Santa Maria de Sales de Viladecans

Santa Maria de Sales està situada al costat del cementiri de Viladecans, al Pla de les Deodates.

Us passo la seva história:

  • L’ermita fou emplaçada damunt les restes de la “Vila Caius”, una antiga vil•la rural romana on s’hi han realitzat diverses campanyes d’excavacions.
  • El lloc de “Gaiano vel de Sales” és documentat des del segle X. Els comtes de Barcelona hi posseïen un alou del qual cediren una part, també en alou, al monestir de Sant Cugat. L’església de Santa Maria de Sales és documentada des del 1141, en una donació feta per Guillem de Santa Oliva i la seva muller Estefania.
  • A partir del 1305 hi hagué una comunitat de Deodotes que van ser expulsades pel bisbe al 1334.
  • Als segles XVI, XVII i XVIII hi havia ermitans.
  • Fins al 1851 l’ermita de Sales depengué de la parròquia de Sant Climent. En aquest any fou traslladada a la de Viladecans.
  • El 1869 l’Ajuntament de Viladecans s’apropià de l’ermita i substituí l’ermità per l’enterramorts, càrrec que va romandre fins al 1900, quan el bisbe recuperava la capella ermitana i la tancava al culte. El 1913 el bisbe Laguarda nomenava un ermità a Santa Maria de Sales.
  • L’altar barroc que hi havia a l’absis va ser venut als inicis del segle XX al secretari del bisbat de Barcelona.
Montserrat Pagés i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una església d’una sola nau coberta amb volta de canó. La porta antiga era situada a migdia (en resten vestigis), mentre que l’actual és a ponent, de factura moderna i protegida per un ampli porxo d’accés lateral, cobert per una teulada a doble vessant i amb una sola obertura al davant.

La porta és allindanada i conserva la inscripció “ALLS 9 DE FABRER DE 1694”, jovelles a dreta i esquerra, motllura a manera de trencaaigües, porta de quarterons i reixa de ferro. Per damunt de la línia de façana s’alça un campanar d’espadanya d’un sol ull fet amb pedra vermella.

A la nau, de tradició romànica, s’hi conserven vestigis de pintures murals romàniques (sanefes) emplaçades al mur sud. L’absis, posterior a la nau, és poligonal, cobert amb volta de creueria i amb culdellànties. És fruit de la reforma de la capella als segles XVI-XVII. Ambdós cossos no resten ben lligats.

L’aparell de la nau sembla de carreus, mentre que el de l’absis és de maçoneria i reble. L’absis conserva alguns contraforts.

Montserrat Pages i Paretas – 1981 /Generalitat de Catalunya

Santa Maria de Sales és una obra del municipi de Viladecans (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Les Deodates de Santa Maria de Sales

Ermita de Santa Maria de Sales, Viladecans al Pla de les Deodates. Foto: AGC.

L’ermita de la Mare de Déu de Sales de Viladecans s’aixeca, a l’Alta Edat Mitjana, aprofitant els murs d’una vil·la romana del segle I aC, on es deuria conrear la vinya.[1]

El lloc de Sales es esmentat per primer cop l’any 986 quan el Comte Borrell permuta amb Sant Cugat unes terres que hi eren sota el domini del Castell d’Eramprunyà al lloc de “Sales” que limitava amb terres de Aludia, dona, a l’est, amb terres dels permutadors i amb una via al sud. Sembla que el monestir i el Comte agrupen millor els seus terrenys amb aquesta permuta.

L’alou de “Gaiano” o de Sales es menciona a les confirmacions papals dels béns del monestir del Vallés al 1002, al 1007 i al 1023, sent anomenat en aquest últim cas com a “Gevano” o Sales. Aquests dos topònims remeten a dos orígens: el romà “Gaiano” i el germànic: Sales.

Al 1002 Aeci i Vivà, almoiners de Recosind, vassall del Comte i senyor d’Almafar, donen a Igilane terra, torres, colomers, hort i arbres en aquest lloc, l’actual Sant Climent de Llobregat. Poc després aquests almoiners i el mateix Igilane fan donació als altars de Santa Maria i Sant Pere que tenen les basíliques del Castell de Félix.[2]

En 1011 el Comte Ramon Borrell confirma els béns que els seus pares Borrell i Letgarda van donar a Sant Cugat a Castell de Félix. Entre d’altres, hi ha un alou a Canis Vallis (Viladecans) de Sant Climent (cal tenir en comte que Viladecans no tenia parròquia pròpia, només la capella de Sant Joan, la de Sant Llorenç de Canals i la de Sales[3]). Els béns comtals confronten amb el Castell d’Eramprunyà al nord, amb l’hort comtal de Sales a l’est, amb “lo pregon dels Gorgs i de la mar”, al sud i amb el Garraf a l’oest[4].

Delta del Llobregat. Llacuna de les Filipines a Viladecans. Foto: Ramon Solé.

En 1060 Gerbert, fill d’Aeci i Transgòncia, uns altres potents de la zona, amb la seva dona Ermesenda, donen a Sant Cugat l’alou que va ser dels seus pares excepte la heretat que Gerbert tenia a Sales pel seu germà Bardina, el que vol dir que la propietat era apreciada.[5]

Amb tots aquests noms ja tenim la confluència de altres cultures que co-habitarem el lloc: l’Islam (Almafar), els gots(Recosind o Ermessenda) y d’algunes més llunyanes i d’empremta menys coneguda com la grega (Aeci).

L’ermita de Santa Maria de Sales, com a tal, és documentada l’any 1143, quan es juren les disposicions testamentàries que va fer en 1141 el vicari del castell d’Eramprunyà, Guillem de Santa Oliva, marit d’Estefanía. Poc després, l’any 1147, la capella es cedida a la canònica de la catedral de Barcelona pel llavors propietari, Bernat de Bleda, canonge. El 1175, després d’un plet amb els seus descendents, la propietat passa a l’Hospital de la Seu.

Restes de pintures gòtiques a restaurar. Foto: Ajuntament de Gavà

Montserrat Pagés ens diu de les pintures de la capella, del s. XII: “És molt més versemblant pensar que la capella, particular en origen, va ser ornamentada quan el seu propietari en tenia cura directa, que no pas quan va passar a engrossir els béns d’una institució que comptava amb moltíssimes esglésies i capelles i de les que s’ocuparia bàsicament en rebre les rendes”.[6] L’església es va fent amb tot el que pot acabant, al seu pas, amb la vida pública i autònoma de les dones. És el que va passar a mitjans del segle XI amb la reforma del Cluny, però a finals del segle XIII tornem a trobar dones que actuen per sí mateixes i fan ús dels seus bens amb el seu nom propi lligades a ermites i/o hospitals, dones laiques no sotmeses a una regla institucional com les beguines d’Europa que aquí es van anomenar, despectivament, beates.

Mare de Déu de Sales. Una de les marededéus amb la bola del món.

Per un document de1305  tenim constància que hi havia una comunitat d’unes tres o quatre deodates a Sales, al 1275. En 1284 un matrimoni pagès de Sant Climent ven a Guilleuma deodata, representant de la comunitat, el seu alou franc que inclou terra de conreu, vinyes i oliveres, quedant-se en règim d’usdefruit, que afrontava amb un alou de la comunitat, el que ens mostra que les deodates tenien i administraven propietats.

El document de 1305 ens diu que Guillem de Cànoves, rector de Sant Climent i tresorer episcopal, endemés de nebot del bisbe Ponç de Gualba, posa un plet contra les deodates pels drets que havia concedit l’anterior rector, Arnau de Closes a la llavors majorala Ròmia Mira. El tribunal decretà que les deodates no podien donar, vendre, permutar o establir en emfiteusi sense el consentiment exprés del prevere de Sant Climent i que aquest ha d’informar al bisbat si les Deodates fan mala administració dels béns de la capella.

Conreus a Viladecans. Foto: Ramon Solé.

Les tensions continuen. En 1314 Guilleuma Mira posa els béns de la capella de Sales sota el rector. Així sabem que disposaven de terres i de censos sobre terres, vinyes i camps i també sobre un obrador i les cases d’un argenter a Barcelona, probablement béns propis que haurien aportat elles. En 1315 Ponç de Gualba, un autèntic flagell per a les Deodates o Deodonades de Catalunya, posa la comunitat sota la seva autoritat encomanant-li a la majoral de l’ermita, Geralde de Queralt, que visquessin amb els vots de castedat i d’obediència.

En 1327 en una sentència arbitral sobre els termes i afrontacions del Castell d’Eramprunyà es cita el “rec de Sales” com a límit amb Viladecans, el que ens mostra que devia ser un lloc preuat, apte pel conreu.

Probablement les deodates aprofitarien aquests camps per disposar d’herbes remeieres amb les que atendre als peregrins i als malalts. No és gens estrany que la capella es trobi prop d’un cementeri. Aquestes dones que seguien l’evangeli de Sant Joan, amb arrels de la cultura grega, ajudarien a marcar el pas per la vida dels seus pròxims a alleugerir les condicions penoses de la existència com podia ser les malalties infeccioses.

La capella de Santa Maria de Sales al costat del cementiri. Foto: AGC

Malauradament, les continues tensions amb el nebot que vol fer-se càrrec dels béns que administren les deodates fan que el bisbe acabi expulsant-les entre el 1333 i el 1334[7].

Altres deodates van ser: Ròmia Pastaler, Elisenda Moragues, Elisenda de Palau, Sibil·la Figueres i Sibil·la de Sala.

A partir de 1341 ja només trobarem ermitans. Oficis de dones que ja només estaran en mans d’homes i de dones a ells sotmeses.

Porta amb inscripció de 1694. Foto: AGC

A les Deodates que, ben segur, tenien cura de la vida dels habitants propers.

Als i a les que van recollint la història de les dones espoliades i oblidades.

Autora : Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 7 de gener de 2021

————————————————————————————————————————————————————

[1] Solías, Josep Mª (1983). Excavacions a l’ermita de Nostra Senyora de Sales. Generalitat de Catalunya.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. CCCXVI i CCCXVII

[3] Comas Via, Mireia (2016) “Els espais de culte a Viladecans durant l’Edat Mitjana”. Comunicacio1-Viladecans-IX-Trobada-Eramprunya-2016-3-1.pdf

[4] Ibídem, n. CCCLXVIII

[5] Ibídem, n. DX

[6] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 299.

[7] Sanahuja, Dolors, 1992 “Les Deodates de Santa Maria de Sales: una petita comunitat medieval de dones”: https://core.ac.uk/download/pdf/39122117.pdf

Antiga església i convent de Sant Francesc de Granollers

Durant uns dies us estic presentant diferents Esglésies d’arreu de la província de Barcelona.

L’Antiga església de Sant Francesc, esta situada en el carrer d’Antoni Espí i Grau 1 amb carrer de Corró de Granollers.

Us passo la seva historia :

  • En la sessió del Consell del 25 de maig del 1571, s’exposa que la vila cada dia augmenta de focs i té necessitat de l’assistència als malalts, raó per la qual es feia necessari erigir un convent de frares
  • L’antic convent de Sant Francesc de frares mínims, fou fundada el 1578.
  • Fou desamortitzada el 1835 i oberta al culte com ha esglesia.
  • Durant l’any 1936, en què va esser incendiada.
  • El 1956, un cop restaurada, era convertida, sota el patrocini de Pere Maspons i Camarasa, en la Casa de Cultura Sant . Francesc,
  • Alberga actualment una sala d’actes, sales d’exposicions i l’hemeroteca municipal.

Es conserva l’església i part del convent, convertit en Casa de Cultura. Te dues portes gairebé iguals, una al frontis i una altra al lateral.

Les portalades, de columnes jònico-romàniques i basament amb decoració floral, són coronades per un frontispici triangular amb tres boles.

Al frontó hi ha un escut dels Perpinyà, donadors dels terrenys.

La planta és d’una sola nau sense creuer amb absis pla i quatre capelles, que segueix l’estil greco-romà. Te tres arcades inferiors i sis superiors de maons sense arrebossar.

La Casa de Cultura Sant Francesc és una obra neoclàssica de Granollers protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Granollers i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé