Sant Pau de Riu-sec de Sabadell (Vallès Occidental)

Sant Pau de Riu-sec esta entre el carrer de can Diviu i el carrer de la Vall Moranta de Sabadell.

Us passo la seva historia :

  • “Rivo Sico” (Riu-sec) era una quadra situada, segons alguns documents medievals, entre Castro Octavio (població romana que fou el nucli original de Sant Cugat del Vallès) i Rahona, actual Sabadell.
  • L’any 955 apareix en una escriptura el nom de Riu-sec.
  • El febrer de l’any 1054 tingué lloc la consagració de l’església per mà dels bisbes Guifred de Narbona i Guislabert I de Barcelona.
  • Malgrat la manca de documents, presumiblement fou una possessió de l’orde del Temple adscrita a la Comanda de Palau Solità que en ser suprimit aquest orde passà al de l’Hospital de Sant Joan.
  • Està molt documentada com a possessió hospitalera fins a la desamortització del segle XIX.
  • El 1868 passà a la jurisdicció de la Puríssima.
  • El 1874 a la de Sant Fèlix.
  • L’antiga talla gòtica de la Mare de Déu de Riusec es conserva a l’Església de la Puríssima.

Església d’una sola nau, rectangular, amb volta apuntada, de llum menor a la nau i semicircular a l’absis, i feta de canyís.

L’absis està reforçat per fora amb bandes de pedra.

A la façana hi ha una finestra geminada de capitell trapezoïdal, les altres finestres són d’Arc de mig punt.

Excavacions a Sant Pau de Riu-Sec: sitges d’emmagatzematge de cereals d’època medieval.

El campanar està acabat amb una punta piramidal i té a les seves parets unes escissions de tipus llombard.

Està coronat per quatre finestres que mostren una tipologia pròxima a l’arc de ferradura mossàrab.

A l’interior no hi ha restes especialment notables.

Sant Pau de Riu-sec és una església romànica al municipi de Sabadell protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Can Borrell de Sant Pau de Sabadell (Vallès Occidental)

La masia de Can Borrell de Sant Pau  està al costat del Camí de la Granja de Riu-sec, 21 de Sabadell.

Cal situar-se a la carretera de Bellaterra, a l’entrada del camí de la Granja de Sant Pau (zona de l’aeroport). S’ha de seguir el camí que passa per la Depuradora de Sant Pau de Riu-sec i per l’ermita que porta el mateix nom.

Al darrera de l’ermita, a uns cent metres es troba la masia.

L’accés és bo per a tot tipus de vehicles.

Masia del segle XV, de planta baixa i pis amb vessants a façana principal i posterior.

A la façana hi queden tres finestres de pedra d’estil renaixentista; en la seva part del darrera hi ha la torra del Pou de Vent que subministrava aigua a la masia.

Era principalment d’explotació agrícola.

Actualment es abandonada i esta front a la nova zona comercial i industrial.

Recull de dades : Ajuntament de Sabadell

Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de la Mare de Déu dels Àngels de Casserres (Berguedà)

Aquesta setmana cada dia una Església

Mare de Déu dels Àngels de Casserres està situada en la Plaça de l’Església de Casserres.

Us passo la seva historia:

  • L’església parroquial de Casserres era dedicada a Sant Pau, molt allunyada del nucli urbà. Aquesta zona estava en un procés de creixement enorme, tant que tenia el malnom del barri de Casserres.
  • A finals del segle XIV per poder fer el servei religiós en aquesta zona s’edificà la capella de l’àngel.
  • A partir de 1380 comencem a tenir constància de donacions i censals per a la seva construcció.
  • Aquesta quedà destruïda arran de les obres de la nova església, amb la mateixa advocació que es començà el 1681, comissionada pel senyor de Casserres, Marquès de Marimón, el seu administrador Russinyol i Francesc Niubó als Bernadàs, aquests dos últims enterrats davant del presbiteri.
  • El 1704 es consagrà l’altar major sota l’advocació de la Mare de Déu dels Àngels, d’autor anònim, i de fet, l’únic que es conserva d’entre tots els que estaven a les capelles laterals.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

Església de tres naus amb capelles a les naus laterals, coberta amb volta de canó i transsepte força ample.

Rosa Serra Rotés – 1983 / Generalitat de Catalunya

Està ubicada al centre del nucli antic, flanquejada per tot un seguit d’habitatges que tapen la seva estructura.

Rosa Serra Rotés – 1983 / Generalitat de Catalunya

La façana principal, a ponent, presenta signes de l’arrencada de l’arc de la primera capella del segle XIV,

al costat de la porta d’accés, força senzilla, allindada i amb un frontó triangular on hi ha un nínxol que possiblement tenia una imatge, avui perduda.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img-7279.png

Al mateix costat dret també veiem una torre campanar de secció quadrada rematada amb barana balustrada, obra també posterior amb un parament lleugerament divers.

Hi ha poques obertures, de molt petites dimensions i allindanades la major part. Conserva l’altar barroc de la Mare de Déu dels Àngels, realitzat l’any 1704.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

Mare de Déu dels Àngels de Casserres és l’església parroquial del poble de Casserres, al Berguedà, i és un edifici inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona.

Antic Hospital de la Santa Creu al carrer Hospital de Barcelona. AGC

L’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona (1401-1926) estava al recinte on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya. Va ser l’hospital de la ciutat fins que es traslladà al nou recinte de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

A l’Edat Mitjana, a la vora dels camins principals, n’hi havia diversos hospitals on s’atenien malalts, pobres i peregrins. A Barcelona es coneixen alguns des del segle X. La majoria funcionaven gràcies a la cura de moltes dones

Durant el segle XIV, el Consell de Cent i el bisbat acordaren la fusió d’alguns d’aquests hospitals de la ciutat en un de sol. El papa cismàtic Benet XIII (el “papa Lluna”) signa el 1401 l’acta fundacional del nou hospital.

Pou a l’antic hospital de la Santa Seu. Foto: Ramon Solé.

Hem trobat algunes dades rellevants

Dos eren laics i estaven regits pel Consell de la Ciutat:

L’hospital d’en Pere Desvilar, o Hospital de l’Almoina de la Ciutat va ser fundat l’any 1308, per Pere Desvilar, en un uns terrenys de la seva propietat, on hi havia un oratori dedicat a Sant Pere i a Santa Marta, ubicat al Pla d’en Llull, prop del Rec Comtal i del convent de Santa Clara, congregació femenina fundada per dones cap el 1233.

1674, imatge de l’hospital Desvilar o de Santa Marta, del “Llibre de taula de l’Hospital”

Pere Desvilar estava casat amb Blanca i era Conseller de la Ciutat. En 1304 ell i altres consellers signaren un ban contra els abusos del bisbe Ponç de Gualba que havia pujat el lluïsme (dret de cobrament senyorial) del 10 al 33 i al 50 % per bastir la nova Catedral. Com a represàlia el bisbe va excomunicar a Pere Desvilar (a qui li restava poc temps de vida) i a quinze ciutadans més.

En 1310 el rei Jaume II i el bisbe de València arriben a un acord sobre aquests abusos, però Pere Desvilar ja no ho va veure. Abans de morir en 1308 fundà l’hospital de l’Almoina o de la Ciutat, per a pobres, especificant com se’ls havia d’alimentar, un cop diari com a mínim i amb la voluntat expressa al seu testament de que fos una institució laica.[1]

L’hospital d’en Marcús. Bernat Marcús va ser un ric barceloní que a mitjans del segle XII va bastir un hospital per a pobres i alberg de peregrins a l’anomenada “via Francesca”, al seu pas per la ciutat (carrers de Bòria, Carders i Corders), així com una capella, la “capella d’en Marcús”, amb un cementiri per a pobres (placeta d’en Marcús).

Capella d’en Marcús al carrer Carders. AGC

A finals del segle XII, la confraria dels “troters de la bústia”, del servei de correus creat per Marcús, que utilitzava aquest emplaçament com a seu, es posa sota l’advocació de la Mare de Déu de la Guia.[2]

Mare de Déu de la Guía a la Capella d’en Marcús. AGC.

A la Setmana Tràgica (1909) va ser incendiada però va ser restaurada l’any següent, malgrat que dels bancs dels correus de cavalls de Barcelona, només es va salvar un que és al Museu d’Història de la Ciutat.

Dos eren sota el Bisbat

L’hospital del canonge Colom, tresorer del rei Jaume I, ubicat al mateix lloc on es va establir l’hospital de la Santa Creu al carrer Hospital, un ramal de la Via Augusta romana que comunicava amb el Llobregat. En 1372 va passar a l’església i es va inventariar el que hi havia: 30 llits senzills i un luxós pel bisbe, espai de clausura per a dones pobres però sanes, pati amb pou, rebost i altres dependències i estris.[3]

Pica i plaça del canonge Colom al costat de l’antic hospital de la Santa Creu.

L’hospital de Sant Macià o d’en Vilar. Era un petit alberg situat a prop de l’hospital de Sant Llàtzer, a la plaça Pedró, fundat el 1256, pel canonge Pere del Vilar, que va llegar terrenys propis amb la finalitat de l’acolliment de pobres o malalts, però especialment envers els mariners i els vells.

1674, imatge de l’hospital de Sant Macià

Per un inventari del segle XV sabem que hi havia una secció masculina, formada per tres naus i vint-i-dos llits, i una de femenina, amb una cambra amb set llits. L’hospital tenia graner, refectori i altres instal·lacions.[4]

Dos eren regits en aquells moments pel Capítol de la Catedral.

L’hospital de Santa Margarida o dels Mesells (després Sant Llàtzer)

L’hospital de Santa Maria dels Mesells (leprosos) és d’origen molt antic. Del segle XII sabem de la consagració d’un altar dedicat a Santa Maria. Al segle XIII alcen un nou altar dedicat a Santa Margarida i al segle XIV el de Sant Llàtzer.

Hospital de Sant LLàtzer a la plaça del Pedró. AGC.

Era atès per una comunitat de dones religioses laiques conegudes com beguines a Europa o beates a casa nostra. No només feien funcions hospitalàries sinó que es dedicaven als més mísers (mesells). Aquestes dones vivien del seu treball, ensenyaven als més pobres i transmetien l’evangeli amb llengua vernacular. Les “margarides” com se les coneixia tenien permís per soterrar les despulles dels penjats caiguts de les forques.[5]

Part posterior de la capella de Sant LLàtzer. AGC.

Al segle XV, per poder seguir amb la seva obra, van acollir-se a l’ordre de Sant Jeroni posant-se sota la regla de Sant Agustí que permetia la vida més activa. En 1484 les germanes jerònimes que regien l’hospital del Mesells es traslladen, segons acord del Consell de Cent, a l’hospital de Sant Macià o d’en Vilar, continuant la seva tasca assistencial.

Convent de Sant Agustí al carrer Hospital AGC.

Van tenir conflictes amb el bisbat, que demanava la clausura total de les germanes al segle XVI, fins que aconseguiren una clausura no rígida que els hi permetia continuar la seva tasca.

El gremi dels llibretes va prendre l’església de Sant Jeroni per celebrar la seva festa. El convent va ser incendiat durant la Setmana Tràgica (1909), la leproseria es traslladà a Horta i la comunitat a l’actual emplaçament a Sarrià.

L’hospital de Santa Eulàlia del Camp. La ubicació del desaparegut convent de Santa Eulàlia del Camp no està clara. En general s’accepta que era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar (prop del Portal Nou).

Dels seus orígens, que semblen ser molt antics, tampoc no en sabem gran cosa fins que passà a ser “de dret de l’església” el 22/05/1155quan el bisbe de Barcelona li confereix els terrenys que l’envolten, quedant sota canonges reglats de Sant Agustí i ordenant que no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe.[6] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara, Santa Àgata).

Durant el segle XIII va estar en funcionament un hospital annex a la canònica, on hi havia donades i donats dedicats al seu servei (monestirs.cat).

El Concili de Lió de 1276, va confirmar els privilegis de quatre ordres mendicants: dominics, franciscans, agustins i carmelites, suprimint els d’altres com els dels germans de la penitència o “frares del sac”, una ordre força popular que rebia nombrosos donatius.

Mosaic al carrer Espolsa sacs

El 1293-95 els canonges de Santa Eulàlia van traslladar-se al convent dels Frares del sac, a la plaça de Santa Anna. Els cinc últims frares que quedaven d’aquesta comunitat es feren canonges agustinians. La compra no conclou fins el 1308 degut a discrepàncies en el preu amb el bisbe.

El 1420 la comunitat de canonges es va fusionar amb la del convent de Santa Anna que passà a dir-se de Santa Anna i Santa Eulàlia. Santa Anna era llavors un priorat al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries, primer utilitzades per la església i després defenestrades.

Santa Anna de Barcelona. Foto: Ramon Solé

Què en podem treure d’aquesta petita recerca? Com veiem sovint, si entrem una mica més a fons de les primeres dades, sempre acabem trobant les dones. Elles hi són al batec de la vida i la mort. Hem assumit com un deure deixar constància de les seves presències. Aquest és el nostre interès.

Autor: Maria Àngels García –Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 20-05-2021

A les dones compassives, com aquelles, com aquestes, com tantes…

———————————————————————————————————————————–

[1] Espitia Molina, Mª Piedad (2012) “Un hospital laic a la ciutat de Barcelona en plena Edat Mitjana”. Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2012/11/un-hospital-laic-la-ciutat-de-barcelona.html?m=0

[2] Terreu, Miquel Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2020/06/lhospital-den-marcus.html

[3] Salmerón, Pilar (2015) “L’hospital del Canonge Colom: l’embrió de Santa Creu” Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau: https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2015/02/lhospital-del-canonge-colom-lembrio-de.html?m=0

[4]http://www.barcelonaentremuralles.com/edificacions.cfm/ID/5396/CAT/hospital-d_en-vilar.htm

[5] Botinas, E., Cabaleiro, J. I Duran, M. A. (2002) Les Beguines. La Raó il·luminada per l’Amor. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 83-94.

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730

Creu de terme de la plaça de Santa Anna de Barcelona

La Creu de terme de la plaça de Santa Anna, esta al tocar de l’Església de Santa Anna de Barcelona, s’entra per el carrer de Santa Anna, 29.

Us passo la seva historia :

  • La creu de terme d’Almatret (Segrià) va ser retirada d’aquest municipi durant la guerra civil per l’escultor Apel·les Fenosa i dipositada al monestir de Sant Cugat.
  • Acabada la guerra civil, va ser situada davant l’església de Santa Anna, on hi va romandre fins que el 2005
  • Es va retornar al seu emplaçament original a Almatrert.
  • La creu que des del 2006 pot contemplar-se davant l’església de Santa Anna és una rèplica exacta de la d’Almatret, obra gòtica del 1608.

Us passo l’enllaç de la web de l’Ajuntament d’Almatret que fa referencia a la seva Creu de Terme :

http://www.almatret.cat/turisme.php?id=234&start=

Dades de l’actual  Creu de Terme de la plaça de Santa Anna :

La creu s’aixeca sobre un pedestal de planta poligonal, amb tres graons i un sòcol decorat amb l’escut d’Anglesola. Al damunt s’hi aixeca un senzill fust de pedra ben escairada, coronat pel cos esculpit de la creu pròpiament dita, sobre un capitell on hi ha esculpits en relleu Sant Joan, Sant Andreu, Sant Jaume, Sant Pere , Sant Pau, entre altres.

La creu, separada del capitell per un àbac de dos cossos i sense decoració. El tret característic d’aquest grup implica la tendència a fer desaparèixer els braços de la creu, mitjançant els elements decoratius que els uneixen i que alhora tenen una funció estructural. El treball escultòric es concreta en les imatges de la intersecció dels braços, en les traceries, de caràcter ogival, i en els florons dels extrems de l’estrella, un dels quals ha estat restituït.

La creu porta el crucifix en una de les cares, mentre que a l’altra hi ha una imatge amb peanya i sota dosser.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Sant Pau de Sant Pol der Mar

L’Ermita de Sant Pau conformava un dels elements de l’antic monestir de Sant Pol del Maresme, el qual va donar posteriorment origen i nom a la vila de Sant Pol de Mar.

Per testimoni documentat el monestir ja existia des del segle X, els primers documents daten del 955 dC i tan sols en conservem aquesta Ermita, que fou construïda al segle XI.

El conjunt presenta una diversitat d’estils segons l’època, des del període visigòtic fins al segle XVIII.

L’ermita és del segle XI, d’estil romànic, tot i que de l’edifici original sols en queda l’absis i una de les finestres de la façana nord.

La casa és del segle XVII i els 3 absidioles, que son interiors i irregulars, del segle XVIII.

L’espai interior l’ocupa una única nau coberta amb volta de canó que descansa sobre dos arcs formers i un absis semicircular que enllaça amb la nau mitjançant un arc de mig punt.

Interiorment l’absis presenta tres nínxols irregulars, de punt rodó, oberts amb finestres d’època tardana.

Exteriorment la part més antiga, sense arrebossat, mostra carreus irregulars i materials ceràmics  aprofitats de l’època romana.

L’absis s’ornamenta amb un fris d’arquets a la manera llombarda, que va ser realçat quan va esdevenir torre fortificada.

La part més important a nivell artístic és la cambra romana –visigòtica, del segle VI, situada al soterrani de l’ermita a mode de cripta.

És una cambra rectangular amb una arcada central, quatre arcosolis laterals posats dos a dos a cada banda i teules romanes que fan de dovelles a l’arcada.

L’interior del conjunt alberga una imatge de l’apòstol Sant Pau, obra de Joaquim Renart i un retaule barroc del segle XVIII, dedicat a Sant Pau.

Cal destacar la zona enjardinada de la casa a un nivell inferior a l’Ermita i el Pou dins d’una arcada.

També, te una vista privilegiada de Sant Pol i el Mar.

Edifici catalogat com a Bé cultural d’Interès Nacional del patrimoni català i Bé d’Interès Cultural del patrimoni espanyol.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Pol de Mar i Viquipèdia

Adaptat al Text i Fotografies : Ramon Solé

El Túnel del tren i l’arribada del Tren a Sant Pol de Mar

Crec que com esta explicat de forma clara i precisa, he pensat en reproduir l’explicació que l’Ajuntament de Sant Pol de Mar ens fa en els cartells de la via publica, sobre : El Túnel del tren i l’arribada del Tren a Sant Pol de Mar. ( En el temps aquests cartells s’han deteriorat i fotogràficament no es pot llegir el seu contingut)

El Túnel del tren a Sant Pol de Mar :

“ El 1854 començaven les obres per a posar les vies, que a partir d’aleshores dividirien el territori en dues parts: la platja i el poble. L’obstacle més gran va ser travessar el turó de Sant Pau, doncs va caldre enderrocar dues cases per poder obrir el túnel, es varen succeir diverses esllavissades del sostre que hagué de ser reforçat amb branques, taulons i terra i es van haver de desallotjar les cases de dalt del turó de Sant Pau per precaució davant del perill aparegut. 

Més tard, el 1859 es va enfonsar la meitat de la mina emportant-se una de les tres cases de dalt del turó i les escales de Sant Pau. Es va tapar el forat col•locant un mur darrera de les tres cases i es referen les escales de l’ermita, que tenen un aire ferroviari perquè la companyia de ferrocarril es va fer càrrec dels desperfectes.

El túnel a Sant Pol l’anomenaven ”la Mina”, probablement perquè era un túnel de grans dimensions per aquella època o potser perquè, segons explica  la llegenda, des del Monestir de Sant Pau -situat just a sobre del turó- hi havia un soterrani (o alguns soterranis) que baixava fins a la platja, el qual guardava el tresor d’una gran estàtua d’un dimoni d’or massís. “

L’arribada del tren a Sant Pol de Mar :

“La segona meitat del segle XIX va suposar una sèrie de canvis cabdals per a la vila, la qual va començar a transformar-se en el que avui en dia és. Aquests grans canvis es poden agrupar en dos esdeveniments: l’arribada del ferrocarril i l’adquisició dels terrenys de la Punta per part de Pau Simon, cosa que va produir una transformació progressiva del paisatge de Sant Pol des de mitjans del s. XIX i durant tot el s. XX.

Abans que hi hagués tren, les mercaderies de certa quantia i volum s’enviaven per mar, en unes barques conegudes com “barques de tràfec”. Per terra el transport es feia amb carros i diligències. A la península, el primer tren va ser el que va fer el trajecte Barcelona-Mataró. I ja el 4 de gener de 1856 es va inaugurar el trajecte Mataró-Arenys.

Per a construir el tram per Sant Pol primer van haver de mirar per on el feien passar, si per la costa o pels garrofers (per darrere del poble), per temes logístics, van decidir construir-lo per la costa, així l’estació no estaria tan allunyada. El fet de dividir el poble en dos y col·locar la via i la estació davant de la platja va provocar enfrontaments entre els pescadors i la Companyia del Ferrocarril, com que la via estava tant a prop del mar i de la costa (on els pescadors guardaven les seves barques)

Quan hi havia tempesta l’aigua i les barques s’enfilaven damunt de la via i, si en un inici això no havia suposat cap problema, ja que si hi havia tempesta els trens no circulaven, cap el 1880 va esclatar el conflicte en projectar-se un mur de pedra per a  evitar que el mar malmetés la via, una solució que no agradà gaire als pescadors, que en ser una important majoria comptaven amb el favor de la classe política.

Arrel d’aquest conflicte sorgí la publicació mensual “El Sanpolench” (1890 – 1894) totalment enfrontada a la Companyia del Ferrocarril.”

Sigueu prudents si passegeu per aquesta zona, donat que encara avui en dia, cal creuar les vies, que estant senyalitzades.

 

Text : Estret dels cartells de l’Ajuntament de Sant Pol de Mar

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Creu de Terme de Pedralbes de Barcelona

La seva situació és en l’Avinguda Pedralbes on fa una rotonda o Plaça, al mig esta la Creu de Pedralbes,  forma  confluència amb l’av. de Pedralbes, l’av. d’Esplugues i el carrer del Bisbe Català.

És relativament moderna, va ser alçada l’any 1946, impulsada per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica, com a homenatge als centenars de creus de terme destruïdes per les milícies republicanes durant la Guerra Civil.

És una creu monumental de grans dimensions, precedida per una escalinata.  L’autor, va ser el Sr. Lluís Bonet Garí.

El fust és poligonal i el nus o tambor mostra les imatges de:

Sant Oleguer, sant Pacià, el Pare Claret, sant Sever, sant Raimon de Penyafort, sant Cugat, sant Pau, santa Eulàlia i sant Josep Oriol. La creu, floronada, mostra el Crist crucificat a l’anvers i la Mare de Déu amb el Nen al revers.          

Als peus s’hi pot veure l’escut de Barcelona no massa visible.

 

Recull de informació, Text i Fotografies : Ramon Solé