloc.
El 1319 apareix com a castlà Arnau de Vernet.
En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 20 «fochs reyals», 2 «aloers esparces» i 3 «fochs desgleya»; en el de 1381, 8 focs reials i 2 d’església.
El segle XIV el castell entrà en el joc de vendes i recompres reials, tan habitual en aquest període.
El 1381 el rei Pere III vengué a Francesc de Perellós el castell de Coaner, amb d’altres de la vegueria del Bages.
Més tard els habitants de Santpedor, la vila dels quals havia estat venuda conjuntament amb Coaner, compraren (any 1400) el conjunt de castells i viles que el rei havia venut i li retornaren la vila de Santpedor.
I el 1424, els santpedorencs vengueren al comte de Cardona la jurisdicció dels castells de Coaner i de Torroella, mentre que l’any anterior el rei Alfons IV havia empenyorat al mateix comte les esmentades jurisdiccions.
Per tant, la casa comtal cardonina esdevingué senyora del castell de Coaner i l’incorporà al comtat, i així romangué vinculat al patrimoni cardoní fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX.
L’any 2001 es portà a terme una intervenció arqueològica a la torre en el marc del projecte de restauració i consolidació d’aquesta, permetent establir diferents fases constructives del conjunt.
La torre fou aixecada al segle X, i el recinte fortificat s’expandí durant el segle següent.
Posteriorment, als segles XII-XIII es van fer noves modificacions i ampliacions.
Cap al 1300 i fins al segle XV es remodelà la torre i el castell.
Encara es faria alguna modificació més durant l’època moderna i finalment, al segle XVII, el castell s’abandonà com a lloc residencial.
De l’antic castell de Coaner només resta la torre de panta circular situada sobre un tossal i al costat d’una masia, prop de l’església romànica de Sant Julià. La torre de Coaner és una construcció creada com a torre de defensa col·lectiva. La construcció té una alçada de 16,4 m i un diàmetre exterior de 7,3 m.
Exteriorment es troba ben conservada i posa de manifest una certa adustesa en no tenir gairebé obertures però que manté encara l’emmerletat com a element defensiu, sense cap espitllera que perfori els murs. A l’altura del primer pis hi ha la porta de reduïdes dimensions al costat de llevant.
Fou construïda amb carreus petits i calç per a donar-li permanència, en filades desiguals. S’aprecia una clara línia de separació entre la part més alta i la part baixa, que podria correspondre a la separació entre dos pisos. A la part superior s’ha utilitzat un material més petit per a alleugerir pes. La porta, de reduïdes dimensions, és rematada amb un arc apuntat, mentre que a l’interior aquesta mateixa obertura és acabada amb un arc escanyat.
L’espai interior és ocupat pels baixos, dos pisos i un terrat superior. La separació dels nivells superiors, atès que no hi ha cap desgruix a les parets, és donada per dues arcades situades al centre de la torre que s’arquegen d’una banda a l’altra dels paraments interns. Aquestes arcades, suportaven els sostres dels pisos que delimiten, conjuntament amb uns forats situats arran d’elles i distribuïts a l’entorn de tot el cercle, marcat per les parets, dins els quals es devien encabir les bigues mestres dels empostissats. La primera arcada, es desplega per mitjà d’un arc carpanell adovellat, i la segona s’obre mitjançant un arc apuntat també adovellat.
La torre ha estat aparellada amb blocs de pedra de mides mitjanes desbastats toscament. La seva disposició, tot i que tendeixen a formar filades, és força irregular i desordenada. El morter que rebleix les filades externes i les internes, així com el que trava i enforteix el munt de pedres que conformen l’estructura interna dels paraments, ha estat fet amb sorra i calç, de textura no homogènia Segons els llocs on és col·locat, varia de color i consistència a causa de la major o menor quantitat de calç que hom posà a la pasta.
Amb les característiques generals de la construcció i la forma amb què ha estat aparellada, sembla que aquesta torre respon a una obra romànica, obrada al principi del segle XI. Les arcades corresponen a una remodelació posterior (segles XIII o XIV). L’any 1999, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, va fer una important intervenció, sanejant el talús que conformava la base del turó, i es van construir 12 murs de contenció adaptats a les deformacions del turó, i aproximadament concèntrics a la torre.
Castell de Coaner és un castell del municipi de Sant Mateu de Bages (Bages) declarat bé cultural d’interès nacional.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
Sant Miquel del Mont està situat en el cim de la serra de Sant Miquel del Mont (Garrotxa).
Sant Miquel del Mont és una serra entre els municipis de la Vall de Bianya, Olot i Riudaura, a la comarca catalana de la Garrotxa.
Al cim, amb una cota de 792,6 metres, s’hi troba l’església romànica de Sant Miquel del Mont i un vèrtex geodèsic (referència 296087001 de l’ICGC).
Us passo dades xde la seva historia:
El mateix nom de Sant Miquel pot indicar que abans hi havia un oratori dedicat al déu Mercuri.
L’església fou consagrada l’any 958 pel bisbe de Girona Arnulf.
La primitiva edificació fou substituïda per l’actual fàbrica.
En data indeterminada va perdre la categoria de parròquia i es convertí en sufragània de Santa Margarida de Bianya.
A mitjan segle VXI hi ha una referència documental de l’enderroc del campanar vell.
El temple fou restaurat el 1933.
És un edifici d’una sola nau rectangular amb absis semicircular mirant a llevant.
La coberta és a dues vessants, tret de l’absis que és a una vessant, i feta de teula àrab. L’aparell és de carreus ben escairats.
El portal d’entrada compta amb tres arcs de mig punt en gradació, timpà i llinda. Es conserven dos àbacs però no les columnes de les que, suposadament, formaven part.
A la part dreta del portal hi ha una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada.
El perímetre exterior del temple és resseguit per un fris que es desenvolupa per la part superior dels murs, sustentats per petites mènsules.
Al mur exterior de l’absis es pot veure un sòcol bisellat més ample que la resta de la conca absidal. A la façana de ponent es troba el campanar, d’espadanya i doble obertura.
A l’interior una cornisa indica el punt d’arrencada de la volta, que és lleugerament apuntada a la nau central i de mig cercle a l’absis.
Als murs i a l’absis existeixen mènsules decorades amb elements ornamentals, malauradament en molt dolentes condicions. A la cornisa hi ha un tipus de decoració figurativa amb la representació d’una figura humana.Aquests relleus presenten una certa similitud amb els relleus de l’interior de l’església de Sant Vicenç a el Sallent i amb els capitells de Santa Maria de Porqueres.
Sota l’església hi ha vestigis d’una torre de guaita possiblement romana de 5,5 m x 5,5 m de costat i 0,7 m de gruix, amb un recinte exterior de 14,5 m a 17,5 m. La seva alçada devia ser de tres a cinc metres.
Us passo un itinerari per poder fer arribar fins Sant Miquel del Mont :
La història que intentem refer a partir dels primers documents escrits que tenim és com el curs alt d’un riu, potser no és ben bé el naixement, però és la part des d’on tot comença, amb una toponímia que ha perdurat i que cal no oblidar.
La Serra de Galliners[1], entre Sant Cugat, Bellaterra, Terrassa i l’actual Sant Quirze del Vallés (independent de Terrassa des de fa poc) i entre mig de les conques del Besós i del Llobregat, és un petit racó del món maltractat per alguns que no respecten la natura i conservat per d’altres que l’estimen.
Recordar els orígens històrics potser contribuirà a fomentar aquesta estima.
El Camí dels monjos era una via de comunicació entre les serres de Collserola i de Sant Llorenç de Munt.
El Mont Galliners es menciona al 985, quan els almoiners del difunt Winads donen una mujada de vinya al monestir de Sant Cugat, probablement per a tenir el dret de ser enterrat a sagrat.
En 992 Ató, fill d’Eldemar, difunt, ven a St. Cugat terres, vinyes, cases, arbres, horts i garrigues a Cerdanyola, al lloc de Budigues que limita al nord amb la “guàrdia de Mataric” (el turó de Mataric, al sud est dels Galliners, és actualment el de Can Camps), a l’est amb la via que va al puig Ventaiol, al sud amb l’alou de Sant Cugat i les franqueses d’Aquallonga (Valldoreix) i a l’est amb la riera de Rubí que desemboca al Llobregat, per vint-i-quatre unces d’or. Aquesta venda assenyala alguns aspectes importants del lloc dels Galliners, com són les vies de comunicació o els llocs de vigilància, com indica el terme de “guàrdia”.
En 987 aquest mateix Ató permutava amb el mateix monestir uns alous que tenia a Cerdanyola –un d’ells, al lloc de Saltells, limitava amb el Riu-Sec i amb terres de Lobeta i els seus fills- per un altre en Barberà. En altres articles hem anat veient que aquestes permutes i vendes amb el monestir responien a una estratègia de millores amb les que algunes persones es guanyaven la vida, mentre que d’altres engrandien els seus dominis.
Serra de Galliners. Riera. Foto: Ramon Solé
En 998, Ermenir, veguer, permuta amb St. Cugat un verdaguer amb aigua i arbres a Palazio Auzid (Ripollet) que limita amb un molí que va ser de Guisemir i amb terres de St. Cugat, rebent a canvi vinyes al “Mont Gallinario”.[2] Amb aquests documents ja veiem el gran domini del monestir en una zona que no sembla estar molt poblada, però sí que devia ser estratègicament important pels camins i els cursos d’aigua que la travessen i pels llocs de guaita.
Els noms que anem veient remeten al pas dels romans, les construccions dels quals eren aprofitades per altres civilitzacions que van passar i es van establir, com l’andalusí o la hispana-goda, els descendents dels quals conviurien amb els de procedència goda o franca que s’anaven instal·lant i amb els que el control del poder anava passant a l’església i a les seves institucions.
A Can Feliu, el torrent de la Betzuca recull l’aigua de dues mines. Foto: Ramon Solé
En 1005 trobem de nou la “guàrdia de Mataric” quan els esposos Ramon i Cusca venen als esposos Muradell i Quiniverga terres amb cases i corts i unes vinyes amb arbres diversos a Terrassa, al lloc anomenat Sot, que limitava pel sud amb “ipsa guàrdia de Mont Galliner”[3].
En 1013 els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, permuten els seus drets sobre el monestir de Sant Llorenç del Munt al de Sant Cugat a canvi de dues onzes d’or i de l’hostalatge que havia estat del difunt Baio i de la seva dona Ellege a Vilamilans, que consistia en terres, vinyes, cases, corts, horts, garrigues, fonts, prats i pasturatge i que limitava a l’est amb el riu que va de Banyeres fins el riu Sec, amb el Vall de Bastons de Cerdanyola al Sud, el lloc de Budigues que va al riu Rubio (riera de Rubí que al passar per Terrassa s’anomena de les Arenes) a ponent i la via que va a Sant Feliu i a Palatio Fracto (Terrassa) fins el Mugial, al nord.[4]
Sant Feliu de Vilamilans, com el mateix monestir de Sant Cugat i d’altres esglésies del Vallés Occidental i del Maresme (Premià), havien estat concedides pel rei franc Lluís el Tartamut en 878 a la Seu de Barcelona, amb l’encàrrec de restaurar la Canònica. Sant Cugat serà el braç armat de la reforma romanitzadora dels francs, com més endavant ho serà sota la mateixa Roma. Baió de Terrassa havia estat, amb alguns preveres que seguien la litúrgia hispano-goda, acusat de rebel pel bisbe Frodoí en 874, els seus béns passaren a la Seu de Barcelona.[5] En 1013 l’alou que aquell “rebel” tenia a Vilamilans passa als Comtes, a canvi ells renuncien al seu domini sobre el monestir del Munt, que també queda sota el poderós Sant Cugat.
Aquesta transacció respon a l’estratègia de l’església de treure als nobles del domini sobre esglésies i monestirs, però representarà, en realitat, una major implementació del feudalisme centralitzat i comportarà, sens dubte, tant la desaparició dels noms de les dones que actuen per sí mateixes, com la de les altres maneres de fer cristianes que encara no estaven sotmeses a Roma.
L’historiador terrassenc Salvador Cardús deixava constància de que la primera notícia de l’església de St. Quirze és la d’un document de 996 pel qual la dona Indebeia donava al monestir de Sant Cugat aquesta església amb totes les seves oblacions, delmes i primícies dels fidels, manifestant que la tenia perquè el comte Borrell li havia fet donació uns anys abans[6]. Per què el Comte va donar una església a una dona? Potser perquè elles en tenien cura? Era part d’un cenobi femení, encara ben considerats? i… Perquè Indebeia, poc després de la mort del Comte Borrell (-993), la dona a Sant Cugat? Són preguntes que podem fer-nos, deixant-les obertes de moment.
En 1050 es consagra Sant Quirze de Terrassa bastida arran del camí que des de Barcelona anava a Manresa passant per Terrassa; travessava el riu Sec, després de Sant Pau de Riu-Sec, pujava a la sagrera de Sant Quirze, seguia el riu Mulnell (actual torrent de la Betzuca) per la vall del Mujal vers el monestir de Santa Margarida del Mujal (actualment al polígon de Can Parellada al Sud Terrassa)[7].
La ermita romànica de Santa Margarina del Mujal, dins d’un polígon industrial, és una propietat privada. Foto: viquipèdia.Santa Magdalena de Puigbarral, al nord de Terrassa, on van anar les deodonades expulsades del Mujal, una història molt comú als segles XIII i XIV. Foto: Viquipèdia.
A l’acta de consagració de 1050[8], se’ns donen moltes més referències topogràfiques. Aquestes són algunes: … a l’est la “riaria Arenis” i el torrent de Sallent, que va riera avall junt a la via que va a Barcelona i porta a l’alou de “militis Rivo Sicco”…, al sud la “riaria de Rivo Sicco” i el camí que lleva al “montem Gallinerum” passant pel mig del puig “Rosatum” i per la via que va de Sabadello a Sant Cugat…, a ponent amb el puig de la Guàrdia…, al nord el torrent que corre per Banyeres cap avall, al torrent de Guaspins (esmentat a la consagració de Sant Pau de Riu-Sec).
Sant Pau de riu Sec, a la carretera de Bellaterra a Sabadell, un camp de pràctiques d’arqueologia. S’han trobat restes del s. II. Foto: viquipèdia.
“Arenis” és un terme que descriu les zones properes a rius i torrents com la confluència que hi havia entre la riera de Sobarbar (Can Feu de Sabadell) i el torrent de Vallcorba[9] que neix a Torre Bernardo, on avui en dia podem trobar el Mas Duran[10], una finca que disposava de molta aigua en el seu aqüífer, amb dues fonts conegudes per les contrades amb el nom tan suggestiu de “Les fonts de les Morisques”.[11] Molt a prop trobem el topònim de Can Llobet, antic propietari de Mas Duran i actual polígon industrial del Sud de Sabadell.
Parc de Mas Duran a Sant Quirze del Vallés. Font de les morisques. Foto: Ramon Solé.
El cavaller de “Riu-Sec o “militis” ens remet a Sant Pau de Riu-Sec que al segle XII serà cedit pel comte Berenguer IV a l’ordre del Temple. Un bon estudi entre la relació dels topònims del segle X i els cognoms que més endavant prendran els potents de la zona ens l’aportava Pere Mañé a l’estudi sobre el “Palatio Serpentis”, o Palau del Serpentí, nom que es deu als revolts de la riera de Can Torras, continuació de la de Sobarbar, abans de creuar el Riu-Sec, el que sembla molt encertat, només caldria afegir que estudis més recents han mostrat que el terme “Palau” indicaria un establiment rural i fiscal.[12]
El puig “Rosatum” deu ser l’actual turó de Can Rossell al sector occidental de la Serra de Galliners on neix el torrent dels Alous, afluent per l’esquerra de la riera de Rubí.
Torrent dels Alous. Foto: Ramon Solé
El torrent de Banyeres (actual torrent de la Grípia) o “de la torre” baixava des d’un petit estany natural que recollia les aigües del torrent, d’aquí el nom de “Banyeres”, a ponent del paratge conegut com la Torre de Mossèn Homs en la inserció de camins entre Terrassa i Castellar i entre Sant Quirze i Matadepera. Paral·lel a aquest corre el llarg e intermitent torrent de la Betzuca que en entrar en Sant Quirze per Can Vinyals, recull les aigües d’altres torrents com el de Llobateres i la Grípia originant la riera de Sant Quirze que desguassa al Riu Sec denominat així pel seu escàs cabdal excepte en èpoques de pluges.
Torrent de la Betzuca al seu pas per Sant Quirze. Foto: Ramon Solé.
Aquest torrent de la Betzuca que avui en dia s’està netejant i recuperant, segles abans anomenat Riu Mulnell, el trobem anomenat poc després, al 1053, en una venda de Ramon Bonfill i la seva esposa Alsava a Berenguer Sala d’un alou, al lloc anomenat “Riu Mulnel” o “Rimulnell” de la parròquia de Sant Quirze, amb cases, corts, terres, vinyes, arbres, fonts i aigües. No en tenim molts documents de Sant Quirze, però normalment trobem referències a l’aigua. Al 1085 sens parla del lloc de “Canal”, de la parròquia de Sant Quirze del Mont Gallinari i de la tasca que el propietari ha de pagar al monestir de Sant Llorenç del Munt per la seva vinya. L’alou se’ns presenta envoltant de vinyes.[13]
En 1076 es juraren les disposicions testamentàries d’Ermengol Llobató (fill de la Lobeta del 987?) sobre l’altar de Sant Pere del riu Mulnell (Sant Pere dels Torrents)[14]. Aquesta ermita, amb aquest nom que dona compte de la quantitat d’aigua que devia recollir, va ser enderrocada al segle XVII, sent els seus materials aprofitats per refer l’església de Sant Quirze. El paratge, a la confluència entre la riera de Vallcorba i el riu Munnell o torrent de la Betzuca, és el de l’actual Can Barra on encara es conserva el topònim del “camp de Sant Pere”, sota el que es van fer excavacions arqueològiques al 2003, trobant tombes del segle X i posteriors, el que es correspon amb aquesta capella[15].
Parc forestal de Can Barra on hi havia la desapareguda ermita romànica de Sant Pere dels Torrents. Foto: Ramon Solé
Ja al segle XII molts noms, especialment els d’ells, afegeixen cognoms relatius a les seves terres com Canals, Sobarbar, Barberà o Togores, entre d’altres. Tornem a trobar a Sant Pere dels Torrents al 1159 quan Arsendis i els seus fills venen al monestir de Sant Cugat una hisenda al lloc dit “Arenes” a la parròquia de Sant Quirze que limitava con tres alous del monestir de Sant Llorenç de Munt i un de Santa Maria de Ripoll (Sant Pere dels Torrents) al sud.
Molt a prop es troba Can Feliu amb un sistema de regadiu que aprofitava l’abundància d’aigua que tenia la finca i va esdevenir concessionari d’aigua potable del poble. A prop de la masia hi havia la font de la Mina, l’aigua de la qual actualment, s’utilitza per al llac del parc de Can Feliu. Fins no fa massa anys, aquesta masia estava envoltada de boscos, però amb la construcció de Sant Quirze Jardí, no tant sols es talaren els boscos, sinó que s’enderrocaren la totalitat de les masoveries, el celler, els cups i el moll[16]. Una mica més enllà els aiguamolls de Can Ponsic, que s’estan intentant recuperar, tot i que no podem més que lamentar el patrimoni històric i cultural que ha desaparescut.
Torrent de la Betzuca, aiguamolls de Can Ponsic. Foto: Ramon Solé.
A les persones que netegen els cursos de l’aigua i els de la història
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 19-12-2020
[1] Etimològicament sembla que l’arrel de Galliners seria un mot del català arcaic: Galla o Gall, que significa roca, el mot de procedència llatina “gallíca” o galga, també es relaciona amb les pedres.
[2] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n CLIV, CCXLVII, CLXXVII i CCXCIV.
[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 9, n. 118.
[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, CCCXXXII i CCCXXXIII.
[5] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, documents 1 i 3.
[6] Cardús Florensa, Salvador. «Terrassa medieval: castells, esglésies i masos». Terme, [en línia], 1999, Núm. 14, p. 52-62
[7] Santa Margarida del Mujal havia tingut una comunitat de donades, fins que, al segle XIV van ser expulsades pel bisbe, acollint-se al monestir de Santa Magdalena de Puigbarrall, al nord de Terrassa.
[8] Ordeig i Mata, Ramon(1983). Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes. Anys 1000-1050.
[9] Neix a torre Berardo o Castell d’Arnau, adscrita a la parròquia de Sant Julià d¡Altura.
[12] Mañé i Llonch, Pere. «Estudi i identificació d’un topònim arrahonès: “Palatio Serpentis». Arraona: revista d’història, [en línia], 1980, Núm. 9, p. 11-30,
[13] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., vol. 10, n. 368.i 465
[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 40, n. 1307.
La Torre del Baró, també conegut com el Castell de Torre Baró és un edifici que s’aixeca sobre un dels turons més orientals de la carena de Collserola que dóna al pla de Barcelona,
situat al costat de la carretera alta de Roquetes de Barcelona.
Us relato la seva historia i que hi ha varies versions més sobre l’origen de la Torre Baró :
El topònim d’aquest edifici prové del nom de la primitiva torre on visqué durant molts anys el Baró de Pinós, casa-castell a la ribera del Besòs, on ara hi ha a l’estació de metro de Torre Baró.
Al 1714, arran de la guerra de Successió, va ser destruïda.
El poc que quedava de l’antiga finca va ésser enderrocat el 1967 quan es va construir la Meridiana.
Segons es diu, fou construïda pel Baró de Pinós a principis del segle XIX per al seu fill, que patia tuberculosi i que va morir abans que s’acabessin les obres.
Una altre, es diu que l’any 1873, aquest petit castell, juntament amb la resta de la finca, fou comprat al Baró per la família Siwate, que l’utilitzaren com a casa de vacances pels aires purs de la muntanya. Això no durà gaire i l’edifici va restar abandonat durant molts anys.
La torre actual, construïda el 1905, havia de convertir-se en un hotel, dins d’un projecte de ciutat jardí dissenyat per a la serralada de Roquetes, però les males comunicacions a la zona van paralitzar el projecte.
L’any 2014 es va finalitzar la restauració i es va obrir de manera gratuïta al públic.
Actualment és un punt d’informació i educació ambiental del parc de Collserola. Entre altres activitats, s’ofereixen visites guiades al castell, itineraris de descoberta de l’entorn i tallers educatius per a tots els públics.
La Torre Baró actual de 1905, que pren el nom d’una antiga casa del Baró de Pinós, és situada en un replà del Puig de les Roquetes.
És una construcció inacabada de tipus neomedieval i formes de castell.
Té tres cossos que formen tres torres.
El Patronat Metropolità de Collserola l’ha restaurat i ha condicionat els accessos i l’entorn.
També s’ha bastit un gran mirador amb vistes al Barcelonès.
Torre Baró és un barri del districte de Nou Barris de la ciutat de Barcelona, és un dels barris més singulars de la serra de Collserola, l’edifici s’ha convertit en símbol del districte.
La Torre del Baró o Castell de Torre Baró és un edifici protegit com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Ajuntament de Barcelona, Viquipèdia i altres fonts
Les Carmelites Descalces es van instal•lar a La Roca del Vallès l’any 1978, després d’estar-se en una casa del carrer del Rec de Granollers, va ser mentre s’adequava la masia de Can Grau com a Convent de clausura .
Can Grau és un edifici molt complex resultat dels diferents canvis d’ús que ha sofert. La forma originària de la planta es rectangular, tot i que molt modificada per les ampliacions posteriors, amb tres crugies i tres plantes. A la planta pis de la façana de migdia hi ha una galeria porticada, actualment tancada amb fusteria i vidre.
La façana manté un portal adovellat possiblement del segle XVII o principi del XVIII. La coberta és a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. Els murs són revestits amb un arrebossat llis.
Des de la meitat del segle XIX fins a principi de segle XX, era propietat dels marquesos de Santa Isabel.
Per tant, és un lloc a pesar de la proximitat a Granollers molt tranquil.
Va ser valorat per les monges que seria un lloc silenciós per fer els vots de silenci i clausura
.
La finca disposa d’un mur per tot el perímetre de l’edifici, en la part de darrera, es doble i gran jardí-bosc.
La comunitat de monges Carmelites Descalces de la Torreta, a la Roca, va deixar el convent de la Marededéu de Montserrat i Sant Josep Oriol, on han tingut presència durant gairebé 40 anys.
La marxa de les cinc germanes d’entre 47 i 97 anys que viuen en clausura es va produir per “la falta d’autonomia vital per l’envelliment de la comunitat i la falta de vocacions”, segons explicacions de la germana superiora de la comunitat, Rosa Vives.
Des de l’any 2017, les cinc germanes de la Torreta van anar a viure a la comunitat de Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Teresa del municipi valencià de Serra (el Camp del Túria).
un convent de clausura de l’orde de les Carmelites Descalces.
Can Grau és un edifici protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.
Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de La Roca del Vallès
Terra, aigua i racons 