Avui us presento dos articles
Sant Joan de les abadesses
Sant Joan Baptista, dit també de Ripoll o de Ter, monestir femení benedictí de referència a Catalunya, va ser fundat per Guifré el Pilós i Guinidilda d’Empúries que el doten amb amplis alous, especialment a Osona i a Conflent, quan donen, al 885. la seva filla Emma (880-942) lliurada amb cinc anys al monestir, quedant sota la tutela del bisbe Gotmar de Vic que el consagra al 887[1].
Les abadesses conegudes de Sant Joan van ser: Emma (897-942), Adelaida Bonafilla[2] (949-955), Ranlo (955-962), Frederburga (962-996) i Ingilberga (996-1017). Totes elles emparentades amb la família comtal[3].
Tríptic de les jornades que es van fer a Sant Joan de les abadesses el 2017
Emma comença el seu llarg i fructífer abadiat fent consagrar, amb el bisbe Gotmar, l’església de Sant Martí del Congost a Aiguafreda, al 898. A l’acta de consagració s’indica que els servidors de l’església seran sacerdots, monjos i Deodicades[4]. Emma fa donació de terres prop del riu amb un viver, la font i els arbres, roba, llibres, un servent, Isarn, i una criada, Ermengarda.
Placa d’homenatge que Aiguafreda de Dalt va fer a l’abadessa Emma que va fer consagrar al 898 l’esglèsia de Sant Martí. Foto: R. Solé
Els monestirs benedictins, d’acord amb els reis francs, els comtes i els seus bisbes, inicien la cristianització de les zones en les que s’instal·len, mitjançant les fórmules de fe que es reciten oralment, els signes, com el de batejar, o els enterraments. Aprofiten petites ermites visigòtiques o vil·les romanes de temps anteriors. En una societat illetrada on tampoc el clergat era molt instruït, els monestirs fan una tasca formativa important entre aquest sector.
En principi les germanes es lliuraven a sí mateixes fent una carta de donació. El vint-i-sis d’abril del 900, Riquilda es dóna al monestir amb tots els seus bens: terres a Vallfogona, animals, eines, estris, mobles (un llit) i roba. Més endavant seran les mares o ambdós progenitors qui lliuraran les filles amb la seva dot.
El monestir de Sant Joan comptava amb Scriptorium on les monges escrivien els llibres que repartiran entre les esglésies. El dinou de febrer de 904 es reconeixen els drets de el monestir de Sant Joan de Ripoll d’unes terres a Petra (la Cerdanya), l’escriptura és d’una Deovota[5], la domna Gurguria[6].
El quinze de maig de 913[7], cinc-cents pagesos reconeixen la propietat dels seus béns i terres en favor d’Emma, amb qui pagaven únicament un cens anual de dos sacs de blat al bisbe de Vic.[8]
Udina i Martorell, El archivo Condal…, una de les pàgines de signatures en favor d’Emma
En 926 Guinidilda, Deovota femina, lliura a la seva filla Eló i un alou del seu espòs Teudemund. Amb aquesta donació, com en moltes altres ocasions veiem com els termes “Deovota” o “Deodicada” acompanyen a dones que no semblen estar sota una regla fent ús dels seus bens i tenint fills i filles[9].
Entre 942 i 949 hi ha un període que sembla ser de relaxació, amb una abadessa que podria ser l’amant d’algú de la família comtal, però les valoracions que s’han vessat en relació a aquest aspecte són molt diferents en funció del gènere, per tant, no els prenem en consideració i anem als fets consignats. Sigui, com sigui, en 949 s’anomena abadessa a Adelaida “Bonafilla”, germana del comte Borrell, que fa donació d’unes possessions a Berga[10].
En 955 la comtessa Eló, vídua d’Oliba, lliurà la seva filla Enquila dotant-la de propietats que tenia a Vic. Oliba era un fill del bisbe Radulf (885-942), germà d’Emma,a qui els seus pares, Guifré el Pilós i Guinidilda, van lliurar, amb tres anys, al monestir de Santa Maria de Ripoll. Radulf deixà el monestir al 900, reclamà el seu dot, es casà i tingué fills, ja que el concili d’Aquisgrà permetia als clergues casar-se i disposar dels seus bens. En 914 és bisbe d’Urgell i es dedica a aixecar esglésies. La seva compra de terres a Provençana (actual Hospitalet de Llobregat i voltants) al 904 (Arxiu Capitular de Vic) és el primer document que tenim d’aquesta zona i ens permet veure com la tasca que es va iniciar als Pirineus acaba arribant a la zona de Marina.
Els francs comptàvem amb una església romanitzada, no com la de la Hispània visigòtica que havia seguit el seu propi camí lluny de Roma, però els seus costums encara eren encara germànics, promovent aliances familiars (tot i les seves disputes), valorant la dona com a membre important del clan que afavoria els vincles i permetent que actués per sí mateixa d’acord amb les lleis gòtiques.
Al 921 es funda Santa Maria del Camí a la Garriga, que també farà les funcions d’hospital de peregrins, amb una de les germanes d’Emma, Cixilone o Quixol, que allí hi és enterrada.
Sta. Maria del Camí, la Garriga. Foto: Wikipèdia
En 932 es consagren al Vallés les esglésies de Sant Sadurní de Roca i la de Sant Genís a L’Ametlla del Vallés (amb l’abadessa Emma i el bisbe Teuderic de Vic), a les actes ja no trobem aquella igualtat envers les Deodicades.
L’Ametlla del Vallés. Fotos: R. Solé
Aquesta obra de reorganització del territori serà continuada per l’abadessa Ranlo, a Osona (960: St. Pere de Seva, St. Hilari de Vidrà o St. Julià de Vallfogona, entre d’altres), a la Cerdanya (Petra), el Conflent o Berguedà. Són nombroses les esglésies i parròquies que van quedant sota la seva protecció amb el beneplàcit del bisbe Ató de Vic (-971) qui, amb el Comte Borrell, va intentar independitzar-se de l’arquebisbat de Narbona, aconseguint les butlles papals, però, en ser assassinat l’any següent, es va frustrar el pla.
Les benedictines generen vida i confiança entre diversos pobles; les donacions i vendes són abundants; tot plegat estimulà la cobdícia dels seus familiars que en diverses ocasions intenten fer-se amb els bens del monestir. En 1017, sent abadessa Ingilberga (976-1049), el monestir va ser assaltat pel seu germanastre Bernat Tallaferro, que s’havia fet amb una butlla papal per a fer-les fora i una altre per a crear el seu propi bisbat a Besalú, que, amb poc recorregut, donaria a un fill seu, ambdues coses es van fer amb l’acord del poderós abat Oliba.
Les germanes es van refugiar en altres monestirs com el de St. Daniel o Sant Pere de les Puel·les, sent ben acollides, el que demostra la falsedat de les acusacions. Ingilberga quedà sota la protecció del seu altre germanastre, l’abat Oliba, enaltit, en aquestes dates com a nou bisbe de Vic i del seu nebot, Guillem de Balsareny, futur bisbe de Vic.
El seu epitafi la recorda així:
“Abadessa de bon record… insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució”.“
“El Descendimiento” es una obra escultórica tallada en 1250, un icono del romànic català
És després d’Instal·lar-se ordres masculines i dels enfrontaments armats que van haver-hi entre els monjos[11], que el monestir serà anomenat pel poble com “de les abadesses”, tot un símbol de reconeixement popular envers uns dones que feien bé i van ser injustament tractades per la violència estructural des masclisme imperial de l’església de Roma. De fet al voltant d’aquesta data, 1017, les dones que veiem actuant pel seu comte comencem a desaparèixer dels documents, així com les Deovotes i Deodicades que no resten sota una regla.
En 1032, Guitard, prevere, Prim i Eló, Deodicata, com a marmessors de Guinidella Deosacrata[12] donen a “Sant Joan de les abadesses” (quan les germanes ja no hi són) alous de Besalú[13].
Altres noms de germanes Deovotes de la curta història d’aquest emblemàtic monestir són: Quindiverga, Bellucia, Carísima (949: nomenament d’Adelaida com a abadessa) Letgarda (1011: oblació que fa de sí mateixa) Eló (1015: donació que fa Gotfred de la seva filla i d’algunes propietats)
Altres Deovotes que hem trobat a aquestes zones de muntanya: Ramovigia (977: reconeixement com a aloers lliures als habitants de Vallfogona que fa el Comte Borrell) i Espana (996: donació de la comtessa Ermengarda de Cerdanya)
Autora : Àngels García-Carpintero, l’Hospitalet, 30 de maig de 2020
Dedicat : A les Deovotes, mares i germanes del nostre poble.
————————————————————————————————————
[1] Udina i Martorell (1951) El archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Estudio crítico de sus fondos. CSIC, docs. 3 i 4
[2] Primera abadessa de Sant Pere de les Puel·les en constituir-se aquesta comunitat al 945.
[3] Més informació sobre el monestir i les abadesses, al monogràfic de l’Ajuntament de Sant Joan: https://www.santjoandelesabadesses.cat/images/stories/monografics/pdfs/2018.pdf
[4] “Deovota” o “Deodicata” és un terme que apareix vinculat a les germanes benedictines de l’alta edat mitjana, però també a dones que s’autodenominen i són reconegudes com a tals.
[5] “Deovota” o “Deodicata” és un terme que apareix vinculat a les germanes benedictines de l’alta edat mitjana, però també a dones que s’autodenominen i són reconegudes com a tals.
[6] Udina i Martorell, o.c., docs. 10, 12 i 16
[7] Udina i Martorell, o.c., doc. 38, p. 157-165 (les signatures ocupen 5 pàgines).
[8] Riu, Manuel (1999) “Els monestirs catalans entorn de l’any mil” Actes del congrés Internacional Gerbert d’Orlhac”. Vic. Eumo ed.
[9] Sobre les Deovotes i Deodicades: Montserrat Cabré a: “Deodicatae y deovotae. La regulación de la religiosidad femenina en los condados catalanes, siglos IX-X” en: VVAA En: Las mujeres en el cristianismo medieval. Imágenes teóricas y cauces de actuación religiosa. (1989).Ed. de Ángela Muñoz. Laya. As. Cultural Al-Mudayna, p. 169-182.
[10] Udina i Martorell, o.c., docs. 128 i 130
[11] Els monjos de S. Víctor de Marsella, d’acord amb la comunitat benedictina de Ripoll i seguint la reforma del Cluny expulsen per les armes als canonges d’Aquisgrà que havia instal·lat el bisbe de Vic després de l’expulsió de les germanes. El concili d’Aquisgrà (816) permetia als clergues casar-se i disposar dels seus bens.
[12] Suposem que serà la mateixa que donava la filla i que devia pertànyer també al monestir; per una altra banda és el primer cop que apareix aquest títol, com observa Montserrat Cabré
[13] Ferrer i Godoy, Joan (2009) Diplomataris del monestir de Sant Joan de les Abadesses (995-1273), Barcelona, Fundació Noguera, 43, doc. 22.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
Terra, aigua i racons 