De Sant Martí Sarroca a Santa Maria de Martorell. Els plets d’Adelaida de Sant Martí i de Mir Geribert.

Guillem de Sant Martí, fill del governador de les fronteres del Llobregat i del Penedès, Galí, i d’Ermengarda, la seva dona, dels qui ja en parlaren en relació a Santa Maria de Castelldefels[1], serà el nou vicari de Sant Martí Sarroca a la mort del seu pare en 994. Guillem, la seva dona Adelaida i els pobladors d’aquelles terres transformaren terres ermes i pantanoses en terra de conreu i pastura gràcies a la rompuda de la terra i a les obres per canalitzar les aigües, treballs que feien homes i dones agrupats en clans familiars, com anem veient.

Castell de Sant Martí Sarroca. Foto: Ramon Solé

Al 1009 Guillem compra unes terres cap el Penedès al comte Ramon Borrell (-1017) i a la seva esposa Ermessenda de Carcassona (-1058), el que vol dir que l’activitat va bé i que vol ampliar el seu domini. Les propietats consistien en muntanyes, coves, molins amb regs i sense, arbres, fonts, terres conreades i ermes, prats, horts, viles…[2] Però Guillem mor en l’expedició a Córdoba de 1010 i és la seva dona, Adelaida, qui hereta les propietats del seu marit i la que, amb els seus fills: Bernat i Dispòsia, encara menors d’edat, continua la feina[3].

Pèlag del Foix. Foto: Foto: Agnés Casanovas al blog de https://fontsaigua.wordpress.com/tag/parcs/

La consideració envers la dona que vèiem al segle X començà a canviar als inicis del segle XI, quan la reforma del Cluny va donant més poder al papat romà que, amb la seva misògina, reformarà els monestirs augmentat el seu poder. L’abat de Sant Cugat, legitimat abans pels francs i ara per Roma, pren possessió d’aquelles terres que havia treballat Adelaida, cosa que no hauria fet quan hi havia un potent al davant i no una dona.

Monestir de Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

El 31 de març de 1013 Adelaida es presentà a un tribunal presidit pels comtes, per bisbes de diferents diòcesis i per un grup nombrós de potents reclamant les terres que l’abat de Sant Cugat li havia pres a la zona entre el castell d’Albinyana i els estanys de Calders (El Vendrell). El tribunal la va escoltar però, entre les seves clares raons i el gran poder del monestir, no va gosar dictar cap sentència, limitant-se a donar consell de que s’ho arreglessin entre ells.

Sant Vicenç de Calders. Foto: wikiloc

L’abat tornà a reclamar aquestes terres al 1017 davant dels comtes, del bisbe de Barcelona Deudat, del vescomte Udalard i del jutge Ponç Bonfill Marc (un grup més reduït i més fàcil de manegar). El tribunal dictamina que aquelles terres havien estat del Comte i que ell decidís. El Comte Ramon Borrell ho dóna al monestir. Una de les seves últimes decisions abans de morir en 1017.[4]

La dona del vescomte Udalard, Riquilda i la dona del germà d’Udulard, Geribert, Ermenganda, germanes ambdues de R. Borrell, indignades  pel tracte que han donat a Adelida, casen els seus fills amb els fills d’Adelaida. Mir Geribert amb Dispòsia i Ermengarda, filla d’Udulard i Riquilda, amb Bernat.

En aquesta obra de l’historiador Ruíz Domenec es pot ampliar la informació.

Mir Geribert, que amb el temps es farà anomenar “el comte Mir”, entrarà en nombrosos plets (com va fer el seu pare) amb la Seu i amb Sant Cugat. Un d’aquests plets serà per l’herència dels fills que va tenir amb Dispòsia.

Aquí és on trobem la primitiva església de Santa Maria de Martorell, doncs dels dos judicis que es fan, el primer va ser jurat a Santa Maria de Cornellà, on Mir Geribert no es va presentar, recusant els testimonis de l’abat, i el segon i definitiu és jurat, al 1033, sobre l’altar de Santa Maria “fundada sota el Castell de Rodanes”[5] a Martorell, prop del mercat, sortint-se amb la seva l’abat. Aquesta és la primera menció a la capella romànica de Martorell, per ella sabem que hi havia una capella prop del mercat i que estava sota el castell de Rodanes o de Rosanes.

Santa Maria de Martorell. Foto: Ramon Solé

Mir Geribert és un guerrer defenestrat per l’església que sempre l’ha tractat d’ambiciós i eixelebrat, però també podem veure en ell un justicier, algú a qui, com bé diu Ruiz-Domènec, li hauria calgut una cançó de gesta. Segurament no era millor que els altres, però tampoc deuria ser el pitjor. Va defensar causes perdudes i va perdre, caigut es va convertir en la causa de tots els mals del moment, una mena de xai expiatori pels que s’imposaven els que emparaven les seves violències i ambicions sota el poder més gran del moment, el dels comtes i el de l’església, guardians de la memòria que ens ha arribat.

Llibre antic sobre Mir Geribert

Si deixem de banda les interpretacions que sobre vencedors i vençuts s’han vessat i ens fixem en els petits detalls concrets, trobem els fets significatius que qüestionen la història que s’havia explicat. Al primer judici Mir Geribert reclamava les terres al·legant el dret d’aprisió que les velles lleis reconeixien a aquells primers pobladors (una llei que dictava que després de 30 anys treballant una terra, i si ningú l’havia reclamat, qui l’havia treballada es convertia en propietari, reconeixent a les dones en igualtat de condicions com a membres del clan familiar). L’abat li contestà que ell no sap res de l’aprisió, ell tenia per escrit els preceptes dels reis francs, dels comtes i dels “bisbes romans” (recordem que coexistien els bisbes francs-romans, els de la Hispània visigòtica i, encara, els bizantins). Com que els documents s’havien perdut amb la presa d’Almansor, l’abat treu l’argumentari de que els monjos van convertir la terra erma en conreu amb moltes despeses i exposant-se a molts perills (ja hem vist en altres articles que eren els homes i dones qui ho feien). La sentència dictà que tot era de Sant Cugat després de trenta anys de treballar les terres, “justament” la llei gòtica que l’abat no admetia: la del dret d’aprisió[6].

Liber Iudiciorum, lleis dels gots.

Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava a dins de Santa Maria de Martorell, dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clama justícia.

Abans d’aquests últims plets, Ermengarda, la filla del Comte Borrell i esposa de Geribert, dóna a Sant Cugat, segons consta al seu testament de 1029 (ó 1030 segons datacions), el blat de moro que té a Santa Maria de Castelldefels,[7] el que sembla indicar que, si més no, l’activitat agrària entorn d’aquell monestir de tan curta vida que va néixer sota una altra Ermengarda, dona de Galí, seguia endavant, que no tota la propietat era encara en mans de Sant Cugat i que les dones mostren, generalment, un tarannà de més conciliació.

Santa Maria de Castelldefels. Monestir creat pel vicari Galí i la seva dona Ermerganda. Foto: Ramon Solé

 

Els noms de dones soles, al 1033, ja fa temps que han començat a desaparèixer, aquest és un efecte àmpliament reconegut del feudalisme, però com tot el que fa referència a les dones, obviat.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

——————————————————————————————-

[1] El monestir de Santa Maria de Castelldefels. historiasdebellvitge.wordpress.com/163

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI.Fundació Noguera (FN), 37, doc. 131.

[3]La història està explica a: Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. FN, Textos i documents, 39, p. 75-80. Aquí la resumint donant la nostra interpretació i afegint aspectes que hem trobat als documents.

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, CCCXCII i CCCXCIII

[5] Quan parlaven de Santa Maria de Castelldefels també es feia menció al “Castell de Rodanes” que en aquell cas devia fer menció al Castell d’Eramprunyà. Tot i que a llocs diferents el color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat pot haver-hi originat el nom.

[6] Mas, J., oc, vol. IV,n. CCCCLIII (18-03-1033) i CCCCXLV (28-06-1033)

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 38, n. 437

Fem una Ullada a fora de Catalunya : Assentament i conjunt Romà de Sadaba

Sádaba és un municipi d’Aragó situat a la província de Saragossa i enquadrat a la comarca de Las Cinco Villas. Una mica apartat del centre es troba el mausoleu dels Atilis, d’època romana.

El mausoleu dels Atilis està situat a Sádaba (Saragossa), apartat del nucli urbà i molt proper a la carretera que porta a Uncastillo. Popularment és conegut com a “Altar de los Moros” i és un dels mausoleus d’època romana més importants, pel seu estat de conservació, de la península. Declarat Monumento Histórico-Artístico el 1931.

Aquest mausoleu fou construït per Atilia Festa com a lloc de sepultura de les restes del seu avi C. Atilius Quirina, del seu pare L. Atilius Festa i la d’ella mateixa, encara en vida. Cal situar aquesta construcció a l’època de la dinastia severa (193-235 dC), però també podria ser anterior. Aquesta família devia tenir un important pes polític i econòmic a la regió.

El jaciment iber-roma de los Bañales correspon a una ciutat que no ha sigut identificada. Presenta edificis públics en part tallats en la roca, dominant una acròpolis rodejada per cases.

Conserva dos columnes d’un pòrtic, una carrer ben pavimentat i amb aceres.

Us passo un article prou destacat sobre del Heraldo de l’any 2019:

https://www.heraldo.es/noticias/aragon/2019/05/09/los-banales-afronta-una-nueva-campana-de-excavaciones-con-acento-internacional-1313631.html

També molt a prop, hi ha les columnes d’un aqüeducte de la mateixa època, on portava l’aigua la ciutat Romana.

Si esteu per Saragossa, no deixeu d’anar a veure tot aquest conjunt Romà de Sadaba.

 

Recull de dades : Ayuntamiento de Sadaba i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antic edifici de la sucursal de La Caixa de Pensions del Clot de Barcelona

La ubicació  de l’antic edifici de la sucursal de La Caixa de Pensions  del Clot, està en el carrer del Clot 37,  amb cantonada al carrer de Rafael Capdevila de Barcelona.

Aquest edifici es va projectar l’any 1905 per l’arquitecte August Font i Carreres  com a sucursal de l’antiga Caixa de Pensions.

Es tracta d’un edifici d’estil noucentista de planta baixa i dos pisos.  A la cruïlla dels carrers hi trobem el cos central i l’accés principal.

La façana ofereix una gran diversitat d’elements decoratius de la que destaca un plafó ceràmic policromat dedicat a la llegenda de Sant Martí bisbe de Tours. (*)

En el plafó es pot veure al Sant dalt del cavall, donant un tros de la seva capa –que ha partit per la meitat- a un pobre que ha trobat per el camí.

Al capdamunt de l’edifici, hi ha un petit campanar metàl·lic.

Us passo un enllaç on podreu saber mes de Sant Martí de Tours :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Mart%C3%AD_de_Tours

(*) La llegenda explica que Sant Martí fou membre de l’exèrcit romà i posteriorment es va convertir al cristianisme i fou conegut per la seva bondat i dedicació a les persones necessitades.

Nota : Aquest sucursal de La Caixa, es troba descatalogada actualment. ( Tancada a l’espera d’una nova funció )

 

 

Recull de dades : blogueresdesantmarti, Ajuntament de Barcelona i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Escultura o Font dedicada a Neptú a Barcelona ?

Be, de fet podríem dir que es tant és una escultura com una Font  dedicada a Neptú. L’escultor Adrià  Ferran i Vallés amb la col·laboració de Celdoni  Guixà i Alsina, qui va fer les esfinxs, van portar a terme aquesta obra.

El dia 14 de abril de 1826, es va fer la inauguració d’aquest Monument i Font en el Moll de la Riba, que per aquelles èpoques és deia Moll del Rebaix, en el Barri pescador de la Barceloneta a Barcelona. Aquesta Font, va ser dedicada al Rei Fernando VII.

En els anys i al fer l’ampliació portuària, en el 1892 la Font de Neptú va ser traslladada fins al peu de l’escalinata dreta de la gran cascada del Parc de la Ciutadella .

Allà es va estar fins que el 1919 la van portar al Parc Laribal, que fou la primera part de la muntanya de Montjuïc que s’urbanitzà a començaments del segle XX. a prop on  hi ha avui dia la Fundació Joan Miró.

La font ocupava l’espai central d’un banc llarg d’obra, als extrems del qual van ser col·locades dues de les quatre esfinxs esculpides per Guixà, que originàriament hi havien al peu de l’escultura, on van seguir situades les altres dues.

Hi va romandre fins el 1975 quan la construcció de la Fundació Miró sobre l’antiga plaça del Solstici va comportar la reordenació de l’entorn.

Durant casi 8 anys va tindre que novament esperar en un magatzem, la seva nova ubicació. Avui la podem veure amb les quatre esfinxs sota l’estàtua, en la plaça de la Mercè, on va ser plantada l’últim dia de gener de 1983 fins l’actualitat.

Tot esperant que sigui l’últim trasllat i definitiu lloc per admirar aquesta obra, entre Monument i Font.

Neptú, es un personatge mitològic, que en molt llocs el podrem trobar igual que aquí,

Font Neptú piazza Navona

relacionat amb l’aigua, sigui dolça o salada, com  en el cas de Roma i en altres països…

          

També, molt a prop de Manresa hi ha una Font natural monumental, lloc de parada per els traginers per abeurar els cavalls de carga i mercaderies.

 

Text, recull de dades i Fotografies : Ramon Solé