Sant Cugat del Racó de Navars (Bages)

Sant Cugat de Salou o del Racó es troba en un planell elevat acompanyada d’una masia i del clos del cementiri que es troba a poca distància. És una església dedicada a Cugat màrtir i un dels monuments més destacats del municipi. Cal accedir per la Ctra. Navars-Serrateix, km 3,3 trencall mà esquerra, situat en el municipi de Navars (Bages).

Us passo la seva historia :

  • El lloc apareix documentat el 925 quan el comte Miró de Cerdanya féu testament, i cedí, entre altres deixes, al monestir de Sta. Mª de Ripoll el seu alou que diuen Ecclesias Clavatas.
  • Malgrat que en l’alou no consta que tingui cap església, es creu que la tenia, perquè el 938 és esmentada en el precepte que el rei Lluís Ultramarí concedí al monestir de Ripoll.
  • Depengué d’aquest monestir fins a la desamortització eclesiàstica (1835) i passà a dependre de l’autoritat episcopal. Molt aviat adquirí la categoria de parròquia que perdé a l’unir-se a la de Castelladral.
  • El 1040 el topònim s’havia canviat pel de Sant Cugat de Castelladral,
  • El 1293 s’anomenava com Sant Cugat de l’Alou,
  • I el 1689 es coneixia amb el nom de Sant Cugat del Racó

És un petit nucli rural del municipi de Navars que està ubicat als altiplans que hi ha entre les Esglésies i Castelladral. En aquest indret hi va haver un important assentament iberoromà, que s’ubicà al Pla de Sant Pere.

Oliveras i Rubiralta, Maria Alba Oliveras, Joan 1990 / Generalitat de Catalunya

Sant Cugat del Racó consta d’un petit nucli on hi trobem l’església del mateix nom i algunes cases, però majoritàriament està constituït per nombrosos masos dispersos com l’Alsina, el Soler, Les Esglésies, Ca l’Estruch, L’Espinalt, La Sala, Cal Mateu, Les Planes, L’Alou, Cal Soldat, Can Passols, La Rectoria, els Cellers, la Casa Nova del Pla i Taurons.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

De l’edifici preromànic que anteriorment havia estat aixecat en aquest mateix lloc solament en resten els fonaments de la capçalera, el tenant de l’altar i dos capitells que ara es troben al Museu Comarcal de Manresa.

L’església presenta una planta de creu grega, amb dues naus creuades, al centre de les quals s’alça una cúpula sobre trompes que a l’exterior acaba amb un cimbori cilíndric. Les naus són gairebé totes de la mateixa alçada i estan cobertes amb voltes de canó. La capçalera, actualment, solament conserva l’absis central i l’absidiola de tramuntana, ja que la de migdia fou suprimida en edificar-se la sagristia. Totes les finestres són de mig punt, adovellades i de doble esqueixada.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Exteriorment presenta una decoració típicament llombarda, que quasi ocupa tots els murs. La capçalera i els murs frontals de les naus són decorats amb arcuacions cegues i lesenes. La porta, a migdia, és d’estil gòtic tardà (XVI), en substitució de la romànica.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

En el punt de dels braços de la creu grega s’alça, exteriorment, un cimbori cilíndric, únic a Catalunya, ja que els cimboris d’altres esglésies d’aquesta època són prismàtics. El cimbori és de poca alçada, i presenta una decoració amb finestres cegues. Aquestes estan situades sota el ràfec de la teulada i donen la volta a tot el tambor circular. En aquest mateix punt, a l’interior, s’eleva una cúpula, que passa del quadrat a l’octògon mitjançant trompes.

Està coberta amb mitja esfera i revestida amb argamassa, encara que a l’acabament queda una part de l’aparell descobert, que permet veure la disposició dels petits carreus en espiral. Al frontis de ponent s’alça el campanar d’espadanya de dues obertures.

Oliveras i Rubiralta, Maria Alba Oliveras, Joan 1990 / Generalitat de Catalunya

Sant Cugat del Racó és una església romànica del municipi de Navàs (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Castell i Església de Llaés

Castell de Llaés de Ripoll està situat al cim de la muntanya de Sant Bartomeu, de 909 m.

Us passo la seva història:

  • L’antic castell de Llaés està documentat des de l’any 919.
  • La primitiva església de Sant Bartomeu, erigida per l’abadessa Ranlo del Monestir de Sant Joan de les Abadesses i consagrada pel bisbe Ató de Vic , el 960 fou reemplaçada per una altra que consagrà l’Abat Oliba el 1025.
  • Tot i ser els abats de Sant Joan senyors de la major part del terme, els segles XI i XII la seva jurisdicció pertanyé als senyors de Milany, també vescomtes de Besalú.
  • El 1342 l’abat de Sant Joan en comprà la jurisdicció i passà des d’aleshores al domini total del monestir.
  • L’actual rectoria que ocupa el lloc de l’antic castell és obra del segle XVI.

Encara que l’església ha sofert transformacions, conserva la seva orientació d’època romànica.

És d’una sola nau amb volta apuntada.

Català i Roca, Pere 1962 / Generalitat de Catalunya

Darrere el presbiteri una porta dóna a la sagristia que ocupa el lloc on degué situar-se l’absis.

La coberta és de teula àrab.

Al cantó dret de la façana s’aixeca el campanar.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Damunt de la porta hi ha un ull de bou, que dóna llum a l’interior.

Josep Mª Moreno Lucas 1982 / Generalitat de Catalunya

Només resten els murs de l’església de Sant Bartomeu de Llaés i la rectoria que conserva restes alguns murs del castell.

Entre les dues construccions hi ha el cementiri i una placeta.

El Castell de Llaés és un antic castell en el nucli de Llaés, del municipi de Ripoll (Ripollès), declarat com a bé cultural d’interès nacional.

Puig i Castells, Antoni Català i Roca, Pere – 1982 / Generalitat de Catalunya

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Balneari Montagut de Campelles

Com cada diumenge us presento dos articles

El Balneari Montagut és, està situat al terme municipal de Campelles , es troba al costat de la carretera 260 en el Km. 117, entre Ribes de Freser i Ripoll.

Us passo la seva historia :

  • Hi ha referències de banyistes el 1705.
  • El balneari existia ja el 1720 amb el nom d’Hostal de Banys.
  • El viatger J. Zamora parla de les fonts en uns escrits del 1787 queixant-se de l’estat de deixadesa en què es trobava l’indret.
  • El 1870 es constitueix la primera pensió que s’ampliarà vers el 1880, amb les actuals ala nord i oest.
  • Consta la seva petició de la seva construcció en l’any 1908
  • L’ala Sud fou enderrocada i construïda de nou el 1914.
  • L’edifici de banys construït cap al 1878 està semi-enderrocat des del 1936.

Edifici en forma de U oberta cap a la carretera, de planta baixa i tres pisos, d’arquitectura vuitcentista, que té uns interessants interiors modernistes fruit de les reformes i construcció de l’ala sud el 1914.

Aleshores, era un hostal de banys que prestava els serveis hidroteràpics propis d’un balneari, disposa de 4 plantes on s’hi troben més de 100 habitacions.

A la planta baixa hi ha un teatre o sala de ball, menjador, bars, cuina i terrassa. També hi ha una sala de lectura lluminosa que comunica amb el hall de l’hotel.

De la mateixa època és la capella annexa dedicada a la verge del Remei. A l’altre costat de la carretera i del riu Freser, Aigües de Ribes.

Un parc s’estén al llarg del riu Freser amb instal·lacions esportives, fonts i passejos, restes de l’antic conjunt que constituïen amb l’edifici de banys de Ribes.

Actualment no es troba obert al públic com a establiment turístic.

Us passo un enllaç on podreu veure imatges de l’interior del Balneari actuals :

https://www.bcncatfilmcommission.com/es/location/hotel-balneari-montagut

El Balneari Montagut és un balneari al terme municipal de Campelles  catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Campelles i Generalitat de Catalunya

Adaptació al Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

El Monestir femení de Sant Joan de les Abadesses (885-1017)

Avui us presento dos articles

Sant Joan de les abadesses

Sant Joan Baptista, dit també de Ripoll o de Ter, monestir femení benedictí de referència a Catalunya, va ser fundat per Guifré el Pilós i Guinidilda d’Empúries que el doten amb amplis alous, especialment a Osona i a Conflent, quan donen, al 885. la seva filla Emma (880-942) lliurada amb cinc anys al monestir, quedant sota la tutela del bisbe Gotmar de Vic que el consagra al 887[1].

Les abadesses conegudes de Sant Joan van ser: Emma (897-942), Adelaida Bonafilla[2] (949-955), Ranlo (955-962), Frederburga (962-996) i Ingilberga (996-1017). Totes elles emparentades amb la família comtal[3].

Tríptic de les jornades que es van fer a Sant Joan de les abadesses el 2017

Emma comença el seu llarg i fructífer abadiat fent consagrar, amb el bisbe Gotmar, l’església de Sant Martí del Congost a Aiguafreda, al 898. A l’acta de consagració s’indica que els servidors de l’església seran sacerdots, monjos i Deodicades[4]. Emma fa donació de terres prop del riu amb un viver, la font i els arbres, roba, llibres, un servent, Isarn, i una criada, Ermengarda.

Placa d’homenatge que Aiguafreda de Dalt va fer a l’abadessa Emma que va fer consagrar al 898 l’esglèsia de Sant Martí. Foto: R. Solé

Els monestirs benedictins, d’acord amb els reis francs, els comtes i els seus bisbes, inicien la cristianització de les zones en les que s’instal·len, mitjançant les fórmules de fe que es reciten oralment, els signes, com el de batejar, o els enterraments. Aprofiten petites ermites visigòtiques o vil·les romanes de temps anteriors. En una societat illetrada on tampoc el clergat era molt instruït, els monestirs fan una tasca formativa important entre aquest sector.

En principi les germanes es lliuraven a sí mateixes fent una carta de donació. El vint-i-sis d’abril del 900, Riquilda es dóna al monestir amb tots els seus bens: terres a Vallfogona, animals, eines, estris, mobles (un llit) i roba. Més endavant seran les mares o ambdós progenitors qui lliuraran les filles amb la seva dot.

El monestir de Sant Joan comptava amb Scriptorium on les monges escrivien els llibres que repartiran entre les esglésies. El dinou de febrer de 904 es reconeixen els drets de el monestir de Sant Joan de Ripoll d’unes terres a Petra (la Cerdanya), l’escriptura és d’una Deovota[5], la domna Gurguria[6].

El quinze de maig de 913[7], cinc-cents pagesos reconeixen la propietat dels seus béns i terres en favor d’Emma, amb qui pagaven únicament un cens anual de dos sacs de blat al bisbe de Vic.[8]

Udina i Martorell, El archivo Condal…, una de les pàgines de signatures en favor d’Emma

En 926 Guinidilda, Deovota femina, lliura a la seva filla Eló i un alou del seu espòs Teudemund. Amb aquesta donació, com en moltes altres ocasions veiem com els termes “Deovota” o “Deodicada” acompanyen a dones que no semblen estar sota una regla fent ús dels seus bens i tenint fills i filles[9].

Entre 942 i 949 hi ha un període que sembla ser de relaxació, amb una abadessa que podria ser l’amant d’algú de la família comtal, però les valoracions que s’han vessat en relació a aquest aspecte són molt diferents en funció del gènere, per tant, no els prenem en consideració i anem als fets consignats. Sigui, com sigui, en 949 s’anomena abadessa a Adelaida “Bonafilla”, germana del comte Borrell, que fa donació d’unes possessions a Berga[10].

En 955 la comtessa Eló, vídua d’Oliba, lliurà la seva filla Enquila dotant-la de propietats que tenia a Vic. Oliba era un fill del bisbe Radulf (885-942), germà d’Emma,a qui els seus pares, Guifré el Pilós i Guinidilda, van lliurar, amb tres anys, al monestir de Santa Maria de Ripoll. Radulf deixà el monestir al 900, reclamà el seu dot, es casà i tingué fills, ja que el concili d’Aquisgrà permetia als clergues casar-se i disposar dels seus bens. En 914 és bisbe d’Urgell i es dedica a aixecar esglésies. La seva compra de terres a Provençana (actual Hospitalet de Llobregat i voltants) al 904 (Arxiu Capitular de Vic) és el primer document que tenim d’aquesta zona i ens permet veure com la tasca que es va iniciar als Pirineus acaba arribant a la zona de Marina.

Els francs comptàvem amb una església romanitzada, no com la de la Hispània visigòtica que havia seguit el seu propi camí lluny de Roma, però els seus costums encara eren encara germànics, promovent aliances familiars (tot i les seves disputes), valorant la dona com a membre important del clan que afavoria els vincles i permetent que actués per sí mateixa d’acord amb les lleis gòtiques.

Al 921 es funda Santa Maria del Camí a la Garriga, que també farà les funcions d’hospital de peregrins, amb una de les germanes d’Emma, Cixilone o Quixol, que allí hi és enterrada.

Sta. Maria del Camí, la Garriga. Foto: Wikipèdia

En 932 es consagren al Vallés les esglésies de Sant Sadurní de Roca i la de Sant Genís a L’Ametlla del Vallés (amb l’abadessa Emma i el bisbe Teuderic de Vic), a les actes ja no trobem aquella igualtat envers les Deodicades.

L’Ametlla del Vallés. Fotos: R. Solé

Aquesta obra de reorganització del territori serà continuada per l’abadessa Ranlo, a Osona (960: St. Pere de Seva, St. Hilari de Vidrà o St. Julià de Vallfogona, entre d’altres), a la Cerdanya (Petra), el Conflent o Berguedà. Són nombroses les esglésies i parròquies que van quedant sota la seva protecció amb el beneplàcit del bisbe Ató de Vic (-971) qui, amb el Comte Borrell, va intentar independitzar-se de l’arquebisbat de Narbona, aconseguint les butlles papals, però, en ser  assassinat l’any següent, es va frustrar el pla.

Les benedictines generen vida i confiança entre diversos pobles; les donacions i vendes són abundants; tot plegat estimulà la cobdícia dels seus familiars que en diverses ocasions intenten fer-se amb els bens del monestir. En 1017, sent abadessa Ingilberga (976-1049), el monestir va ser assaltat pel seu germanastre Bernat Tallaferro, que s’havia fet amb una butlla papal per a fer-les fora i una altre per a crear el seu propi bisbat a Besalú, que, amb poc recorregut, donaria a un fill seu, ambdues coses es van fer amb l’acord del poderós abat Oliba.

Les germanes es van refugiar en altres monestirs com el de St. Daniel o Sant Pere de les Puel·les, sent ben acollides, el que demostra la falsedat de les acusacions. Ingilberga quedà sota la protecció del seu altre germanastre, l’abat Oliba, enaltit, en aquestes dates com a nou bisbe de Vic i del seu nebot, Guillem de Balsareny, futur bisbe de Vic.

El seu epitafi  la recorda així:

“Abadessa de bon record… insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució”.“

“El Descendimiento” es una obra escultórica tallada en 1250, un icono del romànic català

És després d’Instal·lar-se ordres masculines i dels enfrontaments armats que van haver-hi entre els monjos[11], que el monestir serà anomenat pel poble com “de les abadesses”, tot un símbol de reconeixement popular envers uns dones que feien bé i van ser injustament tractades per la violència estructural des masclisme imperial de l’església de Roma. De fet al voltant d’aquesta data, 1017, les dones que veiem actuant pel seu comte comencem a desaparèixer dels documents, així com les Deovotes i Deodicades que no resten sota una regla.

En 1032, Guitard, prevere, Prim i Eló, Deodicata, com a marmessors de Guinidella Deosacrata[12] donen a “Sant Joan de les abadesses” (quan les germanes ja no hi són) alous de Besalú[13].

Altres noms de germanes Deovotes de la curta història d’aquest emblemàtic monestir són: Quindiverga, Bellucia, Carísima (949: nomenament d’Adelaida com a abadessa) Letgarda (1011: oblació que fa de sí mateixa) Eló (1015: donació que fa Gotfred de la seva filla i d’algunes propietats)

Altres Deovotes que hem trobat a aquestes zones de muntanya: Ramovigia (977: reconeixement com a aloers lliures als habitants de Vallfogona que fa el Comte Borrell) i Espana (996: donació de la comtessa Ermengarda de Cerdanya)

 

Autora : Àngels García-Carpintero, l’Hospitalet, 30 de maig de 2020

Dedicat : A les Deovotes, mares i germanes del nostre poble.

————————————————————————————————————

[1] Udina i Martorell (1951) El archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Estudio crítico de sus fondos. CSIC, docs. 3 i 4

[2] Primera abadessa de Sant Pere de les Puel·les en constituir-se aquesta comunitat al 945.

[3] Més informació sobre el monestir i les abadesses, al monogràfic de l’Ajuntament de Sant Joan: https://www.santjoandelesabadesses.cat/images/stories/monografics/pdfs/2018.pdf

[4] “Deovota” o “Deodicata” és un terme que apareix vinculat a les germanes benedictines de l’alta edat mitjana, però també a dones que s’autodenominen i són reconegudes com a tals.

[5] “Deovota” o “Deodicata” és un terme que apareix vinculat a les germanes benedictines de l’alta edat mitjana, però també a dones que s’autodenominen i són reconegudes com a tals.

[6] Udina i Martorell, o.c., docs. 10, 12 i 16

[7] Udina i Martorell, o.c., doc. 38, p. 157-165 (les signatures ocupen 5 pàgines).

[8] Riu, Manuel (1999) “Els monestirs catalans entorn de l’any mil” Actes del congrés Internacional Gerbert d’Orlhac”. Vic. Eumo ed.

[9] Sobre les Deovotes i Deodicades: Montserrat Cabré a: “Deodicatae y deovotae. La regulación de la religiosidad femenina en los condados catalanes, siglos IX-X” en: VVAA En: Las mujeres en el cristianismo medieval. Imágenes teóricas y cauces de actuación religiosa. (1989).Ed. de Ángela Muñoz. Laya. As. Cultural Al-Mudayna, p. 169-182.

[10] Udina i Martorell, o.c., docs. 128 i 130

[11] Els monjos de S. Víctor de Marsella, d’acord amb la comunitat benedictina de Ripoll i seguint la reforma del Cluny expulsen per les armes als canonges d’Aquisgrà que havia instal·lat el bisbe de Vic després de l’expulsió de les germanes. El concili d’Aquisgrà (816) permetia als clergues casar-se i disposar dels seus bens.

[12] Suposem que serà la mateixa que donava la filla i que devia pertànyer també al monestir; per una altra banda és el primer cop que apareix aquest títol, com observa Montserrat Cabré

[13] Ferrer i Godoy, Joan (2009) Diplomataris del monestir de Sant Joan de les Abadesses (995-1273), Barcelona, Fundació Noguera, 43, doc. 22.

Capella de Santa Magdalena d’Olot

La Capella de Santa Magdalena esta situada en la Plaça de Santa Magdalena d’Olot. És una de les portes d’entrada al barri del nucli antic de la ciutat.

Us passo dades de la seva historia :

  • Tenim notícies històriques de l’existència d’una capella al segle XV.
  • L’actual Capella va ser construïda amb data de 1935.
  • La façana de pedra que actualment presenta, amb llinda de 1770, pertanyia a una capella anterior.
  • En el seu interior s’hi venera una talla de Santa Maria Magdalena, pintada en època recent, dels segles XVII-XVIII.
  • Al mateixa parcel•la on avui hi ha aixecada aquesta esglesiola hi va haver antigament el Palau de l’abat de Ripoll.
  • Segons unes notes del segle XV, a l’interior d’aquest palau ja s’hi venerava Santa Magdalena en una capella.
  • La primitiva església ja era edificada, doncs, l’any 1484.
  • Al 1512 ja consta que hi ha l’oratori.
  • En el transcurs del temps aquesta esglesiola ha estat modificada en diverses ocasions.
  • De les primitives fàbriques no n’ha quedat cap fragment, només una part de la façana del segle XVIII.

Aquesta església ha donat nom al pont medieval de Santa Magdalena, el més antic que es conserva a Olot i a la placeta al costat de l’antic Palau de l’abat de Ripoll, avui destruït.

Es troba ran del camí històric d’accés al primer nucli de la vila d’Olot, bastit entorn del santuari de Santa Maria, anterior al segle IX, anomenat més tard del Tura.

Santa Magdalena és una capella a la ciutat d’Olot protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

El Pont del Tren que uneix els municipis de Canovelles i Les Franqueses del Vallès

La línia R3 és un servei ferroviari de rodalia que forma part de Rodalies de Catalunya, operat per Renfe Operadora, que circula per les línies de ferrocarril d’ample ibèric propietat d’Adif.

El servei connecta les estacions de l’Hospitalet de Llobregat i Vic, i alguns amb destí final a Ripoll, Ribes de Freser, Puigcerdà o la Tor de Querol, passant totes per Barcelona.

És coneguda com la línia de Puigcerdà, línia del Nord, o el Transpirinenc.

El nou ferrocarril entrà en servei en successives etapes: de Granollers a Vic (1875), de Vic a Torelló i de Torelló a Sant Quirze de Besora (1879), de Sant Quirze de Besora a Ripoll i de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses (1880).

Fotos Lucien RoisinCol·lecció Ajuntament de Granollers. Arxiu Municipal de Granollers.

A la llarg d’aquesta línia, te de passar per desnivells molt notables, per axo es van construir ponts per superar-los.

Avui us presento aquest que ven segur he passat per sobre o l’he vist des del vostre vehicle.

Aquest Pont uneix els municipis de Canovelles i Les Franqueses del Vallès, es fet totalment de ferro, i un dels mes llargs de la línia, es d’una sola via, com tot el trajecte des de Montcada a Puigcerdà.

Pont construït amb dotze pilars rodons, units de dos en dos, amb sis divisions de pilars bessons que sustenten el pas de la via del tren sobre el riu Congost.

 

Recull de Dades : Ajuntament de Les Franqueses del Vallès, Renfe – Adif, Viquipèdia i altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Viaducte de Sant Jordi de Figaró

El Viaducte de Sant Jordi, ens referim el pont del tren de La línia de Barcelona a Vic i Ripoll forma part d’una línia que antigament havia arribat fins a Sant Joan de les Abadesses,

situat en l’entrada sud de Figaró.

Va néixer amb l’objectiu de transportar el carbó des del Pirineu fins a la ciutat de Barcelona.

El 1875 es posava en servei el tram entre Granollers i Vic.

I mes tard,  el 1880 arribava fins a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.

El Viaducte es una obra de gran valor, tal com posa el cartell es de finals del segle XIX quan es va posar la línia en funcionament,

i actualment aquest pont  encara continua prestant servei.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé