Castell d’Esparreguera (Baix Llobregat)

Setmana dedicada al municipi d’Esparraguera

El Castell d’Esparreguera està en el camí de la Colònia Sedó al Puig d’Esparraguera.

Us passo la seva història:

  • El primer esment d’Esparreguera és del 899. En donen notícia el pare Ribas i el pare Pasqual, en una escriptura de donació d’unes vinyes al monestir de Santa Cecília de Montserrat, situades “als confins del castell de Guàrdia, prop d’Esparreguera”. Evidentment, aquest castell havia de ser l’actual castell d’Esparreguera.
  • El castell és esmentat el 963, quan Sança feu donació al monestir de Santa Cecília de l’església de Santa Coloma, del terme del castell d’Esparreguera.
  • Quan es va reconquerir el sector després de l’expedició de l’expedició d’Almansor, el comte Borrell II assignà l’indret a Berenguer d’Esparreguera, per tal que bastís un castell (any 985 o poc després).
  • Berenguer devia construir el castell vora el marge dret del Llobregat, sobre el Puig, lloc idoni per a vigilar les incursions dels sarraïns del cantó del Penedès. Aleshores hi havia població al lloc conegut com la Gorgonçana; i a l’extrem nord-est del terme ja hi hauria el castell més tard anomenat “de les Espases”, també inclòs en la senyoria del mateix Berenguer, la senyoria dels castells de les Espases i Esparreguera o la dels castells d’Esparreguera i les Espases, a partir de la fi del segle XII.
  • L’any 1188 era senyor d’Esparreguera en Ramon de Guàrdia, qui deixà el castell en testament a Guillem de Claramunt.
  • L’any 1229 el castell passà a mans dels vescomtes de Cardona, a través de Guillem de Cardona que va esdevenir senyor del castell d’Esparreguera i de les Espases.
  • Bernat de Sitjar, fill de Pere de Sitjar (comprador el 1304), en feu venda als Sacosta l’any 1308.
  • Aquests el vengueren a Ramon de Tous, qui, al seu torn, el vengué l’any 1351 al prior de Montserrat, Jaume de Vivers, darrera senyoria exercida sobre la fortalesa. La baronia d’Esparreguera s’extingí durant el govern de l’abat Domènec Filgueira.
  • El cop mortal per al castell esdevingué l’any 1812 amb l’abolició dels drets senyorials.
  • El monestir el conservà fins a la desamortització de Mendizábal de 1836.

Restes situades a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat, al lloc del dipòsit de la colònia Sedó, al sud de Santa Maria del Puig, separada d’aquesta pel torrent del Puig, un declivi de terreny que se salva sense massa dificultats, prop de la desembocadura del riu Llobregat.

El Castell d’Esparreguera dominava per un costat el riu Llobregat, i per l’altre el camí que anava a Monistrol. Les úniques restes visibles del castell són un mur i una volta.

Respecte al mur és possible que es tracti de l’antiga muralla del castell, però les seves restes van ser destruïdes quan hom bastí en el segle XX el dipòsit d’aigua de la fàbrica Sedó, situada a sota del mateix.

El mur és tot ell bastit amb unes belles carreuades romàniques, amb carreus de mida petita i mitjana i de forma rectangular en la seva cara exterior, en una modalitat molt característica del primer romànic. Fa uns 4 metres de llarg i 0,9 metres de gruix. Destaca la seva similitud amb la muralla del castell d’Eramprunyà.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El mur evidencia una reforma substancial del castell que sembla que es podria datar cap a mitjan segle XI; aleshores es podria atribuir a Bernat de Gurb o algun dels seus successors immediats.

El Castell d’Esparreguera està declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Santa Maria del Puig d’Esparraguera (Baix Llobregat)

Setmana dedicada al municipi d’Esparraguera

L’Església de Santa Maria està en el Pla del Puig d’Esparraguera.

Es tracta d’una construcció romànica sobre un petit altiplà elevat sobre la vall del riu Llobregat.

Us passo la seva historia:

  • El 985, dins del terme del castell d’Esparreguera hi havia diverses parròquies. Així ho diu Guillem d’Esparreguera, quan lliura els seus castells a la seu de Vic.
  • Per tant, ja aleshores deuria existir Santa Maria del Puig, que sembla que fou edificada pels voltants del segle x, i fou la parròquia del terme del castell fins que el 1612 fou beneïda una nova parròquia a la vila. En principi era coneguda com a “església de Santa Maria”, quan encara no existia la de la vila.
  • Durant els segles XI i XII hi ha diversos esments de deixes i llegats a l’església de “ipso Pugo”, però sembla que en la majoria dels casos s’adreça al santuari occità de Nostra Dona del Puèg, a l’Alvèrnia, que aleshores era un important centre de pelegrinatge.
  • Hom esmenta que Pere Sacosta, cavaller de Barcelona i dels castells d’Esparreguera, edificà el poble en el Pla al costat de l’actual ermita, dins dels termes de Sta. Maria del Puig, segons que consta en la petició adreçada al bisbe de Barcelona, l’any 1316.
  • Esparreguera passaria, l’any 1351, al vassallatge de l’abat de Montserrat.
  • Des del començament del segle XIV, quan una primitiva capella dedicada a Santa Eulàlia fou construïda a la pobla d’Esparreguera, l’antiga parròquia del Puig començà a declinar i, especialment, després dels terratrèmols del segle XV, que la deixaren molt malmesa.
  • Després d’aquest terratrèmol es van fer ampliacions i reformes en el temple.
  • A principis del segle XVII, l’any 1612, passa a ser depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia, però segueix mantenint activitat pròpia.
  • El temple patí els efectes de la guerra civil (1936- 1939).
  • posteriorment Santa Maria del Puig resta abandonada fins que el 1945 Alfred Sedó, propietari de la colònia Sedó, creient que l’ermita li pertany inicia una restauració exterior, que abandona al saber que no n’és el propietari.
  • És el 1982 quan es constitueix “Amics de Santa Maria del Puig” per fer-se càrrec de la restauració, manteniment i divulgació del monument.
  • L’any 2002-2003 veren tenir lloc campanyes d’excavació a l’interior de l’absis en que deixarien “al descobert l’antiga paret d’una església preromànica amb un paviment associat molt important”.

Edifici que s’aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat.

És una església de planta de creu llatina amb una sola nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular.

Té dues capelles laterals a manera de fals transsepte afegides amb posterioritat a l’obra romànica.

Al creuer s’aixeca un cimbori de planta ovalada inscrit en un rectangle amb estructura de prisma octogonal a l’exterior,

molt desfigurat degut al pes del campanar de torre que hi ha a sobre

i que, almenys en la forma en què ens ha pervingut, és posterior a l’obra romànica.

En l’edifici, que evidencia moltes reconstruccions, es pot reconèixer l’aprofitament de la paret nord, preromànica,

feta amb reble i pedres, llosetes i grans còdols, alguns disposats en espiga, tot plegat embegut en un morter molt abundant.

Interiorment ha estat folrada amb una paret romànica.

L’absis, sense arcuacions, és d’obertura molt ampla i, en canvi, poc profunda, característica que, dins del romànic, indica una datació avançada.

S’hi obren tres finestres, la central més gran, totes d’esplandit interior, la part exterior de les quals és formada per dos arcs i el seu ampit és inclinat.

L’aparell d’aquest absis, de carreus mitjans i petits, és disposat amb molta regularitat.

L’absis era decorat amb pintures, de les que només en resten alguns vestigis entre la paret romànica original d’obertura de l’absis i l’arc gòtic afegit.

El camí que hi puja, pot estar tancat, al costat hi ha un aparcament, a les hores caldria pujar a peu.

L’església de Santa Maria del Puig o ermita del Puig és una obra del municipi d’Esparreguera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Pont de Cabrianes de Sallent (Bages)

El Pont de Cabrianes està sobre el riu Llobregat, al mas Soler de Cabrianes de Sallent.

L’altre costat de la llera del Llobregat es municipi de Sant Fruitós del Bages.

Us passo la seva historia:

  • En aquest lloc ja existia un pont a finals del segle XI, del qual només en resten alguns vestigis.
  • Aquest pont sembla que es refeu arran del privilegi de pontatge que el rei Ferran concedí a la ciutat de Manresa per la reparació de ponts en 1509.
  • Destruït l’any 1939, durant la guerra civil.

Actualment solament es conserven una arcada i un pilar.

Malgrat ser construït en el segle XVI, fou reformat el segle passat al fer-hi passar la carretera de Manresa a Artés; d’aquesta manera prengué una forma totalment plana a diferència d’abans que era corbada.

L’aparell és de carreus ben tallats de pedra i calç.

Benet i Clarà, Albert – 1985 / Generalitat de Catalunya

Era de 9 arcs però actualment només resta un arc sencer amb 2 arcons i les restes d’hilars.

Benet i Clarà, Albert – 1985 / Generalitat de Catalunya

El Pont de Cabrianes és una obra del municipi de Sallent inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Monestir de Sant Benet de Bages de Sant Fruitós de Bages

Sant Benet de Bages és una antiga abadia benedictina del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, a la comarca del Bages. Situada a la conca de la Vall dels Horts, en una raconada entre el Montpeità o puig de Sant Valentí i els balços erosionats del riu Llobregat.

Molt a prop de la confluència de l’antic camí ral que anava de la ciutat de Manresa a Vic, actualment té els accessos principals des del municipi de Navarcles.

Us passo la seva important i llarga historia:

  • El monestir de Sant Benet de Bages fou fundat entre els anys 950 i 960 pel magnat Sal·la, que anà a Roma a sotmetre directament la futura fundació a la Santa Seu (amb la qual cosa l’eximia de la jurisdicció civil i episcopal).
  • El 967 hi ha l’acta de fundació i la dotació del monestir,
  • El 972, mort Sal·la, es consagrà una primera església. La comunitat passà una època difícil, per la mala administració dels abats, càrrec que Sal·la havia vinculat als seus descendents.
  • El nomenament del primer abat per elecció el 1002 comportà un redreçament del monestir, que a finals del segle fou unit durant uns anys (1075-1118) al monestir llenguadocià de Sant Ponç de Tomeres.
  • Devastat pels sarraïns el 1114, a finals del segle xii i principis del XIII es construïren l’església i el claustre actuals.
  • El 1593 fou unit al monestir de Santa Maria de Montserrat, que hi instal·là un col·legi d’arts el 1620.
  • El 1633 s’enguixà l’interior de l’església malmès per un incendi. En els seus darrers temps s’hi retiraven els monjos montserratins vells.
  • El 1835, arran de l’exclaustració dels monjos, el monestir fou venut a particulars.
  • El 1907, l’adquirí Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas, que hi feu unes importants obres de restauració assessorades per Josep Puig i Cadafalch.
  • El 1931 es va declarar Monument nacional.
  • Des del 1936, l’església està abandonada i necessita una gran reparació.
  • El 2000 descendents de Montserrat i Elisa Casas i Carbó venen el monestir a la Caixa de Manresa que va restaurar el conjunt .
  • El 2007 va inaugurar un complex conegut com a Món Sant Benet dedicat a difondre la història monàstica, de l’època en què va ser residència dels Casas i també de la gastronomia. El complex turístic i cultural inclou, a més del monestir, l’edifici La Fàbrica, l’Hotel Món i la Fundació Alícia.
  • Des de l’any 2012, és la Fundació Catalunya La Pedrera qui s’encarrega de la gestió i l’actual propietària del monestir.

El monestir de Sant Benet de Bages, situat en un paratge frondós i humit a la dreta del Llobregat, és un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des de l’època fundacional fins a l’època barroca. Actualment és un complex conjunt d’edificis que palesen la llarga història constructiva del cenobi que ha sofert una profunda restauració.

L’església és de planta de creu llatina, amb una nau (de 25 m de llarg per 7’5 d’ample) coberta per volta lleugerament apuntada, dividida per tres arcs torals. El transsepte té el braç S més baix i més curt que no el del costat N. Tots dos són coberts per volta de canó apuntada i tenen buidats en el mur dues petites absidioles. L’absis central és l’únic visible a l’exterior. El portal principal, a la façana de ponent, és d’arc de mig punt, sense timpà, amb quatre arquivoltes sobre columnes amb capitells de l’escola dita rossellonesa.

A ponent l’església té adossada la imponent massa del campanar, de base preromànica i cos d’època romànica, sobrealçat posteriorment amb el pis de les campanes. Sobre el primer arc toral de la nau de l’església s’alça un comunidor en forma de torre-campanar de dos pisos.

El claustre és la part més interessant del conjunt. És format per quatre galeries de sis arcs cada una. Els 64 capitells del claustre són de gran valor iconogràfic: n’hi ha amb decoració vegetal estilitzada o geomètrica i també de figuratius amb motius d’inspiració mitològica, d’inspiració cristiana o amb escenes humanes o d’animals.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3992_01.jpg

Els capitells que hi ha en unes arcades que podrien ser de la sala capitular antiga a l’E i alguns altres són els més antics de tot el claustre i poden datar-se de la segona meitat del segle x.Tallades en forma semicircular per tal d’adaptar-se a la curvatura de l’absidiola on anaven col·locades. Actualment estan adossades a la paret per la seva banda frontal a l’invers de com estarien originàriament. Ambdues se sostenen per una única columna, proveïda de base, d’uns 70 cm d’alçada.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

La primera, situada a mà esquerra del passadís, fa 124×76 cm d’amplada en els seus punts més allunyats i un gruix de 12 cm. L’acabat de la curvatura és força tosc. La segona, se situa pràcticament davant la porta del celler, fa 165x77x12 cm i té unes característiques molt semblants a la primera però presenta una acabat més polit.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

De l’església preromànica consagrada l’any 972 no en queda pràcticament res. Tanmateix, alguns dels capitells que s’han conservat permeten afirmar que era una edificació força important.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

L’església és un temple del segle XII, de planta de creu llatina, d’una sola nau coberta amb volta de canó, una mica apuntada, reforçada per tres arcs torals que recolzen sobre semicolumnes adossades als murs. L’arrencada de la volta s’assenyala amb una cornisa, camuflada posteriorment per la decoració barroca.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

La capçalera és al mur de llevant i està formada per un absis central i dues absidioles, a banda i banda del primer, buidats del mur de manera que no s’aprecien a l’exterior. Tots tres són de planta semicircular i són coberts amb volta de quart d’esfera. Entre la nau i l’absis central hi ha un cos d’edifici, cobert amb volta de canó, que serveix de presbiteri i fa la gradació entre els dos espais.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

Sota l’absis principal, hi fou construïda una cripta destinada a contenir les relíquies de sant Valentí. L’estampa exterior és completada per un comunidor en forma de torre de dos pisos i pel portal de la façana de ponent, de mig punt, amb quatre arquivoltes i tres capitells a cada banda, dels quals arrenquen altres anells torals. Una massissa torre campanar, de secció quadrada, revela les diverses etapes del seu procés constructiu: preromànica, romànica i renaixentista.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

El claustre és l’element més interessant del cenobi. Queda situat al sud de l’església, formant un quadrilàter gairebé regular, amb la particularitat que tant el campanar situat a l’angle nord-oest com el braç sud del transsepte, envaeixen i estrenyen el pas per les galeries. Hauria estat construït entre els segles XII i XIII i aplega algunes peces reaprofitades. Les quatre galeries estan cobertes per voltes de canó. Als angles i a les parts centrals de les galeries, s’aixequen uns pilars, que ajuden a donar solidesa al conjunt. Entre pilars podem trobar una sèrie de tres arcs de mig punt, aguantats per parelles de columnes amb capitells esculpits.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

Hi ha un total de seixanta-quatre capitells de gran riquesa. L’escultura dels capitells és molt variada, destacant bàsicament la temàtica vegetal i figurativa. També se’n poden trobar amb motius animals i amb representacions humanes. D’aquests capitells cal destacar un d’origen preromànic, probablement reutilitzat, on es veu la primera representació iconogràfica que es coneix fins ara de Catalunya. Té forma de piràmide quadrangular invertida i truncada. Té decorats els quatre costats amb una escena de l’Anunciació, el Crist en majestat, una imatge pregant i motius vegetals. Un altre dels capitells esmenta el nom d’un dels artífexs de l’obra: Bernat. Es conserven dos finestrals de la sala capitular antiga. Al mateix claustre hi ha diversos enterraments d’època romànica.

Finestres geminades que corresponien a la sala capitular que va desaparèixer durant la restauració feta per Josep Puig i Cadafalch. En les parets laterals del claustre podem veure les sepultures de diverses nissagues catalanes, que participaren en la construcció o ampliació del cenobi. Entre elles es poden identificar les tombes dels Talamanca, els Calders, els Rocafort, els Boixadors, els Sanespleda i els Montcada.

Galeria on s’aprecia els conjunts de tres arcs sustentats per una parella de columnes amb capitells. En el mur de llevant es poden veure dues finestres geminades que corresponien a la sala capitular. Aquesta va desaparèixer durant la restauració feta per Josep Puig i Cadafalch, segurament perquè es trobava en runes. Els seus capitells, molt erosionats i de tipus vegetal, van ser reaprofitats del primer temple, edificat en el segle x.

El pati interior és realment un lloc tranquil i un recés de pau, un espai per a la meditació i el recolliment. Ple d’arbres i arbustos que creixen en el seu interior, que li donen al lloc un aire diferent, amb la llum esmorteïda i tamisada en tons verds amb el silenci.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

L’accés al claustre des de l’església és a través d’una porta oberta en el braç sud del transsepte, que pel costat del claustre es decora mitjançant arquivolta i una parella de columnes. Aquesta porta és la que utilitzaven els monjos per accedir a l’església, mentre la resta de la feligresia utilitzava la porta principal a la zona oest. El capitell esquerre d’aquesta porta conté una teofania, en la qual apareix el Senyor assegut sobre un tron que és elevat per dos àngels situats un a cada costat, tot sobre un fons estriat a manera de vímet. El capitell dret no ha conservat la seva decoració, i l’arquivolta sobre l’arc de la porta es forma mitjançant un perfil corregut i entretallat de senzilla factura.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es roger-v_01.jpg
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

A partir del segle XIV, s’alterà la distribució del conjunt i al costat sud es construí un edifici amb arcs diafragma per allotjar el celler. A sobre s’hi bastiren dos pisos destinats a cel·les dels monjos, que després Ramon Casas els convertiria en residència particular.

Sant Benet de Bages és una obra del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipedia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé i Altres.

Pont Vell de Navarcles

El Pont Vell de Navarcles és el pont més antic del municipi de Navarcles .

Està situat damunt del riu Llobregat, just després de la confluència amb el riu Calders entre Sant Fruitós de Bages i Navarcles.

Us passo la seva historia:

  • És una obra popular que es va començar a construir l’any 1796 i es va acabar a principi del s. XIX.
  • Els habitants van demanar al bisbe llicència per poder treballar els festius i van fer una recollida de diners per finançar-lo. Figura a l’Àlbum meravella, Vol. I, Pag 15, Navarcles. “Damunt del riu (Llobregat) conserva encara un bonic pont (pàg. 32) de cinc arcades construït l’any 1793”.
  • Durant moltes dècades aquest pont va ser l’eix principal de comunicacions amb la resta de pobles de la comarca, ja que fins al 1863 no es va construir el Pont Nou sobre el riu Llobregat.
  • És per aquest motiu que al llarg del segle XIX s’hi van haver de fer nombroses millores, ja que no s’havia previst que hagués de suportar el pes dels carros.
  • Durant la Guerra Civil els republicans en van fer volar una part que fou reconstruïda el 1946.

Pont de Navarcles fet tot de pedra. Té una amplada que permet el pas de carruatges. Ha estat refet en més d’una ocasió. Té esperons o tallamars.

El pont fa 121,75 metres de llarg i està format per un arc central rebaixat amb fletxa de 8 metres i una obertura de 27,10 m.

A cada costat de l’arc central hi ha 3 arcs de mig punt i obertures desiguals que confereixen al pont forma ogival.

Rosa Serra – 1990 / Generalitat de Catalunya

Des de l’any 2005 el pas de vehicles de motor pel Pont Vell està prohibit.

Rosa Serra – 1990 / Generalitat de Catalunya

Tot i les nombroses obres de reparació que s’hi han fet al llarg dels anys, el seu estat deteriorat va fer que l’Ajuntament decidís tancar el pas de vehicles i permetre només el pas de vianants.

Pont Vell – Viquipedia

El Pont Vell de Navarcles és el pont més antic del municipi de Navarcles (Bages) i és un monument protegit com a bé cultural d’interès local.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4013_01.jpg

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero

La fàbrica de Sant Benet de Sant Fruitós de Bages

La fàbrica de Sant Benet és una antiga fàbrica tèxtil i colònia bàsica al peu del riu Llobregat,

al sud-est del municipi de Sant Fruitós de Bages, a tocar amb el terme de Navarcles, el nucli del qual té més a prop.

Situada en l’entorn del riu Llobregat  a tocar del monestir de Sant Benet de Bages.

Us passo la seva historia:

  • L’any 1853 Josep Vidal i Sellarés comprà al propietari del monestir de Sant Benet de Bages els terrenys i el salt d’aigua. Aviat entrà a la societat Isidre Puig.
  • L’activitat fabril s’inicià el 1856.Les dificultats van sorgir amb la crisi tèxtil dels anys seixanta i amb els problemes de les diferents societats que hi actuaven.
  • El 1907 tota la finca va ser adquirida en subhasta pública per l’empresària Elisa Carbó i Ferrer, mare de l’artista modernista Ramon Casas, que ja tenia accions de la societat que regentava la fàbrica.
  • Elisa Carbó va morir el 1912, i els seus hereus van encarregar a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el projecte d’adaptació de l’antic monestir benedictí de Sant Benet com a segona residència per a la família Casas Carbó, és a dir, el pintor Ramon Casas i les seves dues germanes, Elisa i Montserrat, amb les seves famílies respectives.
  • En els seus estiueigs, els Carbó van portar a Sant Benet l’estil de vida de la burgesia urbana, amb els primers automòbils i les excursions, mentre que Ramon Casas hi solia convidar els seus amics artistes com Santiago Rusiñol i Charles Deering.
  • La fàbrica, juntament amb el conjunt del monestir benedictí de gran valor patrimonial, van ser venuts de forma íntegra el 2000 pels hereus de la família Casas Carbó a la Caixa de Manresa. Aquest fet ha permès que no es disgregués el patrimoni i n’ha facilitat la conservació.
  • L’entitat d’estalvis va restaurar el conjunt i el 2007 va inaugurar un complex conegut com a Món Sant Benet dedicat a la difusió de la història monàstica, de l’època en què va ser residència dels Casas i també de la gastronomia.
  • El complex turístic i cultural inclou, a més del monestir, l’edifici La Fàbrica, La casa dels amos de la fabrica , l’Hotel Món i el Centre Alícia.

La fàbrica de Sant Benet consta de dues naus quadrangulars, diverses construccions de serveis de manteniment i magatzem

i el canal que proporcionava l’energia hidràulica a través de la turbina per moure els telers.

Cal fer esment de l’emblemàtica xemeneia de maó vist.

També inclou un bloc de pisos per als treballadors, a manera de colònia de petites dimensions, tot i que, a causa de la proximitat del nucli de Navarcles,

no va arribar a esdevenir una colònia desenvolupada, més enllà dels serveis més bàsics proporcionats pels propietaris de la fàbrica.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Creu de terme de Provençana de l’Hospitalet de Llobregat

El terme de Provençana va ser establert en 1101 amb la consagració de la seva església, Santa Eulàlia de Provençana. Estava comprès entre Montjuïc i la Riera Blanca, a l’est, els contraforts de Sant Pere Màrtir de la serra de Collserola, al nord, el riu Llobregat a l’oest i el litoral marí a al Sud.

L’obra de la creu de terme de Santa Eulàlia de Provençana va ser encarregada a Jaume Serra, entallador de pedra renaixentista, però malauradament, no la va fer, deixant constància, al seu testament de 1508, que havia agafat pedra d’en Icart per una creu que havia de fer al Spitalet, però les pedres són xiques. 

Aquell mateix any s’havia encarregat una creu d’argent per la nova església de Santa Eulàlia de Mérida (al barri del Centre de l’Hospitalet), signant un acord entre els obres parroquials i l’argenter barceloní, Pere Sumes, La creu havia de ser de la mateixa talla i factura que la del monestir de la Mercè de Barcelona.

Imatge : Google

Mentre que aquesta nova església anirà prenent protagonisme al nou i més dinàmic nucli de “la pobla”, l’antiga de Provençana perd la seva titularitat com a parròquia, esdevenint capella eremítica d’un entorn rural. L’edifici anirà degradant-se fins l’extrem que, a finals del segle XVI, és utilitzada com a refugi de pastors, manant el bisbe que sigui tapiada.

Josep d’Alós i Ferrer, “Cavaller del Consell de Sa Majestat i son assessor en lo de la Batllia General de Catalunya” comprà el 1703 al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita, molt deteriorada) i terreny adjunt, per 250 lliures, acceptant el compromís d’invertir-ne cent més en la reedificació de l’església. En aquest acord se’ns diu que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abans lo Maset d’en Pedrosa”. Els Alós quedaran com a administradors de l’església de Provençana.

“Més endavant, ja dins del segle XVIII i amb la recança d’haver-se oblidat de l’antiga parròquia, els habitants de l’Hospitalet feren diverses obres de restauració i reedificaren les parts malmeses de l’església. Als voltants de 1785, sota la direcció de mossèn Quirico Madriguera, rector de la església, es pren la decisió de tenir mes cura, des d’aleshores en davant, de l’església i el seus contorns. Encara que no tenim dades contrastades, es creu que el senyor de la Casa Alós, Juan de Ponsich y Alós, va manar construir, el 1785, una creu de terme davant de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana, al camí de Barcelona a Santa Creu de Calafell”. 

Text i Fotografies: Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Torre Salvana de Santa Coloma de Cervelló

Torre Salvana està situada a la dreta del riu Llobregat entre la Colònia Güell i el nucli de Santa Coloma de Cervelló, en una ubicació lleugerament elevada, la qual cosa la fa visible clarament des de molts punts.

Us passo la seva historia:

  • La Torre Salbana està documentada el 992 com a Torre d’Eles, entre els termes del castell d’Emprunyà i del Llor,
  • S’anomenà també Sacort que, segons el fogatjament de 1368, tenia 16 focs.
  • El nom Salbana prové dels senyors que la posseïen a finals del segle XVI i principis del XVII, els Salbà.
  • El nom actual concretament es des el 1628.
  • La baronessa de Rialb, senyora de Salbà, es casà amb Miquel de Rocabertí-Tagamanent-Descoll. Per llur filla, casada amb Galceràn de Pinós, la senyoria de la torre passà a Miquel d’Alentorn i posteriorment a la seva descendència, anomenada Galceràn.
  • El 1785 morí Esteve Galceràn, marquès de Santa Maria de Barberà i senyor de la torre Salbana, casat amb Mª Josefa Copons, marquesa de la Manresana i baronessa de Cervelló, Sant Vicenç i Bellera. Heretà llur filla Maria Josefa, casada amb Josep Mª Sarriera i continuà en mans dels marquesos de la Manresana i de Santa Maria de Barberà.
  • Al segle XVIII la quadra pertanyia a la parròquia de Sant Boi.

La Torre Salvana de Santa Coloma és d’estil romànic amb modificacions d’estil gòtic en el seu casal adossat i algunes altres reformes més posteriors al segle XVIII i al segle XIX quan s’hi van afegir algunes obertures en la seva torre i en la barbacana d’estil neogòtic cosa que li van donar un aspecte de castell medieval, amb torres de defensa i almenes que no corresponen al disseny original.

Edifici construït a partir de la part baixa d’una torre alt medieval i d’una masia a dues vessants que pot datar del segle XVII.

Pere Català i Roca -1964 / Generalitat de Catalunya

La façana és a un dels costats majors de l’antiga masia i aprofita l’antiga torre medieval, amb part d’època romànica i el coronament neomedieval, per donar-se un aire de castell.

Pere Català i Roca -1964 / Generalitat de Catalunya

Aquesta façana, aprofitant la pedra mal escairada dels murs anteriors i algunes intercalacions de maó, fou refeta totalment amb criteris neogòtics. La pedra antiga s’arrebossà i s’imitaren carreus ben escairats.

Pere Català i Roca -1964 / Generalitat de Catalunya

Les finestres i les portes es van remarcar amb decoracions goticitzants i es construí una nova torre amb merlets al costat oposat de l’antiga.

Pere Català i Roca -1964 / Generalitat de Catalunya

La porta al recinte és ferrada, d’arc ogival i està flanquejada per dues torretes amb espitlleres.

La Vanguardia

Actualment està en abandonament i en estat ruïnós.

La Torre Salvana està catalogada com Bé d’Interès Cultural des del 8 de novembre de 1988.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La Pescadora de Sallent

Avui com cada diumenge us presento dos articles

La Pescadora, és un edifici que està situada prop del riu Llobregat,  entre cal Sala i les Culleres de Sallent.

És un edifici tipus pavelló – glorieta, de planta quadrada amb quatre portals, un d’accés a l’interior i els altres per accedir a un balcó que envolta l’edifici.

Albert Benet i Clarà – 1982 – Generalitat de Catalunya

Els fonaments són de pedra, la resta és de totxo, utilitzant-lo com a decoració geomètrica.

L’edifici es degué construir al mateix temps que una nau nova de la fàbrica de cal Sala amb la qual l’uneix l’estil decoratiu.

La Pescadora és un edifici del municipi de Sallent inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

Pont Vell de Castellbell i el Vilar

Avui us presento dos articles

El Pont Vell esta situat sobre el riu Llobregat, en el sector septentrional del poble de Castellbell i el Vilar.

Us passo la seva història :

  • Com consta a la documentació, aquest pot fou construït per Bernat de Sa Rocha, senyor de Castellbell, l’any 1452.
  • Se sap que al segle XVI el pont era molt transitat i que es cobrava peatge per travessar-lo. Els que eren sorpresos sense pagar se’ls sancionava.
  • El pont no ha sofert transformacions profundes al llarg del temps i manté les característiques originàries de l’època medieval en què fou erigit.
  • Amb tot, al segle XVII, es construí un paviment nou a la Caixa.
  • Al segle XVIII es reféu el primer arc, es reparà el pilar on descansava aquest arc i es construí un nou paviment.
  • És possible que aquesta reconstrucció coincidís amb l’incendi intencionat del Castell de Castellbell, que el 1719 va provocar el seu propietari, J. Amat i Planella, per impedir que els “Miquelets” francesos se n’apoderessin.
  • Al segle XIX s’hi feren noves obres que coincidiren amb la fundació de la fàbrica Burés (1874).
  • Entre els anys 1984-87 el pont ha estat restaurat novament.

Té la forma dels tradicionalment anomenats “d’esquena d’ase”. El parament exterior és molt homogeni i ben treballat, fet amb carreus de gres. Algunes parts, però, han estat refetes amb còdols i morter de calç.

Està estructurat en quatre arcades d’obertura desigual, l’amplada de les quals tendeix a créixer a mesura que s’acosten al centre. La més ampla té 30m i és la que sosté la clau del pont. Les arcades descansen sobre tres pilars de secció quadrangular i presenten els carcanyols cecs.

Cada pilar té adossat, aigües amunt, un tallamar rectangular i, aigües avall, un esperó també rectangular.

La caixa del pont té una amplada de 3,55m, amb dos ampits d’uns 40 cm de gruix.

Us passo el fulletó Celebració de l’acabament de les obres de restauració del pont vell de Castellbell i el Vilar que es va portar a terme el 8 de febrer de 1987, per la Diputació de Barcelona :

https://www.diba.cat/documents/429042/bd87307d-66e2-4347-b5b2-145a15181e2e

I la informació de la riada del Llobregat de 1971, on el pont va aguantar  :

http://aca-web.gencat.cat/sig/fitxes/espais_fluvials/mat/aca_mat_00538_1971d_v1.pdf

El Pont Vell de Castellbell i el Vilar és un pont protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé