EL CASTELL DE BARBERÀ I “LA ROMÀNICA”.

Bon Nadal per a totes i tots !!!
«Mirador del Ripoll» a Santa Maria de Barberà. AGC, 2021.

El lloc de “Barberà” (topònim d’origen romà), junt al riu Ripoll, era, a l’edat mitjana, un punt estratègic entre la via que comunicava Terrassa amb Barcino i la Via Augusta que travessava el Vallés des de Girona cap a Martorell.

Terme del castell de Barberà a l’edat mitjana.

El “castell de Barberà” (després casa forta o domus), era un “castell termenat”, la seva demarcació, sobre la que exercia la seva jurisdicció, abastava des de Cerdanyola i Sant Cugat a la quadra de Riu-sec i fins a Santiga i Polinyà.

Castell o «casa forta» de Barberà. AGC, 2021.

Un “castell” de l’alta edat mitjana era, bàsicament, un conjunt d’edificacions d’habitatge, producció i emmagatzemament, amb un espai sagrat on enterrar els morts i alguna torre de defensa. Tot i que els castells estaven sota el domini dels comtes i que eren aquests els que posaven els seus vicaris i castlans, el de Barberà sembla quedar sota l’església de Barcelona, amb un control repartit entre el poderós monestir de Sant Cugat i la Seu.

Torre d’Altimirs al costat del cementiri de Barberà, al final del carrer de Llobateres. Foto: Ramon Solé

Trobem esmentat el castell de Barberà al testament de 1005 d’un tal Guitard, que ha estat sovint confós amb el vescomte de Barcelona, tot i que no hi ha cap element que el vinculi amb aquesta família i que el vescomte Guitard ja no vivia en 997[1], sent la seva dona, Gerberga, la que fa testament en 1005.[2]

El Guitard que fa testament el 1005 deixa la meitat dels seus alous a Barberà a l’església de Sant Miquel de Barcelona, terra amb cases i corts a Cusca Deovota, germana seva (familiar o religiosament), que al seu òbit passaran a Sant Pere de les Puel·les i la meitat dels seus alous a Riu Sec a la Seu de Barcelona (excepte el que ha donat a Cusca). Reparteix les seves armes i els seus estris de guerra entre el clergat de la Seu i els monjos de Sant Cugat. Aquest Guitard sembla ser un cavaller o guerrer, sinó és que aquest document tant equilibrat fos un muntatge.

El castell de Barberà i els camps que l’envolten. AGC, 2021.

Posteriorment, els testimonis d’aquell testament: “Eicius (Aeci) episcopus, Bonutius presbíter, Segfridus diachonus, Atone, sacer, Sinderedus et Cusca Deovota”, una més entre “supra dictos sacerdotes” donen a la Seu la meitat del “castrum Barberano”, junt el riu Ripoll, amb els seus molins, alous, terres, vinyes, horts, arbres, edificis, prats… i a Sant Miquel, la part que el correspon. Els comtes de Barcelona ratifiquen posteriorment aquesta donació.[3]

Font de Can Magí, Barberà del Vallés. AGC, 2021

Als documents del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, trobem, el 996, la signatura de Cusca Deovota junt a la de l’abadessa Ermel·la i a la de les germanes Argudamia, Quintilo y Riquildis. En 1009 la tornem a trobar junt a l’abadessa Teudelinda i les germanes Argudamia, Ermetruit, Quintilo y Sinulo, totes elles amb l’afegit de “Deovota” o “Deodicata”, però no necessàriament ha de ser aquesta la Cusca de Barberà.

L’únic que podem deduir de tot plegat és que la propietat (o el fisc) passarà a la Seu, ja que aviat aquesta s’annexionaria Sant Miquel. Sembla doncs que és l’església de Barcelona la que es fa amb el domini del castell de Barberà i que serà aquesta, amb el beneplàcit dels comtes, la que establirà els seus senyors.

Porta de la desaparescuda església de Sant Miquel de Barcelona a la basílica de la Mercé. AGC, 2021

Aquesta interpretació que fem de la història del Castell de Barberà als segles X-XI, quedarà més patent coneixent l’abans i el després del 1005.

El primer cop que s’esmenta “Barberano” és el 985, als límits d’un alou a “Los Gurgos” (Torre medieval dels Gorgs de Barberà) que Rami, mort a la presa d’Almansor, dona al monestir de Sant Cugat. Rami sembla ser, també, un senyor de la guerra amb possessions a diferents llocs, entre d’altres un alou a “Marítima” (Premià de Mar) que deixa a Quintilo Deovota. Dos anys després Sant Cugat permuta amb Ato, fill d’Eldemar, un alou de Barberà (segurament el de Rami) per un alou a Saltells (entre Barberà, Cerdanyola i Ripollet).[4] Aquest Ato deu ser el que el 994 serà reconegut com a diaca de la Seu, quan compra a Claudia una vinya a Olmet (entre Barberà, Santiga i Polinyà) i en 997 quan torna a comprar vinya al mateix lloc a Centurió i Bella.[5]

Torre i masia dels Gorgs a Barberà. Foto: Ramon Solé

Entre les institucions eclesials que anem veient, els senyors, com Odesind o Audesind a qui hem de veure com el pare de Bonfill Odesind, que serà, amb la seva dona Sança, senyor de Polinyà i de qui ja vam parlar en un altre article.[6] Odesind ven en 993 a Ramon fill de “Ellemar” (potser Eldemar) alous al terme de Sta. Maria de Barberà i de Cerdanyola (aquest és el primer esment d’una església) amb cases noves i velles, annexos, horts, arbres fruiter, terra, prats, molins, aigua i fonts per dos-cents sous.[7] En 997 Audesind dona una parellada de terra a Barberà al monestir de Sant Cugat.[8] Potser hem de veure en aquest Odesind el jutge que actuava en aquesta època, molt lligat a la cort comtal i a l’església de Barcelona que encara feien camí junts.

El 1014 una dona, Guisla, ven a Sunifred, fill de Flavi un alou a Canelies, al terme del castell de Barberà amb terres, vinyes, cases, corts, horts, arbres, fonts molins… per trenta-sis unces d’or cuit i puríssim, el que ens remet als diners aconseguits amb les ràtzies. El document es troba a l’arxiu de Santa Anna, priorat on s’adscriurien les ordes religiós-militars.[9] Sunifred Flavi és un guerrer que trobarà la mort el 1024 en una expedició a Saragossa, quedant la seva dona Sicards com la principal beneficiària dels seus béns, sempre que continuï vídua i es faci càrrec de la família. Així ho va fer ella fins morir el 1066.

Detall de l’església romànica de Barberà.

Molts dels documents del segle XI referents a Barberà tenen com a protagonistes altres senyors com el matrimoni de Bonfill Odesind i Sança de Polinyà o cavallers com Pelegrí, fill de Sendred, de qui també en parlaren en “la torre d’Emma” als Banyols de Provençana.[10]

El testament de Bonfill Odesind és jurat en 1067 sobre l’altar de Santa Coloma de Barberà, potser aquest altar estaria al mateix castell de Barberà, ja que es menciona la strada (via) Llobateres, un carrer que actualment és a prop del castell i que condueix al cementiri municipal i la torre Altimirs. La seva dona, Sança, mor el 1074 i deixa, entre d’altres llegats, uns diners per les obres de Santa Maria de Barberà (coneguda actualment com “la romànica”).[11]

Santa Maria de Barberà, coneguda com «la romànica». AGC, 2021

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 27-11-2021

A les mestres que expliquen la història dels seus entorns als alumnes

———————————————————————————————————————

[1] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera. Doc. 10.

[2] Ruiz-Domènec, o.c., doc. 17.

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 48, docs. 54, 55 i 66

[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, docs. CLVIII (985) i CLXXVII (987)

[5] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, docs. 6 i 32

[6] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/17/sant-salvador-de-polinya-bonfill-odesind-i-sanca-uns-senyors-feudals-del-segle-xi-amb-molts-matisos/

[7] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 7

[8] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, doc. CCLXXXIII

[9] Alturo i Perucho, J. (1985), o.c., vol. 9, n. 20

[10] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma [11] Alturo i Perucho, J. (1985), o.c., vol. 9, n. 92 i 103

Els senyors de Santiga i la seva relació amb Provençana. El paper de les dones als segles X i XII.

Santa Maria d’Antiga. AGC, 2021

El nucli de Santiga (Santa Maria Antiga) es troba sota la serra de la Salut de Sabadell, entre el riu Ripoll i la riera de Canalies o de Santiga que desemboca al Besós. Antigament era independent de Santa Perpètua de la Moguda, separada d’aquesta pel torrent d’Olmet (actualment de Polinyà).[1] La evolució del poblament de Santiga s’ha pogut explicar gràcies a les diverses excavacions que s’han fet, especialment les de 2008 i 2011.[2] La història que ha passat per Santiga és similar a la d’altres llocs, especialment del Vallés, com Sant Salvador de Polinyà, Sentmenat o Sant Iscle de la Salut, però té els seus propis noms i matisos.

L’església romànica que avui podem observar és del segle XI amb ampliacions del segle XIII i alguna remodelació, o afegiment al conjunt, d’època moderna. Aquesta església és fruit, al seu torn, d’una anterior preromànica dels segles IX-X, que seria una nau quadrada, senzilla, aixecada sobre els murs d’una anterior vil·la romana. Entre ambdues hi ha un període força desconegut, el dels segles VI-VIII, època de la que s’han trobat restes d’ocupació amb activitat domèstica (un fornet) i productiva (una gran sitja d’emmagatzematge).

Pou de Santiga. Foto: Ramon Solé.

Del segle X s’han trobat dues sitges a l’interior de l’església i tombes antropomorfes de fetus a terme, així com altres sepultures a fora. A dins de la esglésies s’enterraven infants i/o els senyors feudals. A partir d’aquest segle la documentació complementa la història d’aquestes troballes.

El primer esment de Santiga és del 969, apareix als límits de la venda de la vila de Polinyà (els seus drets fiscals) que fan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda a Galí, vicari d’Eramprunyà (els vicaris o veguers comtals no havien d’estar adscrits a un lloc fix, com els castlans), per set peces d’argent.[3] De fet, les referències a Santiga o a Canalies, les trobem sovint als límits d’altres termes, com Ripollet (Palau Auzit), Polinyà, Sabadell o Barberà.

Murs de pedra envoltats de natura. AGC, 2021.

Més interessant és la dada de 983 quan trobem que Bellit dona al monestir de  Sant Cugat propietats que tenia a Barcelona, Badalona, Santa Maria d’Antiga, la vall de Sant Menat, i altres indrets d’Osona o el Bages. Tot indica que era un senyor important, potser un cavaller que servia a diferents senyors.[4] És el primer moment en que trobem l’existència d’aquesta església de la que s’han trobat restes que la confirmen i que apareix vinculada als miles o cavallers. El lloc estava ben comunicat, en una donació d’un alou a Reixac que fa el Comte Borrell el 988 a Sant Cugat, a un dels límits, es menciona la via pública que surt del Vall de Canallies i va pertot.[5]

Un lloc molt referenciat de Santiga és el d’Olmet, el trobem en 992 quan Sabrosa, amb el seu fill Ermenir ven a Mir una casa amb instal·lacions, hort, arbres i rec al lloc d’Olmet. El 994 Mir (devia ser el mateix) permuta amb el bisbe Vives de Barcelona, una peça de terra de l’església que es diu “Santa Maria d’Antigua” al lloc d’Olmet per una mujada de terra a Canallies, prop de l’església.[6] Potser Vives estava arrodonint propietats, com fa en altres indrets. Als límits trobem a Teudesera, probablement la Teudesera Deovota que actua a Sabadell.[7] En tot cas, ja veiem el gran protagonisme de les dones al segle X.

Finestra petita al lateral de l’església. AGC, 2021.

El mateix 994 i al lloc d’Olmet trobem, als límits d’una venda de quatre mujades de vinya que fa Clàudia al diaca Ató, a na Mello[8], una dona amb propietats importants a Reixac, Palau Auzit i Canalies (entre les quals, un molí), que donarà el 1002 a Sant Cugat abans de peregrinar a Roma, amb la condició de que, si els seus fills tornen del captiveri, seran beneficiaris en règim d’usdefruit. Mello deixa també un llegat al seu fillol que havia comprat a les portes de Barcelona, un esclau que incorpora a la seva disminuïda família.

Cap a mitjans del segle XI la capella preromànica va ser desmuntada en tot el seu alçat sent substituïda per una nova església romànica de la que s’ha localitzat tota la seva fonamentació capçada amb un absis semicircular a l’est. D’aquesta època s’han trobat també un sitjar i una necròpolis.

Esglèsia i plaça de Santiga. Foto: Ramon Solé

És el temps en que la feudalització s’implanta. Si Mello era la gran propietària del lloc de Canalies entre finals del segle X i principis del XI, a mitjans d’aquest segle ho serà Ricolf, senyor de Vilatzir (Parets), que deixà al seu segon fill, Mir Ricolf, les propietats que tenia a Canalies. Hem vist que la Seu de Barcelona també tenia béns a la zona, en 1060 el bisbe Guislabert estableix a Miró Bernat a Canalies a canvi de “la tasca” (l’onzena part de la collita).

En 1065 Guadall, fill de Bonhom, i la seva dona Emma venen a Guitard i Maria una terra amb vinya, trilla i arbres, al lloc d’Olmet. El mateix any Ermengarda, vídua de Sanla, dona a la Canònica una peça de terra i vinya que tenia a la parròquia de Santa Maria d’Antiga, al lloc de Canalies. És la primera menció a la parròquia.

Font i bassa de Santiga. L’aigua és un mitjà associat a les feines de les dones. Foto: Ramon Solé

L’església (amb els seus delmes), en mans dels senyors, es tornarà moneda de canvi. En 1067 Adalbert Guitard, amb la seva dona Névia i fills, encomana a Berenguer Ramon, la seva dona Maiasenda i els seus fills el castell de Barberà, exceptuen el camp de Santa Helena amb els seus farraginals i els seus dos horts on està situat un molí que va ser construït per la mare de Berenguer, però a canvi els donen l’església de Santa Maria d’Antiga.[9] Des de llavors l’església i la casa forta de Santiga serà dels castlans de Barberà i aquests seran senyors feudals del monestir de Sant Cugat a diferents llocs del Vallés i a Provençana.

“Castell” o casa forta de Santiga. Foto: Ramon Solé

D’aquest sota-infeudament destaquem que l’alou que es queden els senyors de Barberà disposa d’un molí construït per una dona i posem de relleu com el senyors, amb les seves milites, es fan –quan poden- amb els delmes de les esglésies que esdevindran lloc d’emmagatzematge i panteons familiars.

En 1069 Pelegrí, fill de Sendred (la família tenia béns a Provençana),[10] ven, a Berenguer Ramon i Arnau Gerbert, per quaranta mancusos d’or pur de la moneda de la comtessa Almodís, unes cases, terres i vinyes que li pervingueren per una permuta que havia fet amb Adelgardis, filla de Sicardis, a les parròquies de Santiga, Sentmenat i Polinyà.[11]

En 1077 Guillem Mir fa testament abans de peregrinar a Roma, els seus almoiners són Viva Guadall (“frati meo”), la seva esposa Sicardis i Mir Ricolf; deixa diversos llegats, entre els que trobem alguns a Santa Perpetua de la Moguda. La part principal la reparteix entre el seu fill Bernat Guillem, a qui anomenen “Vivas”, la seva esposa i les seves filles Maiassenda, Ledgardis i Rosa, especialment a la primera. Al seu fill li deixa l’espasa, el que vol dir que era un cavaller, a aquest i a la seva dona els concedeix cavalls, animals i estris de producció. A Maiassenda, la “mansione” (casa de certa rellevància, mínimament fortificada) amb figueres i altres arbres que habita Geribert. Mana que, si el seu fill i la seva filla Maiassenda moren sense fills, els seus béns passin a les altres filles, a les que també deixa alguns llegats.[12] Tot plegat ens va mostrant els lligams que estableixen famílies properes.

La paret dels sentiments de Santiga on cada any s’afegeix un vers o petit poema. AGC, 2021

En 1093 Bonadona amb el seu fill Pere Joan, Maria, Pere Maressenda i la dona d’aquest, Sança, venen a Arnau Geribert i Guisla una peça de vinya, trilla i arbres al terme de Santa Maria Antiga, al lloc d’Olmet que limita amb el torrent d’Olmet a ponent i amb el torrent i alou de Sant Miquel del Fai al nord.[13]

Mir Ricolf en farà donació dels delmes que tenia a Mogoda i a Mollet a la Canònica. És el temps en que es va imposant la reforma gregoriana, el que provoca molts moviments i litigis, no només entre el poder religiós i el laic, sinó també entre les diferents institucions eclesials. Veiem un exemple:

Arnau, que esdevindrà Arnau Geribert de Santiga (els primers cognoms masculins fan referència al nom del pare i, posteriorment, al lloc d’origen), i Guisla donen a Sant Cugat, en 1117, un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i un sagrer anomenat “de Pou” que donen a canvi del mas Gombau que reben de Sant Cugat.[14]

Santa Eulàlia de Provençana. l’Hospitalet de Llobregat. AGC, 2020

En morir Arnau Geribert, el 1121, llega a l’església de Santiga i al seu prevere el mas que tenia al costat de l’església, on residia, amb mitja mujada de terra on tenia plantades vinyes i oliveres. Aquest mas, amb la sagrera amb cases, cellers i delmes d’Olmet, l’havia cedit la mare d’Arnau a l’església, segons explica Guilla al seu testament, la resta de l’alou familiar que havia rebut Arnau seria per a Sant Cugat. Fa també diverses donacions a institucions religioses, però la donació més important dels seus béns serà per a la seva dona Guisla, a qui deixa la casa forta de Santiga i, entre d’altres, la propietat de Provençana.

La parròquia tindrà certa autonomia i Guisla, com a senyora de Santiga, gestionarà el seu patrimoni, amb aquestes i altres propietats familiars que li pervingueren del seu pare Pere Arnau i del seu segon marit, Gausfred.

Guisla, al seu testament de 1142,deixa diversos llegats a Sant Cugat manant ser enterrada allí, tot i que també deixà propietats a altres monestirs. A l’església de Santiga confirma el llegat del seu marit i deixa un morabatí per les obres[15] (durant el segle XII s’amplia l’església amb un nou mur que la allarga).

Evolució de l’església de Santiga del s. IX-X fins el XIII-XV, Jordi Roig i J. M. Coll.

Uns anys després, en 1148, mor Guillem Mir de Santiga, de qui no es coneix la relació familiar que tenia amb Arnau i Guisla, però sí sabem que són propers. Tots formen part dels plets entre la Seu i San Cugat per l’alou de Provençana.

El 1131 Pere Guerau, ardiaca de la Seu Barcelona, disposava que es retorni al seu legítim propietari, Guillem Mir, un alou de Provençana que el seu germà, Guerau Alemany II, li havia embargat injustament. Guillem Mir i la seva dona, Sança, el donaran en 1147 al monestir de Sant Cugat, juntament amb altres béns al Vallés, a condició de que Sant Cugat retorni un deute que tenien.[16]

Els plets amb Sant Cugat són freqüents, fins que el papa confirma els drets d’aquest sobre les seves dominicatures en 1120 i el bisbe Oleguer reconeix a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts de les parròquies que tenia.

Monestir de Sant Cugat. Un gran poder feudal. Foto: Ramon Solé

En 1187 trobem a Arsenda, senyora de Santiga, amb el seu fill Gausfred, donant a Ramon de Rovira una peça de vinya que tenien a Sabadell, a canvi de la tasca dels fruits i de quatre sous de diners de “bona moneda de Barcelona”.[17] És a dir que la nissaga dels Santiga continua i les dones segueixen presents, potser perquè l’església, la institució més patriarcal encara no s’ha fet amb tot.

A finals del segle XIII es construirà l’annex de la capella de Sant Joan, on s’ha trobat un panteó davant de l’altar amb cinc individus enterrats en diferents moments (probablement els següents senyors de Santiga) i presència d’infants.

Cementiri de Santiga. Foto: Ramon Solé.

A finals del segle XIV, els parroquians de Santiga demanen al rei alliberar-se d’estar sotmesos als senyors particulars; no ho aconsegueixen fins el segle XVI,  quan queden sota l’administració d’un patrici del rei.

De la mà ferma de la arqueologia i la història acabem amb la bellesa de la literatura: segons les llegendes que recull Joan Amades, Santa Maria d’Antiga era venerada amb una altra advocació, però en aparèixer altres marededéus més destacades, com la de Montserrat, se la va començar a denominar “Antiga” per remarcar la seva categoria. D’aquí la dita que diu:

“Qui va a Montserrat i no passa per Santiga,

deixa la mare, per veure la filla”.[18]

De totes maneres la devoció a les marededéus trobades és posterior i el més probable, donada l’antiguitat del lloc, és que el nom “Antigua” provingués del llatí, idioma en el que significa “Prisca” (després Priscila). Prisca va ser una dona, probablement d’origen jueu, que es menciona al Nou Testament, va patir la expulsió dels jueus de Roma l’any 30 i va emigrar a Corinti amb el seu marit Aquila, sent dels primers màrtirs cristians. Tot i que a les històries martirials hi hagi també molta llegenda, el nom remet al segle X, quan es veneraven més aquestes imatges sobre les que va arrelar el cristianisme.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als que cuiden, expliquen i gaudeixen Santiga

——————————————————————————————————————–

[1] Vilaginés i Segura, Jaume (2007) Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

[2] Roig, J. I Coll, J. M. “Evolució històrica i arqueològica de Santa Maria l’Antiga o Santiga: de la vil·la romana a la parròquia medieval i moderna” A: L’Ordit (2011).

[3] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 2

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CXXXVIII (983)

[5] Mas, J., o.c., vol. IV, n. CLXXXII (988)

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 134

[7] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera. Volum II, n. 75 i 76

[8] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fund. Noguera. Diplomataris, vol. 18, n. 6

[9] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 39, n. 1085 i 1089 (any 1065) i vol. 40, n. 1140

[10] Per saber més de Pelegrí: García-Carpintero, Àngels “La torre d’Emma” Històries des de Bellvitge https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[11] Alturo i Perucho, J., o.c., vol. 9, n. 99

[12] Baucells, J., o.c., vol. 40, n. 1311

[13] Baucells, J., o.c., vol. 41, n. 1565

[14] Mas, J., o.c., vol. V, n. DCCXI (1117)

[15] Vilaginés, J., o.c, p. 74-81

[16] Mas, J., o.c., vol. V, DCCLXXXIV(1131) i DCCCXXVII (1147)

[17] Alturo i Perucho, J., o.c., vol. 10, n. 532

[18] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta. Catalònia. p. 44

Santa Maria de Santiga de Santa Perpètua de Mogoda

Aquesta setmana dedicada a les Esglésies

L’església de Santa Maria de Santiga esta en el paratge de Santiga de Santa Perpètua de Mogoda.

Us passo la seva historia :

  • L’església apareix documentada des de l’any 983, en una escriptura de donació al monestir de Sant Cugat del Vallès.
  • Posteriorment hi ha diverses referències documentals al segle xii, quan apareix esmentada la parròquia.
  • L’any 1193 és documentada una nova acta de consagració. A partir del segle XIII i al llarg dels segles s’hi ha efectuat nombroses obres de reforma i ampliació.
  • El lloc de Santiga era una antiga quadra centrada per una domus, que, el 1389, per disposició de Joan el Caçador, esdevingué castell termenat. L’església és sufragània de la de Santa Perpètua.
  • Les voltes es van refer possiblement entre els segles XIII-XIV; l’any 1574 es va obrir o modificar la porta d’accés. Els segles XVII-XVIII es va reconstruir l’absis principal i es va sobrealçar el campanar.
  • Al seu entorn, cada any s’hi celebra l’Aplec de Santiga. L’any 1955 amb motiu del II Aplec, si celebrà la benedicció de l’actual campana -que actualment resta muda per les dites obres- li posaren els noms de Maria, Joana, i Montserrat. Foren padrins d’aquesta benedicció en Joan Vila Puig i la seva esposa Na Maria Codina i Duran.
  • En la mateixa data també s’inaugurà el Pont del Camí del Santuari. El 1983 Santiga va celebrar el seu mil•lenari. Fou aleshores quan Carles Santiago li va dedicar la popular sardana Mil•lenari de Santiga. També és famosa i reconeguda arreu del món sardanista l’anomenada Santiga que va compondre al músic i compositor perpetuenc Genís Sala.
  • El 2010 el terra i les parets de l’església resten aixecats arreu per haver-s’hi trobat restes molt antigues com ara sitges per al gra i altres mostres de la seva antiguitat.

S’hi venera la imatge de la Mare de Déu de l’Heura, que fou trobada, segons la tradició, el 1624.

Diu la tradició que “Qui va a Montserrat i no passa per Santiga, deixa la Mare per veure la filla”.

L’església de Santa Maria o Santiga es troba al costat d’una masia, prop de la carretera que va de Sabadell a Santa Perpètua de Mogoda.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4215_01.jpg

L’església té dues naus paral·leles amb dos absis de planta trapezoïdal al nord i semicircular al sud amb volta de quart d’esfera.

La nau de la banda nord (segle XI) es cobreix amb volta de canó apuntat, mentre que la del costat sud és més antiga i es cobreix amb volta d’aresta.

L’accés al temple és per una porta situada a la banda de ponent de la nau tramuntana.

Jordi Contijoch – 1996 / Generalitat de Catalunya

En el parament lateral d’aquesta nau s’obren altres dues portes, una d’arc de mig punt i l’altra d’arc rebaixat.

El campanar, de planta quadrada, adossat a la banda tramuntana, conserva les lesenes a la part baixa.

Santa Maria de Santiga és una església romànica situada al nucli de Santiga, al municipi de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), protegida com a bé cultural d’interès local.

Jordi Contijoch – 1996 / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Santiga de Santa Perpètua de Mogoda

El Castell de Santiga està en la Plaça de Santiga, 6 de Santa Perpètua de Mogoda.

Us passo la seva historia:

  • El lloc de Santiga té uns orígens molt antics. Cal tenir en compte que des de l’any 983 hi ha referències directes de l’església de Santa Maria d’Antiga.
  • El primer document que ens testimonia l’existència de la «domus de Santiga» és del 1121, quan Arnau Geribert d’Antiga va cedir, en fer testament, a la seva esposa Guilla, la fortalesa anomenada Antiga amb tots els alous i béns que hi havia dins del seu terme. Arnau Geribert era, doncs, el senyor de la quadra d’Antiga i un personatge important en el seu temps.
  • Entre les signatures d’una donació que feu el comte Ramon Berenguer III al monestir de Sant Cugat del Vallès l’any 1098 hi apareix un tal Arnau Geribert d’Antiga que és molt possible que correspongui a l’esmentat senyor d’Antiga. La relació d’Arnau Geribert amb el cenobi de Sant Cugat era estreta.
  • En una cessió de terres que Arnau Geribert i la seva dona li van fer l’ any 1121, es reconeix que tenien una sèrie de feus a Cerdanyola, Mollet i Parets en nom de l’esmentat monestir vallesà.
  • En els fogatges del segle XIV s’al•ludeix a la quadra de Santiga la qual,
  • L’any 1389, el rei Joan I erigí en castell termenat i Joan Ça Font va ser el primer senyor feudal del castell per gràcia del rei.
  • Al llarg del temps aquest castell va passar per diverses mans com els Salbà, els Vallgornera, els Vallseca o els Sentmenat. La quadra de Santiga no va ser agregada a Santa Perpètua fins al segle XIX.
  • Actualment el casal anomenat «el castell» recorda l’emplaçament d’aquesta fortificació.

En aquest lloc s’havia aixecat l’antic castell de Santiga.

Actualment hi ha un gran casal de planta quadrada amb tres crugies i tres pisos d’alçada,

Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya

coberta a quatre vessants, de teula àrab i envoltada d’un mur amb un portal adovellat d’accés.

Les parets de càrrega són de còdols i sorra, té voltes en planta baixa i bigues de fusta en planta i pis.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

La façana principal té una composició simètrica amb el portal adovellat d’accés a planta baixa, finestra a banda i banda, tres balcons a planta pis i un seguit de finestres amb arc de mig punt a la planta de golfes.

Els finestrals de la planta noble conserven la llinda i els brancals de pedra.

Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya

Un altre portal adovellat, amb l’escut d’armes amb les ensenyes de les cases nobiliàries dels Salbà, els Vallgornera, els Vallseca i els Sentmenat, dona accés al pati des de l’exterior.

Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya

Al voltant de la masia s’aixequen construccions auxiliars excepte davant de la façana principal on hi ha un jardí.

Castell de Santiga és un castell del poble de Santiga, al municipi de Santa Perpètua de Mogoda, declarat bé cultural d’interès nacional.

En l’actualitat és un Restaurant

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

La Paret del sentiments de Santiga de Santa Perpetua de Mogoda

Dins del terme de Santa Perpetua de Mogoda hi ha l’església de Santiga, el mur que hi ha al seu costat  és ple de rajoles. Des de fa trenta anys s’hi pose cada any  una placa o un objecte commemoratiu dedicat a un poeta local.

Es va crear una associació que vetlla per que cada any aquesta tradició es compleixi durant la Festa del Arbre.

Us passo l’enllaç on sabreu mes dades :

http://www.santiga.cat/activitats_festa.php

Text i Fotografies : Ramon Solé