Església de Sant Esteve de Vilarasa o Vila – rasa de Talamanca (Bages)

L’església de Sant Esteve de Vilarasa està situada davant del mas Vilarasa o Vila –rasa de Talamanca.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Talamanca i anteriorment dins el de Nèspola, en un lloc conegut com a Vilarasa.
  • El lloc de Vilarasa ja apareix documentat al 960 com a Vila Rara situada al terme de Valle Nespola.
  • El primer document que parla de l’església és del 1017 i l’ubica al costat del riu Telario, que és l’actual riera de Talamanca o de Sant Esteve.
  • El 1030 l’església es documenta com a Sant Esteve de Vilarasa.
  • El 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca.
  • La seva funció degué ser sempre la de sufragània de l’Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el del 1685.
  • El 1636, data que apareix al portal, l’església fou profundament remodelada.
  • La capella fou víctima de la Guerra Civil Espanyola el 1936 quan foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda.
  • Darrerament, l’any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals.
  • Actualment l’edifici no té culte habitual.
Maria Alba Oliveras i Rubiralta – 1987 / Generalitat de Catalunya

És una petita capella situada dins de Masia de Sant Esteve de Vilarasa. Consta d’una petita nau única de forma rectangular i de capçalera carrada. El portal és adovellat; les dovelles són bastant grans i en una d’elles hi ha la data de 1636, any en què fou profundament modificada.

El campanar és d’espadanya doble per a dues campanes, i s’hi puja per unes escales de pedra, situades en un lateral.

Adossats a la nau hi ha uns engrandiments que serveixen de capelles laterals. Donen solidesa a l’edifici uns contraforts situats a l’exterior de la capçalera, els laterals i en la part frontal. L’aparell és recobert amb arrebossat.

L’Església de Sant Esteve de Vilarasa és una església del municipi de Talamanca (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Sant Esteve de Soldevila de Balsareny (Bages)

Sant Esteve de Soldevila esta en la Colònia de Soldevila de Balsareny .

Us passo la seva historia :

  • L’església apareix citada el 1038 al testament d’Ingilberga de Balsareny, esposa de Guifré de Balsareny, que era el senyor del castell.
  • Hom creu que devia tenir el caràcter d’una església rural.
  • El 1897 en Josep Soldevila i Casas fundà una colònia tèxtil en aquell lloc i l’església es convertí en ajuda de la parròquia de Balsareny.
  • El 1942 s’amplià amb dos absis neoromànics.
  • Fa pocs anys s’hi ha fet alguna restauració que permet descobrir més bé la part antiga de la construcció.
  • L’església es trobava dins l’antic terme del castell de Balsareny. Actualment és sufragània de la parròquia de Balsareny.

L’antiga església era un edifici romànic d’una sola nau, rectangular, desproveïts de creuer, amb un absis semicircular, sense decoració.

L’any 1942 sofrí una sèrie de transformacions: s’hi afegí un transsepte, i en ell s’hi construïren dues absidioles d’estil neoromànic, flanquejant l’antic absis.

Últimament s’han dut a terme algunes tasques de restauració, consistents en la reobertura de la finestra de l’absis i en treure el guix dels paraments interiors. L’aparell és ben ordenat i disposat en filades.

La coberta és a doble vessant. La porta, a ponent, és de mig punt. Adovellada.

Al damunt de la porta s’obren dues finestres també de mig punt, igual que els dues laterals.

Un altre punt de llum és l’ull de bou en un lloc elevat de la façana. Aquesta cara de ponent culmina amb un senzill campanar d’espadanya.

Sant Esteve de Soldevila és una església del municipi de Balsareny (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquiipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Colònia Soldevila o Sant Esteve de Balsareny (Bages)

Colònia Soldevila està situada a la dreta del Llobregat, a 3,5 km al nord del poble, sorgí prop de l’església romànica de Sant Esteve (s. XII), ampliada i modificada modernament.

Fou al 1890 que Josep Soldevila comprà les terres del mas Lladó per fundar la colònia, amb la construcció de la fàbrica i del començament del carrer Vell.

L’edificació s’inicià en 1894 i es posa en funcionament en 1897.

El 1922 hom acabà el carrer Vell i construí el carrer Nou, així com habitatges i serveis per els treballadors.

Aquesta colònia ha tingut una rica activitat cultural, amb l’Esbart Dansaire Sant Esteve (1948), la Coral Sant Esteve (1963) i el grup de teatre Sant Esteve (1933), que escenifica Els Pastorets d’ençà de 1948.

La Colònia va experimentar un creixement molt important fins la dècada dels anys 60 del segle passat,

amb una important crisis del sector tèxtil i davallada en la producció.

La crisis va derivar que en 1983 sols treballessin unes 150 persones.

La fàbrica va tancar en 1993.

Els habitatges presentat un estat d’abandó pràcticament en la seva totalitat.

Actualment hi ha instal·lada l’empresa Texpack.

Recull de dades: Ajuntament de Balsareny

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Sant Esteve o ermita del castell de Sallent (Bages)

Aquesta setmana dedicada a Sallent

L’accés de Sant Esteve de Sallent es fa des del camí que porta des de la població de Sallent a Cabrianes,

per la riba esquerra del Llobregat, passant pel mig de l’explotació minera, i per una pista molt ben arranjada.

Sant Esteve de Sallent és una església romànica, de finals del segle XI, que formava part del castell d’aquesta població.

És una construcció de planta circular, la més gran de les dotze úniques documentades a Catalunya en aquest estil.

Compta amb un absis i dues absidioles semicirculars, en disposició radial, orientats a llevant, amb una austera decoració d’arcuacions llombardes sota la cornisa de totes tres.

Es troba en l’antic recinte del castell, a la part més exterior, al límit del cingle sobre el Llobregat, la qual cosa la fa clarament visible des de lluny i, en concret, des de l’Eix del Llobregat.

Malgrat que l’església es trobava inicialment sota l’advocació de Sant Esteve, més habitualment és coneguda com a Sant Sebastià, la seva advocació posterior.

Fou reconstruïda, ‘quasi de bell nou’ sobretot gràcies a la iniciativa de la Confraria de la Trenta-sisena, de Sallent.

Durà trenta-sis anys i es va inaugurar el 5 d’octubre de 2008.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero

Església de Sant Esteve de Castellar del Vallès (Vallès Occidental)

Sant Esteve de Castellar del Vallès és l’església parroquial de la vila i situada en el carrer de l’església que s’entra pel carrer Major de Castellar del Vallès.

Us passo dades històriques d’aquesta església :

Va ser aixecada entre els anys 1885 i 1892 gràcies al mecenatge d’Emília Carles Tolrà, propietària de l’empresa tèxtil Tolrà.

Él projecte és obra de l’arquitecte Joan Martorell i Montells i la direcció d’obra correspon a Emili Sala i Cortés, tot i que, de la façana i el timpà es va encarregar l’escultor Rossend Nobas.

A la cripta del temple es va emplaçar el panteó de la família Tolrà i finalment va ser consagrat el 25 de juny de 1892.

Arran de la persecució religiosa promoguda des dels anys 30 per la Segona República Espanyola,

i durant a la Guerra Civil Espanyola, va ser feta malbé i despullada de les seves obres d’art, secularitzada i convertida en mercat.

Es va tornar a consagrar l’any 1952.

Ha estat restaurada entre 1984 i 1993.

Per les seves grans dimensions i la seva bellesa se la coneix com “la Catedral del Vallès”

Constitueix un exemple molt destacat d’art neogòtic a Catalunya.

Recull de dades . Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Esteve de Vinyoles d’Orís (Osona)

L’església de Sant Esteve de Vinyoles a principis del segle XX

L’església de Sant Esteve de Vinyoles està en la Plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, d’Orís.

L’església de Sant Esteve de Vinyoles a principis del segle XX

Us passo la seva historia :

  • El castell d’Orís, apareix documentat des de l’any 914.
  • El lloc de Vinyoles, des de l’any 901 en un document de venda al monestir de Sant Benet de Bages d’una vinya situada al castell d’Orís, a la vila de «Vingolas».
  • L’església apareix citada l’any 957, quan Ferruç i la seva muller Doda vengueren a Unifred, fill del fundador del monestir esmentat, diversos béns.
  • La funció parroquial no es documenta fins al 1060.
  • El temple primitiu fou renovat i entorn el 1106 es consagrà la nova església que tenia a més de l’absis central, dedicat a Sant Esteva, dos altars laterals sota les advocacions de santa Maria i sant Jaume.
  • Els anys 1619 i 1685 es construïren sengles capelles laterals.
  • El 1892, Josep Galzeran erigí una rotonda com a capella del Santíssim.
  • L’any 1936, fou aterrat un campanar de torre que s’erigia sobre el mur de ponent, obra segurament del segle xvii que devia ésser construït quan fou canviada la porta primitiva d’entrada al lloc actual, al mateix temps que era modificat el cimbori on hi hauria el campanar primitiu. El creixement urbà va fer necessària la creació d’un nou temple.
  • L’any 1955 el nou edifici va ser beneït i va assumir les funcions parroquials, quedant aquesta església abandonada.
  • Després l’església romànica va ser motiu de restauració pels Amics de Verdaguer, en record a l’exercici del ministeri sacerdotal que Mossèn Cinto Verdaguer dugué a terme entre els anys 1871 i 1874 en aquesta parròquia.
Fotografia : Lluis Capdevila / Col-lectiu Obaga

Edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, precedit per un presbiteri curt, marcat per un parell de fornícules de planta rectangular que s’obren a banda i banda al mur. La nau és coberta per una volta de canó de perfil apuntat i reforçada per dos arcs torals, també apuntats, que la divideixen en tres trams. El tram més proper a l’absis és cobert amb volta de canó de mig punt situada transversalment que té en la seva base quatre trompes i dos arcs que l’escurcen, en una solució que sembla pensada per fer una cúpula sobre trompes però que mai s’arribà a fer i fou substituïda per la volta que s’ha conservat fins avui.

La porta s’obre a la façana de ponent, és un arc de mig punt adovellat; a sobre s’obre un òcul, que, juntament amb les finestres de doble esqueixada situades a l’absis i a la nau i un petit òcul obert en el tram de la volta transversal, constitueixen la il·luminació del temple. La teulada és a doble vessant i, on es troba l’arc transversal, hi ha un cos prismàtic perpendicular a la nau. L’edifici és llis, llevat de l’absis que apareix ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes, dividit per dues lesenes en dues sèries de nou arcs i una central de sis.

L’aparell de la restauració de 1976 és de petits carreus irregulars, simplement escairats, agafats amb argamassa (i morter de ciment pòrtland), disposats en filades uniformes i irregulars. L’església pot ser inclosa en un grup molt heterogeni d’edificis bastits entre el segle X i el segle XII, com Sant Climent de Peralta, Sant Miquel d’Olèrdola o Sant Feliu de la Garriga.

L’església de Sant Esteve de Vinyoles està inventariada.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies: Dora Salvador

La vella església de Sant Esteve de Marganell

Aquest mes està dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Monestirs

Sant Esteve de Marganell esta en el camí del Casot, ctra. de Castellbell-Marganell, trencall a mà esquerra de Marganell.

Us passo la seva història:

  • El lloc de Marganell és documentat des del 924, i malgrat que es considera existent al s. XI.
  • Les notícies documenten l’església el 1143, data en què Ramon Gaufred, bisbe de Vic, i el seu capítol donaren al monestir de Santa Cecília i a l’abat Guillem, l’església de Sant Esteve de Marganell.
  • Al estar unida a Santa Cecília seguí les vicissituds d’aquest monestir, que el 1539 passà a dependre de Santa Maria de Montserrat.
  • El 1880 fou unida al bisbat de Barcelona, com el monestir.
  • Encara que sofrí diverses reformes, solament es té datada la de 1824 .
  • El 1936 fou profanada.
  • Actualment es troba en estat semi ruïnós.
  • És conserva be el cementeri que està en el mateix recinte.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4455_01.jpg

Es tracta d’una construcció que, encara que ha estat força reformada, conserva gran part de la seva antiga estructura romànica.

Es una església d’una única nau, amb un únic absis situat a llevant, sense cap mena de decoració i desproveïts d’obertures.

Al cantó de ponent s’obre una porta que fou construïda el 1824 com indica la llinda.

En aquest mateix mur també hi ha una finestra circular.

A l’extrem sud s’alça el campanar de factura moderna i d’estructura quadrada, ben conservat.

L’aparell de l’edifici és obrat amb carreus regulars disposats en filades.

Actualment la coberta està esfondrada.

L’estat de conservació és de semi ruïna.

Sant Esteve de Marganell és una obra del municipi de Marganell (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Joan del Pla de la Palma de Cervelló

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Santuaris

Sant Joan del Pla o Sant Joan de l’Erm de la Palma està situada al poble de la Palma de Cervelló a la comarca del Baix Llobregat,

A uns 700 m del cementiri de La Palma de Cervelló.

Us passo la seva història

  • El lloc de la Palma de Cervelló és documentat el 964.
  • La capella és esmentada com Sant Joan i Sant Feliu de la Plana el 1270, any en què el rector de Sant Esteve de Cervelló n’era procurador.
  • El 1347 a la capella de Sant Joan de l’Erm hi havia un altar dedicat a la Mare de Déu.
  • A partir del segle XIV la capella apareix sovint esmentada en les visites pastorals.
  • Consta situada al lloc de la Plana Sant Joan, prop de Can Llopart, mas que posteriorment es diria Can Mascaró i que al segle XVIII va adquirir de les monges la finca de la Palma.

La capella és d’una nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular amb arcuacions i lesenes.

Vora l’absis, al mur nord, hi ha una absidiola practicada en el gruix del mur de factura posterior a l’edifici.

Al davant mateix, al mur sud, hi havia una altra absidiola igual però fou enderrocada.

L’absis és decorat per un fris d’arcuacions cegues agrupades de quatre en quatre entre lesenes.

L’aparell és de carreus petits.

A migdia s’obre la porta originària del conjunt; és de mig punt i extradossada per una filada de dovelles primes; ran seu hi ha un esvoranc.

A ponent s’obre una altra porta que és de construcció moderna.

M. Pagès / Generalitat de Catalunya

Anys en rere estava molt envoltat de vegetació.

Us passo informació de les obres realitzades en aquesta ermita :

http://www.lapalmadecervello.cat/raco-fotografic/inauguracio-de-les-obres-de-rehabilitacio-de-l-ermita-de-sant-joan-del-pla-29-6-19

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Masia de Can Font de Marganell

La masia de Can Font s’arriba des de la carretera BV-1122, seguir pel camí que porta al Casot  a uns 800 metres. Aquesta Masia és situada en un entorn agrícola, a l’altre costat del camí de l’església i el cementiri de Sant Esteve.

És de planta baixa i pis i té la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. Davant de la façana principal, orientada a xaloc, s’hi va adossar de forma perpendicular un volum de planta baixa i pis i una sola vessant que desaigua a la principal. Aquest afegit, tot i tenir poca amplitud, sobresurt en llargària respecte el volum principal.

Es troba obert al primer pis amb una galeria de cinc pòrtics d’arc de mig punt arrebossats (més un que queda desplaçat a un extrem de la façana), i dos més a cada lateral; tots ells han estat tancats modernament amb vidre. Al costat d’un dels pòrtics hi ha el rellotge de sol.

Tenint en compte les inscripcions que veiem a l’interior -en el primer pis d’aquest volum-, podem afirmar que fou al llarg del segle XVIII quan es feu aquesta ampliació. El portal que s’obrí aleshores és d’arc de mig punt arrebossat amb una sola imposta ceràmica. Accedint per aquest, a l’interior, encara és visible el portal original, d’arc de mig punt adovellat. Les obertures de les façanes laterals són majoritàriament de pedra carejada i llinda plana, tot i que n’hi ha alguna d’arrebossada. La major part de les del primer pis que es troben orientades a garbí es troben inscrites, tot i que a causa de l’erosió es fa difícil llegir-les. A la façana posterior hi ha dos pòrtics com els que hi ha en l’actual façana principal, així com hi ha adossats dos petits cossos de planta baixa.

Davant la façana principal hi ha un pati que queda tancat per petits cossos annexes d’un sol nivell, i amb una lliça amb llinda de fusta i brancals de pedra carejada a cada costat. Des de la lliça orientada a xaloc, al llarg de la façana de mestral, hi ha adossat un altre cos de planta baixa. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color cru. A l’interior es conserva el paviment de lloses a l’entrada, així com els sostres de volta de pedra a la planta baixa, i de cairats de fusta al pis superior. A la planta baixa també s’hi conserven les piques de la cuina, les bigues on es trobava la premsa de vi i un forn.

Actualment es un destacat restaurant de la zona.

Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – DIBA

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Castell de Cervelló

Les restes d’aquest castell, amb la seva capella, es troben a 317 metres d’altitud, sobre el camí de l’Ordal, al sud de Cervelló (Baix Llobregat) i una mica apartat del nucli antic del poble, al costat del carrer de Santa Maria.

Actualment està en ruïna i els seus murs més visibles s’amaguen entre la vegetació que l’envolta.

Està en una posició elevada, defensada naturalment, sobre l’església de Santa Maria de Cervelló.

El castell s’esmenta per primer cop el 904 en una donació que fa Guifré II o Guifré Borrell (874-911), fill de Guifré el Pilós, al monestir de Sant Cugat, al lloc de Cervelló, amb la seva església, llavors anomenada de la Santa Creu. Guifré Borrell concedeix aquest i altres privilegis a Sant Cugat, d’acord amb el bisbe Teuderic de Barcelona, iniciant el que s’ha anomenat re-població de la zona.

Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El castell era propietat dels comtes, de fet a la donació de 904, trobem a Guifré Borrell residint a aquest castell. El 992 els comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d’Urgell vengueren el castell, amb les seves rendes i beneficis, a Ènnec Bonfill que esdevindrà primer senyor del llinatge dels Cervelló. Des de llavors va servir de seu de la família i de la baronia.

Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

L’església de Sant Esteve (ara coneguda com a Santa Maria), probablement seria edificada pels senyors de Cervelló al segle XI, com a lloc d’enterrament.

Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Durant el segle XIII els Cervelló, com altres famílies nobiliàries, s’enfrontaren a la monarquia. El 1224, en època de Guillem I de Cervelló, Jaume el Conqueridor assetjà el castell tretze dies i el va prendre.

Consta que el 1230 es va tornar a consagrar l’església de Sant Esteve (ara de Santa Maria), possiblement després d’una reconstrucció feta a conseqüència del setge. Guillem II de Cervelló tornarà a enfrontar-se al monarca, el que provoca l’empobriment les terres. Més endavant, el 1274, el seu successor de, Guerau VII de Cervelló, va tornar a revoltar-se contra el poder. Finalment, el 1297, va vendre la baronia a Jaume el Just per 130.000 sous.

Jaume el Just va bescanviar el castell, el 1309, amb Sibil•la de Pallars per altres propietats, fent constar que era gairebé en ruïna. El 1382, Guillem Ramon de Montcada i de Peralta intercanvià amb Pere II d’Urgell les baronies de Cervelló i les viles de Sant Vicenç dels Horts i Piera a canvi de la meitat de les baronies de Bunyol, Xiva i Xestalgar.

El 1411 el cavaller Arnau de Ballester adquirí les baronies de Sant Vicenç dels Horts i Cervelló. El 1462 es va fortificar. Encara va tenir algun paper militar, atès que el 1714, a la Guerra de Successió, s’ordena el seu enderroc. El castell fou destruït i abandonat.

Entre els anys 2010-2011 el conjunt del castell fou restaurat i consolidat per tal de fer-lo visitable.

Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Durant aquesta restauració es van portar a terme diverses intervencions arqueològiques que van permetre deixar a la vista bona part de les estructures que configuraven el castell i es van delimitar diferents fases constructives, incloent una ocupació de l’indret en l’edat del bronze.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

El castell era de planta allargassada.

Tenia l’entrada a ponent, el lloc més accessible i més ben defensat, donat que la resta ja està protegida per l’orografia del terreny.

El castell consta de dos recintes, un de superior i un altre inferior.

Al recinte jussà hi havia el barri del castell tancat per una muralla; aquí es conserven restes d’edificacions de difícil identificació, alguns dipòsits, una sala que conserva part d’una volta apuntada i una cisterna rodona buidada a la roca: és on devia estar el poblat.

A ponent del recinte jussà es troba la capella de la que es conserva un petit edifici rectangular amb l’absis marcat només a l’interior.

La volta, tot i estar enderrocada, sembla que va ser apuntada. L’aparell és de carreus grans, molt ben tallats, propi del romànic.

Capella del Castell

Al sud es troba recinte sobirà amb una porta  molt enderrocada, defensada per un mur amb contraforts i les parets de la torre o baluard de ponent; les parets de tramuntana, migdia i ponent, es conserven molt enderrocades i, a llevant, s’aixeca una torre massissa de planta lleugerament trapezial i una mica atalussada. Les dues torres eren unides per panys de muralla.

Interior Capella del Castell

El Castell de Cervelló és una obra del municipi de Cervelló (Baix Llobregat) declarada bé cultural d’interès nacional.

Capella del Castell

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé