Casa Vilardell de Sentmenat (Vallès Occidental)

Casa Vilardell està en la Plaça de Dalt, 9 de Sentmenat.

Us passo la seva historia:

  • L’edifici va ser construït l’any 1893 d’acord amb les pautes estètiques de l’eclecticisme pròpies d’aquell període.
Maria Àngels Monte i Ochoa de Aspuru – 1997 / Generalitat de Catalunya

És un edifici entre mitgeres, de planta baixa, pis i golfes. La façana principal presenta una composició simètrica: a la planta baixa hi ha a la dreta, la porta d’accés d’arc escarser i una altra porta a l’esquerra, de la mateixa tipologia. El pis principal està ocupat per un balcó de dues obertures allindanades, emmarcades per una motllura que en la seva part superior és d’arc escarser.

Entre ambdues obertures, hi ha un medalló en relleu amb la data de 1893.

Al pis de les golfes, hi ha vuit obertures rectangulars separades per petites pilastres adossades que serveixen de base a unes mènsules que, a la vegada, suporten un ràfec. A la banda dreta del conjunt, hi ha un altre cos de planta i pis amb un gran finestral a la planta baixa de dues obertures, amb reixa i tribuna superior al primer pis, de tipus senzill.

Maria Àngels Monte i Ochoa de Aspuru – 1997 / Generalitat de Catalunya

La Casa Vilardell és una obra del municipi de Sentmenat (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació de Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Fruitós de Sentmenat

La masia de can Fruitós està en el camí del Castell a poca distancia d’aquest a Sentmenat.

Us passo la seva historia:

  • Les terres on està emplaçat actualment el Mas Fruitós, depenien antigament de la Vila de Caldes i juntament amb les masies veïnes, formaven el “Prat Condal”.
R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

Masia situada per sobre de les terres del castell de Sentmenat. És una masia de les més antigues del municipi.

Actualment, tot i que el conjunt ha estat reformat, manté encara la noblesa de la seva estructura anterior.

R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

En les finestres altes, hi ha elements de tipus gòtic i el portal que dona accés al pati central, està adovellat amb arc escarser.

R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

C al destacar que l’ermita de Sant Fruitós està adossada a la mateixa masia. ( Ja us vaig fer un article d’aquesta ermita).

Part de darrera de l’ermita de Sant Fruitós

Can Fruitós és una masia de Sentmenat inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero

Cementiri de Palau-solità de Palau-solità i Plegamans

El Cementiri de Palau-solità esta en la Ctra. de Sentmenat de Palau-solità i Plegamans.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1902, segons queda recollit al Diario de Barcelona, entre els acords adoptats per la Comissió Provincial figura informar a la pròpia autoritat de la construcció d’un nou cementiri al municipi.
  • El cementiri de la parròquia de Santa Maria de Palau-solità va ser dissenyat pels germans arquitectes Antoni de Falguera i Josep Maria de Falguera.
  • El 8 de maig de 1904 s’oficia la inauguració amb una missa on assisteixen el bisbe auxiliar de la diòcesi, Ricard Cortés, i l’alcalde, Antoni Puigdoménech.
  • La data del 1904 també consta a la propietat del nínxol número 1 de la primera sèrie.
  • Al municipi coexistien actualment dues parròquies i encara hi existeixen: Santa Maria de Palau-solità i Sant Genís de Plegamans. Al llarg del temps el cementiri de Plegamans fou tancat per la seva saturació i durant molt de temps, els veïns del terme havien de rebre sepultura a Palau-solità.

La porta d’accés i tanca del cementiri de Palau-Solità està realitzada en estil eclèctic. La porxada d’accés està formada per un cos que segueix la tipologia de les masies de la contrada, amb parament de pedres irregulars, gairebé com si fos fet de còdols.

A les cantoneres s’hi ha establert fàbrica de maó com a recurs decoratiu, complementat amb un treball d’arquets que segueixen la inclinació de la teulada, recordant el recurs decoratiu de les arqueries cegues del romànic.

L’accés al cementiri es fa a través d’un gran arc de mig punt de fàbrica de maó, a d’intradós del qual es disposen maons de color a mode decoratiu. A la clau hi trobem una pedra trapezoïdal. Aquest gran arc és sostingut per dues columnes molt petites, a sobre de bases quadrades de maó, de fust rodó i capitells d’inspiració hel·lenística. Decora el mur una sèrie de nou arcuacions que segueixen la inclinació de la teulada, aquesta és a dues vessants amb ceràmica en trencadís vidriat. Al bell mig hi ha una creu de pedra de tipologia patada. El ràfec té dues filades de teules en sobresortit.

La tanca rep el mateix tractament del mur, amb basament de maó, mur de pedra sense escairar i, a la part superior, disposició de trencadís ceràmic i, a sota, sanefa decorativa de petits arquets.

Fotografia : Viquipèdia

El Cementiri de Palau-solità és una obra de Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Ramon Solé

Capella de Sant Fruitós de Sentmenat

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites.

La Capella de Sant Fruitós està situada en el Camí del Castell, a 1.200 m. del poble de Sentmenat (Vallès Occidental) adossada a la masia de can Fruitos.

R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva història:

  • La capella es troba dalt de la carena que va del Pla a Sentmenat, sortint pel carrer de Clament Honet que segueix la Serra de Dalt a l’extrem nord de Sentmenat, al costat de la casa de Can Fruitós.
  • Aquest edifici primitiu data del 1065.
  • La restauració més notable va ser al segle XVIII, tot i que han existit altres anteriors i posteriors. Tant l’absis com tota la planta són romànics.
  • En els primers anys del segle XI, hi ha constància de l’existència d’una torre construïda al llarg de la Vall d’Aiguasma, nom antic del riu que baixa del castell de Guanta.
  • En un document de l’any 1065, ja apareix l’existència de la capella.
  • L’any 1113, el senescal Guillem i els seus fills van fer donació de l’església i del cementiri de Sant Fruitós a Santa Maria de Solsona.

És una capella romànica d’una sola nau i absis en forma de semicircumferència. La construcció dels murs és de pedra i morter.

La nau, engendrada per un arc apuntat, està coberta amb volta de canó seguit.

La capella s’il·lumina per tres finestres, una d’arc de mig punt centrada a l’ absis i dues de circulars, situades als murs de migdia i de ponent.

R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

La porta d’accés, totalment modificada, es troba al mur de migdia.

La Capella de Sant Fruitós és una obra del municipi de Sentmenat que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Viquipèdia

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero

Els senyors de Santiga i la seva relació amb Provençana. El paper de les dones als segles X i XII.

Santa Maria d’Antiga. AGC, 2021

El nucli de Santiga (Santa Maria Antiga) es troba sota la serra de la Salut de Sabadell, entre el riu Ripoll i la riera de Canalies o de Santiga que desemboca al Besós. Antigament era independent de Santa Perpètua de la Moguda, separada d’aquesta pel torrent d’Olmet (actualment de Polinyà).[1] La evolució del poblament de Santiga s’ha pogut explicar gràcies a les diverses excavacions que s’han fet, especialment les de 2008 i 2011.[2] La història que ha passat per Santiga és similar a la d’altres llocs, especialment del Vallés, com Sant Salvador de Polinyà, Sentmenat o Sant Iscle de la Salut, però té els seus propis noms i matisos.

L’església romànica que avui podem observar és del segle XI amb ampliacions del segle XIII i alguna remodelació, o afegiment al conjunt, d’època moderna. Aquesta església és fruit, al seu torn, d’una anterior preromànica dels segles IX-X, que seria una nau quadrada, senzilla, aixecada sobre els murs d’una anterior vil·la romana. Entre ambdues hi ha un període força desconegut, el dels segles VI-VIII, època de la que s’han trobat restes d’ocupació amb activitat domèstica (un fornet) i productiva (una gran sitja d’emmagatzematge).

Pou de Santiga. Foto: Ramon Solé.

Del segle X s’han trobat dues sitges a l’interior de l’església i tombes antropomorfes de fetus a terme, així com altres sepultures a fora. A dins de la esglésies s’enterraven infants i/o els senyors feudals. A partir d’aquest segle la documentació complementa la història d’aquestes troballes.

El primer esment de Santiga és del 969, apareix als límits de la venda de la vila de Polinyà (els seus drets fiscals) que fan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda a Galí, vicari d’Eramprunyà (els vicaris o veguers comtals no havien d’estar adscrits a un lloc fix, com els castlans), per set peces d’argent.[3] De fet, les referències a Santiga o a Canalies, les trobem sovint als límits d’altres termes, com Ripollet (Palau Auzit), Polinyà, Sabadell o Barberà.

Murs de pedra envoltats de natura. AGC, 2021.

Més interessant és la dada de 983 quan trobem que Bellit dona al monestir de  Sant Cugat propietats que tenia a Barcelona, Badalona, Santa Maria d’Antiga, la vall de Sant Menat, i altres indrets d’Osona o el Bages. Tot indica que era un senyor important, potser un cavaller que servia a diferents senyors.[4] És el primer moment en que trobem l’existència d’aquesta església de la que s’han trobat restes que la confirmen i que apareix vinculada als miles o cavallers. El lloc estava ben comunicat, en una donació d’un alou a Reixac que fa el Comte Borrell el 988 a Sant Cugat, a un dels límits, es menciona la via pública que surt del Vall de Canallies i va pertot.[5]

Un lloc molt referenciat de Santiga és el d’Olmet, el trobem en 992 quan Sabrosa, amb el seu fill Ermenir ven a Mir una casa amb instal·lacions, hort, arbres i rec al lloc d’Olmet. El 994 Mir (devia ser el mateix) permuta amb el bisbe Vives de Barcelona, una peça de terra de l’església que es diu “Santa Maria d’Antigua” al lloc d’Olmet per una mujada de terra a Canallies, prop de l’església.[6] Potser Vives estava arrodonint propietats, com fa en altres indrets. Als límits trobem a Teudesera, probablement la Teudesera Deovota que actua a Sabadell.[7] En tot cas, ja veiem el gran protagonisme de les dones al segle X.

Finestra petita al lateral de l’església. AGC, 2021.

El mateix 994 i al lloc d’Olmet trobem, als límits d’una venda de quatre mujades de vinya que fa Clàudia al diaca Ató, a na Mello[8], una dona amb propietats importants a Reixac, Palau Auzit i Canalies (entre les quals, un molí), que donarà el 1002 a Sant Cugat abans de peregrinar a Roma, amb la condició de que, si els seus fills tornen del captiveri, seran beneficiaris en règim d’usdefruit. Mello deixa també un llegat al seu fillol que havia comprat a les portes de Barcelona, un esclau que incorpora a la seva disminuïda família.

Cap a mitjans del segle XI la capella preromànica va ser desmuntada en tot el seu alçat sent substituïda per una nova església romànica de la que s’ha localitzat tota la seva fonamentació capçada amb un absis semicircular a l’est. D’aquesta època s’han trobat també un sitjar i una necròpolis.

Esglèsia i plaça de Santiga. Foto: Ramon Solé

És el temps en que la feudalització s’implanta. Si Mello era la gran propietària del lloc de Canalies entre finals del segle X i principis del XI, a mitjans d’aquest segle ho serà Ricolf, senyor de Vilatzir (Parets), que deixà al seu segon fill, Mir Ricolf, les propietats que tenia a Canalies. Hem vist que la Seu de Barcelona també tenia béns a la zona, en 1060 el bisbe Guislabert estableix a Miró Bernat a Canalies a canvi de “la tasca” (l’onzena part de la collita).

En 1065 Guadall, fill de Bonhom, i la seva dona Emma venen a Guitard i Maria una terra amb vinya, trilla i arbres, al lloc d’Olmet. El mateix any Ermengarda, vídua de Sanla, dona a la Canònica una peça de terra i vinya que tenia a la parròquia de Santa Maria d’Antiga, al lloc de Canalies. És la primera menció a la parròquia.

Font i bassa de Santiga. L’aigua és un mitjà associat a les feines de les dones. Foto: Ramon Solé

L’església (amb els seus delmes), en mans dels senyors, es tornarà moneda de canvi. En 1067 Adalbert Guitard, amb la seva dona Névia i fills, encomana a Berenguer Ramon, la seva dona Maiasenda i els seus fills el castell de Barberà, exceptuen el camp de Santa Helena amb els seus farraginals i els seus dos horts on està situat un molí que va ser construït per la mare de Berenguer, però a canvi els donen l’església de Santa Maria d’Antiga.[9] Des de llavors l’església i la casa forta de Santiga serà dels castlans de Barberà i aquests seran senyors feudals del monestir de Sant Cugat a diferents llocs del Vallés i a Provençana.

“Castell” o casa forta de Santiga. Foto: Ramon Solé

D’aquest sota-infeudament destaquem que l’alou que es queden els senyors de Barberà disposa d’un molí construït per una dona i posem de relleu com el senyors, amb les seves milites, es fan –quan poden- amb els delmes de les esglésies que esdevindran lloc d’emmagatzematge i panteons familiars.

En 1069 Pelegrí, fill de Sendred (la família tenia béns a Provençana),[10] ven, a Berenguer Ramon i Arnau Gerbert, per quaranta mancusos d’or pur de la moneda de la comtessa Almodís, unes cases, terres i vinyes que li pervingueren per una permuta que havia fet amb Adelgardis, filla de Sicardis, a les parròquies de Santiga, Sentmenat i Polinyà.[11]

En 1077 Guillem Mir fa testament abans de peregrinar a Roma, els seus almoiners són Viva Guadall (“frati meo”), la seva esposa Sicardis i Mir Ricolf; deixa diversos llegats, entre els que trobem alguns a Santa Perpetua de la Moguda. La part principal la reparteix entre el seu fill Bernat Guillem, a qui anomenen “Vivas”, la seva esposa i les seves filles Maiassenda, Ledgardis i Rosa, especialment a la primera. Al seu fill li deixa l’espasa, el que vol dir que era un cavaller, a aquest i a la seva dona els concedeix cavalls, animals i estris de producció. A Maiassenda, la “mansione” (casa de certa rellevància, mínimament fortificada) amb figueres i altres arbres que habita Geribert. Mana que, si el seu fill i la seva filla Maiassenda moren sense fills, els seus béns passin a les altres filles, a les que també deixa alguns llegats.[12] Tot plegat ens va mostrant els lligams que estableixen famílies properes.

La paret dels sentiments de Santiga on cada any s’afegeix un vers o petit poema. AGC, 2021

En 1093 Bonadona amb el seu fill Pere Joan, Maria, Pere Maressenda i la dona d’aquest, Sança, venen a Arnau Geribert i Guisla una peça de vinya, trilla i arbres al terme de Santa Maria Antiga, al lloc d’Olmet que limita amb el torrent d’Olmet a ponent i amb el torrent i alou de Sant Miquel del Fai al nord.[13]

Mir Ricolf en farà donació dels delmes que tenia a Mogoda i a Mollet a la Canònica. És el temps en que es va imposant la reforma gregoriana, el que provoca molts moviments i litigis, no només entre el poder religiós i el laic, sinó també entre les diferents institucions eclesials. Veiem un exemple:

Arnau, que esdevindrà Arnau Geribert de Santiga (els primers cognoms masculins fan referència al nom del pare i, posteriorment, al lloc d’origen), i Guisla donen a Sant Cugat, en 1117, un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i un sagrer anomenat “de Pou” que donen a canvi del mas Gombau que reben de Sant Cugat.[14]

Santa Eulàlia de Provençana. l’Hospitalet de Llobregat. AGC, 2020

En morir Arnau Geribert, el 1121, llega a l’església de Santiga i al seu prevere el mas que tenia al costat de l’església, on residia, amb mitja mujada de terra on tenia plantades vinyes i oliveres. Aquest mas, amb la sagrera amb cases, cellers i delmes d’Olmet, l’havia cedit la mare d’Arnau a l’església, segons explica Guilla al seu testament, la resta de l’alou familiar que havia rebut Arnau seria per a Sant Cugat. Fa també diverses donacions a institucions religioses, però la donació més important dels seus béns serà per a la seva dona Guisla, a qui deixa la casa forta de Santiga i, entre d’altres, la propietat de Provençana.

La parròquia tindrà certa autonomia i Guisla, com a senyora de Santiga, gestionarà el seu patrimoni, amb aquestes i altres propietats familiars que li pervingueren del seu pare Pere Arnau i del seu segon marit, Gausfred.

Guisla, al seu testament de 1142,deixa diversos llegats a Sant Cugat manant ser enterrada allí, tot i que també deixà propietats a altres monestirs. A l’església de Santiga confirma el llegat del seu marit i deixa un morabatí per les obres[15] (durant el segle XII s’amplia l’església amb un nou mur que la allarga).

Evolució de l’església de Santiga del s. IX-X fins el XIII-XV, Jordi Roig i J. M. Coll.

Uns anys després, en 1148, mor Guillem Mir de Santiga, de qui no es coneix la relació familiar que tenia amb Arnau i Guisla, però sí sabem que són propers. Tots formen part dels plets entre la Seu i San Cugat per l’alou de Provençana.

El 1131 Pere Guerau, ardiaca de la Seu Barcelona, disposava que es retorni al seu legítim propietari, Guillem Mir, un alou de Provençana que el seu germà, Guerau Alemany II, li havia embargat injustament. Guillem Mir i la seva dona, Sança, el donaran en 1147 al monestir de Sant Cugat, juntament amb altres béns al Vallés, a condició de que Sant Cugat retorni un deute que tenien.[16]

Els plets amb Sant Cugat són freqüents, fins que el papa confirma els drets d’aquest sobre les seves dominicatures en 1120 i el bisbe Oleguer reconeix a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts de les parròquies que tenia.

Monestir de Sant Cugat. Un gran poder feudal. Foto: Ramon Solé

En 1187 trobem a Arsenda, senyora de Santiga, amb el seu fill Gausfred, donant a Ramon de Rovira una peça de vinya que tenien a Sabadell, a canvi de la tasca dels fruits i de quatre sous de diners de “bona moneda de Barcelona”.[17] És a dir que la nissaga dels Santiga continua i les dones segueixen presents, potser perquè l’església, la institució més patriarcal encara no s’ha fet amb tot.

A finals del segle XIII es construirà l’annex de la capella de Sant Joan, on s’ha trobat un panteó davant de l’altar amb cinc individus enterrats en diferents moments (probablement els següents senyors de Santiga) i presència d’infants.

Cementiri de Santiga. Foto: Ramon Solé.

A finals del segle XIV, els parroquians de Santiga demanen al rei alliberar-se d’estar sotmesos als senyors particulars; no ho aconsegueixen fins el segle XVI,  quan queden sota l’administració d’un patrici del rei.

De la mà ferma de la arqueologia i la història acabem amb la bellesa de la literatura: segons les llegendes que recull Joan Amades, Santa Maria d’Antiga era venerada amb una altra advocació, però en aparèixer altres marededéus més destacades, com la de Montserrat, se la va començar a denominar “Antiga” per remarcar la seva categoria. D’aquí la dita que diu:

“Qui va a Montserrat i no passa per Santiga,

deixa la mare, per veure la filla”.[18]

De totes maneres la devoció a les marededéus trobades és posterior i el més probable, donada l’antiguitat del lloc, és que el nom “Antigua” provingués del llatí, idioma en el que significa “Prisca” (després Priscila). Prisca va ser una dona, probablement d’origen jueu, que es menciona al Nou Testament, va patir la expulsió dels jueus de Roma l’any 30 i va emigrar a Corinti amb el seu marit Aquila, sent dels primers màrtirs cristians. Tot i que a les històries martirials hi hagi també molta llegenda, el nom remet al segle X, quan es veneraven més aquestes imatges sobre les que va arrelar el cristianisme.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als que cuiden, expliquen i gaudeixen Santiga

——————————————————————————————————————–

[1] Vilaginés i Segura, Jaume (2007) Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

[2] Roig, J. I Coll, J. M. “Evolució històrica i arqueològica de Santa Maria l’Antiga o Santiga: de la vil·la romana a la parròquia medieval i moderna” A: L’Ordit (2011).

[3] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 2

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CXXXVIII (983)

[5] Mas, J., o.c., vol. IV, n. CLXXXII (988)

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 134

[7] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera. Volum II, n. 75 i 76

[8] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fund. Noguera. Diplomataris, vol. 18, n. 6

[9] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 39, n. 1085 i 1089 (any 1065) i vol. 40, n. 1140

[10] Per saber més de Pelegrí: García-Carpintero, Àngels “La torre d’Emma” Històries des de Bellvitge https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[11] Alturo i Perucho, J., o.c., vol. 9, n. 99

[12] Baucells, J., o.c., vol. 40, n. 1311

[13] Baucells, J., o.c., vol. 41, n. 1565

[14] Mas, J., o.c., vol. V, n. DCCXI (1117)

[15] Vilaginés, J., o.c, p. 74-81

[16] Mas, J., o.c., vol. V, DCCLXXXIV(1131) i DCCCXXVII (1147)

[17] Alturo i Perucho, J., o.c., vol. 10, n. 532

[18] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta. Catalònia. p. 44

Església de Sentmenat

Setmana dedicada a les Esglésies

Fotografia: Mª Àngels Garcia-Carpintero

L’Església  parroquial està situada en la Plaça de Sant Menna  en Sentmenat.

Us passo la seva historia:

  • La dedicació a Sant Menna la confirmen pergamins dels anys 972-992 que consignen la forma llatinitzada “Sancti Miniatti”, de la qual deriva el nom de la vila.
  • L’església actual està separada del lloc on hi havia estat l’antiga per una placeta i va ser bastida l’any 1744,
  • L’absis no va ser edificat fins a la primera meitat del segle XX.
  • Dins l’església, hi ha una pica baptismal gòtica procedent possiblement de l’església anterior.
  • La dedicació del temple va tenir lloc el dia 11 de febrer de 1745.
B R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un edifici d’època moderna. A tocar del temple actual de Sant Menna hi ha l’antic campanar romànic de l’antiga església, avui desapareguda. Hom ha constatat la presència d’un temple primigeni anterior al temple que acompanyava el campanar actual.

És una església de planta basilical, que manté la seva tipologia estructural quant a les distribucions actuals, amb la nau central més ampla i alta que les laterals.

El seu frontis de murs estucats està bastant deteriorat i les diferents reformes, han afectat l’entrada principal i la part superior.

L’aspecte dels laterals deixa entreveure, en el mur de la planta superior (nau central) uns contraforts i unes obertures intercalades que descansen en l’inici de la teulada, a un sol aiguavés i que cobreix la nau lateral.

Pràcticament podria semblar una arquitectura cega, degut a les poques entrades de llum que en general, té actualment el conjunt arquitectònic.

R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

La teulada que cobreix la nau central és a dos aiguavessos. El frontis està coronat per un petit campanar d’espadanya.

Jordi Contijoch Boada -2004 / Generalitat de Catalunya

Tant l’església actual com el campanar estan catalogats a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia: Mª Àngels Garcia-Carpintero

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Vinyals de Sentmenat

La masia de Can Vinyals està situada en el carrer de mas d’Olivelles, dins de la Urbanització de Can Vinyals de Sentmenat.

Us passo la seva historia:

  • Hi han dades d’una masia en aquest lloc de Segle X a XII.
  • Mas datat el 1196, conegut antigament amb el nom de Mas d’Olivelles.
  • Al segle XVIII passà a mans de la família Vinyals d’Esparreguera.
  • Actualment, la casa és utilitzada com a restaurant.

Les vinyes, en altre temps molt importants i principal font de riquesa de la masia, ara estan totalment abandonades.

Actualment bona part de la propietat es una Urbanització.

Recull de dades: Ajuntament i altres

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Ermita de Santa Caterina de Sentmenat

L’Ermita de Santa Caterina està situada en el carrer  de Climent Humet 103, del barri del Serra de Dalt de Sentmenat.

És d’estil Barroc del Segle XVI-XVII, concretament va ser construïda cap al 1768.

A l’indret on es troba, hom suposa que uns camperols van trobar-hi una imatge de Santa Caterina d’Alexandria, i això va ser el motiu pel qual la marquesa va disposar de construir-hi l’ermita, que fou edificada, no obstant això, pel seu besnét.

Recull de dades : Pobles de Catalunya i Ajuntament de Sentmenat

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Ramoneda de Sentmenat

La casa de Ramoneda esta situada en el carrer de Caldes 46 de Sentmenat.

Edifici unifamiliar format per planta baixa, dos pisos i terrassa, amb una disposició dels elements a la façana en forma simètrica.

Està totalment decorada, amb murs esgrafiats de color blanc i verd clar i obertures de pedra tallada a l’estil neoplateresc, amb emmarcaments a les finestres i baranes del balcó i finestres superiors. A la planta baixa hi ha tres obertures rectangulars i la central, és la porta d’accés.

Una línia d’imposta amb relleus de tipus floral marca la separació del primer pis, on hi ha un balcó corregut de tres obertures rectangulars amb barana calada, emmarcades en pedra decorada amb motius florals. El coronament és amb cornisa i barana. Apareix la data de 1903.

La Casa Ramoneda és una obra modernista de Sentmenat  inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Les cases de la carretera de Sentmenat

Setmana que hem dedicat a Sentmenat

Les 3 cases de Passeig d’Anselm Clavé van ser construïdes ente 1888 a1910 per Vicenç Ramoneda Fruitós amb un projecte de l’arquitecte Falguera.

Petits edificis entre mitgeres de planta baixa, de tipologia senzilla amb tres obertures. La porta d’accés allindanada centra la composició de la façana.

El coronament dels edificis és amb barana sobre una cornisa. En una d’elles es poden observar uns medallons amb cares de lleons.

Text i Fotografies : Ramon Solé