La Torre del Sol està en el carrer de Joan Bardina, 29 de Sant Boi de Llobregat.
Us passo la seva historia:
La torre que es va construir l’any del gran Eixample, que va ampliar i consolidar el Barri del Centre, que fins al moment encara estava dividit en nuclis amb toponímia pròpia (Sant Pere, l’Alou i la Pobla Arlovina).
En aquest Eixample es va obrir la Rambla de Rafael de Casanova i es van concedir gran quantitat de llicències per a enderrocar o reformar cases antigues i també per a construir-ne de noves.
Es creà el nou cementiri, l’any següent s’alçà el primer pla de la vila i es construí les belles torres amb jardí com aquesta, que està envoltada per un bell parc i posteriorment propietat municipal.
Es tracta d’una torre amb un cert caire historicista, construïda amb maó arrebossat i amb pedra a les obertures, a les llindes de les portes principals (la del parc i la del carrer Bardina), hi ha un relleu amb una torre, amb el sol i els signes del zodíac, tret que dona nom a la casa.
Per la part del jardí (és l’entrada principal) té planta baixa i dos pisos. Als baixos hi ha una porta i quatre finestrals quadrats disposats asimètricament (un a la dreta i tres a l’esquerra de la porta).
Al primer pis hi quatre obertures balconeres (una a cada una de les portes laterals, i dues portes al balcó del mig). El pis superior s’obre al jardí mitjançant quatre finestres de mig punt geminades. Sobre la teulada, de teula a quatre vents hi ha dues petites construccions com a golfes, en forma de caseta de teulada a dues vessants.
Per la banda del carrer Bardina, i pel desnivell que comporta el carrer hi ha un pis més, on l’entrada del carrer correspon al soterrani de l’entrada principal. Hi té una porta just al xamfrà i tres plantes amb finestres rectangulars.
Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya
A la banda contrària al carrer, hi ha un petit porxo o pèrgola al nivell del primer pis, al que s’accedeix des de l’interior i des del parc mitjançant una escala noble.
Viquipèdia
La Torre del Sol és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles
Sant Salvador de Bellver està en els Pujols de Sant Boi de Lluçanès.
Us passo la seva historia :
Aquesta església es troba citada l’any 1110.
Des de començaments del segle XII hi havia en aquest lloc una comunitat de preveres i clergues que seguia la regla de Sant Agustí.
Aquesta comunitat havia quedat reduïda el 1278 a un sol membre, en canvi adquirí força importància una confraria que també hi tenia seu.
Església d’una sola nau amb volta apuntada i dos arcs torals situada dalt d’un turó.
L’absis té dues finestres amb arcs en degradació, cornisa en dents de serra, arcuacions i bandes llombardes.
L’església de Sant Salvador de Bellver és un monument del municipi de Sant Boi de Lluçanès (Osona) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.
La masia de Can Torrents està en el carrer Hospital, 7 – 9 de Sant Boi de Llobregat.
Us passo la seva historia:
Hi hagut per bastant temps un corrent d’opinió que mantenia que aquesta masia es va bastir sobre l’antic hospital medieval que donava nom al carrer.
L’historiador santboià Carles Martí i Mira va demostrar que el tal hospital va ser enderrocat totalment i que aquesta masia es va bastir de nova planta al segle XV, això sí, al lloc que el vell hospital ocupava i es va fer l’ampliació posterior.
A principis del segle XX va sofrir algunes ampliacions i restauracions, conservant del casal del segle XV i de principis del XVI la porta de mig punt amb dovelles i les finestres de pedra de Montjuïc.
Es tracta d’una casa senyorial amb planta baixa, noble i golfes. D’estructura inicialment cúbica presenta ampliacions al seu costat esquerre. La teulada és de teula àrab a quatre vessants.
Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya
En els murs i finestres combina la pedra i el maó, tant a vista com arrebossats.
Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya
L’estil és popular amb certa dignitat, incorporant elements del gòtic tardà en les finestres lobulades dels extrems, i renaixentistes en la finestra esbocinada central.
Can Torrents és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Font de Sant Pere a la casa que fa cantonada entre el carrer de Sant Pere i el de Sant Pere més alt de Sant Boi. AGC, 2021.
El nucli més antic de Sant Boi de Llobregat és el barri de Sant Pere, on el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona s’encarregava de la capella de Sant Pere, enderrocada el segle XIX.
Ja hem vist en diversos articles com l’advocació de Sant Pere a l’alta edat mitjana indica que la capella s’havia alçat sobre una vil·la romana. En aquest cas les excavacions realitzades el 1984 al barri de Sant Pere, a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Massallera, van treure a la llum vint-i-vuit tombes, cobertes de llosses, totes individuals excepte una doble i una d’elles tipus cista (caixa). En principi es van datar dels segles IX-X, però estudis més recents del C 14 indiquen que podrien ser més antigues. Malauradament aquest jaciment es va destruir en 1986. Molt a prop ja s’havien trobat, poc abans, tombes i restes que mostraven la continuïtat d’hàbitat en aquest lloc, amb troballes dels ibers, àmfores i tegulae (teules) romanes, ceràmiques medievals i pedres vidrades modernes.[1]
L’església parroquial de Sant Boi va ser alçada sobre una cisterna romana. AGC, 2021.
En tot cas aquestes restes confirmen l’espai de sagrera que tindria la malaurada ermita de Sant Pere i la masia propera, Can Trias, últimament coneguda amb el nom del seu masover, Pere Rossinyol, nom que s’ha conservat en un carrer d’aquest barri.
Carrer de Sant Pere. Al fons: Baixada de Pere Rossinyol AGC, 2021.
La capella depenia de la parròquia de Sant Boi des del s. XV, quan l’ermita de Sant Pere tenia al seu servei donats i, més endavant, ermitans. A partir del segle XVI ja estava en mal estat i, tot i que es volia reparar, va ser enderrocada entre 1835 i 1837 degut als esdeveniments polítics. El 1826 es va traslladar a l’església parroquial una talla de marbre de la “Verge del Bon Part”.[2]
Restes de la capella romànica de St. Boi (St. Baldiri, figura martirial de la Provença occitana, no conegut a la hispània tarraconense). AGC, 2021
Però nosaltres viatjarem, com fem normalment, als inicis de la documentació a casa nostra, als segles X i XI, deixant constància de la presència manifesta de l’activitat de les dones de fa mil anys.
Al testimonial de Sant Pere de les Puel·les de 992 s’indiquen vuit alous que el monestir tenia a Sant Boi de Llobregat, llavors anomenat “Chastellone, Alcalà o Lanaria”, termes que remeten a la presència islàmica, a una fortificació com seria el Castell de Sant Boi (esmentat a la documentació el segle XI) i a la proximitat deltaica, on hi havia l’estany de Llanera i la via de Lanera o camí ramader que anava del Delta del Llobregat a Barcelona. Tot i que és difícil de precisar la seva ubicació, sí que mostra que la presència del monestir era important. El professor Jordi Gibert dona algunes interpretacions d’alguns llocs citats com la terra de “Helos, Sancti Juliani et de Sancta Eulalia” que serien la torre d’Eles (Torre Salvana), Sant Julià de Montjuic i la torre del Llor (a Marianao).
Entre els propietaris que s’anomenen als límits trobem altres institucions religioses, com el monestir de Sant Cugat, la Seu de Barcelona o l’església de Sant Julià de Montjuïc, veguers o senyors dels castells propers (Eramprunyà i Cervelló) i altres hisendats locals dels que es parla àmpliament Gibert.[3]
Nosaltres volem ressaltar alguns noms de dones que ens ressonen, com el de “Lívul” que surt quatre vegades al testimonial de Sant Pere. Una a Sant Boi: “un alou que fou de Bulgarà (home) o de Lívul” (devien ser marit i muller), dues a Provençana: una referència de unes vinyes que van ser de Lívul, Deovota (potser ja era vídua o vivien separats com s’esmenta en altres casos[4]) i una altra del “Pontenare de Lívul” al coll d’Enforcats entre Montjuic, Sants i Provençana (l’actual Pl. Espanya de Barcelona) i una més a Barcelona, prop de la “Boadella” i de la via que controlava el vescomte Udulard (prop de Sant Pau de Barcelona). El fet de que donessin el nom de Lívul al que devia ser un lloc de pas vol dir que aquesta dona tenia rellevància entre els propers.
Vistes des del carrer (abans camí) de Sant Pere. Al fons: Montjuic. AGC, 2021.
Podria ser la mateixa i estar lligada als inicis de Sant Pere de les Puel·les, tot i que no necessàriament formant part de la pròpia comunitat, potser que, lliure dels compromisos matrimonials, s’encarregava d’alguna capella com podria ser la de Sant Julià de Montjuic. Recordem que a una zona propera, Espodoia (el que avui és la ciutat de la justícia) en parlar de la “Torre d’Emma” anomenada a finals del segle XI, trobàvem uns probables orígens en “Sendred Lívul”, un home que agafa com a cognom el nom de la mare, cosa gens freqüent.[5] En una altra afrontació trobem la dona Chixilo, un nom freqüent entre les dones del segle X i del que ja vam parlar en un article.[6]
No queda res de l’ermita de Sant Pere, ni una fita que recordi on era, però tenim, al final del carrer de Sant Pere (antic camí que unia aquest sector amb l’església parroquial), a la casa que fa cantonada amb el carrer paral·lel de Sant Pere més alt, on aquest puja al castell (avui hotel), la font de Sant Pere que, tot i ser d’èpoques posteriors ens pot servir de record, així com els noms dels carrers i aquest barri antic en el seu conjunt que esperem es conservi.
Casa on hi ha la font de Sant Pere, darrera es veu Can Cisternas, un nom suggestiu del lloc d’emplaçament d’una ermita situada com abans les vil·les i els poblats, prop de l’aigua. AGC, 2021.
Aquesta església és documentada per primer cop el 1004 quan Geribert, fill d’Astoval (un dels primers propietaris de la zona) amb la seva dona Blanqueta donen a Sant Cugat (segurament per a quedar-se en règim d’usdefruit) cases i arbres que tenien a “Alchale que diuen Lanera”, als límits trobem el mateix Sant Cugat, la Seu de Barcelona, algun particular i l’església de Sant Pere del cenobi de Sant Pere de les Puel·les. En 1011 l’abat de Sant Cugat porta a judici (amb presència dels comtes i de nombrosos senyors feudals del moment) a Geribert per haver empenyorat una propietat prop d’aquesta església de Sant Pere, evidentment Sant Cugat guanya el plet com acostumava a succeir.
Carrer Sant Pere més alt, sota l’antic castell de Sant Boi, avui hotel-restaurant.
És el mateix temps en que un altre Geribert, el que es feia anomenar “Comte Mir” de la família vescomtal, estableix també un plet amb Sant Cugat pels béns del seu germà Adalbert, suposadament llegats al monestir del Vallés. Temps de lluites entre els que volen centralitzar més el poder i els que volen prendre una millor part. En aquesta lluita n’hi haurà un clar perdedor: el protagonisme de les dones que hauran de quedar relegades a la família o als claustres.
L’església de Sant Boi des del carrer Sant Pere més baix. AGC, 2021.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-01-2022
A les que i als que tingueren i tenen cura de les ermites.
————————————————————————————————————————-
[1] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XX, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme. Fundació Enciclopèdia Catalana.
[2] Informació donada pel museu i l’ajuntament de Sant Boi
[3] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 125-130.
[4] El 986 el Comte Borrell ven a Aurucia deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limitava amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».
[6] García-Carpintero, A. (2020) “Amalvigia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” Quadern d’estudi 34. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 25
La Masia de Torre Figueres està situada al carrer de Pau Claris, 14 i carrer de Torre Figueres de Sant Boi de Llobregat. ( A tocar del Parc de la Serreta).
Casal senyorial orientat a llevant compost per planta baixa, pis i golfes amb façanes asimètriques que acusen quatre tramades flanquejades lateralment per dues galeries d’arcades de mig punt amb pilars quadrats protegits amb baranes de terra cuita.
El portal d’accés és adovellat amb pedra de marés vermella als brancals i a l’arc rebaixat. A les façana principal hi ha quatre balcons iguals amb reixes de ferro que es corresponen amb obertures de la planta baixa.
La coberta és a dues vessants, aquesta i el trespol són de bigues de fusta. A la planta baixa hi ha voltes rebaixades i al celler trobem una estructura d’arcs i pilars de maó. La casa conserva dos pous, un d’ells al vestíbul.
Terra, aigua i racons 