Els enamorats de Santa Margarida d’Olèrdola

Avui us presento dos articles

Mapa d’Olèrdola del cómic: Olèrdola, 1058, terra de fromtera d’ Oriol García Quera, editat per Refael Dalmau

El terme d’Olèrdola s’estenia per una part important del Pla del Penedès i el Garraf, arribant fins el mar[1]. Anem a la part Nord-Occidental d’aquest territori, la que és a tocar del riu Foix, justament a l’aiguabarreig amb la riera de la Maçana (de la Bruixa, actualment), on hi ha l’antiga església de Santa Margarida i el municipi dels Monjos[2].

Restes de l’esglèsia antiga de Santa Margarida. Foto: Wiquiloc

En 978 el levita Seniofred i Na Ermengodo, sa cosina, donen al monestir de Sant Cugat, vinyes, molí i molinars, aigües, recs, horts amb arbres, prats i pastures, pèlags[3] per pescar i la selva amb els seus conills, les vinyes que són a la Torta, els farraginals, les cases, les sitges junt a Sagoma, els pous d’aigua, terra i arbres que és a la Vallmoll[4], la terra de la costa amb figueres… Tot situat a la ciutat d’Olèrdola, sota les muralles.

Pèlag o bassa del Foix. Foto: Agnés Casanovas al blog de https://fontsaigua.wordpress.com/tag/parcs/

La torre, el seu alou amb les vinyes i els molins limita a l’est amb el gual de Santa Margarida, inclou el riu i els pèlags, passa per la terra que va pel peu de les Ribes del Castellar fins una peça de terra amb el molí dels donadors. Al sud comença amb els molins i passa junt a la terra de Sunifred Llobet, ardiaca de la Seu, fins la Calçada Francisca. Les vinyes de la Torta limiten amb les vinyes de Santa Creu i Santa Digna. Les cases limiten amb cases de Sant Miquel, amb la cisterna, amb les cases de Pulcra i dels seus dos fills i amb “las pinnas subtiranas de Civitate Olérdula” (citem només algunes de les dades que el document ens dóna).

Seniofred dóna també altres pertinences com: mobles, estris, roba, calçat i dos mapes, es reserva l’usdefruit de les propietats i afegeix que si ell mor abans, la seva cosina donarà la meitat al monestir quedant-se ella l’altra meitat en usdefruit “sempre que visqui justament i no hagi marit”. En 979 Seniofred deixa la meitat dels seus bens a na Ermengodo i aquesta farà donació a Sant Cugat en 988[5].

Aquests fets documentats ens permeten analitzar, relacionar e interpretar diverses qüestions.

Perquè diem enamorats? Un levita i la seva cosina…

Levita és una paraula que defineix a algú que ha estudiat, a un predicador… es relaciona amb l’església dels temps visigòtics. Recordem que els jueus tenien els seus levites i el cristianisme inicial va ser jueu, arrels comuns, per tant. El levita podria ser com un diaca, figura més reconeguda a l’església imperial.

El concili d’Aquisgrà permetia als clergues que tinguessin esposa i propietats. Fins el segle XI, amb la reforma gregoriana, no es completarà la imposició del celibat  i la prohibició de revendre càrrecs o propietats als preveres, però el procés ja havia començat i en nombrosos concilis es fa menció a aquests fets que eren perseguits i condemnats.

El levita Seniofred dóna tot el que té a un poderós monestir que introduïa un cristianisme que volia acabar amb certes costums germàniques com les de les unions entre pròxims. Aquests pròxims no eren necessàriament cosins germans, a vegades eren famílies encreuades: dos germans d’una família amb dues germans d’un altra família, com els fills del vescomte de Barcelona, Guitard amb les filles del Comte Borrell. Normalment eren les mares les que decidien aquestes unions que buscaven consolidar poder. Un poder que absorbirà la església, també establint casaments.

Seniofred dóna reservant-se l’usdefruit i deixant molt clar que si la cosina li sobreviu i no hagi marit es quedarà amb la meitat dels seus bens mentre visqui. El fet que faci constar, com es fa en moltes deixes testamentàries d’aquest segle, que la condició és que no es casi de nou, implica que són parella, potser casats sota una tradició que s’anava perdent. En aquests segles el més important per la qüestió religiosa és rebre el bateig, participar d’alguna festa religiosa i ser enterrat a sagrat.

S’ha fet un pacte: es donen propietats a canvi de viure. No és un tracte com els que es dediquen a millorar terres o fer obres, que intercanvien la meitat de les millores per altres terres per seguir guanyant-se la vida. No es fa a canvi de diners, com veiem entre els potents, Seniofred i na Ermengodo, han de fer-se perdonar una conducta que començava a ser perseguida i que serà abolida sota pena d’excomunió amb la reforma del Cluny.

Castell-convent de Penyafort a Santa margarida i els Monjos. Foto: viquipèdia

 

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’Hospitalet de Llobregat, 07-07-2020

————————————————————————————

[1] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2018) Atles del Comtat de Barcelona (801-993). R.Dalmau ed.

[2] El topònim dels monjos prové d’un molí fariner que tenien els monjos de Santes Creus, ja en segles posteriors.

[3] Un pèlag és un toll o gorg, un punt del riu on el llit és més profund i l’aigua s’estanca. http://rodamots.cat/pelag/

[4] Vallmoll o una Vall suau entre Vilafranca del Penedès i Sant Pere Molanta: Muntaner, Ignasi M. (2009) “la Vallmoll i la via morisca” Del Penedés, n. 20

[5] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat vols IV, n. CXVII (978), CXXII (979) i CLXXIV (988).

Santa Margarida i jaciment arqueològic de Martorell

L’església de Santa Margarida, esta al costat del cementiri de Martorell.

S’accedeix des de la carretera de Martorell a Gelida (km. 0,5), seguint el desviament que condueix al cementiri municipal de Martorell, esta indicat per cartells.

De fet , l’església de Santa Margarida de Martorell és un jaciment arqueològic format per una basílica paleocristiana, una necròpolis paleocristiana i medieval, un nucli d’hàbitat, una sagrera medievals i una església romànica.

Dades històriques :

  • De l’església paleocristiana no es conserva documentació.
  • Datada al segle VI per la seva estructura tipològica.
  • No es sap, si en origen fou parròquia o, potser, monestir.
  • Sobre les restes de l’antiga al s. XII (finals) hi fou construïda una església romànica, que seria la parròquia de l’antic priorat de St. Genís de Rocafort, documentat el 1042 quan fou dotat per Guillem de Castellvell.

El jaciment és gestionat pel Centre d’Estudis Martorellencs, té la condició d’extensió del Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell.

És objecte d’un projecte de recerca arqueològica que impulsa el Centre d’Estudis Martorellencs des de l’any 1972, al que s’incorporà el Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona a partir de l’any 1981.

L’església de Santa Margarida és situada al centre de la plana de suau pendent que s’estén entre la serra de l’Ataix i el Montgoi i el riu Anoia, al terme municipal de Martorell.

Un espai que correspon a l’àmbit territorial de l’antic monestir de Sant Genís de Rocafort. Es tracta de terrenys dedicats al cultiu durant bona part de la seva història i avui fortament pressionats pel traçat de l’autopista AP-7 i per la presència d’algunes activitats extractives i industrials del ram de la construcció.

L’església és de tipus paleocristià construïda en època visigòtica només es conserva en planta.

És situada sota de l’església, que fou parròquia del priorat de Rocafort, de Santa Margarida (romànica).

L’església paleocristiana és de nau única, amb capçalera tripartida formada per tres cambres arrenglerades i adossades a un mur de fons recta.

L’abissis és de secció semi circular (dibuixa un arc de ferradura) i conté basament d’obra de l’altar. Les cambres laterals, segurament, sagristies, són de planta rectangular. Dins de l’absis hi ha tres nivells de paviment, l’inferior dels quals en fou arrencada la capa superficial, i les altres dos són d’ opus signinum.

L’aparell és fet amb còdols i pedres sense treballar, amb carreus bastant gran.

Per saber mes dades arqueològiques de Santa Margarida, podeu consultar a :

https://sites.google.com/a/intranetcem.net/santa-margarida/

L’església de Santa Margarida, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a Viquipèdia i a altres fons consultades

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casal del Puig de la Balma de Mura

El Casal del Puig de la Balma, esta situat a les a fores del municipi de Mura. És a 541,2 metres d’altitud,  a llevant del paratge de la Quebeca i al nord-est del de la font del Puig,  a prop de la masia de la Vila, a l’esquerra del torrent del Puig.

Els murs d’aquest mas es troben encabits i penjats en els replans escarpats d’un gran cingle, tot aprofitant les cornises naturals.

La part de l’edificació mes antiga es considera d’època preromànica, però s’hi han fet afegits al llarg dels segles.

El casal és de caràcter defensiu i fortificat ; disposa  un lloc amb suficient visió des d’on es pot vigilar tot el camí d’accés a la casa.

Curiosament, en una  part més inaccessible del cingle, hi ha una dependència coneguda amb el nom de la presó.

Us passo unes dades històriques del Puig de la Balma :

  • Tot i que el seu origen deu ser anterior, la notícia més antiga a l’entorn el poblament del mas Puig de la Balma prové de l’arxiu de la casa i data de l’any 1278, quan Armengol de Banyeres, militar i senyor feudal del terme i castell de Mura comprà a un tal Guillem Barba, de Terrassa, un establiment pagès que es coneixia pel nom de l’Espluga de la Vila Mancada.
  • L’època de més creixement del mas Puig de la Balma fou entre els segles XIV i XV. Es pot considerar que l’edificació actual és d’època alt medieval amb elements preromànics, tot i que s’han anat afegint nombrosos elements, com els finestrals gòtics del segle XIII i algunes parts construïdes amb pedra tallada.
  • Des de les acaballes del segle XVII fins a la primera meitat del XIX, foren anys d’expansió a causa de l’explotació de les vinyes, i fou quan s’amplià la balma i es renovà la capella de Santa Margarida.
  • Durant la Guerra Civil, la capella de Santa Margarida fou malmesa.

Si visiteu aquest  lloc, podreu gaudir d’un museu , una residència casa de pagès amb habitacions, bar – restaurant .

Per a mes informació podeu consultar aquest interessant llibre

Casal del Puig de la Balma està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Vista general

 

Recull de dades : Ajuntament de Mura

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez  i Ramon Solé