Ermita de Sant Cebrià i Santa Justina de Barcelona

L’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina està ubicada en el camí  de Sant Cebrià, 109-115 – ctra. Sant Cugat, 234-264 de Barcelona. L’ermita es troba al barri de Montbau, enmig del bosc a la falda de Collserola.

Viquipèdia

Us passo la seva historia :

  • L’origen de l’edifici se situaria al segle XII o XIII, de fet no estan documentats, però la forma de construcció suggereix una època preromànica.
  • L’any 1764 es va canviar l’orientació de l’entrada (originalment mirant cap a Collserola) i tapant-la es va col•locar el retaule actual, darrere del qual hi ha les restes de l’antiga escala d’entrada i la rosassa.
  • Després de la desamortització de 1835 la propietat va passar a mans del marquès d’Alfarràs.
  • Des del segle XIV una pragmàtica reial prohibia als ordes religiosos d’establir nous convents a dins de la ciutat de Barcelona. D’aquí van sorgir fora muralles els monestirs de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i alguns altres.
  • L’ermita està inclosa dins d’una extensa heretat propietat del marquès d’Alfarràs, després de la desamortització de 1835.
  • Diu la tradició que l’ermita va ser residència de sant Francesc d’Assís, en el seu suposat viatge a Sant Jaume de Compostela, i de Sant Ignasi de Loiola, de pas cap a Terra Santa. Fra Bernat de Boïl, quan va tornar del segon viatge a Amèrica de Cristòfol Colom, es va instal-lar a Sant Cebrià i va presidir una comunitat de frares mínims.

És una edificació de petites dimensions, de planta rectangular amb teulada a doble vessant i carener perpendicular a la façana principal. Té adossada en un lateral un habitatge.

La façana principal, a diferencia de la resta de l’edifici, està arrebossada i pintada. La porta és rectangular, emmarcada per carreus sense pintar i té a la llinda una creu patent. Al costat de la porta hi ha una placa de pedra en record de l’estança que va fer aquí Sant Ignasi de Loyola.

Per sobre hi ha un ull de bou i corona la façana un campanar d’espadanya sense campana. Les altres façanes són de carreus irregulars units amb mortes i al mur posterior encara és visible una porta i una finestra tapiades.

L’interior està cobert amb una volta de canó rebaixada i un arc diafragmàtic. A l’arrencada de la volta es conserven les restes d’un fris decoratiu pintat. L’altar està decorat amb un notable retaule barroc de fusta sobredaurada. Les figures que es veuen en l’actualitat no són les originals; al centre hi ha Sant Cebrià i Santa Justina i als laterals Sant Francesc d’Assís i Sant Ignasi de Loyola.

Coral Vindel / Generalitat de Catalunya

Als peus de l’ermita hi ha una tribuna que es recolza sobre una volta de canó rebaixada. A les parets laterals hi ha uns nínxols excavats als murs amb escultures a l’interior; també hi pengen imatges i exvots.

L’Ermita de Sant Cebrià i Santa Justina, és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Aquallonga (Valldoreix), segle X. Res a re-poblar, elles ja hi eren.

Avui us presento tres articles

Sant Cebrià de Valldoreix. Foto: Ramon Solé

Sovint es parla de la tasca repobladora dels monestirs, entre els quals, el poderós Sant Cugat del Vallés, que, a finals del segle X, es va fent amb terrenys i altres possessions en aquesta zona més propera al seu “Castrum Octavià”, que els que havia adquirit prèviament a la frontera del Llobregat i del Penedès, però més aviat hauríem de parlar d’usurpació i control si seguim de prop els moviments que registraren.

Monestir Sant Cugat, sobre les muralles del “Castrum Octavià”. Postal antiga, arxiu Rasola

Són moltes les vendes o llegats que es fan després de la presa d’Almansor (985). Algunes donacions les hem d’entendre com una mena de contracte a precari o en règim d’usdefruit, el monestir tindrà la propietat a canvi d’una certa protecció (la de no espoliar més?) i de l’enterrament a sagrat. Entre aquestes propietats que passen al monestir trobem referències d’algunes primitives esglésies que aniran quedant sota el monestir per acabar desapareixent, com els noms de les dones que encara actuen per si mateixes al segle X. Veiem algunes.

En 965 Joan i Rogada “donen” al monestir de Sant Cugat terres al terme d’Aqualonga a Llaceres, i aquesta és la primera menció coneguda al mas de Llaceres i a la capella d’aquest mateix nom de Sant Cugat. El mateix any Scluva dóna al mateix terme a la zona de Brugario, junt a animals i estris[1].

En 986 Mir i Escolàstica venen a l’abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, Ot, terra amb cases, cort amb arbres  al terme d’Aqualonga junt a Sant Pere de Rubí[2], primera menció a aquesta església avui reconstruïda.

Sant Pere de Rubí va ser reconstruida després de la Guerra civil. Foto: Ramon Solé

En 987, un tal Muç o Moció, mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, al seu testament jurat a l’altar de Santa Maria en St. Joan de Valle Vitraria,  deixa, entre altres legats, una vinya a “Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria”, l’església, amb tres advocacions com era habitual a l’època, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aqualonga. Entre altres disposicions, Muç indica que es vengui una terra que té a St. Vicenç de Sarrià per pagar el rescat de la captiva Ermensinda[3].

Santa Maria de Vallvidrera, postal antiga, arxiu Rasola.

Na Luvilo dóna a Sant Cugat part del seu alou de vinya i terra al terme d’Aquallonga, al lloc conegut com a Llaceres.[4] En 990 els almoiners de na Luvilo (probablement la mateixa) donen a Sant Cugat per disposició de la testadora una parellada de terra a Aquallonga,  “al Prat”, als límits trobem a Llobeta i els seus fills. Ermesinda i els seus fills, Alarde i Nevolenda vendran al monestir una terra al mateix terme al lloc del camp de Saldes[5].

També en 987 Marraziano permuta amb Sant Cugat terra, cases, vinya i verdaguer que comprà a Ermengarda, als límits es recorda a Filmera, a Barcelona, femina i a Filicite o Filicie, difuntes. En 988 Petrone, prevere, dóna a Sant Cugat quedant-se en règim d’usdefruit, a un dels límits es menciona a Sant Pere del cenobi (Sant Pere de les Puel·les). Al 989 és Seniold, femina qui dóna a Aqualonga a la Vall d’Oriola del Vallés[6].

En 991 els almoiners de Sunyer donen al monestir una terra a Campanyà (primera menció a Santa Maria de Campanyà de St. Cugat), posteriorment Sunyer (potser un fill d’aquell) i la seva dona Studia permuten amb St. Cugat tres terres a Aquallonga: a Campanyà, la vall Seca (al puig de Rimila) i el Prat (amb la font de Petro), als límits tornem a trobar a Llobeta i els seus fills[7].

Santa Maria de Campanyà, postal antiga a Tot Sant Cugat.

L’ú de gener de 991 (992 segons datacions) es fa un testimonial sobre les propietats del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona degut a la pèrdua de les escriptures durant l’assalt de 985. Entre les possessions de Sant Pere, notable document topogràfic de l’època, n’hi ha diferents alous a Aqualonga, als accessos a la “Fonte Calciata” (primera menció a Sant Llorenç de Font Calçada, prop del torrent de Can Cabassa on s’han trobat restes d’una vil·la romana), la serra de Cercitulo, Puig Ventós (Cerdanyola), el Valle Vidraria (Vallvidrera) i “ipsas Canales” (després castell de Canals) més un alou de Bonastre prop d’un del monestir de Sant Cugat i del torrent[8].

Sant Llorenç de Font Calçada. Sant Cugat del Vallés. Foto: viquipèida.

Després d’aquest reconeixement, al 993 l’abadessa de St. Pere de les Puel·les Adelaida “Bonafilla” i les germanes Deovotes permuten amb St. Cugat terres en Aqualonga, per terra en Auro Invento (Provençals)[9].

Sant Vicenç del Bosc o St. Vicenç de Cerdedol una ermita del segle X en runes. Foto: Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/02/27/ermita-de-sant-vicenc-del-bosc-de-sant-cugat-del-valles/

En 993 els almoiners de Fluridio, Filmera i Ovidia donen al monestir terres, vinyes, casals i arbres i en 995 Revella, vídua de Flavi, dóna la tercera part del que el seu marit li va llegar i la resta en son òbit, també Nefridi i la seva dona Casta els que donen terres, vinyes, cases i arbres “al rec i sota el rec” que limiten amb terres del mateix monestir, amb la via pública, amb el riu Rubio i amb alous del veguer Seniofred. El 21 de maig de 996 Engóncia ven a Sant Cugat una terra al terme d’Aquallonga que limita per totes parts amb propietats del monestir excepte al punt que limita amb un rec que va als molins[10].  Veiem, doncs, que el monestir se’n va fent amb alous prop de les aigües, amb els recs i els molins, com s’havia fet amb animals i eines.

El 22 de maig del mateix any es dirimeix un plet entre l’abat de Sant Cugat i el vicari del Castell de Rubí, Seniofred, acusat per aquell de derivar aigües de la riera de Xercavins i d’algunes fonts en perjudici dels molins del monestir. Davant del bisbe de Barcelona, Aeci, del pròcer Bonfill Sendred i dels jutges més reconeguts de l’època, Seniofred diu que la possessió d’aquestes aigües sempre ha estat un dret dels vicaris, com de fet veiem en altres indrets. L’abat de St. Cugat i bisbe de Girona, Ot, presenta testimonis que declaren que fa més de trenta anys que aquestes aigües flueixen cap els molins del monestir, és a dir fa servir el dret d’aprisió de la llei dels gots, un dret del que diuen no saber res en algunes ocasions sobre unes terres que, com hem vist, eren en altres mans. Seniofred evacua les aigües.

rierol de Can Xercavins. Foto: Tot Rubí

També el bisbe Vives de Barcelona mostra interès en l’aigua d’aquesta zona, doncs en 994 compra a Riquilda la quarta part d’un molí al terme del “riu Rubio” amb les seves aigües, resclosa, pedres i moles, rec i cap de rec, ferradura i altres elements per tres mancusos d’or.

En 1017 el nou abat de Sant Cugat, Guitard torna a entrar en plet amb Seniofred de Rubí, en aquest cas davant de la comtessa Ermessenda i el seu fill el comte Berenguer Ramon I, els seus pròcers, el comte de Pallars Jussà i el jutge Bonfill Marc de la cort d’Ermessenda, l’abat acusa al veguer de retenir injustament alous que eren del monestir. Mentre el tribunal discuteix, l’abat presenta dues escriptures: la venda que Seniofred va fer al predecessor de Guitard dels alous ara objecte de disputa i que abans eren de la dona Filmera, i la donació que aquesta va fer a Sant Cugat de tots els alous que tenia als termes del castell de Rubí[11], ambdues coses a la vegada semblen incongruents. La comtessa, seguint el consell dels pròcers, permuta alous fiscals per alous de Sant Cugat, el que sembla indicar que el veguer devia tenir part de raó però que els poders més grans: eclesiàstic i comtal s’uneixen davant del control que anaven prenent els senyors dels castells.

Castell Rubí. Foto: Ramon Solé

Cert és que al veguer de Rubí, Seniofred, el trobem pledejant en nombroses ocasions i amb diferents personatges, però trobem que aquests senyors de les guerres no eren pitjors que altres potents, nobles o eclesiàstics. Tothom exercia el poder que podia amb les eines que tenia: armes, lleis, escriptures, por…, els temps estaven canviant i el domini s’havia de conservar o augmentar.

Torre Canals de Valldoreix. Foto: viquipèida. Entre les torres de Canals, Rubí, Papiol, Castellbisbal o Fumet (Floresta) es comunicaven amb senyals de fum.

El primer Castell de Rubí que trobem mencionat als documents d’aquesta època no sembla estar sota l’actual, segons les excavacions que es van fer al 2009, es suposa que podria estar al costat de la primitiva església de Sant Genís de Rubí de la que només en queden unes restes i la menció documental al testament de 1080 del fill de Seniofred de Rubí, Ramón Seniofred que deixa un llegat, entre d’altres més, a aquesta ermita[12].

Entrat ja el segle XI, les donacions al monestir de St. Cugat en règim d’usdefruit i consignades com a tals, són més nombroses, així com també els plets als que s’ha d’enfrontar l’abat Guitard, per les actuacions dels seus predecessors.  Mentre l’església es va fent amb el control, els noms de dones van desapareixent, oblidats per una història que ha relegat el paper d’elles.

Font de Can Fumat. Foto: Ramon Solé. L’aigua un bé tan preciat avui com ahir.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, setembre 2020

A les que han llaurat la terra que trepitgem. Als i a les que la continuem cuidant.

 ———————————————————————————————————–

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. LXVII i n. LXVIII

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona Vol. IX, n. 83.

[3] Feliu i Montfort, G., o.c.Vol. II, doc. 74

[4] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. VI, n. MCCXLI

[5] Ibídem. Vol. IV, n. CCXXV i CLXXVIII

[6] Ibídem. Vol. IV, n. CLXXVI, n. CXCIV i CCIV

[7] Ibídem. Vol. IV, n. CXXXI i n. CCXXXIII

[8] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2. Doc. 119.

[9] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CCLVI

[10] Ibídem. Vol. IV, n. CCLIV, n. CCLXVIII, n. CCLXX i n. CCLXXI

[11] Salrach, J. M. i Montagut, T., o.c,. doc. 130 (996) i doc. 174 (1017).

[12] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona, segle XI. Fundació Noguera, 40 n. 1361.

Les platges, els pescador i les barques de Montgat – 1ª Part #

Les platges, els pescador i les barques, han sigut durant els segles el tres elements importants de Montgat.

Les Platges de Montgat mes destacades son :

  • Platja de Cala Taps, La platja de cala taps està ubicada just al davant del barri de les Mallorquines.
  • Platja de les Moreres, La Platja de les Moreres és una caleta acollidora i familiar ubicada just abans de trobar-nos amb el monument de l’11 de setembre, que ja us vaig fer el article. Fa casi cents anys en rere havia unes casetes que eren d’uns estiuejants, molts de Barcelona, allí menjaven i dormien eren petites per –ho acollidores a prop de la mar en Montgat, jo havia estat, en una d’elles d’un familiars…
  • Platja de Sant Joan, Just al davant del barri de Sant Joan i Casc Antic trobem la platja de Sant Joan, una platja amplia on hi trobareu la Guingueta Mi Lola, les instal·lacions del Club Marítim Montgat, pistes de vòlei platja, i tots els serveis propis de les platges de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
  • Platja de Les Roques, La cala de les Roques de Montgat és un petit refugi de sorra i roques que té la seva pròpia dinàmica, molt diferent de la resta de platges. Aquí no hi entra maquinària, la neteja i el manteniment els duen a terme uns pocs operaris de manera manual. Tampoc no s’hi aporta sorra artificialment: segons els corrents i la força dels temporals, hi haurà més o menys sorra.

Els pescadors :

La devoció per la Mare de Déu de l’Alegria és centenària en la vida montgatina, us faig la seva historia que em fascina particularment  :

  • Ja a finals del segle XV, li fou dedicat un altar a l’església parroquial de Sant Cebrià de Tiana, tot i que d’antuvi ja era invocada amb l’advocació de santa Maria de Montalegre, portada per l’orde cartoixà al seu monestir de la Conreria, construït entre els anys 1415 i 1463.
  • L’Església parroquial de Sant Cebrià de Tiana fou consagrada el 23 de novembre del 1100
  • Cap al 1500 s’erigeix un altar a Nostra Senyora de l’Alegria.
  • Entorn del 1700, es constituí la Confraria de Nostra Senyora de l’Alegria pels pescadors de Montgat, amb una nova imatge beneïda el 1701.
  • El 1788, fou reconstruït l’altar, dotant-lo d’un nou retaule.
  • Pels voltants del 1800, aquesta confraria tingué una intensa activitat: erigeixen un nou retaule.
  • El 1808 estrenen una bandera.
  • Durant aquesta primera meitat del segle XIX, els pescadors i mariners celebraven oficis per Sant Joan i per Sant Pere, així com per la festa del titular de la parròquia, sant Cebrià.
  • Amb la construcció de l’església parroquial de Sant Joan de Montgat i la seva constitució com a parròquia independent de Tiana l’any 1868, els pescadors de Montgat deixaren d’utilitzar la de Tiana i, per tant, es va extingir la Confraria i el culte a la Mare de Déu de l’Alegria.
  • L’any 1886, fou consagrat l’actual temple parroquial de Sant Cebrià de Tiana; això portà com a conseqüència que el temple primitiu quedés tancat al culte i l’advocació de la Mare de Déu de l’Alegria s’oblidés, tot i que conservà al seu interior l’altar i la imatge.
  • Cap al 1908, un grup de tianencs va impulsar la restauració de l’antiga església parroquial i el culte a la Mare de Déu de l’Alegria, traslladant la imatge des del seu altar al presbiteri, com a titular del temple, anomenat des d’ara ermita de l’Alegria.
  • També es va instaurar la celebració per la diada de Pasqua de Resurrecció d’un aplec, molt celebrat tant pels tianencs com pels montgatins, així com l’edició d’uns goigs que, en recordança del patronatge de la Confraria de Pescadors.

Con podem veure Tiana mes a la muntanya i Montgat al mar, son com a agermanades entre si, no en els noms per ho si en la seva historia.

Actualment és manté, en menys proporció la pesca al mar, no obstant , Montgat disposa d’una petita llotja per la venda de peix de costa, recollit front la serva costa, la de Montgat…

Les Barques:

Es clar que per ser pescador, es té de tindre barques, per això, aquí a Montgat, tenen les seves, no massa grans… per ho efectives, no massa nombrosa, per ho efectives… Per treure el peix de la seva mar Mediterrània.

Espero i tots esperem, que després del segles aquesta professió sigui en davant i que perdurí per molts segles mes…

Article dedicat als Pescadors de Montgat i de tota la Costa Mediterrània, especialment de Catalunya.

 

Text estreta de Viquipèdia, altres i per mi mateix.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé