Església antiga o Vella de Sant Cristòfol de Begues (Baix Llobregat)

Setmana dedicada a les Esglésies, Capelles i Ermites

L’Església antiga de Sant Cristòfol està en el carrer d’Alacant, 8, barri de la Rectoria en Begues (Baix Llobregat).

Historia:

• Sant Cristòfol de Begues és una església edificada al segle X al municipi de Begues (Baix Llobregat).
• L’autor és el mestre de cases Lleonard Bosch, occità.

L’edifici és una obra molt unitària, harmoniosa i bastida sense vacil·lacions constructives. És una petita fàbrica gòtica, d’una nau de tres trams. El darrer correspon al cor, cobert amb volta rebaixada (té una bella clau, on és patent la influència renaixentista de l’època). Els altres dos tenen sengles capelles per banda. El presbiteri és de set panys i la clau central té la representació del titular, Sant Cristòfol, patró de la parròquia. Les altres claus representen evangelistes. Les quatre capelles laterals també es cobreixen amb voltes gòtiques, les claus de les quals representen Sant Miquel, Sant Sebastià, Santa Eulàlia i la Mare de Déu de la Llet, són força mediocres, però no com la del cor. Tots els arcs són de mig punt (aquí també és patent la influència renaixentista), tant els que obren les capelles, com els formerets, etc. El portal ja és plenament renaixentista. Els picapedrers van ser Joan de Montese i Bernat Truell, del regne de França.

La clau de volta amb l’evangelista Mateu és la millor, de factura, relleu i composició, de totes les claus de volta del temple. Està representat l’evangelista Mateu, que és ajudat a sostenir l’evangeli per l’àngel que l’identifica. Les actituds, tot i tractar-se d’una clau de volta gòtica, la composició i el modelat dels personatges ja són clarament renaixentistes. Les altres claus de volta del temple són força mediocres. La porta destaca especialment. Dues columnes toscanes sostenen un entaulament sobre el qual hi ha el frontó i, al mig d’aquest, esculpit en relleu, de mig cos, el Pare Etern, envoltat i sorgint de dins un mantell i duent una esfera a la mà. Al vèrtex del frontó hi ha un relleu sobre una peanya amb la figura de Sant Cristòfol, patró de la parròquia i, a banda i banda, gairebé als extrems, un sant Miquel matant el drac a l’esquerra de l’espectador i un altre àngel brandant l’espasa a la dreta. S’assembla molt al portal de Santa Maria de Castelldefels, probablement són del mateix taller o autor.

L’Església antiga de Sant Cristòfol és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Sant Sebastià de Puigpedrós de Llinars del Vallès (Vallès Oriental)

L’Ermita de Sant Sebastià de Puigpedrós es troba en un petit turó, a 850 m de la Torrassa del Moro de Llinars del Vallès.

L’ermita es documentada des de l’any 1640.

Es una ermita de deu per cinc metres, amb portal adovellat de set dovelles, dues finestres de granit, amb contraforts a cada costat i amb gran riquesa de carreus cantoners.

El campanar és d’espadanya,

i un rellotge de sol no massa gran.

A darreries del segle XIX i fins a l’any 1905, acabada la “setmana dels barbuts”, se celebrava l’aplec en honor de Sant Sebastià, el màrtir que era advocat contra la pesta, els llamps i les tempestes.

Estava totalment en runes, voluntaris, ADF. i altres van reconstruir-la.

Us passo un video de la seva reconstrucció que s’ha portat a terme en aquests últims anys ( cliqueu per iniciar el video en el triangle) :

http://agendatvllinars.videotecaip.com/video-hd.php?video=311

Des de l’ermita es té una vista magnífica, des d’aquí la vista és de 360º amb el Litoral, Prelitoral i part del Vallès.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Can Ravella de Subirats (Alt Penedès)

La masia de Can Ravella està situada al nucli de Can Ravella, a l’oest d’Ordal. N-340, km. 312,200 municipi de Subirats.

Histaria:

• Sembla que aquesta masia té els seus orígens als segles XIII-XIV, si bé les primeres notícies documentals segures de la seva existència són del segle XV, juntament amb la Capella de Sant Esteve de Can Ravella, ara Sant Sebastià, situada davant el mas, a l’altra banda de la carretera.
• Ja al segle XV trobem a Pere Ravella, que prenia part en la política municipal. En època moderna, els seus propietaris foren persones influents i familiars de la Inquisició.
• La família Ravella començà a engrandir el seu patrimoni amb una gran adquisició de bens l’any 1640, esdevenint una de les famílies més riques en diners i terres de tot el municipi. El senyor Antoni Ravella, comerciant molt ric de Barcelona, va morir solter, deixant el seu patrimoni a Josep Ravella Feu. En el testament li imposava la obligació d’enderrocar la vella capella d’Ordal i fer-ne una de nova: en aquell temps el poble d’Ordal no tenia església pròpia i depenia de l’església de Sant Pere del Castell de Subirats.
• L’any 1658, el senyor Antoni Ravella va fer construir la tomba on va ser enterrat, segons consta en el llibre d’òbits de la rectoria de Sant Pau d’Ordal.
• L’any 1777 es va construir la masia nova on hi havia hagut l’antiga, acabant el 1780, de tamany més gran que l’inicialment projectat.
• El dia 3 d’agost de 1793 va morir Josep Ravella Feu, deixant els seus bens a Anton Ravella Busquets.
• Des del dia 21 de desembre de 1808 fins el 27 de març de 1809, durant la Guerra del Francès, va haver-hi una guarnició francesa a Ordal, que saquejà la capella de Sant Esteve de Can Ravella, van cremar les portes i finestres de l’hostal de Can Ravella, la casa Parellada i altres cases del poble, excepte la casa de Can Ravella, on hi vivia un comandant francès.
• Un altre episodi lligat a la Guerra del Francès succeí al mes de juny de 1809, quan quatre soldats francesos que havien begut molt van fer nit al celler de Can Ravella. Els pagesos del poble van esperar fins que els soldats es van adormir. Aleshores els pagesos aprofitaren per matar els soldats a cops de maces i els van enterrar un a l’hort de la casa prop del pou i els altres a prop de l’hostal.
• L’any 1819 Antoni Ravella Busquets compra la masia de Can Bou de Lavern i les terres del seu voltant.
• En morir Antoni sense fills, l’any 1829, hereta les possessions la seva neta Josefa Tor Ravella. Aquesta es casa amb el senyor Ramon d’Olzinelles, comte d’Olzinelles.
• Al morir Josefa Tort Ravella, el seu hereu, Hermenegild d’Olzinelles Ros i Ravella, presentà una sentència als jutjats per heretar tots els bens de la seva mare i la meitat dels bens del senyor Esteban Ravella Nin, inscrivint-se l’escriptura del conveni al registre de la propietat l’any 1881, passant a ser ell el propietari de Can Ravella. Li gestionà la documentació de la seva propietat el senyor Alfons de Camps i d’Olzinelles, passant l’heretat fins avui a la família Camps, quan Concepció Olzinelles es casà amb Pelayo de Camps i de Matas, a qui fou concedit el títol de Marquès de Camps l’any 1878 per part del papa Pius IX. Es tracta d’un títol pontifici, no rehabilitat.
• La família Camps és la propietària actual de Can Ravella.

Gran masia senyorial, amb planta baixa i pis. Destaquen dues torres adossades amb coberta de pavelló i una tercera coronada amb merlets. Adossat a l’edifici principal hi ha un cos lateral amb galeria d’arcades de mig punt. A la façana davantera hi ha una terrassa amb balustrada.

Totes les obertures estan emmarcades en pedra, la porta s’obre amb un arc rebaixat i al primer pis les obertures són totes portes amb balcó. A la torre principal les obertures són diferents, finestres petites amb arc de mig punt. A la part superior de la façana, sota de la cornisa, s’obren tres ulls de bou decorats amb ceràmica majòlica de decoracions geomètriques. La masia està envoltada de jardins.

Observacions:

A la part alta de la casa senyorial hi ha les restes del mas Margassó; davant seu a l’altra banda de la carretera, hi ha la Casa Llarga, que forma part de l’heretat.

Cal Ravella és una masia neoclàssica de Subirats (Alt Penedès) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Josep Anton Pérez

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Capella de Sant Sebastià de Piera (Anoia)

La Capella de Sant Sebastià està situada en el carrer de Sant Sebastià, 21, barri dels Gats a Piera.

Edifici religiós de planta rectangular amb coberta a dues aigües.

A l’interior es conserven arcades de guix, imitant l’estil gòtic.

Abans d’edificar-hi la capella el carrer tenia el nom de Carrer Baix.

L’any 1555 el Rdo. M. Marquet va fer-la edificar prop del lloc on s’havia edificat el segon hospital de la vila.

Maria Carme Rius i Font – 1982 / Generalitat de Catalunya

La làpida commemorativa que es troba a l’entrada de la capella diu que es va restaurar l’any 1920.

A la plaça de la façana hi ha escrit: “Fou restaurada l’any del senyor MCMXX”.

Sant Sebastià és una capella al municipi de Piera (Anoia) catalogat en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Sallent (Bages)

Aquesta setmana l’hem dedicat a Sallent

El Castell és situat al sud de la població de Sallent, al puig conegut com a Sant Sebastià,

on trobem les ruïnes de l’antic castell de Sallent

i l’església rodona reconstruïda de Sant Esteve.

Us passo la seva historia :

• És un castell termenat documentat el 1023.
• Del “kastrum quod dicunt Sallent” hi ha referència, el 1023, quan la comtessa Ermessendis, vídua del comte Ramon Borrell, l’empenyora a Bernat Sendred. Ella l’hauria rebut com a dot del marit. Bernat Sendfed era fill de Sendred de Gurb, i, de fet, el castell de Sallent i el seu terme restaren en poder de la família Gurb-Queralt fins al 1209.
• Consta, per al 1032, que el “castro Sallent” família Gurb-Queralt fins al 1209. Consta, per al 1032, que el “castro Sallent” estava situat en el comtat de Manresà.
• Coetàniament, compareix el llinatge dels Sallent, relacionat amb la castlania (diguem: una segona castlania, si considerem la dependència dels Gurb-Queralt als comtes de Barcelona, per aquest castell).
• El 22 setembre de 1209 Berenguer III de Queralt i muller tornaren al rei, Pere el Catòlic, el castell de Sallent i l’estàtica de Sant Ponç, del mateix terme.
• Per una permuta, el 1246 el rei Jaume el Conqueridor transmet aquest castell al bisbe de Vic, el qual també adquirí, el 1253, el dret que hi posseïa el castlà, Pere de Santa Coloma.
• El domini episcopal durà ací fins a la desaparició dels dominis senyorials, el 1812. Es compten com a feudataris del castell els noms de Calders, Talamanca i Santa Coloma.
• En 1358, “en lo castell de Sallent” hi havia 42 focs; evidentment, ja la notícia concerneix la vila, situada quelcom distant.
• En la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II, la vila és esmentada, però no pas el castell, com a lloc de recollida dels “pagesos e habitadors dels mascs” de l’entorn.

El castell de Sallent és una fortificació en ruïnes dalt d’un petit turó al sud de la població de Sallent.

Les restes conservades comprenen part dels murs de tancament del recinte sobirà, situades a la part alta del turó,

i de la muralla del recinte jussà juntament amb les bestorres de planta quadrada que funcionaven amb aquesta, de les quals se’n distingeixen quatre.

Aquestes restes corresponen a les remodelacions fetes el segle XIV.

D’estil romànic, poden apreciar-se encara notables restes de murs i mitges torres rodones.

Prop de les ruïnes del castell, hi ha l’antiga església parroquial de Sant Sebastià, que és la rotonda romànica més gran de Catalunya.

L’església de sant Sebastià de Sallent és un singular edifici de grans dimensions de planta circular amb un absis i dues absidioles, totes semicirculars.

A l’interior, al costat esquerre de l’absidiola de tramuntana trobem un nínxol semicircular obert en el gruix del mur.

Els tres absis presenten decoració d’arcuacions sota el ràfec de la teulada i a la part central dels tambors s’obren finestres de doble esqueixada.

El castell de Sallent és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Esteve o ermita del castell de Sallent (Bages)

Aquesta setmana dedicada a Sallent

L’accés de Sant Esteve de Sallent es fa des del camí que porta des de la població de Sallent a Cabrianes,

per la riba esquerra del Llobregat, passant pel mig de l’explotació minera, i per una pista molt ben arranjada.

Sant Esteve de Sallent és una església romànica, de finals del segle XI, que formava part del castell d’aquesta població.

És una construcció de planta circular, la més gran de les dotze úniques documentades a Catalunya en aquest estil.

Compta amb un absis i dues absidioles semicirculars, en disposició radial, orientats a llevant, amb una austera decoració d’arcuacions llombardes sota la cornisa de totes tres.

Es troba en l’antic recinte del castell, a la part més exterior, al límit del cingle sobre el Llobregat, la qual cosa la fa clarament visible des de lluny i, en concret, des de l’Eix del Llobregat.

Malgrat que l’església es trobava inicialment sota l’advocació de Sant Esteve, més habitualment és coneguda com a Sant Sebastià, la seva advocació posterior.

Fou reconstruïda, ‘quasi de bell nou’ sobretot gràcies a la iniciativa de la Confraria de la Trenta-sisena, de Sallent.

Durà trenta-sis anys i es va inaugurar el 5 d’octubre de 2008.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero

El poble de Sant Sebastià de Montmajor de Caldes de Montbui (Vallès Oriental)

Sant Sebastià de Montmajor és un poblet de  menys de 10 habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental.

Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell.

Us passo la seva historia :

• L’alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l’orde de Sant Benet. I amb l’auspici d’aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l’església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d’altres.
• Del poble n’hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat, justament fou una decisió de l’abadia aixecar l’església romànica on s’honorava i s’honora a Sant Sebastià en forma d’aplec anual. En ocasió de l’exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.

L’església romànica consta d’una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular. El transsepte presenta absidioles semicirculars. Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada amb dos pisos de finestres a cada cara.

A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat i un Sant Sebastià de fusta pintada fet per Sebastià Badia.

El nucli de població principal i més antic es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d’aquí se’ns obre una vall que, amb l’única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d’un mar de verd, arriba fins als cingles.

Està compost d’escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l’església, ho fa també en la seva part inferior, al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble és justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial.

Pel camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s’arriba al poble per l’anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que se sentia perfectament tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix, habitat principalment en els períodes de vacances.

El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d’història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d’una carretera a la qual qualificar de sinuosa no li fa justícia, s’ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor.

Sant Sebastià de Montmajor  està envoltat de muntanyes recobertes de pins i alzines, on podreu gaudir de la natura.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Sant Sebastià de Montmajor de Caldes de Montbui

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Santuaris

Sant Sebastià de Montmajor és un poblet del municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental.

Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell.

Us passo la seva historia:

• L’alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat.
•  Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l’orde de Sant Benet. I amb l’auspici d’aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament.
• El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l’església de Caldes.
• Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d’altres.
• Del poble n’hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat, justament fou una decisió de l’abadia aixecar l’església romànica on s’honorava i s’honora a Sant Sebastià en forma d’aplec anual.
• En ocasió de l’exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.

L’església romànica consta d’una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular.

El transsepte presenta absidioles semicirculars.

Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada amb dos pisos de finestres a cada cara.

A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat i un Sant Sebastià de fusta pintada fet per Sebastià Badia.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Sant Sebastià de les Brucardes de Sant Fruitós de Bages

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Santuaris.

Sant Sebastià de les Brucardes esta a prop de Mas de les Brucardes, dins de la Urbanització en Sant Fruitós de Bages.

Mas de les Brucardes

Us passo la seva historia:

• L’origen del mot “Brocardes” apareix documentat ja al segle XI concretament en 1021.
• L’any 1086 consta que Ermengarda, vídua d’en Berenguer Brocard, dona al monestir de Sant Benet de Bages, entre altres terres, el mas anomenat de Bages, que per les afrontacions que el termenegen, ha de tractar-se del mas dels Brocard.
• No es té notícia, tanmateix, de la data de construcció de la capella.
• A un llibret guardat al mas Brucardes, consta que el 18 de gener de 1754 l’ermita fou renovada tota de nou, i beneïda pel prior de Sant Benet de Bages.
• Aquest indica que amb anterioritat, el segle XVIII ja existia una reconstrucció.
• A la restauració de 1982 es posaren al descobert vestigis del paviment antic, a uns 12 cm. per sota de l’actual.
• El 12 de juny de 1982 es beneí novament la capella, després de tasques importants de reconstrucció.

És una capella d’una nau, té un absis circular a ponent. Està coberta amb volta de totxo, i el seu interior es troba enguixat i emblanquinat.

El portal és de mig punt, adovellat i situat al cantó de llevant; culmina aquesta cara una petita espadanya.

L’aparell del conjunt és irregular, obrat amb pedres i alguns fragments d’obra, que no respecten ni la disposició en filades.

El parament és un xic més regular a la cara est. L’edifici només presenta una petita obertura quadrada al sud.

Es tracta d’una petita capella situada en un medi antigament rural -mas Brucardes-, actualment transformat en urbanització.

La seva estructura i aparença té un aire romànic, encara que no s’ha pas de considerar com a pertanyent a aquest estil.

Sant Sebastià de les Brucardes és una església del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Barraca de vinya a l’entrada de Matadepera

A la rotonda de l’Avinguda Mas Sot amb carretera de Sabadell, ha una barraca de vinya de pedra seca que pretén ser un homenatge al passat vinícola de Matadepera.

Per iniciativa de diferents persones i col·lectius la singular construcció es va inaugurar el dilluns 22 de gener de 2018, en el marc de les Festes de Sant Sebastià .

La iniciativa, organitzada per l’Ajuntament de Matadepera, va comptar amb la col·laboració del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès.

Per a més informació us passo aquest enllaç :

https://www.lactual.cat/actualitat/monument-a-la-barraca-de-pedra-seca-a-matadepera_27857_102.html

Recull de dades : Ajuntament de Matadepera

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé