Sant Esteve esta situada en la Plaça de l’Església de Moja d’Olèrdola.
Us passo la seva història:
Originalment, aquesta capella era dedicada a Sant Cugat pel fet que en el moment de la seva construcció el lloc de Moja pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès, per donació realitzada l’any 1010.
Les notícies documentals de la capella daten del 1098.
L’edifici experimentà una restauració poc abans de la guerra civil del 1936-39.
La capella de Sant Esteve de Moja està situada dintre del nucli urbà de Moja, on es troba afegida a l’església parroquial de Sant Jaume de Moja, amb la qual comunica.
La planta és d’una sola nau, acabada en absis semicircular. La coberta és de volta de canó.
L’exterior presenta diversos elements remarcables: el campanar, elevat sobre el tram immediat a l’absis, té un sol pis de planta quadrada, coberta de pavelló i finestres geminades,
l’absis, amb decoració d’arcs cecs i bandes llombardes i tres finestres esquexades d’arc de mig punt. El conjunt es cobreix amb teula àrab.
Sant Esteve de Moja és una església del poble de Moja, al municipi d’Olèrdola (Alt Penedès), protegida com a bé cultural d’interès local.
Sant Esteve de la Costa està en el nucli de La Costa de Montseny en Fogars de Montclús.
Us passo la seva història:
La parròquia és molt antiga i surt ja citada en un diploma reial del 862, concedit pel rei Carles el Calp al comte Sunyer i d’Empúries Rosselló, quan li atorgà l’alou de Montseny, que comprenia les dues parròquies de Palautordera i aquesta de Montseny.
En els segles XI i XII, la seva demarcació amb la de Fogars depenien del castell de les Agudes i Miravalls, mentre que la parròquia de Mosqueroles depenia del de Montclús.
El 1279 hi consta a les visites parroquials com una parròquia de petites rendes, una situació que va empitjorar, ja que el 1413 només hi consten 15 famílies.
Va fer estar unida a Sant Julià del Montseny, el 1503.
L’any 1566 es va afegir l’església de Santa Susanna.
Està formada per una sola nau amb vota de canó que acabava en un absis trilobulat. Edifici senzill de paredat, arrebossat i emblanquinat. Cornisa de maó i teula. És obra del segle xii, d’estil romànic, amb tres absis dels quals dos encara es conserven, mentre que l’altre fou destruït per poder-hi aixecar la sagristia. La nau no és del tot romànica, puix no té la forma de volta de canó, sinó de punt d’ametlla.
Té un campanar de secció quadrada, amb dos cossos. El cos per a les campanes té set obertures de mig punt, coronat amb merlets en els quatre vèrtexs i amb piràmide. Fou construït l’any 1680, segons diu un pedra col·locada en una paret. La portada és de mig punt i recolza sobre unes pilastres o muntants. L’arquivolta està decorada amb motius lineals. El presbiteri el constitueixen un absis circular Amb volta de mitja taronja pel segle XII-XIII i un cos de volta apuntada.
El 1758 es va afegir una capella a migjorn que va desmuntar aquest costat de l’absis. El absis central té una finestra de doble esqueixada i el de nord-oest una finestra d’escletxa. El segle xvii es varen afegir dues capelles per cada costat. Dues tenen voltes amb arqueria i plementeria gòtica i les altres dues amb volta d’aresta.
El comunidor de Sant Esteve de la Costa és una obra de Fogars de Montclús (Vallès Occidental) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El comunidor està formada per una torre quadrada en la qual hi ha quatre pilars que sostenen la teulada que resguarda el perdó sobre el qual s’hi col·loca la creu.
Aquest comunidor el trobem a poca distància de l’església de Sant Esteve de la Costa, uns 10m. L’any 1769, es feren obres de restauració i el 1778 fou construït el pedró del mig. És un lloc destinat a beneir el temps, d’exorcitzar les tempestes i beneir el terme. En una època, l’ajuntament hi tingué les seves sessions.
Sant Esteve de la Costa és un conjunt format per una església i un comunidor situats al Parc Natural del Montseny, en el municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental). Ambdós elements formen part de manera individual de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’església de Sant Esteve de Vilarasa està situada davant del mas Vilarasa o Vila –rasa de Talamanca.
Us passo la seva historia:
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Talamanca i anteriorment dins el de Nèspola, en un lloc conegut com a Vilarasa.
El lloc de Vilarasa ja apareix documentat al 960 com a Vila Rara situada al terme de Valle Nespola.
El primer document que parla de l’església és del 1017 i l’ubica al costat del riu Telario, que és l’actual riera de Talamanca o de Sant Esteve.
El 1030 l’església es documenta com a Sant Esteve de Vilarasa.
El 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca.
La seva funció degué ser sempre la de sufragània de l’Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el del 1685.
El 1636, data que apareix al portal, l’església fou profundament remodelada.
La capella fou víctima de la Guerra Civil Espanyola el 1936 quan foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda.
Darrerament, l’any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals.
Actualment l’edifici no té culte habitual.
Maria Alba Oliveras i Rubiralta – 1987 / Generalitat de Catalunya
És una petita capella situada dins de Masia de Sant Esteve de Vilarasa. Consta d’una petita nau única de forma rectangular i de capçalera carrada. El portal és adovellat; les dovelles són bastant grans i en una d’elles hi ha la data de 1636, any en què fou profundament modificada.
El campanar és d’espadanya doble per a dues campanes, i s’hi puja per unes escales de pedra, situades en un lateral.
Adossats a la nau hi ha uns engrandiments que serveixen de capelles laterals. Donen solidesa a l’edifici uns contraforts situats a l’exterior de la capçalera, els laterals i en la part frontal. L’aparell és recobert amb arrebossat.
L’Església de Sant Esteve de Vilarasa és una església del municipi de Talamanca (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Esteve de Soldevila esta en la Colònia de Soldevila de Balsareny .
Us passo la seva historia :
L’església apareix citada el 1038 al testament d’Ingilberga de Balsareny, esposa de Guifré de Balsareny, que era el senyor del castell.
Hom creu que devia tenir el caràcter d’una església rural.
El 1897 en Josep Soldevila i Casas fundà una colònia tèxtil en aquell lloc i l’església es convertí en ajuda de la parròquia de Balsareny.
El 1942 s’amplià amb dos absis neoromànics.
Fa pocs anys s’hi ha fet alguna restauració que permet descobrir més bé la part antiga de la construcció.
L’església es trobava dins l’antic terme del castell de Balsareny. Actualment és sufragània de la parròquia de Balsareny.
L’antiga església era un edifici romànic d’una sola nau, rectangular, desproveïts de creuer, amb un absis semicircular, sense decoració.
L’any 1942 sofrí una sèrie de transformacions: s’hi afegí un transsepte, i en ell s’hi construïren dues absidioles d’estil neoromànic, flanquejant l’antic absis.
Últimament s’han dut a terme algunes tasques de restauració, consistents en la reobertura de la finestra de l’absis i en treure el guix dels paraments interiors. L’aparell és ben ordenat i disposat en filades.
La coberta és a doble vessant. La porta, a ponent, és de mig punt. Adovellada.
Al damunt de la porta s’obren dues finestres també de mig punt, igual que els dues laterals.
Un altre punt de llum és l’ull de bou en un lloc elevat de la façana. Aquesta cara de ponent culmina amb un senzill campanar d’espadanya.
Sant Esteve de Soldevila és una església del municipi de Balsareny (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Colònia Soldevila està situada a la dreta del Llobregat, a 3,5 km al nord del poble, sorgí prop de l’església romànica de Sant Esteve (s. XII), ampliada i modificada modernament.
Fou al 1890 que Josep Soldevila comprà les terres del mas Lladó per fundar la colònia, amb la construcció de la fàbrica i del començament del carrer Vell.
L’edificació s’inicià en 1894 i es posa en funcionament en 1897.
El 1922 hom acabà el carrer Vell i construí el carrer Nou, així com habitatges i serveis per els treballadors.
Aquesta colònia ha tingut una rica activitat cultural, amb l’Esbart Dansaire Sant Esteve (1948), la Coral Sant Esteve (1963) i el grup de teatre Sant Esteve (1933), que escenifica Els Pastorets d’ençà de 1948.
La Colònia va experimentar un creixement molt important fins la dècada dels anys 60 del segle passat,
amb una important crisis del sector tèxtil i davallada en la producció.
La crisis va derivar que en 1983 sols treballessin unes 150 persones.
La fàbrica va tancar en 1993.
Els habitatges presentat un estat d’abandó pràcticament en la seva totalitat.
Actualment hi ha instal·lada l’empresa Texpack.
Recull de dades: Ajuntament de Balsareny
Adaptació del Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
L’accés de Sant Esteve de Sallent es fa des del camí que porta des de la població de Sallent a Cabrianes,
per la riba esquerra del Llobregat, passant pel mig de l’explotació minera, i per una pista molt ben arranjada.
Sant Esteve de Sallent és una església romànica, de finals del segle XI, que formava part del castell d’aquesta població.
És una construcció de planta circular, la més gran de les dotze úniques documentades a Catalunya en aquest estil.
Compta amb un absis i dues absidioles semicirculars, en disposició radial, orientats a llevant, amb una austera decoració d’arcuacions llombardes sota la cornisa de totes tres.
Es troba en l’antic recinte del castell, a la part més exterior, al límit del cingle sobre el Llobregat, la qual cosa la fa clarament visible des de lluny i, en concret, des de l’Eix del Llobregat.
Malgrat que l’església es trobava inicialment sota l’advocació de Sant Esteve, més habitualment és coneguda com a Sant Sebastià, la seva advocació posterior.
Fou reconstruïda, ‘quasi de bell nou’ sobretot gràcies a la iniciativa de la Confraria de la Trenta-sisena, de Sallent.
Durà trenta-sis anys i es va inaugurar el 5 d’octubre de 2008.
Sant Esteve de Castellar del Vallès és l’església parroquial de la vila i situada en el carrer de l’església que s’entra pel carrer Major de Castellar del Vallès.
Us passo dades històriques d’aquesta església :
Va ser aixecada entre els anys 1885 i 1892 gràcies al mecenatge d’Emília Carles Tolrà, propietària de l’empresa tèxtil Tolrà.
Él projecte és obra de l’arquitecte Joan Martorell i Montells i la direcció d’obra correspon a Emili Sala i Cortés, tot i que, de la façana i el timpà es va encarregar l’escultor Rossend Nobas.
A la cripta del temple es va emplaçar el panteó de la família Tolrà i finalment va ser consagrat el 25 de juny de 1892.
Arran de la persecució religiosa promoguda des dels anys 30 per la Segona República Espanyola,
i durant a la Guerra Civil Espanyola, va ser feta malbé i despullada de les seves obres d’art, secularitzada i convertida en mercat.
Es va tornar a consagrar l’any 1952.
Ha estat restaurada entre 1984 i 1993.
Per les seves grans dimensions i la seva bellesa se la coneix com “la Catedral del Vallès”
Constitueix un exemple molt destacat d’art neogòtic a Catalunya.
L’església de Sant Esteve de Vinyoles a principis del segle XX
L’església de Sant Esteve de Vinyoles està en la Plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, d’Orís.
L’església de Sant Esteve de Vinyoles a principis del segle XX
Us passo la seva historia :
El castell d’Orís, apareix documentat des de l’any 914.
El lloc de Vinyoles, des de l’any 901 en un document de venda al monestir de Sant Benet de Bages d’una vinya situada al castell d’Orís, a la vila de «Vingolas».
L’església apareix citada l’any 957, quan Ferruç i la seva muller Doda vengueren a Unifred, fill del fundador del monestir esmentat, diversos béns.
La funció parroquial no es documenta fins al 1060.
El temple primitiu fou renovat i entorn el 1106 es consagrà la nova església que tenia a més de l’absis central, dedicat a Sant Esteva, dos altars laterals sota les advocacions de santa Maria i sant Jaume.
Els anys 1619 i 1685 es construïren sengles capelles laterals.
El 1892, Josep Galzeran erigí una rotonda com a capella del Santíssim.
L’any 1936, fou aterrat un campanar de torre que s’erigia sobre el mur de ponent, obra segurament del segle xvii que devia ésser construït quan fou canviada la porta primitiva d’entrada al lloc actual, al mateix temps que era modificat el cimbori on hi hauria el campanar primitiu. El creixement urbà va fer necessària la creació d’un nou temple.
L’any 1955 el nou edifici va ser beneït i va assumir les funcions parroquials, quedant aquesta església abandonada.
Després l’església romànica va ser motiu de restauració pels Amics de Verdaguer, en record a l’exercici del ministeri sacerdotal que Mossèn Cinto Verdaguer dugué a terme entre els anys 1871 i 1874 en aquesta parròquia.
Fotografia : Lluis Capdevila / Col-lectiu Obaga
Edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, precedit per un presbiteri curt, marcat per un parell de fornícules de planta rectangular que s’obren a banda i banda al mur. La nau és coberta per una volta de canó de perfil apuntat i reforçada per dos arcs torals, també apuntats, que la divideixen en tres trams. El tram més proper a l’absis és cobert amb volta de canó de mig punt situada transversalment que té en la seva base quatre trompes i dos arcs que l’escurcen, en una solució que sembla pensada per fer una cúpula sobre trompes però que mai s’arribà a fer i fou substituïda per la volta que s’ha conservat fins avui.
La porta s’obre a la façana de ponent, és un arc de mig punt adovellat; a sobre s’obre un òcul, que, juntament amb les finestres de doble esqueixada situades a l’absis i a la nau i un petit òcul obert en el tram de la volta transversal, constitueixen la il·luminació del temple. La teulada és a doble vessant i, on es troba l’arc transversal, hi ha un cos prismàtic perpendicular a la nau. L’edifici és llis, llevat de l’absis que apareix ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes, dividit per dues lesenes en dues sèries de nou arcs i una central de sis.
L’aparell de la restauració de 1976 és de petits carreus irregulars, simplement escairats, agafats amb argamassa (i morter de ciment pòrtland), disposats en filades uniformes i irregulars. L’església pot ser inclosa en un grup molt heterogeni d’edificis bastits entre el segle X i el segle XII, com Sant Climent de Peralta, Sant Miquel d’Olèrdola o Sant Feliu de la Garriga.
L’església de Sant Esteve de Vinyoles està inventariada.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies: Dora Salvador
Aquest mes està dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Monestirs
Sant Esteve de Marganell esta en el camí del Casot, ctra. de Castellbell-Marganell, trencall a mà esquerra de Marganell.
Us passo la seva història:
El lloc de Marganell és documentat des del 924, i malgrat que es considera existent al s. XI.
Les notícies documenten l’església el 1143, data en què Ramon Gaufred, bisbe de Vic, i el seu capítol donaren al monestir de Santa Cecília i a l’abat Guillem, l’església de Sant Esteve de Marganell.
Al estar unida a Santa Cecília seguí les vicissituds d’aquest monestir, que el 1539 passà a dependre de Santa Maria de Montserrat.
El 1880 fou unida al bisbat de Barcelona, com el monestir.
Encara que sofrí diverses reformes, solament es té datada la de 1824 .
El 1936 fou profanada.
Actualment es troba en estat semi ruïnós.
És conserva be el cementeri que està en el mateix recinte.
Es tracta d’una construcció que, encara que ha estat força reformada, conserva gran part de la seva antiga estructura romànica.
Es una església d’una única nau, amb un únic absis situat a llevant, sense cap mena de decoració i desproveïts d’obertures.
Al cantó de ponent s’obre una porta que fou construïda el 1824 com indica la llinda.
En aquest mateix mur també hi ha una finestra circular.
A l’extrem sud s’alça el campanar de factura moderna i d’estructura quadrada, ben conservat.
L’aparell de l’edifici és obrat amb carreus regulars disposats en filades.
Actualment la coberta està esfondrada.
L’estat de conservació és de semi ruïna.
Sant Esteve de Marganell és una obra del municipi de Marganell (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació del Text: Ramon Solé
Fotografies: Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero
Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Santuaris
Sant Joan del Pla o Sant Joan de l’Erm de la Palma està situada al poble de la Palma de Cervelló a la comarca del Baix Llobregat,
A uns 700 m del cementiri de La Palma de Cervelló.
Us passo la seva història
El lloc de la Palma de Cervelló és documentat el 964.
La capella és esmentada com Sant Joan i Sant Feliu de la Plana el 1270, any en què el rector de Sant Esteve de Cervelló n’era procurador.
El 1347 a la capella de Sant Joan de l’Erm hi havia un altar dedicat a la Mare de Déu.
A partir del segle XIV la capella apareix sovint esmentada en les visites pastorals.
Consta situada al lloc de la Plana Sant Joan, prop de Can Llopart, mas que posteriorment es diria Can Mascaró i que al segle XVIII va adquirir de les monges la finca de la Palma.
La capella és d’una nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular amb arcuacions i lesenes.
Vora l’absis, al mur nord, hi ha una absidiola practicada en el gruix del mur de factura posterior a l’edifici.
Al davant mateix, al mur sud, hi havia una altra absidiola igual però fou enderrocada.
L’absis és decorat per un fris d’arcuacions cegues agrupades de quatre en quatre entre lesenes.
L’aparell és de carreus petits.
A migdia s’obre la porta originària del conjunt; és de mig punt i extradossada per una filada de dovelles primes; ran seu hi ha un esvoranc.
A ponent s’obre una altra porta que és de construcció moderna.
M. Pagès / Generalitat de Catalunya
Anys en rere estava molt envoltat de vegetació.
Us passo informació de les obres realitzades en aquesta ermita :
Terra, aigua i racons 