RELLINARS. Un conjunt històric per a conèixer i conservar.

Església vella de Sant Fermí i Sant Pere de Rellinars. AGC, 2021

Tot i que oficialment Rellinars pertany a Terrassa, els seus terrenys, molt a prop de Castellbell i el Vilar, formen part del relleu del sud-est del Bages, entre el massís de Montserrat i el parc de Sant Llorenç de Munt i l’Obac.

Un paisatge on no trobem extensos camps de conreu, més aviat barrancs i desnivells i un tipus de roca que ha originat balmes o coves, llocs solitaris proclius a l’habitatge primitiu d’eremites que seguien l’exemple d’Orient.

Cova sota un dels edificis del mas de Can Cotis, sobre la riera de Rellinars. Foto: Ramon Solé

La seva església vella de Sant Fermí i Sant Pere, amb el seu entorn, explica com poques la pervivència de cultes antics i la evolució de l’art i de la història, gràcies a les troballes descobertes a partir de l’any 1963, en esfondrar-se parcialment l’edifici. Des de l’any 1965 s’han dut a terme diferents intervencions per a restaurar i consolidar el que queda.[1]

Interior de l’església vella de Rellinars. AGC, 2021

Del primer que cal parlar és d’un ara votiva, datada del segle II-III, reaprofitada com a suport d’un mur que es va trobar durant les obres de 1960 i que actualment és al museu de Terrassa. L’ara duu la inscripció, la dedicatòria d’una dona a un déu iber: Màrcia Pietas al Déu Herotocus Ragut (Herotagus). La situació, dalt d’un turó, avala la tesis de que aquí hi hagués un poblat iber del que no es tenen més vestigis. El text romanitzat i l’època de la pedra indicarien que les creences antigues perduraven en un lloc inhòspit pel que els romans només passarien, ja que tampoc s’han trobat més vestigis de la seva presència.

Cartell on s’expliquen les fases de construcció de lésglésia i els objectes dipositats al museu de Terrassa: l’ara votiva i els capitells romànics. AGC, 2021.

No sabem gaire cosa de la cultura ibera i els seus déus, però el terme “ragut” deriva en el sufix –gar (de rag) que significa “entre dues aigües”, el que s’avé amb el meandre que forma la riera de Rellinars en aquest indret.[2]

A l’origen trobem el nom d’una dona que agraeix i lloa a una divinitat d’aigua.

Gorg del diable a la riera de Rellinars. Foto: Ramon Solé

El següent vestigi del passat més remot el trobem al costat de l’església mencionada, una tomba antropomorfa (habituals entre els segles VI-XI) que miraculosament es manté al mateix lloc trobat, com un reclam per captar la nostra atenció. El més probable és que sigui d’època pre-romànica (segles IX-X), com la primera edificació de l’església de la que encara queden vestigis a la nau més antiga, però millor conservada, de la cara sud.

Tomba antropomorfa al costat de la primitiva església. AGC, 2021

Aquesta edificació primitiva seria petita i amb coberta de fusta, posteriorment s’ampliaria i remodelaria. Sant Fermí d’Amiens és una figura martirial dels primers segles del cristianisme.

Del segle X, concretament de l’any 951, és el primer esment documental, es tracta d’un privilegi que concedeix Lluís d’Ultramar (920-954) a Santa Cecília de Montserrat, on es confirma la donació de Longobard de sanctum Firminum quod est in Vachericias. L’església de Sant Fermín serà sufragània de Vacarisses, de la que no s’independitzarà fins el 1878.

l’església més antiga a la cara Sud. AGC, 2021

El nom de “llinars” remet al conreu del lli i el nom de Rellinars ve del riu Llinars, avui en dia riera de Rellinars que travessa el terme, després de recollir aigua de torrents i fonts, desguassant al riu Llobregat, al terme de Castellbell. Trobem el lloc de Linars, al terme de Terrassa, en 1037 quan la femina Singero ven una vinya als esposos Oliba i Ermesenda que afronta amb vinyes d’una altra dona, Azalside.[3] En 1065 Geribert Bonuç deixa diversos llegats, entre els quals una vinya a Vachericiam al lloc de Linarios a la seva filla Névia.[4]

Als primers segles que tenim documentats veiem l’activitat i el reconeixement de les dones associada al conreu de la vinya, com a predominant.

Cap al segle XI-XII, s’afegí al costat nord una edificació romànica de planta de creu llatina. Aquesta darrera nau esdevingué la principal, quedant l’antiga com a capella lateral. Actualment està pràcticament esfondrada.

Cara nord, esfondrada. AGC, 2021

Des de 1096 es troben les dues advocacions, de St. Fermí i de St. Pere. El 1195 Guillem Garriga, amb el consentiment del seu fill, Berenguer, de la seva esposa Prodeta i de la filla d’aquesta, Pereta, fa algunes donacions al monestir del Munt, una d’elles a la parròquia de Sant Pere de Riu Llinars.[5]

El 1118 el senyor de Montcada i de Vacarisses estableix a Carbonell de Castellet al mas de les Farreres. En 1185 donen en feu el molí i les seves pertinences a Berenguer Ferrer. [6]  A finals del segle XIII Guilleuma de Montcada exercia la seva jurisdicció a la baronia de Vacarisses, Rellinars i Castellbell. Una dona forta que deixa el seu nom a diverses fonts.

A recer de la capella de St. Pere i St. Femí de Rellinars, doncs, es va començar a formar el feu de les Farreres, amb una casa que va anar creixent gràcies a unes propietats familiars riques i pròsperes.

El Mas de les Farreres amb la capella de Sant Felip Neri. AGC, 2021

El 1486, el nou senyor de Vacarisses Dalmau de Far (o Desfar) i son fill Joan estableixen a Vicenç Gibert al molí de Rellinars amb el seu casal, moles, pics, tremuja (espècie d’embut per on baixa el cereal) i altres aparells, a més de la bassa d’aigua i els seus recs. Des de llavors els Gibert seran propietaris agrícoles de Rellinars i de les contrades, compartint propietats amb els seus veïns amb els que també estableixen relacions de parentiu.

Molí de Can Gibert, amb la seva bassa. Foto Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2020/09/23/moli-de-la-fabrica-de-rellinars/

La masoveria del Mas Farreres, Can Cotis, compta, sota l’edifici que feia de cort i de trull i sobre el cingle que dona a la riera de Rellinars, amb una cavitat natural repicada per l’humà que podria haver servit d’eremitori en la època visigòtica.

Premsa de vi de 1906 a Can Cotis. Foto: Ramon Solé.

També es va trobar una mola ben conservada que, més que per a moldre cereal, sembla que va ser utilitzada per la molta de la pólvora durant les guerres carlines. En tot cas sabem que va ser utilitzada de magatzem i que el seu últim servei va ser el de galliner.

Un altre objecte que hi havia dins el mas de Can Cotis (que avui està sent restaurat) és una gran pica, probablement utilitzada per emmagatzemar aigua, potser vi, però que ens fa venir a la ment el que hauria estat un baptisteri de les primeres èpoques del cristianisme.

Pica de Can Cotis. Foto: Ramon Solé.

A començaments del segle XVII es construeix la capella de Sant Felip Neri al mas Farreres, fent en ocasions la funció de la parroquial ja que estava millor proveïda.

Durant els segles XVII i XVIII el conjunt de Sant Fermí i Sant Pere sofreix una transformació general que va comportar bàsicament la construcció d’una coberta única per a les dues esglésies i d’un campanar d’espadanya sobre l’absis romànic que va ser enderrocat i substituït per tres absis rectangulars, l’obertura d’una altra porta a la façana nord i una nova pavimentació. Va fer les funcions de parròquia de Rellinars fins a 1842 en què el culte fou traslladat a l’església nova.

La nova església parroquial de Rellinars. AGC, 2021

 “El mas de les Farreres amb el molí del Gibert de Baix, la capella de Sant Felip Neri, la masoveria de Can Cotis i les Llobatones (ja desapareguda), amb tota la massa forestal, vinyes i conreus, foren el motor econòmic de Rellinars fins l’arribada de la fil·loxera al segle XIX”.

Un patrimoni extingit o en perill d’extinció, al que bé es podrien dedicar els recursos malversats pels que més tenen.

L’església vella de Rellinars, majestuosa malgrat les seves pérdues, reclama la nostra atenció. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 13-10-2021

Als que paguen els seus impostos i als que els gestionen en pro del bé comú.

————————————————————————————————————————————-

[1] Garcia, Gemma i Moro, Antonio (1997) “Noves aportacions a la periodització de l’església vella de Rellinars”.

[2] Moreno Albareda, Maria Dolors (1997) “Breu història de Rellinars” a Ronda Vallesana, Sabadell, p. 65-68

[3] Miret i Sans, J. (1914) “Los noms personals y geogràfics de la contrada de Terrassa en los segles Xè y XIè”. Real Academia de Buenas Letras de Barcelona.

[4] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera (FN). Diplomataris,10, n. 419

[5] Puig i Ustrell, P. i altres (2013) Diplomatari de St. Llorenç de Munt (1101-1230) FN 66, n. 205

[6] Moreno, M. D.  “Patrimoni en perill: el mas de les Farreres a Rellinars”. Dovella, 2010.

Vistes durant el confinament

Avui us presento dos articles

Des de casa (Terrassa) a La Mola i al monestir de Sant Llorenç de Munt (març-abril, 2020).

Des de casa, abocat a la finestra, albiro el món, és ben a prop.

La natura, la meva permanent estimada, m’acompanya, a ella em lliuro.

Història perduda entre roques mil•lenàries, vegetació que el misteri envolta.

L’ombra cau sobre les llums; com jo, ple de dubtes, pors, inquietuds.

Sé que hi ets, desig, vens amb la boira, dama d’aigua.

Núvol blanc, esperança que es farà amenaça o temor que el sol desfarà?

La llar, el nostre recer, em crida al seu sí, lloc de la cura i l’estima.

Rutines diàries, teixit que referma la pell i els fonaments.

Aviat passejaré pel teu cos encès, l’únic paisatge que ja vull; tu, només.

Finestrals, xarxes de comunicació, reproducció del que vam ser i fer.

La llar s’obrirà de nou i acollirà el meu últim amor.

Respira el cos i la muntanya, respira i es renova el món.

Text: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies: Ramon Solé (març-abril, 2020)