Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XIII

Santa Eulàlia de Provençana, AGC, 2019

La primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” es del 986, quan el Comte Borrell ven a Aurucia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com “Torres”, “in termini de Sancta Eulàlia Provinciana” que limita amb terra que havia estat d’Illia i de Just, amb el Prat de Port i amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, “dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat”.[1] El terme de “Torres” indica el que més endavant es dirà “Espodoia” (l’actual Ciutat de la Justícia)

Tot i que com a “Vila Provençana” trobem esment al 908, el de 986 és el primer document conegut en què s’esmenta la figura martirial de Santa Eulàlia, venerada des del segle VI a la Provença i a Hispània, el que vol dir que ja havia una església i un culte.[2]

Pergamí de 908 on s’esmenta la “Vila Provençana” AMLH

En altres articles hem parlat abastament del segle X, comparant el sector més pròpiament de Provençana amb el de Banyols.[3] Ara volem avançar en el temps i centrar-nos en la església i la parròquia de Provençana. Comencem recordant que després del pas d’Al-Mansur molts propietaris venien per pagar el rescat dels seus captius i/o refer la documentació. El bisbe Vives és el principal comprador de terrenys i cases a Terrers Blancs (anomenats així per l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca). En 986 compra a Sènior, femina, vídua de Levisind, cases, corts, horts, terres i vinyes a Terrers Blancs i a Bederrida (nom provençal de Les Corts) que havia heretat del seu marit, del seu fill i dels seus néts[4] (havia heretat dels seus descendents), un ampli terreny comprès entre St. Pere Màrtir, la cases, corts, horts, terres i vinyes i la riera que baixa de Pedralbes, origen de el terme parroquial que establirà en 989 gràcies a noves compres i permutes.

Les estribacions de Sant Pere Màrtir i Montserrat al fons, sobre un Hospitalet densificat que no deixa espais per respirar. AGC, 2021.

En 1015 Adaleva i Gondemar permuten amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, a la mateixa parròquia.[5] Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart (Torrent Gornal) queden lligats inequívocament al nucli de la parròquia.

El primer esment de la parròquia és un empenyorament que fan Jofre Vidal i la seva dona Kixol, en 1045, a Jucifá, hebreu,de tres cases amb sitges, terra, arbres i pou a Quart, per tres unces de or que li devien, als límits només apareixen noms de barons, com veurem normalment a l’entorn de la parròquia. Uns mesos després el levita Ramon, amb propietats importants a Badalona i a l’Alt Urgell, llega a la Seu diferents béns, entre els quals, un sagrer a Provinciana, per que el tingui en usdefruit Mir Guillem, sagristà.[6] Els sagrers eren els espais on es guardava el gra i altres béns de producció, en aquests temps alguns eren en mans privades.

Racó al costat de l’ermita. La rectoria al fons. AGC 2021

En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges.

Aquell any els marmessors de Riquilda: els seus fills Guillem i Ramon Amat, Amalric Aeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de l’església de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred. [7] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[8] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[9] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, mentre que a Banyols són considerables les que gestionen, amb el seu propi nom, el seu patrimoni.

Base romànica d’una columna invertida que no se sap d’on prové. AGC, 2021

En 1057 els nous Comtes Ramon Berenguer I i Almodís aconsegueixen que l’anciana comtessa Ermessenda els vengui els seus drets i es retiri de el joc i que els barons els jurin fidelitat fent concessions a canvi. El feudalisme s’instaura de ple. Ja no actuaran els jutges professionals, sinó una mena d’àrbitres escollits per les parts. Els senescals protegiran el poder de el Comte relegant els vescomtes. És el que passa quan els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església.

Un mas indica que la propietat era de certa importància i que quedava sota el domini d’un senyor, o senyors que el podien sotmetre als “mals usos”. L’Església no reconeix la capella com a tal, sinó que la infeuda a la parròquia de Provençana, amb les obres de l’església per fer –o refer- i a la Seu, amb les obres de la Catedral a punt de terminar. Entre les signatures, les de Mir Geribert, de la família vescomtal, i la seva dona Guilla, el que significa que la venda està relacionada amb les lluites que aquell, va liderar. Tot indica que serà un lloc on el comte i el bisbe tindran dret d’allotjament, amb les seves cavalcadures, un lloc prop d’un Prat i un rec per les pastures i els conreus, serveis comunals que passen al domini del tràfec dels nous potents.[10]

Ermita de la marededéu de Bellvitge. AGC, 2021

En 1076 mor Ramon Bernat, d’una família molt vinculada a Mataró amb possessions a altres indrets, entre els quals, Provençana. Entre els molts llegats que deixa hi ha un cafís d’ordi i un de vi per les obresde Santa Eulàlia de Provençana.[11]

En 1084 Ermengol, levita, fill de Bernat Gelmir, senyor de Calders, dona a la Canònica tot el que té entre el torrent d’Espodoia (o Riera Blanca), el mar, el riu Llobregat i el mont Orsa (St. Pere màrtir), exceptua dues peces de terra i vinya que tenia a Provençana, però afegia el sagrer que tenia a Santa Eulàlia amb el cup i la tona que hi havia a l’interior. Un germà seu, Arbert Bernat, senyor de Lliçà, deixa als seus descendents, en 1098, diversos béns, entre els quals, la Torre Blanca, algunes parellades dels horts del Prat de Banyols i l’alou de Quart.[12] És el temps dels miles o cavallers que es venen a un o varis senyors.

Interior de l’ermita de Provençana amb la imatge de Santa Eulàlia i de Sant Jaume. Les peregrinacions eren fomentades per l’església. AGC, 2019

En 1088 Pere Ramon i la seva dona Maria empenyoren per cinc unces d’or i venen uns mesos després, per quatre, una terra a Provençana a Arnau Geribert i la seva dona Guilla. Aquests eren senyors de Santiga, precursors de l’orde del temple a Palau-Solità i a Santa Perpetua, que es dedicaven, entre altres activitats, al préstec. En 1090 Seniofred Geribert, clergue, vendrà, als mateixos esposos, un sagrer, corts, terres i vinyes pròpies i franques que eren de la seva mare Ermengarda (germana de Ramon Bernat), per vuit mancusos d’or. Poc després una filla d’Ermengarda, Ramona i el seu marit, Ponç venen a la mateixa parella propietats similars per onze mancusos d’or. Totes aquestes propietats eren al celler de Santa Eulàlia de Provençana, a la Vall de Quart.[13]

El 29 de desembre de 1093 es jura el testament sacramental de Guillem Sendred, no el seu homònim, clergue, que va morir el 1082, sinó un altre casat amb Trudlenda, sobre l’altar de Sant Joan apòstol de Santa Eulàlia de Provençana, el que indica que les obres estarien acabades o molt enllestides. Deixa béns als seus fills: Arnau i Bernat Guillem i a institucions religioses.[14]

Timpà i capitels diferents entre sí i rústics però romànics. AGC, 2019

En 1094 mor Ramon Mir a la seva casa de Provençana. Deixa a la Canònica la vinya de la Torre Blanca, tal com estava establert i una altra que li pervingué de la seva madrastra, Oda. Deixa la seva heretat a Monte Judaico, que havia estat de la seva mare, Ermengarda, a la seva germana Ermessindis, havent de passar, a la seva mort, a Sant Pere de les Puel·les i fa altres deixes al fill d’aquesta, Bernat Guillem i a Ramon Guitard, jutge (fill d’un germà del Ramon Bernat que testava el 1076). En 1097 Ramon Guitard i la Canònica permuten amb els germans Guandalgà, Berenguer Bremon i la seva dona Eliarda, l’alou de Provençana que els primers havien rebut de Ramon Mir a canvi dues parts de l’església de Sant Fructuós de Montjuïc, un alou amb una torre, fonts i oliveres de Montjuïc i vinyes i terres situades a Inforcats. En 1098 Ramon Guillem, sotsdiaca i canonge de la Seu estableix a Guillem Joan i Eliarda a la vila i sagrera de Santa Eulàlia de Provençana, l’alou limita al nord amb un camí i a la resta amb la terra i cases de Gerard Gomball (o Gombau) a canvi dels delmes i censos corresponents. Ramon Guitard deixa, al seu testament de 1100, diversos béns al seu nebot, Pere de Mata, entre els quals l’alou que tenia a la parròquia de Provençana, a Espodoia.[15]

Absis romànic emcapsat en el nou temple parroquial. AGD, 2021

La nova església parroquial serà consagrada el 1101, quedant sota la Canònica amb les seves possessions: quatre cases de clergues (entre elles la de Guillem Joan i els seus germans), terres, vinyes, arbres, delmes i primícies. Les afrontacions del terme són, el Coll de Codines fins el castell de Port, a llevant, el mar al sud, el riu Llobregat i el Coll de la Gavarra, a ponent i el Forn de Merlí[16] i la Serra de Sant Pere Màrtir, “Montis Urse”, al nord.[17] Tres anys després ja tenim notícia d’un llegat de cent sous per a que un prevere celebri misses durant un any per l’ànima de Berenguer Bertran.[18]

En 1117 Arnau Geribert de Santiga i la seva dona Guisla donaven a Sant Cugat un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i el sagrer anomenat de pou que donen a Sant Cugat a canvi del mas Gombau. El 1121 llega, entre d’altres, el seu alou a Provinciana al monestir del Vallés. El mateix any el bisbe de Barcelona, Oleguer reconeixia a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts del monestir i de les parròquies que li pertanyen i que li reclamava la Seu, entre d’altres hi ha una dominicatura a Provinciana. El 1140 es torna a deixar-se constància de la donació de l’alou de Provinciana que Arnau i Guisla feren a Sant Cugat i la Seu evacua en favor de Sant Cugat.[19]

En 1120, Pere de Mata, aquell hereu del jutge Ramon Guitard i la seva dona Constança permuten amb el bisbe Oleguer i la Canonja part de l’alou que li va deixar el seu oncle, la meitat del mas de l’Olm a Espodoia i la meitat del violari a canvi de l’alou que l’oncle tenia junt a la porta del Regomir. [20]

Al timpà de l’ermita es llegeix: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A”, data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al mestre d’obres de l’església. Dos anys després l’església és enriquida amb la fundació d’un benefici de l’altar de Sant Joan que atorga Ramon Guanagau al seu testament (recordem que ja s’esmentava en 1093). El benefici representava el pagament d’un capellà. En 1318 encara és manté aquest benefici.[21]

Es pot veure part de la inscripció de 1201. AGC, 2919

El 1279 apareix esmentada l’ermita de Bellvitge, un servei col·lectiu, com la barca de passatge, necessari pels habitants de la Marina, ja que la parroquial queda lluny, explica Codina, però trobem un altre motiu per a que la capella de Bellvitge tingui més cura i dinamisme que la parroquial de Provençana, la manca de vitalitat d’una parròquia rural que no evoluciona comercialment. Mentre que a Banyols trobem diverses torres amb les seves activitats i al voltant de la Torre Blanca comença aglutinar-se un petit nucli que aviat agafarà embranzida, a Provençana només s’esmenten algunes cases de clergues. “La rectoria interessava sobretot en funció de la seva dotació econòmica com a perceptora de primícies de l’extens àmbit territorial”.[22] L’absentisme de rector i el sots-arrendament de càrrecs i de propietats serà el principal motiu de desídia i de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a “la pobla”, on començarem a trobat activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat.

A les dones dels clergues que durant segles han estat considerades concubines

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 6-10-2021

——————————————————————————————————————–

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 6

[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 590

[3] García-Carpintero, M. Àngels “Aurúcia la de Santa Eulàlia Provençana. Dones segle X” A: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/

[4] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis, doc. 70

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 242

[6] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 39, n. 680 i 687

[7] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 39, n. 870

[8] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 67

[9] Arxiu de la Biblioteca de Catalunya a Descarrega, 64

[10] García-Carpintero, M. Àngels. “D’Amalvigia a Malvige i de Malvige a Bellvitge? Molt a qüestionar? A: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/07/damalvigia-a-malvige-i-de-malvige-a-bellvitge-molt-a-questionar/

[11] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1301

[12] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1447 i 1659

[13] Arxiu de la Biblioteca de Catalunya a Descarrega, 110, 113 i 114

[14] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1597

[15] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1612 (1094), 1636 (1097), 1658 (1098) i 1719 (1100)

[16] El forn devia estar a la vila de Sants. El 1113 trobem menció al Forn del Coll d’Inforcats en un empeny de dues vinyes a: Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum  (LA) de la seu de Barcelona, vol. X, n. 1268.

[17] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu.

[18] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 71.

[19] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V. DCCXI (1117), DCCXXXII (1121) i DCCCIII (1140)

[20] Mas, J. LA, o.c., vol. XII, n. 2691

[21] Codina, 1987, o.c., vol I, p. 80 i Pagés (1992), o.c., p. 593

[22] Codina, 1987, o.c., vol I, p. 102

Les restes de la “bòbila de Catalunya”: Can Batllori, Can Llopis i Cosme Toda de l’Hospitalet de Llobregat.


L’ antiga fàbrica Cosme Toda i els nous edificis d’habitatges. AGC, 2021.

Com “la bòbila de Catalunya” era coneguda l’illa de cases que ocupaven les indústries ceràmiques del Carrer Prat de la Riba o Carretera de Santa Eulàlia de l’Hospitalet i de les que encara queden uns edificis abandonats envoltats d’unes ombres molt fosques, les de l’augment de massificació de la ciutat amb els barris més densificats d’Europa.

La fábrica Cosme Toda, els nous pisos i els solars a punt per les noves edificacions. AGC, 2021.

La indústria ceràmica té una llarga tradició a l’Hospitalet: el 1856 ja hi havia una bòbila, el 1878 hi havia cinc indústries i el 1912 arribaven a la dotzena.

La primera és la de Can Batllori. L’edifici va ser construït per la família Collet l’any 1874. La fàbrica començà a funcionar el 1883. Estava especialitzada en atuells, balustres i elements decoratius de terra cuita.

Can Batllori, en molt mal estat com es pot veure al mosaic. AGC, 2021.

Dos anys després obriria Can Llopis o Ceràmica Llopis, especialitzada en lloseta fina -coneguda amb el nom de “cairó català”, igual que la fàbrica de Cosme Toda (1985 i mateixa especialitat). De fet, la Casa del Director de Cosme Toda, al Carrer Prat de la Riba, 60, és adjacent a Can Llopis.

Can Llopis i la casa del director de la Cosme Toda. AGC, 2021.

Cosme Toda i Vives, terrisser del Baix Camp, va començar treballant a una fàbrica més antiga de l’Hospitalet: Romeu i Escofet i Cia. Aquesta fàbrica, dedicada a la fabricació de la teula plana, estava a l’alçada de la Fabregada on hi havia instal·lat en 1882 el generador de vapor més important del sector.[1]

Cosme Toda postal antiga. Blog de Natalia Piernas

Sobre la història de Cosme i Toda podeu consultar el blog de Natalia Piernas, on trobareu unes magnífiques fotos de l’interior de l’edifici.[2]

Al llibre de Pilar Giménez i altres autors[3] descobrim el valor històricd’alguns elements que encara perduren com les naus, obra de Antoni Puig i Gairalt (1923) igual que l’edifici de pisos, la xemeneia de Lluís G. Colomer, que també va dirigir la construcció de tres forns o la casa del director d’estil modernista.

Part lateral de la casa del director, on es pot veure els enreixats típics de la època i l’estil modernista. AGC, 2021.

La premsa de ceràmica, com la que ornamenta l’entrada del recinte, funcionava a vapor en un inici i elèctricament després, representa el canvi del treball manual, mitjançant motlles, al treball mecànic.

Antiga premsa com a ornament a l’exterior del recinte. AGC, 2021

Els soterranis són un entramat de túnels que s’utilitzaven com a magatzem de fang gràcies a la humitat que es mantenia en aquest recinte. Al llibre de 1992 se’ns informava que encara es conservaven els rails per on es feien passar les vagonetes que transportaven les argiles.

Excavacions a la Cosme Toda. AGC, 2021.

A la planta baixa hi havia els forns i les premses per fabricar la ceràmica.

Als quatre pisos es duia a terme l’assecatge de les peces. Amb un gran nombre de finestres, aquestes s’obrien o tancaven segons les condicions meteorològiques exteriors (temperatura, vent, humitat).

Finestres de Cosme Toda. AGC, 2021.

A les excavacions que s’estan fent per construir nous edificis d’habitatges es van trobar una sèrie de dipòsits i galeries subterrànies que connectaven les tres fàbriques de Cosme Toda, Can Llopis i Can Batllori.

La xemeneia, de Cosme Toda amb decoració de maó vist a la part superior. AGC, 2021

Els veïns i les veïnes del barri de Sant Josep i de l’Hospitalet estan fent diverses manifestacions i actes per aturar l’edificació massiva de més blocs de pisos i saber del cert que es respectarà i conservarà aquest valuós patrimoni industrial de Catalunya.

Emblema de la campanya “Stop massificació Cosme Toda”.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 09-06-2021

A les treballadores i als treballadors de les fàbriques.

A les persones que tenen cura del patrimoni de totes i tots.

———————————————————————————————————————————–

[1] Casas, Joan (1985). La formació de la industria a l’Hospitalet del segle XIX. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 56.

[2] Piernas, Natalia (2015) Cosme Toda, patrimonio Industrial en l’Hospitalet. https://www.nataliapiernas.com/patrimonio-industrial/cosme-toda-patrimonio-industrial-en-lhospitalet/

[3] Giménez, P. et. al. (1992). Descobrir l’Hospitalet de Llobregat. Àrea Metropolitana de Barcelona.

Creu de terme de Provençana de l’Hospitalet de Llobregat

El terme de Provençana va ser establert en 1101 amb la consagració de la seva església, Santa Eulàlia de Provençana. Estava comprès entre Montjuïc i la Riera Blanca, a l’est, els contraforts de Sant Pere Màrtir de la serra de Collserola, al nord, el riu Llobregat a l’oest i el litoral marí a al Sud.

L’obra de la creu de terme de Santa Eulàlia de Provençana va ser encarregada a Jaume Serra, entallador de pedra renaixentista, però malauradament, no la va fer, deixant constància, al seu testament de 1508, que havia agafat pedra d’en Icart per una creu que havia de fer al Spitalet, però les pedres són xiques. 

Aquell mateix any s’havia encarregat una creu d’argent per la nova església de Santa Eulàlia de Mérida (al barri del Centre de l’Hospitalet), signant un acord entre els obres parroquials i l’argenter barceloní, Pere Sumes, La creu havia de ser de la mateixa talla i factura que la del monestir de la Mercè de Barcelona.

Imatge : Google

Mentre que aquesta nova església anirà prenent protagonisme al nou i més dinàmic nucli de “la pobla”, l’antiga de Provençana perd la seva titularitat com a parròquia, esdevenint capella eremítica d’un entorn rural. L’edifici anirà degradant-se fins l’extrem que, a finals del segle XVI, és utilitzada com a refugi de pastors, manant el bisbe que sigui tapiada.

Josep d’Alós i Ferrer, “Cavaller del Consell de Sa Majestat i son assessor en lo de la Batllia General de Catalunya” comprà el 1703 al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita, molt deteriorada) i terreny adjunt, per 250 lliures, acceptant el compromís d’invertir-ne cent més en la reedificació de l’església. En aquest acord se’ns diu que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abans lo Maset d’en Pedrosa”. Els Alós quedaran com a administradors de l’església de Provençana.

“Més endavant, ja dins del segle XVIII i amb la recança d’haver-se oblidat de l’antiga parròquia, els habitants de l’Hospitalet feren diverses obres de restauració i reedificaren les parts malmeses de l’església. Als voltants de 1785, sota la direcció de mossèn Quirico Madriguera, rector de la església, es pren la decisió de tenir mes cura, des d’aleshores en davant, de l’església i el seus contorns. Encara que no tenim dades contrastades, es creu que el senyor de la Casa Alós, Juan de Ponsich y Alós, va manar construir, el 1785, una creu de terme davant de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana, al camí de Barcelona a Santa Creu de Calafell”. 

Text i Fotografies: Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Ermita de Santa Eulàlia de Provençana de L’Hospitalet de Llobregat

L’Ermita de Santa Eulàlia esta situada en el carrer de Santa Eulàlia, 203-205 de L’Hospitalet de Llobregat.

Cap de Medusa trobada casualment durant unes obres a la casa parroquial annexa.

Us passo la seva historia:

  • És un dels edificis més antics conservats a l’Hospitalet.
  • Fou consagrada el 27 de gener de 1101 pel bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, Berenguer Folc.
  • Fins a mitjans de segle XIV fou l’única parròquia del terme. Més tard, la titularitat passà a l’església de l’Hospitalet Centre i l’antiga església romànica restà com a capella eremítica, tot començant a degradar-se.
  • Al segle XVIII es feren les primeres restauracions.
  • Al segle XIX recuperà la categoria de parròquia.
  • Al segle XX es va acabar de reconstruir i se li adossà, per la part de l’absis, una nova església, molt més gran, de tipus neoromànic.
  • Quan es va construir la rectoria que hi ha al costat es trobaren restes arqueològiques romanes, algunes de les quals es poden veure al Museu de la Ciutat de l’Hospitalet. Aquestes restes fan pensar en l’existència prèvia, en aquest indret d’una vil·la romana.

Església romànica de tres naus separades per arcades de mig punt que recolzen sobre pilars rectangulars.

Les voltes són reconstruïdes, la de la nau central és de canó i les laterals són voltes de quart d’esfera, i es recolzen sobre una línia d’impostes.

No es conserva l’absis romànic que està embegut a la nova església.

La façana té el parament del mur fet amb carreus regulars i ben col·locats, amb carreus més grossos a les cantonades fent línies de reforç.

El portal presenta una arquivolta de mig punt amb motllures ornades amb fulles i motius geomètrics.

Dues de les motllures es recolzen sobre dues columnes fines, coronades amb un capitell de tipus corinti tosc.

Al timpà es pot llegir la inscripció: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A” que dóna la data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al suposat mestre d’obres de l’església.

A la façana nord hi ha una finestra de forma el·líptica que no es correspon a l’estil de construcció romànic.

Creu de Terme.

També hi ha dos arquets inscrits a la part inferior del mur que són difícils de datar o situar. L’espadanya de la façana de ponent és moderna.

Santa Eulàlia de Provençana és una església romànica de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El Centre o barri vell de l’Hospitalet de Llobregat

Gaspar Coll i Rosell . 1986 / Generalitat de Calalunya

El Centre és un barri de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) que pertany al Districte I, juntament amb els de Sant Josep i Sanfeliu.

Zona centre

És un dels nuclis històrics de la ciuta, on hi ha l’Ajuntament, el Centre d’Activitats la Farga i part dels equipaments culturals: el Museu d’Història, can Sumarro, el Centre Cultural Barradas i d’altres.

Museu d’historia

Limita amb els barris de Sant Feliu i de Can Serra al nord, amb Bellvitge pel sud, amb Sant Josep a l’est, i amb el municipi de Cornellà de Llobregat a l’oest.

Museu,part de darrera, Carrer de Molinés

Us passo dades històriques dels edificis i espais més destacats de la part més antiga de l’Hospitalet de Llobregat :

  • Al segle XI s’esmentà l’heretat Torre Blanca, al costat de la qual es va construir un hospital que més endavant es diria l’Hospital de Provençana, tot a tocar del camí ral.
  • El petit nucli va anar creixent ràpidament al voltant de l’hospital i al segle XIV ja tenia cementiri propi.
  • Tot aquest procés culminà quan es va construir la primera església, el 1475, al mateix lloc que ocupa l’actual església de Santa Eulàlia de Mèrida, i aquell camí ral passà a convertir-se en carrer Major, assentament de botiguers i d’artesans, prop del Xipreret, on hi havia el patriciat urbà de la ciutat, que en aquell temps encara se’n deia Provençana o “la bandada de l’hospital” i més endavant la Pobla de l’Hospital.
  • Les cases més antigues del carrer Xipreret actualment són a la part nord, els números 78, 80 i 50. A la part sud en queda la núm. 59-61, totes del segle XVIII, encara que sobre una base anterior. Els números 33 i 57 hi ha dos exemples de modernisme i noucentisme, i una casa arabitzant al número 54, estil que es posà de moda arran de l’Exposició Internacional.
  • Conserva part d’un Via Crucis en ceràmica policromada.
carrer Xipreret amb carrer Major

La Rambla de Just Oliveras és un dels espais públics que més destaquen del barri i de tota la ciutat de l’Hospitalet.

Santa Eulàlia de Mérida destruida en 1937 durant la Guerra Civíl.

És punt d’encontre i una de les principals zones d’oci. El passeig creua el barri de nord a sud i s’hi pot trobar cinemes, terrasses, l’Auditori Barradas i l’Acollidora.

Edificis de La Atalaia i l’Harmonia

Altres espais del barri són el parc de Can Boixeres, coronat per un palauet del segle XVIII, la plaça de Lluís Companys, inaugurada l’any 1998 i al límit de la Rambla de Just Oliveras pel sud,

Palauet de can Boixeres

o també la plaça de l’Ajuntament, un dels principals escenaris dels grans esdeveniments ciutadans i de la festa major, que se celebra pels voltants de la revetlla de Sant Joan.

Museu de Historia de la ciutat

A l’entorn d’aquesta plaça es troba el Mercat del Centre, l’Església de Santa Eulàlia, el col·legi Tecla Sala i la Biblioteca can Sumarro,

Can Sumarro

així com el Museu d’Història, el carrer Major, i d’altres edificis senyes i vies principals de la història particular del barri i més general de la ciutat.

La Talaia

També es troben bona part dels edificis nobles que integren el patrimoni històric de la ciutat,

com la Talaia o l’edifici de l’Harmonia, integrats al carrer del Xipreret,

així com el centre comercial i centre d’activitats La Farga.

Dos carrers destacats de la zona antiga, són el carrer de Rosend Arus

i carrer de Sant Roc.

Actualment el conjunt de carrers del Centre s’ha modificat per la construcció d’edificis més moderns,

però us convido a fer un passeig pels carrers antics de l’Hospitalet de Llobregat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Ramon Solé

Església de Santa Eulàlia d’Erill la Vall

Avui us presento dos articles

Santa Eulàlia d’Erill la Vall és l’església parroquial d’Erill la Vall, dins del terme municipal de la Vall de Boí, a l’Alta Ribagorça.

Us passo la seva história:

  • Com la resta de les esglésies de la Vall de Boí la de Santa Eulàlia d’Erill la Vall fou objecte de la venda i bescanvi l’any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d’Erill i altres possessions.
  • El 1266 Santa Eulàlia d’Erill la Vall fou donada al monestir de Santa Maria de Lavaix, i esdevingué parròquia monàstica, característica que conservà fins a l’extinció del monestir de Lavaix, a mitjans del segle XIX. Tanmateix, no va perdre el règim especial que tenien les esglésies de la Vall de Boí dins del bisbat d’Urgell.
  • El 5 de setembre de 1902 va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó, organitzada per l’IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L’equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas. Van catalogar el Davallament d’Erill la Vall (s. XIII), que actualment es troba conservat entre el MNAC i el Museu Episcopal de Vic.
  • Fou declarada monument historicoartístic el 1962, i el 1994 fou objecte d’excavacions, restauració i consolidació. Finalment, com ha quedat dit anteriorment, fou declarada Patrimoni de la Humanitat, conjuntament amb les altres esglésies romàniques de la vall.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es erill-santa-eulalia-1.jpg

És una església d’una sola nau, amb capçalera trilobulada, amb la qual cosa les dues absidioles laterals formen, amb la nau i l’absis principal, una planta de creu llatina. Havia estat coberta originàriament amb coberta a doble vessant. Al s. XII es va afegir la volta de canó, sostinguda per semipilars i semicolumnes, posteriorment es va esfondrar i no va ser refeta, mantenint-se la coberta de fusta. El mur meridional, que devia caure juntament amb la nau, conserva traces testimonials de la primera construcció, l’ensulsiada i la reconstrucció encara en època medieval.

Els absis també varen ser afectats amb el pas del temps, així com altres elements de l’església original: al s. XVI es va construir un retaule encaixat a l’ absis central, es va afegir el cor i una part del porxo fou convertit en capella, de primer, i en cambra dels mals endreços després. Fou allí on aparegueren les figures del davallament. L’absis central es va desmuntar entre 1907 i 1911 per edificar la sagristia

Entre 1994 i 1998 es van dur a terme l’ excavació arqueològica i la restauració de l’església.

El campanar és el més bonic de la vall, per l’harmonia de les seves sis plantes. Cada pis té arcuacions cegues i fris de serra de dents, i totes estan dotades de finestres geminades, de manera que segueix la mateixa proporció en tota la seva alçada.

Sobre l’altar actualment hi ha el conjunt escultòric de fusta del Davallament d’Erill, les imatges originals del qual són al Museu Episcopal de Vic i al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

És complet, amb els set personatges tradicionals: Jesucrist al centre, amb els dos lladres també crucificats dalt de sengles creus a cada extrem, la Mare de Déu plorosa, Nicodem, que amb unes tenalles arrenca els claus amb què era clavat Jesucrist a la creu i, alhora, el sosté perquè no caigui, Josep d’Arimatea i Sant Joan Evangelista, fent parella amb la Mare de Déu, situada simètricament amb ell (és el model romà d’Orient de davallament). Sant Joan i la Mare de Déu es conserven a l’àmbit vuitè del MNAC; la resta de personatges, a Vic.

És un dels dos davallaments conservats quasi del tot sencers a Catalunya. L’altre és el de Sant Joan de les Abadesses. A Durro conserven també el Nicodem d’un altre davallament.

En canvi, aquesta església no conserva pintures murals romàniques, com les altres més properes: Sant Joan de Boí, Santa Maria de Taüll o Sant Climent de Taüll; una de les possibles explicacions a aquest fet seria que desapareguessin a causa de l’esfondrament, encara en època romànica, de l’església i la seva posterior refacció.

Està datada als segles XI-XII. Forma part del conjunt d’esglésies romàniques de la Vall de Boí que van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre del 2000.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotogradies: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Arxiu Rasola

Una ullada fora de Catalunya : Catedral de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna de França

Avui us presento dos articles

Si per vacances aneu per França, no deixeu de visitar La catedral de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna, que es troba a la ciutat d’Elna, en el municipi del mateix nom, a la comarca del Rosselló, (Catalunya Nord).

 

Us passo la seva història :

  • La seu episcopal fou fundada al segle VI.
  • El seu primer bisbe va ser Domne (571-586), segons consta a les actes dels concilis de Toledo i Narbona.
  • Va tenir els territoris del Conflent, del Rosselló i del Vallespir a partir del segle IX.
  • Se l’esmenta des del 861.
  • Fou consagrada el 916 pel bisbe Elmerad.
  • Cap al 1140, durant el bisbat d’Udalgar de Castellnou, es va fortificar la catedral, i es van repetir treballs de fortificació els segles següents.
  • Durant la croada contra la Corona d’Aragó, la població del Rosselló que s’havia congregat a la vila va lluitar amb força contra els croats en el setge d’Elna. Finalment, els habitants es refugiaren a la catedral de santa Eulàlia, que fou cremada; hi hagué, doncs, una matança per part de l’exèrcit croat; en acabat, van cremar la vila.
  • Entre 1380 i 1400 es van iniciar les obres per ampliar la catedral amb una nova capçalera al voltant de la romànica, però no es van acabar.

Altres dades destacables :

  • Romànica dels segles XI – XIII amb elements gòtics, va ser la seu del bisbat d’Elna fins que aquest va passar a ser Bisbat de Carcassona el 1801.
  • Després de la Revolució Francesa, per recuperar el 1817 el Bisbat d’Elna-Perpinyà, passant a ser-ne la seu principal, la catedral de Sant Joan de Perpinyà.

Té planta basilical de tres naus i tres absis a l’extrem oriental. La nau central es cobreix amb volta de canó d’uns 8 metres d’amplària i les laterals amb quart d’esfera, si bé originalment es cobria amb bigues de fusta. Els pilars que sostenen i separen les naus responen a tipus diferents.

Alguns, del segle XI, són cruciformes amb semi columnes adossades. Els murs que queden de la iniciada nova capçalera del segle XIV.

Exteriorment, l’absis major és reforçat per dos contraforts i amb una sèrie d’arcs cecs i lesenes. A la part baixa de l’absis sobresurt una absidiola reforçada també per contraforts i que correspon a una cripta actualment cegada.

Al voltant dels absis hi ha els murs que havien de formar l’arrencada de la capçalera gòtica inacabada del segle XIV, que només arriben a uns tres metres d’altura.

La façana principal, als peus de l’església, presenta una portalada amb d’arc de mig punt sense decoració. La part baixa de la façana presenta un aparell de còdols. en alguns llocs disposats a espiga i en d’altres més irregularment; més amunt canvien a carreus ben tallats combinats amb arcuacions llombardes amb arquivoltes planes de basalt negre.

El campanar se situa a l’angle sud-oest, sobre la façana principal, i és de planta quadrada i massís, de quatre pisos d’alçària. A cada pis hi ha quatre arcs a cada façana, que són tots cecs excepte els dos arcs centrals als dos pisos superiors.

Els arcs del primer pis duen arquivoltes de basalt negre. A l’altra banda de la façana hi ha un campanar més petit de còdols i maons que es considera del segle xiv i que es relaciona amb les fortificacions de la catedral, igual que els merlets que coronen la façana principal.

El claustre es va construir entre els segles XII i XIV. És de planta quadrangular irregular, comunica amb els actuals museus d’història i arqueologia.

Al llarg del costat sud de l’església s’hi van afegir capelles d’estil gòtic entre els segles XIII i XV, i s’hi va obrir una nova porta.

La galeria sud és l’única de l’època romànica, la resta de galeries són gòtiques. En la seva construcció, es va emprar marbre de la població de Ceret.

Les escultures que s’hi troben són de temes de flora i animals, i alguna escena historiada.

De l’escultor Ramon de Bianya, hi ha dos sepulcres: el del bisbe Ramon de Vilallonga (1216) i el de Ferran del Soler (1203). Hi ha un tercer sepulcre, el del bisbe Guillem Jordà (1186) del qual no es coneix l’autor.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Aurúcia de Santa Eulalia de Provençana.

Avui us presento dos articles

L’agost de 908 els esposos Bonemir i Ermessenda venen casa amb cort i terreny “in termini de vila Provençana” a Radulf[1], prevere, fill de Guifré el Pilós, que limita amb terres de: Quimerà, Adrià, Maurecado i terra erma[2]. A l’alta edat mitjana el terme “vila” pot fer referència a una masia amb els seus edificis annexos o a un conjunt de cases, agrupades o disperses, a l’entorn de l’església parroquial, aquest últim cas podria ser el d’aquesta venda.

Conjunt catedralici de Vic. Foto: Viquipèdia.

Volem recordar que els visigots havien pactat amb els romans la repartició de les terres d’aquesta manera: “dos terços pel got, un terç pel romà”, habitant ells a les urbs i deixant les “viles” romanes, que generaven tributs, en mans de l’administració de l’Església. En temps dels Comtes aquest repartiment es tradueix en: dos terços pel Comte, un terç per l’Església i s’aplica també a altres tributs, com els de les pastures, els mercats o l’encunyació de moneda.

El Camí Ral separa la Marina del Samontà i sembla assenyalar aquella pràctica de les “terciones”: la família comtal, amb els monestirs, té amplis terrenys en Banyols[3], mentre que el bisbat hauria mantingut la “vila Provinciana” sobre una important via comercial. La troballa del cap de medusa sota la rectoria annexa a Santa Eulàlia de Provençana indica que hi hauria hagut una necròpolis romana sobre la qual s’hauria pogut alçar una església amb la seva sagrera[4], com veiem a altres llocs. Santa Eulàlia de Mèrida, a qui està consagrada la capella, era una figura martirial molt apreciada per hispans i provençals, coneguda des del segle IV, anterior a la re-creació de Barcelona.

El símbol de l’Hospitalet, du el record de Santa Eulàlia: la creu i el llorer.

Banyols, al Sud de Provençana, era una partida molt poblada i dinàmica durant els segles X i XI, amb prats pel bestiar i una varietat d’arbres fruiters, mentre que als terrenys més al nord predomina la vinya. No serà l’única diferència que trobem respecte a “Provençana”, nom amb el qual ens referirem a l’entorn de la parròquia on la Seu domina amb desídia, des de llavors i al llarg dels segles.

Una mostra del patriarcat que el bisbat genera és que els noms gots que comencem a veure en Provençana, solen referir-se a un home, a cònjuges o, en tot cas, a alguna vídua. En Banyols, en canvi, veiem dones que actuen per si mateixes. Per què?, ens preguntem, i observem les dades que tenim.

El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com “Torres”, “in termini de Sancta Eulàlia Provinciana” que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres de la mateixa Aurúcia que havien estat d’Honerada[5] deodicada i dels seus fills, “dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat”[6].

Imatge del comte Borrell II

Aquest és el primer document conegut en que s’esmenta a Santa Eulàlia, el que vol dir que ja havia una església i un culte[7]. Al mateix document es consigna la venda, d’una vinya a “Solfet”, al terme d’Enforcats, que limitava amb terra de la Seu, però no és aquí on trobem el primer esment a “Sancta Eulàlia Provinciana”, sinó a Banyols i apareix vinculat a una dona. Què vol dir? Potser que el culte es donava en aquesta àrea, més viva i la de Provençana estava més abandonada, en mans de propietaris que tenen les seves vinyes.

El bisbe Vives (-995) promou, com els seus antecessors, l’establiment d’una Canònica al costat de la Catedral que disposarà d’Hospital i de Scriptorium. Tot i que encara no funciona plenament, ja es registren els documents de dret que amb ell augmentaran notablement. Impulsa el domini territorial del bisbat legitimant l’autoritat de bisbe davant els senyors amb esglésies pròpies.

Catedral antiga de Barcelona. Foto arxiu històric de l’Ajuntament de Barcelona

Després del pas d’Al-Mansur molts propietaris venen per pagar el rescat dels seus captius i/o refer la documentació. El bisbe Vives és el principal comprador de terrenys i cases a Terrers Blancs (l’actual Collblanc-Torrassa). En 986 compra a Sènior, femina, vídua de Levisind, cases, corts, horts, terres i vinyes a Terrers Blancs i a Bederrida (nom provençal de Les Corts) que havia heretat del seu marit, del seu fill i dels seus néts.[8] Un ampli terreny comprès entre St. Pere Màrtir, la vall del Quart i el rierol que baixa de Pedralbes, origen del terme parroquial que establirà en 989 gràcies a noves compres i permutes, posant-lo sota l’advocació de Santa Eulàlia, tot i que aquest culte ja devia existir[9].

Plànol de Provençana, s. XII. Centre d’estudis de l’Hospitalet

El vuit de novembre de 988 Vives havia comprat unes vinyes a Recesind que eren d’un germà caigut a l’assalt de 985 i feia alguna permuta aglutinant terreny. Al 989 Seniold i la seva dona Guirselma li venen cases i terres en Terrers Blancs que limiten amb terrenys de la Seu. El 991 compra a Gausbert una altra vinya i el cinc de febrer de 992 cases i terres en Provençana a Oderic, anomenat Llobató i a Orúcia, que li ven el seu dècim (la dècima part que el marit donava a la dona al casar-se i de la que ella podia disposar lliurement).

Observant els documents comprovem l’enorme poder de bisbe Vives que va concentrant propietats a Provençals, Sarrià i la “via morisca”: Magòria, Sants i Terrers Blancs. Vives compra propietats als Comtes a canvi d’unces d’or, diners obtinguts, segurament, amb les ràtzies.

Castell de Ribes, que Vives va fer alçar. Foto: viquipèdia

Aurúcia és una dona rica inclosa en el grup dels “homes lliures” pels historiadors[10]. Es relaciona amb potents com el Comte Borrell, el jutge Auruç o el jueu Benvist, però no amb el bisbe, el que no és gens estrany perquè els tractes amb els bisbes sempre els fan homes, cònjuges o alguna vídua, mentre que les dones propietàries, si fan algun tracte per si mateixes, és amb laics, però ella té poder i en aquests casos els bisbes fan excepcions. Potser és Aurúcia qui no vol tractes amb el bisbe.

Al seu testament de cinc de febrer de 992 Aurúcia reparteix les seves possessions entre esglésies, familiars, preveres, pobres i amics. A Edelfred i a la seva dona Sinnulo: cases, corts, terres, vinyes, horts amb pomers i pou a Barcelona i a la Gavarra, a Richaris, familiar seu, li deixa una herència a Quinçà (i aquesta és la primera referència al lloc on, dos segles més endavant, s’establirà la “Torre Blanca” de l’Hospitalet), deixa la botiga que tenia a les portes de Barcelona i una vinya a la seva amiga Grudella deovota. A Bonadona, filla de Gontard li deixa una terra i a Sinnul i Iohane “Boveto”, dones, altres pertinences tèxtils (aquest tipus de deixes sempre són per a dones).

Barcelona, any 1000, rutes comercials i esglésies. Foto: Història de Barcelona.

Entre les donacions a esglésies: un hort que va ser de Bonhome i Sesenanda, “ad domum Sancti Petri cenobium Barchinona” per a cobrir l’església de St. Sadurní, terra per Santa Maria del Mar i Sant Just de Barcelona, unes vinyes en Agudells (Vall Hebron) a St. Cugat, dos casals (solars) que van ser de Guisand a St. Miquel, una vinya que va ser de Gotmar a Sant Celoni i un cens de la meitat de la propietat d’Enforcats a la Seu[11].

Cedeix a Eldelfred, per a la seva venda, l’alou de Banyols, fent constar que l’hi havia venut el Comte Borrell, que era al terme de Santa Eulàlia de Provinciana i que havia estat dels que anomena un per un: Iuda, hebreu, Manchere, hebreu, Felicita, hebrea , Pesat, hebreu, Ava, hebrea, Ilia, femina[12] i Just. Destina la venda d’un alou a Magòria pel rescat de captius i una quantitat pel seu fill Recesind, captiu a Còrdova i, entre altres disposicions, retorna a Folc la vinya que el seu pare, Constantí, li va empenyorar.

A la seva mort en 995, el bisbe Vives, tot i que deixa part de les seves possessions a la Catedral de Barcelona, deixa, com a propietària dels alous de Sènior i de Seniol, (en un primer testament, abans d’anar a Roma i en usdefruit en el segon, abans de morir), a Emmo “commatrem meua”, a qui ja li havia fet donació al 989 i al 994. Deixa propietats que van ser dels captius a les seves germanes Bonadona i Ermetruit i nombrosos llegats a familiars i eclesiàstics[13].

Aurúcia, que participa del comerç i és part activa de la ciutat, sembla estar al mateix nivell estamental del bisbe. És una “Deovota” més afí a les esglésies de St. Miquel, St. Just o Sta. Maria del Mar que a la Seu. Podria pertànyer a un dels grups de predicadors itinerants que comptaven amb les dones, seguien amb més radicalitat l’ètica de l’evangeli cristià i, conseqüentment, no reconeixien un clergat escassament preparat i molt sovint corrupte.

Sant Miquel, avui desaparescut, era una esglèsia molt apreciada pels francs.

Ens sembla estar assistint a l’inici dels que, dos segles després, seran condemnats per no sotmetre a l’Església de Roma, a la que consideraven com “la usurpadora”. Amb paraules d’algú de la pròpia Església: “recordem que els càtars pretenien ser una altra Església i, això, ni eclesiològicament ni sociològicament no podia ser acceptat”[14]. Els que, més endavant, seran categoritzats com “càtars”, eren “només” cristians que treballaven en comú amb catòlics i amb gent d’altres religions, evangelitzaven –amb una presència important i reconeguda de les dones- en llengua vernacular,  mostraven un alt nivell de conseqüència ètica i, decidits a no mentir, declaraven “en justícia i veritat”. Eren coneguts pel veïnatge com a “bons homes” i “bones dones”[15]. No només les dones eren considerades en igualtat de condicions sinó que, sovint era una dona qui hi havia al davant. Potser reconeguda com “Aurúcia”.

“Aurutia deovota” sembla ser Gontevigia femina segons consta en la permuta que fa el bisbe Aeci (995-1010), en 1003, amb Goltred de dos casals de l’església de St. Miquel a Reixac. Al testament d’Aurúcia no consta el lloc dels casals, només diu que eren de Guisand, però la manera en la que es parla d’ella quan la Seu s’anava annexionat les esglésies de St. Miquel, ens ho diu[16].

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel L’H, juny-2020

No tots els cristians, ni totes les cristianes de Catalunya pertanyien a l’església catòlica al segle X.

————————————————————————————————————

[1] Radulf de Barcelona i d’Urgell (885-942) fou lliurat amb tres anys al monestir de Sta. Maria de Ripoll. Al 900 deixa el monestir, reclama el seu dot, es casa i té fills (el concili d’Aquisgrà permetia als clergues casar-se i disposar dels seus bens). En 914 és bisbe d’Urgell.

[2] Descarrega, Fr. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 1 (Arxiu Capitular de Vic).

[3] Al 984 el monestir de Sta. Maria de Ripoll donava al de St. Cugat terres a prop de Montjuïc (Banyols) a canvi de terres al Vallés. També St. Pere de les Puel·les té terres a Banyols.

[4] La sagrera era el lloc on es guardava el gra i les eines i s’enterraven els morts.

[5] Potser aquest nom origina el de la “Font Honrada” que veiem a l’entrada de Montjuïc.

[6] Descarrega, Fr., o.c. Doc. 6.

[7] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 590.

[8] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, doc. 70)

[9] L’estructuració de les parròquies, que donarà lloc als municipis, és deguda a l’església. Per altra banda, quan es consagra de nou un terme o una església és perquè ha passat al bisbat.

[10] Bonnassie es refereix a la “monja Aurucia” com a part del clergat urbà i parla de la seva amiga Grudelle, com “una de sus colegas” (Bonnassie I, oc, 1979: 349 i 374)

[11]  Feliu, G. (1971), o.c. vol. I, p. 249

[12] Potser el terme “femina” té a veure amb aquesta distinció entre “hebrea” i “femina”

[13] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5. Docs. 37 (Aurucia) i 44 (Vives)

[14] Gil i Ribas, J. (1999) El mil·lenarisme, un excés malaguanyat. Lliçó inaugural del curs acadèmic 1999-2000 a la facultat de teologia de Catalunya. Barcelona.

[15] Els “bonhomes” i les “bonesdones” que testifiquen als judicis no es poden confondre amb els Prohoms, d’una època posterior, ja que el valor d’aquests últims radica al seu poder económic, no tant en el moral, a més de que seran sols mascles.

[16] “Gontevigia femina que cognominabant Aurucia femina, Deovota”. Baucells, Fàbrega, et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona. segle XI. F. Noguera, vol. 37, doc. 35.

Església de Santa Eulàlia de Corró d’Avall, municipi de Les Franqueses del Vallès

Església de Santa Eulàlia està situada en l’Avinguda de Santa Eulàlia, s/n o Avda de l’Església, 1 de Les Franqueses del Vallès.

Cal explicar que l’antiga església va ser cremada l’any 1936 i destruïda el 1939. L’anterior església era del s. XI amb quantitat d’afegits i reformes dels segles posteriors.

L’any 1940 es va començar la construcció de nova planta, en el lloc on hi havia hagut l’anterior. L’arquitecte va ser Antoni Fisas. Aquest segueix el classicisme italianitzant imposat pel Noucentisme. L’obra es va acabar definitivament l’any 1954.

Curiosament durant els anys de construcció i fins que no es va beneir el nou temple el 1954, la Parròquia de Santa Eulàlia va poder celebrar els oficis en uns magatzems de blat de la carretera de Ribes cedits per una família del municipi.

L’actual Església de Santa Eulàlia de planta de creu grega i cúpula en el creuer. Consta de tres naus separades per mitjà de columnes amb capitells corintis, volen imitar marbre. La nau central està coberta per voltes llunetes i les naus laterals i els braços del creuer es cobreixen amb volta d’aresta. L’absis és circular i cobert amb volta de mitja taronja. Al voltant de tota l’església hi ha una cornisa circular de gust neoclàssic.

Tot l’interior està arrebossat i pintat amb ciment. A l’exterior sobresurt la cúpula octogonal coronada per un cupulí cilíndric.

A la façana hi ha un pòrtic amb quatre trams de volta d’aresta, dues columnes cilíndriques i dues mitges columnes adossades a la paret. També de fust llis i capitells corintis. Al damunt un cos rectangular coronat per un timpà, en el centre una finestra de mig punt i quatre pilastres de capitell corinti.

Santa Eulàlia és una església al nucli de Corró d’Avall, que està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Les Franques del Vallés i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Capelleta de Santa Eulalia a Barcelona

La Baixada de Santa Eulàlia amb una petita cantonada amb el carrer de Sant Sever hi ha Capelleta i imatge de Santa Eulalia a Barcelona.

També, hi ha una placa de rajola amb uns versos de Jacint Verdaguer que fa referencia al martiri de la Santa.

Un dels turments que va patir va consistir a ficar-la nua en una bóta plena de claus i vidres i llançar-la rodolant tretze cops per un pendent, l’actual carrer anomenat Baixada de Santa Eulàlia.

Si voleu saber del martiri que va patir la Santa, podeu consultar a :

http://barcelonatienepoder.blogspot.com/2012/03/santa-eulalia-de-barcelona.html

Cal esmentar que durant l’any 2008, la imatge va ser robada i es va tindre de fer una copia, us passo un article d’elpuntavui :

http://www.elpuntavui.cat/article/-/5-societat/279348–santa-eulalia-una-copia-en-lloc-de-la-imatge-robada-.html

Sembla, però, que es tracta d’una figura llegendària i, en realitat, inexistent, la llegenda de la qual es va desenvolupar a partir del desdoblament i confusió amb la història de santa Eulàlia de Mèrida…

 

 

Recull de dades: Viquipèdia i varis

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé