Sant Esteve de Castellar Vell de Castellar del Vallès

Per anar a Sant Esteve de Castellar Vell cal situar-se en la carretera 1415, km 24, on surt una pista forestal que hi porta està en el municipi de Castellar del Vallès.

El conjunt arquitectònic de Sant Esteve de Castellar Vell es troba en el paratge conegut com a Castellar Vell, puig de Castellar Vell o puig Castellar situat a 309 metres sobre el nivell del mar a la riba dreta del riu Ripoll. Aquest indret el forma una esplanada envoltada per importants barrancades tallades per torrents: el de Sant Antoni a l’oest i el torrent de Miralles per la zona que limita amb el Castell de Castellar.

Us passo la seva historia:

  • La documentació dels segles X-XI, principalment del Diplomatari de Sant Llorenç del Munt i el Cartulari de Sant Cugat del Vallès, permet situar amb més o menys precisió tot un conjunt de terres, població, castells, esglésies i accidents geogràfics en l’àrea compresa entre el puig de Castellar Vell i el turó del Castell de Castellar.
  • La primera referència al poblament la trobem en un document del 912, quan es compren unes terres situades en el castell de Castellar, seguida per diverses referències els anys 947 i 955 al kastrum castellare i al termino de castellare. La documentació indica que els primers assentaments altmedievals del terme se situarien a la riba dreta del Ripoll conformant petits nuclis pagesos al llarg dels segles X i XI anomenats Miralles (any 977), vil•la d’Alii i l’església de Sant Martí (1035), la Muntada (1052), Cabrafic i Manifacera (1081).
  • Pel que fa al puig de Castellar aquest surt àmpliament esmentat durant els anys 1050-59 a partir de diferents vendes de terres cases i sitges del lloc de la Muntada que limita amb el puig de Castellar.
  • Pel que fa a l’església de Sant Esteve la trobem documentada per primera vegada l’any 1014 en relació a una venda de terres de “Sancti Stephani” que es fa al terme del Castell .
  • Posteriorment s’anomenen les Cases de Sant Esteve de Castellar en la còpia d’un document de l’any 1029.
  •  L’any 1037 es documenta el jurament del testament de l’abat Borrell del monestir de Sant Llorenç del Munt sobre l’altar de Sant Esteve.
  • En el transcurs de l’any 1052 l’església de Sant Esteve va ser comprada per l’abat Oleguer de Sant Llorenç del Munt al bisbe Guislabert I de Barcelona, pel preu de trenta onzes d’or puríssim.
  • L’any 1098 quedà inclosa dins de les propietats del monestir de Sant Cugat .
  • Novament torna al Bisbat de Barcelona el 1117 gràcies a les gestions del bisbe Oleguer de Barcelona.
  • El bisbe Ponç de Gualba el 1331 torna a determinar la propietat de l’església al Monestir de Sant Llorenç del Munt.
  • L’any 1561 els drets sobre Sant Esteve passen del Monestir de Sant Llorenç de Munt, ja en plena decadència, a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona gràcies a una agregació canònica que fou decretada pel Papa Pius IV el 17 de novembre d’aquell any.
  • Fins a les darreries del segle xviii mantingué el culte i fou parròquia fins que el 1723, una comissió de veïns de Tolosa, l’antic nucli de la Sagrera de les Fàbreges situat a l’altra riba del Ripoll, demana al bisbat la construcció d’una nova església per traslladar la parròquia donats els inconvenients que suposaven desplaçar-se des del nucli de la població de Tolosa fins a Castellar Vell.
  • A partir del 1775 es construí, sobre el solar de la capella de Sant Iscle i Santa Victòria de les Fàbregues, la nova església de Sant Esteve de Castellar on hi ha actualment el poble de Castellar del Vallès i es troba la parròquia de Castellar.

L’església forma part d’un conjunt arquitectònic, arqueològic i natural format per l’església de Sant Esteve de Castellar Vell, les runes del mas de la rectoria i un vilatge altmedieval.

Edifici romànic-gòtic de planta rectangular en forma de creu orientada Oest – Est amb 3 sectors diferenciats: nau, capçalera i absis amb capelles laterals, i campanar. La nau és la part més antiga: és de planta rectangular amb volta de canó i amb absis semicircular, el segon cos afegit són les capelles laterals i el transsepte, de caràcter gòtic amb volta i arcades ojivals. L’últim sector és el campanar de planta rectangular, amb una finestra de mig punt a cada cara, i dues finestres geminades amb arc apuntat a la cara sud.

A l’interior, a la volta gòtica del transsepte, hi ha les restes d’unes pintures murals molt deteriorades, encara que també se’n poden apreciar a la volta de la part romànica. Com s’observa en diferents punts, l’església era interiorment pintada de color blanc, sobre el qual es marcaren, en negre, uns carreus rectangulars.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A la part central de la volta gòtica es veuen restes de pintura policroma que formen una estrella de tipus geomètric, una rosàcia estilitzada i una sèrie d’entre llaços ja molt esborrats. Els colors són de magre i un to blavós, i segurament d’altres que es confonen ara en una sèrie de grups de taques en la zona més pròxima a la capçalera.

Roger Vinent Arnau / Generalitat de Catalunya

També cal destacar la construcció d’una petita estructura subterrània circular amb un pou d’accés situada al costat oest de l’absis lateral sud al costat de la porta del campanar. Per les seves característiques aquesta estructura podria ser un amagatall per ocultar els objectes de valor de l’església.

Lourdes Figueras / Generalitat de Catalunya

El campanar es va modificar de nou a mitjans del segle xvi respectant la planta rectangular i amb pedres ben escairades. La part superior és voltada per dues petites cornises com a decoració. A cadascuna de les cares del campanar hi ha una finestra allargassada, a la banda sud la finestra és doble. Dues són d’arc de mig punt i les altres són de caràcter ogival.

No fou fins al darrer quart del s. XX que s’encetaren les obres de consolidació i restauració de l’església, tal com la trobem avui dia.

Sant Esteve de Castellar Vell és una església romànica situada al municipi de Castellar del Vallès,  inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero.

Pont Vell de Castellar del Vallès

El pont Vell, està situat sobre el riu Ripoll just a la sortida del nucli urbà per la carretera que uneix Castellar amb Terrassa.

Aquest pont , també es conegut per el pont de Can Pèlacs, el va fer construir el general Manso en el any 1808, durant la guerra del Francès,

La seva vida útil s’acaba l’any 1893, quan el municipi construeix el pont Nou, juntament amb la carretera C-1415a.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210719_123806.jpg
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210719_123813.jpg

El pont Vell es restaura l’any 2002, just 40 anys després que les riuades de 1962 el malmetessin.

Podem observar en els laterals algunes parcel·les d’horts,

i la canal per on entrava l’aigua a la fabrica Tolra.

Sota el pont hi han els diversos salts i gorgs de gran bellesa.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Sant Vicenç de Jonqueres de Sabadell

Avui us presento dos articles

L’ermita de Sant Vicenç de Jonqueres situada a prop de la ctra. de Sabadell a Prats de Lluçanès i a la llera dreta del riu Ripoll en el municipi de Sabadell.

Us passo la seva història:

  • De l’antiga església parroquial de Sant Vicenç de Jonqueres, situada als afores de la vila, a la banda nord, només en restaven alguns fragments (anys 90),  ja que ha experimentat nombroses modificacions al llarg del temps.
  • Es conserva també la porta d’accés al temple, del segle XVI, allindanada, amb la inscripció “2 abril 1574”.
  • Des de l’any 1995, l’antiga església s’ha convertit en la seu del Servei General d’Informació de Muntanya.

És un edifici de planta rectangular, d’una nau i dues capelles laterals, amb coberta de teula a dues vessants i campanar d’espadanya.

De l’edifici original resten les façanes nord i oest , amb el campanar de paret.

El conjunt està format per l’edifici de l’església, la rectoria adossada pel costat de ponent, la sagristia, el campanar i el clos del cementiri pel costat de llevant i migdia.

La rectoria la porten uns masovers i la planta baixa està destinada a un taller de restauració de mobles i a un restaurant.

Sant Vicenç de Jonqueres és una església catalogada com a monument del municipi de Sabadell  i inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Sabadell

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Varis

Molí de l’Amat de Sabadell

Avui us presento dos articles

El molí de l’Amat era un molí fariner i draper, situat a l’esquerra del riu Ripoll, entre la masia de Can Puiggener i la Torre del Canonge de Sabadell.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1390 es documenta per primer cop un molí fariner en aquest indret, però la seva existència podria ser anterior.
  • A partir del 1500 fou transformat per batanar draps de llana. Això implicà, com a intervenció principal, introduir una roda vertical i un arbre de lleves per moure les masses del batà. Segurament el molí fariner continuà en ús.
  • És documentat des del 1501 com a molí del mas Carbó, quan depenia del monestir de Sant Llorenç del Munt i es trobava en estat de ruïna.
  • Des d’aquella data els moliners establerts en aquest molí foren membres de la família Sampsó, provinent de Sant Esteve de Ripollet, que es traspassaren l’ofici i el molí de pares a fills, sempre pagant censos als possessors del mas Carbó i, indirectament, al monestir de Sant Llorenç del Munt.
  • A mitjan de1648, una filla Sampsó es casà amb Joan Amat, i d’aquí li pervingué el nom amb què encara és conegut actualment.
  • Des de 1820, al salt de dalt del molí s’hi instal•là maquinària tèxtil, mentre que al salt de baix es mantenien dos batans. A partir d’aquell moment, els contractes d’arrendament i sotsarrendament dels diferents salts d’aigua es multiplicaren.
  • Els Amat n’eren els propietaris i consten com a hisendats i també com a fabricants de draps.
  • El molí de l’Amat, que havia estat fariner i draper, acabà sent paperer a mans dels germans Fontanet, que el 1878 hi començaren a fabricar paper d’estrassa.

De l’antic molí, avui no en queden restes visibles, ja que fou arrasat en construir part de les naus de la fàbrica tèxtil del Vapor Cusidó i més antigament la fabrica Ribera i Cusidó.

Com a mut testimoni, sols hi ha la xemeneia del Molí de l’Amat.

Formava part del mateix sistema hidràulic del molí d’en Font: ambdós rebien l’aigua de la sèquia Monnar, que començava a la resclosa que hi havia al Ripoll més avall de la desembocadura del torrent de Colobrers. A la sortida del molí de l’Amat, l’aigua es tornava a abocar al riu.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Sabadell

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Viquipèdia i Ramon Solé

Nous monuments al carrer – 3ª Part #

En qualsevol ciutat o poble d’arreu de Catalunya, podem trobar monuments en la via publica, sigui en un carrer, plaça, avinguda…el mes normal es  facin referencia a la població, un personatge il•lustre, un fet , un record, en definitiva el que es vulgui mantindrà pel la memòria.

En aquests últims anys s’ha instal•lat uns monuments que a vegades ens donen que pensar o no els entenem pot ser gaire la intenció de l’artista si no ens els explicant , en algun cas hi ha un cartell orientatiu.

Fem avui un petit mostrari de dotze poblacions amb monuments de nova creació :

Alella – Rotonda en la Riera

Badalona  – centre

Barcelona – en el Parc de l’Espanya Industrial

Barcelona  – en el Parc de l’Espanya Industrial

Canovelles  – carrer Industria amb el carrer Nord

Cerdanyola – Rotonda de la Plaça l’Estatut

Cardedeu – Jardí Botànic  i Museu

Mataró – Prop carretera Nacional II amb carrer Sant Felicià

Mollet del Vallès – Jardí front Ajuntament

Ripollet – Parc riu Ripoll – La Llevantada

Terrassa – Rotonda i Plaça de la bicicleta

Tossa de Mar – Rotonda carretera a Blanes

 No sigueu indiferents, mireu, penseu i a vegades endevineu que pot significar … !

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Santa Maria de Barberà de Barberà del Vallès, La Romànica

L’església de Santa Maria de Barberà es troba al barri de la Sagrera, al final del carrer de Sant Oleguer, a un lateral de la Ronda de Santa Maria i al marge dret del riu Ripoll,

aïllada d’altres edificacions, al seu costat es va crear la Plaça del Mil·lenari, és a Barberà del Vallès.

Us passo la seva història :

  • El 1006, s’esmenten unes esglésies de Barberà.
  • Una de les quals devia ser la que precedí l’actual església romànica de Santa Maria, que fou construïda la segona meitat del segle XI, en el 1067 i en el 1074 hi ha notícia de deixes per a l’obra de l’església.
  • El 1143 devia ser parròquia, ja que n’era sufragània la del castell.
  • El mateix any passà a jurisdicció de l’orde del Temple.
  • L’any 1919, Mn. Manuel Trens, director del Museu Diocesà de Barcelona, i Mn. Josep M. Esteve, rector de Santa Maria, posaren a descobert les pintures que recobreixen els absis.
  • Després de la Guerra Civil tant les pintures com l’església foren restaurades amb l’ajut del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona.

És una construcció romànica de planta de creu llatina amb una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i tres absis orientats a llevant coberts amb volta de quart d’esfera.

Els murs són de carreus de pedra bicolors ben escairats i d’una mida mitjana. Tenen com a únic element decoratiu les bandes llombardes i els arquets cecs al sector de la capçalera.

Sobre el braç nord del transsepte s’aixeca el campanar de base rectangular dividit en dos cossos, l’inferior està ornamentat amb arcs cecs i bandes llombardes, sense cap obertura i rematat amb un fris de dents de serra.

El cos superior té espitlleres a mitjana alçada i finestres dobles al capdamunt, està rematat amb una teulada piramidal.

La porta d’accés, situada al mur de ponent, és un doble arc de petites dovelles. Podria no ser la portada original.

Descobertes el 1919 darrere d’un retaule que cobria tot l’absis central, a l’interior es conserven una de les millors mostres de pintura mural del romànic català in situ. Totes elles datades del segle XII, atribuïdes al mestre de Cardona.

A l’absis central hi ha un Pantocràtor; al del nord trobem un cicle de la troballa i l’exaltació de la Santa Creu. A l’absis sud s’hi representa la vida dels sants Pere i Pau. El programa es completa amb escenes bíbliques i altres motius vegetals.

És un dels pocs exemples on els tres absis conserven prou elements com per fer-nos una idea del que fou en època del romànic la iconografia de la capçalera d’un edifici religiós.

Es poden veure diferents representacions, presidides a l’absis central, a la seva part superior, per una Maiestas Domini amb els símbols dels quatre evangelistes, passant després als registres de l’Anunciació, la Visitació i la Nativitat del Senyor. En les absidioles es poden veure, entre altres, el martiri de sant Pere i sant Pau, i l’emperador Constantí.

Aquesta església, popularment se la coneix com La Romànica.

A un lateral hi ha un cementeri,

en l’altre costat el mirador del riu Ripoll.

Us passo l’enllaç de l’Ajuntament de Barberà del Vallès, on trobareu una explicació i un retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà :

http://www.bdv.cat/guiaactivitats/recursos/recursos/retallable_per_penjar_a_la_guia_pdf.pdf

Santa Maria de Barberà és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia , Ajuntament de Barberà del Vallès

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Togores de Sabadell

L’Ermita de Togores està en una zona bosc a l’esquerra del riu Ripoll, a la vall del riu Tort, en una esplanada envoltada d’alzines.

S’arriba per camins rurals, des de la carretera de Sabadell a Castellar del Vallès.

Us passo la seva historia :

  • L’Ermita de Togores és diu que hagi estat bastida damunt les restes d’una vella construcció romana.
  • La dada documental més antiga que fa referència en aquesta zona, al topònim Togores, és de l’any 986.
  • Les primeres dates documentals però ens remeten a 1323.
  • En els segles XII i XIII s’hi venerava la Mare de Déu de Togores, advocada per a sortir indemne dels fets d’armes i per a la pluja.
  • Durant els segles XIV i XV Togores fou estatge de monges, depenent del monestir de Sant Llorenç del Munt.
  • Un cop desaparegudes les monges, alguns abats de la Mola habitaren aquesta casa.
  • Togores va pertànyer al terme municipal de Terrassa fins aquest segle.
  • Des de l’any 1922, cada any, se celebra l’últim diumenge de maig l’aplec de Togores.

És un conjunt de dos edificis, format per l’ermita de Togores i la masia de Can Pagès Vell.

L’ermita té l’absis vuitavat, que dóna a migdia i a la paret de llevant, amb aparell de pedra, s’hi veuen dues voltes de formigó encanyissat.

La gran té un gruix d’1,10 metres i un diàmetre de 2,25 m, que ara fa l’ofici d’arc botant, unint la capella, per la banda ponent amb la masia.

L’arc més petit uneix la capella amb la masia per ran de pou i té un gruix d’1,35 m i una volta d’uns 2 m.

L’Ermita de Togores és un monument del municipi de Sabadell protegit com a bé cultural d’interès local.

 

 

Dades recollides : Ajuntament de Sabadell, Viquipèdia.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé