Santa Maria i Santa Cecília de Montserrat. Disputes i litigis, segles X-XI.

El Massís de Montserrat al sud de la comarca del Bages, prop de l’Anoia i el Baix Llobregat. Foto: Ramon Solé.

L’origen del monestir de Montserrat és incert, però hom el situa cap a finals del segle IX. Un document de 888 parla d’una “capella sota l’advocació de Santa Maria que el Comte Guifré va reconquerir als musulmans”.

Montserrat va suposar en aquests temps una enorme fita de l’avanç cristià des del comtat d’Osona-Manresa, un domini pels Comtes de Barcelona, que el donaren al monestir de Ripoll, i pels reis francs, que el 889-890 donen els drets fiscals de Manresa a Sant Pere de Vic.[1] Els conflictes estan servits.

La donació dels Comtes a Ripoll incloïa les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, aquesta última al peu de la muntanya. Tot i ser petits cenobis, Ripoll les tenia com a simples propietats agràries.

Capella de Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat. Postal antiga.

Les obres fetes entre els anys 2011 i 2013 per rehabilitar la plaça de Santa Maria, tot just davant la façana de l’actual monestir, van posar al descobert restes dels fonaments de la primitiva església romànica, els quals ja havien estat identificats per Puig i Cadafalch en construir aquesta plaça l’any 1930.

Claustre gòtic i portal romànic de la primitiva esglèsia de Santa Maria de Montserrat.

Prèviament hi hauria a la muntanya, com veiem a altres llocs, petits eremitoris de tradició hispano-goda. El topònim de “Monistrol” també fa referència a aquest origen i cal dir que al Bages en trobem altres Monistrols: de Montserrat, de Calders (ara al Moianès), de Rajadell i de Gaià o Sant Pere de Monistrol o “de les Cigales”, documentat originàriament aquest com “Sant Joan apòstol” i cedit a Sant Pere de Vic que li canvià el nom pel de Sant Pere.[2]

Sant Pere de Monistrol, de la Roca o de “les cigales”. Foto: viquipèdia.

Cal recordar que Sant Joan apòstol o evangelista és una figura molt apreciada pel cristianisme oriental.

Montserrat amb les ermites de Sant Joan i de Sant Onofre (anacoreta del segle V molt venerat per l’església copta)

Igualment, les marededéu romàniques, les que duen el nen a la falda, representades amb la bola del món i sovint fosques, poden poden provenir de l’orient cristià que va arribar a nosaltres des del Nord d’Àfrica.

La imatge de Santa Maria de Montserrat, al timpà de la primitiva esglèsia, és més antiga que la romànica que es venera.

El monestir de Santa Cecília[3], més antic que el de Montserrat, va ser re-instaurat pels Comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa que el doten en 945 i fins la mort de Riquilda el 956 (igual que a Sant Pere de les Puel·les de Barcelona).

Santa Cecília de Montserrat. Foto: viquipèdia.

Cesari (-982) és el primer abat reconegut de Santa Cecilia. El 942 va comprar a la seva tia Druda i al seu cosí, Ansulf, per deu unces d’or, un alou al castell de Marro[4] de Manresa, on n’hi havia la casa de Santa Cecília. A principi del segle X altres persones feien donacions al monestir, el que vol dir que aquest ja existia quan l’abat Cesari demanà al llavors bisbe de Vic, Guadamir, el 957 que consagrés el monestir, el que es fa amb la condició de que segueixin la regla de Sant Benet (promoguda pels francs) i quedi sota l’obediència de Vic.

L’abat Cesari és conegut per representar un dels tres intents dels Comtes de Barcelona de centralitzar el seu poder amb un arquebisbat que subordinés els altres bisbats dels comtats catalans, que en aquell moment depenien de Narbona. El primer intent va ser amb Delà (-962), anomenat “arquebisbe” de Girona en 954. Els següents, amb Cesari, en 956 i amb el bisbe Ató de Vic, en 970. En tots tres casos, van trobar la forta oposició del poderós Casal de Cerdanya-Besalú. En el cas d’Ató, també la mort.[5]

Entre el 1011 i el 1018, un monjo, de nom Joan i procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll, va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, que havia de quedar sota les ordres de l’abat Oliba (971-1046), però Santa Cecília no va acceptar aquesta situació i Oliba es va limitar a fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat al lloc on hi havia l’antiga ermita amb el mateix nom.[6]

Els litigis entre Oliba i Santa Cecilia pel control de la muntanya de Montserrat van ser freqüents. El 29 de juny de 1022 el comte de Barcelona, Berenguer Ramon i la seva mare Ermessenda anaren a Ripoll a confirmar personalment les propietats del monestir. La comtessa Ermessenda (-1058) anava d’acord amb el poderós Oliba i el tribunal comtal decretà la fusió de les dues cases, però la realitat és que els dos dominis restaren ben delimitats.

A partir de 1023 cap document esmenta la sort de les esglesioles de Sant Martí i de Sant Pere. La de Santa Maria inicià la seva transformació amb Oliba fins a tenir la fisonomia d’una església romànica sobre la que s’alçà l’actual santuari.

Portal de l’antiga capella de Santa Maria al s. XII, dibuix de E. Canibel a la guia de Montserrat de 1898

En 1026 una dona, Orúcia, amb les seves filles Emo i Quixilo fan donació de cases, terres i possessions en Manresa a Santa Maria de Montserrat, però les cròniques es fan ressò del 1027, quan Guillem de Castellvell dona una vinya al terme d’Esparreguera “ad Domum Sanctae Mariae Coenobii qui est sita in Monte Serrad”. En 1041, Adelaida vídua d’aquest Guillem, ven al seu segon fill, Ramon, diverses possessions, sembla ser que en un intent de compensar la herència del seu primogènit. Accions de les dones relegades per la història.

De 1036 es té notícia d’unes petites obres d’ampliació de l’església a fi d’acollir els nombrosos pelegrins i a la petita comunitat monàstica. Aquest és el temps de la construcció de l’església romànica amb el suport de l’abat Oliba, d’una sola nau amb volta de canó i orientada, segons el costum, a llevant. El 1038, Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, consagra la Catedral de Vic, entre les nombroses possessions s’esmenta la de Montserrat en un intent més de reunificar poder.

A mitjans de segle XI continua havent litigis per Santa Cecilia de Montserrat. Cal fer esment que el Castell de la Guàrdia de Montserrat, un dels cinc que hi havia i l’únic del que en tenim algunes restes, van ser en mans dels vescomtes de Barcelona mentre aquests tingueren poder. En 1046 l’abat de Santa Cecília reclama i recupera un alou que havia estat “injustament” comprat per la vescomtessa Guisla al lloc conegut com a Cancis o Camps, al pas de Calaf, un domini important que connectava amb les mines de sal de Cardona i que. avançat el segle XI, veurem en mans dels Comtes de Besalú.

El Bruc, restes del castell de Guàrdia de Montserrat

Guisla deu ser la Guisla de Lluçà (-1074) que, vídua del comte Berenguer Ramon (-1035), casà amb el vescomte Udalard II (-1077), per recomanació del bisbe Guislabert, que així va controlar la rebel·lió d’aquest vescomte. Les vídues havien de renunciar a la herència del seu marit si es tornaven a casar i si no ho feien, se les prenien. El fill de Guilla, Guillem renuncià, en 1054, als seus béns a Osona en favor del seu germanastre, el nou comte Ramon Berenguer I (-1076), com anteriorment (1048) havia fet el germà d’aquest, Sanç, amb els seus béns a Olèrdola i al Llobregat. Tot en benefici d’una unificació del poder en que l’església també pren part, en una època en que començava a instaurar-se la figura de l’hereu evitant la dispersió del patrimoni.

En morir Elisabet, la primera esposa del Comte Ramon Berenguer I, cap el 1050 deixa diferents llegats a persones e institucions eclesiàstiques, entre les quals, Santa Cecília de Montserrat,  però en 1058 el Comte, amb la seva nova dona, Almodís de la Marca, donen el monestir al monestir de Sant Cugat, al que va estar sotmès fins mitjans del segle XII, no deslliurant-se del bisbe de Vic fins el segle XIII, instaurat ja l’arquebisbat a Tarragona.

Santa Maria de Montserrat va ser un priorat a partir del 1070, quan Ripoll va passar a dependre de Sant Víctor de Marsella. A partir de 1082 va tenir un prior propi. A finals del segle XI els juraments de fidelitat creixen creant l’estructura piramidal del feudalisme, arrelat ja entre els poders civils i eclesiàstic. Va seguir sent un lloc disputat durant segles, també des de l’àmbit estatal.

El santuari de Montserrat, entre roques i brumes. Foto: AGC.

Santa Cecilia, aconseguida la independència, va ser, durant segles, alberg de peregrins que anaven a Montserrat. Actualment és una dependència de l’abadia i un refugi de “Pax Christi” (moviment catòlic internacional per la Pau, creat el 1945), un lloc on de silenci on es fan pregàries interconfessionals per la pau.

Interior de Santa Cecília un lloc de pregària i repós.

Autora: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 27 d’abril, 2021

Als homes i a les dones de Bona Voluntat de tots els temps.

———————————————————————————————————————————

[1] Abadal, R. (1965) Els primers comtes catalans. Barcelona: Vicens-Vives, p. 85 (2ª ed.).

[2] Benet i Clarà, A. (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”

[3] Santa Cecília és una figura martirial romana, tot i que la seva autenticitat sigui discutible, al segle V es venerava a les catacumbes romanes de Sant Calixte i el seu culte va ser àmpliament difós a l’època visigòtica. Amb el pas dels segles, un error (en confondre els “òrgans” relatius al cos amb els musicals) l’ha convertida en patrona de la música.

[4] Un dels cinc castells de Montserrat: Collbató, Otger, Montserrat, Marro i la Guàrdia, l’únic del que perduren unes restes. 

[5] Martí, Ramon (1994) “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona” (951-953 / 981) Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67. 1

[6] Pladevall, Antoni (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Barcelona: Destino, p. 258-269

L’Església de Sant Iscle Santa Victòria i el Mas de Sant Fruitós de Bages

Avui us presento dos articles

L’Església de Sant Iscle i Santa Victòria està adossada a l’antic mas de Sant Iscle de Sant Fruitós de Bages. Es troba al nord-oest del terme municipal, en un extrem de la urbanització de Pineda de Bages que travessa la carretera que uneix Manresa i Santpedor, i dins del Mas de Sant Iscle. Ben a prop hi passa la Séquia de Manresa. El Mas i l’església destaquen per estar situats sobre un turó al bell mig de terres majoritàriament planes.

Vista del rec del manresans a prop l’antic mas de Sant Iscle de Sant Fruitós de Bages

Us passo la seva historia :

  • Es trobava dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, al lloc de Sant Iscle.
  • Aquest lloc i l’església apareixen documentats el 950 quan Sal-la, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, canvià un alou situat al Camp de Bages, al costat de l’església de Sant Iscle, per un altre situat a l’Angle.
  • El nom de Sancti Acisclii reapareix en una altra compravenda de terres, aquesta de l’any 983.
  • Segons la documentació existent, se sap que en 1035 l’església estava envoltada per una sagrera.
  • En 1066 ja figura com a parròquia i la sagrera com a vila. Inicialment depenia de la canònica de Santa Maria de Manresa.
  • L’edifici ha estat reformat diverses vegades, però no se l’ha modificat substancialment.
  • El campanar fou reformat el 1916 sobre un pis romànic.
  • Actualment, no té funcions parroquials, però sí que està oberta al culte.
  • Es va restaurar completament l’any 1999. Al seu interior hi havia hagut un retaule gòtic algunes taules del qual es conserven al Museu Comarcal de Manresa.
  • El Mas actualment te vinyes, fa vins i disposa de celler.

És una església amb una nau coberta per una volta de canó lleugerament apuntada i un absis semicircular, amb volta de quart d’esfera, orientat cap a l’est amb finestra de doble esqueixada rematada per un arc de mig punt adovellat.

Fotografia : Ajuntament de Sant Fruitós de Bages

El campanar, que ha estat força reformat, és de planta quadrada i s’aixeca al cantó sud-est, adossat a l’absis. Malgrat totes les restauracions, encara conserva unes arcuacions llombardes a la part del mig i a la base queden restes també de la capçalera quadrangular de l’antiga església preromànica.

Maria Alba Oliveras i Rubiralta -1987 / Generalitat de Catalunya

La porta, del 1912 està situada al cantó nord; presenta una estructura d’arc de mig punt i està emmarcada per dovelles força grosses. Les parets interiors estan arrebossades i l’absis, que fa les funcions de sagristia, està tapiat.

Mas Iscle

Sant Iscle i Santa Victòria de Bages és un edifici protegit com a bé cultural d’interès local.

Petit rentador de mas Iscle

Recull de dades : Ajuntament de Sant Fruitos de Bages i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu: Rasola

Ca l’Artés de Barcelona

Avui us presento dos articles

Ca l’Artés està situada en el carrer Pere Artés, 8 de Barcelona.

Us passo dades històriques :

  • Va pertànyer a un tal Pere d’Artés i tingué una gran extensió de terres de conreu.
  • Era un lloc de pas important de l’època, ja que aquí es creuaven els camins de Sant Iscle i d’Horta. De fet, Ca n’Artés va allotjar viatgers fins al segle XV.
  • Actualment el propietari de la finca és Antoni Mancebo.
  • La planta baixa està ocupada per un Centre Femení, sota el patronatge de Santa Eulàlia de Vilapicina , que es venera a la capella del costat.

És catalogada com a masia tot i que actualment està arrenglerada en un carrer.

De planta rectangular, amb planta baixa i un pis i coberta a dues vessants. La façana és de carreus de pedra amb tres finestres, una de les quals és gòtica.

El portal és dovellat. Interiorment la casa presenta motius de pagesia. La teulada és molt irregular i es malmeté en un incendi.

Ca l’Artés és una casa del districte de Nou Barris de Barcelona protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius

Avui us presento dos articles sobre Esglésies

L’església esta dedicada a sant Iscle i santa Victòria, ubicada en la Plaça de l’Església de Dosrius.

Us passo dades històriques :

  • L’església parroquial de Sant Iscle i de Santa Victòria de Dosrius, d’estil gòtic, és esmentada des del 1304, moment que coincideix amb les primeres visites pastorals.
  • Des del 1348 consta que tenia un altre altar dedicat a santa Maria.
  • El 1512 es va iniciar la reconstrucció de l’església amb la construcció del campanar i la capella que té sota seu.
  • Tenia una imatge de la Verge i un magnífic retaule del 1531, obra de l’escultor renaixentista Martín Díez de Liatzasolo.
  • El 1526 es va refer la resta de l’església, incorporant a l’obra la part edificada a partir del 1512.
  • El 1936 fou destruïda la imatge de la Verge i el magnífic retaule del 1531.
  • Algunes pintures del retaule es conserven a l’església parroquial i al Museu de Mataró.

La façana principal té la porta d’entrada amb relleus esculpits sobre fines columnetes motllurades; és coronada per una llinda, un arc de mig punt que aixopluga un semicercle en forma de petxina i un ull de bou.

Destaquen els detalls escultòrics dels brancals del portal principal de l’església. D’estil gòtic tardà situat a banda i banda del portal. Hi ha representades cares alades amb expressió de sofriment que envolten un monstre, i les ànimes amb un angelet al centre. Consisteix en una representació de caràcter alliçonador per als no creients.

També són destacables les gàrgoles del campanar de l’església. Situades als angles de les parets de la torre, de la part més vistosa, es fan notar per ser les úniques amb semblant animal o de fera. D’estil gòtic tardà, ja que el temple en conjunt data del 1533, aquestes gàrgoles testimonien el pas del temps, que ha desgastat el granit fins a esborrar-ne detalls del treball escultòric. Estan col·locades com a un carreu més dels angles del campanar. Té un campanar de torre quadrada amb rellotge.

Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius és inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes de Cerdanyola del Vallès

Avui us presento tres articles

L’Església de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes esta dins d’una finca privada en el Passeig o camí d’Horta de Cerdanyola del Vallès .

Us passo la seva historia :

  • Fou edificada sobre una altra església del segle X.
  • El mot topogràfic Facxas ja surt en una escriptura de l’any 964.
  • La primera referència escrita de l’església és de l’any 995.
  • Les referències al temple són nombroses durant tot el segle XI.
  • En el 1082 és citat com a parròquia.
  • En el segle XVI es feren obres.
  • A l’edat mitjana era una parròquia amb pocs recursos i feligresos, però va viure un període de prosperitat durant la segona meitat del segle xv i fins al segle XVII, relacionada amb l’adquisició de masies del terme per ciutadans de Barcelona.
  • L’any 1577 s’adquirí la pica baptismal i la llinda del nou portal.
  • L’any 1624 se li agregà com a sufragània l’església de Santa Engràcia de Montcada i Reixac.
  • Al S.XIX aquesta s’independitzà i Sant Iscle passà a ser sufragània de Sant Martí de Cerdanyola.
  • La seva ubicació és a prop d’una cruïlla de camins que unien Montcada, Horta i Cerdanyola.
  • La parròquia va quedar suprimida el 1868.

Es tracta d’una església d’una sola nau de planta rectangular coberta amb volta de canó i teulada a dues vessants.

L’absis és de planta semicircular i cobert amb volta de quart d’esfera. Tant la nau com l’absis són els originals, en canvi hi ha dues capelles laterals, la sagristia i una petita estança prop de la pica baptismal que corresponen a una modificació posterior.

Els paraments de l’edifici són llisos tant per dins com per fora, només hi ha dos fragments de cornisa a cada costat de la nau. L’aparell dels murs és de pedres de riu trencades i disposades en filades horitzontals. A les cantonades hi ha carreus grans ben treballats. Al mur de ponent s’alça un campanar d’espadanya amb dues obertures.

Estava decorat amb una pintura romànica que actualment es troba al Museu Diocesà de Barcelona. A principis del segle XX, la façana es va remodelar incorporant decoracions neogòtiques i eixamplant el campanar.

Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes és una  obra protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Fidel Rodríguez