Església de Sant Pere de Rubí

Església de Sant Pere està situada en la Plaça del Doctor Guardiet, 4-5 de Rubí.

Gemma Estrada i Pinell 1980 / Generalitat de Catalunya

Us passo detalls de la seva historia :

  • L’actual temple de Sant Pere de Rubí és l’ampliació del temple preromànic construït amb tota probabilitat el segle X, al mateix temps que el castell d’origen aràbic.
  • El primer document que ens parla de l’església és de l’any 986 i fa referència a una venda de terres i cases situades en el terreny d’Aqualonga.
  • Un altre document de l’any 996 menciona a l’església en una qüestió sobre les aigües de la riera i el torrent de Xercavins, promoguda per l’abat Ot de Sant Cugat.
  • S’observa una petita finestra geminada amb capitell trapezoïdal i columna de marbre, que és d’una primitiva església preromànica anterior a la del segle XI.
  • L’any 1927 es va restaurar el temple.
  • El 20 de juliol de 1936 un escamot d’incontrolats va cremar l’església i molts objectes religiosos van ser destruïts pel foc. Durant la guerra civil, les campanes foren foses per fer material bèl-lic i el temple fou utilitzat com a magatzem del sindicat agrícola.

La Parròquia de Sant Pere encapçala l’Arxiprestat de Rubí i Sant Feliu, on també hi trobem les parròquies de Santa Maria, Sant Pau, Sant Josep Obrer i Sant Feliu.

El campanar i el finestral de ponent conserven encara elements de l’antic temple preromànic.

La portada és de finals del segle XII i està formada per diverses arquivoltes i un capitell per banda de tema floral que es repeteix en el fris del costat. El campanar també és del segle XII i segueix el mateix estil llombard d’arcuacions.

Al segle XV es va fer la continuació de la nau romànica, desapareixent l’antic absis romànic i construint-ne una nau presbiteri. 

El 1577 es va construir la primera capella a la dreta, junt al campanar.

A principis del s. XVII el consell municipal va encarregar als escultors Francesc i Jaume Rubió, pare i fill, que eren de Moià, fer un retaule per a l’església, les peces del qual que resten es poden veure a la Capella del Santíssim, un cop restaurades.

A la Guerra del Francès, concretament el 1809, el temple fou saquejat per les tropes napoleòniques, que s’emportaren nombrosos objectes de valor.

El 1884, degut al creixement de la població, es va eixamplar l’església i es va construir el creuer, l’absis, la galeria de circumval·lació i la sagristia. Ho va fer l’arquitecte Antoni Casademunt.

El 29 de febrer del 1939 s’hi fa la primera missa després de romandre tancada al culte 30 mesos. L’edifici va sent reconstruït de mica en mica després de la guerra. També es restableixen les festes i cerimònies religioses.

Es restauraren els altars. Rafael Solanic va esculpir la imatge i el retaule de Sant Pere que podem veure en l’actualitat, a més d’altres elements artístics de les diferents capelles.

L’any 1986 es va celebrar el mil·lenari de l’església i es van estrenar uns Goigs escrits per mn. Pere Ribot.

L’última intervenció arquitectònica ha estat, als anys 90, l’escapçament dels merlets del campanar.

Jordi Contijoch Biada 1997 / Generalitat de Catalunya

L’Església de Sant Pere és una església del municipi de Rubí protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Castell de Rubí

Avui us presento dos articles

El Castell de Rubí esta situat en el carrer del Castell, 33 de Rubí.

Us passo la seva historia :

  • El castell de “Rio Rubio” és esmentat el 994.
  • El 1002 el Papa Silvestre II va confirmar-ne la possessió a favor del monestir de Sant Cugat del Vallès.
  • El domini eminent corresponia, pel que sembla als comtes ja que aquest castell consta entre la sèrie de castells que la comtessa Ermessendis va donar en garantia al seu fill Berenguer Ramón I, el 1023.
  • Seniofred de Riu Rubí era, el 1017, el veguer del castell que havien nomenat els comtes. Amb posterioritat, s’adverteix la instal•lació del llinatge dels Claramunt; ja al segle XI, Saurina de Claramunt es va casar amb Ramón de la Guàrdia, i el seu fill Guillem va heretar el “castrum de Rivo rubeo”, mantenint-hi el cognom de Claramunt.
  • El 1251, Guillema de Claramunt i Ponç de Cervera concordaren sobre l’herència de Guillem de Claramunt. Any després, Guillem de la Guàrdia va vendre el castell a la família Torrelles.

Cronologia, entre 1989 i 1990 l’arqueòleg medievalista Josep Maria Vila va fer un estudi del castell i de la seva cronologia, distingint diverses fases:

  • Fase 0 (986-1233) Correspon a la fortalesa que s’aixecava uns 200 m a l’oest de les restes de l’ermita de Sant Genís.
  • Fase 1 (1233-s. XIV) La fase 1 arrenca del 9 d’agost de 1233, quan Berenguer de Rubí rep permís de Jaume I el Conqueridor per construir una domus per defensar-se dels seus enemics.[4] Seria un casal de planta en forma de L concebut com a residència del senyor de Rubí, i en el que es van establir els Templers, que van morir en la croada de Jaume I. El 1361 la família Torrelles convertí el casal en el seu castell i s’abandonà definitivament la fortalesa de Sant Genís. L’edifici és ampliat i presenta un aspecte de fortificació militar on hi viu el saig, encarregat de fer complir les ordres del senyor. Fou concebut com el punt de defensa del terme de Rubí i com a centre d’administració feudal.
  • Fase 2 (s. XV) La fase 2 arrencaria de finals del segle xiv, quan la jurisdicció civil i militar que ostenta el señor de Rubí passa dels Torrelles a mans del rei Joan I. Com a conseqüència de l’abolició d’aquestes jurisdiccions, l’edifici passa a convertir-se en residència senyorial i perd el seu caràcter militar anterior. D’aquesta època (s. XV) data la porta d’accés a la balconada que dóna al pati i el cos E, amb els seus merlets (avui només es poden veure des del pati), els elegants finestrals gòtics i les pintures murals a l’interior, malauradament molt malmeses, i que representen sobretot vaixells.
  • Fase 3 (s. XVI-XVII) A la fase 3 el castell és transformat en una masia, però no s’hi operen grans canvis en la seva estructura.
  • Fase 4 (s. XVIII) A principis del segle xviii, el castell continua sent una casa de camp més on hi vivien els masovers. Es va construir una teulada d’una sola vessant al cos E, cosa que va fer que desapareguessin els merlets de la paret oriental, i es reomplissin els espais entre els que s’aixecaven a la paret occidental que l’havien coronat.
  • Fase 5 (s. XIX-XXI) Finalment, a la fase 5 l’edifici pateix una sèrie d’enderrocaments de parets i es degrada notablement. Va passar successivament a mans de diverses famílies, fins que el 1983 fou adquirit per l’Ajuntament de Rubí, que el remodelà per adequar-lo a usos culturals (creació del Castell-Ecomuseu urbà), tot operant-se grans canvis en la seva estructura arquitectònica i malauradament destruint alguns elements d’interès arqueològic i arquitectònic. El 2010 es construeix en la seva cara est un amfiteatre

L’últim masover que hi hagué en aquest casal va ser Miquel Vila, successor de les generacions de la seva família des de la meitat del segle XVIII.

Hi ha restes arqueològiques (properes) al perímetre del castell d’època romànica. Se suposa que corresponen a la primitiva església de Sant Genis de Rubí. Us passo informació al respecta :

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/09/30/aquallonga-valldoreix-segle-x-res-a-re-poblar-elles-ja-hi-eren/

Anges Sarri i Pons Jordi Sarri Vilagell 1994 / Generalitat de Catalunya

Actualment, dels serveis oferts per aquest centre, destaquen un centre de documentació, sales d’exposicions temporals per a persones o entitats locals i un auditori.

Cal destacar el gran jardí situat al nord, on hi ha un arborètum, la zona és tancada i te camins aptes per observar l’arbrat i les plantes.

L’Ecomuseu Urbà de Rubí pretén ser un espai de trobada i reflexió per als ciutadans,

a través de tot el que envolta la història antiga i contemporània d’aquesta població i el seu patrimoni social, cultural i natural.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3661_01-1.jpg

L’Ecomuseu Urbà de Rubí forma part de la Xarxa de Museus de la Diputació de Barcelona.

El Castell de Rubí és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3664_01-1.jpg

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Rubí

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Ermita de Sant Muç de Rubí

Avui us presento dos articles

Sant Muç de Rubí està situat en el camí de Sant Muç de Rubí (Vallès Occidental).

Us passo la seva historia:

  • Capella molt vinculada a la història de la Barcelona vuitcentista.
  • Va ser construïda l’any 1307 amb un llegat de 12 diners a la llàntia de Sant Muç fet per Guillem i Elisenda de Vilaroç.
  • Posteriorment, aquests llegats van ser molt freqüents en els testaments dels veïns d’aquella època.
  • Entre els segles XVII i XIX s’hi van fer nombrosos aplecs de les colles dels Xatos de Sant Muç, originaris del Raval de Barcelona.

És una capella d’una sola nau, que és la part més primitiva.

El presbiteri que s’aixeca per sobre de la nau va ser construït en el segle XVIII.

Davant de la porta d’entrada hi ha un pòrtic format per tres arcs rebaixats que es sustenten per dues columnes.

S’hi accedeix per una escalinata de cinc graons.

Disposa d’un petit campanar d’espadanya d’un sol ull amb campana, on veiem la data de 1771.

Actualment l’edifici esta en un estat delicat i en fase de deteriorament.

Fotografies interiors, Agents rurals / Generalitat de Catalunya

Fotografies interiors, Agents rurals / Generalitat de Catalunya

Us passo article de rubitv.cat, sobre l’Aplec de Sant Muç de l’any 2019 :

https://www.rubitv.cat/noticia/2210/dema/aplec/sant/muc/festa/dels/xatos/era/ermita/sant/muc

Sant Muç de Rubí és una petita església del municipi de Rubí (Vallès Occidental) protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Antiga Masia de Casa Palet de Rubí

Avui us presento dos articles

Casa Palet està en la Plaça de Doctor Guardiet amb carrer de Terrassa, de Rubí (Vallès Occidental).

Us passo la seva historia :

  • Al voltant del 1700 la família Palet va comprar la casa que pertanyia als monjos del monestir de Sant Cugat i van pagar durant un temps determinat el cens al monestir.
  • Antigament, la masia estava formada per grans terrenys d’horta.
  • En l’última reforma del segle XX, es van trobar unes pedres inscrites amb la data de 1561.
  • Un antic membre dels Palet, Josep Palet i Ribas va participar en el moviment de 1868 i més tard, va acollir a casa seva a Alejandro Lerroux.
  • Havia estat l’antiga rectoria.

És una casa molt reformada que ha perdut la seva estructura original. Només conserva el portal d’entrada adovellat de punt rodó i dues finestres gòtiques on apareix la data de 1616.

Gemma Estarda i Pinell – Any 1982 / Generalitat de Catalunya

La façana està arrebossada i a l’interior es conserva un envà de pedra de l’època que la casa pertanyia al monestir de Sant Cugat.

La Casa Palet és un edifici del municipi de Rubí protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Dones del segle X a Cerdanyola del Vallés. Noms i fets que cal recordar

Avui us presento dos articles

Vista de Cerdanyola del Vallés. El que avui són boscos devia ser, a l’época alt medieval, camps. Foto: R. Solé.

En 942 es celebra un judici a Sant Cugat presidit pel seu abat, Barceló i pel jutge Homdedéu. Un tal Gustrimir en nom del seu fill Sendred acusa a la dona Escolàstica de retenir injustament una vinya, ella es defensa dient que la tenia en nom del seu senyor difunt, Riquer, com que no ho pot demostrar, evacua la vinya que era a Cercedol al terme de Sant Cugat del Vallés[1].

Els noms d’Escolàstica i de Sendred els trobem junts al 946 quan Sendred i la seva dona Elisabet “donen” a Sant Cugat un alou de terres i vinyes entre Palau d’Àries (Palaudaries, Lliçà d’Avall) Perafita (entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt[2]. A les afrontacions trobem, entre d’altres, a Escolàstica.

En una data no molt llunyana, al 964, Escolàstica signa com a marmessora del testament de Savigild que dóna a l’església de St. Miquel de Barcelona cases, corts i hort amb arbres fruitals al terme de Ventenac (Reixac)[3]

Seria la mateixa Escolàstica? ens podem preguntar, tot i que no ho podem saber del cert amb aquestes poques dades. Les tres zones d’actuació hi són properes, però sovint els noms dels documents alt-medievals l’únic que podem fer és situar-nos en uns llocs que, poc o molt canviats, encara existeixen.

Anem a la zona Nord-Est de la serra de Collserola entre Sant Cugat, Cerdanyola i Montcada i anirem comprovant com d’algunes de les referències de fa mil anys encara avui hi podem trobar vestigis i que les dones tenien, junt als homes, un paper important que ha estat menystingut i obviat.

Font dels Degotalls de Collserola, actualment seca. Més informació d’aquesta font a: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/02/03/com-era-la-font-dels-degotalls-de-cerdanyola-del-valles/

En 964 Ermeniscle dona a l’església de St. Miquel una terra amb vinya i arbres fruiters per remei de l’ànima del seu germà Lot, difunt i de la seva pròpia al terme de St. Iscle de les Feixes[4], una ermita romànica que podem visitar al costat de Can Catà.

Sant Iscle de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez, proporcionada per R. Solé.

En 975 Eldelmar ven al seu germà Gotmar (ardiaca de la Seu) terres a Cerdanyola i a Palou[5] que limiten, entre d’altres, amb terra de: Riquildis, Preciosa, Ermengarda i Sant Pere de les Puel·les[6], no serà el primer cop que trobem dones soles arreplegades junt el monestir, potser formaven una petita comunitat agrícola, potser ajuntar-se era una manera d’emparar-se.

En 984 Miranulo, Ingilbert, Virgilia i Bella permuten amb Sant Cugat tres peces de terra junt al molí del riu Ripoll a Palau Auzit que ja estaven envoltades de propietats del monestir, el que ens indica com aquesta institució eclesiàstica s’anava fent amb aquestes terres fèrtils i ben irrigades. El mateix any na Margarida dóna a St. Cugat terra a Cerdanyola que afrontava amb terres de Singero, femina, de St. Cugat i amb “el prat”[7], afegint el preu d’una euga[8].

Riu Sec al seu pas per Ripollet (Palau Auzit). Foto: Ramon Solé.

En 985 na Spanla dóna a St. Cugat en usdefruit casa, cort, terra, hort i vinyes a Magerova i un camp a Pozolls, prop d’una important via de comunicació. Ricard i Flavia donen també en usdefruit terres que havien estat de Castellano i de Gonter a Cerdanyola, al lloc que diuen “Fero”[9], als límits, més dones soles: Berema i Ermengarda. Guadamir, Pere, Pulcra, Sendred i Cusca donen terra i vinya a St. Cugat seguint les disposicions que els donà el seu pare, Adalà,  quan anà a Barcelona “on morí quan aquesta va ser destruïda pels sarraïns”[10].

En 986 el rei franc confirma els bens del monestir, entre d’altres les terres que l’envolten, donant compte així de com el monestir s’havia fet amb amplis alous al Vallés. Els límits són: Terrassa, al Nord. Cerdanyola, a l’Est. Collserola, Agudells (Horta), l’alou de Sant Pere de les Puel·les i la via que va per la serra que és entre Gausac i Cercedol, al sud i Aquallonga (Valldoreix) i el Castell de Rubí a Ponent. Uns termes prou coneguts avui en dia.

Sant Adjutori o Santa Maria de Gausac. Una de les poques capelles de planta circular de Catalunya. Foto: R. Solé

Però nosaltres seguirem amb els noms de les nostres dones soles de les que no ha quedat prou constància a la història. El mateix 986 na Goltregodo dóna a St. Cugat terra a Mojó (Molione) que va ser del seu difunt marit Viviano i dels seus fills, un alou envoltat íntegrament per propietats del monestir[11].

Al 988 Simplicia, amb els seus fills Madeix (sots-diaca), Ausizia, Dazilo i Bonuç, ven a St. Cugat terra a Cercedol, al lloc dit “les Corts”. Berica e Igilo[12] donen a Cercedol i Aquallonga, als límits trobem el torrent prop de les cases anomenades “Corts”, Sant Cugat, Guitard, Sunyer i Eimo “Blancutia”[13]

En 990els marmessors de Matersinda: Vivas, Gustrimiro i Servodei donen a St. Cugat una terra a Cerdanyola a la vall de Codonyer (Codonarios). Quixilo, amb la seva filla Cusca, ven mig molí a per dotze sous i dóna l’altra meitat en memòria de la seva filla difunta Ermetruit i en 992 na Mel permuta amb el monestir terres a Sant Andreu per terres i casa al Vallés al lloc de Canalies[14].

Can Canaletes. Aqüeducte al torrent de Can Iscle. Foto: Ramon Solé

En uns temps on molts homes morien lluitant, les dones es fan càrrec de les feines del camp, tant com de la planificació de les obres necessàries i de les transaccions econòmiques, tot i que els poderosos (especialment els eclesiàstics) sempre abusaran més d’elles.

Sovint veiem les dones soles agrupades entre elles o amb familiars, com en aquesta última permuta de la que deixem constància: en 999 Cixela (home) i Ermengola amb Ermetruit permuten amb St. Cugat una vinya a Cercedol en els límits trobem a Ermengarda Deodicada.[15]

Interior de la capella romànica de St. Iscle i Sta. Victòria de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez, proporcionada per R. Solé

Al 1145 es consagra l’església de Sant Martí de Cerdanyola que ja té sota la seva adscripció moltes de les petites esglesioles de la zona. El document és una mostra dels topònims de l’època, uns d’origen romà, com Octavià[16], alguns d’origen musulmà, com Maguerova i d’altres francs com Gausac, tot plegat ens remet a la confluència de cultures i llengües entre unes persones que van treballar la terra abans de que l’església catòlica, el poder més estructurat, eliminés tot vestigi del que li era aliè, com les dones.

 

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als i a les que han endreçat i endrecen camins i senyals per a que poguem reconstruir la nostra memòria.

————————————————————————————————————

[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, plet 71.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat (CSC). Vol. IV, n. XXI.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, documentación, doc. 31)

[4] Ibídem, doc. 37

[5] El terme “Palou”, de procedència andalusí, remet a un centre de cobrament d’impostos en nuclis agrícoles importants, prop de les vies, com “Palou Auzit” (St. Esteve de Ripollet)

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 57.

[7] “El prat” o “el rec” que surt en una altra afrontació fan referència a espais comuns.

[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CXLVII i CXLIX.

[9] El nom “Fero” podria fer referència a “Far”, com els que hi havia als turons per comunicar-se.

[10] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLII, CLIII, CLVI

[11] Ibídem, n. CLIX i CLXV

[12] Berica és nom d’home e Igilo de dona, recordem que alguns noms gots masculins acaben en a mentre que alguns femenins ho fan en o

[13] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLXXXIV i CXCVI

[14] Ibídem, n. CCXI, CCXXIV i CCXXXIX

[15] Ibídem, n. CCCII

[16] “Castrum Octavià” era el nom que rebia el monestir de Sant Cugat.

L’ermita de Sant Feliuet de Vilamilans a Sant Quirze del Vallès

En Fidel Rodríguez, col·laborador del blog , em fa arribar unes fotografies de l ‘ermita o capella de Sant Feliuet de Vilamilans de Sant Quirze del Vallès i us invito a anar a visitar…!

Sant Feliuet de Vilamilans és un petit temple, que es troba dins el municipi de Sant Quirze del Vallès, en un entorn natural molt bonic i de fàcil accés, cal que agafeu per un desviament de la carretera C-1413a, en el km 13,5, i en sentit Rubí, esta indicat.

S’hi pot anar a peu, tot passejant per un sender que travessa la Serra de Galliners, on trobareu cartells a l’allarg del seu recorregut.

Es tracta d’una ermita d’una sola nau, amb planta de creu llatina i tres absis, la qual ha viscut diverses modificacions i reformes al llarg del temps i està documentada des de l’any 986. La nau està coberta amb una volta de canó apuntada, de construcció moderna; el campanar es de doble espadanya.

El seu interior acull una ara paleocristiana de marbre amb inscripcions en llatí que permeten datar la seva construcció entre els segles IV i V. Fins a 1428 va ser una parròquia que depenia del Monestir de Sant Cugat.

S’accedeix a l’església per una porta situada al costat de migdia, adovellada i amb un extradós format per una filada de pedres.

Popularment es coneix també com Sant Feliuet de Vilamilanys. Actualment, l’ermita de Sant Feliuet de Vilamilans és de propietat particular.

 

Fotografies : Fidel Rodríguez

Recull de dades i Text  : Ramon Solé