La casa del secretari està en el carrer Claudi Güell, 8, en la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.
L’edifici va ser construït en1911. És d’autor i data desconeguts, i edifici de característiques diferents a la resta de cases de la Colònia.
Es fet de totxo arrebossat imitant carreus de pedra, amb les obertures i el balcó inspirats en el romànic. Cal Destacar els escuts del balcó, amb les quatre barres i la creu de Sant Jordi, símbol de catalanitat, així com el rat-penat que presideix el balcó.
Era la casa on vivia l’administrador de la Colònia Güell.
Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Font a la masia de Cal Capellà de l’Hospitalet de Llobregat, avui Restauran Marina. AGC
La figura de Sant Jordi ha esdevingut tot un símbol, un imaginari embellit per la literatura i les icones que ha arrelat entre allò que es transmet de mares i pares a filles i fills i que anomenem cultura.
Els cavallers o “milites” realment van existir per aquestes contrades a la no tan llunyana Edat Mitjana. Un temps catalogat com un entremig del classicisme grec i l’anomenada Edat Moderna que prometia una nova salvació humana.
L’ermita de Santa Maria del Puig va ser una parròquia del terme del castell d’Esparraguera. Foto: viquipèdia. Santa Maria del Puig d’Alvèrnia era un lloc de peregrinatge important a l’E.M.
Cal descobrir l’anomenada “Edat Mitjana” perquè per a nosaltres és l’inici de la documentació escrita que ens permet conèixer d’on venim.
Pocs documents parlen dels cavallers i si ho fan és per reflectir les donacions que aquests feren abans de morir, ja se sap que el poder de les escriptures estava principalment entre els monjos i aquests no eren molt donats a cantar les gestes dels guerrers tot i que ells també empunyaven les armes.
Haurem d’esperar a mitjans del segle XI per començar a veure més sovint les mencions als cavallers i a les “milites”, tot i així, a la documentació del segle X, anem trobant algunes referències que ens permeten entreveure uns éssers que estaven tan sotmesos a la violència estructural com la que exercien cos a cos.
El poder necessita la violència. La culpa és per qui la exerceix directament, una culpa que els guerrers assumeixen i que els empeny a fer donacions importants a les institucions religioses, a peregrinar per expiar la culpa o a enrolar-se en una última lluita, com va fer Mir Geribert, trobant, com ell, la mort.
Mir Geribert. Il·lustració del còmic: Terra de frontera: Olèrdola, 1058 d’Oriol García Quera. Rafael Dalmau, ed. Una excel·lent manera d’explicar la història als més joves.
Veurem alguns exemples dels pocs que hem trobat:
Un dels primers és de 919, Fortuny, un cavaller, es dona a sí mateix amb el seu cavall, el fre i la sella i tot el que té a Llinars: vinyes i cases amb corts i horts a la “casa de Santa Maria” (potser Santa Maria del Mar, potser la de Llinars).[1]
El 985 van morir molts defensors de la ciutat de Barcelona davant la presa d’Almansor, un d’ells va ser Rami. Al seu testament de 987 deixà, entre d’altres béns, un alou a Vila Alba (Cardedeu) a Sant Miquel de Barcelona, un hort prop de la ciutat a Santa Maria del Mar o el seu alou de Premià a Quintilo Deovota.[2] El fet de tenir tants béns ens porta a pensar que no seria pròpiament un cavaller, més aviat devia ser un notable de la ciutat, però al segle X les fronteres no estaven prou definides, ni topogràfica, ni humanament.
Igualment Gigila, que sembla que es guanyava la vida de la mateixa manera que el seu pare, Sanla “faber”, fent obres de millora i tractes amb els potents, com el monestir de Sant Cugat, mor en aquesta batalla, quedant la seva germana Quixilo com a continuadora de la tasca familiar.[3]
I què en podem dir de elles? En primer lloc, que algunes van lluitar amb ells. De fet, a la defensa de Barcelona van venir famílies senceres. Una d’elles va ser Emma, feta captiva el 985 a Barcelona on va venir amb el seu marit Guillem, fidel del Comte Borrell II i senyor dels castells d’Espases i d’Esparraguera, a participar en la defensa. El nou de setembre de 985 Guillem es lliura, amb gran part dels seus béns, entre els quals, aquests castells, a Sant Pere de Vic, també dona la seva mansió a Castellet però amb la condició de que li hauran de donar a Emma, sense cap impediment, si aquesta tornava del captiveri.[4]
Restes del castell d’Esparraguera. Foto: viquipèdia.
Les dones que no anaren a lluitar continuaren amb les feines familiars, com hem vist que va fer Quixilo i vèiem amb moltes dones que, ja sigui soles, amb els fills i les filles o en grup, se’n fan càrrec de les seves propietats venent, permutant, donant a un monestir per tal de seguir en règim d’usdefruit…
Moltes van haver de pledejar per recuperar els seus béns, com Madrona, filla de Guisand, que havent tornat del seu captiveri trobà que el seu germà, Bonhome, s’havia venut les seves terres a Magòria (Barcelona). El tribunal, presidit per la comtessa Ermessenda el vuit de maig de l’any 1000, obligà a restituir els béns a Madrona. El bisbe Aeci (995-1003) i la Canonja li tornen les terres, encara que poc després ella les dóna a St. Miquel, quedant-se com a usufructuària.[5]
Sant Miquel, protector davant la mort, era una figura molt apreciada, tot un generador del símbol del cavaller que s’enfronta al mal.
Restes església de Sant Miquel de Barcelona. Portal pòtic de la Basílica de la Mercé. Foto: viquipèdia.
Altres van haver de refer escriptures perdudes com Dulcídia que el 987 presentà, davant del jutge Oruç tres testimonis que declararen sobre quinze escriptures que donaven compte de les sis peces de terra, sis vinyes i tres cases que havia adquirit amb el seu marit, Adam. Les propietats eren a Barcelona, als termes de Monterols (Sant Gervasi), Trullols (Sants), Cassoles (Bonanova) i al suburbi dels Arcs (davant la Catedral) o Quindeleva, vídua de Bladi que en 994 demana li siguin reconstruïdes les seves propietats a Sant Pere de Reixac, objecte de rapinya dels sarraïns que a la partida s’endugueren arxius i llibres. Algunes van recuperar penyores, com Susana que en 988 venia a Edelfred una casa amb pati a Barcelona com a garantia d’un préstec que va fer a Gomarell.[6]
No moltes però sí alguna, com Aurúcia Deodicada, compren. En 986 Esteve ven a Aurúcia un casal (terreny per edificar una casa) que tenia fora muralles, davant de la porta del Regomir, una de les portes d’entrada a la ciutat, per herència del seu germà Muç, un altre pròcer mort a la presa d’Almansor.[7] Recordem que Aurúcia gestionava uns béns importants entre els que hi havia una parada de mercat a l’entrada de la ciutat.[8]
I totes les que van quedar vídues, si volien conservar el seu patrimoni, no podien tornar-se a casar. És un fet àmpliament documentat.
Estúdia donant per perdut el seu fill, Gaudemar, s’annexionà el que li pertocaria a aquest per herència. En tornar el fill en 1002 la mare de seguida li restitueix la herència afegint una vinya que ella havia aconseguit per permuta.[9]
Com veiem, res a veure amb el que entenem per “dames”, potser les veurem als segles següents o potser ho n’hi hauran existit més que a la imaginació i a les seves expressions com la pintura i la literatura. Expressions que el dia de Sant Jordi celebrem amb la millor de totes elles, la de l’esclat de la Natura.
Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 21-abril-2021
A les dones treballadores de tots els temps. Als que estimen en temps difícils.
———————————————————————————————————————————–
[1] Mas, J. Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la Seu de Barcelona. Vol. IX, n. 4.
[2] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Doc. 63.
[4] Rovira i Solà, Manuel (1980). “Notes documentals sobre alguns efectes de la presa de Barcelona per Al-mansur (985)”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, 1.
[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 37, docs. 13, 25 i 26.
[6] Salrach i Montagut, dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, docs. 101, 125 i 107
[7] Fàbrega i Grau, A. (1995). Diplomatari de la Catedral de Barcelona (844-1000). Arxiu Capitular de la catedral de Barcelona, doc. 182
Avui es Sant Jordi – Felicitats Catalunya ! Avui us presento dos articles
Al no poder celebrar La Diada de Sant Jordi a Catalunya, donat com prou be sabeu pel confinament de tothom pel Coronavirus, us voldria presentar unes imatges de l’any 2017, que vaig fer a Cànoves i Samalús, on en aquells moment hi vivia.
A la plaça Sant Muç, es celebrant molts dels actes mes destacats d’aquest petit poble, un d’ells esla Diada de Sant Jordi, on es posen taules i paradetes per vendre els llibres i les roses.
Al centre d’aquesta plaça, cada any hi ha una demostració de les colles infantils i d’adults, on ballen al so de la musica popular catalana, us passo imatges d’aquell any :
En aquest dia els barris i les escoles de Cardedeu van preparar actes de participació i assistència :
Esperem que d’aquí a poc podem celebrar la nostra Diada de Sant Jordi !
Avui es Sant Jordi – Felicitats Catalunya ! Avui us presento dos articles
Sant Jordi es present arreu de Catalunya i a l’estranger, sempre a sigut un “Sant – Personatge”, entre històric, guerrer, llegendari i símbol de l’amor…
Avui diada de Sant Jordi, vull fer-vos arribar imatges d’abans i d’ara, que l’autor d’aquestes, a volgut expressar com deuria ser el “Sant – Personatge de Sant Jordi” :
Postals Antigues
Imatge amb rajola en el Balneari de Vallfogona de Riucorb
Imatge amb rajola en la Casa Terrades de Barcelona
Imatge amb rajola en Cervera
Imatge amb rajoles en El Masnou
Dues imatges amb rajoles en l’Hospital de Sant Pau
Postal – Propaganda antiga del Licor de Sant Jordi d’Arenys de Munt
Imatge sobre la Font de Sant Jordi de la Catedral de Barcelona
Els Sant Jordi’s d’arreu del món i amb Filatèlia, es un enllaç molt curiós i interessant que us passo perquè el coneixeu :
La masia Freixa està en la Pl. de Josep Freixa i Argemí, 11, concretament situat dins al parc de Sant Jordi, antics jardins i terreny adjacent a la masia, ubicat al barri de Ca n’Aurell de Terrassa.
La Masia Freixa és un edifici modernista de la ciutat de Terrassa, construïda el 1896, va ser pensada originalment com a fàbrica de filats i va ser reformada entre el 1907 i el 1914 per Lluís Muncunill i Parellada, que la va transformar en la residència familiar de l’industrial tèxtil Josep Freixa.
L’arquitecte la va convertir en una de les joies del modernisme terrassenc, amb la seva estructura d’arcs i voltes d’inspiració gaudiniana i els murs pintats de blanc, d’on sobresurt una alta torre.
Durant molts anys ha albergat el Conservatori Municipal de Música, que actualment ha estat traslladat a un edifici de nova construcció al Campus Universitari, al barri del Cementiri Vell.
Actualment acull les oficines del Síndic Municipal de Greuges i de l’Oficina de Turisme de l’Ajuntament,
i també és la seu de la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya.
Cal destacar :
La teulada sinuosa, amb una estructura de voltes de maó pla que conjugaven la tradició de la volta catalana amb la modernitat dels nous materials; el revestiment de morter té petits vidres incrustats que li donen l’aparença d’un gris brillant.
Els arcs parabòlics inspirats en l’obra de Gaudí, que conformen les finestres del cos principal i les obertures dels porxos d’entrada i del costat sud i oest.
L’arrambador ceràmic blanc del porxo, obra també de Muncunill, que ocupa la part inferior de les parets arrebossades i pintades de blanc.
La rotonda del costat est, com a afegitó de dos nivells al cos de l’antiga fàbrica; els finestrals de la planta baixa són d’arc rebaixat, per permetre més entrada de llum, a diferència dels de tipus parabòlic de la resta d’obertures de la façana.
La torre de l’angle nord-est, que sobresurt del cos inferior quadrat; té un cos octagonal de quatre nivells, l’últim dels quals voltat d’una balconada mirador.
La façana d’accés, la part nord, és la més austera, amb els finestrals parabòlics, on sobresurt el gran pòrtic d’entrada concebut com un dels trams de la galeria, i seguint les formes sinuoses generals de l’edifici.
L’interior, molt reformat, però que encara conserva el mobiliari del menjador i del despatx, dissenyat per Joaquim Vancells.
El jardí dissenyat per Rafael Benet i Vancells, un dels pintors destacats de l’època, és d’estil romàntic i, junt amb el de la casa Alegre de Sagrera, és el millor exemple dels jardins terrassencs de la primeria del segle XX.
El seu estat de conservació, pel que fa a les característiques originals, no és el que correspondria a un jardí històric de Terrassa.
El Viaducte de Sant Jordi, ens referim el pont del tren de La línia de Barcelona a Vic i Ripoll forma part d’una línia que antigament havia arribat fins a Sant Joan de les Abadesses,
situat en l’entrada sud de Figaró.
Va néixer amb l’objectiu de transportar el carbó des del Pirineu fins a la ciutat de Barcelona.
El 1875 es posava en servei el tram entre Granollers i Vic.
I mes tard, el 1880 arribava fins a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.
El Viaducte es una obra de gran valor, tal com posa el cartell es de finals del segle XIX quan es va posar la línia en funcionament,
i actualment aquest pont encara continua prestant servei.
Avui diada de Sant Jordi, us he preparat dos articles
El culte a Sant Jordi es va estendre ràpidament per tot l’Orient i es va fixar la data de celebració el 23 d’abril. El fet que la data escaigués a la primavera i el significat del seu nom, va fer que Sant Jordi fos el protector de les collites.
Palau de la Generalitat
Us passo la seva historia :
A Catalunya es remunta el seu culte al segle X. A l’any 1022, l’abat Oliva va erigir un altar a Ripoll en honor seu.
L’extensió del culte a Sant Jordi arreu d’Europa es va produir a partir del segle XI amb les Creuades, doncs el sant era invocat pels guerrers en la seva lluita contra els musulmans per recuperar Terra Santa.
El fet que Sant Jordi sigui el patró dels cavallers es deu a l’ajut que va donar el sant al Rei Pere I a l’any 1094, quan aquest va guanyar una batalla contra els sarraïns després que hagués invocat al sant. Com a mostra d’agraïment el va anomenar patró de la cavalleria i també de la noblesa catalana.
A partir del segle XIII, els reis catalans van mostrar-li gran devoció.
A l’any 1202, Pere el Catòlic va autoritzar la creació de l’Ordre de Sant Jordi d’Alfama, que venerava Sant Jordi i lluïen la seva bandera a Catalunya i Europa.
Al segle XV ja es celebrava la festa de Sant Jordi al Palau de la Generalitat coincidint amb la fira de les roses que es feia al pati.
Sant Jordi és patró de Catalunya des de principis del segle XIX.
Acostumem anar de pressa d’un costat a l’altra de la ciutat o poble, mirar a la dreta o l’esquerra, vigilar els semàfors per mirar de passar o passar igualment que tinguem vermell o verd, el important es corra i arribar el mes aviat possible al nostra objectiu o destí.
Per ho !, es que… ja no mirem per sobre? Pues crec que ens cal fer un STOP a la nostra vida… Podria ser que ens perdem veure i conèixer coses curioses, com en el cas de Sant Cugat del Vallès :
Una façana on hi ha un Sant Jordi i el Dragó, que sempre durant tot l’any, unes roses hi son al seu costat.
Veure unRellotge de Sol de 1853, en la plaça de la Vila.
Un altreRellotge de sol amb un Veler, que ens fa difícil de saber quina hora és.
Un Drac de ferro a una façana, en un carrer dels antics de Sant Cugat del Vallès.
Entre mig de vegetació d’una finca, trobar una Torre – Dipòsit d’Aigua, que deu de ser prou antiga.
Avui ha sigut en Sant Cugat, seguirem mirant per d’amunt nostra en altres poblacions de Catalunya…
Terra, aigua i racons 