Santa Eulàlia de Begues està situada en un petit turó del Barri de Santa Eulàlia sobre al carrer Montau de Begues.
Santa Eulàlia és una ermita del segle XV dins del terme municipal de Begues.
Edifici aïllat damunt d’un petit turó, de planta rectangular i cobert a dues vessants de teula àrab.
La façana principal està orientada a sud-est i presenta la porta d’accés, de llindar pla i pedra picada als brancals i llinda.
Hi ha un ull de bou amb motllures, espadanya i campanar. La façana oest té uns grans contraforts i la nord presenta un petit cos afegit.
Hi ha constància documental per primera vegada el 1458. Aquesta ermita té el seu origen amb els eremites que hi havia al Puig de Santa Eulàlia, els segles XV-XVI. La primera referència de l’indret, és de l’any 1522, per una visita pastoral a Sant Cristophori.
El 13 de gener de 1618, el bisbat va donar llicència per reedificar la capella de Santa Eulàlia. Una de les més importants reformes de l’edifici fou feta l’any 1832.
Aquesta setmana dedicada a les Esglésies, Capelles i Ermites
Sant Marc de Cal Bassacs, està a uns 100 m a l’oest de la C-16 en Gironella, és una església situada en una zona rural als afores de Cal Bassacs del municipi.
Us passo la seva història:
L’església actual fou bastida el 1749 segons indica una pedra de cantonada
El 1853 calgué construir-hi uns contraforts laterals per tal de contrarestar el pes de la volta.
Malauradament les notícies històriques són molt escasses. Les primeres referències són ja d’època moderna, quan les masies veïnes col•laboren en la construcció de l’actual capella, al segle XVIII.
De fet, a finals del segle XVII, ni tan sols s’esmenta com a sufragània de la parroquial de santa Eulàlia de Gironella.
De totes maneres, el cos principal d’aquesta església (llevat de l’absis-ermitatge del segle IX-X), sembla correspondre a un edifici del segle XIII que fou modificat i consolidat de nou al segle XVIII.
Pel que fa als grafits, és molt difícil determinar-ne la data de forma precisa.
Per la temàtica utilitzada en la representació (castells únicament) podria tractar-se d’un treball baix medieval o posterior a causa de les grans reminiscències i permanència del Romànic en aquesta comarca.
Església d’una sola nau, adossada a un penyal que fa la funció d’absis.
Aquest penyal, considerat un eremitori del segle x, és de forma piramidal a l’exterior i còncava a l’interior, i és precedit per una obertura d’arc de mig punt i amb una finestra oberta a llevant formada per tres blocs monolítics.
El 1853 la nau fou reforçada amb dos contraforts i coberta amb volta.
La façana té un petit campanar d’espadanya, un òcul central i, protegida per un porxo, una porta d’arc de mig punt adovellat, emmarcada per un guardapols i amb grafits medievals, dels segles XIII- XIV, que reprodueixen un castell.
A la roca situada darrere l’ermitatge o absis i a la seva part superior s’hi aprecien restes d’altres construccions, un hàbitat probablement medieval.
Els esgrafiats o grafits són situats a la porta d’entrada de l’església, la qual és de mig punt i està emmarcada per un guardapols que retorna en imposta; els grafits són a la clau de l’arc i als salmers.
Un mateix dibuix es reprodueix seguint la tipologia d’un castell de tres cossos coronat per merlets triangulars i amb un portal de mig punt al bell mig de la representació castellera.
Diferents nivells de relleu marquen les parts dels castells: relleu més gran al dibuix de la porta i dels merlets i nivell menys incisiu a l’hora de dibuixar els carreus del castell.
Sant Marc de Cal Bassacs o capella de Sant Marc al municipi de Gironella, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’Església de Santa Eulàlia de Riuprimer esta situada en la Plaça del Beat Antoni Claret.
Us passo la seva història:
El document més antic que parla de la parròquia data del 872.
L’església surt esmentada al 946.
Fou consagrada pel bisbe Oliva el 15 de maig de 1041.
L’església està situada al mateix indret i conserva alguns murs del segle XI.
L’antic portal de migdia està cegat.
Fou ampliada i reformada durant els segles XVII i XVIII amb capelles laterals.
Al 1805 va sofrir una reforma radical.
La capella fonda conserva pintures de Llucià Costa (segle XX).
Església amb la façana orientada a ponent en la qual es marca un cos central cobert a dues vessants i dos cossos laterals coberts a una sola vessant. El portal és de forma rectangular amb un frontó al damunt, datat al 1805, on al damunt hi ha un ull de bou. Els cossos laterals tenen finestres rectangulars. L’interior de la nau central és coberta amb volta en la qual s’hi marquen quatre trams, el primer correspon al cor. Les naus laterals són cobertes amb volta de creueria. Es forma també un petit creuer.
Al mur exterior de migdia es marca l’antic portal de l’edificació romànica. A la part de la capçalera, a llevant, hi ha la capella fonada oberta a l’exterior amb òculs. Adossat a ponent hi ha un campanaret de planta quadrada de tres pisos i cobert a quatre vessants. La capella del Santíssim està decorada amb pintures de Llucià Costa.
L’Església de Santa Eulàlia de Riuprimer és una obra amb elements romànics, barrocs i eclèctics de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La masia de l’Escorça, abans «Can Bitllera», era la porteria de la fàbrica.
Dionís Escorsa i Cruells (St. Feliu de Codines, 1840 – Barcelona, 1900) fou un empresari metal·lúrgic català.
Fill de Josep Escorsa i Cirerol, natural de St. Feliu de Cabrera, i de Teresa Cruells i Corderes, de St. Feliu de Codines, va començar a treballar en el ram de la metal·lúrgia des de molt jove com a tècnic.
El 1867 va establir un negoci propi de foneria, que deu anys després traspassà a Pere Màrtir Sancristòfol, serraller especialitzat en la forja decorativa.
El 1869 casà amb Francesca Soria Ustrell, natural de Sabadell.
El 1876 estableix una foneria de ferro amb dos socis més. Aquesta factoria, al carrer de Creu Coberta, arribà a classificar-se com la segona més important de tot l’estat espanyol, en l’emmotllament d’acer fos. El 1892 la empresa canvià de nom i es diu “Foneries Escorsa”, potser quan ja era l’únic soci.
Fundiciones l’Escorsa a Barcelona. Principis segle XX.
A la seva mort, el 1900, se’n fan càrrec els seus fills, Joan (1873-1944) i Pere Màrtir (1880-1946), amb el nou nom de “Hijos de Dionisio Escorsa, Sociedad en Comandita”.
El tercer fill, Alexandre (1878-1947), se’n separà i fundà una nova indústria de “Hierros y Aceros Moldeados” a Hostafrancs. Amb 10.000m2 aquesta fàbrica que, durant la Guerra Civil, produïa peces de guerra, tancà el 1992.
En 1995 el recinte, l’HAMSA, es va convertir en un centre social ocupat i autogestionat fins el 2004 que el van tirar a terra.
Logo del centre social Hamsa.
La foneria Escorsa s’instal·là el 1920 a la Carretera de Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat amb la Riera Blanca que separa l’Hospitalet de Barcelona, arribant a tenir 217 treballadors. El 1958 disposava de tres forns elèctrics i produïa anualment unes 3.000 tones de metall fos, tanmateix el 1966 va fer fallida i tancà les portes. [1]
1917. Inauguració de la primera pedra de la foneria Escorsa a l’Hospitalet. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.
De l’Escorsa queda una típica masia agrícola del segle XIX amb planta baixa, pis i golfes, abans coneguda com Can Bitllera.
La casa de l’Escorça als anys 80. Foto del llibre de J. Casas: L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la història (1984)
A la part posterior de la finca, enjardinada, encara es pot veure una mica de l’ambient rural que hi havia a l’Hospitalet abans de la emigració massiva.
Part posterior de l’escorça a Santa Eulàlia de l’Hospitalet. AGC, 2021
Té un rellotge de sol a la façana principal. La indústria ocupava el lloc proper de blocs d’habitatges actuals.
L’escorça o «Can Bitllera» a l’actualitat a la Carretera de Santa Eulàlia. AGC, 2021.
Va ser rehabilitada i utilitzada com a restaurant i lloc de trobada d’una entitat recreativa-cultural, la casa Galega de L’Hospitalet.
Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-12-2021
Als treballadors i a les treballadores dels inicis de la industrialització a la ciutat.
——————————————————————————————————————–
[1] Informació estreta del llibre de Francesc Marcé i Sanabra (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular i de viquipèdia.
Can Colom és una masia protegida com a bé cultural d’interès local. Està situada al carrer Martí Codolar del barri de Santa Eulàlia, davant l’església de Sant Isidre Llaurador, molt a prop de la Ciutat judicial.
Parròquia de Sant Isidre de l’Hospitalet de Llobregat, entre Can Colom i la Ciutat judicial. AGC, 2021.
Aquesta antiga casa senyorial, va ser construïda entre els segles XVIII i XIX com a segona residència de la família Colom. L’edifici original de la masia és una construcció típica de les zones agrícoles on vivien els pagesos de l’època.
Consta de tres cossos i planta quadrada amb teulada a doble vessant, una nau posterior (celler) i un pati cobert per un terrat sostingut amb pilastres de fosa il•luminat des del sostre de l’edifici.
1913. Foto de Josep Salvany i Blanch.
Posteriorment se li van afegir dos cossos laterals, un per fer una capella (a la dreta) i un altre per fer un porxo porticat (a l’esquerra). El curiós porxo d’inspiració neogòtica va motivar que popularment fos coneguda com la “Casona dels Arcs”.
Porxo porticat que li dona una caracterització especial. AGC, 2021.
Del parc que l’envoltava (arbrat interior i diverses figueres), només queda el testimoni de la palmera de davant, tot i que actualment s’està enjardinant els voltants.
La capella es va afegir a un costat. AGC, 2021
Segons l’historiador Jaume Codina, la branca dels Colom que varen fer construir la masia a Provençana en traslladar-se a la nostra ciutat, pels volts del final segle XVIII, pertanyien a la saga dels Colom santboians, una de les columnes familiars que conformaren el primer nucli social de Sant Boi del Llobregat. Aviat emparentaren amb els Martí-Codolar. Quan la masia ja estava en greu estat d’abandó, encara hi vivia una dona gran.
1985. Deteriorament de Can Colom. Al fons es veu la capella.
Entre els anys vuitanta-noranta la masia va d’haver estat apuntalada en diversos llocs, per exemple en el arcs. Can Colom va passar a tenir, l’any 1997, la consideració d’equipament municipal després d’una negociació amb l’empresa privada que llavors era propietària dels solars. L’any 2000 es van desmuntar les columnes que es van salvaguardar a l’interior de la masia.
1999, la premsa es fa resó del projecte de dotació socio-cultural, per a la ciutat de l’Hospitalet, de Can Colom.
L’Ajuntament hauria d’haver fet la rehabilitació de la masia, però el dia 5 de juny de 2003 signà un acord amb la Conselleria de Justícia de la Generalitat que aportaria un màxim d’un milió d’euros per tal de que fos restaurada dins de les actuacions previstes al projecte de la Ciutat de la Justícia.
Les obres es van iniciar el 2008, quan la Ciutat Judicial ja estava en marxa i van consistir en la reestructuració de l’edifici i el condicionament interior, enderrocant totes les parets internes i construint-ne unes de noves per adaptar els espais a les noves normes urbanístiques.
Posteriorment, es va urbanitzar i enjardinat l’entorn de la masia, recuperant-se 6.000 m2 d’espais verds. La superfície total de la masia es de 975 m2, amb una superfície útil de 750 m2 entre planta baixa, tres pisos i terrat. El pressupost total de la intervenció va superar els 3,3 milions d’euros.
Ajardinament de l’entorn de Can Colom. AGC, 2021.
A mitjans de 2010 es van finalitzar les obres i actualment es la seu del Programa Municipal per a la Dona, acollint el Centre d’Atenció a la Dona (CAID). A la planta baixa s’ha habilitat un vestíbul on es munten exposicions, el centre compta amb un fons de documentació obert a tota la ciutadania i una sala d’actes per a 30 persones a l’antiga capella. A la primera planta hi ha despatxos per a l’atenció assistencial, i a la segona planta, dues sales diàfanes per fer tallers i formació.
Programa de celebració dels 35 anys de CAID a l’Hospitalet, setembre, 2021
Frontal de l’actual reconstrucció de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. AGC, 2020.
A un article anterior sobre els inicis de Santa Eulàlia de Provençana ja mostràvem com l’absentisme de rector, el sots-arrendament de càrrecs i de propietats i la desídia en les seves funcions, és el fil conductor de la història d’aquesta església i serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla”, on començarem a trobat més activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat o “carnisseria”.[1]
Al segle XIII trobem una duplicitat de càrrecs del rector, que és també canonge de Barcelona, duplicitat que agreuja la negligència envers la parròquia de Provençana. El 1324 l’església i la capellania de Santa Eulàlia de Provençana foren unides pel bisbe a la xantria de Barcelona, afegint poder sobre les terres i més abandonament de la cura. L’església recaptava delmes i rèdits per a complir unes funcions socio-religioses, com les d’enterrar els morts, celebrar els rituals de pas o exercir de notari, registrant les compra-vendes o els testaments, funcions que sovint es desatenien. Les queixes eren freqüents.
La Provençana rural, abans que l’edifici fos cremat al 1936. Foto: Arxiu parroquial de Santa Eulàlia de Provençana.
A les visites pastores del principis del segle XIV s’esmenten el mateix nombre de clergues que de pagesos que constitueixen el jurat parroquial (els més benestants, als que es demana el seu parer sobre afers morals denunciats). Evidentment n’hi hauria més gent treballant i vivint com a jornalers o mossos que no són mencionats i dones (les companyes dels clergues no són reconegudes, ja que eren considerades concubines i la resta ja no exerceixen el control sobre les seves pertinences que vèiem uns segles abans, sovint no tenim ni els seus noms, ja que són mencionades com a “dona de…”, “mare de …”, “filla de…”).
Per aquestes denúncies sabem de la existència d’un teixidor (que arribava tard a l’església) i trobem alguns noms de dones entre les nombroses acusacions de fornicacions; una d’elles, Elisenda Godai, és acusada amb una altra dona de Sant Boi de dedicar-se al curanderisme. Una de les denúncies recau sobre el regent parroquial acusat d’usurer el 1312, època del bisbe Ponç de Gualba, un reformador (amb més ombres que llum) de l’església del moment.
El 1321 trobem un forner prop de l’Hospital on s’anirà aglutinant el nucli urbà.[2] Aquest Hospital, més a prop de Cornellà, donarà nom a la nostra ciutat. Banyols, a pesar de les inclemències del terreny i del clima, continua tenint una vida dinàmica i activa, amb l’establiment de la barca de passatge i el comerç que generen les pastures i els conreus.
Provençana, segle XIII, recreació d’Antoni Novell i Bofarull al llibre de Jaume Codina: Els pagesos de Provençana
Degut a la deixadesa de funcions de la parròquia, el pagès Pere Duran no va poder enterrar el seu fill difunt durant la pesta de 1348 i va haver de fer un “llarg i penós pelegrinatge” a l’Hospital de Provençana.[3] Entre 1348 i 1371 es produeixen episodis de pesta que faran disminuir la població i l’economia.
Tot i així els rèdits de l’església de Provençana van a l’alça. En 1370 s’abonen 100 sous per la decoració policroma del retaule major de Santa Eulàlia a compte de les 35 lliures que s’havien de pagar al pintor barceloní Llorenç de Saragossa per la pintura d’aquest retaule a “Santa Eulàlia Emèrita”. Signen el rebut Guillem de Bellvís i Jaume Llunell, entre d’altres.[4]
Castell del Bellvís al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, per sobre de Santa Eulàlia, actualment en procés de rehabilitació. Els Bellvís comencen a ser anomenats a partir de finals del segle XII. AGC, 2021
En 1371 s’autoritza a celebrar dues misses en dies festius (una a Provençana i l’altra a l’ermita de Bellvitge on acudeixen la gent del Delta). En 1375 l’ermità de Bellvitge, el donat Pau Genover, davant la necessitat d’atendre els caminants i en contra de la majoria de prohoms, demana permís del bisbe i compra l’hort de Paratge que ocupava Bernat Rosell, destinant a aquest fi alguns béns del que recaptava l’ermita, llavors envoltada de jonqueres (el conreu del cànem era important) i aixecant, amb el fuster Juan Ramón i l’ajuda d’alguns veïns, un nou hospital al que avui és el nucli de l’Hospitalet, «un hospital-hostal on els pobres, els captaires i les persones miserables que passin per allà o que vagin malaltes, rebien almoina i repòs», un hospital «de pobres i per a pobres» que constitueix: «la pàgina més bella i transcendent de la història de la nostra ciutat».[5]
L’ermita de Bellvitge, un lloc senzill i humil que estava fins fa poc envoltada de camps de conreu i de pastura.
En 1379, Pau demana llicència a el bisbe, deixa la cura de l’ermita i es dedica a l’administració de l’hospital. Aconsegueix que la casa de l’Hospital de Barcelona posi un portal amb el senyal de la ciutat (la “casa de l’Hospital” podria ser la de l’orde de l’Hospital de Jerusalem, però més aviat sembla que seria l’Hospital de la Canonja que més endavant constituirà “la Pia Almoina”).
El 1390 es demana al rei Joan I, i aquest ho concedeix, unes ordinacions per a netejar les sèquies que no desguassen prou bé amb l’augment del cabdal de l’aigua per les pluges i el baix nivell del Delta. La lluita contra les inundacions amb els recs i els terraplens serà una constant a les terres de Marina.
1390 Carta del rei Joan I als prohoms de Sant Boi ordenant la neteja dels desguassos del Delta.
En 1391 es concedeix llicència per instal·lar una carnisseria que disposarà dels seus ramats “in sacraria seu popula hospitalis vocati de provinciana”, és a dir que el lloc de l’hospital és reconegut com el nucli aglutinador on s’instal·larà el mercat i al voltant del qual es generarà l’administració pública. Els conflictes per les pastures entre els autòctons i Barcelona serà una altra constant.
La barca de passatge del Prat que va existir fins el segle XX, servia a l’edat mitjana per transportar els ramats de Barcelona i proveir de carn a la ciutat, ja que allí no es podia pasturar. D’aquí els conflictes.
Pels volts de 1410 el rector de Santa Eulàlia de Provençana registra el Capbreu de les rendes de Provençana, una mena de Cadastre que li permet controlar i recollir ingressos. Aquest capbreu és una informació valuosa pel coneixement de la distribució de la població, d’entrada el que veiem és que aquí sí que es constaten alguns noms de dona, tot i que pocs i probablement de vídues. El 1412 es fa l’inventari dels béns de la parròquia.
La visita pastoral de 1421 mostra la l’església de Provençana endreçada, amb un pal·li de cànem amb la imatge de Santa Eulàlia pintada, una Bíblia en dos volums, un Flos sanctorum (vides de Sants) escrit en romanç i una consueta (conjunt de regles eclesiàstiques) antiga amb coberta de pergamí.
Clau de volta gòtica amb la figura de Santa Eulàlia
El nou Hospital es construirà, poc a poc i amb aportacions populars, cap el 1420, prop de la capella de Santa Càndida que suplia la manca de parròquia a la zona de “la pobla”. Cal dir que les dues esglésies tenen la mateixa advocació a Santa Eulàlia de Mérida, una figura molt més antiga que la de Barcelona, el que apunta, en el cas de Provençana i degut a la troballa de la medusa, a una continuïtat entre una vil·la romana i una primera església visigòtica, el que es podria confirmar si es fessin excavacions.
Cap de medusa que es va trobar durant unes obres a la rectoria de Santa Eulàlia de Provençana. AGC, 2020, museu arqueològic de Catalunya.
El 1426 Joan Rosell, mercader de Barcelona, deixa un llegat per a la manufactura, a l’església de Sta. Eulàlia de Provençana, d’un retaule dedicat a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. No sabem si es va fer, ja que uns mesos després el bisbe dona llicència per a construir la nova parroquial al nucli de “la Pobla” i per a traslladar l’església antiga amb els seus altars, material, construcció, cementiri i ossos dels difunts, així com d’altres pertinences i annexos de milloraments. La causa que es dona es que aquella ha anat despoblant-se, mentre que el nou nucli aglutina més gent que té dificultats per desplaçar-se a l’antiga. Entre mig, un llarg plet amb els propietaris de la capella de l’Hospital que explicarem quan parlem de la Torre Blanca.[6]
El 1460 les obres encara no havien començat, al·legant els feligresos que el rector, Joan Aznar, no hi era mai, cosa ben certa, però el rei Joan II (1398-1479) l’excusa assegurant que presta serveis reials i mana que es comencin les obres concedeix llicència per l’establiment d’una taula de carnisseria a benefici públic d’aquesta obra.[7] Els següents anys el rei mantindrà una lluita amb Barcelona per la seva successió (“Guerra Civil Catalana”, 1462-1473) quan ja s’havien iniciat els conflictes entre la Biga (grans terratinents i/o mercaders) i la Busca (propietaris, comerciants, menestrals…) i es donava la primera revolta dels remences contra el poder feudal.
Tot i així a l’Hospitalet els obrers es deurien posar a la feina, perquè en 1475 (any de males collites i pesta) es fa una assemblea a la nova església per determinar com seguir practicant el culte a les dues esglésies, establir les quotes a pagar en funció de les diferents economies i acordar la renúncia al pasturatge privat en benefici d’un ramat comú. Seran les Primeres Ordenacions de l’Hospitalet, on es dóna veu i vot a tots els estaments socials: terratinents principals, pagesos propietaris i no-propietaris, més una representació dels “dellà l’aigua” –el Prat- i dels de “deçà l’aigua” amb el donat de Bellvitge i els caps de família de «la pobla».[8] Sembla estrany que siguin els actors locals (representats mascles i alguna vídua) els que s’ocupen de les funcions religioses, però cal recordar que l’església complia també una funció social i que no havia separació entre civil i religiós.
Escut originari de l’Hospitalet.
Les reiterades absències del rector motiva que es prenguin acords al marge d’aquest. El bisbat es veurà obligat a signar si no vol quedar enrere. Tot un inici de Consell Municipal amb una democràcia (si deixem de banda la no representativitat de les dones) que aviat minvarà, deixant el govern de la població en mans de tres jurats escollits anualment.
El canvi de la parròquia no evita l’absentisme del rector i a vegades del vicari, ja que es sota-arrendaven els càrrecs en dos o tres graus. En 1483 el rector de Provençana, Pere Vilassaló és excomunicat després d’un procés inquisitorial que se li obre per dir dues misses diàries sense llicència (és a dir per fer més del compte). Pere té arrendades tres rectories (Provençana, Sant Boi i Gavà), deixava la de Provençana a càrrec del seu germà, Jaume, que al seu torn, tenia al seu servei a Joan Monpaller. Tots tres admeten la celebració diària de les dues misses, una a Provençana i l’altra a Bellvitge. Fan més del compte i no donen la seva part al bisbat? Menteixen i justifiquen així uns sobresous? [9]
L’hivern de 1484-1485 Jaume Huguet (Valls, 1412 – Barcelona, 1492), el millor pintor del moment, realitza un retaule a la capella de Bellvitge encarregat per Arnald Goday de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana “o d’Hospitalet”, pel que va cobrar 8 lliures i 8 sous el desembre de 1484 i 50 sous més el gener de 1485.[10] A la visita pastoral de 1492 a l’ermita de Bellvitge, se’ns descriu unaimatge de talla de la Mare de Déu tota enjoiada. Aquesta seria una imatge petita, com deien alguns goigs i tal com eren les talles gòtiques d’ermites similars.
Les pedres que formen un arc al mig d’un mur lateral de l’ermita de Bellvitge, delimitarien la porta de l’edifici gòtic del s. XV. Foto: AGC, 2021
Com a contrapunt d’aquesta eufòria de bonança econòmica per alguns observem que a la mateixa època es venen tres esclaus: Eulàlia, de 40 anys, per 45 lliures (1488), un serf “negre” de 25 anys i de nom Joan, per 50 lliures i un noi de 18 anys, serf o captiu, de nom Cistòfor, per 40 lliures (1492).[11]
En 1493, davant els desastres que provoquen les riuades, Barcelona dóna la pedra per reedificar l’ermita des dels seus fonaments. D’aquesta re-construcció deu ser la clau de volta que tenim al Museu d’Història de la Ciutat i que podem observar en algunes fotografies de principis del segle XX, a la façana. També és gòtic el campanar que devia quedar més alt respecte d’aquell edifici que podem entreveure a les pedres que dibuixen una porteta massa petita per l’edifici actual. L’ermita de Bellvitge, malgrat tots els desperfectes patits, sempre ha estat refeta.
Clau de volta gòtica de l’ermita de Bellvitge, la figura sembla un Sant Pere amb el seu bàcul. Museu d’història de la ciutat AGC, 2020
El 1499 l’ermita de Provençana és desmantellada d’altars i ornaments per dur-los a la que encara s’ha de començar a bastir. L’antiga parròquia quedarà abandonada durant dos llargs segles en els que arriba a ser utilitzada com a galliner o refugi de pastors.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-11-2021
Als i a les que tenen cura de les seves responsabilitats.
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 128 i 138
[3] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 139, 169 i 188.
[4] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu, doc. 2
[5] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 208.
[6] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 248, 262 i 281-284
[7] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 282 i 344
[8] Álvarez Jáuregui, Clara (2009) “Les ordinacions de 1475” Museu d’història de l’Hospitalet.
[9] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 402
[10] Valcárcel, A. (2011) L’ermita de Bellvitge ayer y hoy. Del siglo XI al XXI, p. 42 Transcripció dels rebuts de Jaume Huguet
La primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” es del 986, quan el Comte Borrell ven a Aurucia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com “Torres”, “in termini de Sancta Eulàlia Provinciana” que limita amb terra que havia estat d’Illia i de Just, amb el Prat de Port i amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, “dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat”.[1] El terme de “Torres” indica el que més endavant es dirà “Espodoia” (l’actual Ciutat de la Justícia)
Tot i que com a “Vila Provençana” trobem esment al 908, el de 986 és el primer document conegut en què s’esmenta la figura martirial de Santa Eulàlia, venerada des del segle VI a la Provença i a Hispània, el que vol dir que ja havia una església i un culte.[2]
Pergamí de 908 on s’esmenta la “Vila Provençana” AMLH
En altres articles hem parlat abastament del segle X, comparant el sector més pròpiament de Provençana amb el de Banyols.[3] Ara volem avançar en el temps i centrar-nos en la església i la parròquia de Provençana. Comencem recordant que després del pas d’Al-Mansur molts propietaris venien per pagar el rescat dels seus captius i/o refer la documentació. El bisbe Vives és el principal comprador de terrenys i cases a Terrers Blancs (anomenats així per l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca). En 986 compra a Sènior, femina, vídua de Levisind, cases, corts, horts, terres i vinyes a Terrers Blancs i a Bederrida (nom provençal de Les Corts) que havia heretat del seu marit, del seu fill i dels seus néts[4] (havia heretat dels seus descendents), un ampli terreny comprès entre St. Pere Màrtir, la cases, corts, horts, terres i vinyes i la riera que baixa de Pedralbes, origen de el terme parroquial que establirà en 989 gràcies a noves compres i permutes.
Les estribacions de Sant Pere Màrtir i Montserrat al fons, sobre un Hospitalet densificat que no deixa espais per respirar. AGC, 2021.
En 1015 Adaleva i Gondemar permuten amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, a la mateixa parròquia.[5] Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart (Torrent Gornal) queden lligats inequívocament al nucli de la parròquia.
El primer esment de la parròquia és un empenyorament que fan Jofre Vidal i la seva dona Kixol, en 1045, a Jucifá, hebreu,de tres cases amb sitges, terra, arbres i pou a Quart, per tres unces de or que li devien, als límits només apareixen noms de barons, com veurem normalment a l’entorn de la parròquia. Uns mesos després el levita Ramon, amb propietats importants a Badalona i a l’Alt Urgell, llega a la Seu diferents béns, entre els quals, un sagrer a Provinciana, per que el tingui en usdefruit Mir Guillem, sagristà.[6] Els sagrers eren els espais on es guardava el gra i altres béns de producció, en aquests temps alguns eren en mans privades.
Racó al costat de l’ermita. La rectoria al fons. AGC 2021
En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges.
Aquell any els marmessors de Riquilda: els seus fills Guillem i Ramon Amat, Amalric Aeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de l’església de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred. [7] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[8] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[9] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, mentre que a Banyols són considerables les que gestionen, amb el seu propi nom, el seu patrimoni.
Base romànica d’una columna invertida que no se sap d’on prové. AGC, 2021
En 1057 els nous Comtes Ramon Berenguer I i Almodís aconsegueixen que l’anciana comtessa Ermessenda els vengui els seus drets i es retiri de el joc i que els barons els jurin fidelitat fent concessions a canvi. El feudalisme s’instaura de ple. Ja no actuaran els jutges professionals, sinó una mena d’àrbitres escollits per les parts. Els senescals protegiran el poder de el Comte relegant els vescomtes. És el que passa quan els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església.
Un mas indica que la propietat era de certa importància i que quedava sota el domini d’un senyor, o senyors que el podien sotmetre als “mals usos”. L’Església no reconeix la capella com a tal, sinó que la infeuda a la parròquia de Provençana, amb les obres de l’església per fer –o refer- i a la Seu, amb les obres de la Catedral a punt de terminar. Entre les signatures, les de Mir Geribert, de la família vescomtal, i la seva dona Guilla, el que significa que la venda està relacionada amb les lluites que aquell, va liderar. Tot indica que serà un lloc on el comte i el bisbe tindran dret d’allotjament, amb les seves cavalcadures, un lloc prop d’un Prat i un rec per les pastures i els conreus, serveis comunals que passen al domini del tràfec dels nous potents.[10]
Ermita de la marededéu de Bellvitge. AGC, 2021
En 1076 mor Ramon Bernat, d’una família molt vinculada a Mataró amb possessions a altres indrets, entre els quals, Provençana. Entre els molts llegats que deixa hi ha un cafís d’ordi i un de vi per les obresde Santa Eulàlia de Provençana.[11]
En 1084 Ermengol, levita, fill de Bernat Gelmir, senyor de Calders, dona a la Canònica tot el que té entre el torrent d’Espodoia (o Riera Blanca), el mar, el riu Llobregat i el mont Orsa (St. Pere màrtir), exceptua dues peces de terra i vinya que tenia a Provençana, però afegia el sagrer que tenia a Santa Eulàlia amb el cup i la tona que hi havia a l’interior. Un germà seu, Arbert Bernat, senyor de Lliçà, deixa als seus descendents, en 1098, diversos béns, entre els quals, la Torre Blanca, algunes parellades dels horts del Prat de Banyols i l’alou de Quart.[12] És el temps dels miles o cavallers que es venen a un o varis senyors.
Interior de l’ermita de Provençana amb la imatge de Santa Eulàlia i de Sant Jaume. Les peregrinacions eren fomentades per l’església. AGC, 2019
En 1088 Pere Ramon i la seva dona Maria empenyoren per cinc unces d’or i venen uns mesos després, per quatre, una terra a Provençana a Arnau Geribert i la seva dona Guilla. Aquests eren senyors de Santiga, precursors de l’orde del temple a Palau-Solità i a Santa Perpetua, que es dedicaven, entre altres activitats, al préstec. En 1090 Seniofred Geribert, clergue, vendrà, als mateixos esposos, un sagrer, corts, terres i vinyes pròpies i franques que eren de la seva mare Ermengarda (germana de Ramon Bernat), per vuit mancusos d’or. Poc després una filla d’Ermengarda, Ramona i el seu marit, Ponç venen a la mateixa parella propietats similars per onze mancusos d’or. Totes aquestes propietats eren al celler de Santa Eulàlia de Provençana, a la Vall de Quart.[13]
El 29 de desembre de 1093 es jura el testament sacramental de Guillem Sendred, no el seu homònim, clergue, que va morir el 1082, sinó un altre casat amb Trudlenda, sobre l’altar de Sant Joan apòstol de Santa Eulàlia de Provençana, el que indica que les obres estarien acabades o molt enllestides. Deixa béns als seus fills: Arnau i Bernat Guillem i a institucions religioses.[14]
Timpà i capitels diferents entre sí i rústics però romànics. AGC, 2019
En 1094 mor Ramon Mir a la seva casa de Provençana. Deixa a la Canònica la vinya de la Torre Blanca, tal com estava establert i una altra que li pervingué de la seva madrastra, Oda. Deixa la seva heretat a Monte Judaico, que havia estat de la seva mare, Ermengarda, a la seva germana Ermessindis, havent de passar, a la seva mort, a Sant Pere de les Puel·les i fa altres deixes al fill d’aquesta, Bernat Guillem i a Ramon Guitard, jutge (fill d’un germà del Ramon Bernat que testava el 1076). En 1097 Ramon Guitard i la Canònica permuten amb els germans Guandalgà, Berenguer Bremon i la seva dona Eliarda, l’alou de Provençana que els primers havien rebut de Ramon Mir a canvi dues parts de l’església de Sant Fructuós de Montjuïc, un alou amb una torre, fonts i oliveres de Montjuïc i vinyes i terres situades a Inforcats. En 1098 Ramon Guillem, sotsdiaca i canonge de la Seu estableix a Guillem Joan i Eliarda a la vila i sagrera de Santa Eulàlia de Provençana, l’alou limita al nord amb un camí i a la resta amb la terra i cases de Gerard Gomball (o Gombau) a canvi dels delmes i censos corresponents. Ramon Guitard deixa, al seu testament de 1100, diversos béns al seu nebot, Pere de Mata, entre els quals l’alou que tenia a la parròquia de Provençana, a Espodoia.[15]
Absis romànic emcapsat en el nou temple parroquial. AGD, 2021
La nova església parroquial serà consagrada el 1101, quedant sota la Canònica amb les seves possessions: quatre cases de clergues (entre elles la de Guillem Joan i els seus germans), terres, vinyes, arbres, delmes i primícies. Les afrontacions del terme són, el Coll de Codines fins el castell de Port, a llevant, el mar al sud, el riu Llobregat i el Coll de la Gavarra, a ponent i el Forn de Merlí[16] i la Serra de Sant Pere Màrtir, “Montis Urse”, al nord.[17] Tres anys després ja tenim notícia d’un llegat de cent sous per a que un prevere celebri misses durant un any per l’ànima de Berenguer Bertran.[18]
En 1117 Arnau Geribert de Santiga i la seva dona Guisla donaven a Sant Cugat un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i el sagrer anomenat de pou que donen a Sant Cugat a canvi del mas Gombau. El 1121 llega, entre d’altres, el seu alou a Provinciana al monestir del Vallés. El mateix any el bisbe de Barcelona, Oleguer reconeixia a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts del monestir i de les parròquies que li pertanyen i que li reclamava la Seu, entre d’altres hi ha una dominicatura a Provinciana. El 1140 es torna a deixar-se constància de la donació de l’alou de Provinciana que Arnau i Guisla feren a Sant Cugat i la Seu evacua en favor de Sant Cugat.[19]
En 1120, Pere de Mata, aquell hereu del jutge Ramon Guitard i la seva dona Constança permuten amb el bisbe Oleguer i la Canonja part de l’alou que li va deixar el seu oncle, la meitat del mas de l’Olm a Espodoia i la meitat del violari a canvi de l’alou que l’oncle tenia junt a la porta del Regomir. [20]
Al timpà de l’ermita es llegeix: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A”, data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al mestre d’obres de l’església. Dos anys després l’església és enriquida amb la fundació d’un benefici de l’altar de Sant Joan que atorga Ramon Guanagau al seu testament (recordem que ja s’esmentava en 1093). El benefici representava el pagament d’un capellà. En 1318 encara és manté aquest benefici.[21]
Es pot veure part de la inscripció de 1201. AGC, 2919
El 1279 apareix esmentada l’ermita de Bellvitge, un servei col·lectiu, com la barca de passatge, necessari pels habitants de la Marina, ja que la parroquial queda lluny, explica Codina, però trobem un altre motiu per a que la capella de Bellvitge tingui més cura i dinamisme que la parroquial de Provençana, la manca de vitalitat d’una parròquia rural que no evoluciona comercialment. Mentre que a Banyols trobem diverses torres amb les seves activitats i al voltant de la Torre Blanca comença aglutinar-se un petit nucli que aviat agafarà embranzida, a Provençana només s’esmenten algunes cases de clergues. “La rectoria interessava sobretot en funció de la seva dotació econòmica com a perceptora de primícies de l’extens àmbit territorial”.[22] L’absentisme de rector i el sots-arrendament de càrrecs i de propietats serà el principal motiu de desídia i de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a “la pobla”, on començarem a trobat activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat.
A les dones dels clergues que durant segles han estat considerades concubines
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 6-10-2021
——————————————————————————————————————–
[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 6
[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 590
[12] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1447 i 1659
[13] Arxiu de la Biblioteca de Catalunya a Descarrega, 110, 113 i 114
[14] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1597
[15] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1612 (1094), 1636 (1097), 1658 (1098) i 1719 (1100)
[16] El forn devia estar a la vila de Sants. El 1113 trobem menció al Forn del Coll d’Inforcats en un empeny de dues vinyes a: Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum (LA) de la seu de Barcelona, vol. X, n. 1268.
[17] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu.
[18] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 71.
[19] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V. DCCXI (1117), DCCXXXII (1121) i DCCCIII (1140)
[20] Mas, J. LA, o.c., vol. XII, n. 2691
[21] Codina, 1987, o.c., vol I, p. 80 i Pagés (1992), o.c., p. 593
L’ antiga fàbrica Cosme Toda i els nous edificis d’habitatges. AGC, 2021.
Com “la bòbila de Catalunya” era coneguda l’illa de cases que ocupaven les indústries ceràmiques del Carrer Prat de la Riba o Carretera de Santa Eulàlia de l’Hospitalet i de les que encara queden uns edificis abandonats envoltats d’unes ombres molt fosques, les de l’augment de massificació de la ciutat amb els barris més densificats d’Europa.
La fábrica Cosme Toda, els nous pisos i els solars a punt per les noves edificacions. AGC, 2021.
La indústria ceràmica té una llarga tradició a l’Hospitalet: el 1856 ja hi havia una bòbila, el 1878 hi havia cinc indústries i el 1912 arribaven a la dotzena.
La primera és la de Can Batllori. L’edifici va ser construït per la família Collet l’any 1874. La fàbrica començà a funcionar el 1883. Estava especialitzada en atuells, balustres i elements decoratius de terra cuita.
Can Batllori, en molt mal estat com es pot veure al mosaic. AGC, 2021.
Dos anys després obriria Can Llopis o Ceràmica Llopis, especialitzada en lloseta fina -coneguda amb el nom de “cairó català”, igual que la fàbrica de Cosme Toda (1985 i mateixa especialitat). De fet, la Casa del Director de Cosme Toda, al Carrer Prat de la Riba, 60, és adjacent a Can Llopis.
Can Llopis i la casa del director de la Cosme Toda. AGC, 2021.
Cosme Toda i Vives, terrisser del Baix Camp, va començar treballant a una fàbrica més antiga de l’Hospitalet: Romeu i Escofet i Cia. Aquesta fàbrica, dedicada a la fabricació de la teula plana, estava a l’alçada de la Fabregada on hi havia instal·lat en 1882 el generador de vapor més important del sector.[1]
Cosme Toda postal antiga. Blog de Natalia Piernas
Sobre la història de Cosme i Toda podeu consultar el blog de Natalia Piernas, on trobareu unes magnífiques fotos de l’interior de l’edifici.[2]
Al llibre de Pilar Giménez i altres autors[3] descobrim el valor històricd’alguns elements que encara perduren com les naus, obra de Antoni Puig i Gairalt (1923) igual que l’edifici de pisos, la xemeneia de Lluís G. Colomer, que també va dirigir la construcció de tres forns o la casa del director d’estil modernista.
Part lateral de la casa del director, on es pot veure els enreixats típics de la època i l’estil modernista. AGC, 2021.
La premsa de ceràmica, com la que ornamenta l’entrada del recinte, funcionava a vapor en un inici i elèctricament després, representa el canvi del treball manual, mitjançant motlles, al treball mecànic.
Antiga premsa com a ornament a l’exterior del recinte. AGC, 2021
Els soterranis són un entramat de túnels que s’utilitzaven com a magatzem de fang gràcies a la humitat que es mantenia en aquest recinte. Al llibre de 1992 se’ns informava que encara es conservaven els rails per on es feien passar les vagonetes que transportaven les argiles.
Excavacions a la Cosme Toda. AGC, 2021.
A la planta baixa hi havia els forns i les premses per fabricar la ceràmica.
Als quatre pisos es duia a terme l’assecatge de les peces. Amb un gran nombre de finestres, aquestes s’obrien o tancaven segons les condicions meteorològiques exteriors (temperatura, vent, humitat).
Finestres de Cosme Toda. AGC, 2021.
A les excavacions que s’estan fent per construir nous edificis d’habitatges es van trobar una sèrie de dipòsits i galeries subterrànies que connectaven les tres fàbriques de Cosme Toda, Can Llopis i Can Batllori.
La xemeneia, de Cosme Toda amb decoració de maó vist a la part superior. AGC, 2021
Els veïns i les veïnes del barri de Sant Josep i de l’Hospitalet estan fent diverses manifestacions i actes per aturar l’edificació massiva de més blocs de pisos i saber del cert que es respectarà i conservarà aquest valuós patrimoni industrial de Catalunya.
Emblema de la campanya “Stop massificació Cosme Toda”.
Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 09-06-2021
A les treballadores i als treballadors de les fàbriques.
A les persones que tenen cura del patrimoni de totes i tots.
———————————————————————————————————————————–
[1] Casas, Joan (1985). La formació de la industria a l’Hospitalet del segle XIX. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 56.
El terme de Provençana va ser establert en 1101 amb la consagració de la seva església, Santa Eulàlia de Provençana. Estava comprès entre Montjuïc i la Riera Blanca, a l’est, els contraforts de Sant Pere Màrtir de la serra de Collserola, al nord, el riu Llobregat a l’oest i el litoral marí a al Sud.
L’obra de la creu de terme de Santa Eulàlia de Provençana va ser encarregada a Jaume Serra, entallador de pedra renaixentista, però malauradament, no la va fer, deixant constància, al seu testament de 1508, que havia agafat pedra d’en Icart per una creu que havia de fer al Spitalet, però les pedres són xiques.
Aquell mateix any s’havia encarregat una creu d’argent per la nova església de Santa Eulàlia de Mérida (al barri del Centre de l’Hospitalet), signant un acord entre els obres parroquials i l’argenter barceloní, Pere Sumes, La creu havia de ser de la mateixa talla i factura que la del monestir de la Mercè de Barcelona.
Imatge : Google
Mentre que aquesta nova església anirà prenent protagonisme al nou i més dinàmic nucli de “la pobla”, l’antiga de Provençana perd la seva titularitat com a parròquia, esdevenint capella eremítica d’un entorn rural. L’edifici anirà degradant-se fins l’extrem que, a finals del segle XVI, és utilitzada com a refugi de pastors, manant el bisbe que sigui tapiada.
Josep d’Alós i Ferrer, “Cavaller del Consell de Sa Majestat i son assessor en lo de la Batllia General de Catalunya” comprà el 1703 al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita, molt deteriorada) i terreny adjunt, per 250 lliures, acceptant el compromís d’invertir-ne cent més en la reedificació de l’església. En aquest acord se’ns diu que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abans lo Maset d’en Pedrosa”. Els Alós quedaran com a administradors de l’església de Provençana.
“Més endavant, ja dins del segle XVIII i amb la recança d’haver-se oblidat de l’antiga parròquia, els habitants de l’Hospitalet feren diverses obres de restauració i reedificaren les parts malmeses de l’església. Als voltants de 1785, sota la direcció de mossèn Quirico Madriguera, rector de la església, es pren la decisió de tenir mes cura, des d’aleshores en davant, de l’església i el seus contorns. Encara que no tenim dades contrastades, es creu que el senyor de la Casa Alós, Juan de Ponsich y Alós, va manar construir, el 1785, una creu de terme davant de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana, al camí de Barcelona a Santa Creu de Calafell”.
Text i Fotografies: Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
L’Ermita de Santa Eulàlia esta situada en el carrer de Santa Eulàlia, 203-205 de L’Hospitalet de Llobregat.
Cap de Medusa trobada casualment durant unes obres a la casa parroquial annexa.
Us passo la seva historia:
És un dels edificis més antics conservats a l’Hospitalet.
Fou consagrada el 27 de gener de 1101 pel bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, Berenguer Folc.
Fins a mitjans de segle XIV fou l’única parròquia del terme. Més tard, la titularitat passà a l’església de l’Hospitalet Centre i l’antiga església romànica restà com a capella eremítica, tot començant a degradar-se.
Al segle XVIII es feren les primeres restauracions.
Al segle XIX recuperà la categoria de parròquia.
Al segle XX es va acabar de reconstruir i se li adossà, per la part de l’absis, una nova església, molt més gran, de tipus neoromànic.
Quan es va construir la rectoria que hi ha al costat es trobaren restes arqueològiques romanes, algunes de les quals es poden veure al Museu de la Ciutat de l’Hospitalet. Aquestes restes fan pensar en l’existència prèvia, en aquest indret d’una vil·la romana.
Església romànica de tres naus separades per arcades de mig punt que recolzen sobre pilars rectangulars.
Les voltes són reconstruïdes, la de la nau central és de canó i les laterals són voltes de quart d’esfera, i es recolzen sobre una línia d’impostes.
No es conserva l’absis romànic que està embegut a la nova església.
La façana té el parament del mur fet amb carreus regulars i ben col·locats, amb carreus més grossos a les cantonades fent línies de reforç.
El portal presenta una arquivolta de mig punt amb motllures ornades amb fulles i motius geomètrics.
Dues de les motllures es recolzen sobre dues columnes fines, coronades amb un capitell de tipus corinti tosc.
Al timpà es pot llegir la inscripció: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A” que dóna la data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al suposat mestre d’obres de l’església.
A la façana nord hi ha una finestra de forma el·líptica que no es correspon a l’estil de construcció romànic.
Creu de Terme.
També hi ha dos arquets inscrits a la part inferior del mur que són difícils de datar o situar. L’espadanya de la façana de ponent és moderna.
Santa Eulàlia de Provençana és una església romànica de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Terra, aigua i racons 