L’ermita de Bellvitge, mil anys d’arranjaments i preservació

Avui us presento dos articles

L’ermita de Bellvitge a 2020. Foto: AGC.

Segons les excavacions realitzades entre 1979 i 1981, la primitiva ermita de Bellvitge seria de mitjans de segle XI, romànica i de tres naus, similar a la de Sta. Eulàlia de Provençana.

1981 – Publicació sobre les excavacions fetes a l’ermita de Bellvitge.

A partir del segle XV hi ha constància documental de diverses reconstruccions i obres a la capella de Bellvitge, gairebé cada segle, motivades en gran part per les successives avingudes del riu que anaven colgant-la progressivament, per la qual cosa hom es veia en la necessitat de sobrealçar-ne els murs.

El 1493 Barcelona dóna tota la pedra necessària per a la seva reconstrucció. Hi ha una clau de volta al Museu d’Història de la Ciutat de l’Hospitalet que probablement seria d’aquesta reconstrucció.

Placa del 1462 que recorda la devoció a Nostra Senyora de Bellvitja al Carrer Hospital de Barcelona. Foto: Natxo Velasco.

El 1571 es fa una concòrdia entre els obrers de la parròquia de l’Hospitalet i el mestre de cases Pere Duran, de Sant Andreu de Palomar, per raó de l’obra a practicar-hi. El 1600 es parla dels fons per a restaurar la capella.

1977 – Mº Madurell recull actes de segles passats.

En 1640, durant la guerra dels Segadors, va ser saquejada per les tropes del comte duc d’Olivares i es perdé la imatge que hi havia va ser reposada al 1652 i la trobem descrita pel P. Fr. Narcís Camós al 1657 a l’obra “Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña”, després de peregrinar entre 1651 i 1653, en plena guerra i amb epidèmies de pesta visitant 1028 santuaris marians per tota Catalunya, abans del tractat dels Pirineus (1659).

Aquest és el primer llibre que parla de l’ermita, el seu valor és, principalment, geogràfic.

El 1697 la capella sofrí un nou saqueig, aquest cop per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona durant el regnat de Carles II. En la Guerra de Successió ho fou pels exèrcits borbònics al servei de Felip d’Anjou. En 1718 va ser de nou reedificada elevant la teulada uns 3 m. ja que, a causa de la sedimentació, el terreny anava augmentant i ja no es podia passar si no era ajupit. Aquesta nova nau combina elements romànics, gòtics i barrocs.

Ermita, 1972. La façana anterior té elements barrocs.

Finalment la capella fou novament saquejada, pels francesos, el 1808. Sembla que aleshores es destruí la imatge de 1652 i la família Golferich de les masies de la Marina farà donació d’una nova talla.

1914 – L’ermita fotografiada per Josep Salvany i Blanch (1866-1929). Biblioteca de Catalunya.

Per a fer-nos una idea de la importància de la sedimentació que porta el riu així com de les destrosses que provoca, només durant el segle XIX se succeeixen quaranta-dues riuades, algunes provocant greus inundacions.

1950 – Els paratges de l’ermita inundats. Del llibre de J. Casas. L’Hospitalet, un passeig per la història.

El 1936, a l’inici de la guerra civil espanyola, l’ermita és incendiada, com ho van ser els altres quatre temples que llavors hi havia a l’Hospitalet: Sta. Eulàlia de Mèrida (barri de Centre), Sta. Eulàlia de Provençana, Nostra Senyora dels Desemparats, que havia estat edificada l’any anterior a la Torrassa i Sant Ramon a Collblanc (Domínguez, 2014). L’ermita va quedar en molt mal estat i va ser destruïda la imatge gran de la Mare de Déu que va donar la família Golferich.

1937 – L”ermita cremada

Finalitzada la guerra, es fan alguns arranjaments en l’ermita, es reposa la imatge gran de la Mare de Déu (una imatge feta en guix) i es restitueix en processó la imatge petita de la Mare de Déu que va ser amagada per l’ermitana Pepeta i el seu fill Antón Tubau, conegut com el “Tonet de Bellvitge”.

1940 – Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes (Pepeta). El fill del mig és l”Anton Tubau. Foto cedida per Matilde Marcé de les masies de la Marina.

Durant el segle XX es consoliden les festes que se celebren a l’ermita: Sant Isidre llaurador, el dia de Sant Jordi, patró de l’Hospitalet, els dilluns de Pasqua amb els “aplecs” de sardanes i les “caramelles” (cants populars), la Missa del Gall a la vigília de Nadal i el dia de la Mare de Déu de Bellvitge, 8 de setembre. L’ermita era considerada, llavors, la “parròquia dels pagesos” i a la Mare de Deu se la coneixia com “la pageseta”.

1963 – Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes (Pepeta). El fill del mig és l”Anton Tubau. Foto cedida per Matilde Marcé de les masies de la Marina.

“Els envelats de la “festa dels pagesos” atreien desenes de hospitalencs que a peu o en tartana, o amb un servei especial de la casa Oliveras feien cap a l’ermita i als envelats d’algunes masies com Cal Manel Nolla i Cal Puig”  (L’Abans, 597).

1962-sardanes-cobla maravella

El 1959 el patronat de Santa Maria de Bellvitge encarregà el projecte de restauració a l’arquitecte municipal Manuel Puig Janer que preveu els porxos als laterals de tramuntana i de migdia de l’ermita (no es construiran fins 1969) i la decoració interior al pintor Joan Commeleran, que hi pintà uns murals, els quals, parcialment malmesos en la riuada del 1977, es perderen posteriorment. També es realitzen alguns arranjaments com són: la neteja i revisió de sostrada i murs i la restauració del campanar, amb la col·locació d’una nova campana donada per Joaquim Campreciós i la seva dona Beatriz Colominas. La campana, que existeix actualment, va ser “batejada” amb el nom de “Eulàlia”, en memòria del seu malaguanyat fill Jaume, que havia estat administrador de l’ermita. En aquesta reforma es substitueix la imatge gran de la Mare de Déu de 1939 per una altra realitzada amb materials nobles (l’actual).

1964 – Casament a l’ermita amb els murals que va pintar Commeleran

Per finançar les obres de restauració de l’Ermita es fan subscripcions públiques, s’organitzen concerts i concursos i s’imprimeixen fulletons sobre l’ermita i edicions de “goigs a la Mare de Déu de Bellvitge”.

Goigs moderns a la marededéu de Bellvitge de Francesc Marcé i Sanabra.

El 1969 es va enderrocar la casa de l’ermità i es van construir els porxos laterals de l’ermita, dissenyats el 1959, que es van mantenir fins a les obres de rehabilitació dutes a terme el 2003 (Valcárcel, A. La ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI, p. 156-158).

Anys 70. L’ermita amb porxos.

En les inundacions de l’any 1971 l’aigua va arribar fins a gairebé 2 metres d’altura a l’interior de l’ermita produint greus desperfectes, entre ells el de la imatge petita de la Mare de Déu i les pintures de l’absis. La teulada va quedar en situació precària i les goteres contribuiran a la deterioració general que s’anirà accentuant amb la progressiva humitat i les successives riuades i tempestes. Des de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge es posa en marxa una campanya per conscienciar els veïns de la necessitat que siguin ells els que prenguin la iniciativa i es cuidin de l’ermita. La premsa es va fer ressò[1].

1978 – Campanya “Salvem l’ermita”

Entre els desperfectes i l’abandonament d’aquests anys la situació empitjora ràpidament. Finalment, davant el greu estat en què es troba l’ermita, es produirà una gran mobilització per evitar que acabi ensorrant. Els veïns col·laboren fent les seves aportacions i sortint a netejar els voltants. Aquesta campanya va ser criticada per alguns que deien que no era el que corresponia fer en aquests moments, però potser si no s’hagués fet no tindríem avui l’ermita, que és per a tots i totes. Avui dia i davant les enormes pèrdues patrimonials de la ciutat, aquest fet constitueix un exemple per a cuidar i preservar el llegat que encara ens queda a la ciutat.

La reforma de 1977 va consistir bàsicament en sanejar les parets, substituir les bigues de la teulada, suprimir el cor que estava en estat ruïnós, instal·lar una nova il·luminació i reparar els porxos laterals. No es van poder salvar les pintures de Commeleran ja que, segons els tècnics, si no es treien era impossible veure i arreglar els desperfectes, una decisió que no va ser ben entesa.

Anys 80. Foto: Arxiu Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Malgrat els arranjaments que es van fer el 1978, a partir dels anys 80 l’entorn de l’ermita torna a deteriorar-se. Els porxos donen recer a pràctiques no desitjables i l’ermita, per falta de cura mantinguda, va sofrint desperfectes.

Finals dels anys 80, l’ermita en estat d’abandó. Foto: AVV.

El 2002, després d’àrdues negociacions, se signa un conveni entre Arquebisbat de Barcelona i Ajuntament de l’Hospitalet, mitjançant el qual l’Ajuntament expropia el terreny tocant a l’Ermita, propietat de l’Església, per destinar-lo a ús públic. L’Arquebisbat es compromet a que l’import de l’expropiació el terreny sigui destinat a les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita. L’aportació de l’expropiació cobrirà bona part de les despeses de la rehabilitació de l’Ermita.

El 2003 finalitza l’execució de les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita, donant compliment a l’acordat en Conveni entre Arquebisbat i Ajuntament. L’hotel veí va contribuir a les despeses oferint una habitació d’hotel per a una nit, amb el que es va organitzar un sorteig.

La neteja, una activitat tan senzilla com necessària.

Al novembre de 2015, en la conferència sobre l’ermita de “Bellvitge 50”, l’arquitecte Antoni Companys, que va dirigir aquesta última reconstrucció, ens explicà els criteris d’aquestes actuacions, especialment en relació als porxos que molts troben a faltar. Ens va dir que van deixar les columnes com a record però que els van treure perquè estaven en molt mal estat i no eren originals de l’ermita. A canvi, i amb el pressupost que tenien, van decidir deixar l’ermita bé no només per fora, com pretenia l’ajuntament, sinó també per dins, per poder utilitzar-la, com fem la gent de Bellvitge, Gornal i d’altres nuclis propers, com antany es feia.

2014 – L’ermita i el parc de Bellvitge. Foto: AGC

Després de l’última restauració i per evitar arribar a la deterioració anterior, un grup de persones voluntàries s’organitzen i constitueixen el grup: “Amics de l’Ermita”. Compta amb persones voluntàries que obren les portes de l’ermita per airejar-la i cuidar perquè es pugui seguir coneixent i visitant, com fan escoles de Bellvitge i de l’Hospitalet i altres col·lectius i per seguir sent utilitzada per romeries, concerts i altres esdeveniments personals i / o col·lectius, sent per a tots un lloc de repòs i / o oració.

Com va deixar dit el nostre poeta, Ramón Fernández Jurado:

“Aguantaràs la tempesta

i tornaràs a florir,

quan l’amor de tot un poble

et retrobi al seu camí”.

Ermita i parc de Bellvitge, 2020. Foto: AGC

El 2011 es publica el llibre sobre l’ermita escrit per Antonio Valcárcel, amb pròleg de Matilde Marcé de les masies de la Marina i dedicat a Josep M. Pañella, que no va poder veure completat el treball, en agraïment a la seva disponibilitat d’ànim i al seu autenticitat de pensament, paraula i obra.

Llibre sobre la ermita de Bellvitge. disponible a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Durant aquest 2020 s’han fet les últimes obres a l’ermita que han consistit en una porta des d’on es pot veure l’interior de l’ermita i que preservarà més del fred i la humitat als veïns i a les veïnes que s’encarreguen d’obrir-la diàriament per a conservar-la i en substituir l’altar de pedra, que s’ha retirat cap el fons, per uns mòduls moderns i simbòlics que es poden retirar quan l’ermita s’aprofiti per a altres activitats com concerts i exposicions.

Ermita 2020. Foto: Quim Pons

 

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’Hospitalet, setembre 2020.

Als que cuiden el seu llegat cultural, artístic i espiritual. Als amics de l’ermita.

———————————————————————————————————–

[1] 05/02/72 Hospitalet. “Debemos hacerlo nosotros, dice la parroquia de Bellvitge refiriéndose a la restauración de la ermita. En “La Vanguardia Española”.

L’antic Institut Mental de la Santa Creu de Barcelona

L’antic Institut Mental de la Santa Creu, està situat en la Plaça Major de Nou Barris de Barcelona.

Us passo la seva  història mes destacada :

  • S’inaugurava L’Institut Mental de la Santa Creu a l’any 1889 per ordre de l’Hospital de Sant Pau amb capacitat per més de 700 malalts i va ser dirigit pel Dr. Emili Pi i Molist, un dels pioners en el tractament de les malalties mentals a Espanya.
  • L’antic Institut Mental de la Santa Creu va ser construït entre 1885 i 1915 en una finca de 50 hectàrees. L’edifici es construí en terrenys cedits per un benefactor anònim a prop de la masia de Ca n’Ensenya.
  • Fou dissenyat per l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet a partir del projecte del Dr. Pi i Molist, qui entenia l’hospital com una institució d’avantguarda, un espai en el qual els malalts, aïllats del medi, rebrien bones impressions de l’ambient que els afavoriria la seva recuperació. Per això calia situar l’hospital en un lloc ben ventilat, proveït d’aigua i ben lluny dels nuclis urbans però alhora ben comunicat. En aquell moment es va optar per l’actual Nou Barris, una zona agrícola entre el barri d’Horta i Sant Andreu de Palomar dins la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina.
  • .A començament dels anys 70, l’Hospital de la Santa Creu es va vendre el patrimoni rústic i una ala sencera de la institució. Aleshores, la previsió d’enderrocar aquesta part va coincidir amb la crisi i el conflicte de l’Hospital Psiquiàtric d’Oviedo i amb el de les clíniques psiquiàtriques de l’Hospital Provincial de Madrid. Els metges i alguns ATS del Mental es van tancar en solidaritat amb els seus col•legues de Madrid i Oviedo. Durant el tancament, van prendre consciència del procés de destrucció a què es veia abocada la institució i van preparar una alternativa a l’enderrocament. Després de diverses negociacions, van aconseguir ser escoltats per l’Administració, que va donar allargs a l’enderrocament definitiu i va acceptar la contractació de més personal.
  • El 30 de setembre de 1987, després d’un segle d’existència, el Mental va tancar les seves portes.

Dins la propietat hi havia masies, terrenys agrícoles, pastures, …

Al voltant d’un mòdul central s’articulaven les dues ales, que albergaven un departament general per a cada sexe.

En aquest immens edifici, residien persones que hi havien viscut gran part de tota la seva vida, persones amb problemes greus de personalitat, persones la malaltia de les quals feia difícil la seva convivència amb la família, persones aleshores mal diagnosticades perquè no es disposaven dels mitjans adequats per facilitar-ne la seva rehabilitació social, éssers infelices, solitaris, supermedicats als que moltes vegades s’havien practicat electroxocs, com a mètode més conegut per a tranquil•litzar-los.

Quan van tancar el centre, els malalts considerats més lleus van ser enviats a casa seva i se’ls feia seguiment mèdic des d’un centre de dia que s’hi va instal•lar en el mateix lloc on havia estat l’hospital.

Els que no tenien família que se’n fes càrrec, va ser enviats a pisos d’acollida on s’ajuntaven 4 o 6 persones amb algun tutor.

Molts d’ells, els que hi havien viscut en el centre la major part de la seva vida, en treure’ls del seu hàbitat habitual i ser traslladats al Frenopàtic o a Sant Boi,  on van morir… !

Els diaris de l’època se’n van fer ressò de tot plegat.

Per a mes dades de L’Institut Mental de la Santa Creu, podeu consultar a :

http://desantacreuasantpau.blogspot.com/2011/05/linstitut-mental-de-la-santa-creu-1885.html

L’edifici, originalment, estava formar per dotze pavellons aïllats disposats perpendicularment amb dues crugies paral·leles i que tenien a ambdós extrems uns hemicicles pel tractament dels malalts amb més dificultats. En total, tenia una capacitat per a vuit-cents usuaris.

L’hospital disposava de infermeries, sales de reunions, amplis menjadors, sales de treball, biblioteca i banys.

També hi havia espais dedicats per l’esbarjo dels interns com una sala de billars, de música, teatre i uns amplis patis i jardins.

Avui en dia, només en resten tres pavellons ocupats, la Seu del Districte, la Biblioteca de Nou Barris i una seu de la Guardia Urbana de Barcelona, que permeten apreciar la monumentalitat i la sobrietat que va caracteritzar l’obra, realitzada en un estil neoclàssic molt senzill.

L’Institut Mental de la Santa Creu és un edifici historicista de Barcelona que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Nota : El color de les fotografies estan expressament adaptades al record de la soledat i tristesa en memòria a la gent que va estar ingressada a L’Institut Mental de la Santa Creu. !

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Barcelona, Districte de Nou Barris, Viquipèdia.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Andreu de Palomar de Barcelona

L’església de Sant Andreu de Palomar,  fou construït a finals del segle XIX.

Està situada al barri de Sant Andreu de Palomar, concretament  en el carrer del Pont, 3, del districte de Sant Andreu de Barcelona.

Us faig un resum històric d’aquesta església , de fet sembla molt mes un Monestir… :

  • Església documentada des del 974 a peu de l’antiga via romana i més tard camí medieval que lligava la ciutat de Barcelona amb el Vallès.
  • S’ha dit que l’antiga església de Sant Andreu fou destruïda per la invasió i setge de Barcelona per part d’Almansol el 985, però en tot cas es va refer molt aviat.
  • Formà part inicialment del seu terme l’església de Sant Martí de Provençals, que el 1052 es va separar de Sant Andreu, amb un extens terme, per unir-se com a filial a Santa Maria del Mar.
  • El nou edifici era en construcció a la segona meitat del segle XI, ja que els anys 1053 i 1067 hi ha deixes a l’obra de l’església de Sant Andreu de Palomar.
  • Fou consagrada el 1105 pel bisbe Berenguer .
  • I novament el 1132 pel bisbe Oleguer de Barcelona, degut a la seva destrucció per part dels almoràvits d’Ibn Tifilwit.
  • Entorn de l’església hi havia aleshores una sagrera o petit nucli de cases, que va donar lloc al futur poble de Sant Andreu.
  • El 8 de juny de 1640 més de 3.000 camperols i segadors, presidits per la imatge del Sant Crist (dels Segadors) de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, es dirigiren cap a Barcelona a protestar contra el virrei pels abusos dels soldats en el conegut Corpus de Sang.
  • L’església parroquial actual, construïda en estil vuitcentista de regust classicitzant, es començà a edificar el 1850, segons els plans de l’arquitecte Pere Falqués i Urpí, i s’acabà el 1882.
  • El dia de Corpus de 1881 s’inaugura l’absis, la sagristia, la capella, el creuer, el presbiteri i la cúpula.
  • Però el 9 d’agost de 1882 caigué la cúpula ocasionant 7 morts i 11 ferits. Falqués abandona l’obra, que fou encarregada a Josep Domènech i Estapà, qui reconstruí la cúpula, fent-la doble i de 68 metres d’altura.
  • El 5 de març de 1889 s’acaba el campanar i el 1904 la façana.
  • Però altre cop, durant la Setmana Tràgica (27 i 29 de juliol de 1909) l’església fou incendiada pels seguidors radicals de Josep Miquel i Baró.
  • El 30 de novembre del 1910 fou restaurada, i beneïda pel rector D. Marià Casals.
  • Durant la guerra civil espanyola, el 1936, el temple fou incendiat i fins al 1939 no és reconstruït.
  • L’aparença de l’església no era molt bona, per això Mn Josep Casanovas contracta al pintor Josep Verdaguer, qui entre 1954 i 1960, amb un ajudant, pinta tots els murals de l’església que encara avui podem admirar.
  • Durant les obres de prolongació del metro de Barcelona de 1965 a 1967, es causen unes grans esquerdes al temple.
  • L’any 1981 no es comencen les obres de reparació gràcies a Mn Jaume Serrano, que van durar fins a 1985 i van permetre recuperar l’espai que no es feia servir per precaució.

Actualment la seva cúpula es troba en mal estat, on s’està realitzant la campanya “Salvem la Cúpula”.

Per seguretat la zona a l’interior de l’església coberta per la cúpula no s’utilitza.

Mireu aquest interessant article :

http://www.patrimonioblidat.cat/index.php?option=com_patrimoni&view=detalle&id=51

L’església de Sant Andreu de Palomar, és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Informació : wikipedia.org

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé