Sant Sixt de Miralplà és una capella situada al nord-oest de la ciutat de Vic, un camí hi porte des de la Carretera C-154, km 1 de Vic.
Us passo la seva història:
Està documentada l’any 1100, a la demarcació de Fontcoberta.
Més tard va estar sota la protecció de Sant Tomàs de Riudeperes i de la família Fontcoberta.
Inicialment d’estil romànic, posteriorment s’ha reformat en diverses ocasions.
Es tracta d’una petita capella de planta rectangular amb contraforts laterals, coberta amb volta de canó, així com un absis semicircular. Aquest absis va ser sobrealçat més tard, i és decorat amb un fris.
La portalada d’accés és d’arc de mig punt. Per sobre d’aquesta s’hi troba una obertura en forma de creu llatina. L’aparell constructiu és de pedra i té teulada de teula àrab a doble vessant.
Posteriorment es va construir la torre campanar de planta quadrada, adossada al mur sud. Amb la seua construcció es va aprofitar la planta inferior per a situar la sagristia.
A la part superior té obertures d’arc de mig punt i està rematat amb merlets esglaonats.
Sant Sixt de Miralplà està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
Sant Vicenç de Fals esta a dins de les restes del Castell en Fonollosa.
Us passo la seva història:
Dins el recinte del Castell de Fals, fou des de la seva construcció l’església parroquial de Fals.
A causa del seu mal estat, cap als anys 90 el servei parroquial es va traslladar de lloc a un temple nou al raval de Fals.
Cada gener s’hi celebra la festa d’hivern de Fals en honor de Sant Vicenç, donat que el temple està dedicat a Sant Vicenç d’Osca.
L’església és documentada el 1016.
Des de l’any 1220 és documentat l’altar de St. Nicolau.
L’edifici data del segle XVII (1647) segons consta en la inscripció de la façana “TEMPLUM HOC REEDIFFICATU FUIT ANNO DOMINI 1647”, conserva elements gòtics.
Fou ampliada a finals del segle XIX, segle en què es va construir el cementiri.
És un temple parroquial d’una sola nau, amb capelles laterals, sagristia i campanar al mur de tramuntana;
aquest és de planta quadrada amb quatre obertures per les campanes.
L’església no té absis i té la porta d’entrada al mur de migdia que compta amb la data gravada del 1656.
Al mateix mur, una mica més a llevant, s’obre una altra porta d’accés que devia ser tapiada poc després de fer-se i sobre la qual es llegeix la data de 1647.
Al costat de la capella de la banda nord s’alça el campanar.
Forma un conjunt amb la rectoria veïna.
S’hi distingeixen quatre espais situats entre els pilars que suporten els arcs amb sengles peanyes, que al seu dia – abans de la crema del 1936 – suportaren retaules i altars.
També cal esmentar el paviment de la capella de la banda nord, fet de lloses de pedra, mentre que el de la nau central és de cairons.
A escassos metres a llevant de l’església es situa el cementiri.
Sant Vicenç de Fals és una església del municipi de Fonollosa (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia i Diputació de Barcelona.
Sant Vicenç és una església ruïnosa s’arriba per el camí del Cementiri, situada sobre un turó proper al nucli urbà de Castellolí
Historia:
L’església parroquial de Sant Vicenç es va construir a principis del segle XVIII, en substitució de la primitiva parròquia de Sant Vicenç, ubicada al castell de Castellolí.
La primera referència documental de la nova església és una visita pastoral de l’any 1698, que diu: “Item desitjam, en quant pugám facilitar la edificació de nova església per la celebració dels divinals oficis… concedim llicencia à tots los fahels de treginar y portar a peu de obra tots los materials de pedra… convenients a dita fábrica, en los dies de diumenge y festes de precepte sens incórrer à pena alguna…”.
Al portal principal hi ha inscrit l’any “1705”, que probablement correspon a l’any del final de la seva construcción.
L’església no va ser beneïda fins molts anys després, l’any 1743, probablement per la reclamació, finalment desestimada, dels habitants de la Vall de Sant Feliu de construir la nova església més a prop del seu nucli.
L’any 1936, durant la Guerra Civil, la parròquia va ser incendiada per membres d’un Comitè Revolucionari i abandonada pels feligresos.
L’any 1940 es va construir la nova església de Sant Vicenç, al nucli urbà del poble, que actualment encara fa les funcions de parròquia del terme. Es van aprofitar pedres i teules de l’antiga església per a la nova edificació.
Durant molts anys, les ruïnes de l’església de Sant Vicenç van ser utilitzades com a magatzem de drapaire.
És un edifici barroc del segle XVIII, d’una sola nau amb creuer, amb tres capelles per banda i campanar de torre de base quadrangular.
Conserva tots els murs perimetrals, la torre i bona part del campanar.
L’absis és ornat amb bandes llombardes, que també es troben parcialment al mur sud.
El parament, a la base, és fet de carreus de mides petites, només desbastats, disposats en filades horitzontals; a la part superior, és fet amb carreus de mides més grans, ben carejats.
La façana principal conserva l’entrada i la rosassa, i a la resta de façanes s’hi obren diverses obertures, que romanen en bastant bon estat.
També presenta un rellotge de sol entre els carreus de la cadena cantonera, amb gnòmon de vareta en mal estat, no s’aprecien marques horàries ni ornamentació.
Interiorment, s’observen les arrencades de les voltes de pedra i de maó de pla en alguns punts.
Es conserven les voltes de les capelletes laterals, i la que resta sobre l’accés, que correspon a una volta d’aresta rebaixada, i els vestigis d’una volta mixta.
Tanmateix, es conserven a l’interior de l’església, les restes d’unes pintures barroques al fresc, d’iconografia decorativa amb predomini de les formes vegetals, a les capelles laterals i a la planta central.
Es conserven els vestigis, adossats a la façana sud-est, de l’antiga masoveria de cal Junyent.
Sant Vicenç és una església de Castellolí, protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Creu de Can Ros està en el carrer de Girona s/n de Sant Vicenç dels Horts.
Us passo la seva historia:
L’any 1910, Luis Sagnier i Nadal, propietari barceloní de terrenys al poble, demana permís per substituir la creu de terme de ferro per una de pedra.
Aquesta creu, que emergia paral•lela a un xiprer, era popularment coneguda com la de Can Ros.
Tenia dues funcions: assenyalava el punt de sortida o d’entrada del poble, i en segon lloc, constituïa un punt de referència per a les processons.
Fou malmesa durant la Guerra Civil, però fou restaurada a iniciativa del mateix Ajuntament el 2 de maig de 1948.
Dins dels actes d’inauguració de la nova creu, un nou xiprer fou plantat aquella mateix dia, s’organitzà una processó amb la participació del Cos de Portants, que s’oferí a col•laborar econòmicament en les despeses de la construcció de la Creu, i, un cop acabada, en Narcís Lunes compongué un poema que va llegir ell mateix.
Tanmateix l’autorització de la Diputació provincial no s’obté fins a l’any 1949.
La Creu de Can Ros, també anomenada Creu de Terme, d’estil neogòtic, ubicada al barri de Can Ros (Sant Vicenç dels Horts). Està muntada sobre una base de dos graons de pedra, disposats en forma de planta circular.
El fust té secció octogonal i reposa damunt una motllura prismàtica que fa d’enllaç amb la base. Suporta un capitell, de volum més ample que alt, profusament treballat amb elements esculpits que simulen elements propis de l’arquitectura gòtica amb arcs apuntats, que cobricel·len creus i altres ornamentacions, envoltats de frondes vegetals. La creu, de perfil trilobat amb els blans decorats amb baixos relleus, és floronada per formes vegetals similars a la flor de lis. Presideix la creu una imatge del crucificat, també de pedra.
La creu és la reproducció de l’antiga creu de terme de Can Ros, construïda l’any 1910. Els trossos de l’antiga creu, trobats al safareig de cal Cripí, foren aprofitats per construir la base de la nova creu restaurada.
La Creu de Terme de Can Ros està protegida com a bé cultural d’interès local del municipi.
El Castell de Sant Vicenç de Castellet és una fortificació que es pot pujar per la carretera del Castell, un carrer que surt d’una zona industrial.
Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva historia:
El castell s’edificà per a defensar un terme anomenat Castellet de Bages que comprenia pràcticament el territori de l’actual Sant Vicenç de Castellet.
L’any 1099 en la butlla del papa Urbà II al bisbe Ot d’Urgell se cita Castellet com a propietat a Manresa exceptuant la jurisdicció parroquial del bisbe d’Osona.
El castell és documentat l’any 1001 quan l’obra de repoblació avançava per les terres del Bages; el lloc degué ésser pres per un home important que adquirí les propietats de l’alou i el cedí al Bisbat d’Urgell. Aquesta propietat tan llunyana devia ser difícil de controlar pels bisbes urgellencs, que després de dos segles el vengueren als comtes de Barcelona.
Els comtes infeudaren el castell a una família que s’anomenà Castellet i sabem que l’any 1277 fou destruït i assassinat el seu senyor. El castell tornà a alçar-se i d’aquesta segona obra és la torre que encara es conserva.
Els comtes infeudaren el castell a una família cognominada Castellet; degut als diversos castells i famílies que reberen aquest nom, no es documenta de manera segura fins al 1277: un Guillem de Castellet, assassinat en ser destruït el castell que es reconstrueix i la família continua en la persona de Bertran de Castellet.
El 1279 posseïa el castell Humbert de Rocafort, castlà de Castellbell casat amb Sibil•la de Castellet.
La família continua amb el domini del castell fins al segle XVI, Introduint-s’hi altres cognoms (els Cirera, els Segalers i posteriorment els Muntanyans) per casament o adopció.
El 1343 la família Cirera adquirí del rei Pere II el dret alodial i directe que tenia el rei.
A mitjan segle XVI apareix un Onofre de Cardona com a senyor de Castellet i per matrimoni passà a la família Amat de Terrassa que foren senyors del castell fins al segle XIX, quan s’aboliren les dependències senyorials.
De les construccions castelleres, l’únic element que roman dempeus és la torre, que s’aixeca a l’extrem sud del turó, una part del mur i restes d’estances. Tenint en compte l’estructura de l’aparell, les obertures (porta i finestres) i la construcció, es creu que la torre fou construïda a finals del segle XIII, després de la destrucció de l’any 1277. Les altres restes podrien ser anteriors a aquesta data.
A. Daura, J. Galobart, E. Sánchez 1988 / Generalitat de Catalunya
L’únic element que es conserva del conjunt medieval del Castell de Castellet és la torre i alguns fragments de muralla del costat de migdia.
La torre és de planta quadrada amb parets de 90 cm de gruix i amb una alçada de 9,7 m.
Té tres nivells i l’aparell és fet amb carreus força gruixuts i grans col·locats en filades horitzontals.
Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya
La porta d’ingrés és d’arc de mig punt dovellat i de proporcions notables, obrint-se a llevant.
Sembla ser una construcció del segle XIII, mentre que les restes de la muralla semblen anteriors.
Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya
Actualment el carrer que hi puja esta barrat el pas.
Xavier Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya
El Castell de Sant Vicenç de Castellet és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
Església de Sant Vicenç està en la Plaça de l’Església de Calders.
És una església de tres naus, cobertes per volta de creuer, i rematades en presbiteri poligonal amb volta d’ogiva.
Pilars, nervacions, arcs i claus de volta en carreus de pedra picada. A les claus de volta hi ha diferents decoracions: sants, petxines, elements vegetals…
Roser Serra i Coma – 1982 / Generalitat de Catalunya
A l’extrem de la nau esquerra, sobre un pla circular i coberta de cúpula i llanternó hi ha la capella al Santíssim, de posterior construcció.
La porta d’entrada a l’església és adovellada, de mig punt, a la façana de ponent. Al capdamunt, simple campanar d’espadanya; ingrés a l’església per un cancell de fusta treballada.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Material constructiu: a la nau central carreus ben escairats; la resta és pedra i reble.
Roser Serra i Coma – 1982 / Generalitat de Catalunya
Hi ha dues escultures tallades en forma de mènsula que avui es troben als murs laterals exteriors de l’església. Una d’elles, mirant a nord, representa una figura humana amb trets orientals, el cos molt arrodonit, les mans unides a ell i una barba bifurcada. L’estil recorda el romànic.
L’altra imatge, situada a la banda sud, és un àngel al qual se li distingeix la cabellera, les ales i una mà oberta. Els seus trets també recorden l’escultura romànica.
Roser Serra i Coma – 1982 / Generalitat de Catalunya
Totes dues es troben als murs laterals de l’església, fent cantonada amb la façana. Ambdós estan situats als murs construïts amb motiu de l’eixamplament de l’antiga església romànica al segle XVII.
Roser Serra i Coma – 1982 / Generalitat de Catalunya
Són dos elements aprofitats d’antigues estructures i que estan fora del seu context original.
Evolució de l’església :
Queden restes de l’església del s.XII representats en el primer tram de l’actual temple.
Al segle XIII es fa la porta d’ingrés amb el campanar,
Una transformació del que era una nau en tres, ampliació que data de finals del segle XVI.
Consta que el 1611 havia estat construït el retaule de la Verge del Roser.
Se sap per Visites Pastorals que el 1699 hi havia els altars del Roser, del Sant Crist, Sant Francesc, Nostra Senyora de la Concepció, Sant Jaume, i l’altar major, dels que no en queden restes.
Al segle XIX correspon l’erecció de la capella del Santíssim.
A finals del segle XIX s’avançaren les naus laterals, igualant-les a la central.
El 1963 se li va treure un petit atri exterior.
Sant Vicenç de Calders és una església parroquial al poble de Calders (Moianès) catalogada com a bé cultural d’interès local.
Mes dedicat a les Esglésies, Ermites, Capelles i Santuaris
L’Església de Sant Vicenç està situada en l’antic terme del castell de Castellbell, sota el cingle que envolta el castell.
Us passo la seva historia:
El lloc de Castellbell és documentat des del 924.
L’església no surt documentada fins abans del 1154, en què figura com a parròquia; ara bé, solament apareix el nom del lloc (Castel Bel) i no l’advocació, de forma que no es pot saber si la referència parroquial correspon a aquesta església o a Santa Maria del Vilar.
En estudis posteriors s’ha pogut determinar amb certesa que l’església parroquial era de la Santa Maria de Castellbell, avui anomenada del Vilar, i no la de Sant Vicenç.
La base d’aquesta afirmació es troba en la visita pastoral que el bisbe Galzaeran Sacosta realitzà l’any 1331 a la parròquia de S.Mª de Castellbell.
No obstant, el 1685 les funcions parroquials s’havien traslladat a S.Vicenç, encara que el rector seguia vivint a la rectoria del Vilar, convertida en sufragània.
Fou el 1958 que S.Mª del Vilar fou elevada novament a parròquia.
És una església d’una sola nau que té a cada costat un adossat d’època posterior.
El cos central és molt més ample i alt que els laterals i s’hauria de situar molt al final del romànic.
La porta té forma rectangular i és adovellada.
En la façana principal s’obren dos ulls de bou. Al cantó de migdia s’alça el campanar, de torre, i porta la data de 1792. La teulada és de doble vessant i feta de teules.
Els carreus del cos central estan força ben col·locats i estan disposats en filades; els dels laterals, en canvi, estan disposats més irregularment.
Presenta l’estructura típica de les esglésies barroques: nau central ampla, un corredor estret al costat esquerre i capelles (dues en concret) al cantó dret. Està coberta amb volta de canó reforçada amb 4 arcs torals que es recolzen en unes petites mènsules a la paret.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
El presbiteri està lleugerament enlairat, precedit per tres graons. En conjunt l’església és força fosca.
Sant Vicenç de Castellbell és una església de Castellbell i el Vilar (Bages) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Maria Alba Oliveras i Rubiralta – 1987 / Generalitat de Catalunya
L’Ermita de Sant Vicenç està situada en el Parc del Castell s/n, concretament en el Serrat de les Garses de Castellbisbal.
Us passo la seva historia :
Es creu que Castell Bisbal, anomenat en principi castell de Benviure (probablement el topònim de “Benviure” assenyala un antic eremitisme en el lloc), no pertanyé als bisbes de Barcelona fins a la fi del segle x, que és quan degué començar a anomenar-se episcopal. […]
Els senyors útils e Castellbisbal foren els Castellvell, però aquests mantenien castlans o feudataris a Castellbisbal, probablement del mateix tronc que els Castellvell, que primerament tenien com a cognom Bremon i, a partir de la segona meitat del segle XII, Castellbisbal, encara que possiblement eren una mateixa família.
Durant el segle XII es registraren moltes discòrdies mútues entre els Bremon o Castellbisbal, els bisbes i els habitants del terme, fins que el 1198, quan fou nomenat bisbe Ramon de Castellvell (fill i germà dels senyors de Castellvell), es feu una concòrdia.
El 1290, a conseqüència d’uns actes de bandolerisme del castlà de Castellbisbal, Bartomeu, contra la gent de Barcelona, fou destruïda la fortalesa per les milícies d’aquesta ciutat”.
Dalmau de Castellbisbal (que tenia el Castellbisbal en castlania dels Castellvell i aquests pel bisbe de Barcelona), que assistí el 1412 al Parlament de Casp, fou qui reconstruí el castell a finals del segle XV.
A la fi de la guerra contra Joan II, Castellbisbal passà a poder de Lluís de Requesens i de Soler.
L’any 2020 un veí de Castellbisbal va fer una cançó inspirada en aquest monument, anomenada Ermita. En aquesta parla de les festes que fan els joves al parc.
Restes del Castell
Al lloc que ocupava el castell roman una petita capella, que té per patró titular a Sant Vicenç. Es tracta d’una ermita rectangular amb absis poligonal i una nau.
La coberta és a dues vessants i té un campanar d’espadanya. La porta està emmarcada per un arc rebaixat amb dovelles i brancals de pedra.
Sobre ella s’ha escrit: “Les ruïnes del Castell Bisbal, fragments de la capella de Sant Vicenç, s’alcen damunt el serrat de les Garses, prop de la capella de Sant Vicenç del Castell que, documentada el 1035, és una construcció moderna.
El 1568 encara es feu una reunió, en el pati del castell, dels prohoms de la població, que acordaren d’imposar un impost sobre el gra i el vi per a poder construir una església nova, més gran.
Aquesta nova església parroquial, dedicada a Sant Vicenç, és documentada el 1580 i s’aixeca al poble de Castellbisbal, damunt un serrat proper al castell, terrassa sobre el Llobregat”.
Jordi Contijoch Boada, any 1997 / Generalitat de Catalunya
Sant Vicenç del Castell o Ermita de Sant Vicenç és una església del municipi de Castellbisbal protegida com a bé cultural d’interès local.
El popular diaca Sant Vicenç va néixer a Osca i va morir a València a les persecucions de Dioclecià. Va ser molt venerat a la Europa Cristiana, a Hispània ho va ser principalment a Osca, Saragossa i València. Jaume I el proclamà patró de la ciutat en conquistar aquesta ciutat.
L’advocació de l’ermita del castell de Castellbisbal (o Benviure) envers aquest màrtir indica uns orígens més antics dels que es poden confirmar, ja que l’únic que sabem és que el castell ja hi seria al segle X.
Les restes visibles del castell de Benviure o Castellbisbal són als fonament de l’ermita de Sant Vicenç. AGC, 2021
Aquesta primera església parroquial del terme, coneguda com “l’església vella del castell” va ser consagrada cap al 1051 pel llavors bisbe de Barcelona, Guislabert. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi, aquí trobem la primera referència de l’església de “sancti Vicentii de Castro Episcopalis” i d’altres llocs del terme que han de pagar delmes i primícies com Sant Quintí del Pedrerol.[1]
Portada del llibre de Mn. Albert Ruiz Elías, 1998. Parròquia de Castellbisbal.
De 1472 tenim el diari d’un rector on anota els moviments econòmics i altres esdeveniments de la parròquia del moment. Així sabem, per exemple que a les ermites de Sant Joan de Benviure, avui mig enrunada, i a la de “madona Santa Maria Magdalena”[2], desapareguda, es feien misses, com a la parroquial de Sant Vicenç on demana ser enterrat Antoni Esteve que testa el 1468.[3]
Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper.
El 1553 Castellbisbal contava amb 26 focs o masies escampades pel terme, ja que els carrers i el nucli urbà no es formaren fins el segle XIX. El 1579 els seus prohoms decidiren al pati del castell, on es reunia el Consell, edificar una església nova a prop de la Rectoria, un lloc més poblat i on es disposava de pedra i aigua. El 1580 es dona llicència per construir-la amb un nou cementiri i per enderrocar l’església vella i traslladar ossos, retaules, altars, campanes i pedres que servirien per fer els fonaments. El poble havia d’aportar la ma d’obra i pagar els mestres. Es posà la primera pedra però la feina començà cinc anys després. En veure la dificultat de traginar la pedra de Montjuïc es decidí fer servir la de la pedrera de Campanyà. Quan la feina es fa feixuga es decidí que si algú no pot ajudar a traginar la pedra un dia hauria de pagar cinc sous.[4]
Pedrera de Can Campanyà. Foto: Mapes del Patrimoni de la Diputació de Barcelona.
Com veiem una església ben bé del poble. L’altar i el cementeri es beneeixen el set de desembre de 1600, aquell dia s’enterra a Bartomeu Llopart.
Uns anys més endavant els més vells del poble encara recordaven l’antiga església del castell i decidiren construir-la de nou, el 1643 es beneeix aquesta nova capella però o els materials no eren bons o un llamp, com ha passat en altres ocasions, la va enderrocar, el cert és que el 1772 es reedificà de nou després d’estar 60 anys derruïda. Es beneeix el vuit de maig de 1773 i es cantà un ofici de gràcies i sufragi dels difunts allí enterrats. A la guerra del francès va ser saquejada però no enrunada i el 1857 va ser restaurada. Malauradament el 1899 un llamp d’una forta tempesta causant un estat ruïnós. Al cap dels anys alguns propietaris decidiren reconstruir-la, començaren recaptant fons, però en veure lo migrat dels donatius, desestimaren la iniciativa, llavors la gent del poble va decidir tirar endavant el projecte únicament amb els seus recursos. Seguint les recomanacions del rector, es van reunir amb els que van fer el primer intent que rebutjaren la iniciativa, així és com les noves obres van quedar en mans dels considerats pobres. Es recolliren una gran quantitat de petits donatius en metàl·lic que els permeté amb una mica més d’esforç arribar a la quantitat necessària. Cal dir que tot i que els propietaris no participaren, excepte algú de nouvingut, sí ho feren els masovers que aportaren un jornal de peó cadascú.
Pou i bassa a l’entorn del castell, probablement dels segles XVII-XVIII. Foto: Ramon Solé
El Nadal de 1903-1904 va ser inaugurada aquesta nova església, que es va salvar de la crema de la Guerra del 1936 potser perquè s’hi va instal·lar en Manel flabiolari que es guanyava la vida fent tocar el flabiol a les festes i als viatgers. El 1939 es tornava a restaurar. Però en 1960 es torna a ensorrar una part del sostre en rebre els embats d’una nova tempesta sobre el turó de les Garces. De nou gràcies a la col·laboració popular, s’inaugurà un nou altar i un petit campanar d’espadanya en 1962 i s’inicià la nova etapa amb la celebració d’un casament.
Ermita de Sant Vicenç, postal antiga.
Encara en 1975 amb l’empenta dels parroquians s’arranjà el parc del castell i es construeix la font de la llibertat. Una nova tempesta, el 1983 va fer caure la campana fent una esquerda a l’absis que va ser restaurat i de nou el 1987 una tempesta va fer mal bé la creu i obligà a posar un parallamps.[5]
La font de la llibertat, al parc del castell, als peus de l’ermita de Sant Vicenç. AGC, 2021
I ara, ens preguntem, es tornarà a re-fer el patrimoni històric d’aquest com d’altres llocs propers?
El parc del castell de Castellbisbal, un bonic lloc per a passejar i cuidar. AGC, 2021.
Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 11 d’agost de 2021
A Mn. Albert Ruiz Elías (1944-2018), que va saber recollir i transmetre una història interessant i amena sobre la gent del lloc on va viure durant un temps
[3] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 40-50
Sant Vicenç de Falgons és l’església parroquial de Falgons del municipi de Sant Miquel de Campmajor, a la comarca del Pla de l’Estany.
Us passo la seva historia :
Les primeres notícies del lloc daten del 947.
L’església surt esmentada en les butlles d’Urbà II en 1096.
I tambe, Alexandre III en 1175.
L’any 1363 consta en una visita pastoral, que l’església es trobava amb deficiències importants a les cobertes.
Hi havia dos altars, un de Sant Miquel i l’altre dedicat Santa Maria.
Està situada al nucli de Falgons, sobre un turó, al costat d’un gran casal.
Es tracta d’un temple romànic format per una sola nau i una capçalera amb absis semicircular, que presenta una cornisa que ha quedat centrada en el mur pel sobre alçament del conjunt. La part original té paraments amb carreus ben tallats i la resta és de maçoneria.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
A l’interior, la nau és coberta amb volta de canó apuntada construïda amb plec de llibre i l’absis presenta quart de volta.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
A banda i banda de la nau s’hi afegiren capelles de planta quadrada i al segle XVIII el campanar de secció quadrada i teulada de dues vessants.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
A la banda oest hi havia una porta dovellada d’arc de mig punt, que en la restauració fou incorporada a la banda sud, amb un porxo de protecció.
Sant Vicenç de Falgons és l’església parroquial de Falgons està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dadews : Viquipèdia
Adaltació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola
Terra, aigua i racons 