Santa Maria i Santa Cecília de Montserrat. Disputes i litigis, segles X-XI.

El Massís de Montserrat al sud de la comarca del Bages, prop de l’Anoia i el Baix Llobregat. Foto: Ramon Solé.

L’origen del monestir de Montserrat és incert, però hom el situa cap a finals del segle IX. Un document de 888 parla d’una “capella sota l’advocació de Santa Maria que el Comte Guifré va reconquerir als musulmans”.

Montserrat va suposar en aquests temps una enorme fita de l’avanç cristià des del comtat d’Osona-Manresa, un domini pels Comtes de Barcelona, que el donaren al monestir de Ripoll, i pels reis francs, que el 889-890 donen els drets fiscals de Manresa a Sant Pere de Vic.[1] Els conflictes estan servits.

La donació dels Comtes a Ripoll incloïa les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, aquesta última al peu de la muntanya. Tot i ser petits cenobis, Ripoll les tenia com a simples propietats agràries.

Capella de Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat. Postal antiga.

Les obres fetes entre els anys 2011 i 2013 per rehabilitar la plaça de Santa Maria, tot just davant la façana de l’actual monestir, van posar al descobert restes dels fonaments de la primitiva església romànica, els quals ja havien estat identificats per Puig i Cadafalch en construir aquesta plaça l’any 1930.

Claustre gòtic i portal romànic de la primitiva esglèsia de Santa Maria de Montserrat.

Prèviament hi hauria a la muntanya, com veiem a altres llocs, petits eremitoris de tradició hispano-goda. El topònim de “Monistrol” també fa referència a aquest origen i cal dir que al Bages en trobem altres Monistrols: de Montserrat, de Calders (ara al Moianès), de Rajadell i de Gaià o Sant Pere de Monistrol o “de les Cigales”, documentat originàriament aquest com “Sant Joan apòstol” i cedit a Sant Pere de Vic que li canvià el nom pel de Sant Pere.[2]

Sant Pere de Monistrol, de la Roca o de “les cigales”. Foto: viquipèdia.

Cal recordar que Sant Joan apòstol o evangelista és una figura molt apreciada pel cristianisme oriental.

Montserrat amb les ermites de Sant Joan i de Sant Onofre (anacoreta del segle V molt venerat per l’església copta)

Igualment, les marededéu romàniques, les que duen el nen a la falda, representades amb la bola del món i sovint fosques, poden poden provenir de l’orient cristià que va arribar a nosaltres des del Nord d’Àfrica.

La imatge de Santa Maria de Montserrat, al timpà de la primitiva esglèsia, és més antiga que la romànica que es venera.

El monestir de Santa Cecília[3], més antic que el de Montserrat, va ser re-instaurat pels Comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa que el doten en 945 i fins la mort de Riquilda el 956 (igual que a Sant Pere de les Puel·les de Barcelona).

Santa Cecília de Montserrat. Foto: viquipèdia.

Cesari (-982) és el primer abat reconegut de Santa Cecilia. El 942 va comprar a la seva tia Druda i al seu cosí, Ansulf, per deu unces d’or, un alou al castell de Marro[4] de Manresa, on n’hi havia la casa de Santa Cecília. A principi del segle X altres persones feien donacions al monestir, el que vol dir que aquest ja existia quan l’abat Cesari demanà al llavors bisbe de Vic, Guadamir, el 957 que consagrés el monestir, el que es fa amb la condició de que segueixin la regla de Sant Benet (promoguda pels francs) i quedi sota l’obediència de Vic.

L’abat Cesari és conegut per representar un dels tres intents dels Comtes de Barcelona de centralitzar el seu poder amb un arquebisbat que subordinés els altres bisbats dels comtats catalans, que en aquell moment depenien de Narbona. El primer intent va ser amb Delà (-962), anomenat “arquebisbe” de Girona en 954. Els següents, amb Cesari, en 956 i amb el bisbe Ató de Vic, en 970. En tots tres casos, van trobar la forta oposició del poderós Casal de Cerdanya-Besalú. En el cas d’Ató, també la mort.[5]

Entre el 1011 i el 1018, un monjo, de nom Joan i procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll, va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, que havia de quedar sota les ordres de l’abat Oliba (971-1046), però Santa Cecília no va acceptar aquesta situació i Oliba es va limitar a fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat al lloc on hi havia l’antiga ermita amb el mateix nom.[6]

Els litigis entre Oliba i Santa Cecilia pel control de la muntanya de Montserrat van ser freqüents. El 29 de juny de 1022 el comte de Barcelona, Berenguer Ramon i la seva mare Ermessenda anaren a Ripoll a confirmar personalment les propietats del monestir. La comtessa Ermessenda (-1058) anava d’acord amb el poderós Oliba i el tribunal comtal decretà la fusió de les dues cases, però la realitat és que els dos dominis restaren ben delimitats.

A partir de 1023 cap document esmenta la sort de les esglesioles de Sant Martí i de Sant Pere. La de Santa Maria inicià la seva transformació amb Oliba fins a tenir la fisonomia d’una església romànica sobre la que s’alçà l’actual santuari.

Portal de l’antiga capella de Santa Maria al s. XII, dibuix de E. Canibel a la guia de Montserrat de 1898

En 1026 una dona, Orúcia, amb les seves filles Emo i Quixilo fan donació de cases, terres i possessions en Manresa a Santa Maria de Montserrat, però les cròniques es fan ressò del 1027, quan Guillem de Castellvell dona una vinya al terme d’Esparreguera “ad Domum Sanctae Mariae Coenobii qui est sita in Monte Serrad”. En 1041, Adelaida vídua d’aquest Guillem, ven al seu segon fill, Ramon, diverses possessions, sembla ser que en un intent de compensar la herència del seu primogènit. Accions de les dones relegades per la història.

De 1036 es té notícia d’unes petites obres d’ampliació de l’església a fi d’acollir els nombrosos pelegrins i a la petita comunitat monàstica. Aquest és el temps de la construcció de l’església romànica amb el suport de l’abat Oliba, d’una sola nau amb volta de canó i orientada, segons el costum, a llevant. El 1038, Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, consagra la Catedral de Vic, entre les nombroses possessions s’esmenta la de Montserrat en un intent més de reunificar poder.

A mitjans de segle XI continua havent litigis per Santa Cecilia de Montserrat. Cal fer esment que el Castell de la Guàrdia de Montserrat, un dels cinc que hi havia i l’únic del que en tenim algunes restes, van ser en mans dels vescomtes de Barcelona mentre aquests tingueren poder. En 1046 l’abat de Santa Cecília reclama i recupera un alou que havia estat “injustament” comprat per la vescomtessa Guisla al lloc conegut com a Cancis o Camps, al pas de Calaf, un domini important que connectava amb les mines de sal de Cardona i que. avançat el segle XI, veurem en mans dels Comtes de Besalú.

El Bruc, restes del castell de Guàrdia de Montserrat

Guisla deu ser la Guisla de Lluçà (-1074) que, vídua del comte Berenguer Ramon (-1035), casà amb el vescomte Udalard II (-1077), per recomanació del bisbe Guislabert, que així va controlar la rebel·lió d’aquest vescomte. Les vídues havien de renunciar a la herència del seu marit si es tornaven a casar i si no ho feien, se les prenien. El fill de Guilla, Guillem renuncià, en 1054, als seus béns a Osona en favor del seu germanastre, el nou comte Ramon Berenguer I (-1076), com anteriorment (1048) havia fet el germà d’aquest, Sanç, amb els seus béns a Olèrdola i al Llobregat. Tot en benefici d’una unificació del poder en que l’església també pren part, en una època en que començava a instaurar-se la figura de l’hereu evitant la dispersió del patrimoni.

En morir Elisabet, la primera esposa del Comte Ramon Berenguer I, cap el 1050 deixa diferents llegats a persones e institucions eclesiàstiques, entre les quals, Santa Cecília de Montserrat,  però en 1058 el Comte, amb la seva nova dona, Almodís de la Marca, donen el monestir al monestir de Sant Cugat, al que va estar sotmès fins mitjans del segle XII, no deslliurant-se del bisbe de Vic fins el segle XIII, instaurat ja l’arquebisbat a Tarragona.

Santa Maria de Montserrat va ser un priorat a partir del 1070, quan Ripoll va passar a dependre de Sant Víctor de Marsella. A partir de 1082 va tenir un prior propi. A finals del segle XI els juraments de fidelitat creixen creant l’estructura piramidal del feudalisme, arrelat ja entre els poders civils i eclesiàstic. Va seguir sent un lloc disputat durant segles, també des de l’àmbit estatal.

El santuari de Montserrat, entre roques i brumes. Foto: AGC.

Santa Cecilia, aconseguida la independència, va ser, durant segles, alberg de peregrins que anaven a Montserrat. Actualment és una dependència de l’abadia i un refugi de “Pax Christi” (moviment catòlic internacional per la Pau, creat el 1945), un lloc on de silenci on es fan pregàries interconfessionals per la pau.

Interior de Santa Cecília un lloc de pregària i repós.

Autora: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 27 d’abril, 2021

Als homes i a les dones de Bona Voluntat de tots els temps.

———————————————————————————————————————————

[1] Abadal, R. (1965) Els primers comtes catalans. Barcelona: Vicens-Vives, p. 85 (2ª ed.).

[2] Benet i Clarà, A. (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”

[3] Santa Cecília és una figura martirial romana, tot i que la seva autenticitat sigui discutible, al segle V es venerava a les catacumbes romanes de Sant Calixte i el seu culte va ser àmpliament difós a l’època visigòtica. Amb el pas dels segles, un error (en confondre els “òrgans” relatius al cos amb els musicals) l’ha convertida en patrona de la música.

[4] Un dels cinc castells de Montserrat: Collbató, Otger, Montserrat, Marro i la Guàrdia, l’únic del que perduren unes restes. 

[5] Martí, Ramon (1994) “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona” (951-953 / 981) Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67. 1

[6] Pladevall, Antoni (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Barcelona: Destino, p. 258-269

Capella de Santa Cecília de Grevalosa de Castellfollit del Boix

Avui us passo tres articles

Santa Cecília de Grevalosa  esta situada a prop de mas Palomes de Castellfollit del Boix (Bages).

Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia :

  • L’església es trobava dins l’antic terme del castell de Grevalosa.
  • El lloc de Grevalosa és documentat des del 955.
  • L’església apareix documentada pels volts de 1154, data en què consta com a parròquia de Gravalosa.
  • El 1295 es documenta l’església de Sta. Cecília de Gravalosa i el seu cementiri.
  • Es creu, però, que és anterior, perquè en una època incerta, segurament anterior al 1140 aquesta església fou donada al monestir de la Portella.
  • La funció de parròquia la perdé al segle xix, quan fou unida a la parròquia de Castellfollit del Boix.
  • Actualment la capella resta sense culte i queda força allunyada del poble de Castellfollit.

De l’edifici originari romànic en resta ben poca cosa: fragments de paret i el portal, emparedat, de mig punt i adovellat. Es creu que la primitiva construcció devia ser una senzilla capella d’una sola nau amb absis.

L’entrada principal es troba a ponent, on s’obre una porta d’estructura rectangular allindanada, que porta la data de 1621. Sobre aquesta hi ha un petit ull de bou. Culmina la façana un senzill campanar d’espadanya.

L’església és d’una sola nau, de planta rectangular amb transsepte, coberta amb volta de totxo i uns arcs de reforç d’aquesta, que es recolzen sobre mènsules. Una motllura de guix recorre tota la part alta de la nau. A la capçalera hi ha un retaule de Sta. Cecília, Sant Isidre i Sant Marc.

L’aparell és obrat amb carreus regulars, ben tallats i col·locats a trencajunt.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Per visitar-la cal demanar les clau al mossèn de l’església parroquial de Sant Andreu de Maians.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Santa Cecília de Grevalosa és una església del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Església de Santa Cecília de Molló

Avui us presento dos articles

L’església de Santa Cecília és una església parroquial que se situa al carrer de l’Església, 9 de Molló (Ripollès).

Us passo dades històriques :

  • Va ser construïda durant els segles XI i XII.
  • La parròquia de Molló o “Mollione” surt documentada l’any 936.
  • Pertanyia inicialment a la diòcesi de Girona i era de domini comtal. Ja entrat el segle XI es va començar a aixecar un nou campanar, la base del qual fou aprofitada en construir l’església actual, avançat el segle XII.
  • L’any 1141, el monestir de Ripoll que ja tenia dominis en el lloc, va obtenir la possessió total del terme.
  • I a partir del 1144 la possessió de la parròquia i dels seus drets per cessió del bisbe de Girona.
  • Aquesta possessió fou confirmada al monestir de Santa maria de Ripoll per una butlla del papa Alexandre III, del 1167.
  • Pocs anys després es devia començar la construcció de l’església actual.
  • Des del 1952, ha estat objecte d’obres de neteja exterior, i se li han construït uns murs de contenció als sectors meridional i de llevant.[

L’església de Santa Cecília, situada al sector NE de la població, és una notable mostra del romànic pirinenc.

És una església d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, molt desenvolupat, més estret que l’amplada de la nau. Aquesta és coberta amb volta apuntada, amb tres arcs torals reforçats per contraforts visibles a l’exterior.

A la capçalera té dues capelles rectangulars poc profundes, com un incipient creuer, que es manifesten a l’exterior amb un mur més sortint que la nau. Aquestes capelles tenen unes finestres de doble esqueixada i l’absis en té una d’allargada, ornada per dues arquivoltes sostingudes per dues columnetes amb capitells decorats amb motius vegetals i figures antropomorfes.

A l’interior, el presbiteri és reforçat amb un fris ornamental de mènsules i dents de serra, i l’absis acaba a l’exterior amb un fris sostingut per mènsules.

A l’extrem ponentí del mur de la part meridional, s’obre la portada, severa i elegant, que fou dissenyada formant un conjunt un xic sobresortint del mur i que s’acaba en un fris esculpit i petites mènsules –que representen els set pecats capitals– sobre dents de serra, tot sota un petit ràfec en terrat o guardapols.

Olga Bas Lay – 2008 – Generalitat de Catalunya

La porta és accessible per sis graons, i és formada per arquivoltes llises en degradació.

El timpà també és llis. La porta té unes ferramentes de tipus romànic, còpia de les primitives que es van perdre, però conserva l’antic forrellat que figura una serp.

Destaca l’esvelta torre campanar, adossada al mur N, que té la base del segle XI fins a l’altura de la teulada de l’església actual, i quatre pisos superiors del segle XII, que resulten una mica petits de mides en comparació amb el volum considerable de l’església, cosa que n’accentua l’esveltesa.

Fou restaurat el 1952 i se li llevà l’acabament emmerletat que li era impropi.

Fotografia : Robert Masters – Generalitat de Catalunya

Té un joc de lesenes i arcuacions llombardes i un fris dentat que marquen els diferents pisos, i dues finestres rodones bessones o ulls de bou sota la teulada.

Teresa Tosas Jordà – 1988 – Generalitat de Catalunya

Per més informació i fotografies podeu accedir aquest enllaç :

http://www.artmedieval.net/santa%20cecilia%20mollo.htm

Si aneu a Molló, no deixeu de visitar l’Església de Santa Cecília.

 

Recull de dades : Ajuntament de Molló, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Google